Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Caché (ampliació del post de 21 de gener)
Aquest post desenvolupa el que, sobre la pel·lícula "Caché", vaig penjar al bloc el dia 21 de gener de 2006.
El final de "Caché". Què vol dir? Hi ha comentaristes, crítics i espectadors que han remarcat, sobretot, que la gent s’hi fixi bé. Conec cinèfils que han quedat ben preocupats perquè no hi han vist res de particular. D’altres s’han embolicat en si vol dir això o allò… Proposo que ho resituem. A mi em sembla que el final no té tanta importància i, sobretot, reclamo que no ens distregui del que realment val la pena, de "Caché".
Nota: si teniu interés a llegir aquest escrit, us recomano que ho feu un cop hàgiu vist la pel·lícula.
Posat a resituar les coses, jo precisaria que "Caché" no és un thriller, perquè no es tracta ben bé d’una pel·lícula d’acció i violència, encara que hi hagi alguna esquitxada de sang. Michael Haneke l’ha construïda a la manera d’un film de suspens. Narrativament, avança estirat per un McGuffin, en la tradició del mestre del gènere, Alfred Hitchcock. El McGuffin, el pretext, la pastanaga de l’ase -diguem-li com vulguem- és, aquí, la gravació dels videos: qui els grava, per què els grava? És això el que fa moure George -magnífic, Daniel Auteuil- a investigar i són aquestes preguntes les que tensen i mantenen les espectatives dels espectadors.
El McGuffin, però, queda en un segon terme, a mesura que es va fent present el passat i, sobretot, la real identitat de George, l’individu que hi ha rere la seva màscara d’home culte i socialment respectable. Les cintes de video i els paquets queden com un pretext per entrar en la intimitat d’aquest personatge, perquè el puguem seguir de prop i acabar coneixent-li aspectes ben allunyats de la primera imatge que ens n’hem fet. Anem a pams.
De la investigació que mena el propi George, tot plegat n’obtenim la història d’una criaturada amb conseqüències greus. Un acte de gelosia d’un marrec de sis anys, per al qual evidentment no se li pot demanar responsabilitat moral, per molt que afectés greument un altre nen. Assenyalem, però, una primera constatació: les diferències de classe social, la desigualtat entre l’aborigen i l’immigrant, entre el de casa i el foraster, van determinar la resolució d’aquell esdeveniment. El marrec podia no ser responsable, però va abusar de la seva posició prepotent i la societat -els pares, les autoritats…- va cometre la injustícia, picant l’ham parat pel menut, creint-se-li la mentida.
Quan George retroba i amenaça Majid (Maurice Bénichou), aquest li contesta que ja hi torna, que no s’està de fer-li mal per a sortir-se’n amb la seva. I ara sí, ara George és responsable: no del que faci Majid, sinó de la prepotència social que li supura per cada milímetre del cos. Sap que tot ho tindrà a favor seu, cas de conflicte i també sap que Majid hi té les de perdre. Tant se val que George sigui un home de cultura, un comunicador social reeixit que treballa habitualment cara a gent intel·ligent i de discurs progressista: posat en situació tensa, actua com un tirà implacable. No es tracta tan sols de les contradiccions personals que, més o menys, tots arrosseguem en aquesta vida; sinó de la significació i conseqüències d’aquestes contradiccions. El capteniment de George resulta pregonament racista, d’un racisme latent, no pas verbalitzat ni racionalment assumit, però persistent al cap dels anys i amb les mateixes arrels històriques que la pestilent demagòdia lepenista: el colonialisme.
Fóra reduccionista prendre el personatge de George com un individu aïllat, amb una biografia singular marcada per una malifeta que li reviscola al cap d’anys. Fóra igualment un error considerar que "Caché" ens parla d’un mal francès. Significativament, George no és d’extrema dreta, ni gamarús. Respon al perfil que hom diria més adequat per superar positivament els errors de la Història i, en particular, el problema del racisme. A la societat occidental, pertot Europa, n’està ple de gent com ell: a la televisió, als diaris, a les universitats, a les oficines, a les empreses… Elaboren -o elaborem- discursos molt ben construits, que se’ls creuen -o ens els creiem-, sobre els drets humans, sobre la igualtat, sobre el respecte i la consideració de l’altre; però no els poséssim -o no ens posessin- en una situació extrema. "Caché" ens posa el dit en la llaga: marca la distància entre el que diem i pensem i allò que de debò sentim. Ras i curt: acceptem i assumim racionalment i sentimentalment les injustícies en què es basa el nostre benestar actual o la nostra situació actual? "(..) Només volia saber com pots viure amb aquesta consciència", diu a George el fill de Majid, quan el va a trobar als estudis de televisió.
A la pel·lícula, MIchael Haneke evoca la seva filmografia anterior, per crear un efecte multiplicador del discurs. El paper de Juliette Binoche a "Caché" -el de la dona de George, que no entén què li passa al marit i se sent, ella també, traïda per aquest home que no gosa obrir-se-li de cor-, és un personatge que podem relacionar-lo directament amb el que la mateixa actriu va interpretar a "Codi desconegut", del mateix Haneke: una noia sensible que, solidària i generosa, reaccionava contra els atacs xenòfobs patits per la immigració, en una ciutat europea. Per cert, l’actor que ara fa de Majid, dónava vida a un àrab immigrat a "Codi desconegut".
La seqüència de la matança del gall, a "Caché", fa pensar en l’esfereïdora "Benny’s video" -en què un noiet fascinat per la violència, havia filmat a pler una matança del porc i després gravava com ell mateix matava una noia que havia dut a casa, deserta de pares i plena de ginys electrònics-. I, en el personatge del fill de George, hi ressona alguna cosa d’aquell noiet de "Bennys’s video" -i dels bordegassos de "Funny Games", ben educats i d’alta posició social, que el seu primer dia de vacances segrestaven una família burgesa, martiritzant-la com en un joc de rol-. Permeteu-me, aquí, una concessió pel que fa a la "famosa" discusió sobre el final de "Caché": com més trobes que el fill de George et recorda aquells altres xicots, més comences a rumiar si és ell que, total o parcialment, ha filmat els videos clandestins i els ha enviat al seu pare, qui sap si per a desmuntar-lo, conscient de la hipocresia que arrossega o en un acte freudià de "matar el pare"; o si, ben al contrari, es tracta d’un acte insensible, d’adolescent malcriat, o si…
Anne (Juliette Binoche) i George són uns pares que estan per la seva carrera professional, per la casa de disseny on habiten i pels sopars i les tertúlies amb els amics. Veiem que el fill se l’estimen i en celebren l’èxit, però -atenció-, a la pel·lícula es fa present sobretot quan esdevé un problema per a ells, els pares. El lligam afectiu entre ells ens l’afigurem molt més feble que no pas el que hi ha entre l’argelí Majid i el seu noi, malgrat que aquests els veiem molt menys estona i em sembla recordar que mai junts. La manca de comunicació, l’absència d’una veritable vida compartida, els dèficits afectius en la família acomodada i moderna, emparenta irreversiblement "Caché" amb "Benny’s video" i, certament també, amb "Funny Games". La particularitat d’ara és que l’objectiu de la càmera enfoca els pares i qui queda bastant fora de camp és el fill. Uns pares el matrimoni dels quals s’esmicola perquè no poden anar més enllà de la convivència superficial. La crisi desfermada pels videos els fa sobreeixir els recòndits problemes de parella. No és tan sols que a George li faci vergonya de revelar a la seva pròpia dona aquell incident del passat -perquè potser projectaria d’ell una ombra que el contradiria ontològicament-; la fractura entre ells es produeix perquè no hi ha la capacitat de compartir el problema, ni la manera de trobar-hi una possible solució. Hi ha un tancament, una manca d’obertura i lliurament a l’altre que, novament, ens du a plantejar la distància entre la realitat profunda i allò que es pensa i es diu. D’aquesta hipocresia -ja gairebé consubstancial, per no dir-ne existencial-, n’és el fill la primera víctima i reflex.
Gràcies al McGuffin dels videos tafaners, Haneke despulla espirutualment George, li’n fa evident la mentida. De manera pertinent, el deixa una bona estona empantanegat en la prova del seu engany: l’escaldada de culpabilitat que li comporta el suïcidi de Majid i la derrota personal que hi ha en l’atzucac del seu matrimoni. Per això considero que el gran final de "Caché", allà on conclou de debò el discurs del seu autor és a la seqüència en què George es despulla físicament i es fica al llit. Una nuesa que rebla el clau metafòric del despullament moral a què ha estat sotmès el personatge. Algú ha interpretat que s’hi assenyala un possible suïcidi: potser sí, potser no, queda obert; però allò que em sembla més important és el que té de seqüència emfàtica, de confirmació del discurs fílmic.
Encara queden però -ningú no ho pot negar-, dues seqüències més. Una, aquella en què veiem com van endur-se el nen Majid, ran de la malifeta provocada pel George criatura. I l’altra, el "famós" final. Completar el relat dels fets del passat, quan ja ens n’hem fet una bona idea i després d’haver-se’n servit per a desemmascarar qui els provocà, diria que només pot respondre a dos motius. D’una banda, fa present la conseqüència, el mal d’aquella criaturada que, irreparable, persisteix més enllà de les reflexions que se’ns han proposat i, fins i tot, més enllà de la identificació del culpable. Per altre cantó, gairebé a tall d’un primer epíleg, serveix Haneke per a perfeccionar la narració argumental. Precisament, aquesta voluntat de no abandonar cap aspecte narratiu del film el du també a la juganera i enigmàtica seqüència final.
Potser se l’hauria pogut estalviar, però el cas és que hi és, la imatge d’aquella escala de l’institut, en pla general, en la qual i enmig d’altres nois que entren i surten, observem… els dos fills: el de George i el de Majid. Què vol dir amb això? O més ben dit, què insinua? De dir, no afirma res més que els xicots es coneixen i hi ha alguna cosa que els du a parlar. D’aquí a concloure que han estat ells dos, amb complicitat, els que han gravat els videos i els han enviat a George: sí… o no! Deixant-ho obert, Haneke ens permet afigurar-nos el que vulguem, però no ens autoritza a atribuir-li a ell la conclusió a què arribem. La pregunta escaient em sembla que és: per què ho posa, doncs? Com ja hem comentat, en part ho fa per enllestir la narració fílmica, plantejant el desllorigador del McGuffin. Ara bé, no li calia, perquè prèviament se n’ha sortit molt bé d’anar desnaturalitzant el suspens, de forma i manera que, efectivament, un cop despullat George, tant se val qui i com li ho ha permès. A més, tinc la sensació que a Haneke li ha sortit malament la jugada, perquè la gent acaba parlant més de la seva murriada enjogassada que no pas d’allò que val més la pena del seu film. O potser ho ha fet expressament, ben conscient? Parlem-ne.
En el cinema de Haneke s’interpel·la l’espectador. A "Bennys’ video", sotmet els personatges i els espectadors a un interessant joc entre el que ha passat en realitat, el que ha captat la càmera, el que ha quedat fora de camp i el que mostra un video format d’imatges editades a partir del que s’ha captat. A "Funny Games", el respectable passa a ser part activa d’un espectacle violent, en la mesura que ens fa còmplices d’unes impactants imatges a la Tarantino que, granguinyolesques, indueixen a l’aplaudiment irreflexiu. Fins i tot un dels torturadors mira directament als espectadors. I, com passa a "Caché", allà també una seqüència era rebobinada perquè la poguéssim rellegir. No oblidéssim que, tot just començada "Caché", el públic ens duem la sorpresa que allò que estem veient és rebobinable, que no és una "realitat" transmesa per la càmera, sinó la reproducció d’una "altra realitat" reproduïda per un giny. A partir d’aquí, queda qüestionat el caire tautològic de les imatges de la resta del film i, alhora, queda establerta una distància entre nosaltres i la pantalla. Haneke s’encarrega d’anar-nos-ho recordant al llarg del metratge, bo i insertant enmig del video plans del Majid infant ensangonat. La fragmentació que caracteritza el seu estil cinematogràfic li ho permet fer-ho amb fluïdesa i fins que mig ens passi de llarg; però hi són, els inserts. Així les coses, si les imatges no valen pel que contenen sinó pel que hi veiem, pel que ens signifiquen, el valor de la seqüència final no rau en el que el director hi ha volgut dir, sinó en el que signifiquen per a nosaltres. De la mateixa manera, si els videos i els dibuixos que rep George no els hi gravés ni els hi portés cap personatge de la pel·lícula, sinó el mateix director -Haneke-, en un virtuós exercici de metallenguatge, canviaria res del significat? Deixaria George de ser qui és? I els que, en el fons, són -o som- com ell? Perdria cap bri de força la denúncia del racisme latent, de la no superació de la pròpia Història, de la hipocresia al món occidental? S’esvairia el retrat dels profunds dèficits afectius i comunicatius a la nostra societat? No.
Allò que ens capgira Haneke és la cofoia, passiva, percepció de les coses. És a dir, de la mateixa manera que, desnaturalitzant el suspens fílmic, esbravant-ne l’interés pel QUI i el PER QUÈ, ha reforçat la importància del QUÈ, deixant obert el desllorigador del McGuffin, aconsegueix que, si ens havíem despistat, recordem el relatiu valor de les imatges i la preeminència del que ens signifiquen.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina de suc que n’has tret de Caché, deu n’hi do! L’analitzes fil per randa, comentes les diferents interpretacions que se’n poden fer, els diferents punts de vista, proposes respostes als nombros㭳ims interrogants que hi surten, i pel que veig et coneixes prou bé la filmografia d’en Haneke, un director al qual jo ara tot just començo a con㨩er.
Concretament, de tot el que dius, em quedaré principalment amb la seg�� idea de partida: no centrar-nos exclusivament amb el més que desconcertant, més que obert i més que ambigu final. No cal que ens hi empantaneguem amb això, doncs no ens deixaria parar més atenció al desenvolupament de la narració, que és el que em va passar a mi (i a uns quants) en sortir del cinema. Ens vam quedar amb un bon pam de nassos!. A més a més, jo almenys, en no con㨩er el director, vaig encarar la pel.l㭣la amb el xip mental de què anava a veure un thriller, i està més que clar que faria curt aquest camp de visió previ.
Una pel.l㭣la al meu parer prou dif㭣l de pair. Però bé, a partir del que acabo de llegir, miraré de tornar a digerir l’assumpte des de les m��ples ��ques possibles. De fet, el famós desconcert de la seq��ia final, on penso que s’estaria demostrant la doble autoria de l’assetjament que pateix en George per part dels dos marrecs, no és pas el tema més important. Potser tant s’hi val que hagi estat un o altre; en aquesta mena de pel.l㭣les això podria ser secundari i, com tú dius, quedaria a lliure interpretació de l’espectador.
Vaja, que m’aferro al clau – guia que ens has proposat per mirar d’entendre i per valorar més la controvertida i bastant discutida Caché. Perquè si una cosa, com a m㭮m ha generat, és discussió al seu voltant. A més a més, fins i tot, em posaré a rescatar algun treball anterior del mateix director. M’han entrat ganes ves per on, i comen㧡é per La Pianista, que ja l’he agafada del videoclub, aviam què.
Bé doncs, merci per l’extensa i detallada informació. M’ha estat prou ��. Hi estaré a l’aguait de següents escrits doncs et seguiré llegint de bon grat.
Per cert, si vols, jo fa quatre dies que m’he obert un bloc, on també hi penso escriure, tot i què no exclusivament, de cinema. Ja hi he penjat el primer article sobre el tema, així que si vols ja saps: http://tarannacatala.blocat.com . Arreveure i endavant!