Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 de gener de 2006
0 comentaris

Brokeback Mountain

"Brokeback Mountain" explica una commovedora, certament dolorosa, història d’amor. Els dos amants són homes i cadascun d’ells s’avé a una diferent, contrastada, posició arquetípica pel que fa a assumir l’homosexualitat. Les respectives vides per separat arrosseguen l’absència quotidiana de l’altre, entre el temor a la incomprensió i a la intol·lerància -al Wyoming dels anys seixanta-, la por al risc, els dubtes personals, el rosec del secret i l’evidència progressiva de l’atzucac dels matrimonis que han contret amb les mares dels seus fills. És car el preu que paguen per sotmetre’s a les convencions socials i encaixar en un estat de coses que no gosen alterar -sobretot un d’ells dos-; com es remarca, per oposició, amb les alliberadores trobades furtives i esporàdiques que tenen a la muntanya Brokeback. Fins aquí, però, la pel·lícula s’emmotlla als requisits del melodrama. Sense estridències ni abusant de la bellesa paisatgística; sense recórrer a la banda sonora per a amanyagar el cor de l’espectador; sense reduir de forma maniquea els personatges, "Brokeback Mountain" segueix de manera delicada les convencions del gènere. Fins i tot, podem trobar-li coneguts films que l’han precedit, en què, com aquí, els protagonistes es retroben periòdicament, a tall de parèntesis de felicitat enmig de la grisor existencial que no poden o no volen superar. Ara bé, en el conflicte íntim dels dos homes de "Brokeback Mountain", el director Ang Lee hi veu també la tensió entre l’hedonisme i l’estoïcisme, la lluita entre viure el desig o sotmetre’l a les obligacions de la vida. Per a ells, la muntanya Brokeback significa no tan sols el despullament físic, sinó i sobretot un despullar-se espiritualment, un retorn a la puresa primmigènia, paradisíaca, tot fugint no tant de les responsabilitats com de l’ofec vital, dels constrenyiments que ens imposa la civilització. En aquest sentit, la pel·lícula és sòlida i coherent amb la filmografia del seu autor; fins als vint minuts finals -certament emotius-, en què la traca melodramàtica -en aquest punt sí- va a buscar descaradament els sentiments de l’espectador i els Òscar, Globus i Lleons d’Or que pugui arreplegar.

 

Nota: en la mesura que em sigui possible, desenvoluparé l’escrit que aquestes ratlles tot just resumeixen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!