Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo les pel·lícules que es presenten avui per primer cop a les principals seccions del Festival de Berlín 2025 i, a mesura que en vagin arribant les cròniques dels enviats especials, els hi aniré afegint. Convé recordar que el calendari de sessions per a la premsa és pèl diferent del de les sessions oficials públiques i que els crítics dosifiquen els seus articles en funció de la disponibilitat de temps per a redactar-los i penjar-los. Per tant, al decurs dels propers dies aniré actualitzant l’apunt, amb els corresponents Ressons de Berlín.

Nota: Per tal d’alleugerir una mica l’apunt, hi he deixat la informació de les pel·lícules a: títol, Producció, Any, Durada, Sinopsi, Actors. La resta de la informació  (enllaços, directors, etc.) la podeu trobar als apunts que ja he publicat sobre les respectives seccions del certamen.

Competició.

De Richard LINKLATER, “Blue Moon“.

Producció: EUA, Irlanda. Any: 2025. Durada: 1h40. Sinopsi: La nit del 31 de març de 1943, el llegendari lletrista Lorenz Hart s’enfronta a la destrossada confiança en si mateix al bar de Sardi mentre el seu antic col·laborador Richard Rodgers celebra la nit d’estrena del seu èxit musical innovador “Oklahoma!“. Amb Ethan Hawke (Lorenz Hart), Margaret Qualley (Elizabeth Weiland), Bobby Cannavale, Andrew Scott (Richard Rodgers), Simon Delaney (Oscar Hammerstein II). Guió: Robert Kaplow.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) el moment vital de Lorenz Hart que mira de capturar Richard Linklater en aquesta pel·lícula sobre un dels millors lletristes de la música popular nord-americana del segle XX, que va formar un tàndem exitós amb el compositor Richard Rodgers: ‘My funny valentine’ o la mateixa ‘Blue moon’ són dos dels centenars de cançons que van crear fins que l’alcoholisme de Hart va empènyer Rodgers a buscar un lletrista més fiable, Oscar Hammerstein. La nit del 1943 en què s’ambienta “Blue moon” és precisament la de l’estrena del musical ‘Oklahoma!’, primera col·laboració de Rodgers amb Hammerstein, un èxit estratosfèric que, d’alguna manera, tancava la porta a reprendre el tàndem Rodgers & Hart. // A “Blue moon”, el director de “Boyhood” firma una de les seves pel·lícules més càlides i acollidores, un agredolç retrat d’un geni en hores baixes que captura l’ànima contradictòria, bella i tràgica del personatge. L’interpreta meravellosament Ethan Hawke, secundat per un estol d’intèrprets excel·lents: Margaret Qualley (nominada a l’Oscar per “The substance”), Andrew Scott, Bobby Cannavale… Entre tots fan que les pàgines i pàgines de diàlegs del fantàstic guió de Robert Kaplow (..) adquireixin una musicalitat irresistible, encadenant les anècdotes, les esperances i les petites maldats que Hart comparteix sense descans durant els 100 minuts d’una pel·lícula que transcorre gairebé en un sol espai i en temps real, exercici d’estil coherent amb el món teatral que retrata i que no resta un bri d’emoció al film. // El públic de la Berlinale ha rebut “Blue moon” amb moltes rialles i una de les ovacions finals més grans d’aquesta edició. “Sempre m’ha agradat el teatre musical de l’època i hem intentat que la pel·lícula sigui com una cançó de Rodgers & Hart: bonica, trista i divertida, tot alhora”, ha resumit les seves intencions Linklater en roda de premsa (..). // Veient “Blue moon”, de fet, costa recordar un director que s’estimi més els seus personatges que Linklater, que no es delecta mai en el patiment ni en l’amargor de les situacions, i confereix dignitat al soci ferit en l’orgull, i empatia a l’amic triomfador o a la dona objecte d’un amor no correspost. En aquesta cançó de desamor no hi ha bons ni dolents, sinó molta humanitat i reflexions lúcides i espurnejants sobre la bellesa, l’art, el desig i la necessitat d’estimar (..).

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) Avui, excepte per als fans més acèrrims d’aquest gènere, en Hart és un complet desconegut. // Basada en un guió de Robert Laplow, la nova pel·lícula té un marcat aire teatral que la diferencia clarament de les ficcions més conegudes del director texà –amb tota probabilitat “Abans de l’alba” (1996) i les seves dues seqüeles, “Escuela de rock” (2003) i “Boyhood” (2014)– però, en tot cas, connecta de diverses maneres amb tot el seu cine previ, o gairebé tot: ofereix una successió de converses excepcionalment carnoses, fa un ús expressiu del seu propi dispositiu temporal –utilitza els 100 minuts de metratge per contemplar el seu personatge de manera ininterrompuda–, està protagonitzada per Hawke i, a més, malgasta una compassió i una empatia inesgotables mentre contempla les flaqueses dels seus personatges. Així mateix, aspira a premi en un festival que ha guardonat el seu director successives vegades en el passat, i seria molt injust que no acabés rebent-ne un dissabte. // Transcorre gairebé totalment a l’interior del bar del teatre on té lloc l’estrena d’Oklahoma!, i es compon exclusivament d’una successió de monòlegs amb què Hart es recrea i d’intercanvis que manté amb el cambrer, o amb algun parroquià, o amb el mateix Rodgers, en els quals exhibeix tant la seva egolatria com la seva immensa capacitat per a la despietada autocrítica. // Parla dels seus vells triomfs, dels plaers que obté del bourbon, de l’horror de la guerra, de l’odi que té a Oklahoma!, de la frustració que li causa ser reconegut gairebé exclusivament per Blue moon, dels encants de la dona que aspira a conquerir i del seu amor pels penis a mitja erecció –es declara “omnisexual”–, i en el procés el veiem exhibir successivament la loquacitat més autocomplaent, la desesperació per afalagar, la resignació davant el seu propi fracàs, els símptomes d’un cor trencat i, sobretot, una devastadora soledat. // Mentrestant, “Blue moon” posa bona part de la seva eficàcia sobre les espatlles de Hawke, un actor que fins i tot en les seves interpretacions més vocacionalment naturalistes disfruta de l’estilització, i que aquí s’entrega a un amanerament increïblement precís, en virtut del qual converteix el que en mans menys expertes podria haver sigut un personatge insuportable en una gran abundància d’humanisme, patetisme, carisma i poder commovedor. És un actor celebrat sobretot per les seves col·laboracions amb Linklater i en aquesta pel·lícula torna a justificar per què.

Violeta Kovacsics, a la crítica per a ‘Otros Cines’: “No one ever loved me that much”, diu el protagonista de “Blue Moon” al cambrer del bar que acostuma a freqüentar. No sé si la frase té alguna cosa certa, però en qualsevol cas és una de les línies de diàleg més cèlebres d’una de les pel·lícules més famoses de la història: “Casablanca”. A la pel·lícula de Michael Curtiz és en Rick qui la diu, i allà també hi ha un bàrman, i una dona que s’esmuny entre els dits del desig del protagonista, la Ilsa interpretada per Ingrid Bergman. A “Blue Moon”, el protagonista no és en Rick, sinó en Lorenz Hart qui signà les lletres d’algunes de les cançons més populars precisament durant l’època en què es va filmar el clàssic amb Humphrey Bogart i Bergman.// L’última pel·lícula de Richard Linklater comença en el moment de la mort imminent de Hart: caminant sol pel carrer, sota la pluja, per un carreró, l’home cau a terra. A partir d’ara el que veiem és com vivia aquest home. Tanmateix, al director no li interessa el biopic, sinó la vida a través d’un instant. També ho són les seves pel·lícules més boniques, de la trilogia d’amor i desamor “Abans de l’alba” / “Abans del capvespre” / “Abans de la mitjanit” fins “Boyhood”: Moments d’una vida. El moment, a “Blue Moon”, és una nit, el dia d’Oklahoma!, un musical escrit per l’antic soci de Hart, Richard Rodgers. I l’espai és eminentment un: el bar on Hart passa l’estona, amb la complicitat del cambrer, mentre sona la música d’un soldat pianista, amb l’escriptor E.B. Blanc que l’escolta i, sobretot, envoltat de notòries absències. // El primer buit és el d’Elizabeth, una noia de 20 anys de la qual la quarantí Hart s’ha enamorat perdudament. Ella no hi és durant bona part de la vetllada, però en Hart -home de paraula, poeta- la descriu, la glossa, la imagina, projectant una relació que no té res de realitat. L’altre absent és en Rodgers, el vell amic, que és ara l’altra cara de la moneda de Hart: un home ben atractiu i d’èxit, nèmesi de l’alcohòlic que ja no és a la cresta de l’onada que és Hart. L’Ethan Hawke, aquell seductor tocat per la vareta màgica de la joventut a “Abans de l’alba”, és aquí en Hart, un home baixet, mig calb, tendre, llest, patètic a estones, efeminat, masculí, potser gai o potser hetero, o com ell mateix es defineix, omnisexual. La seva composició de Hart, des de l’humor però també des de l’afecte, és bonica. I la seva presència eixuta al costat de la imponent Margaret Qualley (la seva particular Ilsa) resulta un elogi a la comèdia. // En Linklater sempre ha cregut en la paraula, en la posada en escena d’allò verbal. En aquest sentit, “Blue Moon” és una de les pel·lícules més precioses, precisament perquè és un elogi a la paraula. El protagonista és autor de cançons, de versos, de títols emblemàtics; l’acompanyen mestres de la rèplica, des de l’escriptor amb què debat sobre la idoneïtat d’una paraula fins al bàrman amb què proclama les frases més representatives de “Casablanca”. Ja sigui una cançó o els diàlegs d’una pel·lícula, ja sigui la fantasia d’un amor impossible o el record d’una mala experiència amorosa: tot és explicat, representat i posat en escena mitjançant allò verbal. L’amor de Linklater per la paraula és total. Darrere del diàleg s’hi amaga una altra gran absència: la d’una època, la dels Estats Units dels anys ’40, amb la guerra de fons.

Lorenzo Ciofani, a l’article per a ‘Cinematografo’: Tot en una nit, tot en un mateix escenari, gairebé en directe: Richard Linklater i el final d’un matrimoni artístic en una pel·lícula de fantasmes que s’assembla a una cançó de Hart i Rodgers. Amb un Ethan Hawke gegantí (..) // Fins i tot aquí, on evidentment utilitza els codis del teatre, en Richard Linklater reitera que creu més que mai en el cinema i la seva capacitat mitopoètica. “El món és un escenari” es deia en una de les cançons més fonamentals de l’espectacle nord-americà i el Linklater de “Blue Moon” sembla estar-hi pensant (..), una pel·lícula -la vint-i-cinquena de la seva carrera- que només pot passar “en directe”, tot en una nit i tot en un mateix indret (excepte : un carrer i un teatre, un plató en negre i el temple de les ficcions). Perquè, si és cert que la gent de l’espectacle són de l’escenari, és també a l’escenari on han d’expressar alegries i penes, turments i anècdotes, sobretot si aquest escenari ho és en la il·lusió cinematogràfica. // L’espai del relat, amb un passat que pertany més al classicisme de Hollywood que no pas a la crònica de Babilònia, és en aquest cas el bar Sardi, al vespre del 31 de març de 1943 amb motiu de la festa de l’estrena d’Oklahoma! (amb l’exclamació), un musical que després esdevingué llegendari. I que va marcar una nova etapa en la carrera de Richard Rodgers, icona de l’espectacle nord-americà, el primer que va obtenir l’EGOT (el club dels que han guanyat els quatre premis principals dedicats a l’entreteniment: Emmy, Grammy, Oscar i Tony) i, juntament amb Marvin Hamlisch, una de les dues persones que va poder presumir del PEGOT, després d’haver rebut el Pulitzer per ‘Oklahoma!’, escrit amb el lletrista Oscar Hammerstein II (que van col·laborar durant més de quinze anys). // Però en Rodgers no és el protagonista de ‘Blue Moon’: al centre, amb en Linklater ballant-hi al seu voltant, envoltant-lo, filmant-lo des de dalt per a remarcar-ne la baixa estatura i el col·lapse emocional, hi ha en Lorenz Hart, lletrista llegendari que amb en Rodgers van escriure cançons intemporals om ‘My Funny Valentine’, ‘The Lady is a Tramp’, ‘Isn’t It Romantic?’, ‘My Romance’ i, de fet, ‘Blue Moon’, que pecisament sembla que a en Hart no li acabava de fer el pes. // És una pel·lícula de fantasmes, “Blue Moon”, com ho va ser el menys reeixit “Me and Orson Welles”, també escrit per Robert Kaplow, i no només perquè des de la primera escena anuncia la mort del protagonista, mentre un locutor enumera tots els èxits escrits amb la seva antiga parella. Sinó perquè tot el que veiem podria ser l’últim record de l’alcohòlic i deprimit Hart abans de perdre la consciència, fins al punt que tota la pel·lícula va vestit de la mateixa manera i, al final (això no és un espòiler), es posa i de seguida es treu l’abric com si volgués jugar (..), per enganyar el joc de la vida amb els trucs de l’ofici. // És una pel·lícula de fantasmes, dèiem, perquè en Hart és un veterà d’una temporada en decadència, una figura crepuscular no només per massa whiskies i massa xerrameca (tot en el passat, mai un anhel de futur) sinó perquè va quedar enrere, superat pel seu antic company que sap que ha de renunciar a ell per tirar endavant. I aquesta destil·lació teatral -la paraula al centre, el bany i l’armari com a frontisses- que s’exalta al cinema (..) és sobretot l’últim acte d’un matrimoni, un intent de retrobament extrem i desesperat mentre tot diu el contrari, el públic rep bé el canvi (els sarcasmes amb el signe d’exclamació del musical no són sinó senyals d’una desconnexió) i la primavera sembla que es congela davant d’un altre amor impossible. // Tots són fantasmes, els personatges de “Blue Moon”: artistes que es redueixen a caricatures que s’emmarcaran a les parets per a la posteritat, soldats de joguina de permís que toquen el piano mentre la guerra fa estralls, repartidors que s’enganyen sexualment amb falses promeses, cambrers que ho escolten tot i serveixen sense que els ho demanin. // Una comèdia cinèfila, entre Lubitsch i , amb aquella sensació de fi de festa -i per tant de moltes altres coses de la vida- que embelleix aquesta pel·lícula petita (de pressupost limitat) i en capes amb una malenconia somrient i alhora punyent. En la qual, de mica en mica recolzat per l’encisadora Margaret Qualley, per l’astut Bobby Cannavale i per aquell mestre de la resta que és Andrew Scott, Ethan Hawke (en la seva novena col·laboració amb Linklater) s’alça gran, completament transfigurat en el dolor, en la nostàlgia, en la malícia d’un geni explicat pel final de la cançó ‘Blue Moon’: “with my own/with a dream in love in my own / without a dream in my own/with a dream in my own/with a dream”.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: L’enginyós lletrista Lorenz Hart s’enfadaria amb el joc de paraules, però “Blue Moon” no és sinó un divertit homenatge al turmentat (jueu, alcohòlic, menut) compositor que va morir el 1943 als 48 anys, havent begut massa la nit de l’estrena de la seva darrera col·laboració amb el compositor Richad Rodgers. Ambientat sis mesos abans, l’esplèndid retrat d’en Richard Linklater el protagonitza un Ethan Hawke valent però escandalosament mal triat (..). Com un passi entre bastidors per als amants de Broadway, és un espectacle infernal per als que ho coneixen i una introducció brillant per als no iniciats. // No va ser un període feliç a la vida d’en Hart, i encara que se’l presenta encantador i intel·ligent (el showman convertit en reina de l’espectacle), el que el converteix en un personatge meritori són les capes d’inseguretat i d’autoodi que la seva xerrameca compensa tan clarament (..). // (..) (Personalment, sempre he trobat que “Oklahoma!” és un espectacle cursi i insuportable, així que és molt divertit veure l’envejós Hart minimitzar-lo) // A la seva millor època, Rodgers i Hart van ajudar a portar el teatre musical a l’era moderna, escrivint cançons que feien avançar la trama i sonaven, si més no en comparació amb el que havia passat abans, més com la manera de parlar de la gent. Mentre [en Hart] s’espera que en Rodgers (Andrew Scott) aparegui, parla a l’Eddie i a les poques persones que hi ha a l’habitació del seu darrer enamorament, una noia anomenada Elizabeth Weiland (Margaret Qualley), la correspondència a la vida real de la qual amb Hart ha inspirat el guió urbà i que no es pot deixar d’esmentar de Robert Kaplow per a ‘Blue Moon’ [la pel·lícula]. Tot i que ara està àmpliament acceptat que Hart era gai, la pel·lícula ofereix una interpretació més interessant: “Per ser escriptor, has de ser omnisexual”, bromeja. // A [l’Ethan] Hawke li agrada clarament la gran quantitat de diàlegs que pot pronunciar aquí, però no em puc ni imaginar per què ell o Linklater (que ja han col·laborat en vuit pel·lícules del director indie) van pensar que el bohemi nascut a Texas era adequat per al paper d’un jueu baix, calb i gai de Harlem. En Hawke no és cap d’aquestes coses, i tot i que fa una actuació magnètica i sovint commovedora, les diverses tàctiques que s’han utilitzat per fer-lo passar pel que Rodgers va anomenar “the shrimp” distreuen, des de fer-lo posar dret per sota dels seus companys de repartiment fins a col·locar-li una gorra calva amb pentinat enrere sobre els seus cabells. // En la mateixa línia, com a home heterosexual, en Linklater reconeix la tensió sexual a les escenes entre Qualley i Hart, però passa de llarg en els moments homoeròtics del guió, com aquell en què Hart segueix “Knuckles” (Jonah Lees), el pianista de cara fresca amb l’uniforme ben planxat, al lavabo d’homes (..) // (..) En Kaplow farceix el seu guió amb trivialitats (inclosa la raó per la qual “Blue Moon” fa que en Hart s’estremeixi) i picades d’ullet internes, algunes més fàcil de reconèixer que no pas d’altres (..).

Gregory Couteau, a l’article per a ‘Le Polyester’: Hi ha hagut mai un personatge ‘queer’ en una pel·lícula de Richard Linklater? Probablement, encara que només sigui perestadística (..), fins i tot podria ser interpretat com a cripto-gai, però el cineasta nord-americà s’ha convertit tant al llarg dels anys i les seves simpàtiques pel·lícules en el símbol d’una cultura heteromasclista genial i en un campió dels ‘cinefil-bros’ que el protagonista de “Blue Moon” fa la impressió d’arribar (finalment) com el més inesperat dels convidats. Aquest últim no només és autor de comèdies musicals per a l’escenari, és bisexual i no desaprofita l’oportunitat de recordar-los alhora als altres personatges i al públic, fins i tot arribant a esmentar una cigala xuclada. Ja podem estar agraïts a Linklater per no haver esborrat aquest aspecte de la vida de Lorenz Hart que sí que existia. Al cap i a la fi, no és realment del que tracta la pel·lícula. // (..) La unitat de temps i lloc configura ràpidament els escenaris una mica rígids d’una comèdia teatral xerraire amb una comoditat familiar però des de la qual intuïm que la càmera no tindrà l’oportunitat d’anar molt lluny, i la pel·lícula potser no més enllà. Havíem vist mai l’Ethan Hawke fent un paper realment còmic? Aquest últim lluita amb entusiasme per injectar ritme i retratar aquest ‘contraclown’. No obstant això, és una tragèdia interna el que desenvolupa en Hart, obligat a presenciar amargament el triomf del seu antic col·laborador (..). Però els nois poques vegades continuen sent rivals a les pel·lícules de Linklater, el guió de “Blue Moon” està, al contrari, teixit d’una càlida complicitat masculina feta d’acudits irònics o confessions alcohòliques i de la qual queden exclosos els personatges femenins (rars en tot cas). A en Hart li espera un altre drama i és aquest últim el que acabarà ocupant tot l’espai de la pel·lícula: aconseguirà seduir una jove d’uns vint anys, que evidentment només el considera un amic? // Aquest és el moment en què estem temptats d’empassar-nos l’agraïment abans esmentat. Per una vegada que en Linklater té un protagonista ‘queer’, la narració tracta sobre si aconseguirà cardar amb una noia? A la ironia no li falta pas sal, però hi ha motius per estar encara més frustrat. El dia abans de l’estrena mundial de “Blue Moon” a la Competició de la Berlinale, el president del jurat, Todd Haynes, va oferir una classe magistral on va parlar, entre altres coses, de la seva admiració per Douglas Sirk. Aquest últim, va dir, no era ‘queer’, però les seves pel·lícules, tanmateix, estan plenes de mirada ‘queer’ per la seva manera de tractar els clàssics patrons romàntics heterosexuals com una il·lusió i de velar sempre els finals feliços dels seus personatges com a parella amb tristesa. El protagonista de “Blue Moon” pot ser ‘queer’, però els patrons heterosexuals són, al contrari, molt, molt respectats, ni tan sols es miren amb una llum diferent de l’habitual. Fins i tot són els que es plantegen llargament, en detriment progressiu i esgotador de qualsevol altre tema de conversa. “Blue Moon” es presenta com una pel·lícula sobre l’amistat, sembla més aviat una pel·lícula sobre la por de ser posat a la ‘zona d’amics’.

Altres ressons: Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’ | Olivia Popp, a la crítica per a ‘Cineuropa’ |

Competició.

D’Iván FUND, “El mensaje” / “The Message” / “Die Nachricht”.

Producció: Argentina, Espanya, Uruguai. Any: 2025. Durada: 1h31. Nota sinòptica: A la ruralia argentina, el do especial d’una nen de 9 anys dóna als seus tutors oportunistes la idea d’oferir consultes amb un mèdium animal per guanyar-se la vida. Sinopsi: En plena crisi econòmica, una nena de 9 anys té el do de comunicar-se amb els animals i és així que els seus oportunistes tutors sobreviuen oferint-la, per a consultes, com a mèdium de mascotes. La família, itinerant, haurà d’enfrontar la seva pròpia incomunicació mentre viatja en un petit ‘motorhome’ pel camp argentí, per a visitar la mare de la nena, internada en una institució psiquiàtrica. Una ‘road movie’ emocional que, entre camins polsegosos, revela que la innocència és un tresor. Un negoci sobrenatural, on el transcendental val monedes i l’oportunisme frega la veritat. Sigui do o estafa, una cosa és certa: el servei és real, i ningú no està sol. Amb Mara Bestelli, Marcelo Subiotto, Anika Bootz, Betania Cappato. Guió: Iván Fund i Martín Felipe Castagnet.

Ressons:

Diego Batlle, a l’article per a ‘Otros Cines’ (que inclou una entrevista al director): La Myriam (Mara Bestelli) i en Roger (Marcelo Subiotto) viatgen a bord d’una tronada camioneta, que és també una mini casa rodant, al costat d’Anika (Anika Bootz), una nena d’uns deu anys que sembla ser la seva filla, però aviat ens assabentarem que en realitat la seva mare Eloisa (Betania Cappato) està internada. // Aquesta família improvisada, conformada més enllà dels llaços sanguinis, aquesta mena de “gitanos” ambulants, recorrerà camins de terra, visitarà cementiris d’animals i compartirà paradors amb camioners en un llarg trajecte ple de desventures i precarietats, aprofitant sempre un estrany do de la nena. En efecte, Anika –qui més enllà de la seva innocència sembla la més adulta de tots tres– té la capacitat de comunicar-se amb els animals, una mena de vident, de mèdium, que permet que els amos d’alguna manera es connectin amb les seves mascotes estimades. // L’Anika transmet, la Myriam interpreta els missatges que la nena rep i en Roger és l’encarregat de negociar i cobrar els honoraris. Un autèntic miracle o un frau propi d’oportunistes? Poc importen les certeses en aquesta bella, agredolça i minimalista ‘road movie’ amb una magnífica fotografia en blanc i negre a càrrec de Gustavo Schiaffino on el que és sobrenatural, el màgic, el fantàstic, el sobrenatural conviu amb absoluta fluïdesa i elegància amb el naturalisme i fins a cert costumisme campestre, així com la música original de Mauro Mourelos pot deixar-li lloc a la irrupció d’ ‘Always on My Mind’, el clàssic de Pet Shop Boys, que -com la pel·lícula en si- funciona en forma de catarsi, epifania, desfogament i celebració.

Diego Lerer, a la ressenya per a ‘Micropsia’: (..) Amb ús gairebé terapèutic de la cançó ‘Always On My Mind’ (a la versió de Pet Shop Boys), Fund ofereix un retrat empàtic, minimalista i sensible d’un grup de persones que, a la seva manera i per diferents motius, necessiten connectar amb altres, sentir una veu amiga que els digui alguna cosa que els reconforti, una mena d’abraçada. És clar, siguin reals o no els poders d’Anika, no resoldrà els problemes de la vida de ningú. Però oferirà un respir contra la violència i la crueltat del món que ens ha tocat viure.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: El cinema d’en Fund es caracteritza per l’administració d’escassos recursos al servei d’una experiència sensible a contrapeu de la saturació sensorial que predomina a les pel·lícules de més pressupost, on aquest poder brut es plasma pla rere pla com si fos una fatalitat. A cada pla d’en Fund no s’hi veu un dòlar, sinó una idea de cinema. // (..) Cal dir que és impossible que un animal prengui la paraula? O que els morts puguin comunicar-se des del més enllà, encara més quan són animals? És perillós que els adults pensin que sí, però també que els nens no puguin creure que sí. A la infància, la imaginació transgredeix feliçment els límits de la física i la finitud de tot el que existeix. I és aquest l’ancoratge de la pel·lícula d’en Fund, és aquesta perspectiva l’escollida. No filma la infància imaginant-la des de la vida adulta; més aviat, tracta de relacionar-se amb allò que en perviu. // “El mensaje” va a contramà del que preval diàriament al món d’avui i davant del que el cinema sol sucumbir. L’amor que es deixa sentir pels animals no és aliè al que es percep entre els personatges. Això filma en Fund, un cineasta delicat i valent, que no se suma al menyspreu de cada dia.

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: (..) L’Anika realment té un do o està sent manipulada per ‘comerciants de catifes’? Sorprenentment, aquesta pregunta es torna cada cop menys important a mesura que avança la pel·lícula. Aquest dubte que passa a ser secundari recorda la dinàmica que ja funcionava en l’anterior llargmetratge de l’argentí Ivan Fund, “Piedra Noche”. En aquest últim, el realisme va ser arrossegat per un vent fantàstic. També va ser una pel·lícula sobre la fe i el que permet. Sobre “El Mensaje”, Fund comenta: “És un retrat realista d’un món de fantasia. A menys que sigui al revés”. // Què produeix aquest dubte a “El Mensaje”? En primer lloc, l’economia de les explicacions alimenta el misteri. I encara més: l’absència d’explicació fa que allò que veiem sigui seriós i absurd. Això enriqueix els tons d’aquest retrat familiar aparentment trencat… però la pel·lícula tampoc pren realment el camí melodramàtic. A mesura que els protagonistes recorren els camins, la malenconia sembla augmentar, però realment no ens trobem amb cap parany, el guió està desproveït d’esdeveniments dramàtics. Aquest minimalisme en plena terra de ningú resulta cada cop més expressiu i commovedor: “El Mensaje” es converteix en una pel·lícula estranyament suau, enclavada en el silenci i els sons apagats de la natura. El poder de l’Anika s’encomana: acabem sentint i potser fins i tot escoltant allò que, entre els animals o entre els humans, segueix sent inexpressable.

Olivia Popp, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) En aquesta escena inicial del nou llargmetratge del cineasta argentí Iván Fund, “El mensaje”, ja comencem a descobrir aquesta història elegant i elegíaca de com els nens són guiats a perdre el sentit de la innocència i la meravella, i com els adults busquen preservar el que en queda. Competint per l’Ós d’Or a la Berlinale i amb un guió de Martín Felipe Castagnet i el mateix Fund, “El mensaje” és l’única de la competició rodada íntegrament en blanc i negre. // Fund posa sobre la taula una ‘road movie’ poc convencional que tracta menys de l’acte explícit de viatjar i més de les destinacions i trobades combinades, algunes de les quals són especialment importants per a la nena. En això rau una certa suavitat amb la qual es transmet la història, que assenyala que Fund està molt preocupat per la naturalesa carregada d’emocions del vincle home-mascota. Amb això, és capaç de comentar àmpliament el nostre desig d’entendre i ser entès, negant-se a disminuir el desig d’un individu de connectar amb la seva mascota en un àmbit més enllà de la seva comprensió. Les línies melòdiques de llautó flotants, simples i escasses de Mauro Mourelos s’intercalen de manera bella durant els moments pensatius, sense inundar mai la pel·lícula amb cap sentit de didàctica emocional. // Si l’Anika “realment pot” parlar amb els animals no és important; se’ns concedeix una interioritat limitada a la pròpia noia, potser fins i tot suggerint que no està segura, o que no importa. El que és important per a ella són petites escletxes de meravella infantil, o la manca d’aquesta: l’Anika posa una dent de llet sota el coixí, només per trobar-la l’endemà al matí, simbolitzant una pèrdua lenta i sense ceremònia de la innocència. Els moments dedicats als gats, gossos i fins i tot a un capibara en solitari desperta amb raó la sensibilitat dels espectadors: els animals són una font immensament poderosa a través de la qual conservem l’alegria i la meravella infantil en un món que constantment ens diu que aquestes expressions són signes de debilitat o immaduresa.

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: A molts nens els agradaria creure que poden comunicar-se amb els animals, formant un vincle especial que només ells entenen. Però per a la nena adorable que es troba al cor d'”El mensaje” del director Iván Fund, parlar amb gossos, gats, tortugues, cavalls i tot tipus de fauna és una vocació per guanyar diners i que exerceix amb molta cura i tendresa amorosa. // Aquesta estranyesa minimalista de ‘road movie’ segueix a l’Anika (Anika Bootz) i els seus cuidadors, Myriam (Mara Bestelli) i Roger (Marcelo Subiotto), mentre recorren el camp argentí venent els serveis de “telepatia natural” de la noia. Afirmant que pot comunicar-se amb les ànimes de les mascotes, l’Anika relaciona els “missatges” dels animals, ja sigui directament o mitjançant missatges de veu, amb els propietaris que volen saber què pensen realment els Rex, Fluffy o Biscuit. A canvi, la noia i els seus guardians menen una vida lliure, deambulant per la terra com un vell grup de circ i aparcant la seva caravana allà on volen. // Amb la seva magnífica fotografia en blanc i negre i les seves vibracions relaxades, “El mensaje” recorda el clàssic “Lluna de paper” de Peter Boganovich de 1973, que presentava una nena petita i un estafador a la carretera a l’Amèrica de l’època de la depressió. L’Argentina representada a la pel·lícula de Fund també sembla que està passant per moments difícils, tot i que el director se centra més en el viatge de bon humor del trio d’un lloc a un altre mentre s’escapa dels poders màgics d’Anika. // La pregunta, per descomptat, és si tot això és una estafa o és real. Però la pel·lícula mai aborda realment aquesta qüestió, ni afegeix cap tipus d’argument subjacent a la seva configuració. Això és una mica lamentable perquè viatjar al costat de l’Anika i els seus venedors és una experiència totalment agradable, encara que no es converteixi mai en una història completa. Com a tal, “El mensaje” recorrerà el circuit de festivals, però serà una venda més difícil per als distribuïdors internacionals. // Treballant amb el talentós director de fotografia Gustavo Schiaffino, en Fund, que és un càmera entrenat, crea una estètica d’alt contrast i de baix pressupost que recorda les primeres obres de Jim Jarmusch com “Stranger Than Paradise” i 2Down by Law”, o pel·lícules de Wim Wenders com “Kings of the Road”. Captant la bellesa senzilles de la natura, ja siguin animals domesticats a casa o cavalls que passegen lliurement pels carrers d’una ciutat abandonada, fa que “El mensaje” sigui fàcil de veure malgrat la manca de cap tensió narrativa subjacent. // (..) Aquesta és una pel·lícula en què el mitjà, en tots els sentits del terme, compta més que el missatge.

Altres ressons: Teresa Vena entrevista Iván Fund |

Competició.

De Johanna MODER, “Mother’s Baby“.

Producció: Àustria, Suïssa, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h47. Sinopsi: El somni familiar esdevé un malson quan la Julia, de 40 anys, brega per trobar un lligam amb el seu fill nounat. Amb Marie Leuenberger (Julia), Hans Löw (Georg), Claes Bang (Dr. Vilfort), Julia Franz Richter (Gerlinde). Guió: Johanna Moder, Arne Kohlweyer.

Ressons:

Susanne Gottlieb, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Johanna Moder compon un inquietant thriller sobre una mare incapaç de connectar amb el seu nounat, però no és prou valenta per a portar-lo fins al límit. // (..) Mentre el seu marit Georg (Hans Löw) ha acceptat feliçment el nounat a la família, ella lluita per acceptar el seu fill sense nom com a propi. És realment seu? Va ser canviat? Potser és el producte espantós dels experiments humans a què la clínica del doctor Vilfort l’ha empès? // És amb aquesta premissa que comença la pel·lícula “Mother’s Baby” de Johanna Moder, que acaba d’estrenar en Competició a la 75a Berlinale. Al principi, sembla que Moder està construint un thriller psicològic fort basat en les complicades emocions de la maternitat i el postpart. Quan coneixem la Júlia i el Georg, són una parella incapaç de quedar embarassada, per això recorren a la petita i aïllada clínica del doctor Vilfort. El palau formal de fusta i vidre amb vistes a la conca de Viena dalt d’un turó evoca immediatament una casa embruixada, però Moder no pretén els extrems. De moment, vol mantenir-se en la realitat de l’horror, el dolor i l’ansietat. // Ben aviat, Julia està embarassada, disposada a posar en suspens la seva ocupada carrera com a directora d’orquestra i convertir-se en la mare que sempre ha volgut ser. Però a mesura que comença el part, les coses comencen a anar malament. El nadó no ve, i el cordó umbilical s’envolta al coll. Amb tota una armada d’infermeres reunides al voltant de la llevadora Gerlinde (Julia Franz Richter), finalment tira endavant. Però aleshores, el personal s’endú el nen immediatament a causa de les complicacions. La Júlia i el Georg romanen sols, despistats, entre el desastre i les emocions del dolorós part. Dies després, quan finalment veu el nadó, alguna cosa no fa clic a la Júlia. “Està molt tranquil”, diu després als seus amics. No plora, no sent dolor i mai té gana. “Preferiries tenir un nadó que crida?” pregunta en Georg impacient. Però no és això amb el que la Júlia està lluitant. “Volies un fill”, diu de nou. “Aquest no”, respon. // El que augmenta el seu interès, però, és la fascinació del doctor Vilfort per l’axolotl, una salamandra mexicana que té capacitats regeneratives i amb la qual sembla que s’estan realitzant experiments amb cèl·lules mare. El doctor Vilfort fins i tot envia a Julia un animal com a regal. El seu fill, un nen que encara no vol anomenar, és el resultat d’un experiment? El seu comportament de nadó és perfecte, el fet d’haver estat il·lès des del naixement perquè s’ha construït en un tub d’assaig i no a l’úter? // Això és prometedor, però Moder es posa de puntetes al voltant de la idea massa tímidament. Els seus esforços per criticar una societat que vol que les dones funcionin perfectament després del naixement poden ser elogiats, però el seu intent de denunciar també el fet que les mares reben la part del lleó de la cura del nadó mentre renuncien a la seva carrera és una mica curt. L’espiral descendent de la Júlia, les seves al·lucinacions emergents i el descobriment espantós que fa a la clínica no sumen tan bé com es podria esperar. Al final, Moder ofereix grans idees, però té una mica de por de submergir-se plenament en el seu potencial.

Siddhant Adlakha, a la ressenya per a ‘Variety’: L’última de Johanna Moder, l’emocionant, paranoic i desolament còmic “Mother’s Baby”, està feta amb un control tonal magistral durant gran part del seu metratge. Està molt a prop de reeixir, però es desfà als seus últims minuts per un grapat de decisions que li roben el seu poder crucial: la seva capacitat d’existir enmig de les esgarrifoses incògnites de la depressió postpart. // (..) “Mother’s Baby” és una obra de gestos i suggeriments. Fa surar les seves idees estranyes a través d’esdeveniments estranys i intercanvis surrealistes amb personatges secundaris que surten del marc (i de la història en general) després de complir el seu propòsit, però les seves nombroses possibilitats estan ancorades per l’actuació meravellosament mesurada de [Marie] Leuenberger. L’actriu manté un equilibri inestable i fràgil, fins i tot en moments ridículs en què Moder posa cara a cara la Júlia (en dos plans irònicament divertits) amb un infant innocent la simple presència del qual sembla que la turmenta. // La pel·lícula és, de vegades, sorprenentment divertida, tot i que navega per material que converteix alguns dels problemes més preocupants de la primera maternitat en un farratge cinematogràfic acerb. En col·locar en el punt de mira una cosa tan etèria i no quantificable com l’amor instantani i nutritiu d’una mare, i pràcticament esborrar-lo de l’ADN de Júlia, “Mother’s Baby” ofereix una tensió que estreny els glutis a mesura que s’endinsa en el territori del gènere, alhora que aguanta la satisfacció (i l’alliberament) d’anar a ple rendiment durant el màxim de temps possible (..). // On la pel·lícula trontolla, però, és en la seva lluita climàtica per proporcionar respostes, fins i tot abstractes. (..) “Mother’s Baby” pren l’estranya decisió de canviar el seu mode d’expressió principal a alguna cosa molt més definitiu i literal (o almenys, de mentalitat literal), tot i que sobre el paper no es pot concloure raonablement que representa la imatge completa de la realitat o una ruptura total i completa d’ella. // Sigui com sigui, que aquestes dues possibilitats existeixin de sobte a la pantalla bifurca la història entre dues possibilitats igualment didàctiques quan els seus punts forts resideixen en les incerteses persistents. Sacrificar aquesta sensació a favor d’alguna cosa coneguda és robar a la història la catarsi més horrorosa. De nou, que gran part de la pel·lícula funcioni fins a aquest punt és una gesta miraculosa, que, juntament amb l’estrena de Sundance i títol de la competició berlinesa “If I Had Legs, I’d Kick You“, assenyala una evolució intrigant de l’horror de l’embaràs i la maternitat, cap a una cosa més inquietant interna i psicològica, i en el procés, entretingudament salvatge.

Lorenzo Ciofani, a l’article per a ‘Cinematografo’: Què passa si el que estàs criant no és el teu fill? Entre la depressió postpart i el thriller paranoic, tan inquietant com esquemàtic i desequilibrat. // (..) Una pel·lícula desequilibrada, una mica desvallestada en el seu pas del melodrama més insoportable a la paranoia menys equilibrada. // I dir que sorprèn la primera part, potenciada per un llarg pla tens que mostra el naixement sense deixar-nos veure mai què està passant, confiant la història al cansament físic de la mare, a la preocupació de la mare, a la inquietud de la llevadora, a la cara enigmàtica del ginecòleg. I dir això, sí, alguna cosa no suma: el nen -que veiem breument- neix sense fer soroll, amb el cordó al coll i amb dèficit d’oxigen, i per tant és ingressat de seguida a un altre lloc, fins que es recupera en poques hores. // Ara, que la mare rebutja el seu fill acabat de néixer (a qui no se li posa nom, com per subratllar el llimb entre dubte i certesa) és una cosa que passa més sovint del que es podria pensar, però “Mother’s Baby” explora sobretot què passa després, quan la dona -una consagrada directora d’orquestra- comença a analitzar aquell nen en creixement, sotmetent-lo a proves que haurien de “certificar” la seva sang. I així en el drama emergeix cada cop més el thriller i, per què no, l’horror d’aquell títol que al·ludeix a “Rosemary…” a una maternitat maleïda. // Però en aquesta precipitada catàbasi que travessa la depressió postpart i l’obsessió conspirativa, no hi ha bretxa entre el realisme i el gènere, amb els pastissos de la fotografia de Robert Oberrainer que no troben la densitat adequada per donar substància al canvi final, la directora (també guionista amb Arne Kohlweyer) disposat a nedar sense braços en els meandres psiquiàtrics que harmonitzaven la tensió de Franüz i l’Ernuk sobre els versos de Goethe inspirats en història real d’un nen mort que afirmava ser perseguit per una personificació de la mort. // Inquietant però esquemàtica, si bé l’actuació de Marie Leuenberger és sòlida (el repartiment també inclou Hans Löw en el paper del màrtir, Claes Bang donant al doctor un encant mefistofèlic i Julia Franz Richter com a llevadora ambigua).

Berlinale Special.

De Dylan SOUTHERN, “The Thing with Feathers“.

Producció: Anglaterra. Any: 2025. Durada: 1h38. Sinopsi: Després de la mort de la seva dona, el control d’un jove pare sobre la realitat s’esfondra quan una presència aparentment maligna comença a allunyar-lo des dels racons més ombrívols de l’apartament que comparteix amb els seus dos fills petits. Amb Benedict Cumberbatch, Richard Boxall, Henry Boxall, Sam Spruell, Vinette Robinson.

Ressons:

Vladan Petkovic, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Benedict Cumberbatch es carrega a l’esquena el drama psicològic de clara singularitat estilística però d’irregularitat narrativa del debutant britànic Dylan Southern. // El guionista i director britànic Dylan Southern ha escollit una de les novel·les més celebrades de la literatura anglesa moderna, ‘Grief Is the Thing with Feathers’, de Max Porter, per adaptar-la al seu primer llargmetratge, “The Thing with Feathers”, un drama psicològic amb elements de fantasia i terror 8..). Hi trobem Southern com un talent per veure com evoluciona, amb un enfocament i un estil diferents que podem esperar que creixin més clarament definits i més ferms en el futur, però aquest estil no sempre funciona a nivell tonal o narratiu. // L’actor principal Benedict Cumberbatch probablement atraurà el públic, i és la seva actuació la que fonamenta la pel·lícula sovint desigual. Interpreta un personatge que es diu simplement pare, i la imatge s’obre just després del funeral de la seva dona. És un començament fosc i solemne, ja que el pare demacrat pregunta als seus dos fills de set o vuit anys, anomenats Boys (els bessons Henry i Richard Boxall) si tenen gana. Els nens semblen commocionats, però no tan perduts com el seu pare. De fet, Southern se centra realment en el pare i la seva negativa a acceptar la pèrdua. // La pel·lícula està dividida en capítols que ens indiquen des de quin punt de vista estem seguint els esdeveniments, i un [d’aquests capítols] està dedicat als Boys, amb un d’ells fent de narrador, però aquesta és la seva part més feble i menys concreta. El personatge molt més present és l’aparent antagonista Crow. El pare és un escriptor de còmics, i aquesta criatura surt de les pàgines dels seus dibuixos i esdevé una representació molt present, molt física, del dolor, que no és un espòiler, donat el títol del material original. //  Interpretat per David Thewlis, Crow és un ocell gran i antropomòrfic amb unes mans que acaben en urpes. Poques vegades arribem a veure les seves ales, que, malgrat l’intens físic dels efectes (..), fan que en determinats moments sembli una mica ridícul. Al principi de la pel·lícula, el director utilitza trops de terror subtils però evidents per marcar el to, de manera que primer percebem Crow com una amenaça letal. A mesura que el pare es perd cada cop més en la seva desesperació, passa d’una veu incorpórea que se’n burla de la seva autocompasió, anomenant-lo “Pare trist” o “Vidu anglès”, a una presència visceral i agressiva. // (..) [Benedict] Cumberbatch s’entrega a un paper realment exigent, i en els moments més esgarrifosos de la pel·lícula, que se senten infrautilitzats, ell mateix va agafant gradualment els atributs d’un corb, grallant inconscientment mentre intenta preparar l’esmorzar maldestrament o retorçant el braç a l’esquena com una ala. Tal com li diu al seu terapeuta, va confiar en la seva dona per a tot, així que la seva negativa a cedir al dol és psicològicament sòlida. Les seves manifestacions físiques, però, no són tan coherents, especialment amb la introducció d’un altre personatge d’un altre món que endinsa la pel·lícula en el territori de terror. Això resulta mal preparat i sobtat, però, ens fa pensar a quin propòsit narratiu serveix realment.

Berlinale Special.

De Madeleine SIMS-FEWER, Dusty MANCINELLI, “Honey Bunch“.

Producció: Canadà. Any: 2025. Durada: 1h53. Sinopsi: El marit de la Diana la du a una experimental de traumatologia ben endins del desert, però ella no se’n recorda del motiu. A mesura que li revenen els records, també ho fan algunes veritats inesperades i sinistres sobre el seu matrimoni. Amb Grace Glowicki, Ben Petrie, Kate Dickie, Jason Isaacs, India Brown.

Berlinale Special.

De Marcin WIERZCHOWSKI, “Das Deutsche Volk“.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 2h12. Sinopsi: La pel·lícula narra la història dels familiars de les víctimes i dels supervivents de l’atac racista de Hanau el 2020, en què nou joves van ser assassinats perquè l’autor no els considerava alemanys. Documental.

Ressons: Davide Abbastecianni, a la crítica per a ‘Cineuropa’|

Perspectives.

De Mohamed RASHAD, “The Settlement” / “Al mosta’mera”.

Producció: Egipte, França, Alemanya, Qatar, Aràbia Saudí. Any: 2025. Durada: 1h34. Sinopsi: Després que un home mori en un accident laboral, l’única indemnització que s’ofereix a la família és l’oportunitat per als seus dos fills, en Hossam (23) i en Maro (12), de treballar a la mateixa fàbrica, colze a colze amb el responsable de la mort del seu pare. Amb Adham Shoukry, Ziad Islam, Hajar Omar, Mohamed Abdel Hady, Emad Ghoneim. Guió: Mohamed Rashad.

Ressons:

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: A l’agradable i el sensible primer llargmetratge de Mohamed Rashad, joves desafavorits d’Alexandria lluiten per aconseguir un futur millor // Què passa quan no et queden bones opcions? Has de lluitar per un futur millor o simplement romandre al marge de la vida, esperant que passi el temps? Aquestes són les preguntes a les quals s’enfronta en Hossam (Adham Shoukry), de 23 anys, el protagonista de “The Settlement”, el primer llargmetratge de l’escriptor i director Mohamad Rashad (..) // En Hossam torna a casa després que el seu pare hagi mort en un accident de fàbrica. No hi ha cap investigació, i la família no rep cap indemnització, coneguda com diners de sang. En canvi, a en Hossam se li dóna la feina del pare, que, a la seva pobra comunitat d’Alexandria, es veu com un acord viable. També ha de fer un pas a casa, tenint cura de la seva mare malalta (Hanadi Abdel Khalek) i del seu germà de 12 anys Maro (Ziad Islam). Aquesta tasca no serà fàcil, ja que la vida passada d’Hossam com a narcotraficant torna a cridar-lo. També coneix un treballador implicat en l’accident que va provocar la mort del seu pare. // “The Settlement” no és una pel·lícula de revenja, ni és el tipus típic de crítica social que tan bé coneixem per les obres dels germans Dardenne o Ken Loach. Tanmateix, hi ha un comentari clar, però discret, sobre la divisió de classes que té una influència decisiva en la vida d’en Hossam. // [Mohamed] Rashad, amb els seus antecedents en el documental, hi aporta un enfocament observacional similar a “The Settlement”. L’estratègia de mostrar com són els dies repetitius i en la seva majoria tranquils a la fàbrica i a casa és impactant i ofereix una àmplia oportunitat per entendre realment la realitat de la vida quotidiana dels protagonistes. A més, aquesta tècnica ajuda a forjar una connexió emocional amb en Hossam, la presència tènue del qual és intrigant. Com més silenciós està, més volem entendre’n la perspectiva, i ens trobem animant-lo perquè es forgi una vida per ell mateix. // La característica més forta de la pel·lícula de Rashad són les actuacions dels protagonistes no professionals, Shoukry i Islam. La relació entre els germans serveix com a cor emocional de la història. Tot i que Maro és més jove, és ell qui ensenya a Hossam com ser un home gran dient-li quin és un comportament honorable. D’altra banda, hi ha un gerent de fàbrica estricte i dur que utilitza Hossam per aconseguir drogues i que no es preocupa gaire per la seguretat dels seus empleats. Aquestes dues relacions proporcionen un full de ruta per al protagonista, però també són símbols del control que exerceixen sobre els individus les seves famílies i la societat en general. En aquest món, sembla que hi ha un espai molt limitat per funcionar a la societat, i l’opció més segura és només menjar-se un pastís humil. O simplement per desconnectar de les expectatives de la societat i viure fora de la ciutat, de la llei o de qualsevol estructura que, en condicions normals, proporcionés una sensació de seguretat, més que no pas d’esclavitud. // Per a alguns espectadors, el ritme lent pot arribar a ser frustrant, sobretot perquè la subtrama que implica l’interès amorós d’Hossam resulta poc desenvolupada i mancada de beneficis dramàtics. Tanmateix, l’atmosfera autèntica i orgànica de la pel·lícula compensa les seves mancances. “The Settlement” és una d’aquelles pel·lícules modestes que es poden passar per alt, però val la pena submergir-se en un món on la felicitat és rara i l’orgull als ulls d’un germà petit és la recompensa definitiva.

Altres ressons: Ola Salwa n’entrevista el director |

Perspectives.

De Paula TOMÁS MARQUES, “Duas Vezes João Liberada” / “Two Times João Liberada”.

Producció: Portugal. Any: 2025. Durada: 1h10. Sinopsi: La João, una actriu lisboeta, protagonitza una pel·lícula biogràfica sobre Liberada, una dona no conforme amb el seu gènere que va ser perseguida per la Inquisició al Portugal del segle XVIII. Tot i que el director del biopic sembla tenir predilecció per retratar la violència i el patiment a la pantalla, la història de Liberada és, en última instància, una història de força, resistència i rebel·lió contra els rols de gènere establerts. La producció es converteix en un camp de batalla quan la João s’enfronta al director per la forma com ha de representar-se el llegat de Liberada. Aquestes tensions s’agreugen perquè el fantasma de Liberada comença a perseguir la João en els seus somnis i els límits entre el passat i el present es difuminen. Quan el director pateix una misteriosa paràlisi i no pot acabar la pel·lícula, la João s’ha d’obrir camí a través del caos del rodatge, turmentada per preguntes sense resposta no només sobre el futur de la pel·lícula, sinó també sobre la seva pròpia connexió amb l’esperit i la història de Liberada. Amb June João, André Tecedeiro, Eloísa d’Ascensão, Tiago Aires Lêdo, Jenny Larrue. Guió: Paula Tomás Marques, June João (la protagonista).

Ressons:

Teresa Vieira, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El primer llargmetratge de Paula Tomás Marques, un potent exercici sobre la representació cinemtogràfica a la història, obre les portes al món de les possibilitats // Una pel·lícula dins d’una pel·lícula: “Two Times João Liberada” narra la història del personatge de ficció João Liberada, una persona no conformista de gènere perseguida per la Inquisició en els judicis del segle XVIII, i João (June João), l’actriu que interpretarà el seu paper de protagonista en una pel·lícula. Aquesta és la base narrativa del llargmetratge debut de Paula Tomás Marques (..) que segueix la producció cinematogràfica (de ficció) del biopic d’aquest personatge, a mesura que cada cop es fa més complicada -o inquietant-. // Dividit en quatre capítols, el preludi no oficial és la revelació del destí final del director de cinema (André Tecedeiro), que ha de quedar misteriosament paralitzat. Seguint la veu de João, la narració recorrerà el que precedeix aquell moment, però no buscant precisament resoldre el misteri paralitzant (o almenys no massa extensament). La recerca definitiva, en canvi, serà una reflexió sobre els processos d’aquella (i totes) pel·lícules: fer preguntes -la majoria encara sense resoldre- sobre la representació cinematogràfica i històrica legítima i els modes de producció. // João s’involucra primer en el projecte perquè necessita una nova feina d’actriu, però també perquè, sobre el paper, ho té tot per ser un bon projecte: una pel·lícula amb una figura històrica LGBTQIA+ com a protagonista, un equip format principalment per persones ‘queer’, dones amb rols de lideratge, i la llista continua. No obstant això, aviat queda clar que, fins i tot en aquest context, l’angle del guió respecte a la història de João Liberada seguia seguint els relats dels qui van perseguir Liberada. Aleshores, João intenta pensar en diferents maneres de retratar la part que falta d’aquesta història, però la seva veu es torna cada cop més dissonant amb la del director de pel·lícula, creant una bretxa cada cop més gran entre el que sent que és just amb el personatge i el paper real que interpreta. A mesura que s’allunya més del paper, s’acosta a Liberada, un personatge que no tenia lloc a la història. Els tocs sobrenaturals subtils però commovedors es desencadenen amb el desenvolupament del projecte, a mesura que la presència i la influència de Liberada es fa més forta, literalment. El seu esperit troba una manera de connectar amb João, sobretot durant el son, però també amb la resta de l’equip de filmació, fins i tot aconseguint interferir elèctricament (i sonorament), interrompre i canviar el curs de la pel·lícula. Un nou destí fet possible per l’equip, com a col·lectiu que uneix forces per traçar un nou camí per a les imatges finals. // (..) Finalment, es tracta d’una pel·lícula sobre el propi cinema, i la presència de l’equip com a part del repartiment (i viceversa) crea una sensació de familiaritat que poques vegades es veu amb aquest nivell d’honestedat (en la ficció) i que crea una sensació càlida i acollidora. Però aquesta calidesa no vol dir facilitat: convida a una reflexió col·lectiva, ja que el treball d’esbrinar què pot i ha de ser el cinema es fa cada dia, amb cada pel·lícula, amb cada persona. Aquesta pel·lícula només està posant les bases per a un pas endavant.

Panorama.

De Nele MUELLER-STÖFEN, “Delicious“.
With Fahri Yardim, Valerie Pachner, Carla Díaz, Naila Schuberth, Caspar Hoffmann
Germany 2025
Panorama | World premiere | Debut film
A wealthy German family hires a young woman as a maid during their summer holiday in Provence. Gradually, the life of the entire
family changes – with dramatic consequences.

Panorama.

De Joy GHARORO-AKPOJOTOR, “Dreamers“.
With Ronkę Adékoluęjo, Ann Akinjirin, Diana Yekinni, Aiysha Hart, Harriet Webb
United Kingdom 2025
Panorama | World premiere | Debut film
As her freedom is threatened, Isio, a Nigerian migrant freshly placed in a UK asylum removal centre, searches for the will to battle the
system and finds a kindred spirit who might help her through. Freedom is elusive, but love is eternal.

Panorama Dokumente.

De Kinga MICHALSKA , “Bedrock“.
Documental.
Canada 2025
World premiere | Debut film | Documentary form
Bedrock is a psychological journey across today’s Poland that weaves together stories of Poles living on Holocaust sites. Through a
series of intimate encounters, this poetic film looks at the unsettling contradictions with which people learn to live.

Panorama Dokumente.

De Billy SHEBAR, “Monk in Pieces”
Documental. With Meredith Monk, Björk, David Byrne, Ping Chong, John Schaefer
USA / Germany / France 2025
Panorama Dokumente | World premiere | Documentary form
Visionary composer and performer Meredith Monk overcame hostile critics to become one of the great artists of her time. In her
seventh decade of creativity, she ponders how her unique work can continue without her.

Ressons:

Gregory Coutaud, a la crítica per a ‘Le Polyester’ |

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!