Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo les pel·lícules que es presenten avui per primer cop a les principals seccions del Festival de Berlín 2025 i, a mesura que en vagin arribant les cròniques dels enviats especials, els hi aniré afegint. Convé recordar que el calendari de sessions per a la premsa és pèl diferent del de les sessions oficials públiques i que els crítics dosifiquen els seus articles en funció de la disponibilitat de temps per a redactar-los i penjar-los. Per tant, al decurs dels propers dies aniré actualitzant l’apunt, amb els corresponents Ressons de Berlín.

Nota: Per tal d’alleugerir una mica l’apunt, hi he deixat la informació de les pel·lícules a: títol, Producció, Any, Durada, Sinopsi, Actors. La resta de la informació  (enllaços, directors, etc.) la podeu trobar als apunts que ja he publicat sobre les respectives seccions del certamen.

Berlinale Special.

De James MANGOLD, “A Complete Unknown (Like a Complete Unknown)” / “Un perfecto desconocido” / “Un parfait inconnu”.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 2h20. Sinopsi: Nova York, 1961. Arriba un jove desconegut, de 19 anys, anomenat Bob Dylan amb la seva guitarra i el seu talent revolucionari. Forja íntimes relacions amb les icones de la música de Greenwich Village en el seu ascens meteòric, que culmina amb una revolucionària i controvertida actuació que repercuteix arreu del món. Amb Timothée Chalamet (Bob Dylan), Edward Norton (Pete Seeger), Elle Fanning (Sylvie Russo), Monica Barbaro (Joan Baez), Boyd Holbrook (Johnny Cash); Scoot McNairy (Woody Guthrie).Guió: James Mangold i Jay Cocks, basat en el llibre Dylan Goes Electric!, d’ Elijah Wald.

Ressons:

Recordem la ‘crònica express‘ sobre el film d’Àngel Quintana, publicada a Facebook i ja recollida en aquest blog: Altres veus (anticipació) “A Complete Unknown”.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: Un públic que escridassa el músic a qui idolatra perquè s’ha atrevit a tocar la guitarra elèctrica. Molts no necessiten més informació per identificar els personatges i el context de l’escena: és el concert de Bob Dylan al Festival de Newport del 1965, el dia que el músic va escenificar la seva renúncia a ser la veu d’un moviment social i va reclamar la seva llibertat artística amb el so elèctric de la guitarra i els versos de fúria i despit de ‘Maggie’s farm’ (..). Va ser un d’aquells moments dels quals s’escriuen piles d’articles i llibres, un moviment tectònic de la cultura popular i, tot plegat, una senzilla elecció estètica: de quina manera vol un artista que soni la seva música. // Que sobre aquest moment i tot el que hi ha darrere pivoti la trama d’”A complete unknown”, el ‘biopic’ sobre els primers anys de Bob Dylan a Nova York, és un dels molts encerts de la notable pel·lícula de James Mangold (..),  Timothée Chalamet (..) hipnotitza la pantalla amb una interpretació travessada pel carisma, la confusió i l’enigma del Dylan dels anys seixanta. (..) // Chalamet entoma el repte d’interpretar ell mateix les cançons de Dylan amb resultats excel·lents i, més enllà de mimetitzar la veu nasal i les inflexions vocals del cantant, toca la guitarra prou bé i deixa un grapat d’interpretacions memorables (..).  Els dylanòlegs es faran un tip de subratllar les moltes llicències que es pren “A complete unknown” (..), però difícilment es pot negar la potència del torrent de música que ofereix i la importància dramàtica que s’atorga a les cançons (..). “A complete unknow” és una pel·lícula sobre l’ascens d’un artista a la fama i les servituds que comporta, però també sobre els equilibris personals que han de fer els que l’envolten, sobretot quan l’artista en qüestió és algú tan esmunyedís i complicat com el Dylan dels seixanta (..). // També és lloable l’esforç per evitar la visió neta i polida dels fets que fan la majoria de ‘biopics’, però val la pena assenyalar que al film no hi ha una sola imatge de consum de drogues tot i que el seu protagonista es passa la segona part òbviament afectat pel consum d’amfetamines. Chalamet tampoc ha volgut ficar-se en embòlics i no ha valorat des d’una perspectiva actual la decisió que pren Dylan d’allunyar-se de la política en un moment tan confús: “La meva teoria és que la cançó política va ser per a ell una textura amb què expressar-se a principis dels seixanta, però un cop els Beatles, els Rolling Stones i els Kinks van canviar la cultura, li resultava més divertit tocar amb una banda de rock, era menys complicat que l’activisme polític. Però és cert que mentre ell feia discos com ‘Blonde on blonde’ i ‘Nashville skyline’, Joan Baez i Pete Seeger feien marxes de protesta”. // Tant Baez com Seeger i el primer amor de Dylan (Suze Rotolo, rebatejada amb un altre nom a la ficció a petició del músic) són personatges de pes en el film de Mangold, que a través seu observa la negligència emocional del músic i el seu talent brutal, quasi incomprensible per la facilitat insultant amb què brolla. Sense caure en la caricatura amb què els van retratar abans molts cronistes enlluernats pel mite rebel de Dylan, “A complete unknown” s’esforça a atorgar dignitat i profunditat a Baez, empoderada i lúcida, i sobretot a un Seeger (Edward Norton, excel·lent) que, tot i no saber valorar la importància del nou camí musical del seu amic, sempre va ser coherent amb els seus principis.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: Timothée Chalamet no s’assembla físicament a Bob Dylan. I Dylan òbviament no s’assembla en res a l’emperador Paul Atreides, protagonista de la saga Dune, ni a l’aspirant a xocolater que dona títol a “Wonka” (2023). I que això sigui així malgrat que Chalamet llueix pràcticament el mateix aspecte a tots els papers que interpreta deixa en evidència la seva extraordinària capacitat camaleònica. // L’actor porta a terme un treball sorprenent encarnant el jove Dylan en el qual no és sinó el primer biopic autoritzat –més o menys– sobre el músic més icònic del segle XX. “A complete unknown” repassa bona part del seu ingent repertori de cançons i deixa que Chalamet aporti la seva pròpia veu per oferir una versió extremadament creïble del so original; i l’intèrpret exhibeix un treball encara més impressionant quan encarna el músic lluny dels micròfons, executant la millor personificació possible sense caure en la caricatura. (..) És una pena que res del que la pel·lícula ofereix a part de la seva feina no estigui a la seva altura. // El seu títol, “A complete unknown” –”Un complet desconegut” en català–, no només és una referència a un dels versos més famosos mai escrits pel cantant; també, vista la pel·lícula, és una excusa. Cal dir que seria una insensatesa esperar d’una pel·lícula que donés explicacions fàcils a tots els misteris encarnats per un artista que ha creat nombrosos alter ego i ha passat per moltes fases creatives, i que, per tant, és impossible de definir. I s’agraeix que “A complete unknown no pretengui fer-ho” (..) Com ja va fer el director Todd Haynes a “I’m not here” (2007), la nova pel·lícula prefereix celebrar l’enigma Dylan que mirar d’explicar-la; però si la solució que Haynes va trobar per a això va ser fer Dylan inabastable, la de Mangold és convertir-lo en algú molt petit. // (..) Mangold converteix Dylan en un mer recipient del seu propi geni, i dedica la major part de la pel·lícula a observar-lo mentre transita d’un moment d’inspiració divina al següent. Mentrestant, traça una il·lustració merament superficial de l’artista, i insisteix a intercalar-la amb plans de gent que l’observa actuar bocabadada davant el miracle. // (..) Pel·lícula supèrflua i tediosa.

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’:  “A complete unknown” em va semblar un relat iniciàtic, de camí a la fama, molt ben concebut amb aquest classicisme del qual sol fer gala el director. Que la fugissera, desconcertant, incopsable, no encasellable figura de Dylan mereixia una aposta més experimental o audaç? Pot ser, encara que recordem que la recerca de Haynes al seu moment també va resultar molt qüestionada per pretensiosa. I, en els termes en què està plantejat, el film de Mangold funciona com un rellotge (suís). // (..) Mangold i el seu coguionista Jay Cocks (..) s’han basat en el llibre ‘Dylan Goes Electric! Newport, Seeger, Dylan i Night That Split the Sixties’ (2015), d’Elijah Wald, per narrar l’èpica d’un home, d’una ciutat (Nova York), d’un moviment musical (el folk) i d’un període històric de molta intensitat i tensions (Guerra Freda, moviments pels drets civils, assassinats de JFK i Malcolm X, etc.). En aquest sentit, l’esperit està molt ben reconstruït i transmès. // Fins i tot els recursos que en altres ‘biopics’ han resultat puerils i obvis com ara que la història s’expliqui en bona mesura a través de les lletres de les cançons aquí no només no genera vergonya aliena sinó que per moments és emocionant. Tribut sense solemnitat, ” A complete unknown” és d’aquelles pel·lícules en què Hollywood recupera el millor de la seva noblesa: sense delectacions, ostentacions ni cinisme; amb amor, convicció i sentiment.

Competició.

De Rebecca LENKIEWICZ, “Hot Milk” / “Agua salada”.

Producció: Anglaterra. Any: 2025. Durada: 1h32. Sinopsi: La Sofia i la seva mare, Rose, viatgen des de la Gran Bretanya a la costa d’Almeria. Lluny de la rutina i el control de la mare, la Sofia explora noves llibertats i coneix l’enigmàtica Ingrid. Entre secrets, desitjos i ressentiments, la relació mare-filla es tensa al límit i la Sofia s’enfrontarà a una veritat incòmoda. Amb Emma Mackey (Sofia), Fiona Shaw (Rose), Vicky Krieps (Ingrid), Vincent Perez (Gómez). Guió: Deborah Levy.

Ressons:

Gregory Couteau, a la crònica per a ‘Le Polyester’: La mare i la filla són a vora  mar, però res al seu voltant sembla d’unes vacances perfectes. I no només perquè el gos de la casa que van llogar no pari de bordar. La Rose, en cadira de rodes, té una cita en una clínica espanyola per a beneficiar-se d’un tractament experimental i ha vingut acompanyada de la Sofia, la seva cuidadora, ai, perdó, la seva filla. La confusió és comprensible: la Sofia només és vista com una “eterna estudiant”, mentre que la Rose es nega a parlar del més mínim tema familiar. Ni bona ni dolenta mare, ni tan sols sembla una mare, i això ja és un punt de partida intrigant. El guió de “Hot Milk” no triga a llançar més d’una pista incongruent, ben sovint a través d’un personatge secundari (un metge que pot ser un xarlatà, una vaquera bisexual) que no sabem si s’han de prendre seriosament. // Aquesta també és una pregunta recurrent que ens fem quan mirem “Hot Milk”: quin punt de vista planteja la directora sobre la relació retorçada dels seus protagonistes, o sobre els arquetips de l’amor de vacances que desplega en una trama paral·lela? La pregunta no té una resposta òbvia i, per desgràcia, és menys una riquesa que una mancança. L’origen de la frustració que plana sobre “Hot Milk” no rau en els intèrprets ni en la direcció artística reeixida. És més aviat en un guió que, certament, té el mèrit d’assenyalar zones d’aspreses però que només recull superficialitat. És una mica com el súmmum per a una pel·lícula de guionista. // De fet, aquest és el primer llargmetratge de Rebecca Lenkiewicz, coneguda per diversos guions feministes, des d'”Ida” a “She Said” fins a “Colette” i “Desobedience”. Lenkiewicz adapta aquí una novel·la de Deborah Levy, però comet un error comú a massa adaptacions: simplement transcriure una llista d’esdeveniments narratius com una llista de passos sense tenir cura de la cosa principal (fer-nos sentir les experiències de cada personatge). En no sentir-les, fins i tot en tindríem prou de comprendre-ho, ja que les decisions, discussins, les accions, les crisis nervioses, els vincles i les separacions tenen quelcom d’atzar que deixa l’espectador distant i s’inclina molt més pel costat de la molèstia profunda que de l’enigma.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: En el joc mental sensual i una mica boig que és “Hot Milk”, alguna cosa passa amb les cames de Rose. La mare soltera gran, interpretada per l’actor irlandesa Fiona Shaw amb una amargor irritable i profunda, s’ha passat els últims anys paralitzada per una malaltia que ningú pot diagnosticar. Ha vist diversos metges, la millor conjectura dels quals és que és psicosomàtic, una cosa a veure amb un trauma llunyà al qual es nega a enfrontar-se. La pel·lícula, que la directora Rebecca Lenkiewicz ha adaptat el·lípticament de la novel·la de Deborah Levy, sembla menys interessada a trobar una cura per a la malaltia de Rose que a prevenir-ne la propagació. // Com el llibre (..), “Hot Milk” està explicada des de la perspectiva de la filla de la Rose, la obedient —i bella— Sofia de vint-i-tants anys (Emma Mackey), que ha deixat els seus estudis d’antropologia per acompanyar lamare a Espanya, on un curandero anomenat Gómez (Vincent Perez) se li acosta. Aquest viatge no són ben bé unes vacances, encara que la Sofia aprofita al màxim la seva casa de camp a prop del mar per nedar (entre meduses verinoses) i explorar (amb la igualment efímera i no menys perillosa Ingrid, interpretada de manera seductora per Vicky Krieps). // Tot i així, és la seva mare dependent de la cadira de rodes qui domina els seus dies, (..). Quan no li demana a Sofia que organitzi aquesta o aquella excursió, la dona gran (..) plora pels insectes i la calor i la percebuda falta d’ambició de la seva filla. Ella menysté Sofia com una “estudiant permanent” sense adonar-se que aquesta codependència autoinfligida és la seva pròpia creació. No és estrany que la jove estigui plena de ressentiment. Nosaltres també ho percebem.// “Hot Milk” és una d’aquelles pel·lícules que es rep com un crit torturat mantingut en el fons, a l’espera d’esclatar. La pel·lícula canalitza qualsevol força que sigui responsable de paralitzar la Rose, però també la influència necessària i sufocant que exerceix sobre Sofia. Per a la debutant Lenkiewicz (..), aquesta complicada dinàmica mare-filla serveix com a centre de gravetat de la pel·lícula (..) // [Emma] Mackey, que interpreta a la noia, té un perfil esmolat i precoçment sever, com una jove Uma Thurman o una descendent d’estrella de cinema Chiara Mastroianni, que va heretar els pòmuls afilats del seu pare i els ulls amples i semblants a una nina de la seva mare (Catherine Deneuve). En principi, és una cara prou enigmàtica per portar una pel·lícula i, tanmateix, el propi personatge està esbossat una mica massa prim per mantenir el curt temps d’execució de 93 minuts, sobretot perquè Lenkiewicz no aconsegueix establir què vol aquest personatge (..).

Vladan Petkovic, a la crònica per a ‘Cineuropa’: Per al seu primer treball com a directora, “Hot Milk”, l’aclamada dramaturga i guionista Rebecca Lenkiewicz (..) ha adaptat la novel·la homònima del 2016 de Deborah Levy per a un complex drama familiar centrat en les dones protagonitzat per Fiona Shaw, Emma Mackey i Vicky Krieps. L’enfocament de l’escriptora-directora és més aviat discret, llevat d’alguns pics visuals i emocionals sobtats, que permeten que les tres actrius i les elegants aportacions tecnològiques li donin vida. (..) // (..) [ Emma] Mackey la interpreta amb molta energia acumulada que començarà a alliberar-se quan conegui l’alemanya Ingrid (Krieps), d’esperit lliure i hippy. Quan la Sofia la veu per primera vegada a la platja, l’Ingrid arriba a cavall, amb el sol il·luminant-la per darrere com un halo. És un angle una mica irònic sobre el personatge o la imatge idealitzada que la Sofia té d’ella? Com molts aspectes de la història, això es deixa a la interpretació dels espectadors. Elles inicien una relació íntima, on la Sofia corre aviat el perill de caure en el seu patró de comportament habitual, malgrat que l’Ingrid, a diferència de la seva mare, no li exigeix ​​res. // Quan l’energia de la Sofia comença a fluir, sovint és incapaç de controlar-la i està dividida entre alliberar-la i retenir-la. La seva dolorosa frustració per la manca d’informació sobre el passat de la Rose seguirà creixent. Malgrat les investigacions de la filla i del metge, la vella s’ho guarda per a ella mateixa, fins al final inesperat i explosivament dramàtic. // Almeria hi substitueix a Grècia, que Christopher Blauvelt, director habitual de Kelly Reinhardt, filma de manera clàssica, amb un toc lleuger. És estiu, però no ens sembla que faci calor, una estratègia que un cineasta menys matisat podria utilitzar per augmentar la tensió eròtica i emocional. En canvi, normalment hi ha una brisa, els colors són naturals, potser fins i tot una mica apagats, i les poques escenes sexuals de bon gust es desenvolupen en ombres i plans detallats. // (..) I, efectivament, passa a ser [Fiona] Shaw qui brilla amb una actuació impressionant, implicant secrets les conseqüències dels quals es manifesten físicament i que ella és incapaç d’amagar. La tossuderia de la Rose es percep com a resultat de la seva inseguretat, amb una preciosa vena còmica que anima la desolada història. Tot i que no acabi de convèncer, anomenar la pel·lícula “difícil” seria un mal servei per al seu sofisticat guió multicapa i la seva representació incisiva del significat dels rols arquetípics de les dones.

Competició.

De HUO Meng, “Living the Land” / “Sheng xi zhi di”.

Producció: Xina. Any: 2025. Durada: 2h12. Sinopsi: Amb els dos pares treballant lluny, en Chuang, de deu anys, està sent criat per la família al seu poble natal, on milers de anys de tradició rural xoquen amb els canvis socioeconòmics de la Xina a començament dels anys noranta. Amb Wang Shang, Zhang Chuwen, Zhang Yanrong, Zhang Caixia, Cao Lingzhi. Guió: Huo Meng.

Ressons:

Diego Batlle, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: “Living the Land” és una èpica sense èpica, una història coral que transcorre durant les quatre estacions d’un any sobre quatre generacions (ancians, adults, joves i nens) narrada des del punt de vista d’en Xu Chuang (Wang Shang), un noi de 10 anys que queda a cura dels seus oncles perquè els pares se n’han anat a buscar feina a la ciutat meridional de Shenzen amb els seus dos germans (tenir un tercer fill implica seriosos contratemps). De fet, hi ha diversos passatges en què es mostra l’operatiu en què les dones (sobretot les que ja han tingut fills) són controlades per les autoritats estatals per comprovar que no estan embarassades, mentre que els homes analitzen la possibilitat d’esterilitzar-se. // La sensació d’abandonament, el bullying que pateix a l’escola i les dificultats creixents d’un entorn força precari i per moments sòrdid fan que Xu Chuang pateixi en la intimitat i tampoc pugui contenir l’orina (cosa que genera vergonya personal i estigmatització aliena). // En una mica més de dues hores de “Living the Land” -un relat narrat amb una barreja d’austeritat, serenitat i irrupcions de lirisme- hi haurà naixements i morts, casaments (matrimonis arreglats), festes populars i funerals, però sobretot la sensació de la fi d’una era marcada pels costums i tradicions ancestrals. // La incorporació dels tractors per a la producció agrícola és vista com un element més disruptiu que encoratjador. Encara que per moments hi hagi certa sensació de ‘déjà vu’, d’anar per camins ja transitats pels primers treballs de Zhang Yimou o Jia Zhang-ke a l’exposició dels cicles de la vida dins d’una dinàmica comunitària amb estructura patriarcal, l’experiència de “Living the Land” no deixa de ser gairebé sempre bella, valuosa i atractiva. 

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: (..) Els humans, de fet, es reuneixen tothora al llargmetratge, a través de totes les generacions. És visiblement difícil estar sol en aquest racó rural de la Xina a principis dels anys 90. Tanmateix, el jove heroi no viu amb els seus propis pares, que han marxat per guanyar-se la vida millor a la ciutat. Huo Meng parla d’una mutació, un canvi i la Xina que canvia lluny es fa sentir aquí mateix, en aquest racó del país. La càmera del cineasta afavoreix les preses llargues, amb panoràmiques delicades que s’acosten als personatges i les seves discussions, sense tall ni pla/plan invers. La posada en escena sempre situa els protagonistes en grup però també dins d’aquest entorn rural. Aquí un pla sense retallar ens endinsa al poble, allà una panoràmica revela la natura i els personatges que s’hi troben. // “Living the Land” en representa la vida quotidiana, tan monòtona com pot ser, fins que la monotonia amenaça la pròpia pel·lícula. No obstant això, hi ha una força dramàtica en observar aquests cicles eterns -naixement, matrimoni, mort- com una roda que mai s’aturarà. (..) Els personatges estan subjectes als elements, però també a regles tàcites que deixen poc espai als individus. Living the Land no és de cap manera una història que idealitzi el seu entorn o la seva època, i no suavitza la brutalitat de la vida quotidiana. // El cineasta sembla inspirat visualment: aquí, fins i tot la nit és blava i bella. Però darrere d’aquesta bellesa hi ha potser alguna cosa més tèrbola, com els mals somnis del jove heroi. El magnífic final de la pel·lícula fa pensar en el trist destí que espera a aquesta regió: la neu ho ha cobert tot, regna el silenci, els personatges prenen un camí que s’assembla a un maleït bucle d’un Bela Tarr. Un món viu que, davant els nostres ulls i en un majestuós moviment de càmera, esdevé un lloc embruixat.

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Com una gran pintura de paisatge del segle XIX de grangers treballant sota el sol, amb centenars de detalls que evoquen un món de lluites, dolors i jubilació ocasional, “Living the Land” (“Sheng Xi Zhi Di”) del director Huo Meng submergeix l’espectador en una remota comunitat agrícola xinesa amb tota la precisió i la bellesa d’un artista consumat. // (..) El nostre punt d’entrada a un lloc on segles de tradició s’estan revisant lentament per l’edat moderna, forçant la gent a adaptar-se mentre intenten mantenir-se a les seves arrels. // Començant amb una exhumació i un funeral, i acabant amb un casament i diversos funerals més, “Living the Land” (que sens dubte podria utilitzar un millor títol en anglès) està menys impulsat per la mecànica argumental típica de la pel·lícula que pels principals esdeveniments de la vida, que atrapen els personatges i els porten cap al futur, tant si volen anar-hi com si no. Amb una durada de 132 minuts, no és (..) per al públic impacient o per als navegants de plataformes, però aquells disposats a deixar que aquesta intricada pel·lícula faci la seva màgia es veuran recompensats. // Des de la seva primera escena, en què Chuang, de 10 anys, observa en silenci com les restes del seu oncle avi mort fa molt temps són desenterrades del fang, sabem que estem en mans d’un realitzador consumat. Treballant amb el director de fotografia Guo Daming (..), Huo posa en escena aquesta i moltes altres seqüències en preses llargues, permetent que l’acció es desenvolupi en la seva totalitat i emmarcant els personatges contra el vilatge i els camps dels voltants. // (..) El retrat de l’enfrontament rural d’Huo està lluny del tipus de miserable pornografia de pobresa que s’espera d’una història així. Hi ha molta alegria per a Chuang en els petits plaers de la vida, ja sigui llegir llibres que li va donar el seu professor (en Chuang és l’única persona alfabetitzada de la seva família), ser mimat per la seva tia o rondar amb el seu cosí discapacitat mental, Jihua (Zhou Haotian), que és tractat amb una barreja de calidesa i crueltat total. // El que en sorgeix és un fresc molt detallat que recorda una novel·la pastoral clàssica —penseu en Thomas Hardy, Willa Cather o ‘Sons and Lovers’ de D.H. Lawrence— on les moltes dificultats de la vida van i vénen amb cada nova temporada, i on la tecnologia arriba sense previ avís per canviar les coses per sempre. L’escena dels nens del poble mirant per primera vegada un programa de televisió de propaganda governamental, o d’un petit tractor llaurant camps que durant anys eren treballats per bous, revela fins a quin punt Chuang està assistint al final d’una època, un tema subratllat pel parell de morts que tanquen la pel·lícula. // Huo també demostra com, fins i tot als confins més llunyans de la terra, el Partit Comunista Xinès té un domini absolut sobre el poble. Els funcionaris vénen de tant en tant per recaptar impostos i establir la llei, i els vilatans els acullen com la reialesa (..). // Aquesta i altres seqüències memorables de “Living the Land” demostren que Huo és un mestre a l’hora d’incorporar el drama dins d’una representació més gran de la transformació social i econòmica. En aquest sentit, la seva nova pel·lícula recorda més l’obra dels autors taiwanesos Edward Yang i Hou Hsiao-Hsien, les èpiques subtils i lentes dels quals s’ambientaven dins d’una pàtria que estava constantment sacsejada pels esdeveniments històrics. Si Huo segueix aquest camí, un dia podria unir-se a les seves files com a director amb el mateix abast ambiciós i el talent per igualar-los.

Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’: (..) [La pel·lícula] és formalment bella, amb llargs i expressius plans que mostren el lloc on tots viuen (a la província de Henan, al centre mateix de la Xina) i també, amb tot de luxe de detalls, les cerimònies populars, especialment els molt dramàtics enterraments i els molt acolorits –i intensos– casaments. Mentre les notícies de la resta del món sonen de tant en tant en una ràdio –aquell canviant 1991 semblava que el capitalisme havia guanyat la mare de les batalles després de la caiguda de la Unió Soviètica–, hom podria pensar que aquests camperols de la Xina profunda no es veurien afectats per res d’això. Però, en el fons, la connexió és central a la història que s’explica. Aquells canvis polítics i econòmics anirien portant a la desaparició d’aquella cultura. // El film de Huo no és, tanmateix, una oda nostàlgica a aquell mode de vida. Se sent a cada pas les seves dificultats, la seva violència i brusquedat, el domini complet dels homes sobre les vides de les dones i les tensions que es travessen constantment en la lluita per sobreviure. El que fa la pel·lícula és retratar aquests primers anys ’90 a través d’una mena de ‘coming of age’ del seu protagonista que també és, d’una manera una mica més simbòlica i poètica, un canvi d’època per a un mode de vida i un país.

Perspectives.

D’ Urška ĐUKIĆ, “Little Trouble Girls” / “Kaj ti je deklica”.

Producció: Eslovènia, Itàlia, Croàcia, Sèrbia. Any: 2025. Durada: 1h29. Sinopsi: Durant un cap de setmana d’assajos amb el cor de l’escola en un convent, una adolescent introvertida comença a veure el món des d’una nova perspectiva. Emergeixen nous desitjos, creences i valors, i aquest despertar amenaça de trencar les seves amistats i el cor. Amb Jara Sofija Ostan (Lucija), Mina Švajger (Ana-Marija), Saša Tabaković (director de cor), Nataša Burger (Helena), Staša Popović (Klara). Guió: Urška Đukić, Marina Gumzi.

Ressons:

Diego Lerer, crítica a ‘Micropsia’: La connexió entre religiositat i desig sexual a l’adolescència és força estudiada. El cinema, de fet, ha presentat temàtiques d’aquest tipus al llarg de la història (..). La pel·lícula de Djukić és valuosa per mèrits propis ja que aconsegueix traduir en imatges, sons i sentits el que passa per la ment de les seves protagonistes adolescents. // La protagonista es diu Lucía. Té 16 anys i ha arribat fa poc a una escola catòlica. Tot i ser tímida i solitària, no té problemes per fer-se d’un grupet d’amigues, encapçalades per Ana-Maria, que és més oberta i, a la seva manera, relaxada. Amb ella i moltes altres participa d’un cor molt ben acoblat de veus femenines a les quals el mestre els ha organitzat un viatge. Totes aniran a un convent durant un cap de setmana per assajar i practicar. // En arribar-hi descobreixen que cantar és difícil perquè hi ha un grup d’obrers de la construcció restaurant el lloc i fent un soroll infernal. Així, entre sessions musicals (la pel·lícula en té moltes i és molt bo el que se sent), menjars i passejades, Lucía, Ana-María i les seves amigues van interessant-se en aquests treballadors, especialment un d’ells, jove i prim. Múrries, li roben la roba i es dediquen a perseguir-ho, ocultant-se, quan ells van al riu a nedar. A les converses entre les noies, mentrestant, comencen a parlar de sexe i a confessar alguns secrets. La gran diferència de Lucía amb les altres és que la noia està igual o més fascinada pel convent en si, per les imatges religioses i la connexió amb Déu de què li parlen les monges que pel jove treballador. De fet, si alguna cosa el tempta sexualment és més la seva amiga que el noi que totes volen. // “Little Trouble Girls” és el ‘racconto’ d’aquells dies intensos en aquest convent, dies en què les tensions creixeran entre les noies, però també entre la Lucía i el seu professor, mentre ella va tractant de desxifrar què li passa i què la mou sexualment i emocionalment. La realitzadora s’atura en detalls, ofereix curiosos i específics enquadraments (un dels quals involucra una escena de masturbació) i posa la cara sobre els porus de les noies mentre parlen, s’acosten les unes a les altres, canten i observen els operaris o les estàtues de les verges amb una devoció similar. Un ‘coming of age’ inspirat i bell, la pel·lícula de Djukić utilitza, sí, la cançó de Sonic Youth que cita al títol, però la seva banda sonora principal passa per les cançons religioses que les noies interpreten amb el cor (..).

Gregory Coutaut, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: (..) I si hi ha una cosa que és essencial per a un cor: és l’harmonia. En altres paraules, una forma de conformisme. // Això és el que s’espera de les noies joves, en un convent eslovè com en altres llocs: delicadesa a l’uníson, ni una nota ni un cap que sobresurti. La Lucia també mira la seva mare com una extraterrestre quan li retreu: “No pots pensar per tu mateixa per una vegada? “. Com trobar i afirmar la teva pròpia veu en aquest context? La metàfora vocal al cor de “Little Trouble Girls” podria semblar molt convencional sobre el paper, però la directora Urška Djukić, que fa el seu primer llargmetratge aquí, sap mostrar personalitat. L’atenció i la cura que posa a l’escriptura subtil i les imatges vives donen a tot un aspecte nou i bonic. La seqüència introductòria, una pregària xiuxiuejada (davant d’una pintura de vulva) seguida d’un primer pla dels llavis, ens convida a escoltar i parar atenció als detalls. // Entre l’audàcia excitada dels jocs de veritat o atreviment al mig de la nit i la presència incongruent i embriagadora d’un treballador de la construcció mig nu, aquesta història dels primers desitjos adolescents pertany a una família clàssica. Hi ha, però, alguna cosa refrescant en la manera com ho explica Djukić sense tempestes, oferint a les seves heroïnes la llibertat de florir de diferents maneres sense convertir-se en adversaris, almenys a la primera part de la pel·lícula. Si la història certament es torna una mica més convencional després, “Little Trouble Girls” guanya gràcies a la seva energia visual. Plena d’energia, la càmera retorna la seva brillantor sorprenent i quasi surrealista a metàfores sensuals que encara són arriscades sobre el paper: un melic que xiuxiueja, una verge amputada o fins i tot flors que comencen a cantar en una seqüència curta i extravagant directament d'”Alícia al país de les meravelles”.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: La pel·lícula inaugural de la nova Perspectives a Berlín és un primer llargmetratge molt prometedor de la guardonada directora de curts eslovena Urška Djukić. // (..) La pel·lícula evoca amb força aquella edat adolescent on el coneixement mundà dels adults és a la vista i fora de l’abast. (..) Aquí hi ha una delicadesa airejada que convida a comparar-se amb les primeres Céline Sciamma, però amb la seva pròpia emoció crua i inquieta. // (..) Res en aquest hivernacle tranquil de desitjos juvenils, tensions de noies mesquines i culpa catòlica flotant no es qualifica com un terreny especialment nou, però la carnalitat somiadora, però descarada, i el punt de vista honestament juvenil de la pel·lícula es percep igual de fresc. (..) // “Little Trouble Girls” no és una pel·lícula de provocacions escandaloses o càstigs sàdics: tot i que la seva perspectiva s’alinea majoritàriament amb la tensa i incertesa virginal de Lucia, Djukić i Maria Bohr mantenen certa simpatia per les manipulacions entremaliades d’Ana-Maria, que parlen de la seva pròpia innocència i tremolor adolescent. Totes dues actrius joves són excel·lents, cadascuna fent ziga-zagues al llarg d’aquella línia fina entre la postura immadura i l’autorealització real i estimulant, evocant aquella etapa de transició a través de la qual les noies com elles sovint poden semblar d’almenys tres edats alhora. El guió flueix amb els ritmes de conversa vertiginosos i les bromes salvatges de la generació sota escrutini, però de tant en tant sorprèn amb una divagació seriosa i pensativa: la pel·lícula es pren seriosament, fins i tot filosòficament, la lluita de Lucia per conciliar la seva libido emergent amb una fe catòlica que fins ara s’havia pres més o menys com a donada. // (..) En conseqüència, la realització de la pel·lícula és àgil i lleugera (..).

Savina Petkova, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) una fresca i captivadora versió del pas a l’edat adulta en clau femenina. // (..) “Little Trouble Girls” és una obra seductora amb una visió que és alhora curiosa i segura de si mateix; una combinació que impregna d’exuberància i vitalitat els trops de la majoria d’edat als quals fa referència. La pel·lícula, que porta el nom de la cançó de Sonic Youth que podeu escoltar en un moment determinat del metratge, s’ha estrenat mundialment a la nova competició Perspectives del festival. // (..) Al guió escrit conjuntament amb Maria Bohr (col·laboradora de Djukić en la guanyadora del Premi del Cinema Europeu al millor curtmetratge 2022, “Granny’s Sexual Life”), hi ha la quantitat justa de història de fons, conflicte i tensió per emmarcar aquesta història com una autoconveniència: amb totes les seves dificultats i alegria. Però el seu metratge ajustat i l’estructura narrativa ben desenvolupada també permeten algunes llibertats a “Little Trouble Girls”. Per exemple, les noies mostren suaument el paper de la religió en la seva educació, i la pel·lícula explora el concepte del pecat de la manera més intrigant: a través dels ulls d’una noia jove a la cúspide del seu despertar sexual. En un joc de veritat i gosadia, la Lucía ha de fer un petó a la noia més bonica del convent on hi ha els assajos del cor; va a buscar una estàtua de la Mare de Déu en la que potser és l’escena més transcendent que ens ha regalat un debut en molt, molt de temps. // Djukić i els seus col·laboradors elaboren un mosaic ric i texturat de desig i vergonya d’una manera que encapsula perfectament la sensació de ser una noia de 16 anys (especialment a la part “més oriental” d’Europa): cada moment d’intimitat és pesat i lleuger, terriblement urgent i fugaç alhora. Hi ha alguna cosa de radicalment sincer en la manera com “Little Trouble Girls” introdueix el sexe i el pecat al mateix pla i es nega a resoldre’l; ni per a nosaltres, ni per a la Lucia. L’espai és el que fa créixer el desig, i Djukić ja l’empra bé, tant a nivell narratiu com formal, en una òpera prima captivadora.

Perspectives.

De Bálint Dániel SÓS, “Growing Down” / “Minden Rendben”.

Producció: Hongria. Any: 2025. Durada: 1h25. Sinopsi: En Sándor, vidu, és l’únic testimoni d’un greu accident en què hi ha implicats la seva fillastra i el seu fill petit. Ara s’enfronta a un dilema: hauria de dir la veritat i viure amb les conseqüències? O mentir i salvar el fill de la detenció juvenil? Amb Szabolcs Hajdu (Sándor), Ágoston Sáfrány (Dénes), Anna Hay (Klára), Zonga Jakab-Aponyi, Zsófi Szamosi. Guió: Bálint Dániel Sós, Gergö V. Nagy.

Ressons:

Fabien Lemercier, a la crònica per a ‘Cineuropa’: Bálint Dániel Sós signa una excel·lent òpera prima, que dissecciona amb subtilesa i una bella posada en escena tot un sistema de secrets, mentides i culpabilitat. // “Espero que en un moment determinat entenguem què va passar i per què”. Què no faria un pare per salvar el seu fill? I és una espiral de sentiments contradictoris, tensions ocultes i turments morals a l’estil de Dostoievski la que fa de teló de fons al captivador i reeixit primer llargmetratge del director hongarès Bálint Dániel Sós, “Growing Down” (..). // (..) La pel·lícula revela un director dotat de moltes qualitats, perquè cal més que una història afinada i empàtica, com és el cas aquí (gràcies a un guió formidablement nítid escrit pel director en col·laboració amb Na Gergő); la forma també juga un paper crucial, sobretot la meravellosa elecció del blanc i negre del cineasta, els fotogrames finament treballats del director de fotografia Kristóf M. Deák i el muntatge cisellat de Márton Gothár. // (..) “Què pot dir un pare?” Enginyosa, tota la trama de “Growing Down” gira al voltant d’aquesta qüestió, que és molt més àmplia que els girs directes (però molt desenvolupats) de l’incident que impulsa l’acció, amb tota la seva culpa («ha de ser horrible viure amb un secret així»), adversitat, destrucció i subterfugi. De fet, les dificultats que comporta l’educació i la comunicació i la transmissió de valors fonamentals per als vincles familiars instintius i per mirar-nos al mirall, són explorades furtivament en aquesta pel·lícula. I aquests temes estan perfectament interpretats i intel·ligentment entrellaçats en una combinació intel·ligent (increïblement rica en variacions) d’un quasi thriller íntim i una reflexió filosòfica sobre un dilema moral, que recorda, a la seva manera (i en una primera escala cinematogràfica) les pel·lícules de Cristian Mungiu. En resum, Bálint Dániel Sós fa un magnífic debut al llargmetratge i ens intrigarà veure què vindrà després d’aquest director prometedor que sap combinar una intensa experiència per al públic amb una excel·lència artística sorprenent.

Altres ressons: Teresa Vena entrevista al director, a ‘Cineuropa’ |

Berlinale Special.

De Burhan QURBANI, “No Beast. So Fierce” / “Kein Tier. So Wild.”

Producció: Alemanya, Polònia, França. Any: 2025. Durada: 2h30. Sinopsi: Després d’una sagnant guerra de bandes, la Rashida, la filla més jove dels York, s’alça per convertir-se en la líder de l’inframón de Berlín. El ‘Richard III’ de Shakespeare es torna a explicar aquí i ara com la història d’una reina gàngster àrab. Amb Kenda Hmeidan, Verena Altenberger, Hiam Abbass, Mona Zarreh Hoshyari Khah, Mehdi Nebbou.

Ressons:

Davide Abbatescianni, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: (..) una passada de rosca massa ambiciosa i caòtica a l’obra de William Shakespeare ‘Ricard III’. // (..) Intenta transposar la clàssica tragèdia de William Shakespeare, ‘Ricard III’, a una versió alternativa del Berlín contemporani, on dues famílies àrabs, els York i els Lancaster, fan una llarga guerra de bandes. Al centre del conflicte hi ha la Rashida (Kenda Hmeidan), una jove advocada de la Casa de York que elimina violentament el lideratge dels Lancaster en un intent d’establir la pau.// Tanmateix, com a dona en un món dominat per homes, es troba al marge, incapaç de reclamar el veritable poder. Decidida a governar, Rashida s’embarca en un viatge despietat de manipulació, seducció i assassinat, només per ser perseguida pel trauma infantil i les cicatrius de la guerra.// Si bé la premissa és intrigant sobre el paper, la pel·lícula lluita per trobar coherència en la seva visió artística. Qurbani barreja un entorn ultramodern i aparentment realista amb una atmosfera metafísica estranya, però aquest contrast segueix sent ineficaç. La pel·lícula oscil·la entre l’estètica a l’estil Baz Luhrmann i les seqüències Kammerspiel més sobries i teatrals. Tot i que aquest enfocament híbrid no és inherentment defectuós, aquí se sent desarticulat i executat de manera maldestra. // Un altre error notable és l’ús inconsistent del llenguatge de la pel·lícula. Malgrat l’herència àrab dels personatges, l’alemany domina el diàleg, amb l’àrab inserit esporàdicament d’una manera que sembla contraintuïtiva. Aquesta elecció lingüística, juntament amb una manipulació força pesada del text de Shakespeare, com ara un fragment de Romeu i Julieta francament innecessari i la frase discordante “My kingdom for a Jaguar” durant un moment tràgic, soscava la credibilitat de l’adaptació. // La pel·lícula insinua un tema més ampli de l’opressió i la dinàmica de poder, però mai explora completament aquestes idees i fa poc per jugar amb la història passada, present o “imaginada”. La història de fons de les famílies de York i Lancaster com les dinasties criminals de Berlín durant dècades s’introdueix precipitadament a través d’una emissió de ràdio aleatòria, en lloc de ser trenada de manera natural a la narració. A més, mentre els personatges conserven els seus “cognoms” shakespearians, els seus noms (els esmentats Rashida, Ghazi, Imad, Qamar i Mishal, entre d’altres) són clarament àrabs, creant un entorn alhora específic i estranyament boirós. // (..) Tot i que el repartiment mostra potencial, el seu talent està en gran part infrautilitzat a causa de la gran dependència de Qurbani d’una estètica grandiosa i lenta. En poques paraules, no ens compromet a causa de la manca d’una posada en escena i una visió sòlides. // (..) L’adaptació de Qurbani mai decideix del tot què vol ser: una tragèdia pop, una èpica, un híbrid de crim i terror? Tot i que la barreja de gèneres pot ser una eina poderosa, l’execució final la fa sentir com una col·lecció d’ingredients prometedors que mai s’uneixen en un tot satisfactori. Inicialment fascinant, la seva construcció del món es fa cada cop més frustrant i alienant, fent de “No Beast. So Fierce” una oportunitat perduda, més que una reimaginació triomfal.

Berlinale Special.

De Tom SHOVAL, “A Letter to David” / “Michtav Le’David”.

Producció: Israel, EUA. Any: 2025. Durada: 1h15. Sinopsi: Fa deu anys, en David Cunio va protagonitzar l’òpera prima de Tom Shoval, Youth, que girava al voltant d’un segrest. El 7 d’octubre de 2023, en Cunio va ser pres del kibutz de Nir Oz i des d’aleshores ha estat mantingut com a ostatge a Gaza. Ara, en Tom Shoval li envia una carta cinematogràfica. Documental, amb David Cunio, Eitan Cunio, Sharon Aloni-Cunio, Silvia Cunio, Luis Cunio.

Panorama.

D’ Ira SACHS, “Peter Hujar’s Day”.

Producció: EUA, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h16. Sinopsi: Una conversa de 1974 entre el fotògraf Peter Hujar i la seva amiga Linda Rosenkrantz ofereix una visió de l’escena artística del centre del Nova York de l’època i les lluites i epifanies personals que defineixen la vida d’un artista. Amb Ben Wishaw (Peter Hujar), Rebecca Hall (Linda Rosenkrantz). Guió: Ira Sachs, adaptació del llibre Peter Hujar’s Day, de Linda Rosenkrantz.

Ressons:

Violeta Kovacsics, a la crònica per a ‘Otros Cines’: (..) Ira Sachs ha fet “Peter Hujar’s Day”, una pel·lícula amb tot just dos intèrprets, Ben Whishaw i Rebecca Hall. Ell encarna Hujar i porta el pes de la paraula durant la poc més d’una hora i deu minuts que dura la pel·lícula i Hall és [Linda] Rosenkrantz, que escolta, grava, contesta de tant en tant i ofereix confort a l’amic que es confessa, perquè l’exercici que proposava Rosenkrantz era un lloc entre l’entrevista i el diari íntim. // “Peter Hujar’s Day” és una pel·lícula de cambra, l’escenari de la qual és un pis de Nova York. Sí, aquí trobem la primera paradoxa de la pel·lícula: dues figures britàniques interpretant dos emblemes de la subcultura novaiorquesa dels ’70 i els ’80 (Fujar solia freqüentar Andy Warhol i Robert Mapplethorpe). A pur anacronisme, Sachs tampoc no s’esforça a fer de la ciutat que veiem per la finestra una recreació del Nova York de l’època. En canvi, sí que hi ha un cert embadaliment per aquell moment, en què l’art era una manera de viure, de socialitzar; en què poetes, fotògrafs i filòsofs creaven encara sense el jou de la productivitat permanent. Eren aquells anys ’70 que semblen un instant, el moment previ a la desaparició de bona part d’aquella generació a causa de l’HIV-SIDA, la malaltia sobre la qual va escriure precisament Susan Sontag i de la qual va morir Hujar mateix. Per tot això, la pel·lícula emana una cosa concreta (les paraules, la conversa, els fets al detall del dia a dia) i alhora espectral, una sensació accentuada pel bell capvespre amb què es va tancant el metratge. // “Peter Hujar’s Day” és una pel·lícula eminentment al voltant de la paraula, en què el fotògraf interpretat per Whishaw parla sobretot de diners i de famosos, del que cobra per foto, del que li deuen, del que hauria de demanar per un retrat; i de Sontag, Allen Ginsberg i Lauren Hutton. La jornada que relata mai no la veiem, sinó que la seguim a través del que ell explica, d’una activitat que gira al voltant de fer la migdiada, contestar el telèfon i perseguir Ginsberg per intentar fer-li un retrat que mai no convencerà el fotògraf. Sachs sap que molt depèn dels seus actors, però alhora els acompanya amb una coreografia preciosa, que permet que la pel·lícula cobri aquest to confessional. // Una de les millors pel·lícules sobre la relació entre el cos i la paraula és “Portrait of Jason”, el documental de Shirley Clark sobre Jason Holliday. El més interessant de la proposta de Sachs és com compon un retrat de Hujar a través de nou del cos i de la veu, però aquí són els d’un altre, els de l’actor Ben Whishaw. “Peter Hujar’s Day” és una mena de documental ficcionat, construït mitjançant diverses tècniques i processos: Hujar va anotar els seus records d’aquell dia, els va relatar a Rosenkrantz, ella ho va gravar i va convertir allò en un llibre en forma de monòleg, i dècades després Sachs ha fet de tot allò una ficció amb actors. I, si la paraula ocupa un lloc central en tot el procés, els gestos, la delicadesa del somriure de Rebecca Hall, les carícies, la complicitat entre tots dos, resulten igual d’importants a la pel·lícula.

Panorama.

De Marcio REOLON i Filipe MATZEMBACHER, “Ato noturno” / “Night Stage”.

Producció: Brasil. Any: 2025. Durada: 1h59. Sinopsi: Un actor i un polític s’emboliquen en una relació secreta i junts descobreixen el seu fetitxe per tenir sexe en llocs públics. Com més s’acosten el seu somni de fama, més senten el delit de posar-se en risc. Amb Gabriel Faryas, Cirillo Luna, Henrique Barreira, Ivo Müller, Kaya Rodrigues.

Ressons:

Lorenzo Ciofani, a la crònica per a ‘Cinematografo’: Han calgut dos directors brasilers, Felipe Matzembacher i Marcio Reolon, per a tornar a les atmosferes morboses, al clima tèrbol i al ritme apremiant d’aquell tipus de thriller eròtic que el cinema ‘mainstream’ ja no sap fer, ni per modèstia ni per puritanisme. Però “Night Stage” (“Ato Noturno”), presentat al Panorama de Berlín 75, fa quelcom més, perquè troba una triangulació efectiva entre l’evocació del cinema clàssic, la precipitació sociocultural de la nació i el diàleg entre les arts a través de l’exploració de l’underground. // En explicar la relació secreta entre un actor i un polític que es troben en una aplicació de cites i es reconeixen mútuament en la seva passió compartida per tenir sexe en llocs públics, Matzembacher i Reolon, ja guanyadors del Teddy Award a la Berlinale 2018 amb “Hard Paint”, corren els mateixos riscos que els seus protagonistes. Utilitzen el diafragma del melodrama per sondejar el conflicte entre ordre i desig, reflexionar sobre com la raó pot sotmetre’s a l’instint o viceversa, escenificar la impossibilitat de tornar enrere un cop arribat a l’abisme de la passió més incòmode. I ho fan, en un rebot continu entre la realitat i la ficció, raonant sobre el concepte de performance, sobre l’acció artística dels cossos que coreografian el gest quotidià i sobre la “imitació de la vida” estimada al melodrama de Hollywood, escampant la pel·lícula amb ‘tendals’ que també són cortines, fanals que podrien ser focus, entre bastidors foscos que simbolitzen les nits salvatges. // Una pel·lícula absolutament política en la representació de la resistència, l’opressió, la repressió de l’eros en un horitzó heteronormatiu, subordinada a la lògica del capital i a les estratègies electorals que reflecteixen mecanismes patriarcals, troba en els excel·lents Gabriel Faryas i Cirillo Luna, respectivament l’actor i el polític o formes diferents i complementàries d’estar en escena, dos cossos posats a prova per una fantasia que troba finalment una forma. // “Night Stage” (un títol en capes que tradueix l'”acte nocturn” original però que també al·ludeix a l’escenari i a l’escena) és una audaç i sorprenent trobada ‘queer’ entre el neoclassicisme de De Palma i el sentit d’inquietud de Guiraudie, els suggeriments de Bataille (“L’erotisme és l’aprovació de la vida fins a la mort”) i el ‘voyeurisme’ de Verhoeven,la fascinant i luxuriosa fotografia de Luciana Baseggio i la música (..) de Bernard Herrmann evocat pels de Thiago Pethit, Arthur Decloedt i Charles Tixie.

Panorama.

De Frelle PETERSEN, “Home Sweet Home” / “Hjem kaere hjem”.

Producció: Dinamarca. Any: 2025. Durada: 1h52. Sinopsi: La Sofie comença la seva nova feina com a cuidadora fent visites domiciliàries a gent gran. S’enfronta ràpidament a les dures realitats d’aquesta feina desafiant. Una representació precisa i autèntica d’una professió que roman en gran part invisible als ulls del públic. Amb Jette Søndergaard, Karen Tygesen, Mimi Bræmer Dueholm, Hanne Knudsen, Finn Nissen.

Ressons:

Olivia Popp, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: Feina invisible, feina infravalorada: el cineasta danès Frelle Petersen arriba a la 75a Berlinale amb la seva quarta pel·lícula (..). Escrita, dirigida i muntada per Petersen, l’obra de gairebé dues hores dibuixa un retrat fictici, encara que aparentment realista, dels treballadors més joves del sector de la cura de la gent gran: les seves petites alegries, per descomptat, però més encara la intensitat de les seves responsabilitats que deixen poc marge d’error (..) // La jove mare treballadora Sofie (Jette Søndergaard, que ha fet aparicions a les quatre pel·lícules de Petersen) gestiona efectivament tres llocs de feina. Treballa a la seva nova feina com a cuidadora a domicili de gent gran, la que té com a instructora de gimnàstica i la del seu paper de mare de la seva filla Clara (Mimi Bræmer Dueholm), de deu anys, de qui comparteix la custòdia amb el seu exmarit. “Home Sweet Home” se centra en la professió de Sofie que cuida la gent gran pagada per l’estat: una feina reglamentada, on cada tasca es mesura en minuts i els treballadors han d’enfrontar-se al desordre de l’atenció al pacient juntament amb incidents menys freqüents però encara dolorosos d’esclats, menyspreu i grolleria dels nens adults amb dret de la gent gran. // El ritme de Petersen posa de manifest la immensa monotonia de la feina, però fins i tot un ritme intencionadament pla pot provocar una sensació de frustració entre els espectadors més pacients. Tot i que el drama de la vida laboral de Sofie comença a la meitat de la pel·lícula, el cineasta en pretén subratllar repetidament la naturalesa ingrata (..). Això potser s’agreuja encara més per l’aproximació distanciada de Petersen a tots els seus personatges, que s’observen acuradament en els seus entorns amb la fotografia de Jørgen Johansson, a través de la qual ens queden ganes de més proximitat emocional (..).

Altres ressons: Teresa Vena n’entrevista el director per a ‘Cineuropa’ |

Panorama.

De Sarah MIRO FISCHER, “The Good Sister” / “Schwesterherz”.

With Marie Bloching, Anton Weil, Proschat Madani, Laura Balzer, Jane Chirwa
Germany / Spain 2025
Panorama | World premiere | Debut film
Rose is very close to her older brother Sam. When a woman accuses him of rape, Rose is asked to testify in the investigation against
him. This tests both their relationship and her moral integrity.

Ressons:

Olivia Popp, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: (..) un sòlid primer llargmetratge sobre el turment interior i exterior que es genera quan a algú proper l’acusen de quelcom terrible. // Acabada de sortir de l’Acadèmia alemanya de cinema i televisió de Berlín (DFFB), la directora debutant Sarah Miro Fischer salta directament a la preuada secció paral·lela Panorama de la 75a Berlinale amb un drama ferm i rellevant, la seva pel·lícula de graduació de la DFFB, sobre una noia que respon a les acusacions de violació contra el seu germà gran. Amb un guió de Miro Fischer i Agnes Maagaard Petersen, qüestiona com els nostres sistemes legals contemporanis gestionen aquests casos, i les complexitats traumàtiques que comporta que la teva visió del món i l’opinió d’algú proper siguin qüestionades. // Acabada de sortit d’una relació fallida i expulsada del pis de la seva exnòvia, la treballadora mèdica Rose (Marie Bloching) s’instal·la amb el seu germà gran Samuel (Anton Weil), iniciant immediatament el fort vincle que mantenen des que eren nens. Però quan una altra dona, Elisa (Laura Balzer), acusa el seu estimat Sami de violació i la criden a declarar, la Rose no sap com respondre. Entrada en el cas del seu germà, es veu obligada a enfrontar-se a tot el que ha donat per fet mentre decideix com procedir: com a germana, dona i testimoni audible parcial de l’agressió. // Miro Fischer està menys preocupada per la idiosincràsia dels processos judicials i més  per la resposta emocional dels qui envolten l’acusat. (..) // Mentre la Rose intenta mantenir una sensació de normalitat, els efectes reverberants de l’incident comencen a penetrar en altres aspectes de la seva vida. Això inclou el seu interès per un home que coneix durant una classe de dibuix i les seves relacions amb els altres, que comencen a prendre dimensions inesperades mentre lluita per donar sentit al seu món de nou. En aquest debut ajustat i ben pensat, Miro Fischer mostra de manera succinta com encara hem d’entendre la millor manera de parlar obertament sobre els incidents traumàtics quan són infligits per persones properes a nosaltres: preferim mantenir els llavis tancats que encarar-los valentament.

***

FOTO DE L’APUNT: de James MANGOLD, “A Complete Unknown (Like a Complete Unknown)” / “Un perfecto desconocido” / “Un parfait inconnu”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!