Club 7 Cinema

Harrison Ford, Steven Spielberg, George Lucas, Shia LaBeouf, Cate Blanchett, John Hurt… i una expectació com feia temps que no veia a Canes, al voltant de l’estrena d’ Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall. Res a veure amb el que passà quan s’hi va presentar l’última de Star Wars. En aquella ocasió, el desplegament va ser impressionant: van posar una big-band dalt de les escales del Palau, per acompanyar amb la fanfàrria de Williams l’entrada de públic i estrelles. I tota la jornada, la banda sonora de la pel·lícula ambientava el Festival. Però es va poder veure la pel·lícula tranquil·lament. Ara, en canvi, a hores d’ara no hi ha cap música que ens acompanyi especialment al llarg del dia; no he vist que preparin cap tarima per a cap banda a l’entrada; però… és que no els cal! Són tantes les ganes del personal per veure el quart lliurament de la saga d’Indiana Jones, que ben bé s’han pogut estalviar tot aquell muntatge. Quan quedava més de mitja hora perquè en comencés la projecció al Gran Auditòrium Lumière (amb capacitat de més de 2.000 persones) ja no s’hi ha pogut entrar, de ple com estava. A fora ens hem quedat molta gent amb invitacions i un grup nombrós de periodistes i crítics, de tota mena de nivells d’acreditacions. L’altra sessió és a les 7 de la tarda, després de la roda de premsa!

Després de dinar d’una revolada, me n’he anat al Club de Premsa i, des de la terrasa, he pogut compensar-ho amb una mica de mitomania. És impressionant com la gent se les empesca per saber on s’ha de posar per veure famosos. Han descobert que el carrer interior, al recinte del Palau, que du a la terrassa dels “Photocalls” dóna a l’exterior i només hi ha un filferrat de separació. Doncs, com ahir amb Woody Allen i companyia, avui estava però molt ple de gent enfervorida. I de la part de dins, desenes de fotògrafs sense acreditació per pujar a la terrassa. Total, que primer ha arribat Shia LeBoeuf, George Lucas, John Hurt… Molt amablement, s’han aturat per saludar i deixar-se retratar per uns i altres. Tot seguit han pujat cap al “photocall”. però no hi eren encara ni Spielberg ni Harrison Ford. Expectació. I en aquestes que se sent el crit d’una noia: “Harrison!”. Era Harrison Ford i amb ell, Spielberg, que havia entrat per una altra banda (la que s’anomena “entrada dels artistes”, més protegida i amb ascensor que dóna directament al passadís de la terrassa). Jo, que no sóc gaire fan de l’Spielberg, però que li tinc una creixent admiració d’ençà Munich i que produís el díptic de Clint Eastwood sobre Iwo Jima, he de confessar-vos que m’ha fet il·lusió veure’l.

La crònica del dia, clicant aquí: El Festival de Canes a Diari de Girona.

Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall, de Steven Spielberg

Avui, a la Secció Oficial Competitiva, la contundent Gomorra, de l’italià Matteo Garrone, i la discutible Serbis (Service), del filipí Brillante Mendoza. Fora de competició, esclar, Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall, de Steven Spielberg.

En sessió especial, hem descobert el nou muntatge que Wong Kar-wai ha fet de la seva mítica, barroca enrevessada i estèticament emborratxada Les cendres del temps (Ashes of Time).

A “Un Certain Regard”, el documental que Raymond Depardon ha enregistrat durant 10 anys de la vida d’uns pagesos de montanya, La vie moderne; i Afterschool, en què el novaiorquès, de 24 anys d’edat, Antonio Campos, parla del jovent actual, a partir de la història d’un noi que, havent filmat accidentalment la mort tràgica de dos companys de classe, es troba que la direcció del centre educatiu tira endavant un projecte audiovisual a  partir de les seves imatges, per accelerar el procés de dol col·lectiu.

A Quinzena dels Realitzadors, Eldorado, de l’actor i cineasta Bouli Lanners; Acné, de Federico Véiroj (que miraré de veure aquesta nit) i, sobretot, 40×15, el film d’Olivier Jahan amb què es commemora el 40è aniversari d’aquesta secció paral·lela de Canes, nascuda amb el maig del 68.

A Setmana de la Crítica, La sangre brota, de Pablo Fendrik.

I, coincidint amb el retorn del bon temps a Canes, la Warner ens regala aquesta nit la projecció, al Cinema de la Plage, de Looney Tunes Collection, una antologia del seu cinema d’animació.

Ahir a la nit vaig poder veure Tokyo Sonata, de Kurosawa Kiyoshi. Sorprèn el caire de comèdia irònica amb què tracta la no gens còmica situació d’una família, el pare de la qual, executiu, perd la feina i no gosa dir-ho a ningú; mentre el fill gran tragina el desencaix d’un jove benestant i sense objectius; el fill petit ha d’aprendre a tocar el piano d’amagat, i la mare aguanta la casa, desconeixent el que trama el noi gran, el que fa el menut i com passa la jornada el marit. Darrera aquest retrat familiar, hi ha una concisa pintura de la galdosa societat (japonesa) actual; però Kurosawa es perd, va forçant les situacions, comença a trontollar entre la broma fàcil i les digressions argumentals, per arribar, això sí, a una bonica escena final, quan la bella harmonia de la música d’un piano va de bracet amb la pau retrobada per aquesta família.

Tot i que havia de començar a les 10 de la nit, Tokyo Sanata va endarrerir-se perquè plovia i l’equip del film al complet va venir un pèl tard. I així és que vam sortir de la sala Debussy a un quart d’una de la nit. Abans no ens vam reunir tots els que tornem a Juan-les-pins a l’hotel ja va passar una bona estona i, al damunt, encara vam deixar un col·lega prop del seu hotel a Golfe Juan. I, abans d’anar a dormir, encara vaig haver de sopar, que no ho havia fet. Ras i curt: tres quarts de dues eren quan tocava llit… La són i el cansament ja comencen a pesar massa. Aquesta nit mirarem de retirar aviat.

Avui és un dia desgavellat. Al matí, marató (finalment avortada, tanmateix): Gomorra, Cendres del temps i Indiana (l’avortament…). I a la tarda, no tenia prevista cap projecció, de manera que pensava fer un volt per la Croisette, entrar a tafanejar als hotels… Com que avui fa sol, ja abelleix més fer-ho. Els 9 primers anys que vaig venir a Canes, com que m’acreditava per una revista i no havia de passar crònica diària, disposava de més temps i era un expert: de debò que em coneixia els hotels (Majestic, Carlton, Martinez), els stands del Mercat del Film, sabia on era tot, trapassejava on hi havia els famosos… Tanmateix, des de fa 11 anys que passo crònica, aquest aspecte el tinc força decantat; entre altres coses, perquè també m’és més fàcil veure pel·lícules. Potser també és que ja m’ha passat força la febre mitòmana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!