Club 7 Cinema

Blonde. Direcció: Andrew Dominik. Guió: Dominik, basat en la novel·la homònima de Joyce Carol Oates. Repartiment: Ana De Armas (Norma Jean/Marilyn Monroe), Adrien Brody (l’escriptor, marit de Norma), Bobby Cannavale (l’exatleta, marit de Norma), Julianne Nicholson (Gladys, la mare de Norma), Xavier Samuel (Cass Chaplin, part del triangle), Evan Williams (Eddy Robinson Jr., part del triangle), Caspar Phillipson (el president), Lily Fisher (Norma Jean, de nena). Vista el dia 23.10.2022, en VOSC, per Netflix.

Sinopsi: Crònica fictícia de la vida íntima de Norma Jean, Marilyn Monroe.

Altres veus: imprescindible, l’article d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: Torturant Marilyn.

Comentari: Vaig a dir-hi la meva.

Aquesta pel·lícula es podria haver anomenat “Norma Jean, que va ser Marilyn Monroe”. Perquè intenta aproximar-se, en clau de ficció, a la vida íntima de la Norma Jean, que fou Marilyn Monroe. De manera inseparable, tot gira al voltant del que sabem o especulem sobre la famosa estrella de Hollywood, per bé que agafant l’esbiaix de la presumpta vida personal de la dona que l’encarnava.

La posada en escena és molt visual, tanmateix carregada, feixuga, gairebé claustrofòbica, centrada en el personatge que interpreta Ana De Armas. I jo diria que finalment és una posada en escena pretensiosa, en la mesura que la contrastem amb un guió molt més convencional, on tot queda explicat, justificat, reinterpretat, sovint burxant en els possible traumes de Norma Jean, sempre en clau psicologista freudià de manual.

Per molt que m’hi esforço, no sé entendre per què unes imatges són en color i d’altres en blanc-i-negre, de manera que ho acabo atribuint al criteri discrecional d’Andrew Dominik, per fer bonic.

Ana De Armas em resulta convincent, tant quan incorpora la dona que pateix o és feliç momentàniament i que no s’identifica amb la que veu reflectida a la pantalla, tan glamurosa, com quan és aquesta viva imatge del mite eròtic. Té una seqüència memorable, quan Norma  està deprimida a casa seva, l’ajudant la va arreglant i maquillant i, en posar-la davant del mirall, ella reviscola i somriu en clau Marilyn. Molt bé l’escena, molt bé l’actriu. Llàstima que sigui una qüestió recurrent a la pel·lícula, la no assimilació de l’actriu al personatge i, per tant, el moment cinematogràfic no hi aporta res de nou.

Un encert remarcable d’Andrew Dominik és no enfocar mai Ana De Armas nua de cos sencer. La nuesa de la seva Marilyn és fotogràfica o queda reduïda a la part de dalt del cos. Ha esquivat la comparació física entre original i còpia. I centra l’interès sobretot en el rostre, mirall de l’ànima.

PS: La VOSC de Blonde es fa un embolic descomunal amb els pronoms febles, posant-ne allà on no toca, no posant-ne on cal… i recorre a alguna solució pronominal directament castellana mal traduïda. Una pena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!