Club 7 Cinema

Guanyadora del Premi Especial del Jurat del Festival de Sundance ?per la seva originalitat?  Brick s’ha convertit en una d’aquelles pel·lícules que mouen bonior, de les quals se sent tant a parlar en cercles especialitzats i tants festivals es vanen d’haver-les programades, que de debò acabes amb ganes de veure-les. Després, un cop te les trobes en pantalla, sols adonar-te del motiu perquè han generat tanta expectació, encara que ?com passa en el cas de Brick? es tracti d’obres moderadament interessants, a les quals no els fa cap favor l’exageració en la crítica favorable ni en els premis.

Curiós i intel·ligent primer llargmetratge del nord-americà Rian Johnson (Marylan, 17 de desembre de 1973), Brick  trasllada a l’univers juvenil d’un institut els arquetips del cinema negre. I segurament per això, Sitges 2006 l’ha inclosa en la Secció Oficial Fantastic. L’actor adolescent Joseph Gordon-Levitt hi encarna un noi, taciturn i espavilat, que es manté al marge de tot i de tothom, fins que s’adona que la seva exxicota s’ha embolicat en alguna cosa greu. Coneix el terreny i sap que no ha de comptar ni amb la policia ni amb les autoritats acadèmiques del centre: decideix actuar. Ha d’entrar al món reclòs de les bandes que corren per l’institut, buscar-hi les esquerdes, copsar els jocs de poder entre els que les componen… Les coses es precipiten i el seu paper detectivesc esdevé cada cop més perillós. La gosadia, el risc i el quinqué seran les seves armes principals, per salvar la pell ?si és que se’n surt? entre camells bocamolls, drogoaddictes romàntics, pinxos musculats, perverses nenes riques, companyes de dents afilades i sinistres fills de mares protectores i badoques.

(Si us interessa seguir llegint, aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

"Brick prèn com a referent l’estil verbal de les novel·les de Dashiell Hammett i honora la gran tradició cinematogràfica basada en els relats hard-boiled (..)" ?diu la publicitat de la pel·lícula, de manera força ajustada. I és que, efectivament, el director i guionista s’ha avingut als arquetips del cinema negre, però no pas pel cantó visual: aquí no hi ha gavardines ni barrets a la Bogart, ni il·luminacions en clarobscurs. Res de la tòpica fascinació estètica, en què sovint cauen els que intenten imitar, reproduir, copiar aquella mena de films. Brick fins i tot s’ambienta en un marc novedós: un institut de secundària del sud de Califòrnia, en l’actualitat.

Les convencions del gènere les trobem d’una peça, en els personatges: el detectiu observador i llest, fràgil però intrèpid, expeditiu, que actua a fi de bé, tanmateix vorejant els dos costats de la llei; la femme fatale, atractiva esca del pecat que manipula els bordegassos i els arrossega a cometre actes criminals; el gàngster ?aquí reciclat en cap d’una travada xarxa de distribució de droga?, poderós amb peus de fang, que es manté al capdavant de l’organització a base d’una violència fàcilment reversible; la vamp, modalitat de "dona fatal", el caire xuclador i manipulador de la qual es fa ben ostensible des del primer moment, ja físicament… Els personatges del protagonista, la nena rica, el sinistre cap dels camells, la gata maula que mou els fils del teatre de l’institut… tots encaixen perfectament amb els respectius arquetips, de manera natural, sense deixar de ser els nois i noies que estem avesats a veure en comèdies de joves americans o en films de terror "ado". És a través dels diàlegs i, sobretot, de la significació que pren cada personatge, que la convenció genèrica es fa present.

Rian Johnson demostra conèixer realment a fons el cinema i la novel·la negres, especialment els de petja had-boiled, com ens anuncia la publicitat. La maquinària del mal en què el detectiu malda per infiltrar-se ens l’afigura sòlida, críptica, jerarquitzada i, tanmateix, hi troba la fractura, el punt feble que no pot tenir sinó base en la condició humana: ambicions, gelosies, malfiances… La intel·ligència i els raonaments dels personatges ?per poc enlairats que siguin?, Rian Jhonson els fa passar davant de qualsevol altre aspecte del film, ja sigui la violència, el trafiqueig d’estupefaents, els crims o l’acció mateixa. Certament, se’n val del caire boirós d’alguns diàlegs i de situacions eficaçment confuses en moments clau de la pel·lícula, quan el detectiu ha de superar proves definitives ?davant del gàngster o del pinxo musculat?, en què juga amb les relacions entre ells.

Una pel·lícula de gènere és digna de menció si, a més de ser-ne un bon exponent, el trascendeix. En aquest sentit, Brick resulta una crònica obliqua d’un cert submón juvenil americà d’ara mateix i pren el pols a un cert estat de coses en la (a)moralitat col·lectiva. També en això, Rian Johnson es revela fidel i digne continuador dels hard-boiled i alhora demostra que, en particular, coneix bé el món i els submons de les high school ?de fet, assegura que va començar a escriure’n el guió fa set anys, just quan acabà la universitat, que "era l’època del boom de pel·lícules d’institut", explica?. El xicot detectivesc no fa cap mena de confiança a les institucions ?policia, autoritats acadèmiques? i es mou entre organitzadíssimes bandes de companys, que tenen les seves lògiques internes, clandestines: una realitat oculta, amb els seus liders, les seves armes, les seves drogues i amb un impressionants moviments de diners… al marge absolutament dels adults, de la societat públicament reconeixible i identificada. En aquest sentit, resulta significativa la manera caricaturesca com la mare del gàngster acull a casa els esbirros, col·laboradors i ostatges del seu fill, talment com si hi anessin a fer deures, cega i sorda a l’activitat delictiva de tots plegats i a la calerada que traginen. No menys eloqüent és l’absència de figures paternes en aquest film i, molt especialment, en el cas de la nena rica que convoca una festassa d’elit al casalici familiar, totalment desert d’adults. I justament, tots els personatges ?sobretot els dels nois?, fins els més "dolents" de la pel·lícula, es revelen com a adolescents de debò, éssers encara immadurs, que arrosseguen ostensibles mancances i, deixats de la mà de Déu, alhora, actuen com adults en situacions extremes, com a figures d’una ficció que pot ser esgarrifosament real. Brick és una ficció, però hi traspua la realitat galdosa que, per exemple, ja descrivia Elephant, de Gus van Sant.

Amb tots aquests mèrits i diguem-ne ingredients, Brick es fa una pel·lícula estimable, interessant de debò. Ara, no ens passéssim en els elogis, perquè és el que és. A més, té força cosa de "pel·li de detectiu adolescent", en el sentit que ?com reconeix en un moment el propi protagonista? assumeix el què això comporta de joc ?"ara farem de detectius", com si diguéssim?. Hi ha, al guió, una subtrama de xicots cobejosos de la mateixa noia: una estratègia que queda massa a la vista ?cosa de ser una opera prima?, per entretenir el relat i remarcar més el caràcter realment adolescent dels ganganassos amb pistola i cocaïna. I visualment, de tant en tant es recorre a extremes angulacions de la càmera, a tarantinianes disposicions estàtiques dels actors a l’interior dels plans… és a dir, la definició estilística és més aviat poca. Tampoc és qüestió ara d’anar trobant pèls a la sopa i de buscar-li pegues amb intenció de qüestionar-ne el valor. Tan sols he volgut assenyalar-ne algunes coses concretes que, en la primera visió, no m’han acabat de fer el pes. Si, en començar l’article, he dit que Brick em resulta moderadament interessant és perquè tot el que d’ella em crida l’atenció val el que val i no pas més, ni menys!

Una nota, mal sigui de passada, sobre els actors i les actrius. Joseph Gordon-Levitt, nenet a El riu de la vida (Robert Redford) i ja prou bregat com a actor juvenil, ha trobat un camí  en el cinema independent que representen títols com Mysterious Skin (Gregg Araki) i Brick (Rian Johnson), que ja el converteixen en un dels noms que, pel que se veu, valdrà la pena de seguir de prop. El seu total lliurament al director i al projecte, sense vedetisme ni exhibicionisme,  reslta admirable en aquest cinema nostre de cada dia, tan ple de vanitats. Lukas Haas, lluny ja d’aquell nen amish d’ Únic testimoni / Witness (Peter Weir), confirma, a Brick, el seu encasellament absolut en personatges sinistres, esquinçadament malaltíssos. La resta del repartiment, dignes de la prestigiosa professionalitat nord-americana; per bé que Noah Fleiis resulta més inexpressiu que els seus rocosos músculs de gimnàs.

Direcció i guió Rian Johnson. Fotografia Steve Yedlin. Música Nathan Johnson i Larry Seymour. Repartiment  Joseph Gordon-Levitt (Brendan Frye, "el detectiu"), Lukas Haas (The Pin, "el gàngster"), Nora Zehetner (Laura "la nena rica"), Noah Fleiss (Tugger, "el pinxo musculat, de samarreta blanca"), Matt O’Leary (The Brain, "l´únic amic de Brendan"),  Noah Segan (Dode, drogoaddicte romàntic), Emilie de Ravin (Emily, "l’exxicota de Brendan"), Meagan Good (Kara, "seductora"), Reedy Gibbs (la mare de The Pin), Richard Roundtree (subdirector Treman). Durada 1h50

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!