Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo les pel·lícules que es presenten avui per primer cop a les principals seccions del Festival de Berlín 2025 i, a mesura que en vagin arribant les cròniques dels enviats especials, els hi aniré afegint. Convé recordar que el calendari de sessions per a la premsa és pèl diferent del de les sessions oficials públiques i que els crítics dosifiquen els seus articles en funció de la disponibilitat de temps per a redactar-los i penjar-los. Per tant, al decurs dels propers dies aniré actualitzant l’apunt, amb els corresponents Ressons de Berlín.

Nota: Per tal d’alleugerir una mica l’apunt, hi he deixat la informació de les pel·lícules a: títol, Producció, Any, Durada, Sinopsi, Actors. La resta de la informació  (enllaços, directors, etc.) la podeu trobar als apunts que ja he publicat sobre les respectives seccions del certamen.

Berlinale Special.

De BONG Joon Ho, “Mickey 17“.

Producció: EUA, Corea del Sud, Anglaterra. Any: 2024. Durada: 2h17. Nota sinòptica: En Mickey7 és un individu (de fet, un robot ‘prescindible’) enviat a colonitzar el planeta congelat Niflheim. Cada vegada que mor, els seus records s’implanten en un nou cos i la seva missió es reprèn. Després de morir sis vegades, en Mickey7 comença a entendre el propòsit real de la seva missió i es nega que el seu clon que l’ha de substituir, en Mickey 18, li prengui el lloc… Sinopsi: L’improbable heroi, Mickey Barnes, s’ha trobat en l’extraordinària circumstància de treballar per a un empresari que exigeix ​​el compromís final amb la feina… morir, per guanyar-se la vida. Vídeo: Tast.  Amb Robert Pattinson, Naomi Ackie, Steven Yeun, Toni Collette, Mark Ruffalo. Guió: Bong Joon Ho, basat en la novel·la homònima de ciència ficció del 2022 d’Edward Ashton.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) una pel·lícula sorprenent, políticament incisiva i d’una posada en escena memorable. En el cas de “Mickey 17”, presentada aquest dissabte a la Berlinale, és d’una escala interestel·lar: el retorn del director coreà és una comèdia de ciència-ficció ambientada en una nau espacial que viatja a l’espai per colonitzar un planeta llunyà, i el protagonista és un Robert Pattinson entregat a la comèdia amb una exhibició de ganyotes i humor físic que recorda tant a Buster Keaton com a Jim Carrey. // Mickey Barnes, el personatge de Pattinson, comet un error en què molts ens podem veure reflectits: no llegir-se tota la lletra petita del contracte que firma per ser un treballador ‘regenerable’ en una nau espacial, on li encarregaran les feines més perilloses i arriscades, ja que, al morir, el seu cos es ‘reimprimeix’ amb la memòria intacta. Així, el Mickey i les seves successives encarnacions encaren amb resignació un cicle de mort i resurrecció del qual la pel·lícula esprem a fons el potencial còmic però que, inevitablement, aboca el protagonista a una crisi existencial agreujada quan, un cop al planeta de destí, es generen accidentalment dues versions de la mateixa persona: Mickey 17 i Mickey 18 (..). // La reflexió sobre la despersonalització del treballador en el capitalisme salvatge guia el discurs polític de “Mickey 17”, un subtext que pren forma de crítica directa al trumpisme a través del personatge que encarna Mark Ruffalo: l’actor interpreta un polític narcisista i ridícul que lidera l’expedició amb manierismes gestuals i vocals que apunten sense dissimular a Donald Trump (..). // Tot i el goig de veure una pel·lícula amb tantes idees visuals i que respira llibertat creativa en tots els seus fotogrames, “Mickey 17” no està a l’altura de les obres mestres del coreà i es desequilibra en alguns trams. També grinyola el treball dels secundaris, sobretot el festival d’histrionisme de Ruffalo i Toni Colette (..). I encara que la comèdia no sigui el seu fort, Pattinson es deixa la pell per plasmar amb la seva interpretació múltiple l’aiguabarreig de tons del cinema del director de “The host”, tan amant d’entrelligar l’acció frenètica, el drama i la comèdia. (..) I alguna cosa sí que té, “Mickey 17”, de film d’animació rodat amb imatges reals, amb la seva energia maníaca i el seu virtuosisme narratiu.

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: (..) En general, la sensació és que algú (Warner?) prefereix que no se’n parli gaire. En qualsevol cas, de parlar-ne, se’n parlarà. // Basada en una novel·la d’Edward Ashton, “Mickey 17” presenta un futur distòpic en què trobem un noi que, perdut a la vida i amb poc cap, ha decidit enrolar-se en un viatge espacial i signar la més controvertida de les clàusules: serà “reemplaçable”; és a dir, el cos, el caràcter i els records poden ser reimpresos cada vegada que mori. Així, es converteix en el tripulant de la nau que ho pot provar tot, des de l’atmosfera tòxica de l’exterior a les estranyes salses que cuina la dona del cap de la missió. Passi el que passi, quan mori tornarà a la vida amb un recipient nou. // Quan comença la pel·lícula en Mickey ja va per la seva versió número 17 i, és clar, està a punt de morir. A partir d’aquí, la pel·lícula inicia el seu viatge, que resulta excessivament a la deriva. En el fons, el cinema de Bong sempre s’ha mogut entre la meticulositat fèrria (“Parasite”) i l’excés (“Snowpiercer”): “Mickey 17” estaria en aquest darrer grup. No obstant, a diferència de totes dues, a “Mickey 17” potser li falta aquest maneig de l’espai tan clarificador que sol tenir el cinema de Bong: ni la nau ni el lloc que està explorant resulten reconeixibles o transitables, ja que la posada en escena, excessivament fragmentària, no permet definir clarament l’escenari. // El que sí que podem reconèixer a “Mickey 17” són altres patrons del cinema de Bong: primer, el gust per la sàtira política, sobretot a la figura del cap encarnat per Mark Ruffalo, un personatge que sembla una barreja d’Elon Musk i Donald Trump: tan ximple com perillós, feixista, fervent religiós, autoritari, egòlatra. Seva és una de les millors escenes de la pel·lícula: un dinar que aquest líder de dents saltons i cap de rajolí i la seva dona obsessionada amb les salses celebren al seu saló, i en què acaben cantant amb fervor religiós. // En Bong [Joon Ho] mai no ha estat subtil en el seu discurs ideològic, així que no ho hauria de ser tampoc ara. Si a “Snowpiercer” la figura de Tilda Swinton apel·lava a Margaret Thatcher, aquí els ressons són terriblement contemporanis. És curiós, perquè aquí no hi ha Swinton, però Robert Pattinson, que encarna aquest Mickey que es reprodueix i multiplica, fa seva una de les senyes d’identitat de l’actriu: interpretar més d’un personatge, o un únic personatge que n’és molts alhora (almenys 18 versions de si mateix). // La multiplicitat de protagonistes hi va de bracet amb l’estructura. Després del començament, un llarg flaixback ens introdueix com Mickey ha arribat fins aquí, i a la meitat de la pel·lícula es torna al punt d’inici. “Mickey 17” és així una pel·lícula d’estructura dispersa, de personatges que es multipliquen, d’espais inclassificables, de girs pel simple plaer de l’absurditat, de moments brillants i de sàtira sense embuts del nostre temps. És com una centrifugadora, on tot hi cap i tot s’escampa.

Gregory Coutaud, a la crítica per a ‘Le Polyester’: Què fer després de “Paràsits”? A quina direcció artística s’havia d’anar immediatament després d’un èxit de dimensions tan gegantinament eufòriques? Necessàriament endavant? “Mickey 17″, però, no aporta res de nou a l’apassionant filmografia de Bong Joon Ho. No és un delicte, però en aquest context pot generar una decepció legítima. Fins i tot podem dir que el cineasta coreà està fent un pas enrere aquí, tornant a la pel·lícula que va fer just abans de “Paràsits”, “Okja”. De fet, és amb aquesta última que “Mickey 17” comparteix més coses. Si Bong Joon Ho sempre ha sabut barrejar gèneres i registres magistralment, la recepta que fa servir per aquesta paràbola humanista i ecològica té un aire de ‘déjà vu’ una mica massa còmode. // Certament, “Mickey 17” no comença de seguida com una faula. És alhora una pel·lícula de ciència ficció, una comèdia, una pel·lícula d’aventures i un dibuix animat. És a dir que el traç s’utilitza deliberadament amb el propòsit de burlar-se de l’entreteniment. Aquest tret es troba sobretot en l’actuació sempre una mica massa exagerada dels intèrprets, fins i tot en la veu en off (massa present) del protagonista. El problema és que Bong Joon Ho afegeix així un to satíric a un guió que ja no és lleuger pel que fa a la caricatura. És complicat criticar una caricatura per una possible manca de subtilesa, però aquest patètic personatge de dictador inspirat directament en Trump, per exemple, necessitava realment tantes mostres de reconeixement (fins a les gorres vermelles especialment improbables en aquest context futurista)? En la seva generositat, Bong Joon Ho va perdre la seva preciosa ciència de la dosificació. // El problema de guió que a parer nostre pateix “Mickey 17” semblava difícil d’ignorar (el pròleg dura 30 minuts abans que comenci realment l’acció) (..). Un cop més o menys engolit l’humor molt adolescent de la primera part on Robert Pattinson es multiplica de totes les maneres possibles (inclosa insinuació sexual), la pel·lícula, efectivament, troba una coherència més apreciable en la seva segona hora. No és que llavors la pel·lícula esdevingui radicalment diferent, és més aviat que aquestes diferents cares s’encavalquen amb més harmonia.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: Tot i que dos Mickeys poden ser millors que un, quan arribeu als set o vuit (la idea de la novel·la de ciència-ficció d’Edward Ashton ‘Mickey7’), o a un nombre tan difícil de manejar com el 18 (la xifra inflada de l’adaptació a la gran pantalla de Bong Joon Ho), la perspectiva d’un subministrament interminable de clons atordidors de Robert Pattinson comença a carregar. El director de “Snowpiercer” ha tornat a un territori familiar amb “Mickey 17”, una sàtira de ciència-ficció estranya ambientada en un futur trist on la Terra ja no és habitable, altres planetes s’han de colonitzar i l’èxit d’una missió de quatre anys al planeta de gel Niflheim depèn de còpies humanes d’un sol ús anomenades ‘Expendables’. // (..) [La premisa argumental] forasenyada hauria de generar un centenar de preguntes de plausibilitat, com ara, per què és l’únic Expendable a bord i per què no fan alguna cosa més útil amb aquesta tecnologia de duplicació de memòria? A les mans d’en Bong [Joon Ho], en canvi, dóna peu a un muntatge de mal gust de diversos contratemps, que condueixen a Mickeys morts (o gairebé morts) arrossegats a la rampa de la incineradora i fondre’s per regenerar-se. Narrant amb un accent adulador a la Steve Buscemi, en [Robert] Pattinson explica que cada nova iteració es fa a partir de residus recuperats (cendres amb cendres, escombraries amb escombraries) només per a tornar a ser escopits pel que sembla una impressora 3D gegant. // El guió agosarat d’en Bong subratlla el poc que la tripulació humana pensa en els Expendables i, per extensió, el poc que en Bong pensa en la naturalesa humana, a través de diversos gags (..). // Per tant, per a apreciar “Mickey 17”, que Warner Bros. estrenarà a Imax el 7 de març, dues setmanes després de la seva estrena al Festival de Cinema de Berlín, cal que us sentiu còmodes rient-vos-en de totes les maneres cruels i inusuals que en Bong pensa per eliminar [en Mickey], des de proves de vacunes fins a mostres d’aire en un planeta desconegut. Si això sembla una imaginació perversa per a algú que col·loca un missatge fonamentalment humanista, mireu la paradoxa central de la sensibilitat de Bong: potser no és l’humanista que creuen els seus partidaris, sinó més aviat un satíric contundent i adolescent, que es mou en la línia de “Starship Troopers” de Paul Verhoeven. // Per als seguidors de bona fe d’en Bong, el to agitador i el sentit de l’humor irreverent de la pel·lícula haurien de veure’s com un retorn a aquella estranya barreja de sentimentalisme i cinisme que vam veure en els dos projectes anteriors en anglès del director de “Paràsits”: la comèdia gonzo de carn i assassinat “Okja” i el thriller devorador de rics a gran velocitat “Snowpiercer”. Per desgràcia, aquest no és el registre en què la visió de Bong funciona millor, i malgrat que guanya punts per la seva pura raresa (i per l’aspecte gairebé monocromàtic de futur negre establert pel director de fotografia Darius Khondji i la dissenyadora de producció Fiona Crombie), massa de “Mickey 17” resulta ser descuidat, estrident i sermonejador; irònicament el mateix que fa que el brivall deliberadament a l’estil Trump d’en Mark Ruffalo sigui tan irritant en aquesta pel·lícula. // (..) Al llibre d’Ashton, l’autor va imaginar 10 còpies menys de Mickey, però en Bong n’augmenta el recompte fins a 17, posant alegrement a prova tant al personatge com a l’estrella. En [Robert] Pattinson està increïblement bé en tot moment, subvertint la imatge que els seguidors de “Twilight” en tenen, interpretant un personatge tan patètic. Durant la major part de la pel·lícula, està atrapat en un bucle infinit semblant al “Dia de la marmota”, on Mickey està per sempre condemnat a repetir la mateixa vida ingrata, alhora que se l’afronta amb preguntes insensibles sobre com és morir. // (..) Malgrat tots els temes reciclats de la pel·lícula (des de la condemna de l’abisme entre les classes socials fins a la defensa de l’adopció de la compassió per totes les criatures) no és gens clar que s’hagi de treure cap al·legoria útil de la paràbola fosca i còmica d’en Bong. Una única visualització hauria de ser suficient.

Gianluca Arnone, a la crítica per a ‘Cinematografo’: Tecnofeixistes, transhumanisme i colònies espacials: cinc anys després del seu triomf als Oscars, el retorn de Bong Joon-ho mira cap al futur (..): una caricatura del present en el marc de la ciència-ficció estranya i ‘steampunk’. // (..) Basada en la novel·la homònima (‘Mickey 7’) d’Edward Ashton i ambientada l’any 2054, s’imagina que un polític/empresari expulsat per manifesta impresentabilitat de totes les assemblees democràtiques, Kenneth Marshall, intenta recuperar la seva virginitat política liderant una expedició en un planeta fred i inhòspit, Niflheim, amb l’objectiu de plantar el seu esperit megalomaníac i colonitzador de la seva bandera. En Mark Ruffalo l’encarna, divertit, gallejant en posicions a la manera de Mussolini, roba d’estil Space Balle, mandíbules cotonoses com les de Marlon Brando a ‘El Padrí’ i arrossegant les paraules en anglès. Aquesta hipertròfia de l’ego, pessigollejada per una vergonyosa cort de nois de cor i cortesanes, es compensa amb l’atròfia d’un cervell elemental, en els engranatges del qual la dona (una excel·lent, desagradable, Toni Collette) treballa amb devoció mefistofèlica. Reiterar que la intel·ligència és insidiosa però l’estupidesa és mortal. // El director coreà (..) sembla creure fermament en l’estupidesa de la humanitat, per a mal però també per a bé. I aquí teniu en Mickey, l’idiota de bon humor a la Forrest Gump, interpretat amb una adhesió lloable per Robert Pattinson. Per escapar de les urpes d’un creditor sense escrúpols, en Mickey s’acaba embarcant en aquesta inverosímil aventura espacial, assumint el paper més fétid dels esperats, el d'”ampliable”. En resum, actuarà com un conillet d’índies per mesurar els efectes secundaris del planeta alienígena. Per tant, el veurem morir de moltes maneres diferents: devastat pels virus, cremat, congelat, destrossat, devorat (potser) per enfiladisses, cucs que poblen les coves subterrànies de Niflheim. Cada cop tornat a la vida per una impressora humana, en una progressió numèrica que indica alhora la identitat del prototip i la sèrie potencialment infinita de les seves variacions. // En Mickey, diria el Papa, és el residu d’una civilització tecnològicament avançada però humanament extingida. Reconstruible al límit com un telèfon mòbil. És cosa d’en Mickey. Funcional no només com a ratolí de laboratori sinó també com a objecte emocional i sexual per a algunes dones de la tripulació; però també és cosa d’en Marshall. (..) Els únics que desperten un mínim d’empatia són els enfiladors. En resum, els que esperaven una versió ‘mainstream’ hauran de repensar-s’ho veient com “Mickey 17” és un pur Bong Joon-ho més que “Paràsits”. Pel retorn de cucs i criatures alienígenes, per l’estupidesa humana, per la imatgeria ‘steampunk’, pel registre altament grotesc i satíric, que fan de la pel·lícula una paròdia de ciència ficció d’una realitat que ja ha estat parodiada per si mateixa. I en adoptar una perspectiva orgullosament marxista, on fins i tot l’espurna de l’autodeterminació no té raons ideals per a encendre’s, excepte en la mateixa lluita material per la supervivència, Bong Joon-ho demostra que no creu en la novetat de l’evolucionisme tecnològic propagat pels gurus de Silicon Valley: tant si tenim impressores humanes com màquines de vapor, el món sempre segueix sent el mateix: tèrbol, covard, de merda, dividit entre explotadors i explotats. L’individu engolit pel sistema no té més remei que canviar les coses sacrificant-se pel col·lectiu. És socialisme, sense malentesos. // No hi trobarem qüestions ètiques o filosòfiques de cap altra naturalesa, simplement perquè la ciència-ficció, tal com la contempla Bong Joon-ho, és una forma narrativa hiperbòlica d’una concepció materialista de la història. No preveu salts endavant ni canvis reals de paradigma. L’aparell escènic està deliberadament obsolet, recordant l’arqueologia industrial. En això, “Mickey 17” també té alguna cosa del cinema de Terry Gilliam. Però és una proposta que també troba suport en altres llocs. En el rebuig instintiu d’aquella retòrica pseudofuturista i incendiària que nodreix els nombrosos ‘Mr’. El capellà del nou ordre tecnopolític i la seva burda caricatura conviuen en aquest passatge històric que s’obre de manera amenaçadora com el portal de “L’exèrcit de les tenebres”. On allò ja vist amenaça el ja experimentat. Altre cop és l’adverbi del segle XXI. I la seva hermenèutica. // Mites com Prometeu, Mefistòfeles o Frankenstein són útils. El futur no era el fetus còsmic de Kubrick ni l’Avatar de Cameron. Com a molt, l’home d’Harkonnen, que flota poderosament i fosc en l’espai que somia dominar i en els engranatges d’una salvació que promet dissenyar. En aquest teatre d’ombres expressionistes, el cinema més lúcid habita el prosceni que eixampla el món i aprofundeix la mirada. A “The Shrouds” de David Cronenberg, el científic/emprenedor, en inventar un ” sudari ” tecnològic que permet observar el cos dels seus éssers estimats en descomposició en qualsevol moment, intenta combinar en nom propi l’obsessió per la visibilitat, la mística de la tecnologia i la memòria reduïda a la necrofília digital. Cronenberg derroca Orfeu, que va perdre l’oportunitat de tornar a la vida a la seva estimada amb una sola mirada fugaç. Mentrestant, els nous Frankenstein repoblen la imaginació. Guillermo Del Toro està completant la seva versió personal de la criatura de Mary Shelley per a Netflix, però què era Godwin a “Poor Creatures!”? Parlant de Lanthimos, si “Poor Things” va ser la pel·lícula sobre el retorn del diví en la forma del pare/mestre, el posterior “Kinds of Kindness” emmarca el seu pla invers, la patologia del deixeble en una modernitat travessada per corrents irracionals (sobre el retorn patològic del religiós en formes supersticioses, vegeu també “La substància”i l’eucaristia invertida en la dialèctica del cos gloriós/monstruós de què parlarem més endavant en el focus sobre el nou horror transcendental). En aquest aiguabarreig de noves figures i temes antics -i viceversa- els cineastes han de neutralitzar les trampes del pensament bloquejat i els traumes d’un imaginari sense rima ni raó, una pantalla per al final de tota narració més que la seva reorganització visual. Continuem amb el reciclatge continu. Fer que les imatges facin metàstasi pertot arreu. Com en el cos blob imaginat per Fargeat. O a la reimpressió en sèrie de Bong Joon-Ho. Aquestes mitopoiesies contemporànies, si les mireu amb atenció, són totes semblants.

Competició.

De Michel FRANCO, “Dreams”.

Producció: EUA, Mèxic. Any: 2025. Durada: 1h40. Sinopsi: Història d’amor prohibit entre una dona (Jessica Chastain) que treballa per a una fundació artística i un ballarí de ballet (Isaac Hernández). Pensant-se que la seva amant li donarà suport, un jove ballarí de ballet mexicà travessa la frontera per perseguir els seus somnis a San Francisco. Però com que l’ambició i l’amor topen amb dures realitats, ha d’enfrontar-se a la veritable naturalesa de la seva relació. Amb Jessica Chastain, Isaac Hernández, Rupert Friend, Marshall Bell. Guió: Michel Franco.

Ressons:

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: A en Michel Franco li agrada rabejar-se en el dolor. Fer del patiment un tema i gairebé una manera d’entendre el cinema i, per tant, la posada en escena. “Dreams” es presenta a partir d’aquest principi quan comença amb un camió al mig del desert, de dia i de nit, i des d’on s’escolten crits i súpliques. Entenem de seguida que a dins hi ha uns migrants mexicans que finalment els treuen violentament. Entre ells hi ha el jove Fernando que, assedegat i sense diners a les butxaques, aconsegueix arribar a San Francisco. // I aquí ve la primera sorpresa: el noi arriba a una casa de disseny en un barri de la zona alta de la ciutat, agafa una clau que estava amagada, obre la porta i hi entra. Com hem passat d’un furgó clandestí al desert al luxe de San Francisco? La resposta la dóna Jennifer McCarthy, el personatge interpretat per Jessica Chastain, la filla d’una família adinerada, que s’ha encapritxat amb el jove mexicà, a qui diu estimar i que sens dubte desitja, però amb qui pretén mantenir una relació sense que ningú del seu entorn en sàpiga res. El conflicte és així múltiple: de classe, de raça i de gènere. // Podríem parlar llavors d’una pel·lícula amb una mirada interseccional, si no fos perquè a Franco li costa de comprendre que la perspectiva feminista i interseccional no passa pel sadisme sinó per l’humanisme, no passa pel càstig sinó per les cures. // Hi ha moment, això sí, en què “Dreams” sembla que vol decantar-se de la tendència cap el tremendisme del cinema d’en Franco. Aquests moments passen pel cos: per les figures desitjants dels personatges de Chastain i de l’actor Isaac Hernández, i sobretot per la presència d’aquest, un noi que aviat descobrim que és ballarí i que és en la dansa on es troba amb ell mateix, que somriu, que s’emociona. // En Franco compta, a més a més, amb la complicitat dels seus actors: de l’Hernández, la presència del qual és magnètica, i de la Chastain, que sap romandre a estones en un segon pla i que comprèn que la sexualitat i el desig són fonamentals per a la construcció de la feridora relació entre els protagonistes: si en algun moment es comprèn que el vincle entre tots dos és sincer, és mitjançant la posada en escena de l’arravatament, del desig carnal. // És llavors, quan el director està menys pendent de la manipulació emocional i es deixa portar pels gestos, per la carn i per l’expressió del cos, que es donen alguns dels millors moments del seu cinema. Tot i això, al final, en Michel Franco no deixa de ser fidel a si mateix, esborrant definitivament el somriure del seu personatge principal.

Roger Koza, a la crònica per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) El cineasta mexicà Michel Franco està convençut que el món és a priori i indefectiblement un lloc inhòspit i que la naturalesa humana no és ni pot ser menys que sinistra. La seva certesa és fèrria, perquè fins i tot concep dos personatges que es podrien haver estimat i podrien haver superat les seves respectives idiosincràsies, prefereix que tots dos no puguin eludir el que ell suposa que els constitueix incommoviblement. L’egoisme i la crueltat són la substància del món. Arrosseguen a tothom per igual, tant els seus personatges com el mateix Franco. // En el que podria haver estat la seva millor pel·lícula, i potser, en els seus propis termes, ho sigui, en Franco imagina una història d’amor tenyida per la desgràcia i el ressentiment. Ho imagina no només perquè filmi un guió, sinó perquè també l’ha escrit. Franco és un autor, i “Dreams” és la materialització madura de la seva visió de tot plegat. // Qui són els amants crucificats? La filla d’una família milionària que es dedica la beneficència, interpretada per la bella Jessica Chastain, i un jove ballarí mexicà que intenta seguir la seva carrera als Estats Units, interpretat per Isaac Hernández, que domina la disciplina clàssica en la matèria i el cos del qual en moviment expressa la bellesa de la figura humana desplaçant-se a l’espai. Ella té molts més anys que ell, però el que impedeix de viure un amor ple no és aquesta distància cronològica, sinó la procedència territorial del jove. Ser mexicà és una maledicció, i no només per la condició d’il·legalitat. // Des del seu debut, en Franco va demostrar interès per treballar sobre el llenguatge del cinema; ser un cineasta no només resideix a tenir una visió de les coses; el deure major es posa a prova si s’és capaç de conquerir o no una forma que pugui donar a conèixer la teva perspectiva. Els cineastes més grans són aquells el nom dels quals constitueix una forma. Un pla bressonià, un pla fordià. Esdevenir epònim és potser l’inconfessable. Un pla franquista? El cognom de Franco necessita un exorcisme abans de propagar-se. El cinema de la sordidesa, però, té els seus mestres. Al panteó es llegeixen cognoms coneguts: Bergman, Kubrick, Ripstein, Haneke, Reygadas, Ceylan, en un temps pretèrit, Dumont. No són tots iguals i encara menys execrables. // A “Dreams”, el cineasta mexicà està en condicions d?exigir respecte. Ja sap molt bé com es filma el món que reconeix revestit per la infàmia; no vacil·la, més aviat decideix i administra els seus recursos. No presumeix d’un saber que no en té, ara sí que comprèn el sentit d’un pla. Les coreografies grandiloqüents estan eradicades, la planificació s’ajusta a la necessitat. Dels gairebé 170 plans de “Dreams” no n’hi haurà cap que pugui ser qüestionat respecte de la seva composició. La discussió només és de caire narratiu, l’objecció té per destinació assenyalar la limitació d’un nihilisme rústic, que llueix inversament proporcional a la sofisticació formal assolida pel cineasta. // (..) Quan una cosa és evident no s’ha d’ometre. El domini geomètric de Franco és indesmentible. (..) No se li escapen els detalls. // A “Dreams”, a més a més, es confirma com hi entén en la durada de cada pla. Les escenes de sexe i els moments en què Fernando balla confirmen una sapiència en la distància escollida i el temps precís per al tall. Quan Jennifer i Francesc tenen sexe, el plaer es transmet amb eloqüència a causa del lloc elegit per mostrar i la durada de l’escena. És un avenç, perquè per als cineastes de la sordidesa el sexe mai no passa de ser una pulsió animal que s’ha de satisfer prescindint del plaer. El puritanisme mut dels sòrdids es conjura sense vacil·lació. El plaer existeix. Franco torna a sorprendre quan filma Fernando ballar. L’escala del pla no es tanca mai i encara menys es desentén del cos del ballarí, però misteriosament el que s’imposa és el somriure, una coreografia suplementària que ja no pertany a l’ordre de la dansa. És la felicitat la que comanda. Per això, els darrers 30 minuts són fatals. A aquesta petita felicitat la traeix per una suposada fidelitat a una veritat del cinema que dista de ser-ho. ¿No pot en Franco alguna vegada prescindir de l’hermenèutica del que és lúgubre? No podia en aquesta ocasió preferir la felicitat dels seus amants i desafiar les pròpies certeses? // La paradoxa d’en Franco rau en l’ostensible evolució formal del seu cinema respecte de l’estancament de la seva percepció del món, signada irresolublement pel que és atàvic, una visió que desconeix el matís i l’ambigüitat. Tot el que existeix és mogut pel més mesquí interès propi. Per això, allò bell de “Dreams” deriva gradualment en el nihilisme tosc que damnifica el mateix cinema de Franco. La traïció, la violència, la sexualitat envilida i la venjança s’imposen, i aquella felicitat intuïda en un acte sexual i en una abraçada, o en la plenitud del ball, no poden, no deuen, prosperar. La podridura moral venç. La nord-americana és una arpia, el mexicà, una bèstia latent.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’:

Competició.

De Léonor SERRAILLE, “Ari“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h28. Sinopsi: Ari, un jove professor, deixa la feina i el seu pare l’expulsa de casa. Perdut i sol, torna a connectar amb vells amics, desencadenant un viatge d’autodescobriment. Amb Andranic Manet (Ari), Pascal Rénéric, Théo Delezenne, Ryad Ferrad, Eva Lallier Juan. Guió: Léonor Serraille.

Ressons:

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: (..) Fent pensar especialment en el primer llargmetratge de la cineasta, “Jeune femme”, l’Ari intenta desplegar un mapa per intentar sobreviure i trobar un camí malgrat els horrors quotidians del món contemporani. L’Ari no ha de carregar el pes del món sobre les seves espatlles, però tanmateix: com vius quan ja no creus? Què fa mal, què es malmet? “Ari” podria explicar una simpàtica pèrdua tragicòmica, però el guió de Serraille aprofundeix més. Sobretot es tracta de melanconia i ansietat del que estem parlant, un esplín d’època que el director capta amb commovedor alleujament. // De manera commovedora, a “Ari” el diàleg de vegades s’apaga, com si la conversa continués d’una altra manera, encarnant un despreniment malengiós. La directora sap escenificar la malenconia urbana als seus escenaris del nord de França. La seva mirada càlida abraça un personatge amb un tipus de masculinitat lleugerament diferent. A més, explicar la història d’un nen que es va quedar sense llar mentre deixava ampli espai per a la seva vida anterior demostra una valuosa perspectiva empàtica. Tot plegat encarnat per un repartiment impecable, amb Andranic Manet al capdavant. // “Ari” també troba calidesa i suavitat en la importància que es dona a la cultura: poesia, teatre, museus, un quadre davant del qual et pots parar dues hores. La pel·lícula evoca de vegades la gràcia de Mia Hansen-Love i els seus personatges perdedors, o considerats com a tals, que no aprenen fàcilment. “D’on vens? Què pensaves de la vida? “, afirmem al fràgil protagonista. “Ari” li dóna les seves oportunitats i alguna cosa per respirar, mentre que tot en aquest món l’obliga a viure en apnea.

Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’:

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’:

Jordan Mintzer, a la crònica per a ‘The Hollywood Reporter’:

Berlinale Special.

De Justin KURZEL, “The Narrow Road to the Deep North“.

Producció: Austràlia. Any: 2025. Durada: 1h30. Sinopsi: Un cèlebre heroi de la Segona Guerra Mundial està turmentat per les seves experiències en un camp de presoners de guerra japonès i els records d’una aventura que va tenir lloc just abans de la guerra. Minisèrie televisiva, amb Jacob Elordi, Ciarán Hinds, Odessa Young, Olivia DeJonge, Simon Baker. Guió: Shaun Grant, basat en la novel·la del mateix nom de Richard Flanagan.

Berlinale Special.

D’Anna MUYLAERT, “A melhor mãe do mundo” / “The Best Mother in the World” / “Die beste Mutter der Welt”.

Producció: Brasil, Argentina. Any: 2025. Durada: 1h45. Sinopsi: Per escapar d’una relació abusiva, la Gal posa els seus dos fills petits al carro de reciclatge que utilitza per recollir les escombraries pels carrers de la ciutat i fuig. Sola i enfrontant-se als perills del sensellarisme, els convenç que estan en una aventura. Amb Shirley Cruz, Seu Jorge, Rihanna Barbosa, Benin Ayo.

Perspectives.

De Liryc DELA CRUZ, “Come la notte” / “Where the Night Stands Still”.

Producció: Itàlia, Filipines. Any: 2025. Durada: 1h15. Sinopsi: Tres germans filipins, treballadors domèstics a Itàlia, es troben a la vil·la que una de les germanes ha heretat. Memòries compartides i soterrades, els greuges afloren i posen a prova la seva fràgil relació. Amb Jenny Llanto Caringal, Tess Magallanes, Benjamin Vasquez Barcellano Jr. Guió: Lyric Dela Cruz.

Ressons:

Fabien Lemercier, a la ressenya per a ‘Cineuropa’:

Perspectives.

D’ Ernesto MARTÍNEZ BUCIO, “El Diablo Fuma (y guarda las cabezas de los cerillos quemados en la misma caja)” / “The Devil Smokes (and Saves the Burnt
Matches in the Same Box)”.

Producció: Mèxic. Any: 2025. Durada: 1h37. Sinopsi: Mèxic, a mitjan anys noranta. Les pors de cinc germans estoics abandonats pels seus pares es barregen amb les de la seva àvia esquizofrènica amb qui han anat a parar, desdibuixant i dissolvent gradualment la frontera entre la realitat i la imaginació. Amb Mariapau Bravo Aviña (Elsa), Rafael Nieto Martínez (Tomás), Regina Alejandra (Marisol), Donovan Said Martínez (Víctor), Laura Uribe Rojas (Vanessa). Guió: Ernesto Martínez Bucio, Karen Plata.

Ressons:

Roger Koza, a la crònica per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) Gairebé tota la pel·lícula es desenvolupa en una petita casa a Ciutat de Mèxic, que el 2002 encara es deia Distrito Federal a aquesta ciutat immensa. La data s’introdueix per la imminent nova visita de Joan Pau II a Mèxic, esdeveniment que excita les tres nenes i els dos nens que quedaran a càrrec de l’àvia, quan el pare abandoni la casa per un temps perquè anirà a la recerca de la mare dels seus fills. // No és la primera vegada que fuig. No hi ha indicis de quin n’és el motiu. D’ella, l’única dada precisa és que treballa com a infermera. Tampoc no hi ha signes d’algun altre conflicte silenciat. “El Diable Fuma” treballa amb un registre naturalista, però de tant en tant el fluir de l’observació quotidiana és interceptada per vells vídeos filmats per la mare i el pare. Els vídeos casolans que es tornen part de la retòrica de la pel·lícula demostren una vida familiar modestament feliç. En aquest sentit, que es doni o no una raó de la fugida no té més pes i fins i tot resulta una opció vàlida; escollir els motius de la partida estimula la conjectura. // (..) Però com que la idea central de tota la pel·lícula consisteix que els nois es quedin sols, i davant d’aquesta situació anòmala el que importa és concentrar-se en l’observació, el desterrament del pare a un fora de camp total es justifica pel propòsit de la pel·lícula, no en el seu interior. // “El Diablo Fuma” viu quan els nens s’apoderen de la pel·lícula. Quan estan sols són imbatibles, perquè del que es tracta és de seguir-los, de parar esment a com s’ho fan i entreveure en les seves ocurrències i actes el desplegament de la imaginació característica de la infància. En aquest sentit, la irrupció de les creences és inevitable. És l’edat de l’adquisició de creences. El treball sobre el so i la penombra són decisius. Allò indefinit implica una cura en el reconeixement. Per això són decisius un soroll i una ombra. A la nit, una figura i el so d’un objecte no identificat poden ésser significats per creences nascudes de la no-evidència. Els cinc nens són magnífics; s’assemblen i són diferents, fins i tot en les personalitats, que es delineen en les seves accions i reaccions davant de circumstàncies diverses. // Hi ha moltes pel·lícules amb nens on s’aprofita l’absència d’adults per examinar la relació de la creença amb la personalitat. “El senyor de les mosques”, “Ponette”, “On queda la casa del meu amic?” (..) només són algunes a considerar. La més propera a la pel·lícula mexicana és “Ningú sap” ,d’Hirokazu Koreeda. En aquell film japonès estrenat fa més de 20 anys, passava una cosa semblant, però a la trama s’extremava el problema de la supervivència. En aquella pel·lícula també hi havia un adult, però la seva presència no era permanent ni tampoc determinant. Aquí sí que hi ha una diferència al respecte: l’àvia dels nois és una més amb ells. El detall juga completament a favor: la fragilitat psíquica i la paranoia de l’àvia la iguala respecte de la vulnerabilitat dels menors. El desordre de les creences és per a ella una qüestió de patiment. Per als nois, en canvi, la indefinició de l’experiència és el que provoca confusió i angoixa. La infància és l’edat en què s’aprèn a assimilar creences i constatar allò que diu i què passa, allò que s’espera i es promet en la interacció amb els qui estan al costat. Per això és bonic tot el que passa amb les pregàries. Cal resar-li al diable o al déu del papa? La comicitat no és absent en aquest dilema, un contrapunt amb el desemparament que aguaita. // Si el diable pot rondar a la nit per la casa, hi ha altres amenaces menys mítiques i pròpies de la vida a la Terra. Les institucions de l’estat hi intervenen per motius raonables. Primer arriba la policia per un episodi menor, cosa que després deriva en la visita dels agents del servei social. És un fragment que suma una mica més i a favor del propi relat, que incorpora suspens i també una advertència sobre el rol de l’estat en casos singulars i, per tant, també estableix una inquietud sobre els límits de la potestat d’una família sobre els menors. Són escenes obertes on no es defineix res, però s’entreveu tot: la cura pot ser intromissió de l’estat. // L’altra presència maligna és real i l’encarna un home que treballa al carrer, al capdavant de l’entrada de la casa (..).

Perspectives.

De Valentine CADIC, “Le rendez-vous de l’été” / “That Summer in Paris”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h17. Sinopsi: Al cor dels Jocs Olímpics de París 2024, la Blandine, de 30 anys, ve des de Normandia per assistir a les competicions de natació i trobar una germanastra a qui ha perdut de vista des de fa 10 anys. Acostumada a la calma i la solitud, la Blandine descobreix una ciutat bulliciosa per a la qual no té codis. Amb el pas dels dies, coneix gent, es perd, dubta, intenta (re)construir connexions i navegar pel cor d’una ciutat febril per aquest esdeveniment extraordinari… Amb Blandine Madec, India Hair, Arcadi Radeff, Matthias Jacquin, Lou Deleuze. Guió: Valentine Cadic, Mariette Désert.

Ressons:

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: La Blandine és una de les poques persones que encara envia cartes quan està de vacances, i la Blandine no troba millor lloc que la plaça de l’Etoile per fer les seves trucades telefòniques a París. La protagonista de “Rendez-vous de l’été” no és realment com les altres, però, en aquest estiu parisenc del 2024, hi és pel mateix motiu que tothom: els Jocs Olímpics. Per al seu primer llargmetratge, la francesa Valentine Cadic es va integrar en un esdeveniment global per explicar la seva història de butxaca. // Els Jocs Olímpics van ser, més o menys, un moment de comunió nacional –però també mundial–. La Blandine, que ha vingut a donar suport a la seva nedadora preferida, està sobretot sola. Valentine Cadic en relata el viatge, inicialment 100% perdedor, a través d’una comèdia que aconsegueix amb delicadesa no ser cruel amb la seva sincera protagonista. La Blandine sembla inadaptada, sempre una mica fora de lloc, tant si es tracta de pujar a la Torre Eiffel com de veure un esdeveniment olímpic. Però, portada per la formidable interpretació de Blandine Madec, aquesta protagonista es fa cada cop més rica. És un personatge que pateix, també és un personatge que tria. Sí, la Blandine sembla sola, sobretot en una multitud, però la Blandine toca la seva pròpia música. // De Guillaume Brac a Éric Rohmer passant per Jacques Rozier, “Le Rendez-vous de l’été” evoca tota una tendra família del cinema francès. [Valentine] Cadic superposa el riure i la tristesa amb un talent prometedor: el guió i la interpretació impecable donen molta humanitat als personatges, als vincles que els uneixen o separen. La pel·lícula evita fórmules simpàtiques i, de fet, aquesta heroïna única crea una impredictibilitat que ofereix un alleujament inesperat al llargmetratge. // “Le rendez-vous de l’été” també és visualment excel·lent. Són els colorits focs artificials dels Jocs Olímpics (dels quals la pel·lícula no és gens una mena d’espot publicitari), també és gràcies a l’acurada posada en escena de Cadic. La llum d’estiu, les llargues nits d’estiu, aquest París que des del balcó sembla a l’abast: “Le Rendez-vous” és una pel·lícula molt bonica sobre la capital. Qui, al llarg de la pel·lícula, mira realment els Jocs Olímpics? Cadic explica amb gràcia la vida que es desenvolupa al seu voltant, de vegades més al costat que al seu voltant. La Blandine, a qui tot primer prenem per bleda ximple, té el seu cor que batega. Alhora simple i més complexa del que aparenta. Com li va dir innocentment la seva germana, comparant-la amb una joia: “és transparent i opaca, em va fer pensar en tu”.

Fabien Lemercier, a la crònica per a ‘Cineuropa’:

Panorama.

D’Eva LIBERTAD, “Sorda” / “Deaf”.

Producció: Catalunya, Espanya. Any: 2025. Sinopsi: L’Ángela, una dona sorda, espera un fill de la seva parella, l’Héctor, que hi sent. L’arribada del nadó provoca una crisi en la seva relació, obligant l’Ángela a afrontar els reptes de criar la filla en un món que no està fet per a ella. Amb Miriam Garlo, Álvaro Cervantes, Elena Irureta, Joaquín Notario. Guió: Eva Libertad, que adapta el seu curtmetratge homònim, nominat als Goya 2025.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: L’Ángela i l’Héctor han creat un món quasi perfecte. El seu amor és una cuirassa d’afecte i confiança que els fa invencibles, o això sembla fins que la maternitat fa perillar aquesta bombolla de felicitat. La història sona familiar, gairebé universal, però la directora Eva Libertad li afegeix un component que ho canvia tot: l’Ángela és sorda i l’Héctor no. La producció catalana “Sorda”, que s’estrena aquest dissabte a la secció Panorama de la Berlinale, pren com a referència el punt de vista de l’Ángela, a qui interpreta amb una entrega absoluta Miriam Garlo, germana de la directora i primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula a l’Estat. (..) // (..) “La història sorgeix quan fa uns anys la Miriam es va començar a plantejar ser mare i va compartir amb mi els temors que sentia quan pensava en el que vol dir ser mare en un món d’oients”, explica Libertad. Entre les pors de l’Ángela n’hi ha una que no s’atreveix a verbalitzar: que la criatura que espera sigui oient i això dificulti el procés d’establir-hi un vincle. Pot voler una mare que la filla que espera sigui sorda? “Ja et dic jo que sí –diu la directora–. (..) El cas de l’Àngela no és tan extrem. “Per un costat sap que si la filla és sorda tindrà una vida més complicada en certs aspectes, com ella mateixa, però també que el seu vincle serà més fort –apunta Libertad–. És egoista, sí, però està relacionat amb les pors i les inseguretats”. // De fet, “Sorda” en cap moment presenta l’Ángela com una figura perfecta, com fan tantes ficcions, que, amb les millors intencions, idealitzen les persones discapacitades. (..) També era important escapar del clixé de víctima. “És una dona sorda mestressa i senyora de la seva vida –subratlla la directora–. Ha construït un món en el qual es troba a gust, amics, una feina, una parella… Però tot esclata amb la maternitat”. // Al costat de Garlo, Álvaro Cervantes dona cos a la seva parella, un personatge més ric en matisos del que la seva abnegació inicial suggereix, i ho fa amb una complicitat absoluta amb la protagonista. “L’Álvaro va aprendre la llengua de signes des d’un any abans de rodar i estava en contacte amb una comunitat sorda”, destaca Libertad. (..) // Després del naixement de la filla de la parella –representat com un moment de violència obstètrica brutal sobre les mares sordes–, comencen a aparèixer les diferències en el si de la parella i esquincen la seva relació a cop de retrets silenciosos. “L’arribada de la filla suposa un repte per la convivència entre dos mons, el dels sords i el dels oients –diu Cervantes–.(..)”.// En la creació de l’Ángela hi ha un treball interpretatiu més profund del que pot semblar. De fet, Garlo té una dicció molt més fluida que la que mostra al film. “Jo estic construint un personatge, des de la veu a la forma de percebre el món i de desenvolupar-s’hi –explica l’actriu, que va perdre l’audició als set anys–. Jo faig teatre des que tenia nou anys, i abans del curt ja havia treballat en companyies professionals fent personatges amb diverses tipologies de sordesa i diversos graus de dicció. I alguns signaven, i d’altres no. Com a actriu sorda m’interessa retratar la diversitat de la comunitat sorda”. // La pel·lícula també dedica espai a retratar la idiosincràsia d’aquesta comunitat a través de la colla d’amics sords de l’Ángela, mostrant la cohesió d’un grup en el qual hi ha pocs oients. “Si a algú li sembla que és un grup tancat és perquè tenen una llengua comuna, valors compartits i una manera d’organitzar l’experiència vital molt visual –apunta Libertad–. El problema és que per entrar-hi cal parlar la llengua de signes (..)” (..). En Xavi Serra, a X: “Sorda” no és una pel·lícula més sobre la maternitat. Sense renunciar a la pedagogia sobre l’experiència de la sordesa, crea un personatge complex fins a la incomoditat, evitant el parany de la idealització dels discapacitats.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) afirma [Eva] Libertad. “Quan vam acabar el curt, vaig sentir que faltava molt per explicar sobre el vincle entre el món sord i l’oient, i de les dificultats per mantenir-lo comporta”. (..) // “En aquesta societat actual no se’ns sensibilitza ni se’ns educa perquè ens relacionem de manera saludable i constructiva amb la gent diferent, ni perquè entenguem la diversitat”, opina. “Està clar que a les persones sordes se’ls continuen imposant barreres que altres minories, com les basades en la raça o la identitat sexual, ja han superat; crec que hi ha un gran desconeixement institucional i educacional respecte de com eliminar-les”.

Olivia Popp, a la crítica per a ‘Cineuropa’: “Sorda”, d’Eva Libertad, sobretot, no presenta cap so durant els seus títols d’obertura. En aquest moment, ens sorprèn breument l’absència persistent d’una part sensorial del nostre món que donem per feta. No obstant això, la guionista, directora i dramaturga espanyola deixa que aquest sigui tot el didàcticisme que es concedeix al públic en el seu primer llargmetratge en solitari (..). “Sorda”, amb gràcia, va més enllà d’intentar transmetre l’experiència de la sordesa a un públic capaç i, en canvi, s’endinsa en els conflictes de la parella central sobre com relacionar-se amb el seu nadó i el món de diferents maneres. // (..) Durant gairebé la totalitat de la pel·lícula, [Eva] Libertad es nega a empènyer el públic a través d’una experiència auditiva de sordesa al món, com a través del disseny de so, certament fort, però específic, en una pel·lícula com “The Sound of Metal”. Més aviat, la ficció se centra en l’experiència sorda com a entitat holística, i aquest matís esdevé important a mesura que avança la pel·lícula. De fet, el conflicte de la parella es podria extrapolar, de moltes maneres, a diferents experiències de desconnexió crucial entre les parelles, fins i tot quan les preocupacions d’Angela se centren en l”esborrament’ a causa de la seva discapacitat. Però tot i així, hi ha mirades concretes que sentim visceralment des de la perspectiva de l’Àngela, com el moment en què, enmig del dolor del part, arrabassa la màscara quirúrgica al ginecòleg per llegir-li els llavis, que sembla feliçment inconscient que la seva pacient no la pot escoltar. Sobretot en aquests casos, Gina Ferrer García segueix de prop l’Ángela amb la seva càmera de mà, però mai de manera interrogativa, deixant el públic endins al seu món però no posant-los directament a la seva pell. // [Míriam] Garlo, que també va protagonitzar el curtmetratge homònim codirigit de Libertad (que va ser nominat als Goya el 2023), fa una actuació molt matisada com a centre d’atenció de la guionista-scriptor-directora. Entre la dramàtica escena del naixement de “Sorda” i la segona meitat en què Angela es torna intensament més insegura (..), l’actriu té temps per brillar en un conjunt divers de situacions. La cineasta es troba amb el públic amb més eficàcia en els moments més tranquils de la pel·lícula, on l’estat emocional d’Ángela es pot percebre a través de la pesadesa de les expressions de Garlo i la llibertat a què s’obre quan se sent ella mateixa en una societat que sovint prefereix actuar com si fos una raresa o invisible i no, simplement, una mare, dona i humana.

Lorenzo Ciofani, a la ressenya per a ‘Cinematografo’:

Berlinale Shorts.

De Lucía G. ROMERO, “Casi septiembre” / “Close to September”.

Producció: Catalunya. Any: 2025. Durada: 0h29. Sinopsi: L’Alejandra, una noia que viu amb la seva família en un modest càmping d’una població costanera, passa el dia a dia entre la rutina i els amors passatgers de temporada. Durant les vacances, el càmping s’anima amb turistes que porten amb la seva energia, històries i l’oportunitat d’amors fugaços als quals l’Alejandra s’entrega sense lligams. El seu món pren un gir inesperat una nit quan coneix l’Amara, una noia de ciutat que irradia confiança i misteri. A mesura que avança la seva relació, l’Alejandra comença a enfrontar-se a la seva por a l’abandonament i a repensar els límits que s’ha posat. Aquest estiu, l’Alejandra s’enfronta a una transformació personal que la portarà a redefinir la seva visió de l’amor i d’ella mateixa. Informació: N’éscriu Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’: El curtmetratge català tornarà a estar present a Berlín amb “Casi siempre” (Escándalo Films, Filmax, Jaque Films i Jaque Studio), de Lucía G. Romero, que competirà en la secció Berlinale Shorts. És una història sobre la joventut, la responsabilitat familiar, la identitat i les relacions inesperades. Amb aquesta selecció, és la segona vegada que la directora és convidada a participar en el certamen alemany després d’haver presentat Cura sana (Jaque Films) la passada edició, quan va guanyar l’Ós de Cristall al millor curtmetratge de la secció Generation 14plus.

Ressons;

Xavi Serra, crònica per al diari ‘Ara’: (..) A “Casi septiembre”, per exemple, el conflicte en la relació sexoafectiva de les protagonistes no sorgeix del fet que siguin dones o que una sigui racialitzada, sinó de la por a l’abandonament que sent l’altra (..). // Per a Romero, la naturalitat és la conseqüència d’entendre el cinema des de l’experiència i el vincle personal amb el material. “Represento l’amor de la manera que jo l’he viscut, i és amb dones”, diu la directora, que no vol subratllar la importància de l’aspecte racialitzat dels personatges: “És lògic que es normalitzi l’ús de personatges racialitzats ara que la gent racialitzada estem explicant les nostres històries. Però és una mica trist que els directors blancs no s’adonin que al món no només hi ha gent blanca i que el ventall de representacions que tenim al cinema espanyol es limiti a la dona de fer feines”. Romero, nascuda el 1999 a Barcelona i filla de mare catalana i pare cubà, ja va ser a la Berlinale l’any passat amb “Cura sana”, el seu treball de final de carrera a l’Escac, que va guanyar el premi de la secció Generation. (..) “Casi septiembre”, el seu treball de final de màster, ha entrat en la secció oficial i optarà a l’Os d’Or al millor curt. // Els dos curts de Romero comparteixen l’absència de la figura paterna i la precarietat econòmica com a horitzó vital. La protagonista de “Casi septiembre” viu amb una mare negligent i tres germanes petites en un bungalou d’un càmping, el lloc més humil d’un poble de platja dominat per grans hotels. “Des del 2015 és il·legal viure en un càmping de manera permanent, però rodant el curt vam descobrir gent que ho fa igualment”, explica la directora, interessada a explorar com s’habiten “uns espais transitoris on, sovint per necessitat econòmica, es formen microcosmos al marge del model hegemònic de societat”. Mostrar aquestes realitats socioeconòmiques, sempre “com a context” perquè “no és el tema central”, també respon a una voluntat de representar el que coneix bé. “Si no hagués tingut una beca jo mai hauria pogut estudiar a l’Escac, i avui segurament no estaria fent cinema –assegura–. I m’agrada reivindicar-ho perquè sovint només fa cinema la gent de classe alta o classe mitjana-alta. (..).

Generation (Generation K-Plus).

De Robin PETRÉ, “Sol a la Terra” / “Only on Earth“.

Producció: Dinamarca, Catalunya. Any: 2025. Durada: 1h33. Nota sinòptica: Documental que explora la història de quatre personatges i la seva connexió única amb el paisatge i els cavalls salvatges, crucials per prevenir la devastació total dels incendis al llarg dels segles. Sinopsi: El sud de Galícia és una de les zones més propenses als incendis forestals d’Europa. Els cavalls salvatges han recorregut aquestes muntanyes durant segles i tenen un paper crucial en la prevenció d’incendis mantenint baix el sotabosc inflamable. Però ara el seu nombre està disminuint. La pel·lícula porta els espectadors a un viatge immersiu i visualment impactant cap a l’estiu més calorós que s’ha registrat, mentre els incendis forestals inextingibles s’acumulen durant dies. El bomber San està involucrat en l’anàlisi del foc, una feina que el porta directament a la primera línia de l’infern. La veterinària Eva treballa amb cavalls salvatges i domesticats. I el Pedro, de deu anys, ja és tot un vaquer. La pel·lícula també pren la perspectiva dels animals, que sempre retornen la mirada humana. “Sol a la Terra” tracta del fràgil equilibri del nostre món natural i de la relació entre humans i animals. Nota: parlada en gallec i castellà.

Panorama.

De Mehrnoush ALIA, “1001 Frames“.
With Mohammad Aghebati, Shayesteh Sajadi.
USA 2025
Panorama | World premiere | Debut film
In the studio of a well-known director, female actors audition for the role of Scheherazade in “A Thousand and One Nights”. But the
women gradually realise that the director has more in mind than just casting the leading role..

Panorama.

De Mehmet AKIF BÜYÜKATALAY, “Hysteria”
With Devrim Lingnau, Mehdi Meskar, Serkan Kaya, Nicolette Krebitz, Aziz Çapkurt
Germany 2025
Panorama | World premiere
A film shoot takes a dark turn when the burning of a Quran throws the crew into turmoil. Caught in the crossfire of accusations, intern
Elif is drawn into a dangerous game of secrets and lies and finds herself at the heart of an all-absorbing conspiracy.

Ressons:

Vladan Petkovic, a la ressenya per a ‘Cineuropa’:

Panorama.

De Toshizo FUJIWARA, “The Longing” / “Mikusu Modan”.
With Daiki Ido, Toshizo Fujiwara, Rino Tsuneishi, Sasha, Tomoko Fujita
Japan 2025
Panorama | World premiere
A couple running a restaurant hires young people who have been released from juvenile detention to help them reintegrate into
society. The 18-year-old Yuto is keen to start a new life with their help.

Panorama.

De Jun LI, “Queerpanorama“.
With Jayden Cheung, Erfan Shekarriz, Sebastian Mahito Soukup, Arm Anatphikorn, Zenni Corbin.
USA / Hong Kong, China 2025
Panorama | World premiere
A gay man impersonates men he has had sex with and brings this new persona with him to his next hook-up. Only by pretending to be
someone else can he be truly himself.

Panorama.

D’Ina WEISSE, “Cicadas” / “Zikaden”.
With Nina Hoss, Saskia Rosendahl, Vincent Macaigne
Germany / France 2025
Panorama | World premiere
Isabell is struggling to look after her ageing parents and facing a crumbling marriage when she meets single mother Anja. The new
connection forces her to confront the fragility of her carefully constructed world.

Ressons:

Olivia Popp, a la ressenya per a ‘Cineuropa’:

Alissa Simon, a la ressenya per a ‘Variety’:

Panorama Dokumente.

De Martina PRIESSNER, “The Moelln Letters” / “Die Möllner Briefe”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Sinopsi: Trenta anys després dels atacs racistes de Mölln, el supervivent İbrahim Arslan descobreix centenars de cartes de solidaritat oblidades. La pel·lícula els segueix, a ell i a la seva família, en la lluita per fomentar una nova cultura de la memòria centrada en les víctimes. Documental, amb Hava Arslan, İbrahim Arslan, Namık Arslan, Yeliz Burhan.

Panorama Dokumente.

De Denis CÔTÉ, “Paul“.

Producció: Canadà. Any: 2025. Durada: 1h27. Sinopsi: En Paul, que lluita contra la depressió i l’ansietat social, ha trobat refugi ajudant les dones que el conviden a netejar les seves cases. En compartir les seves rutines suaument excèntriques a les xarxes socials, combat la soledat i alhora així passa el dia. Documental, amb Cleaning Simp Paul.

Panorama Dokumente.

D’Anas SAEED, Rawia ALHAG, Ibrahim SNOOPY, Timeea M AHMED, Phil COX,  “Khartoum”

Producció: Sudan, Anglaterra, Alemanya, Qatar. Any: 2025. Durada: 1h20. Sinopsi: Cinc vides, una ciutat, el destí d’una nació. Un funcionari, una dona del te, un voluntari del comitè de resistència i dos nois del carrer es veuen obligats a fugir quan esclata la guerra civil al Sudan. Un retrat emotiu i líric de cinc persones de Khartum. Documental, amb Khadmallah, Majdi, Jawad, Lokain, Wilson.

Panorama Dokumente.

De Rosa von PRAUNHEIM, “Satanic Sow” / “Satanische Sau”
Documental. With Armin Dallapiccola, Justus Herrmann, Nico Ehrenteit, Katy Karrenbauer, Gerhard Haase-Hindenberg
Germany 2025
Panorama Dokumente | World premiere | Documentary form
Rosa von Praunheim is the satanic sow, incarnated by the wanton actor Armin Dallapiccola. A poetic compendium of life and death with
pushy fans, the Good Lord, lovers and Rosa’s horrified mother.

Panorama Dokumente.

D’Areeb ZUAITER, “Yalla Parkour”
Documental. With Ahmed Matar
Sweden / Qatar / Saudi Arabia / Palestine 2024
Panorama Dokumente | European premiere | Debut film | Documentary form
In pursuit of a memory that reinforces her sense of belonging, Areeb crosses paths with Ahmed, a parkour athlete in Gaza, sparking a
journey where conflicting aspirations clash. Nostalgia meets ambition, the weight of the past meets an unpredictable future.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!