Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Canes 2007: secció oficial competitiva
El Festival de Canes s’estructura en diverses seccions, la principal de les quals és la Competitiva. Hi ha, a més, l’anomenada Un certain regard i una sèrie de programacions oficials: Fora de competició, Sessions de mitjanit, Sessions especials, Homenatges i Cannes Classics. Finalment, hi ha la Competició de curtmetratges, la Cinéfondation (dedicada a les escoles de cinema), l’Atélier (punt de contacte per promoure produccions d’autors) i Tous les cinémas du monde (promoció de cinematografies diverses). Coincidint amb el certamen, però al marge, en clau d’ Off-Festival, hi ha la Quinzena de realitzadors i la Setmana de la Crítica. I, a part, es desenvolupa el Mercat del Film.
Avui s’ha fet públic el gruix de la programació del Festival de Canes. El dia 26 d’abril s’anunciarà la de la Setmana de la Crítica i el 3 de maig la de la Quinzena de realitzadors. En aquest article detallo i comento breument les diverses pel·lícules de la secció Competitiva. En altres “post” aniré fent el mateix respecte els films de Fora de competició, Sessions de mitjanit, Sessions especials, Homenatges i Cannes Classics. Finalment, en la mesura que pugui, miraré de repassar els d’ Un certain regard, Quinzena i Setmana de la Crítica. Igualment, més d’hora que no pas tard, dedicaré un escrit a comentar “les absències”: aquells títols que especulàvem que podien ser a Canes 2007 i no hi són (uns 23, entre els quals, els de Coppola, Hou Hsiao-hsien, Haneke, Paul T. Anderson, Cronenberg, Haynes, Zonca, Haggins, Penn, Allen, Avati, Greenaway, Verbinski, etc.)
Des de l’impacte negatiu que provoquen algunes d’aquestes “absències”, per molt que se sabia que tot no hi cabia i que algunes de sonades no estarien enllestides al maig, la selecció oficial a concurs em deixa d’entrada un pèl fred. Al costat d’una grandiosa notícia, com és la presència de la nova pel·lícula del rus Andrey Zvyagintsev, hom té la sensació (a priori, ja que caldrà contrastar-ho després amb les pel·lícules) que els responsables del certamen segueixen apostant, a pinyó fix, per tres línies, peti qui peti. Una, la dels “consagrats” o habituals (aquí entrarien els Coen, Sokurov i Kusturica, si més no). L’altra, la línia dels “gèneres” (els thrillers de David Fincher i James Gray, la recreació de Tarantino…). I la tercera, la via diguem-ne “radical” (el mexicà Carlos Reygadas, l’hungarès Bèla Tarr, el documentalisme de Julian Schnabel i Urlrich Seidl…). No són els noms que em preocupen, sinó la malfiança que em genera el “pinyó fix” dels programadors. Així, per exemple, la nova de Wong Kar-wai m’interessa força veure-la, però em temo que la hi han inclosa al marge de com li ha quedat la pel·lícula, si és que ja l’ha acabada!
El comentari sobre els films de la secció Competitiva, anant a “Vull llegir la resta de l’article“.
Nota d’actualització (13.05.2007): he reajustat els comentaris i els complementats amb la sinopsi i la fitxa de cada pel·lícula. Nota d’actualització (14.05.2007): he enllaçat els noms dels directors amb els articles corresponents, sobre el perfil biofilmogràfic de cadascun d’ells.
SECCIÓ OFICIAL COMPETITIVA
Film d’Inauguració
My Blueberry Nights, de WONG Kar-wai
President del jurat l’any passat, WONG Kar-wai entoma el repte de ser a Canes, entrant en competició i alhora inaugurant el Festival. De valents, en són ell i els productors! La (bellíssima) cantant de jazz Norah Jones debuta com a protagonista al cinema, donant vida a una noia que emprèn un viatge de recerca espiritual per Amèrica, per trobar respostes als seus interrogants sobre l’amor. De camí, va trobant tot de personatges excèntrics. Al repartiment: Jude Law, Natalie Portman i Rachel Weisz confirmen que Wong Kar-wai manté viva la seva tirada per dur bellesa (d’ambdós sexes) a la pantalla; sense descurar tampoc actors com David Strathaim, Ed Harris, Kevin Spacey, ni (el ja més discutible) Tim Roth.
Sinopsi En el seu primer film en anglès, Wong Kar-wai ens convida a recòrrer, en un viatge dramàtic, la distància que separa una pena d’amor d’un tornar a començar. .Després d’una ruptura dolorosa, Elizabeth (Jones) es llança a un periple per Amèrica, deixant enrere una vida farcida de records, un somni i un nou amic –el commovedor amo d’un bar (Law)–, per curar el seu cor trencat. Treballant de cambrera, Elizaberh es fa amiga de clients més delitosos que ella mateixa: un policia turmentat (Strathaim) i la dona que l’ha deixat (Rachel Weisz), una jugadora de pega que té una qüestió pendent. A través d’aquests destins individuals, Elizabeth assisteix a l’espectacle del veritable abisme de la soledat i del buit, i comença a entendre que els seu propi viatge és el començament d’una exploració més profunda d’ella mateixa.
Nota d’intencions de Wong Kar-wai A vegades, la distància física entre dues persones pot ser curta, però la distància emocional, mesurar-se en quilòmetres. La pel•lícula fa una mirada a aquests allunyaments [separacions, distànciaments], des de diferents punts de vista. He volgut explorar-ne la magnitud, tant en el sentit figurat com literal, i les distàncies que cal recórrer per a superar-ho.
Director Wong Kar-wai. Guió Wong Kar-wai i Lawrence Block. Fotografia Darius Khondji. Música Ry Cooder. Productors Stéphane Kooshmanian, Jean-Louis Piel, Pamela Thur, Jacky Pang, Yee Wah, Wang Wei, Wong Kar-wai. Repartiment Norah Jones (Elizabeth), Jude Law (Jeremy, l’amo del bar), David Strathairn (Arnie, el policia turmentat), Tim Roth, Natalie Portman (Leslie), Rachel Weisz (Sue Lynne, la dona del policia turmentat), Chan Marshall (Katya). Durada 1h51.
***
De l’altre costat / Auf der Anderen Seite / Yasamin kiyisinda, de Fatih AKIN
Poca informació es disposa ara mateix d’aquesta nova pel·lícula de Fatih AKIN (25.08.1973, Hamburg, Alemanya), el director de Head On / Contra la pared, Lleó d’Or a Berlín el 2004 i, des d’aleshores, gairebé xuclat per Canes, que li seleccionà fora de concurs el musical Crossing The Bridge: The sound of Istanbul (2005) i el fitxà com a membre del jurat. Al repartiment, Hanna Schygulla. Versió origonal, en turc.
Sinopsi A través d’una sèrie de trobades, relacions i fins i tot morts, les vides fràgils de sis persones s’entrelliguen durant els seus viatges emocionals cap el perdó i la reconciliació a Alemanya i Turquia. Nejat no veu bé la relació de son pare Ali amb la prostituta Yeter; però tot canvia quan s’assabenta que la dona envia els diners a Turquia per pagar els estudis a la filla. La mort inesperada de Yeter allunya pare i fill. Nejat decideix anar-se’n a Istanbul a buscar Ayten, la filla de Yeter. Quan hi arriba, però, Ayten, activista política encalçada per la policia turca, se n’ha anat a Alemanya. Allà, coneix Lotte, que l’acull a casa –contra el parer de sa mare, Susanne, una dona prou conservadora–. Deneguen l’asil polític a Ayten i la deporten a Turquia, on l’empresonen. I Lotten se n’hi en va, en un intent desesperat d’alliberar Ayten.
Director i guionista Fatih Akin.. Fotografia Rainer Klausmann. Productors (Corazon Internacional) Klaus Maek, Fatih Akin, Andreas Thiel; (Ankafilm) tres d’altres. Repartiment Hanna Schygulla (Susanne Staub), Nurgul Yesilcay (Ayten Öztürk), Baki Davrak (Nejat Aksu), Tuncel Kurtiz (Ali Aksu), Patrycia Ziolkows (Lotte Staub), Nursel Koese (Yeter), Yelda Reynaud (Emine). Llengua de la versió original turc.
***
Une vieille maîtresse, de Catherine BREILLAT
El sexe i la transgressió dominen al cinema de Catherine Breillat (13.07.1948, França), fortament marcat per l’escàndol. D’ella és un títol com Romace (1999), en què l’actor porno Rocco Siffredi tenia un cert paper de lluïment. Ara, amb Asia Argento, Fu’ad Ait Aattou, Roxane Mesquida, Amira Casar i Yolande Moreau, segueix centrant-se en el desig femení, adaptant una obra de Barbey D’Aurevilly que s’ambienta al París de 1835.
Sinopsi Delerosa de conjurar els ensurts de l’època, la noblesa s’aboca al joc de “les amistats perilloses” (tot i que ja fa mig segle de la publicació de l’obra de Choderlos de Laclos) fent com si encara estiguessin al segle de les llums. La marquesa de Flers vol casar la seva filla, floró de l’aristocràcia francesa, amb Ryno de Marigny, una mena de Valmont romàntic. Ningú no sap, però, que aquest Don Juan impenitent és, des de fa molts anys, l’amant i la presa d’una cortesana escandalosa, dimoni de la seducció, filla natural d’una duquesa i un torero.
Directora i guionista –adaptant l’obra homònima (1851) de Barbey D’Aurevilly– Catherine Breillat. Fotografia Yorgos Arvantis. Música DJ Valentin. Productor Jean-François Lepetit (Flach Films). Repartiment Asia Argento (Vellini), Fu’ad Aït Aattou (Ryno de Marigny), Roxane Mesquida (Hermangarde), Claude Sarraute (Marquesa de Flers), Yolande Moreau (Comtessa d’Artelles), Michael Lonsdale (Vescomte de Prony), amb la participació amistosa d’ Anne Parillaud (Madame de Solcy), Lio (la cantant), Amira Casar (Mademoiselle Divine des Airelles)…. Durada 1h56.
***
No Country for Old Men, de Joel i Ethan COEN
Relat negre de Cormac McCarthy, que els Coen adapten, amb Tommy Lee Jones i Javier Bardem de protagonistes. Violència i mutilacions criminals es desfermen després que un caçador topa per casualitat amb un reguitzell de cadàvers, una partida d’heroïna i més de 2 milions de dòlars en metàl·lic, prop de Rio Grande… Habituals del Festival (seleccionats a concurs en 6 ocasions), els Coen han guanyat la Palma d’Or amb Barton Fink (1991) i han rebut tres vegades el premi a la millor direcció: Barton Fink (1991), Fargo (1996) i L’home que no hi era (2001).
Sinopsi La fugida per Texas d’un home (Brolin) a qui, haver trobat una maleta, li ha obert la porta de la riquesa i… dels problemes.
Director, guió –basat en la novel·la de Cormac McCarthy– i muntatge Joel i Ethan COEN. Música Carter Burwell. Fotografia Roger Deakins. Productors Ethan Coen, Joel Coen, Scott Rudin. Productor associat David Diliberto. Productor executiu Robert Graf Repartiment Josh Brolin (Moss), Tommy Lee Jones (Bell), Woody Harrelson (Wells), Javier Bardem (Chigurh), James Brolin (Moss), Kelly Macdonald (Carla Jean), Barry Corbin (Ellis), Beth Grant (Agnes, mare de Carla Jean), Garret Dillahunt (Wendell), Stephen Root. Durada 2h02.
***
Zodiac, de David FINCHER
David FINCHER (28.08.1962, Denver, Colorado), el director de Seven (1995), d’ El club de la lluita / Fight Club (1999) i de L’habitació del pànic / Panic Room (2002) presenta el que, segons la brama que corre, és “el millor thriller vist en anys”. Basat en el llibre de Robert Graysmith, segueix el tragí de policies i periodistes, a la recerca de l’assassí del zodíac. En clau de ficció, reconstrueix el cas real del serial killer que als anys setanta va aterrir la zona de la badia de San Francisco, mentre anava prenent el pèl a la policia amb cartes i missatges críptics. Al repartiment, destaquen Jake Gyllenhaal, Robert Downey Jr., Mark Ruffalo, Chloë Sevigny, Brian Cox…
Sinopsi Zodiac, l’intangible assassí en sèrie que féu estralls a final dels anys seixanta i escampà el terror a tota la zona de San Francisco, fou el Jack l’Esbudellador d’Amèrica. Pròdig en missatges xifrats, sembrava tants indicis com còdols blancs hi ha a la platja i maliciosament gaudia desafiant la premsa i la policia. S’atrubuí una trentena de crims, però també causà altres mals col·laterals entre els que li anaren al darrere, en va. Robert Graysmith, jove i tímid dibuixant de premsa, no tenia ni l’experiència ni els contactes del seu brillant col·lega Paul Avery, especialista en casos criminals al San Francisco Chronicle. Alià a la investigació, no tenia accés a les dades ni als testimonis recollits pel carismàtic inspector David Toschi i el seu meticulós col·laborador, l’inspector William Armstrong. Tanmateix, Zodiac es convertiria en el cas de la seva vida, dedicant-hi deu anys d’esforços i dos llibres d’una precisió vertiginosa…
Director David Fincher. Guió James Vanderbilt, lliurement inspirat en les novel·les “Zodiac” (1986) i “Zodiac unmasked: the identity of America’s most elusive serial killer revealed” (2002), en què el periodista Robert Graysmith relata la seva vivència del cas. Fotografia Harris Savides. Música David Shire. Muntatge Angus Wall. Productors Cean Chaffin, Brad Fischer, Mike Medavoy, Arnold Messer, James Vanderbilt. Productor associat Dorian Innes. Productor executiu Louis Phillips. Repartiment Jake Gyllenhaal (Robert Graysmith), Mark Ruffalo (Inspector David Toschi), Anthony Edwards (Inspector William Armstrong), Robert Downey Jr. (Paul Avery), Brian Cox (Melvin Belli), John Carroll Lynch (Arthur Leigh Allen), Richmond Arquette (Zodiac 1 i 2), Bob Stephenson (Zodiac 3), John Lacy (Zodiac 4), Chloë Sevigny (Melanie), Elias Koteas (sergent Jack Mulanax), Dermot Mulroney (capità Marty Lee). Durada 2h36.
***
La nit és nostra / We Own The Night, de James GRAY
Cineasta especialitzat en cinema negre ambientat en entorns familiars on el crim forma part del sistema de vida, James GRAY (14.04.1969, Nova York) ens ha donat l’estimable Little Odessa (1995) -en què Tim Roth és un sicari repudiat per la seva família russa-jueva, a Brooklyn- i també la injustament infravalorada The Yards (2000) -en la qual Mark Wahlberg surt de la presó, troba l’amic Joaquim Phoenix embolicat amb Chalize Theron i descobreix les fosques i sanguinolentes martingales de l’oncle James Caan i el seu negoci al metro de Queens, Nova York-. Ara, James Gray torna a reunir Joaquin Pheonix i Mark Wahlberg amb un altre actor de pes al cinema de Coppola, Robert Duvall, en aquest nou film policíac. L’acció se situa a Nova York, a final de la dècada dels vuitanta. Bobby Green (Phoenix) és l’amo d’una discoteca de moda que la màfia russa freqüenta. L’arribada d’una nova droga que fa furor en aquesta mena de locals converteix els russos en els autèntics amos de la nit… Bobby s’assabenta que van a carregar-se son pare i son germà, que són policies, i ha de prendre partit…
Sinopsi Nova York, a final dels vuitanta. Bobby (Phoenix) du una discoteca de moda, que pertany als russos. Amb l’esclat del tràfic de droga, la màfia russa eixampla la influència al món de la nit. Prou jove encara, Bobby vol seguir-hi escalant posicions; però, per això, ha d’amagar els vincles amb la seva família. Només la seva xicota, Amada (Mendes) n’està al corrent: el germà, Joseph (Wahlberg) i el pare (Duvall) són membres eminents de la policia nova-yorquesa… Quan s’assabenta que son germà és el blanc de la màfia russa, no pot continuar amagant la identitat. D’antuvi valuós informador, posa en perill la vida tot passant d’un clan a l’altre. Però de seguida ha de triar bàndol…
Director i guionista James Gray. Fotografia Joaquin Baca-Asay. Muntatge John Axelrad. Productors Marc Butan, Joaquin Phoenix, Todd Wagner, Mark Wahlberg, Nick Wechsler. Productors executius Mark Cuban, Anthony Katagas, Todd Wagner. Productor delegat Anthony Katagas. Repartiment Joaquin Phoenix (Joseph), Mark Wahlberg (Bobby Grusinsky), Robert Duvall (Burt Grusinsky), Eva Mendes (Amanda Juarez). Durada 1h45.
***
Les chansons d’amour, de Christophe HONORÉ
Gran li pot venir la secció oficial a Christophe HONORÉ (04.10.1970, Carhaix, França). Certament, amb la simpatica comèdia Dans Paris, l’any passat va triomfar a la Quinzena dels realitzadors. És veritat que té un cert prestigi com a escriptor i guionista (dels seus propis films o dels de petits directorets que creixen a l’ombra d’André Téchiné); però, d’entre el que ha dirigit fins ara, hem de ressenyar l’espessa, molt espessa i força pretensiosa 17 fois Cécile Cassard (2001) -en què Bétraice Dalle vagareja per la pantalla, mentre el cineasta intenta compondre un retrat de dona delerosa de refer la vida, justament a partir de 17 moments clau del que ha estat fins ara la seva existència- i també la polèmica i discutida Ma Mère (2004), drama sobre l’amor cec d’un adolescent (Louis Garrel) envers sa mare (Isabelle Huppert). Ara assumeix el repte d’anar a competició a Canes, amb una comèdia musical a la Jacques Demy, produïda pel portuguès Paulo Branco. Les 14 cançons de la pel·lícula les ha composades Alex Beaupain i sembla que en conformaran l’argument, en el ben entès, diuen, que totes les cançons d’amor sempre expliquen la mateixa història (“no podria viure sense tu”, “hi ha massa gent que t’estima”…). Al repartiment: Louis Garrel, Ludivigne Sagnier, Chiara Mastroianni, Clotilde Hesme i Brigitte Roüan.
Sinopsi Totes les cançons d’amor sempre expliquen la mateixa història (“no podria viure sense tu”, “hi ha massa gent que t’estima”… ). Aquesta pel·lícula també explica aquesta mateixa història.
Director i guionista Christophe Honoré. Fotografia Rémy Chevrin. Música Alex Beaupain Muntatge Chantal Hymans. Productor Paulo Branco. Repartiment Louis Garrel (David), Ludivine Sagnier (Julie), Clotilde Hesme (Alice), Chiara Mastroianni (Jeanne), Brigitte Roüan (la mare), Jean-Marie Winling (el pare), Yannick Renier. Gènere Comèdia musical. Durada 1h40.
***
El bosc de Mogari / Mogari No Mori, de Naomi KAWASE
Molta atenció al que pot fer aquesta pel·lícula. Perquè, entre la cinefília de Canes, hi ha la sensació que no es va fer justícia amb Shara (2004), el treball anterior de Naomi Kawase (1969, Nara, Japó) . Projectada a la fi del festival, el dissabte que ja tothom està cansat i les maletes i els quatre regals pendents de comprar acaben de distreure , no es va parar prou atenció a Shara, que els que l’han tornada a veure posteriorment, amb més calma i tranquil·litat, han valorat moltíssim. Kawase havia guanyat la Càmera d’Or el 1997, amb Moe No Suzaku (1996) i el 2003 tornava a Canes amb Shara. La família és un tema recurrent al seu cinema i Nara, la seva ciutat, sempre hi juga un paper important. Pronostico autèntica expectació pel seu nou treball, del qual encara no tinc dades ni informació.
Sinopsi Shigeki viu en un geriàtric prou petit i senzill. Reiko, una noia del personal que l’atén, para especial atenció a Shigeki. Tanmateix, Reiko està obsessionada amb la pèrdua de la seva criatura i mira d’amagar el sentiment de culpa amb la separació del marit. Allò que Shigeki més desitja és visitar la tomba de la seva dona una última vegada, encara que no ho digui a ningú. Al decurs d’una petita excursió amb cotxe, queden aturats. Shigeki s’endinsa en el bosc que tenen a tocar i Reiko fa el que pot per ajudar-lo. Junts fan una llarga passejada per la forest i després el camí fins al cementiri, amagat pels arbres, on la dona de Shigeki descansa en pau. És en aquest racó de pau que Reiko descobreix que Shigeki ha estat escrivint cada dia, des de fa 33 anys, a la seva estimada dona. Ha arribat l’hora d’adreçar-li l’última carta i Reiko l’ajuda a arribar al final del seu dol. Alhora, ella mateixa també supera el propi dol, compartint amb Shigeki el trajecte catàrtic de retrobament i alliberament.
Directora, guionista i coproductora Naomi Kawase. Música Masamichi Shigeno. Fotografia Hideyo Nakano. Coproductor Hengameh Panahi. Producció Celluloid Dreams, Kumie, Centre National de la Cinematographie (CNC-França). Repartiment Machiko Ono (Machiko), Yoichiro Saito (el marit de Machiko), Makiko Watanabe (Wakako), Shigeki Uda. Durada 1h37.
***
Alè / Breath / Soom / Aliento / Souffle, de KIM Ki Duk
Encara que actualment rep faves per tots costats, l’autor de Primavera, estiu, tardor, hivern i… primavera (2003), gosa treure el nas per Canes, d’on sortí força escaldat amb L’Arc (2005) -projectada a “Un certain regard”- en un moment que era avalat per l’èxit de Ferro 3, a Venècia, i de Samaritan Girl, a Berlín. Ara que ha caigut en desgràcia (ja que no s’ha refet, amb Time), no vull ni imaginar-me què pot passar amb Alè, història d’amor d’un presoner que s’enamora de la dona que li pinta la cel·la i que està protagonitzada per CHANG Cheng (el de Three Times, de HOU Hsiao-hsien i de Tigre ajupit, drac amagat, d’Ang Lee…
Sinopsi En descobrir que el marit té una amant, Hyun decideix visitar un pres a qui no coneix personalment, però que ha estat notícia a la televisió, pels continus intents de suïcidi. Quan Chen veu que la dona el va a veure i hi torna, queda sorprès, però de mica en mica se l’hi va obrint. Hyun, aleshores, li diu al marit que ella en té un altre, cosa que li provoca prou gelosia com perquè la segueix fins a la presó i acabi prohibint-li de veure Chen. Tanmateix, Hyun i Chen ja estan molt més units del que el marit es pensa.
Director, guionista, coproductor executiu, productor i actor Kim Ki-duk. Música Kim Myung-Jong. Fotografia Sung Jong-Moo. MuntatgeWang Su-An. Productors executius Kim Ki-duk, Kim Do-Hun. Coproductors Song Myung-Chul, Suh Young-Joo. Repartiment Chen Chang (Jang Jin), Zia (Yeon) Jung-woo Ha (Mari), Ki-duk Kim. Durada 1h24.
***
Promet-m’ho / Zavet / Promise Me This / Promets-moi, d’ Emir KUSTURICA
Nascut a Sarajevo el 24 de novembre de 1954, Kusturica s’alinià al costat serbi durant la Guerra de Bòsnia i la Palma d’Or a la seva Underground (1995) es convertí, a Belgrad, en una autèntica celebració patriòtica, a què Kusturica es lliurà, de bracet amb el genocida Milosevic. Des d’un irreprimible ressentiment, el cineasta guanyador de la Palma d’Or també per El papà és de viatge de negocis (1984) ha anat decantant-se cap a posicions més superbament feixistes, per molt que els seus films segueixin atresorant alguna cosa de la màgia balcànica i la follia telúrica que ens meravellen de títols com El temps dels gitans (1988). Canes el té en nòmina, com un autèntic fill consentit i enguany ens el tornen a encolomar en secció oficial. Promet-m’ho explica la història d’un avi que ha fet prometre el nét que anirà a la ciutat i en tornarà amb una dona.
Sinopsi Al capdamunt d’un turó aïllat en un racó de la ruralia de Sèrbia viuen Tsane, l’avi i la seva vaca Cvetka. Amb la seva veïna, la institutriu, són els únics habitants del llogaret. Un dia, l’avi adverteix Tsane que morirà aviat i li fa prometre que travessarà les tres muntanyes que els separen de la ciutat de més a la vora i, al mercat, vendre-hi Cvetka, la vaca. Amb els calés que en tregui, haurà de comprar una icona i un “souvenir”. I finalment, haurà de trobar una dona per casar-s’hi. Arribat a la ciutat, Tsane no té cap mena de problema per atendres la primera part de les voluntats de l’avi; però… com s’ho ha de fer per troba una xicota i convèncer-la que el segueixi fins al poblet abans que l’avi no desapregui?
Director Emir Kusturica. Guió Emir Kusturica i Ranko Bozic, a partir d’una història de rade Markovic. Música Stribor Kusturica. Fotografia Mirolad Glusica. Productors Olivier Delbosc, Emir Kusturica, Marc Missonnier. Producció Studio Canal, Fidélité Films, Rasta International (Sèrbia). Repartiment Uros Miljanovic (Tsane), Aleksandar Bercek (l’avi), Ljijana Blagojevic (la veïna, institutriu), Marija Petronijevic (Jasna), Kosanka Djekic (la mare de Jasna), Miki Monojlovic (el cap), Vladan Milojevic (Runjo), Stabor Kusturica (Topuz). Durada 2h06.
***
Milyang / Una secreta felicitat, de LEE Chang-dong
El coreà LEE Chang-dong va començar la carrera artística com a escriptor i va publicar diversos llibres als anys vuitanta. A començament de la dècada següent entra al món del cinema, com a guionista i ajudant de direcció, primer, i com a realitzador després. Es consagrà a la Mostra de Venècia de 2002, amb Oasis (2002) -sobre el vincle entre un noi inadaptat social, tot just sortit de la presó, i una xicota amb paràlisi cerebral-; per bé que, abans, ja havia causat una petita sensació a la Quinzena de Realitzadors, amb Pippermint Candy (2000), també temàticament dura. Val a dir que el 2003, el cineasta fou nomenat ministre de Cultura de Corea del Sud. Enguany, Lee Chang-dong s’estrena en la secció competitiva, amb una obra aparentment més lleugera, Milyang.
Nota sinòptica Comèdia romàntica sobre una professora de piano que, a la mort del marit, ha de pujar sola el fill i troba el confort que li cal en un venedor de cotxes.
Director i guionista Lee Chang-dong. Repartiment Jeon Do-Yeon (Shin-ae) i Song Kang-ho (Kim Jong-chan). Durada 2h30.
***
4 mesos, 3 setmanes i 2 dies / 4 Luni, 3 saptamini si 2 zile, de Cristian MUNGIU
Nascut a Iasi (Rumania) el 1968, Cristian MUNGIU va treballar com a segon ajudant de direcció a Tren de vida (Radu Mihaileanu, 1998) i en la seva filmografia trobem 3 curtmetratges realitzats el 2000 i la comèdia Occident (2002), amb què debutà exitosament al camp del llargmetratge (premi del ´públic al Festival de Tessalònica; premi FIPRESCI, de la crítica internacional, al Festival de Sofia, “pel retrat sensible de les dificultats, il·lusions i alegries encarades pel jovent postcomunista a Rumania…“, i seleccionada al Festival del Mar del Plata). El 2005 va participar en el film d’esquetxos Lost and found (títol internacional), assumint-ne l’episodi ·”La noia turca”.L’entrada de Cristian Mungiu a la secció oficial, dóna testimoni de l’atenció que Canes para als cineastes rumanesos (Cristi Puiu, Catalin Mitulescu…). Tanmateix, al moment de redactar aquest article no disposo d’informació sobre el film a concurs.
Sinopsi Otilia i Gabita comparteixen la mateixa habitació en una residència universitària. Totes dues estudien a la universitat d’una petita ciutat rumanesa, als darrers anys del comunisme. Otilia lloga una habitació en un hotel ronyós. A mitja tarda han de trobar-se amb un cert Sr. Bebe. Gabita està prenyada, l’avortament és il•legal i cap de les dues no ha hagut d’encarar mai una situació aquesta.
Director Cristian Mungiu. Fotografia Oleg Mutu. Muntatge Dana Bunescu. Productor delegat Florentina Onea. Productors associats Phillippe Avril / Unlimited Dan Burlac. Coproductors Oleg Mutu, Cristian Mungiu, Alex Teodorescu. Suport (entre altres) The Hubert Bals Fund of the Rotterdam Film Festival. Repartiment Anamaria Marinca (Otilia), Laura Vasiliu (Gabita), Vlad Ivanov (senyor Bebe), Alex Potocean (Adi), Luminita Gheorghiu (Doamna Radu), Adi Carauleanu (Dl. Radu). Durada 1h53.
***
Tehilim / Els salms, de Raphaël NADJARI
Nascut a Marsella i resident a Nova York, apassionat per l’autèntic cinema independent nord-americà, interessat en les pel·lícules de sèrie B dels anys quaranta, Raphaël NADJARI aterra a la secció oficial de Canes amb un drama ambientat a la Jerusalem d’avui en dia.
Sinopsi Un pare desapareix, després de patir un accident de cotxe. La família, que fins aleshores duia una quotidianitat absolutament normal, ha d’encarar la nova situació, l’absència del pare. Cadascú mira de fer-ho com pot. Mentre que els grans es refugien en el silenci o la fe, els petits, Menachem i David, malden a la seva manera per retrobar-lo…
Director Raphaël Nadjari. Guió Raphaël Nadjari i Vincent Poymiro. Fotografia Laurent Brunet. Música Nathaniel Mechaly. Muntatge Sean Foley. Productors Geoffroy Grison, Fred Bellaïche, Marek Rozenbaum, Itai Tamir. Coproductor Noah Harlan. Productor associat David Nadjari. Ajudant de direcció Frédéric Guillaume Lefevbre. Repartiment Michael Moshonov (Menachem), Limor Goldstein (Alma, la mare), Yonathan Alster (David, el germà petit), Shmuel Vilojni (Eli, el pare), Ilan Dar (Shmuel, l’avi), Yoav Hait (Aharon, l’oncle), Reut Lev (Dvora), Dov Berkovitz (el Rabí), Ilanit Ben Yaakov (Orna), Naomi Tzvick (l’àvia), Robert Hoenig (l’inspector Kaufman). Durada 1h45.
***
Llum silenciosa / Stellet Licht / Luz Silenciosa / Lumière silencieuse , de Carlos REYGADAS
Als antípodes cinematogràfics del cinema mexicà que representa Alejandro González Iñárritu, el de Carlos Reygadas balla entre l’experimentació i l’autocomplaença artístiques. Beneït pel Festival de Rotterdam, Canes se l’ha com afillat, donant-li una menció especial a la Caméra d’Or per la seva opera prima Japón (2003) i presentant-li desaforadament el seu llargmetratge Batalla en el cielo (2005) com una gran i trencadora aposta artística (que va ser rebuda ben discretament). La seva nova proposta ha estat filmada en una comunitat mennonita (amish) al nord de Mèxic, que només parlen holandès.
Sinopsi Johan i els seus són mennonites del nord de Mèxic. En contradicció amb la llei de Déu i la dels homes, Johan, casat i pare de família, s’enamora d’una altra dona.
Director i guionista Carlos Reygadas. Fotografia Alexis Zabe. Ajudant de direcció Alex Ezpeleta. Muntatge Natalia López. Productors Jaime Romandía, Carlos Reygadas. Coproductor Jean Labadie. Producció Mantarraya Producciones, No Dream Cinema, Bac Films, Arte France cinéma, Motel Films (Holanda). Repartiment Cornelius Wall Fehr (Johan), Míriam Toews (Esther), Maria Pancratz (Marianne). Durada 2h22.
***
Persèpolis, de Marjane SATRAPI, Vincent PARONNAUD
Punyent història iniciàtica d’una precoç i franca noia iraniana, durant els dies de la Revolució Islàmica. Nascuda a Teheran el 22 de novembre de 1969 i nacionalitzada francesa, Marjane Satrapi és l’autora del còmic (editat en català per Norma) que ara ha adaptat a la pantalla, en companyia del coguionista i director Vincent Paronnaud (dibuixant de còmics i director de cinema d’animació, conegut per Winshluss). A la versió original, hi posen les veus: Catherine Deneuve, Danielle Darrieux, Gena Rowlands, Chiara Mastroianni i Simon Abkarian. Persépolis ha estat produïda per dues companyies franceses i l’americana The Kennedy/Marshall Company (entre d’altres, la productora d’ M. Night Shyamalan i de la saga de Bourne (Matt Damon)).
Sinopsi Persèpolis és la punyent història iniciàtica d’una nena de nou anys a l’Iran, durant la revolució islàmica. És a través de la mirada d’aquesta precoç i xerraire menuda, Marjane, que veiem ensorrar-se les esperances del poble, quan els fonamentalistes agafen el poder –obligant les dones a dur el vel, empresonant-ne centanerars…–. Espavilada i sense por, engalipa els “guardes socials” i descobreis el punk, els Abba i els Iron Maiden (..) Els pares l’envien a un col•legi d’Àustria. Vulnerable i sola en un país estrany, passa les típiques experiències adolescents. A més, Marjane ha de lluitar contra el fet que l’identifiquin amb el fonamentalisme religiós i l’extremisme de què ha fugit. Amb el temps, aconsegueix que l’acceptin i s’enriqueix d’experiències amoroses; però enllestida la secundària, es troba sola i molt enyorada de casa. Així, tot i que hagi de tornar a posar-se el vel i que signifiqui tornar a viure en una societat tirànica, Marjane decideix tornar a l’Iran, per ser al costat de la seva família. Després d’un feixuc període d’aclimatació, entra a una escola d’art i es casa, sense deixar de criticar la hipocresia de què és testimoni. I als 24 anys, arriba a la conclusió que tot i ser pregonament iraniana, no pot seguir vivint en aquell país. Pren aleshores la dura decisió de deixar la pàtria i anar-se’n a França, optimista respecte el seu futur, marcada indeleblement pel passat.
Directors i guionistes –adaptant el còmic de Marjane Satrapi– Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud. Música Olivier Bernet. Muntatge Stéphane Roche. Productor Xavier Rigault, Marc-Antoine Robert. Productor executiu Marc Jousset, Kathleen Kennedy. Repartiment –veus– Catherine Deneuve (la mare), Chiara Mastroianni (Marjane), Danielle Darrieux (l’àvia), Simon Abkarian (el pare), Gena Rowlands, Gabrielle Lopes Benites. Durada 1h30.
***
Le scaphandre et le papillon / The Diving Gell and the Butterfly, de Julian SCHNABEL
Avesat a fer “biopics”, el pintor neoexpressionista novaiorquès Julian Schnabel, director de pel·lícules com Basquiat (1996) i Before the night falls / Antes que anochezca (2000) duu ara a la pantalla la història de Jean-Dominique Bauby, l’editor de la revista “Elle France”, que el 1995 i només amn 43 anys d’edat va patir un col·lapse que el va deixar totalment paralític, llevat del seu ull esquerre. Fent servir aquest ull per pestanyejar la memòria, Beauby descriu de manera eloqüent el seu món interior, des del turment psicològic que significa viure atrapat en aquell cos fins a les històries que s’empesca, ambientades a països que tan sols ha visitat mentalment. És l’actor francès Mathieu Amalric qui incorpora el personatge de Jean-Dominique Beauby i, al costat seu, hi ha Emmanuelle Seigner, Marie-Josée Croze, Max vob Sydow, Isaach de Bankolé, Jean-Pierre Cassel, Marina Hands…
Sinopsi El 8 de desembre de 1995, un vessament cerebral deixa en un coma profund Jean-Dominique Bauby, periodista i pare de dues criatures. En sortir-se’n, tenia deteriorades totes les funcions motrius. Mai més no podrà ni moure’s, ni parlar ni tan sols respirar sense ajut. En aquest cos inert, només es mou un ull. Aquest ull es converteix el seu lligam amb el món, amb els altres, amb la vida. El cluca un cop per dir “sí”, dos per dir “no”. Amb l’ull, crida l’atenció de qui el visita sobre les lletres de l’alfabet que se li dicten i així forma paraules, frases, pàgines senceres… Amb l’ull, escriu aquest llibre, “Le Scaphandre et le papillon”, del qual cada matí durant setmanes ha memoritzat les frases abans de dictar-les…
Director Julian Schnabel. Guió Ronald Harwood, basat en l’obra autobiogràfica de Jean-Dominique Bauby. Producció Pathé Renn Productions. Coproducció France 3 Cinéma. Repartiment Mathieu Amalric (Jean-Dominique Bauby), Emmanuelle Seigner (Céline Desmoulins), Marie-Josée Croze (Henriette Durand), Hiam Abbass (Betty), Niels Arestrup (Roussin), Fiorella Campanella (Céleste), Jean-Pierre Cassel (pare Lucien), Emma de Caunes (l’emperadriu Eugénie), Patrick Chesnais (Dr. Lepage), Anne Consigny (Claude), Isaach De Bankolé (Laurent), François Delaive (l”infermer), Jean-Philippe Écoffey (Dr. Mercier), Olatz Lopez Garmendia (Marie Lopez), Marina Hands (Joséphine), Max von Sydow (Papinou). Durada 1h52.
***
Import Export, d’ Ulrich SEIDL
L’austríac Ulrich SEIDL va guanyar el gran premi del jurat a la 58a Mostra de Venècia, per Hundstage / Dog Days (2002), que la crítica internacional va seleccionar entre els títols destacats de l’any, descrivint-lo com “un retrat ferotge, despietat, pujat de to, sobre un grup de petit burgesos austríacs, presoners de la soledat, les ambicions i el somni mesquí“. SEIDL havia treballat anteriorment el format documental, per bé que amb una perspectiva crítica sobre la pròpia societat. A The last real men (1994) se centrava en uns solters austríacs delerosos d’acabar amb la soledat, remenant catàlegs de dones asiàtiques; a Animal love (1995 ) tornava a parlar de gent solitària: els que omplen el buit amb una dependència fins i tot excessiva dels animals domèstics; a Models (1999), no deixava de petja una model disposada a tot per triomfar… Podem imaginar-nos que crític en pot ser un film d’ell anomenat Import Export...
Nota sinòptica La pel•lícula ens du a descobrir els destins encreuats d’una dona ucraïnesa i d’un home austríac. Seduïda per Occident, ella hi ve a provar sort. Ell, sembla l’atrauen que els antics països de l’Est…
Director Ulrich Seidl. Guió Veronika Franz, Ulrich Seidl. Fotografia Edward Lachman, Wolfgang Thaler. Muntatge Christof Schertenleib. Productors Ulrich Seidl, Lucki Stipetic. Repartiment Maria Hofstätter , Georg Friedrich (Germà de Fritzl), Herbert Fritsch (el pare), Susanne Lothar (la mare), Ekaterina Rak, Nataljia Baranova, Paul Hofmann . Format 16mm > Super 16mm> 35 mm. Durada 2h16.
***
Alexandra, d’ Alexander SOKOUROV
El final de la pel·lícula L’Arca Russa va desfermar no poques acusacions contra el director Alexandr Sokurov, per reaccionari. Després de passejar-nos durant una bona estona pel Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg, en un viatge que ho era també per la història d’Europa i de Rússia en particular, la cosa acabava en una mena d’evocació nostàlgica del tsarisme i una reivindicació ultrancera de l’ “ànima russa”. Aquelles denúncies podrien quedar en simple xiuxiueig en comparació al que pot passar amb Alexandra, el film que Sokurov presenta com a candidat a la Palma d’Or. Filmat a Txetxènia i sota la protecció dels serveis secrets russos, explica la història d’una àvia russa que visita el nét, oficial de l’exèrcit destacat a Txetxènia. S’està a la caserna militar, però en surt per anar al mercat. Allà fa amistat amb unes dones txetxenes i les va a veure a casa seva. Parlen dels seus respectius destins i, de mica en mica, conversa rere conversa, van adonant-se que no hi ha gaire diferència entre elles. En una entrevista concedida a Lorraine Millot (Libération, 18.04.2007), Sokurov afirma que “en aquest film no hi ha cap personatge negatiu. No hi ha conflicte, ni un sol tret, ningú no mor. La gent s’entén (..) La política no m’interessa, és primitiva. “Alexandra” és una pel·lícula artística, una mena de conte (..) El que m’interessa és l’esperit de pau de la gent. A Txetxènia, he parlat amb les dones, de ciutats i de pobles, que són el veritable tresor d’aquest poble. Són fortes, íntegres, són la sal d’aquesta terra. Al seu voltant, les cases estan en ruïnes, però elles parlen sense agror, sense odi. Al Càucas no hi ha cap altre poble tan proper a la cultura russa. Ningú no parla tan bé el rus com els txetxens (..). Ai, ai ai que torna allò de l’ànima russa! El personatge de l’àvia l’interpreta la cantant Galina Vichnevkaïa.
Sinopsi La història d’una àvia russa que visita el nét, oficial de l’exèrcit destacat a Txetxènia. S’està a la caserna militar, però en surt per anar al mercat. Allà fa amistat amb unes dones txetxenes i les va a veure a casa seva. Parlen dels seus respectius destins i, de mica en mica, conversa rere conversa, van adonant-se que no hi ha gaire diferència entre elles.
Director Alexandr Sokurov. Repartiment Galina Vichnevkaïa (l’àvia). Durada 1h32.
***
Death Proof, de Quentin TARANTINO
Resituem-nos.Grindhouse, de Quentin Tarantino i Robert Rodríguez, amb la col·laboració d’ Eli Roth, Edward Wright i Rob Zombie. Homenatge als thrillers de sèrie B anomenats d’ “explotation”, s’ha estructurat en dues parts diferenciades, avenint-se a la fòrmula “dos films en un”, que imperava a les dècades dels setanta i dels vuitanta als “grindhouse” (que, segons m’aclareix un bon amic, eren cinemes marginals en què només es programaven pel·lícules del gènere “exploit”, molts dels quals obrien les 24 hores del dia, projectant ininterrompudament programes dobles i triples d’ “exploitation movies”). Les dues parts són Death Proof i Planet Terror (que, als paÍsos no anglòfons, s’estrenaran com dues pel·lícules separades i, en els anglòfons, s’havien de passar d’acord amb la idea com l’han concebut, com un film únic, de dues parts). Per retrobar la textura d’aquella mena de subproductes, Tarantino i Rodríguez han empobrit la imatge, velant-la un xic i fent que agafi més gra. Han embolicat les dues parts amb tot de falsos tràilers sobre falses pel·lícules de gènere (i aquí és on entren en joc Eli Roth, Rob Zombie i Edward Wright); per bé que perilla que puguem veure’ls, als països no anglòfons. Death Proof, de Tarantino, va sobre un psicòpata anomenat Stuntman Mike (Kurt Russell) es dedica a matar dones amb el seu cotxe. I Planet Terror s’ambienta en un poblet de l’Oest devastat per uns “zombis” anomenats “sickos” i en el qual, una dona (Rose McGowan) amb un fusell i el seu company karateka (Freddy Rodriguez) miraran de foragitar-los… A competició de Canes, només hi va Death Proof, de Tarantino.
Sinopsi Un psicòpata anomenat Stuntman Mike (Kurt Russell) es dedica a matar dones amb el seu cotxe… La jornada s’acaba i per fi Jungle Julia, la DJ més sexy d’Austin pot esbargir-se amb les seves millors amigues, Shanna i Arlene. Aquest “trio infernal” que viu la nit, atrau les mirades a tots els bars i clubs de Texas. Però l’atenció de què són objecte aquestes noies no és necessàriament innocent. És així que Mike, acròbata de cara tallada i inquietant, els segueix de prop, arrupit al seu cotxe indestructible. Mentre Julia i les companyes xarrupen les seves cerveses, Mike fa roncar el motor del seu bòlit amenaçador.
Director, guió i fotografia Quentin Tarantino. Muntatge Sally Menke. Productors Elisabeth Avellan, Robert Rodriguez, Erica Steinberg, Quentin Tarantino, Bob Weinstein, Harvey Weinstein. Repartiment Kurt Russell (Stuntman Mike), Rosario Dawson (Abernathy), Vanessa Ferlito (Arlene), Jordan Ladd (Shanna), Rose Mcgowan (Pam), Sydney Poitier (Jungle Julia), Tracie Thoms (Kim), Elizabeth Winstead (Lee Mary), Zoe Bell (Zoe). Durada 1h50.
***
L’home de Londres, de Bèla TARR
Bèla TARR (21.07.1955, Pécs, Hongria) s’ha convertit en una mena de referent tan imprescindible de la modernitat cinematogràfica com desconegut resulta per a la immensa majoria dels cinèfils. Afortunadament, el mercat del DVD ha permès que les seves obres inèdites en molt països es puguin anar coneixent. El tango de Satan (1994), epopeia de 7hores i mitja de durada sobre la caiguda del comunisme, i Les harmonies Werckmeister (2000), inspirada en el relat breu “Melanconia de la Resistència”, de Laszlo Krasznahorkai, són potser les seves obres amb més renom (la segona, realitzada amb Agnes Hranitzy). Ara, amb The Man from London adapta la novel·la de George Simenon, “L’home de Londres” i segueix la història d’un guardagulles, testimoni d’un drama: una nit veu com dos homes es barallen ran de mar, que un cau a l’aigua i no en surt… L’actriu britànica Tilda Swinton és el nom més conegut del repartiment d’aquest film, que produïa el malaguanyat Humbert Balsan al moment de la seva mort.
Sinopsi Maloin porta una vida simple sense perspectives arran del mar infinit; a penes s’adona del món que l’envolta, ja ha acceptat la deterioració lenta i inevitable de vida al voltant seu i la seva gairebé total solitud. Quan es converteix en testimoni d’un assassinat, sobtadament la vida se li capgira. Encara qüestions de moralitat, pecat, càstig, la línia entre innocència i complicitat en un delicte…i aquest estat d’escepticisme el du a la pregunta ontològica del significat i valor d’existència. La pel·lícula parla del desig, de l’indestructible delit de l’home per una vida de llibertat i felicitat; parla d’ il•lusions que mai s’aconsegueixen –de coses que ens donen energia a tots per continuar vivint, per anar a dormir cada dia i llevar-nos l’endemà…–. La història de Maloin és nostra, de tots aquells que dubten i estan disposats a qüestionar la nostra existència monòtona.
Directors Bela Tarr i Ágnes Hranitzky. Guió László Krasznahorkai i Béla Tarr, basat en la novel·la de George Simenon, “L’home de Londres”. Fotografia Fred Kelemen. Música Mihály Vig. Muntatge Ágnes Hranitzky. Productors Gábor Teni, Paul Saadoun, Christoph Hahnheiser, Joachim von Vietinghoff, Miki Zacher. Repartiment Miroslav Krobot, Tilda Swinton, János Derzsi, István Lénárt, Erika Bók, Ági Szirtes. Durada 2h12.
***
Paranoid Park, de Gus VAN SANT
A Canes se’ls va escapar Gerry (2002) i ho van compensar encimbellant Elephant ( 2003) amb la Palma d’Or i van honorar-se projectant la injustament maltractada i francament colpidora Last Days (2005). L’any passat van tenir Gus Van Sant (com els germans Coen) gràcies al film d’esquetxos Paris, je t’aime (2006). Enllestida aquella trilogia diguem-ne experimental, torna a competició el cineasta de Portland, de la mà d’aquesta adaptació de la novel·la de Blake Nelson, sobre un jove monopatinador (skateboarder) que mata accidentalment un guarda de seguretat.
Sinopsi Alex, un jove monopatinador, mata accidentalment un guarda en un dels indrets de pitjor reputació de Portland, el Paranoid Park. Podrà guardar-ne el secret?
Director Gus Van Sant. Guió la novel·la de Blake Nelson. Fotografia Christopher Doyle, Kathy Li. Productor Nathanaël Karmitz, Charles Gillibert, Neil Kopp. Coproductor Marin Karmitz. Productor executiu David Cress. Repartiment Gabe Nevins (Alex), Daniel Liu (Detective Richard Lu), Taylor Momsen (Jennifer), Jake Miller (Jared), Lauren McKinney (Macy), Winfield Jackson (Christian), Joe Schweitzer (Paul), Grace Carter (la mare d’ Alex), Scott Patrick Green (Scratch), John Michael Burrowes (Guarda de seguretat). Durada 1h25.
***
El desterrament / Izgnanie, d’ Andrey ZVYAGINTSEV
És per a mi, la gran notícia d’aquesta secció competitiva: la nova pel·lícula del director d’ El retorn, Lleó d’Or a Venècia 2003. Per cert, a “les cartes al reis” que feiem el març de 2006 (l’any passat!) ja parlàvem que potser aniria a Canes (de l’any passat!) i han passat tots aquests mesos, però finalment, el desig s’ha complert. El retorn fou tot una sorpresa i literalment ens enganxà desprevinguts; a més es tracta d’una d’aquelles pel·lícules que l’acabes de copsar a fons a mesura que, en sortir del cine, hi vas pensant. Recordem que era aquella història del pare que sobtadament apareix a la vida de dos marrecs que només el coneixien per una vella fotografia i que, al decurs d’un viatge iniciàtic carregat d’enigmàtic significat metafòric, en una illa abandonada, busquen respostes a preguntes que potser no en tenen. Andrey ZVYAGINTSEV (06.02.1964, Novosibirsk, Rússia) combinava, en un equilibri fràgil i alhora esperançador, la immaduresa d’un cineasta en la seva opera prima i la profunditat i expressivitat d’un artista sensible i de debò. Ara, a Canes, ha de superar el repte difícil de la segona pel·lícula, oimés quan la primera ha estat Lleó d’Or a Venècia.
Sinopsi Un home, la seva dona i els seus dos fills se’n van d’una ciutat industrial per anar a la ruralia d’on és originari el marit i s’instal·len al casalot de l’avi. En contrast amb el lloc d’on vénen –la ciutat que embelleix les relacions entre els personatges–, el nou indret és la Natura, una natura embruixadora. I ningú no agafarà la mà que el pare aixeca contra el fill. Ningú no escoltarà cap veu, l’anyell no reemplaçarà el fill. Perquè qui branda el ganivet res no sent, els seus ulls res no veuen, el cor el té sec. Però la seva fe en la “llei” de l’orgull humà és tan violenta com insaciable. Com qualsevol altra pel·lícula, aquesta parla, tant és com estigui feta, de tots nosaltres: de gent bona i caritativa enfonsades en circumstàncies tràgiques i sense sortida.
Director Andrei Zvyagintsev. Guió Artiom Melkoumian, Oleg Negin, basat en l’obra de William Saroyan. Fotografia Mikhail Kritchman. Música Andrei Dergatchev. Productor Dmitri Lesnevski. Productor executiu Anthony Rey. Coproducció Hélicotronc (Bèlgica), Ren-TV (Rússia). Repartiment Aleksandr Baluyev (Mark), Konstantin Lavronenko (Alex), Maria Bonnevie, Dmitri Ulyanov. Durada 2h30.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Suposo que les presses de la primera lectura del dossier de premsa del festival t’ha jugat una mala passada i no has advertit que, en efecte, “L’âge des ténèbres” clourà la secció oficial (això sí, fora de competició).
Entenc la relativa decepció que hagi pogut generar l’absència de títols molt esperats (sobretot tenint en compte que moltes d’aquestes absències ho són en benefici de la presència dels habituals “auteurs” en nòmina que, massa sovint, fan llufa).
Per cert, dels títols americans a competició, en destaco “Zodiac”. La pel·lícula promet ser un títol tant fundacional com en el seu moment ho va ser “El silenci dels anyells”…