Club 7 Cinema

Al cap de vint anys de carrera cinematogràfica als Estats Units, Paul Verhoeven ha retornat a Holanda, amb Black Book. Però aquest ambiciosa ficció de base històrica té poc a veure amb la mena cinema cru que representava Delícies turques (1973), la cinta que el va revelar internacionalment i que, des del seu país, començà a obrir-li les portes de Hollywood. Entretinguda i efectista, Black Book és cinema europeu fet a l’americana, ben narrat ?en base a un guió sovint massa habilidós i tot?, amb actors de gran eficàcia, ben ambientat i amanit amb una banda sonora emfàtica ?carregada de violins?, que toca el tema sensible de la persecució nazi dels jueus… Francament, en veure-la, m’ha fet la impressió que Verhoeven ha tornat a Holanda, pensant en els Òscar.

Black book explica la història de Rachel Steinn, una cantant jueva que el 1944 vivia amagada en un indret de la ruralia holandesa, durant l’ocupació nazi. Els fets la duen a afegir-se a un grup de resistents de l’Haia. Amb el nom d’Ellis de Vries i fent valer l’impacte que els seus encants de dona han causat en un cap de la Gestapo, malda per infiltrar-se al centre de comandament alemany. De mica en mica, s’embolica en una perillosa teranyina mortal de doble jocs i traïdories.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

L’ambició ofega Black Book, perquè vol tocar tants de temes que acaba desaprofitant-los i i vol ser tantes coses, que finalment resulta més convencional i sobretot molt menor del que ostensiblement podria haver estat. Anem a pams.

La pel·lícula, efectivament, ens relata el cas d’una noia jueva, supervivent nata, que esdevé coratjosament combativa en aquell context de persecució. Alhora, ens esbossa la xarxa clandestina de suport de què es van dotar els jueus rics. Dóna protagonisme a la resistència holandesa contra l’invasor alemany i en mostra la diversitat: comunistes, cristians, polítics, militaristes… Però també hi fa presents el col·laboracionisme descarat i l’ombra de col·laboracionisme i doble joc en emblemàtics membres de les classes benestants holandeses. Posat a exposar que els d’un bàndol no eren tots iguals, fa el mateix amb l’altre cantó i s’entreté a retratar la diversitat en els nazis: el torturador salvatge, el general pervers, el criminal de guerra que esdevé raonable… I, tancant el cercle, assenyala que, de gent enriquida amb l’holocaust n’hi hagué al costat alemany, però també entre els resistents. Relativitza, doncs, la figura de l’ "heroi nacional" i intenta comprendre les circumstàncies en què un hom pot esdevenir traidor. Tocant les paradoxes que els fets ens plantegen, entra en la perplexitat que una gent culta o aparentment sensible ?músics o col·leccionistes de segells? com els oficials alemanys que ens presenta puguin arribar als graus de brutalitat criminal que se’ls imputa o que directament els veiem practicar. Finalment, per si tot plegat no fes prou gruix, Verhoeven encara dedica l’epileg del film a evocar la lluita inesgotable que han de menar els jueus, fins i tot a la "seva" terra de Palestina, al cap d’anys d’acabada la Guerra… amb l’atac que rep un kibutz idíl·lic!

Cal reconèixer que Verhoeven ho va tocant tot sense perdre el fil de la narració, gràcies al seu ofici de cineasta vigorós i, sobretot, gràcies al guió que ell mateix ha escrit amb Gerard Soeteman, a partir d’una història d’aquest. Amb pistes falses i d’altres de certes, retardant o contradint les expectatives que crea, ens entreté i es belluga a pler per l’ambigüitat d’alguns personatges, que ?si li cal? és també l’ambigüitat del mateix film. Podem sospitar d’un notari holandès que ajuda els jueus i que els nazis el reben cortesament, però potser és un parany del guió, per a tenir-nos calculadament distrets o tal vegada sigui una manera dubtosa de denunciar el col·laboracionisme o tot alhora: un parany i una ambigüitat. Podem malfiar ?o no? d’un presumpte resistent que ajuda la gent a fugir i fins d’altres personatges; mentrestant, anem descartant possibles traïdors entre els components de la Resistència i, quan ja només ens en queda un, n’aguanta tant com pot l’evidència…Algú, d’això, en dirà saber-ne; per a mi, sense negar-li el caràcter habilidós, arriba a l’artifici trampós: perquè s’imposa clarament l’objectiu d’entretenir l’espectador. I, efectivament, resulta especulativa la manera com arriba a dosificar i combinar la història sentimental de la protagonista amb els episodis bèl·lics. I se’m fa maniquea la forma amb què capgira ?a mesura que li convé? el caràcter moral dels protagonistes: el cap de la Gestapo és ara bo, ara potser no tant, ara sembla dolent; el notari, ara té l’aparença de ser tot un senyor, ara li projecta una forta ombra ètica…

No s’està, Verhoeven, de recórrer a efectismes, d’altra banda, amb resultats força discutibles. En una seqüència en què, a un home, li queden clares les circumstàncies de la mort del seu fill, veiem com els que n’han desenterrat el cadàver l’hi dipositen als seus peus, mentre li van explicant la veritat: una representació gairebé de pastorets maldestres! En un altre moment del film, el populatxo delerós de justícia sumària a l’Holanda alliberada es rabeja en la vexació dels que acusa de col·laboracionistes: Verhoeven ho posa en escena de manera explícita, sense cap mena de subtilesa, en un devassall d’excrements abocats sobre el boc expiatori.

Tot parlant d’aquesta seqüència de follia popular, em sembla significatiu que gairebé duri tant ?si no dura més? que la que ha dedicat anteriorment a visualitzar la tortura nazi a un detingut; cosa que no podem pas interpretar com que Verhoeven negui ni relativitzi la repressió alemanya ni l’Holocaust, però cau en un error de representació, segurament forçat a ser esquemàtic, per mor de l’excés de coses que vol tocar. Amb l’esmentada escena de la tortura, representa la salvatgeria nazi, que, a més, focalitza en un sol oficial ?com si fos cosa només d’aquell tal Franken?. Amb la seqüència comentada del linxament a càrrec de la multitud enfervorida, posa en pantalla els excessos que hi hagué en l’alliberament. Tot i disposar de més de dues hores de metratge, no pot matisar més ni dimensionar correctament les coses, perquè ha d’esmerçar el temps en l’artefacte narratiu que ha engegat, sense ni poder entrar a a fons en les qüestions que toca ni en els conflictes que lúcidament planteja.

Certament, a Black Book trobem els personatges encarats a decisions difícils i a situacions complexes. El resistent sotmès a la disjuntiva de combatre l’enemic o salvar el propi fill; la noia que ha de contemporitzar amb els assassins de la seva família; el debat, a les acaballes de la guerra, entre pactar la treva o seguir la confrontació; el dilema en la salvació de jueus, quan pot posar en perill "holandesos"; el cristià pacifista abocat a matar un ésser humà… Dissortadament, Verhoeven ho deixa tot exposat, tan sols tractat en la mesura que el relat ho permet, sense entrar més a fons dramàticament ni temàticament.

Deia, en començar, que Black Book també vol ser moltes coses. En efecte, té l’aspecte d’un film bèl·lic, modalitat "aventures/accions de la Resistència"; però també explica la història d’amor gairebé impossible entre un alemany i una jueva. I vol ser un film reflexiu, entossudit a qüestionar els tòpics de totes les parts en conflicte; per bé que, per damunt de tot, busca l’entreteniment. Pretén denunciar, però es manté prudent fins a l’ambigüitat. Fins, en un moment, recorre al thriller: lligant els efectes compensadors de la insulina i la xocolata, hi entafora una seqüència de bogadejat relat criminal… I, evidentment, tractant-se de Paul Verhoeven, conté un cert erotisme i les dosis habituals de violència.

La petja d’aquelles Delícies turques del cineasta la trobem en la nuesa "berliner" de la protagonista, quan s’està tenyint els pèls del parrús, i, fins i tot, en l a pueril erecció armada del Gestapo, al llit.  

El millor de Black Book és el personatge de la protagonista. Concebut de manera intel·ligent, com a supervivent nata, amb sortides expeditives, enormement intuïtiva ?d’una preclara intuïció femenina? i humanament sensible. És un personatge amb gruix, que sorprèn la resta de protagonistes i el mateix espectador. Especialment destacat és el moment en què, clarament enxampada, no es dóna per vençuda i no nega la seva condició de jueva, afirmant-se com la dona desitjada, amb el seu cos, els seus petits, els seus malucs desitjats pel nazi. Un salt al buit agosarat, testimoni del seu tarannà supervivent, i discurs rotund ?mal sigui un pèl tòpic? contra la ideologia inhumana.

No voldria acabar sense fer un esment, mal sigui de passada, al context inicial de la pel·lícula: una Holanda ocupada, rural, en què la protagonista pot viure relativament amagada enmig d’una tranquil·litat que tan sols trenca un primer indici que els aliats avancen..

Director Paul Verhoeven. Guió Gerard Soeteman i Paul Verhoeven, a partir d’una història de Gerard Soeteman. Fotografia Theo van de Sande. Música Anne Dudley. Repartiment Carice van Houten (Rachel Steinn / Ellis de Vries), Thom Hoffman (Dr. Hans Akkermans, resistent), Halina Reijn (Ronnie, cantant i col·lega d’Ellis), Sebastian Koch (Ludwig Müntze, cap de la Gestapo a La Haya), Christian Berkel (SS general Käutner), Waldemar Kobus (sanguinari oficial Franken),  Michiel Huisman (Rob, el noi que acull Rachel inicialment), Derek de Lint (Gerben Kuipers, comunista, lider del grup resistent),  Peter Blok (Van Gein, presumpte resistent), Dolf de Vries (el notari, Sr. Smaal),  Diana Dobbelman (la dona del notari). Durada 2h25.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!