Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo les pel·lícules que es presenten avui per primer cop a les principals seccions del Festival de Berlín 2025 i, a mesura que en vagin arribant les cròniques dels enviats especials, els hi aniré afegint. Convé recordar que el calendari de sessions per a la premsa és pèl diferent del de les sessions oficials públiques i que els crítics dosifiquen els seus articles en funció de la disponibilitat de temps per a redactar-los i penjar-los. Per tant, al decurs dels propers dies aniré actualitzant l’apunt, amb els corresponents Ressons de Berlín.

Nota: Per tal d’alleugerir una mica l’apunt, hi he deixat la informació de les pel·lícules a: títol, Producció, Any, Durada, Sinopsi, Actors. La resta de la informació  (enllaços, directors, etc.) la podeu trobar als apunts que ja he publicat sobre les respectives seccions del certamen.

Competició.

De Lucile HADŽIHALILOVIĆ, “La Tour de Glace” / “The Ice Tower”.

Producció: França, Alemaya. Any: 2025. Durada: 1h58. Sinopsi: ‘Més fred que el gel, el seu petó travessa el cor…’ Anys 70, la Jeanne, una noia fugitiva, cau sota l’encís de Cristina, l’enigmàtica estrella de ‘La reina de les neus’, una pel·lícula que s’està rodant a l’estudi on s’ha refugiat la Jeanne. Amb Marion Cotillard (Cristina / La reina de les neus) | Clara Pacini (Jeanne), August Diehl, Gaspar Noé. Guió: Lucile Hadžihalilović,  Geoff Cox. (‘La reina de les neus‘, conte de Hans Christian Andersen).

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) [Marion Cotillard] torna a posar-se en la pell d’una actriu famosa a “La tour de glace”, de la francesa Lucile Hadzihalilovic, una reinterpretació moderna i perversa del conte ‘La reina de les neus’ de Hans Christian Andersen (..). // Al film, Cotillard interpreta una diva freda i cruel que estableix una relació estranya amb una noia òrfena que s’ha refugiat a l’estudi on s’està rodant una pel·lícula. (..). // (..) La diva que interpreta l’actriu a “La tour de glace” és una figura quasi fantàstica que la noia òrfena observa amb fascinació. A través d’una atmosfera gèlida i jocs de metacinema, Hadzihalilovic construeix un vincle entre totes dues que fuig del realisme psicològic per abraçar la potència al·legòrica del conte de fades, sobretot quan la relació progressa i aprofundeix en el costat fosc del personatge de Cotillard. “Jo no la veig necessàriament com una diva, sinó com una dona ferida que ha silenciat les seves emocions”, apunta la directora. // La jove actriu Clara Pacini, amb un físic que recorda una Audrey Tatou adolescent, supera amb nota el repte de donar la rèplica a una Cotillard en plenitud de facultats i magnetisme. Així i tot, resulta estrany que una actriu d’aquesta categoria, guanyadora de l’Oscar i imatge de Chanel, asseguri que s’ha sentit “molt intimidada” per una debutant com Pacini durant el rodatge. (..). // L’aire majestuós de Cotillard i la fragilitat necessitada d’afecte de Pacini són, doncs, els materials dramàtics amb què treballa Hadzihalilovic per crear aquest conte pervers i no apte per a nens. “Els contes de vegades són molt cruels –ha recordat la directora de films com “Evolution” o “Earwig”–. Jo acostumo a fer pel·lícules que, a cert nivell, són contes de fades, però és perquè totes parlen sobre fer-se gran, com fan també molts contes”.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: El quart llargmetratge de la belga Lucile Hadzihalilovic, “La Tour de glace”, aspira a guanyar l’Os d’Or de la Berlinale, així que és el primer de la seva filmografia que competeix en un dels tres principals festivals de cine del món. La dada deixa en evidència que infravalorada que està qui sens dubte és una de les figures cinematogràfiques actuals dotades d’un imaginari més distintiu i seductorament pertorbador, fonamentat en infàncies anòmales i adults malmesos, la retòrica pròpia dels somnis i els malsons i, per descomptat, el món dels contes infantils. “Des de petita sento una gran fascinació pels contes de Hans Christian Andersen”, explicava ahir la cineasta després de la presentació del seu nou treball, que s’inspira lliurement en La reina de les neus, un dels textos més foscos del fabulador danès. “Totes les meves pel·lícules parlen de l’abandonament de la infantesa, i crec que el format narratiu dels contes és molt apropiat per a aquest assumpte”. // (..) Probablement, la presència de Cotillard en el repartiment ajudarà a explicar per què “La Tour de glace” és la pel·lícula més accessible de la seva directora, la més recolzada en un argument relativament clar i la de simbolisme més fàcilment desxifrable, encara que d’altra banda exhibeixi la mateixa capacitat que els seus tres llargmetratges anteriors per crear atmosferes hipnòtiques i convertir la torbació en una successió d’imatges colpidores. // “La Tour de glace” parla de la capacitat que tenen les narracions –per exemple, un conte d’Andersen o la seva adaptació al cine– per salvar-nos i al mateix temps devorar-nos (..).

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: El 2004, Marion Cotillard i Lucile Hadžihalilović van treballar juntes a “Innocence”. Aquella pel·lícula sobre un internat per a nenes dominat per la rígida directora encarnada per l’estrella francesa evidenciava algunes de les línies mestres del cinema de la directora, sobretot la propensió a construir universos poblats per noies i el gust pels contes infantils més clàssics, amb tota la càrrega sinistra que aquests posseeixen. Dues dècades després, realitzadora i actriu es reuneixen en un film que es regira sobre temes similars i que porta l’estilització de la posada en escena al límit. // A “La Tour de Glace” hi ha un conte, ‘La reina de les neus’, el clàssic de Hans Christian Andersen. El relat es recita des del començament, però sobretot cobreix el gruix de la pel·lícula, que s’articula a partir d’un to entre el somni i l’imaginat. En aquest mantell s’embolica una jove que fuig de casa seva a les muntanyes i es troba sola en un poble, amagant-se dels homes, que sempre li semblen una amenaça. A l’entorn més urbà d’aquesta petita ciutat, se li desperta la fascinació per diferents figures femenines: primer, una noia que patina sobre gel en minifaldilla; i després la reina de les neus, que la protagonista entreveu una nit quan s’ha refugiat en un local. Aviat descobrim que la presència d’aquesta figura de vestit blanc i presència gèlida no era necessàriament un somni, sinó una estrella de cinema (Cotillard) i que la noia s’ha aixoplugat al set del rodatge. // A partir d’aquí, la pel·lícula discorre en un lloc entre “All About Eve”, de Joseph L. Mankiewicz, “El espíritu de la colmena”, de Víctor Erice; i “Les sabatilles vermelles” / “The Red Shoes”, de Michael Powell i Emeric Pressburger (aquesta última, citada obertament mitjançant un cartell penjat al plató). I en alguns moments, per la seva voluntat de tractar els escenaris com a decorats, sembla evocar també la ciutat d'”El gabinet del doctor Caligari”, de Robert Wiene. // Enlluernada a parts iguals pel cinema i per la dona que té davant seu, la noia anirà endinsant-se en la pel·lícula, ocupant primer el lloc d’una extra i finalment un paper més protagonista. [Lucile] Hadžihalilović es mou com peix a l’aigua al terreny d’una certa perversió i juga amb els anhels dels seus personatges fins al punt que no sabem si, a la figura de l’actriu madura, la noia veu la mare que no té o algú a qui desitjar. La neu, el gel, les tiges vidrioses d’una pedra preciosa i el cinema dins del cinema també permeten a la directora estilitzar aquest imaginari de conte, arribant a moments d’una extrema bellesa i fascinació.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) Per moments, sembla una pel·lícula de Hitchcock, en altres, de Franju, i fins i tot de Víctor Erice. // (..) Tota la pel·lícula estableix una sintonia directa amb la imaginació del personatge principal; allò fantàstic en el seu vessant abominable es decanta d’aquest principi de construcció i tenyeix el conjunt, des de la primera seqüència fins a l’última, d’una qualitat onírica (..).

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: ‘Vast’ és la primera paraula pronunciada a “La Tour de Glace” (..). ‘Vast’ és una paraula que es correspon bé amb els mons secrets i les nits profundes que poblen la fascinant filmografia [de Lucile Hadžihalilović ], des de “Innocence” fins a aquesta darrera pel·lícula. Gran és la imaginació, gran també és la solitud, sobretot la de Jeanne, de 16 anys, protagonista de “La Tour de Glace”. Triplement al marge del món (en un orfenat, en un poble, a l’alta muntanya), la Jeanne fuig i, com tots els personatges d’Hadzihalilovic, agafarà camins foscos dolorosamente il·luminats per unes quantes llums. // Lucile Hadzihalilovic sempre ha estimat la foscor i el que la llum hi dibuixa. És gairebé com si l’ull s’hagués d’adaptar amb paciència i atenció per discernir cada detall de les seves riques imatges. De la mateixa manera, la prodigiosa gestió del ritme convida el públic a submergir-se en el seu món, com si la cineasta, per art de màgia, tingués el poder de frenar el nostre ritme cardíac (..). // (..) “La Tour de Glace” explora el poder infatigable de la fascinació dels contes, però també el poder de la fascinació de les imatges i el cinema. La història aquí és una pel·lícula, la història ambienta un plató de pel·lícula i l’armari de la reina un vestidor de rodatge. // Aquesta ‘mise en abyme’ esborra naturalment la frontera entre la realitat i la ficció. A la nostra ressenya de “Reflet dans un diamant mort”, del duet Cattet i Forzani, també presentada a concurs a la Berlinale, parlem d’un homenatge al que hi ha a una pantalla de cinema i al que en surt. El mateix es pot fer sobre “La Tour de Glace”, una pel·lícula on ens submergem amorosament en la ficció, on l’afrontem, on trobem consol, on contemplem els seus perills i de la qual creixem. La reina congelada pel seu pentinat evoca la fada Delphine Seyrig, el cartell de “Les sabatilles vermelles” sembla penjar per l’eternitat al capdamunt d’una escala mentre que el moment en què la jove protagonista que sembla gegant al costat d’una model cinematogràfica podria venir, quasi tal com és, d’una escena de fantasia nocturna en un episodi de ‘Freddy’. // (..) Però també hi ha una força, en els personatges d’Hadzihalilovic, per situar-se a la vora del buit, per mirar en el fons, per espantar-s’hi. Soles als seus regnes, les joves protagonistes de la cineasta semblen viure aventures de butxaca amb aventures minimalistes, però, tanmateix, s’enfronten a nits absolutament vertiginoses. La preuada directora, el cinema de la qual no ha perdut res de la seva qualitat hipnòtica i la seva capacitat d’obrir la imaginació, ens convida a dins d’aquest estrany globus de neu i crea una nova meravella encantada i captivadora.

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Lucile Hadžihalilović ofereix una combinació encantadora, matisada i profundament psicològica de contes de fades moderns i història de la majoria d’edat, que espera encisar la 75a Berlinale per aconseguir-ne l’ Ós d’Or. En el seu quart llargmetratge, “La torre de gel”, l’autora francesa ofereix una interpretació idiosincràtica de ‘La reina de les neus’, però en lloc de ser una història infantil, gira al voltant d’una òrfena adolescent, Jeanne (la fascinant Clara Pacini). (..) // (..) Igual que en els seus treballs anteriors, en la seva nova obra, Hadžihalilović també barreja atmosferes, tons i estils realistes i onírics. És una representació cinematogràfica eficaç de les experiències de moltes noies joves: una fascinació semieròtica per les dones una mica més grans i una consciència subconscient que la presència masculina pot ser amenaçadora. Hadžihalilović identifica perfectament l’ambigüitat de la majoria d’edat femenina, juntament amb totes les seves promeses i perills. // A més a més, “La torre de gel” és una pel·lícula autorreferencial. El cinema s’ha convertit en l’hereu dels contes de fades, un dispositiu màgic que crea somnis i personatges de reines i monstres per igual. Christine és una amalgama de les estrelles de cinema de Hollywood de l’època daurada que van haver de congelar-se, metafòricament parlant, com una imatge perfecta d’algú que era més gran que la vida, però de les quals emanava una llum que no era real, sinó fabricada pel departament de cinematografia. Així, la història i els temes ofereixen una reflexió idiosincràtica però disciplinada sobre la creació d’ídols i disseccionen els motius de l’atracció mútua, que solen estar arrelats en els records de la primera infància. // El món peculiar i les imatges que crea Hadžihalilović no són una proposta per al gran públic i la pel·lícula tampoc intenta ser-ho. Els que no estiguin familiaritzats amb l’obra prèvia de la directora pot pensar que li falta un estil narratiu més convencional, però els que estiguin oberts a la singularitat i a allò que no es pot comparar n’haurien de quedar complaguts. “La torre de gel” és consistent, deliciosa i cerebral i no es fondrà fàcilment davant la mirada severa d’un crític de cinema.

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Com una cosina francesa llunyana del difunt David Lynch, però amb un nom significativament més difícil de pronunciar, la directora Lucile Hadzihalilovic fa més de dues dècades que fa pel·lícules estranyes i elaborades de manera complexa. Una raresa en el cinema gal, on els drames i les comèdies amb xerrada acostumen a ser la norma, les seves pel·lícules tranquil·lament inquietants, que inclouen “Innocence”, “Evolution” i “Earwig”, sovint posen els nens en situacions perilloses on el terror, la ciència-ficció i la fantasia s’enfronten d’una manera molt artística. // La seva darrera pel·lícula, “La Tour de glace”, no n’és una excepció, teixint un conte de fades retro retorçat que es troba entre “Frozen” i “Mulholland Drive”. (..) És el tipus de pel·lícula que és millor no saber-ne gaire res abans de veure-la. Només cal dir que si busqueu una pel·lícula de Disney o una pel·lícula de terror, o potser totes dues coses, “La torre de gel” no és realment cap d’aquestes dues coses. // També és bastant lenta, amb gairebé dues hores de durada, amb una trama que no  necessita tant de temps per arribar a la seva preocupant conclusió. Hadzihalilovic és una cineasta extremadament hàbil, i totes les preses aquí estan compostes de manera eloqüent: des de paisatges nevats tenyits de llum blava que es va esvaint fins a interiors càlids amb vestits de postguerra, fins als molts primers plans de Cotillard, interpretant a la reina del gel d’una actriu les travessias de la qual persegueixen un ambient de pel·lícula problemàtica. Però “La torre de gel” no t’atrapa tant com et demana en mirar les seves imatges borroses i de malson, i caigueu sota la seva influència, o no. //  Ambientada en un poble de muntanya remot dels anys setanta, la història (..) està dissenyada com un conte infantil del Vell Món ambientat en un lloc que és alhora estranyament real i estrany. L’heroïna adolescent del conte, Jeanne (Clara Pacini, un talent per veure), viu en una casa d’acollida, on té cura d’una noia més jove anomenada Rose (Cassandre Louis Urbain). Però la Jeanne no vol sinó fugir a la ciutat més propera, on espera trobar-se amb un amic en una pista de patinatge sobre gel.// En lloc d’això, ensopega amb el plató d’una pel·lícula protagonitzada per la llegendària actriu Cristina Van Der Berg (Cotillard), que interpreta el mateix personatge de la reina de les neus del qual hem sentit parlar al conte de fades inicial. La Jeanne aconsegueix entrar a la pel·lícula com a extra, apropant-se a la gelada i diva Cristina, que acaba agafant la noia sota la seva ala. Les coses només es tornen estranyes a partir d’aquí, amb Hadzihalilovic introduint paral·lelismes inusuals entre elles dues, com ara el fet que totes dues són orfes i cada cop es veuen i es vesteixen més de la mateixa manera.// La duplicació Lynchiana continua durant la segona meitat de la pel·lícula, mentre que comença a sorgir un tema més inquietant que no hem vist a venir. Sense revelar massa, diguem que qualsevol cosa estranya qpugui passar al món de la ficció del plató de la pel·lícula no és rival per als abusos aterridors de la vida real. // Com a les altres pel·lícules de Hadzihalilovic, hi ha poc diàleg que guiï la narració, amb una varietat d’imatges oníriques que parlen per si soles. Tornant a treballar amb el director de fotografia Jonathan Ricquebourg (“The Taste of Things”), la directora difumina constantment les línies entre la realitat i la ficció, la realitat i la fantasia, amb imatges captivadores que podrien pertànyer a qualsevol dels dos àmbits. La dissenyadora de producció Julia Irribarria millora l’atmosfera amb escenografies que traslladen els paisatges hivernals a l’interior, reduint-los fins a convertir-los en miniatures en què els actors apareixen de sobte com titelles humans atrapats dins d’un espectacle infantil esgarrifós. // Com a famosa estrella de la pel·lícula dins d’una pel·lícula, [Marion] Cotillard no necessita dir gaire per fer sentir la seva presència. Filmada amb una llum suau com la icona de la moda de Chanel que és ara, l’actriu emet una aura semblant a Garbo o Dietrich, aterroritzant els que l’envolten —especialment els joves extres obligats a aparèixer a les seves escenes— amb rabietes que, pel que sembla, són sufocades per l’heroïna o alguna altra droga que un metge (August Diehl) li administra entre preses (..).

Competició.

D’ Hélène CATTET i Bruno FORZANI, “Reflet dans un diamant mort” / “Reflection in a Dead Diamond”.

Producció: Bèlgica, Luxemburg, Itàlia, França. Any: 2025. Durada: 1h27. Amb Fabio Testi, Yannick Renier, Koen De Bouw, Maria de Medeiros, Thi Mai Nguyen. Sinopsi: Quan la misteriosa dona de l’habitació del costat desapareix, un exespia de 70 anys que viu en un hotel de luxe a la Costa Blava s’enfronta als dimonis i als amors d’un passat espantós en què el cinema, els records i la bogeria xoquen. Guió: Hélène Cattet, Bruno Forzani.

Ressons:

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) aquesta capacitat absorbent de la ficció és alhora el tema de la nova pel·lícula dirigida a duo per Hélène Cattet i Bruno Forzani, que també competeix a la Berlinale i que, al costat de la de Hadzihalilovic, és el millor que s’ha presentat fins ara en el certamen. “Reflection in a dead diamond” juga a ser un homenatge al cine d’agents secrets a fi d’oferir un exercici metatextual intrèpid i compost d’imatges tant indescriptibles com inoblidables. Si les pel·lícules prèvies de la parella eren sobretot exercicis d’estil en homenatge al ‘giallo’, aquest nou treball seu és una constatació que l’estil i el contingut són bàsicament la mateixa cosa i que, en realitat, la narració ho és absolutament tot.

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: (..) Si a “La Tour de Glace”, de Lucile Hadžihalilović, el gènere emergeix a partir del conte, a “Reflet dans un diamant mort” ho fa a través del record, el d’un home gran assegut davant de la platja; però també el dels mateixos cineastes, que rememoren les formes d’un cinema passat. // Allò que és interessant en la mirada de Cattet i Forzani és que l’exercici no és únicament mimètic ni nostàlgic, sinó summament festiu i afectiu. Així, la pel·lícula es planteja com un divertiment on la trama al voltant d’uns diamants és una excusa per a un desplegament fragmentari d’una sèrie d’escenes amb un portentós poder audiovisual (sí, la música també juga un rol essencial). // (..) A més a més, “Reflet dans un diamant mort” té tant de ‘giallo’ com de còmic a partir d’un maneig molt juganer del muntatge i de la posada en escena, de les textures i del ritme, sobretot en una escena en un bar, en què la dona vestida de làtex despatxa un grup d’homes, fent-los sagnar a l’entrecuix. // El còctel que fan servir Cattet i Forzani és molt agosarat: hi ha lluentons que es converteixen en armes i diamants que brillen sobre els mugrons; hi ha plans calidoscòpics que semblen sortits del cinema d’avantguardes dels anys ’20 i zooms que semblen dels ’70. I, no obstant, en aquesta barreja, la pel·lícula aconsegueix una experimentació tan atrevida com gaudible.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) El plaer que suscita “Reflet dans un diamant mort”, d’Hélène Cattet i Bruno Forzani, és indesmentible. N’hi ha prou que els records d’un vell espia que descansa al costat del mar es tornin imatges perquè tota la pretèrita tradició del ‘giallo’ ressusciti en pantalla amb el vigor formal i l’audàcia conceptual d’aquelles pel·lícules d’un gènere caracteritzat per la desobediència i l’experimentació: els zooms típics de l’estètica del 70 certs detalls a la feina sonora i un relat que prefereix un muntatge lúdic amb múltiples escenes magnífiques (com la baralla d’una dona contra dos homes que juguen al ‘metegol’) en comptes d’un grapat d’actes definits enllaçats i un epíleg amb benefici simbòlic (..).

Gregoty Couteaut, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: Un home vell sol davant del mar, assegut a la terrassa d’un palau, de sobte se sent revifat pel desig provocat per un cos jove que es presenta a la seva vista. En aquesta seqüència, que serveix de punt de partida (..), ressona “La mort a Venècia”, però aneu amb compte. Encara que Hélène Cattet i Bruno Forzani confirmen aquesta fugaç referència a Visconti, el cor de la seva nova pel·lícula batega en tròpics cinematogràfics molt diferents. Fins i tot podem dir que aquesta és la primera il·lusió d’una pel·lícula de trencaclosques que té mil i una il·lusions. // Amb “Amer” (2009), la fascinant filmografia de Cattet i Forzani s’obre amb un homenatge postmodern al ‘giallo’ italià. Els seus altres films han revisat amb gana i virtuosisme altres facetes de la història del cinema de gènere europeu però han mantingut com a fil conductor una narració lliure on diferents nivells de realitats de vegades contradictòries responen i es superposen com en una tira de Moebius o els rebus fílmics de Satoshi Kon. “Reflection in a Dead Diamond”, la història de la qual es construeix al voltant de la pèrdua d’orientació d’un antic espia entre el passat i el present, la ficció i les fantasies, el cinema i la realitat, beu aquesta vegada del registre de la història d’espies transalpina, tant si troba els seus orígens en el cinema com en les historietes, com a la sèrie ‘Diabolik’, aquí citada directament. // Retrobem des del primer pla l’enginy visual vertiginós de Cattet i Forzani. El seu vocabulari cinematogràfic sembla tan ric i inesgotable com el que ofereix aquí una visió per pla. També hauríem de parlar menys de la visió que de l’orgasme ocular, ja que la pel·lícula navega amb gràcia i velocitat d’esclat en esclat. Seríem culpables de revelar massa detalls sobre la cascada de descobriments de posada en escena i d’escriptura, però el banquet resultant ens ha deixat sense alè en repetides ocasions de sorpresa i admiració. Poques vegades tenim l’oportunitat de trobar-nos davant d’una pel·lícula que pretén com aquesta atraure tant a la mirada com a l’oïda i fins i tot al tacte. El cuir cruix, els diamants brillen i les múltiples referències a l’Op Art donen la impressió de veure la pel·lícula a través d’un calidoscopi 3D. // Parlant d’ambició, “Reflection in a Dead Diamond” simplement en té massa per acontentar-se amb ser un pastitx irònic o una reconstrucció fetitxista. Cattet i Forzani no compilen les referències, les remesclen segons una recepta única que seria difícil d’explicar i reproduir. El resultat és alhora molt seriós i ple d’idees fantasiosses sense caure mai en el fàcil cinisme de la paròdia. Des de la distància, la pel·lícula podria semblar una bobina de demostració esgotadora d’efectes estilístics, però això li donaria una visió massa superficial. Això significaria que el duet belga només ret homenatge als efectes i aparicions de les pel·lícules que els van inspirar. Això és fals. “Reflection in a Dead Diamond” és una pel·lícula que ret homenatge tant al que hi ha a la pantalla d’una pel·lícula com al que surt: la sensació única, hiperbòlica i melancòlica de la cinefília.

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) una barroca pel·lícula d’espies amb esbojarrats girs i voltes, tan divertida com esgotadora. // Si no existeix el terme “thriller d’espies amb espaguetis”, s’hauria d’inventar només per a “Reflection in a Dead Diamond”, el quart llarg d’Hélène Cattet i Bruno Forzani. I aquells espaguetis s’han de consumir amb una forquilla que tingui 007 dents i servir en un plat fet de tires còmiques. Si aquesta descripció sona una mica massa exagerada, és només perquè sembla oportú reunir una sèrie de frases enrevessades i ornamentades per a parlar d’aquesta pel·lícula belga a la competició de la 75a Berlinale. L’afecte del duet de directors pel gènere i l’estil, sens dubte, proporciona una mica de combustible d’alt octanatge, i això fa que veure-la sigui un viatge emocionant per a alguns i cansat per a altres. Per tant, el millor és acceptar els termes i condicions que ofereixen els conductors o, en cas contrari, baixar del vehicle immediatament. // Però de què tracta aquesta raresa? En definitiva, un septuagenari (Fabio Testi) que viu en un hotel de luxe al sud de França, amb la seva única companyia que són els còctels i els ecos de la seva glòria passada. La visió inesperada d’una dona estirada a la platja, gaudint del sol i deixada per les onades salades, l’empeny pel camí de la memòria. Recorda el moment àlgid de la seva feina com a espia internacional als anys seixanta: la intensa amalgama de violència sagnant, tensió sexual i perseguint la identitat d’una misteriosa dama amagada darrere d’una màscara. // La trama s’esmicola com un vidre, i de manera ben intencionada. Pot representar l’estructura polièdrica d’un diamant, un objecte clau en la història d’espionatge, però no cal. És igualment possible que la narració reflecteixi la manera com funcionen algunes ments envellides: com substitueixen el raonament fred i dur per una forma de lògica basada en associacions i emocions. // A mesura que “Reflection in a Dead Diamond” avança amb el seu ritme salvatge i les cites d’altres pel·lícules, també es fa evident amb quina freqüència aquestes narracions es poden destil·lar en una batalla de sexes (en lloc d’una batalla entre el bé i el mal). La violència és exagerada d’una manera que interessaria a Dario Argento, però tot i així resulta impactant i sufocant, com un malson del qual no es pot despertar. No és del tot obvi si es tracta d’un comentari deliberat sobre aquest aspecte particular de la cultura pulp i pop, o si és només una de les moltes lectures que naturalment acompanyen aquesta història tan abundant en detalls i amb una estructura tan fluixa. Dubtes com aquest es poden deixar anar –com un dau o un diamant– en molts aspectes de la història, però de nou, no és gaire problemàtic, també perquè el muntatge coherent i rítmic facilita la nostra connexió amb aquesta pel·lícula esbojarrada i intensa. En un món on els homes porten barrets de feltre i les dones porten màscares de pell, res no ha de ser seriós o definitiu.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: Si una imatge val més que mil paraules, aleshores cada pla de la caleidoscòpica pel·lícula de Hélène Cattet y Bruno Forzani, “Reflection in a Dead Diamond”, val el seu pes en zirconi (..). L’últim orgasme visual d’aquesta parella (..) continua el seu culte pop-art al cinema de culte dels seixanta. Aquesta vegada, la seva principal inspiració han estat els ‘fumetti neri’, els còmics pulp italians que van donar peu al personatge emmascarat de ‘Diabolik’ i a un subgènere elegant (tot i que de mala qualitat) de pel·lícules de crims i aventures, la majoria de les quals eren imitacions de James Bond amb imatges vives de ‘giallo’. //(..)  Sergio Leone va ser millor director que no pas els que van fer la majoria d’aquestes pel·lícules (..), però és la posada en escena gràficament agosarada de tot aquell moviment el que fa pessigolles a Cattet i Forzani. Clarament, també són fanàtics de les pel·lícules d’espionatge kitsch, com ara cotxes esportius amb fars de metralladora, màscares de goma d’estil “Mission: Impossible” i un anell de raigs X que pot veure a través de les parets (i el dors de les cartes de pòquer per llegir la mà del teu oponent), tots els quals destaquen. Al principi, fins i tot homenatgen les emblemàtiques seqüències de crèdit de la pel·lícula de principis del 007 de Robert Brownjohn, amb siluetes suggeridores i imatges projectades a parts del cos. // Com en Quentin Tarantino, els Cattet i Forzani són artistes del pastitx: han absorbit centenars d’obscures produccions d’Europudding, han marcat mentalment les imatges i les idees que els emocionen i després han remesclat el millor d’aquests ingredients en una obra d’homenatge reverent. Però no tenen l’instint de l’espectacle de Tarantino, que eleva la base de la pel·lícula B de la qual es va cuinar la seva obra. A diferència del duet de “Reflection in a Dead Diamond”, reconeix de manera intuïtiva que el públic encara necessita narracions de suspens i personatges per cuidar-se. // En aquesta pel·lícula, el diàleg és pla (..), les interpretacions són rígides (amb actors de talent, com Yannick Renier, reduïts a un trajo de pit ample i una mandíbula tancada) i la trama és pràcticament incomprensible (..).

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: “Reflection in a Dead Diamond”, una altra pel·lícula sanguinolenta, glamurosa i que deixa esbalaïts els ulls, dels directors francesos Hélène Cattet i Bruno Forzani, llueix més cuir i làtex que una botiga especialitzada de Times Square als anys setanta. // Una opció agosarada per competir a la Berlinale, i clarament més apta per a programes de mitjanit o festivals de gènere, el quart llargmetratge de Cattet i Forzani és sens dubte el seu treball més ambiciós fins ara. Salta constantment del passat al present, de l’escenografia exquisidament dissenyada a la sanguinolenta gresca d’assassinats, de la pel·lícula antiga a la creació d’una pel·lícula antiga fins a una mena de realitat alternativa de l’època disco, alhora que ofereix una trama d’espionatge internacional cursi que no és precisament interessant de seguir. // En termes de pura artesania cinematogràfica, els directors i el seu habitual director de fotografia, Manuel Dacosse, s’han superat aquesta vegada, creant un conjunt d’imatges desbaratades que se’t graven literalment a la retina. Però això no fa que sigui més fàcil suportar-ho: “Reflection in a Dead Diamond” és menys una pel·lícula que dotzenes de pel·lícules alhora, i totes són tan difícils d’empassar que 90 minuts sovint semblen una dotzena de vegades més llarga que no pas això. // (..) Molts espectadors, que, si no han vist abans una pel·lícula de Cattet-Forzani, ràpidament descobriran que la narració concisa és menys important que bombardejar-nos amb trucs visuals i homenatges als amants del cinema (..). // (..) “Reflection in a Dead Diamond” no té cap sentit, ja que és tan sols un altre vehicle que permet a Cattet i Forzani imitar les seves pel·lícules favorites de mala qualitat, deconstruint-les en gestes d’abstracció hiperestilitzada. Gestes que pot ser impressionant contemplar-les en dosis limitades, però que en el llargmetratge s’acumulen en un piló de fatiga cinematogràfica. // No obstant això, cal felicitar aquest parell, que segueixen anant amb audàcia on van pocs directors, esquivant el cinema de gènere comercial o ‘elevat’ en favor d’una cosa més estranya i potser més pregonament personal. D’una manera purament experimental, estan fent el que Tarantino fa en un sentit convencional, agafant pel·lícules curioses dels anys seixanta i setanta i convertint-les en faules desquiciades que tenen molt és a veure amb el cinema que no pas amb la realitat. En una època que molta gent pensa que el cinema s’està morint, les seves creacions estranyes i salvatges proporcionen una tipus únic de suport vital.

Emanuele Di Nicola, a l’article per a ‘Cinematografo’: Magnífica reescriptura dels films italians d’espies, de Cattet i Forzani: 87 minuts que estan fora de tot, desmunten la dictadura de la narració i confien només en l’art de la imatge. // Hélène Cattet i Bruno Forzani arriben com dos extraterrestres a la competició de Berlín 75. La seva pel·lícula, “Reflection in a Dead Diamond”, és una cosa totalment diferent. Fora de la lògica habitual: la primacia de la trama, la dictadura de la narració, la necessitat de dir alguna cosa. Si es mira més de prop, els que coneixen la parella de cineastes francesos no se n’estranyen: ja el seu sensacional debut, “Amer”, i les posteriors “L’Étrange Couleur des larmes de ton corps” i “Laisser bronzer les cadavres” eren una declaració d’essència tancada, un cosmos que és suficient en si mateix. Així, aquesta nova pel·lícula, que conforma una quadrilogia i torna els autors a l’àmbit que estimen: el del cinema de gènere dels anys seixanta i setanta. 8..) // La seva nova pel·lícula és una història d’espies. Per dir-ho d’alguna manera, perquè el primer que cal fer en aparèixer els crèdits inicials del duo és renunciar a qualsevol etiqueta, decantar prejudicis de crítics i espectadors, abandonar-se a la construcció de la imatge (..). // Així és com Cattet i Forzani arriben exactament allà on volen en pocs minuts: en el gènere eurospy dels anys seixanta, i en particular en l’italià Spy -a la pel·lícula es parla sovint l’italià-, és a dir, en aquells derivats de Bond impagables que van crear perversions com “James Tont” de Lando Buzzanca o operacions intel·ligents de pel·lícula B com “O.K. Conney” de De Martino amb el germà de Sean Connery. Aquesta és la taula sobre la qual es juga el joc: la pel·lícula, com sempre, es desenvolupa, o millor dit, esclata en una llarga cadena d’imatges, cadascuna de les quals està curosament construïda, pensada al mil·límetre, amb atenció al detall, en definitiva, estimada pels directors. En l’espai de 87 minuts trobem un munt d’idees impensables a les “grans pel·lícules” amb un gran temps d’execució: veure com el vestit de diamants de la noia negra es converteix en una arma mortal per exterminar enemics, un cop de geni que n’hi ha prou per obrir i tancar el joc. El diamant en si és una metàfora de l’ull: s’utilitza, en el sentit buñuelià, per obrir les portes de la visió, de manera tan provocativa com posar un diamant sobre un mugró. Cattet i Forzani juguen amb el cinema, en definitiva: així ho demostra la tenacitat magistral amb què deixen algunes seqüències i les reprenen, atorguen una visió i després la tallen (aquest personatge és viu o mort?) i només aporten la imatge de conjunt al final. La discussió és, òbviament, metafílmica: tant és així que de sobte som catapultats al plató de l’obra que es filma. La ment senil d’en John està confusa, alternant records reals amb mirades inventades i fictives. // (..) És el moment de reconèixer Cattet i Forzani com a dos grans directors del present, potser amb un premi al millor director.

Competició.

De Gabriel MASCARO, “O último azul” / “The Blue Trail”.

Producció: Brasil, Mèxic, Xile, Països Baixos. Any: 2025. Durada: 1h26. Sinopsi: En un futur proper, les persones grans hauran de traslladar-se a colònies remotes de jubilació perquè les generacions més joves puguin fer la seva feina sense molèsties. La Tereza, de 77 anys, s’hi nega i s’embarca en un viatge per l’Amazones que li canvia la vida. Amb Denise Weinberg (Tereza), Rodrigo Santoro (Cadu), Miriam Socorrás (Roberta), Adanilo (Ludemir). Guió: Gabriel Mascaro i Tibério Azul, amb la col·laboració de Munilo Hauser i Heitor Lorega.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Gabriel Mascaro ambienta “O último azul” en un Brasil distòpic en el qual, quan arriba a una certa edat, la gent gran és desposseïda dels seus drets i obligada pel govern a abandonar casa seva per viure en una ‘colònia’ amb altres ancians per no perjudicar la productivitat del país. La idea no sedueix a la Tereza, de 77 anys, que s’embarca en una aventura delirant per complir un últim desig abans d’aquesta jubilació forçosa: volar en avió. L’humor, la falta de pretensions i un punt de deliri són els principals arguments a favor d’aquest simpàtic recordatori del dret a la dignitat de les persones grans, una versió fresca i atrevida de les comèdies geriàtriques amb avis trapelles que tan bé funcionen entre el públic que freqüenta les sales de cinema entre setmana.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) el cineasta brasiler Gabriel Mascaro alguna vegada va fer una pel·lícula bella anomenada “Avinguda Brasília Formosa” i algunes quantes més que es van veure als circuits de festivals. I els primers minuts de “O último azul” resumeixen el millor de la seva trajectòria fins avui. La introducció d’una petita població lligada a una fàbrica, els plànols generals sobre les màquines i la relació intrínseca que es materialitza amb els cossos dels operaris són exemplars. La banda de so es desplega (..) arrossegant la música concreta de les màquines fins a assolir una organització rítmica i melòdica que combina el millor de la música popular brasilera. Aquests primers acords tenen una mica de les obres conceptuals de Tom Zé. És l’inici que es presenta com a promesa i s’esvaeix immediatament per transformar-se en el seu oposat. // És que “O Último Azul” desmereix la trajectòria del cineasta i suma ara una inquietud sobre la seva mirada política. Qüestionar qualsevol noció de gerontologia mai no està de més, però una altra cosa és imaginar que al Brasil hi podria haver un Estat protofeixista que no permet que els que passen els 70 anys es puguin moure lliurement. A quin temps al·ludeix el relat? A quina amenaça pretén conjurar a través del to irònic i burlesc? // (..) “O último azul” sembla el somni humit d’un ultradretà. La pel·lícula insinua que els vells poden i han de treballar fins al final dels seus dies i que l’Estat no s’ha de ficar en el benestar amb polítiques públiques. El desordre dels signes és total, en un relat esmenat amb escenes no exemptes de cert exotisme amb algun viatge al·lucinatori, llocs comuns que s’esperen a Europa d’una pel·lícula llatinoamericana. El film de Mascaro no podia ser més inoportú.

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: En un futur proper o en un distòpic avui, les persones de més de 75 anys al Brasil estan convidades a no quedar-se amb els treballadors i seran acollides a colònies llunyanes. La premissa de “The Blue Trail”, en l’era de la postveritat, és presentada de manera diferent per les autoritats: la pel·lícula comença amb missatges d’amor i altres proves de digna consideració. Però com qualsevol burocràcia que embolcalla la seva inhumanitat amb consignes, tot acaba sent com un insult i una infantilització per a les protagonistes de “The Blue Trail”. // (..) El brasiler Gabriel Mascaro construeix una entranyable història picaresca, una mena de supervivència retorçada que no es basa tant en la tensió del thriller, sinó que de fet explicaria la història del desig de sobreviure o simplement de viure de la seva protagonista. Aquesta barreja de gèneres confereix a la pel·lícula la seva personalitat única, sobretot pel tractament d’una subtil ciència-ficció que recorda la seva obra, tan notable com minimalista, “Divino Amor”. // Perseguida per terra, la Tereza prova sort al riu Amazones. És el lloc del realisme màgic i de les trobades improbables, també el lloc de totes les possibilitats. “The Blue Trail” evita els tòpics simpàtics sobre representacions de personatges grans; a més, la Tereza no descobreix que li queden moltes coses per viure: n’estava convençuda des del principi. Aquest punt de vista sense condescendència és ricament humà i dóna molt de cor a aquesta pel·lícula que abandona, potser de manera decebedora al començament, la urgència d’un SF amb ingredients ambiciosos. Mascaro afavoreix una crònica generosa, amb la seva protagonista que, literalment, porta el seu vaixell. L’ambició de la pel·lícula, finalment, rau en un altre lloc: en aquest retrat d’un futur que pertany a dues dones queer d’uns setanta anys, que avancen segons les seves pròpies regles.

Veronica Orciari, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) Tereza (Denise Weinberg), de setanta-set anys, és només una de les moltes persones grans del seu petit poble amazònic que es veuen obligades a traslladar-se a una colònia d’habitatges per a gent gran. Les generacions més joves han de treballar i ser productives, la qual cosa implica que les persones grans ja no són necessàries i han de passar els seus últims anys en “pau”. Escapar d’aquest destí és extremadament difícil, ja que tothom segueix estrictament les normes governamentals, que exigeixen que les persones d’aspecte més gran presentin documents que acreditin que la seva “cuidadora” -la filla de Tereza, en el seu cas- els ha concedit permís per comprar un bitllet d’avió o autobús. // Després de ser informada que el llindar d’edat s’ha rebaixat i que ara forma part del grup necessari per traslladar-se a la colònia, Tereza decideix que vol volar en un avió, cosa que s’ha negat a ella mateixa durant tota una vida de feina i responsabilitats monoparentals. Quan la seva filla es nega a donar-li permís, s’embarca en un viatge en solitari per complir el seu somni. Al llarg del camí, coneix diverses persones, entre elles en Cadu (interpretat de manera brillant per Rodrigo Santoro), un mariner enamorat que la fa pujar de contraban al seu vaixell i l’introdueix en els poders màgics d’un líquid blau derivat d’un cargol. No gaire després, Tereza es troba amb la Roberta (Miriam Socarrás), que l’introduirà en una perspectiva totalment diferent de la vida. // “The Blue Trail” és una pel·lícula meravellosament dissenyada que es basa principalment en el seu enfocament peculiar, gairebé còmic, de ‘road movie’, així com en les seves potents imatges, realçades per la bellesa dels paisatges sud-americans. El fons social, de vegades eclipsat una mica per l’humor, també és extremadament convincent, ja que presenta una perspectiva generacional intrigant sobre el tema. Denise Weinberg fa un treball increïble per donar vida a tots els matisos de Tereza, un personatge absolutament adorable, envoltat de papers secundaris ben escrits, cadascun dels quals podria haver tingut una pel·lícula pròpia. En general, la pel·lícula de Mascaro és un plaer veure-la.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: Movent-se entre la ciència-ficció i la faula, “The Blue Trail” del director Gabriel Mascaro troba un far d’optimisme dins de la seva pròpia visió distòpica del futur. Ambientada al Brasil natal del director, i mostrant la sorprenent bellesa natural (al costat de la decadència) de l’Amazones en cada fotograma d’alta definició, la pel·lícula se centra una dona de 77 anys, Tereza (Denise Weinberg), en una societat que ha considerat qualsevol persona major de 75 un impediment per al seu èxit econòmic. Mascaro la veu d’una altra manera, i nosaltres també ho farem al final de la que inesperadament resulta ser la millor pel·lícula de casa flotant sud-americana des de “Fitzcarraldo”. // El director de “Neon Bull” sempre ha tingut un sentit visual increïble, tot i que les seves trames tendeixen a mancar de focus. No pas en aquest cas. (..) // (..) La Tereza ha arribat fins aquí a la vida sense dependre dels altres i, per tant, decideix complir el seu somni sola, però si això te la fa semblar molesta, repensa-t’ho. (..) Recollint els seus estalvis d’una capsa de llauna, la Tereza se’n va ​​primer a l’agència de viatges per comprar un bitllet d’avió comercial d’anada i tornada, el primer disponible. En cas contrari, lloga un vaixell riu amunt fins a Itacoatiora, on pilots privats volen en avions ultralleugers. En Cadu, el capità d’aquest maldestre ‘banana-boat’, sembla tan borratxo i desordenat, que em va costar unes quantes escenes reconèixer a Rodrigo Santoro sota tot aquest escull. // Els propers 20 minuts podrien ser la interpretació alegre de Mascaro de “La Reina d’Àfrica”, ja que aquesta vella afable i modesta intenta fer-se simpàtica amb el seu guia malhumorat, que bufa el rapé al timó i més tard li presenta els efectes psicotròpics del “caragol blau de la bava”. La Tereza no està del tot preparada per a una experiència tan emotiva, tot i que pots apostar-hi (..). // “The Blue Trail” es desenvolupa com una ‘road trip movie’, menys el de les carreteres, ja que la Tereza es mou principalment per l’aigua, “sempre anant-se’n” (..). // (..) Tot i que un dels missatges de Mascaro és innegablement el respecte a la gent gran, l’autoalliberament que representa Tereza -indicat per primera vegada en un ball divertit que fa a la seva feina a la fàbrica- pot ser experimentat per persones de qualsevol edat. El seu recorregut és curt, només 86 minuts, però està ple de trobades i imatges indelebles, com la muntanya de pneumàtics usats, enviats de tornada als boscos dels quals es va collir el cautxú; el surrealista cementiri de fibra de vidre d’un parc d’atraccions abandonat; o fotografies d’un petit vaixell d’un Cadu arrossegant per una corba en S al riu que resulten tan lliures que és gairebé com volar.

Berlinale Special.

De Jan-Ole GERSTER,  “Islands“.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 2h03. Sinopsi: En Tom és entrenador de tennis en un hotel de luxe i la vida li canvia quan hi arriba una nova família. Les coses prenen un gir fosc quan el marit desapareix i tant en Tom com la dona n’esdevenen sospitosos. Amb: Sam Riley (Tom), Stacy Martin, Jack Farthing, Bruna Cusí, Pep Ambrós.

Ressons:

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: L’illa espanyola de Fuerteventura, on té lloc “Islands” (..) s’ha convertit recentment en un d’aquells destins on una persona pot anar a passar unes vacances assequibles i simplement noquejar-se. Festa boja, beure, breus trobades físiques i molt més a més. Però, què passa si aquest estil de vida esdevé permanent? // No és que a en Tom (Sam Riley) li importi gaire com passa el temps. Durant el dia, és entrenador de tennis en un dels hotels que atenen turistes de classe mitjana. Després d’hores, es barreja amb les seves vides, prenent prestats els seus hàbits. Una nit, podria estar en una discoteca local salvatge; l’endemà, beu una cervesa amb marits de mitjana edat que busquen espai a les seves dones. Com un camaleó humà, en Tom s’adapta als ritmes dels hostes de l’hotel, però sense cap sentiment profund ni una agenda. És a dir, fins que arriba una parella britànica amb un fill de set anys. L’esposa, Anne (Stacy Martin), es comporta com si ella i en Tom s’haguessin conegut abans, tot i que mai explica ni aborda la situació. Llavors, un dia, el marit, Dave (Jack Farthing), desapareix i, com és habitual, en Tom es barreja sense esforç amb la vida dels convidats. //  Per a Gerster, dirigint la seva primera pel·lícula en anglès i coescrivint el guió amb Blaž Kutin i Lawrie Doran, en Tom segueix sent un enigma. [En Sam] Riley construeix la seva actuació mitjançant la presència física i mirades subtils i il·legibles. Té l’aspecte d’aquells nois genials sense esforç: ulleres de sol posades, gorra de beisbol portada al revés, que encara no s’han adonat que ja no tenen vint anys. Ell no canvia ni evoluciona; és com un insecte congelat en ambre. // No obstant això, malgrat la naturalesa estàtica d’en Tom, el temps de durada de dues hores de la pel·lícula flueix de manera natural, escampant fragments del seu passat amb l’Anne i de la desaparició de Dave com molles de pa. El públic roman absorbit, tant pel misteri com per la paradoxa d’un home que no té vida real pròpia, però segueix sent estranyament atractiu. A diferència de moltes pel·lícules que suggereixen que els seus protagonistes s’estan escapant de passats foscos, “Islands” no ofereix aquestes pistes. A part d’una partitura plena de tensió que se’t posa a la pell, la pel·lícula en si es manté càlida, assolellada i en gran part a nivell de superfície. Això deixa un ampli espai per a la reflexió: qui és realment en Tom? I és realment possible viure unes vacances permanents, allunyades de la connexió humana significativa? A part de les breus trobades amb turistes, només té un grapat de coneguts locals, però cap d’aquestes relacions sembla especialment profunda. // Tot i que “Islands” pot no convèncer el públic que cerqui una narració més estructurada o personatges que canviïn i evolucionin, és una pel·lícula ben elaborada que demostra l’habilitat de direcció de Gerster. El seu debut, “Oh Boy”, ja va demostrar el seu talent per explicar històries discretes sobre personatges que es neguen a créixer. En el seu món cinematogràfic, els nois segueixen sent nois i, potser, hauríem de deixar-los.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: L’aparició d’una dona del seu passat i la posterior desaparició del marit obliguen un entrenador de tennis de platja a enfrontar-se al misteri del que s’amaga. // La fascinant pel·lícula “Islands (..) comença amb una escena que per a molts significaria ‘tocar fons’ (..) // Al llarg d’una pel·lícula magra però reveladora d’un pes existencial inesperat, assistim a la seva trucada d’atenció, quan una família de tres arriba a Fuerteventura, la més gran de les Illes Canàries, i li dóna motius a en Tom per a revalorar les seves eleccions de vida. Des del principi, hi ha una sensació neo-noir al retrat de suspens de Gerster, accentuat per la seva partitura àtona i una mica desconcertant. La introducció solitària i peluda d’en Tom recorda pel·lícules com “Harper” i “The Long Goodbye”, en què un detectiu desgreixat (i possiblement amb ressaca) ensopega amb la seva rutina matinal, un paper pel qual Riley resulta totalment convincent. // Però també hi ha un malestar molt més profund, com si fos cosa d’una pel·lícula d’Antonioni. En Tom va ser una vegada un tennista excepcional (la gent de l’indret encara parlen d’una aposta llegendària que va guanyar contra el campió espanyol Rafael Nadal), però des d’aleshores ha estat navegant per Fuerteventura. Gerster i els coguionistes Blaž Kutin i Lawrie Doran ens donen els detalls suficients per construir una imatge d’algú que segueix el corrent, drogant-se quan se li ofereix, caient al llit amb la porta giratòria dels joves visitants i arribant tard a les seves lliçons del matí, prou sobri per repetir la rutina. És el tipus d’home que et dirà que està vivint el somni, però quan se’ls pressiona, podria admetre que és buit i insatisfactori. // L’Anne Murphy és ben bé la persona indicada per a pressionar-lo. Tal com la interpreta Stacy Martin, la dona rossa i seductorament refinada sembla tenir la seva pròpia vida resolta, impressionant en Tom quan organitza classes de tennis per al seu fill de 8 anys, Anton (Dylan Torrell). A mesura que es desenvolupa la pel·lícula, però, ens assabentem que ella també està improvisant. No hi ha dubte que l’Anne i el seu marit, Dave (Jack Farthing), són rics, però estan satisfets? De tots els destins de vacances elegants que podrien haver triat, per què va triar l’Anne aquest? I per què, a través de certes mirades i gestos subtils, tenim la impressió que ella i en Tom s’han creuat abans, probablement en aquest mateix lloc? // (..) Després d’una borratxera nocturna, en Dave desapareix, però no abans de deixar clar que se sent atrapat per la seva família, cosa que li sembla estrany a en Tom, ja que és fàcil veure que s’imagina com podria ser la seva vida a la pell d’en Dave. // El que segueix es desenvolupa com un thriller discret, una cosa prou psicosexual com perquè ho hagués escrit Patricia Highsmith, ja que Anne es converteix ràpidament en la principal sospitosa del que li hagués passat al seu marit. En Tom també es va desmaiar aquella nit, com de costum, però això no vol dir que no hi estigui involucrat. La policia comença a complicar les coses, així que en Tom estira uns quants fils (..), però en l’ambigu abisme de comunicació tàcita entre ell i l’Anne, el públic és lliure de llegir el que vulgui, fins que, finalment, una cosa sorprenent per a en Tom (però no tant per a l’Anne) l’obliga a prendre una decisió sobre la direcció que vol prendre la seva vida a partir d’aquí. // A Fuerteventura, [Jan-Ole] Gerster ha trobat l’escenari perfecte per a la seva personal “L’Avventura”: una mirada penetrant a un grapat de vides modernes tan alienades les unes de les altres (fins i tot dels seus propis cònjuges) que se senten com illes per a elles mateixes. Aprofitant al màxim la relació d’aspecte ultra-amplia del Cinemascope per a transmetre aquesta idea, la pel·lícula de Gerster no és tan obliqua o inescrutable com la del mestre italià, tot i que deixa molt a la interpretació i resulta meravellosament oberta. Resulta que aquest viatge no es tracta tant del resultat com de trobar la voluntat de superar la inèrcia que ens manté fixos.

Berlinale Special.

D’ Ido FLUK, “Köln 75”

Producció: Alemanya, Polònia, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h56. Sinopsi: La història real de Vera Brandes, líder adolescent de l’escena musical de Colònia dels anys 70, que ho va arriscar tot per organitzar el millor concert en solitari de la història de la música: el mític Köln Concert de Keith Jarrett.  Amb Mala Emde (Vera Brandes), John Magaro (Keith Jarrett), Michael Chernus (Michael Watts), Alexander Scheer (Manfred Eicher).

Ressons:

David Katz, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) Així, com sempre en les pel·lícules que ficcionen la vida de grans músics, Ido Fluk ha escollit un camí pedestre, encara que de vegades punyent, per donar a conèixer l’èxit de Jarrett a “Köln 75”, tot i que dedica sàviament un dels seus eixos narratius clau a la promotora del concert de Colònia, Vera Brandes (interpretada per Mala Emde a la seva adolescència), l’entranyable defensa de la qual va ajudar a polir el llegat cultural del jazz (..) // El guió de Fluk està bifurcat en estructura, i també en qualitat: atractiu i efervescent a l’hora de detallar la contribució decisiva de Brandes a la llegenda de Jarrett, així com al jazz europeu en general, i més turgent quan observem les difícils circumstàncies darrere de la pròpia actuació del pianista nord-americà (un John Magaro d’ulls flaixosos). Amb l’esquena i la postura atormentades per un estil interpretatiu que cap professor de música estricte mai acceptaria, i el seu rellotge corporal destrossat per una rutina ‘ad hoc’ de gira a través del país, que ens ho dramatitzin (amb alguns gestos d'”artista difícil” pro-forma d’en Magaro) no millora la nostra apreciació de la música i les excentricitats de la seva actuació, des del moment absolut de la seva construcció, ja que en Jarret va deixar el desenvolupament melòdic de la seva interpretació absolutament a l’atzar des del mateix moment que va aixecar la tapa del piano. // Mentrestant, la trajectòria triomfal de [Vera] Brandes reforça la creença que cal ‘fingir per a triomfar’. Hipnotitzada per l’insistent ritme swing del jazz i la llibertat harmònica a la geladeria de Colònia, que també fa de local, en Brandes es resumeix la particular forma amb què els joves poden sotmetre’s a l’addictiva i omnipresent força vital de la música. amb un pare desaprovador (Ulrich Tukur) que pertany a la generació alemanya anterior i que amb la seva professió de dentista representa una mena de filisteisme burgès per a la seva mentalitat, la pel·lícula guanya credibilitat en exposar la font improbable que dóna suport a una allau d’aquesta magnitud de música de vanguarda. Reconforta veure com es tracta el jazz de la manera típicament elogiada del rock and roll a les pel·lícules relacionades amb la música, amb una seqüència ‘explicativa’ que trenca la quarta paret, a càrrec d’un personatge periodista interpretat per Michael Chernus (elecció oportuna, atès el seu paper al biopic de Bob Dylan, “A Complete Unknow”) que aclareix, però no empobreix gens, el viatge del jazz des de la música popular de ritme ràpid a la improvisació lliure, minuciosa i sense estructura. // (..) En total, “Köln 75” frustra innegablement per entendre tan bé com la gran música pot fer que els seus propis oients i seguidors apassionats siguin més importants que els que creen els mateixos sons; mostrar-nos el funcionament intern de l’enregistrament és un toc generós, ja que la pel·lícula arriba com a part d’una celebració multimèdia global del 50è aniversari de l’àlbum, però especialment per a Jarrett (en comparació amb Bob Dylan, per invocar-lo de nou), l’atractiu estrany de la seva música descarta la necessitat d’endinsar-se en el seu ego.

Berlinale Special.

De MIN Kyu-dong, “The Old Woman With the Knife” / “Pa-gwa”.

Producció: Corea del Sud. Any: 2025. Durada: 2h11. Sinopsi: Hornclaw, una llegendària assassina d’uns 60 anys, s’especialitza a eliminar l’escòria de la terra. Ha après a acceptar la pèrdua però troba nou significat a la seva vida mundana però sagnant quan coneix en Bullfight, un jove assassí prometedor que vol treballar amb ella. Amb Hyeyoung Lee, Kim Sung-cheol, Yeon Woo-jin, Kim Moo-yul, Shin Sia.

Berlinale Special.

De Claude LANZMANN, “Shoah“.

Producció: França. Any: 1985. Durada: 9h26. Nota sinòptica: La monumental pel·lícula sobre l’Holocaust de Claude Lanzmann, realitzada durant 12 anys a partir d’entrevistes filmades arreu del món amb supervivents, testimonis i perpetradors, relata poderosament l’extermini de sis milions de jueus durant la Segona Guerra Mundial. Documental.

Perspectives.

De Tanushree DAS i Saumyananda SAHI, “Shadowbox” / “Baksho Bondi”.

Producció: Índia, França, EUA, Espanya. Any: 2025. Durada: 1h33. Sinopsi: La Maya descobreix que el seu marit, un exsoldat que pateix TEPT (transtorn d’estrés post-traumàtic), és el principal sospitós d’una investigació d’assassinat. Ella i el seu fill adolescent es veuen obligats a anar al límit per mantenir la família unida. Amb Tillotama Shome (Maya), Chandan Bisht (Sundar), Sayan Karmakar (Debroop), Suman Saha (Ripon). Guió: Saumyananda Sahi .

Ressons:

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: Els despertars del jove Debu no són fàcils, els del seu pare Sundar no ho semblen pas més. Però mentre el fill i el progenitor passen l’estona al llit, la Maya, mare i dona, ha estat treballant dur des de primera hora del matí. La Maya recorre el seu suburbi de Calcuta en bicicleta i l’entorn no sembla ben bé una postal. En el seu primer llargmetratge, el duet indi format per Tanushree Das i Saumyananda Sahi explica una història on el drama social es renova amb una caracterització força singular. En Sundar és un antic soldat que pateix estrès postraumàtic; la seva dona de vegades el cuida com si fos el seu fill, com l’escena on ella li busca feina a l’escola. De manera més general, els cineastes dibuixen un doble retrat de masculinitats inofensives (un pare que té por de tot, un fill que aprèn a ballar), creant una dinàmica força singular en les relacions entre els personatges. // Fora de casa, s’és més categòric: “Els marits són millors quan són morts!”» sentim a dir, tot i que tampoc no s’està de dir que en Sundar estaria millor internat al manicomi. L’excel·lent Tillotama Shome ofereix una actuació especialment notable en un paper que no és fàcil de definir. És una mare valenta a qui no tan sols ningú l’hi agraeix sinó que és la primera que se sent aclaparada. La Maya mai és una víctima de sacrifici, tanmateix: Saumyananda Sahi ha aconseguit escriure un personatge multidimensional, pragmàtic davant la humiliació, silenciós però no enganyat davant els atacs. // A més del guió i la interpretació, “Shadowbox” destaca també per la seva ambició visual. Amb prou feines hi ha cap imatge (ho vam controlar) on l’ús dels colors no sigui remarcable. Aquesta realització exquisida i subtil ens recorda que aquesta és una de les fortaleses del cinema d’autor indi, almenys entre el que ens arriba a les sales i festivals. Durant un sorprenent torn on els dos personatges principals s’enfronten, Das i Sahi filmen les cares en un blanc i negre gairebé que ens dóna la impressió d’aterrar enmig de Pedro Costa. Si les seves emocions estan deliberadament silenciades, “Shadowbox” expressa molt de talent i demostra una gana pel cinema comunicatiu.

Siddhant Adlakha, a la ressenya per a ‘Variety’: “Shadowbox” de Tanushree Das i Saumyananda Sahi brega per superar la seva estètica senzilla. La història d’una família de tres persones tensa pel comportament estrany d’un pare, a causa del que sembla ser un TEPT [transtorn d’estrés post-traumàtic], el drama neorrealista en bengalí i hindi insinua nombroses idees en l’àmbit del gènere, el poder administratiu i els problemes de la classe treballadora índia. Aquests temes acaben clarament malformats, però la pel·lícula no està exempta de punts forts. El seu drama central sol ser prou interessant, gràcies a la profunditat impecable de les seves interpretacions. // (..) Quan el seu amic de beguda apareix assassinat i el mateix Sundar desapareix, la premissa de la pel·lícula gira cap a Maya que intenta equilibrar la seva feina actual amb esbrinar on podria ser el marit i si és o no culpable de l’aparent crim. // Fins i tot un cop això passa, sembla que molt poca cosa canvia de debò a la pel·lícula. Les seves composicions mesurades es divideixen en un únic moment d’intensitat al mateix moment que gira la trama, però, més enllà d’aquest punt, res està imbuït de caos o impredictibilitat, fins i tot de la varietat subtil. A partir d’aquí, la història es bifurca entre els personatges que continuen condescendint amb Maya (inclosos els policies oportunistes encarregats de trobar Sundar) i en Debu vagant sense rumb per la seva vida i educació. Tot el que vol és l’orientació dels pares i que algú entengui com li importa l’art de la dansa, una idea, malauradament, relegada al teló de fons de la pel·lícula. Els esforços de Maya per donar a en Debu un pas endavant a la vida es veuen descarrilats constantment, tant per la trama en desenvolupament com per les circumstàncies més grans de la família. Malauradament, el drama sovint va tan mancat de timó com el serpenteig d’en Debu. // Dit això, [en Chandan] Bisht resulta alhora absolutament convincent i desgarrador com Sundar, un home que se sent atrapat dins del seu cos, desesperat per alliberar-se i posar paraules als seus dimonis. Sempre que és a la pantalla, l’enquadrament se suavitza. Poques pel·lícules índies s’han concentrat tan suaument en la manera com s’utilitzen les condicions de salut mental com a pretext per desposseir a la gent de la seva humanitat, tot i que la càmera rarament sondeja prou en Sundar per reconstruir la seva personalitat des de dins cap a fora, o dramatitzar allò que persegueix els seus moments de vigília. Que en Sundar sovint ocupi els marges de l’enquadrament (especialment en escenes que comparteix amb Maya) parla directament de la seva sensació externa d’allunyament i de dissociació (de la societat i d’ell mateix), però el resultat és un retrat comprensiu a distància, malgrat els enormes esforços d’en [Chandan] Bisht per a generar empatia. // Si bé la pel·lícula basteix eventualment una captivadora confrontació (filmada en ombres profundes que creen emoció i intriga), “Shadowbox” és massa mesurada com per a permetre que els seu drama persisteixi o impregni la pantalla. Malgrat que els seus familiars es van encomanant lentament del dubte, és una pel·lícula amb poc de misteri o possibilitats dramàtiques, mal que serveix d’aparador de notables actuacions.

Perspectives.

De Florian POCHLATKO, “How to Be Normal and the Oddness of the Other World“.

Producció: Àustria. Any: 2025. Durada: 1h42. Sinopsi: Acabada de sortir de l’hospital psiquiàtric, la Pia se’n torna a viure amb elspares per refer la seva vida. En un món que se sent tan inestable com ella mateixa, fa malabars amb la feina, el desamor, els medicaments i l’estigma social mentre busca l’equilibri. Amb Luisa-Céline Gaffron (Pia), Elke Winkens (Elfie), Cornelius Obonya (Klaus), Felix Pöchhacker (Joni), David Scheid (Till). Guió: Florian Pochlatko.

Ressons:

Diego Lerer, a la crònica per a ‘Micropsia’: Tractar la neurodiversitat de manera cinematogràfica és una tasca complicada de resoldre. I encara més en una òpera prima. El cineasta austríac Florian Pochlatkoaconsegueix sortir-se’n prou de la dificultosa sèrie de problemes en què tria ficar-se, ja que “HOW TO BE NORMAL…” no intenta mostrar des de fora l’adaptació al món ‘normal’ d’una persona mentalment inestable sinó retratar aquesta experiència des del puntu de vista de qui pateix aquesta mena de problemes, mirant de narrar-ho des de la ment d’algú que experimenta el món des d’un lloc orça més personal que la majoria. O això és, si més no, el que suposo. // (..) El  pare li aconsegueix una feina a l’empresa de la qual és un dels caps i ja ens queda clar que en la noia conviuen dades de la realitat i possibles al·lucinacions. Creu que la persegueixen, que hi ha homes vestits com dolents de MATRIX seguint-la, que el mateix Ed Sheeran (o algú molt semblant) li para atenció en una festa i que el seu exnòvio, malgrat estar amb una altra noia, li diu que la segueix volent. Però mentre hom dubta sobre què realment passa i què no –és una pregunta que convé abandonar aviat–, la Pia comença a desencaixar-se i els seus esforços per reintegrar-se a aquesta normalitat esdeven inútils. La pregunta, però, acaba sent una altra: té algun sentit integrar-se a aquesta normalitat? O és una millor forma de vida la que hi ha al seu cap? // El risc de la pel·lícula passa pel costat formal: ¿ com retratar aquests mons que es creuen entre si, en els quals la realitat i la fantasia coexisteixen, sense perdre de vista el que és central de la temàtica? [Florian] Pochatko treballa escenes a la manera de ‘cinema dins del cinema’ (amb els actors en rols típics d’un film policíac), modifica diverses vegades el format de la imatge per a suggerir diferents realitats contradictòries i de mica en mica va fent entendre que la relació entre el temps reals i el temps com l’experimenta la Pia són coses molt diferents. El que aconsegueix alhora és ficar-nos a la ment cada vegada més fracturada de la protagonista i per moments fer-nos perdre el fil del que està succeint. // Aquest és l’objectiu, és clar, i es pot dir que Pochatklo ho aconsegueix. L’experiència de seguir-la a Pia tot el temps pot ser aclaparadora i força tortuosa –un veu que el personatge entra en una espiral esfereïdora i la pel·lícula l’acompanya formalment en aquest viatge–, però encara amb els seus excessos i regodejos experimentals, “HOW TO BE NORMAL…”mira de comprendre sense jutjar, de mirar el món des d’una perspectiva ‘no convencional’ i de respectar la imaginació i fins els deliris de les persones que pateixen aquesta mena de divergències psiquiàtriques (..).

Susanne Gottlieb, a la crítica per a ‘Cineuropa’: “El vell món s’està morint i el nou món lluita per néixer: ara és el temps dels monstres”. Aquestes són les paraules d’Antonio Gramsci que apareixen al començament de “How to Be Normal and the Oddness of the Other World” de Florian Pochlatko. El món que s’està morint, o que potser ja és mort, és el de Pia (Luisa-Céline Gaffron). “En un món de possibilitats il·limitades, he decidit estar malalt”, és el missatge gairebé alegre que transmet a l’espectador. Pacient d’una sala psiquiàtrica de Viena, diagnosticada d’ansietat i un trastorn de la personalitat, està a punt de sortir-ne. “Curada” seria una manera de dir-ho: estable i farcida fins a les brànquies amb píndoles . Ha de tornar a viure amb els pares, Elfie (Elke Winkens) i Klaus (Cornelius Obonya), i descobrir com funcionar en un món que valora això mateix, la funcionalitat, per sobre de tot. // És una obra de cinema impressionant que el director austríac Pochlatko ofereix amb la pel·lícula (..). Sobretot perquè aquest no és només el seu primer llargmetratge, sinó també, entre d’altres, el del seu director de la fotografia Adrian Bidron, que ofereix un llenguatge visual ric i polièdric. [Florian] Pochlatko no vol trepitjar el camí fressat d’un drama pesat. Inspirat en les seves pròpies experiències amb la medicació i en les converses amb pacients, s’endinsa de cap en el punt de vista de Pia, mostrant-ne els episodis, les visions i les pors en una àmplia gamma de relacions d’aspecte en constant canvi, gradacions de colors oníriques i seqüències muntades ràpidament. // Hi ha una línia fina entre victimitzar aquells amb un diagnòstic neurodivers i romanticitzar-los com a individus il·lustrats que poden sortir d’aquest cercle viciós anomenat normativitat social. Pochlatko segueix sense disculpes la Pia mentre veu homes sospitosos amb vestits per tot arreu, somia amb el seu amor perdut Joni (Felix Pöchhacker) i es podreix intel·lectualment a la feina d’oficina que el seu pare li ha trobat a la seva impremta. Les seves fantasies no només inclouen aquells agents secrets semblants a “Men in Black”, “Mission: Impossible”, seqüències d’escapada plenes d’acció i un semblant d’Ed Sheeran en una festa (..). // (..) La pel·lícula no pretén oferir una resposta senzilla sobre com millorar les coses. Més aviat, Pochlatko vol construir ponts per entendre les persones neurodiverses i assenyalar que sortir de les píndoles, com la Pia intenta fer en una etapa posterior, empitjora encara més la malaltia. La veritat probablement es troba entre l’afirmació d’Elfie que “és com funciona el món” i un curandero energètic que assenyala: “Si les plantes no prosperen, canvieu les condicions de vida. Amb la gent, és al revés: intentes adaptar-los”.

Perspectives.

De Constanze KLAUE, “Punching the World” / “Mit der Faust in die Welt schlagen”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h50. Sinopsi: La infantesa de dos germans, Philipp i Tobi, que van créixer a les províncies d’Alemanya de l’Est, està marcada per la desintegració de la seva família, la manca de perspectives a la regió i models a seguir que prometen aventura però que traspassen els límits morals i legals. Amb Anton Franke, Camille Moltzen (Tobias), Anja Schneider (Sabine), Christian Näthe, Sammy Scheuritzel (Philipp, de gran).

Panorama.

D’Amalia ULMAN, “Magic Farm”
With Chloë Sevigny, Alex Wolff, Joe Apollonio, Camila Del Campo, Simon Rex
USA / Argentina 2025
Panorama | International premiere
An American film crew working for an edgy media company travels to Argentina to cover a musician who has the potential to go viral.
When they realise they have landed in the wrong country, they decide to hire local people to fabricate a trend.

Panorama.

De Fernando EIMBCKE, “Olmo“.
With Aivan Uttapa, Gustavo Sánchez Parra, Diego Olmedo, Andrea Suárez Paz, Rosa Armendariz
USA / Mexico 2025
Panorama | World premiere
Fourteen-year-old Olmo is stuck at home caring for his bedridden father when his neighbour Nina invites him to a party. Olmo’s world is
turned upside down as he does whatever he can to get out of his duties, embarking on a journey of mischief and chaos.

Panorama.

D’ Emilie BLICHFELDT, “The Ugly Stepsister” / “Den stygge stesøsteren” .

Producció: Noruega, Polònia, Suècia, Dinamarca. Any: 2025. Sinopsi: L’Elvira farà tot el possible per competir amb la seva germanastra increïblement bella. En un regne de contes de fades on la bellesa és un negoci brutal, utilitza sang, suor i llàgrimes per cridar l’atenció del príncep. Una versió recargolada de la clàssica història de la Ventafocs. Amb Lea Myren, Thea Loch Næss, Ane Dahl Torp, Flo Fagerli.

Panorama.

De Shatara Michelle FORD, “Dreams in Nightmares“.

Producció: EUA, Taiwan, Anglaterra. Any: 2024. Durada: 2h08. Sinopsi: Tres lesbianes negres d’uns trenta anys fan un viatge per carretera pel mitjà oest americà a la recerca de la seva amiga que ha aparentment ha desaparegut. Amb Denée Benton, Mars Storm Rucker, Dezi Bing, Sasha Compere, Charlie Barnett.

Panorama.

D’Emma HOUGH HOBBS i Leela VARGHESE, “Lesbian Space Princess“.

Producció: Austràlia. Any: 2025. Durada: 1h26. Sinopsi: La introvertida princesa espacial Saira es veu obligada a abandonar el seu planeta natal de Clitòpolis en una missió inter-gay-làctica per salvar la seva ex-xicota. que ha estat segrestada i per qui en demanen rescat els ‘Straight White Maliens’. Film d’animació, amb Shabana Azeez, Gemma Chua Tran, Richard Roxburgh, Bernie Van Tiel, Mark Bonanno.

Panorama Dokumente.

De Luzia SCHMID, “I Want It All” / “Ich will alles. Hildegard Knef”.
Documental
Germany 2025
Panorama Dokumente | World premiere | Documentary form
Hildegard Knef achieved worldwide success, overcame crushing defeats and always maintained her dignity. A portrait of a unique artist
and remarkable woman, told via archive footage from six decades.

Panorama Dokumente.

D’Arjun TALWAR, “Letters from Wolf Street” / “Listy z Wilczej”
Documental
Poland / Germany 2025
Panorama Dokumente | World premiere | Documentary form
A central Warsaw street becomes a kaleidoscope of Polish society. Behind the camera is an Indian migrant who is seeking to overcome
the distance between himself and a country full of contradictions and anxieties.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!