Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo les pel·lícules que es presenten avui per primer cop a les principals seccions del Festival de Berlín 2025 i, a mesura que en vagin arribant les cròniques dels enviats especials, els hi aniré afegint. Convé recordar que el calendari de sessions per a la premsa és pèl diferent del de les sessions oficials públiques i que els crítics dosifiquen els seus articles en funció de la disponibilitat de temps per a redactar-los i penjar-los. Per tant, al decurs dels propers dies aniré actualitzant l’apunt, amb els corresponents Ressons de Berlín.

Nota: Per tal d’alleugerir una mica l’apunt, hi he deixat la informació de les pel·lícules a: títol, Producció, Any, Durada, Sinopsi, Actors. La resta de la informació  (enllaços, directors, etc.) la podeu trobar als apunts que ja he publicat sobre les respectives seccions del certamen.

Generation (curtmetratge).

De Karen JOAQUÍN i Uliane TATIT, “Juanita“.

Producció: Catalunya. Any: 2025. Durada: 0h20. Nota: parlat en català i espanyol. Nota sinòptica: La història d’una nena llatina de dotze anys que intenta créixer sota les expectatives de la bellesa femenina i somia amb poder viure amb la llibertat de la dona europea. Sinopsi: La Juanita, de dotze anys, va néixer a la República Dominicana però ara viu en un petit poble prop de Barcelona. Com moltes noies d’Amèrica Llatina, sempre ha somiat amb créixer amb totes les llibertats de què gaudeixen les dones europees. Però fins i tot en el seu nou entorn, aparentment obert de ment, encara sent que el seu cos no s’ajusta als estàndards de bellesa que s’espera de les dones. Quan la conviden a una festa a la piscina, la Juanita s’adona que no és capaç d’escapar de la pressió social i acabarà fent el que calgui per intentar desfer-se de la principal causa de la seva inseguretat: els pèls de les cames. Els seus amics, el seu enamorat, la seva mare, tots tenen alguna cosa a dir sobre la seva decisió. Però per a la Juanita, que sempre porta pantalons llargs fins i tot a l’estiu, és impensable no afaitar-se les cames abans de la festa. No perquè ho hagi pensat detingudament, sinó perquè creu que és l’única opció. Amb Leire Bravo, Laura Gómez, Joana Belmonte, Sofia Bordon, Eli Iranzo.

Ressons:

Xavi Serra, crònica per al diari ‘Ara’: (..) que “Juanita” la protagonitzi una adolescent racialitzada és un detall menor en la reflexió del curt sobre el xoc cultural entre els estereotips estètics d’una família migrant d’origen dominicà i els de la societat catalana d’acollida. //  (..) Joaquín és dominicana i va venir a Barcelona a estudiar cinema a l’escola Ecib, com l’altra directora de “Juanita”, Uliane Tatit, nascuda al Brasil i periodista de formació. L’experiència com a migrant de les directores és la inspiració d’un curt sobre una nena llatina de 12 anys que vol portar biquini en contra de l’opinió de la seva mare, una dominicana que imposa a la filla valors estètics fora de sintonia amb els de la terra d’acollida, Catalunya. // “És una història sobre l’origen de les inseguretats que ens poden acabar definint –diu Joaquín–. Té a veure amb nosaltres i amb l’experiència de migrar a Catalunya des d’una cultura llatina, on la gent vesteix de manera molt més conservadora i no es fa mai ‘topless’ a la platja”. Fins i tot al Brasil. “A la platja pots dur tanga, però fora està molt mal vist”, rebla Tatit. Que la Juanita parli en català amb els seus amics no només segueix la lògica d’un procés d’integració real (“viu a Catalunya, és normal que parli català”, certifica Joaquín), sinó que respon també a l’anhel de rebel·lió contra la mare (..).

Jordi Camps i Linnell, a l’article per al diari ‘El Punt Avui’: La producció catalana posa el focus en la història d’una nena que intenta créixer sota les expectatives de bellesa. // “Juanita”, que parteix de les experiències personals de les seves directores, posa el focus en els estereotips de bellesa als quals les nenes i les dones es continuen afrontant. // En una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Joaquín i Tatit expliquen que tenien ganes de fer alguna cosa juntes i que la idea va sorgir una mica d’aquesta voluntat. “Juanita”, doncs, neix d’aquelles “incerteses” que tenien quan eren nenes i que, al mateix temps, es continuen repetint al llarg de la vida d’una dona als vint, als trenta… i múltiples vegades més. “Créixer és un procés violent per una nena perquè és una ruptura que es passa de forma solitària”, recorda Tatit. // Segons Joaquín, el curtmetratge també pretén obrir un “diàleg” que permeti a les dones preguntar-se si aquesta suposada “llibertat” que hi ha a Europa ho és de veritat. “No som completament lliures i sentim pors i vergonya”, insisteix, “en aquest cas s’escull, per exemple, el tema d’afaitar-se com a símbol, però es podria parlar de qualsevol altra cosa com l’acne, el maquillatge, l’alçada, l’edat o els cabells”. // En aquest sentit, les dues cineastes recorden que el patiment és una cosa transversal en les dones, a causa de molts factors diferents. “No importa com ens veiem, sempre hi haurà alguna inseguretat que la societat ens posi al davant”, subratllen.

Competició.

De Radu JUDE, “Kontinental ’25”

Producció: Romania. Any: 2025. Durada: 1h49. Sinopsi: L’Orsolya és agutzil de Cluj, la principal ciutat de Transsilvània. Un dia ha de desallotjar un home sense sostre d’un celler, una acció amb tràgiques conseqüències que desencadenen una crisi moral que l’Orsolya ha de superar com pugui. Amb Eszter Tompa (Orsolya), Gabriel Spahiu (Ion), Adonis Tanța (Fred), Oana Mardare, Șerban Pavlu. Guió: Radu Jude.

Ressons:

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) // (..) fa la sensació que ha sigut filmada sobre la marxa, es construeix a partir d’una sèrie de llargues xerrades i, almenys en una d’elles, els personatges estan còmicament ebris. Tot i que no té la vitalitat formal dels dos llargmetratges immediatament anteriors de Jude, “No n’esperis massa de la fi del món” (2023) –la seva millor pel·lícula fins a la data– i “Un polvo desafortunado o porno loco” (2021) –gràcies a la qual ja té l’Os d’Or en el seu palmarès personal–, “Kontinental ‘75” és una obra plena de substància satírica i afilada mala llet. // Vagament inspirada en “Europa ‘51” (1952), de Roberto Rossellini, retrata una agutzil que, afectada pel suïcidi de l’home al qual acabava de desallotjar aquell matí, comença a vagar per la ciutat esperant rebre el consol de la seva parella, de la seva millor amiga i del seu sacerdot, entre altres interlocutors. En el procés, Jude se serveix de diàlegs filmats en un sol pla fix per llançar dards precisos contra l’especulació immobiliària i el capitalisme postsoviètic, el nacionalisme, la religió, i la hipocresia de la progressia liberal que amb prou feines oculta el seu desinterès en el patiment d’altres persones. I acumula més idees en només 15 minuts del seu metratge, siguin els minuts que siguin, que la majoria dels seus rivals en aquesta competició en tota la pel·lícula.

Violeta Kovacsics, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..)  Després de l’incident, ella [l’agutzil] ha de renunciar a unes petites vacances amb la seva família, i, sobretot, bregar amb el dol, per la persona morta i per la violència del sistema que s’ha manifestat amb tal brutalitat davant ella. Jude és potser un dels grans cineastes de la nostra època i de fet aborda aquí alguns de les principals amenaces del nostre temps: la deshumanització, la manca d’habitatge, l’auge del feixisme. // En un moment, l’Orsolya, l’agutzil, parla amb la seva mare. Ho fan en hongarès, perquè són d’allà; i parlen precisament de l’Hongria d’Orban i de Romania, d’aquells països d’Europa de l’est aixafats pel neoliberalisme després de la caiguda del mur. // A la crítica de “Blue Moon” dèiem que Richard *Linklater és un cineasta de la paraula. També ho és Radu Jude, encara que d’una manera diferent. “Kontinental ’25” s’articula d’una banda a partir de la mirada d’un cineasta que ha sabut comprendre l’absurd del nostre món. Aquí emergeix també la paraula, que determina l’estructura de la pel·lícula: són fonamentals les converses de l’Orsolya amb la mare, amb un exalumne que treballa de ‘rider’ i recita eslògans de la filosofia zen i finalment amb un sacerdot ortodox. En cap lloc ella troba una resposta que la reconforti davant el que ha presenciat, el cos d’un home assassinat pel capital, perquè no hi ha paraules possibles per a reconstituir això. // A “Kontinental ’25” hi ha absurditat, però també hi ha un fort signe de fatalitat. No en va, el cineasta cita “El desvío”/ “Detour”, una de les millors pel·lícules de cinema negre, i una mena d’oda a la fatalitat a partir de la figura d’un pobre home abocat a la desgràcia. En una escena de la genial pel·lícula d’Edgar G. Ulmer, una dona mor després d’embullar-se-li el cable del telèfon al coll. Aquesta mort pesarà sobre l’existència del protagonista. Una cosa similar passa a “Kontinental ’25”.  L’Ulmer –un geni alemany emigrat als Estats Units, on, segons compten, es va veure abocat a dirigir pel·lícules de sèrie B després d’un embolic amorós– va ser un mestre del cinema de baix pressupost. I en Jude també ho és. A “Kontinental ’25”, en Jude fa molt amb molt poc: retrata les contradiccions d’una època plena d’incerteses, filma el lúdic i el sinistre, i fa de la ciutat de Cluj alguna cosa més que un mer teló de fons.

David Katz, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Radu Jude torna amb una altra pel·lícula divertida i anàrquica sobre la culpa, la negligència sistèmica i la identitat romanesa, aquesta vegada rodada completament amb un iPhone. // “Europa ’51” de Roberto Rossellini es va ambientar a la Roma de la postguerra, però tenia com a objectiu capturar la inestable existència de postguerra de tot el continent. Inspirant-s’hi directament tant pel que fa al títol com a la temàtica, “Kontinental ’25” de Radu Jude argumenta provocativament que el Cluj contemporani, a Romania, és un exemple mitjà de l’Europa actual en general. Molt en sintonia amb la fase principal actual de l’autor romanès, que va començar amb “I Do Not Care If We Go Down in History as Barbarians” del 2018, el director afina encara més la seva càustica anàlisi del món actual, alhora que racionalitza tant els seus mitjans tècnics (l’ha rodat amb un iPhone, sense il·luminació), com centrant-ne el guió en intercanvis simplificats, aspecte que aconsegueix resultats diversos, tanmateix atractius. // “Kontinental ’25” tracta sobre les rèpliques del progrés (en gran part de tipus capitalista) i dels petits tremolors que, quan s’examinen durant el temps suficient, poden alterar la confiança i l’acceptació alegres que permeten que el sistema prosperi. En Ion (Gabriel Spahiu) és un ex-esportista que fa uns anys que subsisteix com a vagabund a Cluj, Transsilvània; resulta prou refrescant que el seu estil de vida de rodamón, beure, defecar públicament i causar altres molèsties lleus no es representi amb cap falsa pietat. Però la ciutat moderna no vol restes del seu passat, i l’edifici de pisos on viu és previst que l’enderroquin; rebutja el trasllat que li ofereix l’autoritat local i se suïcida, amb [Radu] Jude que ens fa absorbir visualment i auditivament aquest tràgic acte, evitant un tall fàcil. // L’Orsolya (Eszter Tompa), l’agutzil que supervisa el cas de l’Ion, té una resposta traumàtica molt convincent i realista a aquest acte; de fet, l’estil d’actuació poderosament exterioritzat de Tompa fa que resulti com si fos la primera vegada que realment s’enfronta a la cruel força de la mortalitat (i, de manera significativa, la seva mare hongaresa, interpretada per Annamária Biluska, encara és viva i exerceix un paper dominant a la seva vida). De qualsevol manera, les baranes narratives semblen estar excepcionalment equilibrades en aquest moment tot i tractar-se d’una pel·lícula de Radu Jude, on podria ser un altre exemple de cinema de la complaença i la culpa burgesa, no gaire lluny de Haneke o Farhadi; afortunadament, Jude pren aquesta premissa comuna en una direcció més nova, col·locant la varietat que va definir l’estil visual dels seus últims films a les mateixes converses dels seus personatges, tot i que irònicament això els fa percebre com a menys realistes, sortint de la boca dels actors. Asseguts junts en composicions de “dues preses” a l’estil d’en Hong Sangsoo (el director sud-coreà -i favorit de la Berlinale- té una gran influència actual en Jude), Tompa i els companys d’escena semblen dues llibreries universitàries que conversen. // Tot i així, aquest discurs vibrant brolla de la pantalla i t’embolica als diàlegs com si en fossis una tercera figura: un oient. Un altre aspecte que fa que Jude sigui especialment contemporani és la seva classificació com a cineasta post-Internet i post-veritat: comparar les seves tangents digressives amb les pestanyes obertes del navegador és massa senzill, però l’any 2025 i en aquest continent, de vegades sembla que no pots verificar res, o arribar a conclusions definitives de la manera antiga. El final de la pel·lícula, a la llum del més emotiu de Rossellini, és molt enriquidor: davant d’una tempesta d’explicacions contradictòries però temptadores d’aquest món horrible, només una opció sembla agradable: anar de vacances amb la teva família a una platja grega, on podràs eliminar-ho tot de la teva ment cansada, encara que només sigui per un moment.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: En una entrevista recent en *TCM *Classics, Martin Scorsese va elogiar a diversos cineastes romanesos, però es va detenir en el més lúcid de tots, Radu Jude. Va dir sobre “No es pot esperar massa de la fi del món”: ‘Ostenta estil, contingut polític, cinema, moralitat i immoralitat… i en acabar es veu el món d’un mode diferent’. El que diu el mestre estatunidenc és la clau de la contundència retòrica de totes la de Jude: l’angoixa i la confusió del present en tots els seus ordres sintetitzades en una modalitat de relat o assaig on la pròpia forma cinematogràfica també és interpel·lada respecte de les mutacions de la imatge contemporània. Si es desitja saber alguna cosa del nostre temps a través del cinema, això que no es llegeix en els discursos i en altres mitjans de comunicació i representació, pot ser esmenat veient una pel·lícula de Radu Jude. S’accedirà llavors al que roman dispers i amagat en l’escena quotidiana. // “Kontinental ’25” succeeix a Cluj-Napoca, a Transsilvània, zona que va saber ser d’Hongria i que més de cent anys enrere va ser presa pels romanesos. Hi ha dues escenes fonamentals en la qual aquesta tensió històrica es revisa entorn del prejudici vigent entre els qui se senten més hongaresos que romanesos o viceversa. És un tema secundari al qual s’al·ludeix, però que és un dels tants signes que Jude sol recuperar en les seves pel·lícules, signes que no li donen l’esquena a la relació de la Història amb el present, parant esment als monuments, cartells, edificis, com també al vocabulari d’una època, petjades heterogènies que persisteixen en una altra. En això, els diàlegs de “Kontinental ’25” són proves d’intel·ligència. Però el cor de la pel·lícula és un altre. // (..) D’aquí endavant, la dona que va intentar cuidar tot el que va poder a aquest representant dels ningú se sentirà responsable de la seva mort. Res serà el mateix, i tot el que segueix no és una altra cosa que acompanyar al personatge en el seu dol i la seva comprensió del succeït. Els pensaments i els sentiments es tornen visibles. // Com a “Psicosi” de Hitchcock, el personatge principal abandona la pel·lícula passats pocs minuts i un altre en el seu lloc el reemplaça per a aguantar-la. Aquest canvi modifica l’estil: d’un inici observacional el discursiu es torna decisiu, perquè a mesura que avança el drama de consciència, no exempt de passatges humorístics extraordinaris, la dona necessita parlar. Tots els diàlegs formen un calidoscopi de perspectives i així mateix una revelació de com un sistema econòmic estructura fins i tot la dimensió íntima d’un patiment, com també la deliberació moral i l’especulació jurídica. El boom immobiliari de la regió és el que posa en moviment l’ordre judicial. Els plans generals intermitents i els de l’epíleg sobre la propietat horitzontal recent constitueixen el discurs que fonamenta l’expulsió del protagonista. // Lliçó implacable i magistral del cineasta: amb un iPhone 16 es pot fer una pel·lícula imprescindible. El que es requereix és tenir necessitat de filmar i necessitat de prendre la paraula per a dir alguna cosa. Es requereix, a més, conèixer la història del cinema (vegi’se la cita directa de “Detour” i la indirecta al·lusió a “Europa 51”), com també conjurar el conformisme preguntant-se la raó de totes les coses. Cal mirar, estudiar, pensar i filmar amb la voluntat d’anar a fons. Per això Jude és qui millor manté viu el llegat de Jean-Luc Godard: sense imitar-lo en res, en cada pel·lícula que estrena honora aquesta tradició crítica. I ho fa sense repetir-se, sense gallejar, sense vestir-se com un milionari estúpid, filmant com es pot i sense detenir-se en els laberints dels suports i subsidis, dels quals no renega, però dels quals no depèn si la necessitat de filmar constreny. Si torna a guanyar l’Os d’Or serà just. Fins avui, solament Jude o Linklater mereixen els premis majors. Potser és així perquè no filmen per a apilar llorers.

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: El títol “Kontinental’25” (així com certs motius de la seva intriga) és una picada d’ullet a “Europa 51” de Roberto Rossellini. Excepte que el Kontinental en qüestió en el nou llargmetratge del romanès Radu Jude és un vulgar hotel (perdó, un ‘smart hotel’ disposat a acollir una clientela elegant). No ho és el rodamón que sobreviu al celler del futur establiment, i que recorre la ciutat recollint tot el que troba. En una escena extraordinària al bosc, l’anomenat SDF, en un contrast hilarant i un ‘timing’ còmic perfecte, topa amb un dinosaure, concretament un autòmat en ‘plastoc’ d’un parc d’atraccions. És una farsa que convida els ‘ha ha ha’, però finalment, la presència d’un SDF als carrers és filmada com si aquesta fos tan incongruent com la irrupció d’un tiranosaure als boscos. Aquí es reconeix el Radu Jude alhora bromista i corrosiu. // (..) En un calc a la “Psicosi”, “Kontinental’25” deixa mort el protagonista i s’interessa per qui, d’alguna manera, n’és responsable. Orsolya se sent culpable, i la pel·lícula examina les ferides de la seva consciència. Però Radu Jude té massa mal esperit per prosperar: fins i tot ben intencionada, Orsolya fa saber molt tard el seu dilema moral, i participa de totes maneres malgrat ella en un sistema que produeix desgràcia. Mentre que el cineasta posseïa un radar per filmar tot el que Bucarest podia tenir de dolent a “Bad Luck Banging”, no perd una ocasió aquí per captar cada detall absurd de la ciutat – mentre que els seus SDF ‘s’y foutent en l’air’. // Aquesta cohabitació segueix el fil vermell de la tragicomèdia humana en la seva filmografia, sobretot la seva part recent. És molt difícil ser digne en aquesta lletjor insensata, sempre hi ha un soroll de fons que parasita les bones paraules. Una discussió sobre les ONG és recoberta a la ciutat per un tecno que surt d’on no se sap; una discussió conjugal és acompanyada de publicitats idiotes difoses per una televisió que ningú no mira. Jude continua sent un gran cineasta de l’estupidesa en aquesta pel·lícula on (..) la gent es disputa encara la propietat de Transsilvània i fan concursos de xenofòbia mentre que els « doctors en idiotesa » es multipliquen. Les orgulloses estàtues s’aixequen a la ciutat però els personatges tendeixen a acabar de quatre potes. // L’Orsolya confia en diferents tipus de personatges, parla molt (la pel·lícula és xerraire, una mica massa) però el consol no és fàcil de trobar. És més fàcil –i més humà– ser lamentable, remugant o parlant malament als nois. Rodat a partir d’un micro-pressupost, en deu dies i amb una imatge crua, “Kontinental’25” expressa un mateix sentiment directe, caòtic – ningú no hi és per donar lliçons, fins i tot parlant fins al final de la nit. Radu Jude filma la ciutat que s’estén, bella després lletja, viva i buida, cementiri després castell – tants llocs disposats a acollir nous drames o noves comèdies.

Lorenzo Ciofani, a la ressenya per a ‘Cinematografo’: Radu Jude continua el seu discurs sobre l’estat d’Europa: pressupostos irrisoris i represa amb l’iPhone per a una acció de guerrilla urbana, per explicar un món en decadència dins d’una comèdia grotesca. // (..) L’espurna ve d’una antiga notícia de crònica, que Jude desenvolupa en els mesos de la campanya electoral romanesa (hi ha la propaganda d’Ilie Bolojan que corona simbòlicament un palau) per aprofundir en les cada vegada més fortes desigualtats socials que troben en el drama immobiliari un dels símptomes més aguts. El paral·lelisme amb Rossellini és un punt de partida per raonar sobre el relativisme moral i el malestar social, amb la barreja de gèneres que es revela immediatament com una de les claus interpretatives: el crim és només un instrument, el suïcidi de l’“últim” per excel·lència no pot ser més que un crim d’estat i el “carnèfic” no és més que el benefici idiota del poder constituït. // “Kontinental ’25” és una altra peça del discurs de Jude sobre l’estat d’Europa en l’època dels ressorgiments nacionalistes: una reflexió sobre un món en decadència (el parc decadent amb els dinosaures mecànics, els grisos palaus de la perifèria, els simulacres del passat en forma d’estàtues o murals), una comèdia grotesca que posa en escena les paraules i en què qualsevol tema contribueix al quadre general (fins i tot una cripto-ressenya de “Perfect Days”), una petita actualització d’un autor que “ha de filmar per tenir proves”.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: En un decrèpit parc temàtic als afores de Cluj, un home sense llar es mou per camins desendreçats, plens de fulles, alimentant-se d’escombraries o tresors, i parant poc esment als dinosaures animatrònics cruixents que ruixexenn a la seva manera mentre passa. És una imatge que encapsula la fricció entre la comèdia i la tragèdia, el banal i l’estrany, el real i l’artificial, que potencia l’extraordinària nova pel·lícula de Radu Jude “Kontinental ’25.” En ell, el prolífic guionista-director romanès reafirma la intensa experimentació ‘gonzo’ de la seva obra recent per reflectir el món tal com és, la qual cosa encara permet un ampli espai per a l’inexplicable. Un Jurassic Park obsolet i reduït no és estrany en aquesta acusació abrasadora de l’enfonsament de l’atenció social en una economia postsocialista: la humanitat es pot depredar bé. // Després de “No esperis massa de la fi del món” del 2023, una sàtira vertiginosa i excèntrica sobre el lloc de treball que dura gairebé tres hores, aquesta pel·lícula nítida i lineal podria semblar una proposta inusualment senzilla d’un director ‘sui generis’ habitualment desafiant. Tot i així, res de “Kontinental 25” és fàcil, des de la seva ira escabrosa fins als seus comentaris polítics i històrics en capes fins a una vinyeta particular de la desesperació humana tan abjecta que persegueix l’espectador tant com ho fa amb el protagonista de la pel·lícula, ple de culpa (..). // (..) [Orsolya (Eszter Tompa)] també busca una mena de redempció, tot i que tots els seus gestos envers això són inadequats i egoistes: menys satíric que obertament desesperant, la pel·lícula de Jude pinta un panorama desolador de la desigualtat sistèmica no afectada per l’ acció individual. // (..) És una imatge que l’espectador pot trobar difícil de treure’s de sobre. Certament, Orsolya, atònita, no pot fer-ho, ja que en els dies següents passa a transmetre l’incident a qualsevol persona que l’escolti, des de la seva simpàtica amiga Dorina (Mardare Oana) fins a la seva mare més endurida (Annamária Biluska) fins al seu sacerdot (Serban Pavlu), que li assegura sense cap mena de culpa que ningú és lliure de pecat. També està absolta a la feina, on els companys insisteixen que va ser “més que humana” en fer la seva feina, tot i que res d’això calma la consciència d’Orsolya, ja que la rosega la sensació que només fer la seva feina era el problema en primer lloc. (..).

Altres ressons: Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’|

Competició.

D’Ameer FAKHER ELDIN, “Yunan“.

Producció: Alemanya, Canadà, Itàlia, Palestina, Qatar, Jordània, Aràbia Saudí. Any: 2025. Durada: 2h04. Sinopsi: Després d’haver obtingut l’asil a Alemanya, en Munir, famós autor àrab, no pot tornar a casa seva. Cansat i amargat per la vida a l’exili, va a buscar un lloc on suïcidar-se. Arriba a una illa arraconada del mar del Nord, on la Valeska, una dona gran que l’acull, li reconeix ràpidament les tendències suïcides. Amb el pas dels dies, revifat per la naturalesa que l’envolta i tret de la seva depressió per la cura inesperada de l’anciana, en Munir decideix donar una altra oportunitat a la seva vida. Amb Georges Khabbaz, Hanna Schygulla (Valeska), Ali Suliman, Sibel Kekilli, Tom Wlaschiha. Guió: Ameer Fakher Eldin.

Ressons:

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Ameer Fakher Eldin ha intentat fer una pel·lícula subtil sobre un escriptor exiliat que ha perdut la seva inspiració i les ganes de viure, però l’aposta no ha sortit bé. // Quan un personatge principal no diu gaire res, i el seu estat interior està dominat per la depressió, la tristesa i la pèrdua, no és d’estranyar que el públic tingui dificultats per a connectar-hi i hagi de lluitar per quedar enganxat a la pel·lícula. Per desgràcia, aquest és el resultat de la segona pel·lícula d’Ameer Fakher Eldin, Yunan (..) // Tot i una plètora d’imatges visualment convincents que transmeten amb encert l’estat d’ànim melancòlic del personatge principal, poc més s’ha gestat aquí. L’estil i el to són coherents amb la història que Fakher Eldin va escriure, i si la seva ambició genuïna era permetre que el públic experimentés el pesar i la frustració que consumeix el protagonista de Yunan, un escriptor exiliat, sens dubte ho ha aconseguit. “Yunan” requereix una gran quantitat d’energia i concentració durant les seves dues hores de funcionament, però ofereix una petita recompensa. Però tot i així és probablement un resultat millor que no pas deixar el públic totalment amb les mans buides. // (..) L’escassetat de paraules a la pel·lícula es veu compensada per les imatges. La forma principal de comunicació a “Yunan” és visual, abastant molts plans llargs del paisatge. Tot està impregnat de matisos freds: grisos, verds i, per descomptat, blaus. Si hi ha una imatge que representa l’estat interior de Munir d’una manera precisa que ressona amb l’espectador, és una amb un cel carregat de núvols gruixuts. // El director de fotografia Ronald Plante fa un treball impressionant, però de nou, hi ha alguna cosa inherentment freda sobre la bellesa que captura. El silenci i la tristesa buida ho sumeixen tot, i aquesta és probablement la raó per la qual la pel·lícula no ens va atrapar. Alguns silencis estan emocionalment carregats i ressonen amb força, mentre que altres estan exempts de qualsevol tensió. I quan es prenen riscos artístics, el fracàs és una possibilitat real.

Gregory Coutaut, a la crítica per a ‘Le Polyester’: Ameer Fakher Eldin, cineasta ucraïnès d’origen sirià i palestí, va destacar a la Mostra de Venècia el 2021 amb el seu primer llargmetratge, “The Stranger”. És a la competició de la Berlinale amb “Yunan” que presenta com el segon lliurament d’una trilogia consagrada a l’exili. Aquesta qüestió, el llargmetratge la tracta de manera alhora concreta i metafòrica. Munir, el protagonista, desembarca en una illa alemanya gairebé deserta com un gos en un joc de ‘boles’. Viatjador sense equipatge, però també sense bicicleta o reserva per a l’únic hostal de la cantonada, sembla desembarcar sense saber on. D’on exactament? El guió escull elegantment no respondre a aquesta pregunta, respectant a la seva manera el secret de què desitja envoltar-se Munir el solitari.// No és que “Yunan” sigui una pel·lícula plena d’el·lipsis, és més exactament que se situa sobre el terreny de la paràbola. Completament recoberta d’aigua a cada marea, aquesta illa aïllada del món que mai deixa de renèixer de les seves cendres és ja tot un símbol en si mateixa: som aquí a l’indret ben identificat de la història metafòrica on un personatge masculí ple de dignitat ha d’haver-se-les amb els seus dubtes en paisatges desèrtics posats en escena amb ambició, fins i tot grandiloqüència 8..). Així, la pel·lícula s’assembla per instants al que faria una persona desitjosa de caricaturitzar el cinema de Nuri Bilge Ceylan. La gramàtica pròpia d’aquesta família de pel·lícules (molt bells plans, silenci, interioritat i molt, molt seriós) és alhora un límit i un avantatge per a “Yunan”. // És un límit perquè la pel·lícula es desvia rarament del programa esperat, però també perquè ve a agreujar la sèrie d’escenes ja ben reservades (són flashbacks?) reconstituint el que s’assembla tant als records familiars com a una llegenda tradicional. Però és també un actiu, ja que és el que permet a la pel·lícula evitar dos esculls potencials: l’estirament pintoresc i el realisme social miserable. Davant Munir, que a força de callar, de vegades s’assembla més a una al·legoria que a una persona, Hanna Schygulla interpreta un personatge molt viu d’hostalera rude però amb cor. S’imagina fàcilment la mala comèdia que hauria pogut néixer d’aquesta cohabitació dels contraris enmig d’enlloc, però “Yunan” evita aquest clixé refusant per exemple de comprometre el lloc gairebé radical que deixa al silenci. Imperfecte, el resultat té, no obstant això, el mèrit de ser més difícil de classificar del que s’esperava, una contemplació exigent i una faula de gran cor sobre les poblacions desplaçades.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: Podeu veure per què Munir, un escriptor malalt d’ànima d’un país no especificat de l’Orient Mitjà, tria les remotes illes Hallig d’Alemanya com a lloc per acabar amb tot. El paisatge suau i aquós serveix com a teló de fons adequadament tranquil i paisatgístic per als darrers dies a la terra, tot i que no és tan espectacular ni estimulant com per donar-vos una nova oportunitat de vida. Al principi no, de totes maneres. Però en el transcurs del drama poètic i existencial d’Ameer Fakher Eldin “Yunan”, Munir descobreix gradualment més el lloc i, al seu torn, la seva pròpia vida del que es veu inicialment. Com a estudi suau i lent de la connexió humana intercultural, la pel·lícula és tranquil·lament gratificant (..) // (..) Nascut a Ucraïna de pares palestins i sirians, i ara establert a Hamburg, Fakher Eldin, de 33 anys, té clarament una afinitat personal amb la inestabilitat que sent el seu protagonista, també un resident d’Hamburg, i solitari en formes que s’estableixen ràpidament a les escenes inicials de la pel·lícula. Interpretat per l’actor libanès Georges Khabbaz amb un pas pesat i una mirada de llarga distància perennement cansada, Munir és presentat assegut tristament al consultori d’un metge, on no es diagnostica res concret més enllà d’un malestar general, de cos i ment. Fins i tot amb la seva esporàdica falta d’alè aparentment més un símptoma psicològic que qualsevol altra cosa, el metge simplement li prescriu una estona de descans, una ordre que Munir pren com a indicació per a una missió suïcida sense presses. // Mitjançant una trucada telefònica a la seva germana i a la seva mare amb demència (Nidal Al Achkar) a la seva terra natal, ens assabentem que és un escriptor exiliat, tan creatiument ofegat a Europa com dolorós. Tot i que a la seva mare li queda poca idea de qui és, li demana que torni a explicar una història preferida de la infància sobre un pastor sordmut (Ali Suliman) que viu de la terra en un lloc aïllat del desert: un conte quasi bíblic que cobra vida en múltiples escenes enigmàtiques i saturats de bronze, a les quals la imaginació de Munir deriva repetidament. Tanmateix, la història mai avança ni es construeix: la mare de Munir només recorda com va començar, i aquestes digressions comencen a reflectir la seva pròpia estasi interior, un punt que aquesta pel·lícula ja lànguida subratlla més vegades del necessari. // La narrativa del món real de la pel·lícula, tot i que sobrada, és més atractiva, ja que Munir viatja per terra i mar fins a les esmentades illes Hallig davant de l’austera costa nord d’Alemanya, i troba refugi en una casa d’hostes sense luxes dirigida per la gran i tranquil·lament alegre Valeska (Hanna Schygulla). Està desconcertat per la seva hospitalitat irònica (.). Tot i que el fill taciturn de Valeska (Tom Wlaschiha) i altres residents de l’illa el veuen més fredament, mai està prou sol per posar el revòlver a l’equipatge per a allò previst. // (..) La veterana estrella alemanya [Hanna] Schygulla dóna a aquest assumpte predominantment solemne un toc de calidesa i lleugeresa, amb el seu suau aire de picardia que complementa i, finalment, coloreja la presència més seriosa i trista de [Georges] Khabbaz. (..) Les escenes narratives lleugerament críptiques volen aquest contrast i tensió, i finalment resulten com un pes en una pel·lícula de més de dues hores. // Aquest modest estudi d’una comunitat improbable que és a la fi del món (o força a la vora) agafa un caire més mític quan l’illa s’enfronta a una perillosa tempesta, que s’espera que porti inundacions destructives com feia molt que no es veia, i aquest equip heterogeni l’ha de torejar unit. (..) Mentre la gent de l’indret s’hi preocupen i se n’amaguen, en Munir hi obté el senyal que potser necessita d’un univers més gran que no pas el seu, en què hi veu un lloc per a ell.

Lorenzo Ciofani, a l’article per a ‘Cinematografo’: Resident a Hamburg (en una Alemanya cada cop més presa dels impulsos neonazis), [Ameer Fakher] Eldin va néixer a Ucraïna l’any 1991, fill de pares sirians provinents dels Alts del Golan. Però més que correspondències personals hi ha l’horitzó d’una història de característiques universals, centrada en la crisi de Munir, un escriptor que busca respostes clíniques a preguntes arrelades en el passat, torna constantment a una paràbola críptica que li va transmetre la seva mare i no troba alternativa a fugir de la ciutat. // Es refugia en un ‘hallig’, una petita illa plana, al·luvial, no protegida per dics, al mar del Nord, a casa d’una dama misteriosa i el seu fill groller, amb l’esperança de trobar la serenitat perduda. I mentre la natura fa el seu curs, amb l’aigua que flueix sense que els habitants es preocupin massa, petits gestos quotidians, de vegades contradictoris però mai jutjats, permeten el contacte físic, una connexió emocional, un reconeixement amb l’esperança d’un futur millor. // És un drama sever i lacònic, “Yunan”, que troba en la lentitud contemplativa la clau per accedir als turments de la protagonista, en un teixit entre memòria i present que aborda el trauma de la no pertinença. Sirià que mai ha estat a Síria com el mateix [Ameer Fakher] Eldin, en Munir viu de records que potser només pertanyen als altres, un desplaçat existencial que no sap on arrelar, com dialogar amb els altres i aprendre a confiar. // El paisatge de l”hallig’ és, doncs, explícitament al·legòric: hostil però acollidor, amenaçador però càlid, lluny de casa i potser més semblant a aquell lloc mític del que podria semblar (no és estrany que la pàtria hagi estat fins i tot recreada a Puglia: un efecte de coproducció però també un signe gairebé vertiginós per definir la fluïdesa geogràfica). // Una pel·lícula gairebé testimonial, que actua des de dins del tema, explora l’angoixa en la mirada del libanès Georges Khabbaz i troba en la gran Hanna Schygulla una figura votiva, simulacre de resistència i ànima d’un món perdut. Però, net d’honestedat i profunditat, sembla una pel·lícula de “festival” potser massa enfilada en els seus llimbs, redundant en combinar les dues dimensions i una mica superficial en la seva solució necessària però programàtica.

Competició.

De Dag Johan HAUGERUD, “Dreams (Sex Love)” / “Drømmer”.

Producció: Noruega. Any: 2024. Durada: 1h50. Sinopsi: La Johanne és una noia que s’enamora perdudament de la professora de francès, experimentant el seu primer enamorament intens. En un esforç per preservar els sentiments, documenta les emocions i experiències per escrit. Quan la seva mare i la seva àvia llegeixen el que ha escrit, tot primer reaccionen amb sorpresa davant d’aquell contingut íntim, però aviat queden captivades per les seves qualitats literàries. Mentre debaten sobre la moralitat i les possibles conseqüències de publicar els escrits de la Johanne, aquesta navega pel contrast entre els ideals romàntics i la realitat, submergint-se en un viatge a través de les intenses emocions de l’autodescobriment, l’amor i la sexualitat Amb Ella Øverbye (Johanne), Selome Emnetu (Johanna), Ane Dahl Torp (Kristin), Anne Marit Jacobsen (Karin). Guió: Dag Johan Haugerud.

Ressons:

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: La vida de la Johanne, de 17 anys, és “en un núvol”. Això no és pas tan maco: simbolitza sobretot, per a la jove, la dissociació entre la seva ment i el seu cos. La Johanne reflexionarà molt sobre si mateixa durant les quasi dues hores de “Dreams (Sex Love)”, l’última part de la trilogia que el noruec Dag Johan Haugerud va iniciar amb “Sex” (Panorama, Berlinale 2024) i “Love” (concurs, Festival de Venècia 2024) i que és a la Competició de la Berlinale. Tingueu en compte que aquestes tres parts es poden veure de manera independent. // La Johanne també és als núvols quan descobreix la seva nova professora, de la qual s’enamora. La seva veu en ‘off’ és abundant, una mica aclaparadora, però aquí hi ha el biaix del llargmetratge: ho escoltarem tot sobre els pensaments de la Johanne i la seva procrastinació al voltant d’aquest primer amor. En passarem per cada pàgina perquè l’experiència de la Johanne es convertirà en un text escrit per la noia, ella mateixa lectora àvida. “No tot és cert als llibres”, diuen, però què és cert a la vida? Si el llargmetratge s’assembla a un capoll gegant ple de llana, jerseis, llençols i llums acollidores, estar despullat no sempre és còmode per a la Johanne. // Per donar aire a aquesta densa història (i de vegades a les seves banalitats, perquè els primers amors de vegades són banals), Dag Johan Haugerud ofereix un metacomentari a través de les valoracions de la mare i l’àvia de la Johanne, que llegeixen el seu text. Aquest cor humorístic aporta una perspectiva refrescant a aquesta pel·lícula molt parlada i centrada en ella mateixa. Des del pertorbat món interior de la Johanne fins als retorns externs, la vida de la protagonista és un diari o una novel·la? Com podem distingir les moltes zones grises? Amb una perspectiva apreciable, “Dreams (Sex Love)” representa una sessió de teràpia que, fins i tot per al psicòleg, sembla interminable. Hi ha coses a dir, i “Dreams”, en el seu gènere, ho fa amb força eficàcia.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: La dinàmica entre alumne i professor pot ser intensa i íntima, fins i tot en la seva forma més adequada: com a nens, passem tant de temps amb els nostres educadors, i depenem tant de la seva atenció i aprovació, que la relació pot evolucionar ràpidament cap a l’odi o cap a un afecte gairebé familiar, una impressió, de qualsevol manera, que sovint viu molt més temps en la memòria que el que ens han ensenyat. // Per a la ingènua Johanne (Ella Øverbye), de 17 anys, una afinitat instantània amb la seva nova professora Johanna (Selome Emnetu) comença amb la semblança dels seus noms, abans que projecti un vincle emocional molt més profund entre elles. O potser no estigui projectant res en absolut. “Dreams”, de Dag Johan Haugerud, amb matisos intricats i indefectiblement sensibles sobre un tema volàtil, captura la desconcertant lent bifocal del primer amor, on, d’una banda, el món que t’envolta es converteix en boira hormonal, mentre que, per altre cantó, et veus més clarament a tu mateix que mai. // El toc lleuger que [Dag Johan] Haugerud aplica a temes importants del cor no sorprèn a “Dreams”, l’última entrega de la trilogia de pel·lícules del novel·lista convertit en cineasta que examinen l’amor i la intimitat a la Noruega contemporània. Els dos anteriors, “Sex” i “Love”, també es van caracteritzar per la moderació simultània i la candidesa sense jutjar amb què van retratar els impulsos humans madurs [que haurien pogut donar peu a] un tractament més sensacionalista. Però aquesta delicadesa irrefutable és doble per a “Dreams”, l’única història iniciàtica de les tres, així com l’única centrada exclusivament en el desig femení. (…) // (..) “Dreams”, però, sembla que podria ser un gran èxit: [és] el més assequible emocionalment i menys narrativament difús de tots tres [títols de la trilogia], travessat pel tipus de malenconia càlida i específica de la generació que va convertir la pel·lícula noruega “La pitjor persona del món” en un èxit (..). // “La meva vida és en un núvol”, reflexiona Johanne al principi d’una veu en off que recorre tota la pel·lícula, la seva qualitat literària sovint fantasiosa agafa sentit una vegada que ens adonem que està llegint un text confessional en primera persona. Fins que els escriu, considera que els seus sentiments són esquius i invisibles, il·legibles per a qualsevol persona, excepte per a ella mateixa, encara que com molts adolescents de la seva edat, oscil·la salvatgement entre la reserva secreta i la vulnerabilitat sincera. Fins ara, l’amor romàntic és una cosa que la Johanne només ha conegut de manera vicària a través de la literatura clàssica, però quan entra per primera vegada a l’aula de la Johanna [la mestra], immediatament el nota com a real: “Podia sentir la seva presència a través del meu cos”, diu, i l’enamorament només s’intensifica a partir d’aquí. // La Johanna és jove, bonica i cultiva una relació relaxada i amistosa amb els seus estudiants: l’enamorament de la Johanne no és sorprenent, encara que és molt confús per a ella. Més tard, quan la seva mare soltera Kristin (Ane Dahl Torp), en un intent de ser oberta, ho descriu com “un despertar queer”, la Johanne no s’identifica específicament com a queer, i com que no s’ha enamorat mai abans, es resisteix a definir-se basant-se en una sola experiència, encara que sísmica. La millor manera de donar-li sentit, descobreix, és escriure-ho: no en forma de diari esgarrifós, sinó com un relat de prosa lírica amb ella mateixa com a protagonista. // Es fa difícil de dir fins a quin punt el que hi ha a la detallada novel·la que sobreïx del seu dolor és veritat o fantasia, particularment una vegada que Johanne fa el moviment audaç d’aparèixer a casa de la mestra, el que dona peu a un seguit de trobades amistoses, sota l’aparença de lliçons extracurriculars, que la noia enamorada pensa que han de dur a alguna cosa més. Durant gran part de la pel·lícula, a la Johanna només la veiem pels ulls de la seva estudiant, i assumim, potser de manera condescendent, que hi ha un cert nivell d”il·lusió’.// No obstant això, a mesura que el guió irònic i articulat d’Haugerud s’expandeix amb destresa per incloure altres perspectives, incloses la de Karin (Anne Marit Jacobsen), l’àvia poeta de mentalitat liberal de la Johanne, i, ​​finalment, la de la mateixa Johanna, el panorama es torna confús i tens. La Johanna [mestra] està explotant conscientment la seva jove pupil·la, o està intentant amb tacte de no ferir-la? La Johanne s’està enganyant a si mateixa, o és l’única que veu el què hi ha allà? Una interpretació sorprenentment equilibrada i fàcilment masegada d'[Ella] Øverbye (ja era una presència prometedora a la pel·lícula “Beware of Children” d’Haugerud del 2019) manté totes aquestes possibilitats visibles darrere de l’aire dolç i curiós del personatge. // Lluny de la turbulenta vida interior de Johanne, els seus escrits també sembren tensions entre – i dins – la seva gent gran, ja que la Karin veu i aprecia el seu prodigiós valor literari, mentre que la Kristin llegeix només un seguit de revelacions cada vegada més alarmants sobre la seva filla. L’estira-i-arronsa entre elles culmina en l’escena més hilarant de la pel·lícula, una excavació exquisida de punts dolorosos de dècades que giren al voltant, entre altres coses, dels mèrits feministes (o no) de “Flashdance.” // L’escriptura de Haugerud és constantment sorprenent i elàstica en el seu abast, ja que escull inseguretats comunes i diferències ideològiques entre tres generacions de dones, però reserva la seva compassió més penetrant per a les més joves. Mentre l’escriptora precoç que hi ha en Johanne aprèn a gaudir de la forma i els contorns desconeguts d’un cor trencat, la impetuosa noia que hi ha en ella jura agreujada que mai més estimarà d’aquesta manera. Potser té raó. Però “Dreams” li deixa, i a nosaltres també, moltes coses per ésser-hi sensibles.

Lorenzo Ciofani, a l’article per a ‘Cinematografo’: Dag Johan Haugerud tanca la trilogia de les relacions amb un diari íntim sobre les conseqüències del primer amor. Es confirma un intel·lectual dels sentiments. // Durant una bona estona, “Dreams” (..) és un diari il·lustrat, la veu de qui l’escriu és dominant, explica i analitza passatges narratius i paisatges interns, podria resultar intrusiu, si no feixuc, si no s’accepta la intenció precisa de l’autor. El que, evidentment, vol donar fe de la protagonista, l’adolescent Johanne, de la propietat de la història, creant així un pont amb aquella esfera onírica invocada en el títol i a la qual d’alguna manera hem de tenir accés. // El relat iniciàtic en primera persona explota quan la Johanne s’enamora de la seva professora, que es diu Johanna i sembla establir relacions íntimes i properes amb tots els altres estudiants a través de les classes de teixir. Ho sabem: tota història de creixement és la història d’un amor impossible, mal sigui pel diferent estatus -i, per descomptat, pel diferent exercici del poder- entre les dues dones, però el cor està en el descobriment del desig, encara que sigui ingovernable i problemàtic, i de fins a quin punt pot fer mal en ser invisible i poc atractiu, independentment del registre civil i de l’experiència. // Però quan aquesta veu troba un espai i una transfiguració en la creativitat terapèutica d’una novel·la -que és un punt d’inflexió per a tot escriptor de diari: transformar l’íntim, alliberar-lo del personal i retornar-lo als altres perquè esdevingui mirall-, aquí “DReams” torna a ser una “comèdia de xerrar” com “Love”, gràcies als magnífics i divertits diàlegs entre la mare i l’àvia de la protagonista: en un estret intercanvi generacional que du a la gran literatura  (..) i redueix els homes a extres (..), les dues dones accepten el ‘desafiament’ de la [noia], es qüestionen, donen suc als seus somnis, encaren les contradiccions de la realitat. // Amb la complicitat decisiva de les actrius (..), Haugerud es confirma com un intel·lectual que no es deixa empresonar per la teoria, capaç d’oferir una reflexió empàtica i profunda sobre el que és humà i l’espai que habita.

Berlinale Special.

De Lucio CASTRO, “After This Death“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h36. Sinopsi: La aventura d’una dona amb un enigmàtic músic underground li enfonsa la vida en el caos quan ell desapareix. Obligada a defensar-se dels seus fans obsessius, també ha d’enfrontar-se al seu matrimoni fracturat i recuperar la pròpia identitat i el seu futur. Amb Mia Maestro, Lee Pace, Rupert Friend, Gwendoline Christie, Philip Ettinger.

Berlinale Special.

D’ Edgar REITZ, Anatol SCHUSTER,  “Leibniz – Chronicle of a Lost Painting” / “Leibniz – Chronik eines verschollenen Bildes”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h44. Sinopsi: Per amor envers el gran pensador Leibniz, la reina Carlota n’hi encarrega un retrat. Les sessions esdevenen una recerca dramàtica del secret de l’art, l’amor i la veracitat en la pintura. Amb Edgar Selge (Leibniz), Aenne Schwarz, Michael Kranz, Lars Eidinger, Barbara Sukowa.

Perspectives.

De CHU Chun-Teng, “Eel” / “Hé mán”.

Producció: Taiwan. Any: 2025. Durada: 1h42. Sinopsi: En una illa arraconada als afores de Taipei, una misteriosa noia i un home perdut es troben i junts exploren les històries amagades de l’illa. Una pel·lícula sobre l’enyor, la pertinença i la transformació en un món on el temps i la memòria s’esvaeixen en la boira. Amb Devin Pan, Misi Ke, Chin-Yu Pan, Bella Chen, Mei-Hou Wu.

Ressons:

Gregory Coutaud, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: |

Panorama.

D’Isaac JULIEN, “Once Again… (Statues Never Die)”
With André Holland, Danny Huston, Sharlene Whyte, Devon Terrell, Alex Part
United Kingdom 2025
Panorama | World premiere
This film explores the storied relationship between Dr Albert C. Barnes, an early US collector and exhibitor of African cultural artefacts,
and the renowned philosopher and cultural critic Alain Locke, known as the “Father of the Harlem Renaissance”.

Panorama.

D’Isaac JULIEN, “Looking for Langston”
With Ben Ellison, Matthew Baidoo, Akim Mogaji, John Wilson, Dencil Williams
United Kingdom 1989
Panorama | No premiere
The 1989 film Looking for Langston is a lyrical exploration of the world of poet and social activist Langston Hughes (1902–1967) and his
fellow Black artists and writers of the 1920s Harlem Renaissance.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!