Club 7 Cinema

En aquest apunt recullo les pel·lícules que es presenten avui per primer cop a les principals seccions del Festival de Berlín 2025 i, a mesura que en vagin arribant les cròniques dels enviats especials, els hi aniré afegint. Convé recordar que el calendari de sessions per a la premsa és pèl diferent del de les sessions oficials públiques i que els crítics dosifiquen els seus articles en funció de la disponibilitat de temps per a redactar-los i penjar-los. Per tant, al decurs dels propers dies aniré actualitzant l’apunt, amb els corresponents Ressons de Berlín.

Nota: Per tal d’alleugerir una mica l’apunt, hi he deixat la informació de les pel·lícules a: títol, Producció, Any, Durada, Sinopsi, Actors. La resta de la informació  (enllaços, directors, etc.) la podeu trobar als apunts que ja he publicat sobre les respectives seccions del certamen.

Berlinale Special.

De Petra VOLPE, “Late Shift” / “Heldin”.

Producció: Suïssa, Alemanya. Any: 2025. Sinopsi: La Floria, una infermera, treballa amb una dedicació inquebrantable en una sala d’hospital amb poc personal. Però avui, el seu torn es converteix en una cursa de nervis contra el temps. Amb Leonie Benesch (Floria), Sonja Riesen, Urs Bihler, Margherita Schoch, Jürg Plüss.

Ressons:

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’:

Competició.

De Mary BRONSTEIN, “If I Had Legs I’d Kick You”

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h53. Sinopsi: Amb la vida enfonsant-se al seu voltant, la Linda brega amb la misteriosa malaltia de la seva filla, el marit absent, una persona desapareguda i una relació cada cop més hostil amb el seu terapeuta. Amb Rose Byrne (Linda), A$AP Rocky, Conan O’Brien, Danielle Macdonald, Ivy Wolk. Guió: Mary Bronstein.

Ressons:

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: Rose Byrne és una d’aquestes actrius que milloren cada projecte en què participen, i no ha fet mai una mala interpretació. (..) // La pel·lícula que Byrne va presentar ahir a concurs a la Berlinale, “If I had legs I’d kick you”, és un drama d’alt voltatge emocional en què ella ocupa la pantalla en cada escena i gairebé en cada pla; de fet, la càmera sovint es manté provocativament enganxada al seu rostre, com si volgués posar a prova tant els seus límits com els del seu personatge (..). // L’australiana dona vida a Linda, una terapeuta que s’enfronta alhora a diversos problemes: la seva filla té un trastorn que li provoca aversió al menjar, per la qual cosa ha de ser alimentada a través d’una sonda mentre dorm, i passa els dies en una clínica; el sostre de l’apartament on viu amb la petita s’esfondra –no trigarà a funcionar a tall de metàfora de la seva vida–, cosa que significa que les dues es veuen obligades a anar-se’n a viure a un motel atrotinat al costat de la platja; i, a més, el marit de Linda estarà absent per feina durant dos mesos, de manera que ella es queda sola davant el desastre, sotmesa als efectes de l’estrès, el vi, la marihuana i una sèrie d’al·lucinacions, o una cosa semblant. No veiem mai la cara de la nena tot i que sí que sentim sovint la seva tremolosa veu, i això convida a assumir que, per damunt de tot, és una manifestació de les angoixes de la mare. // Des del principi, la directora Mary Bronstein ens introdueix en la fràgil ment de la seva protagonista, que avança cap a un punt crític. La pel·lícula comença amb una intensitat màxima i a partir d’aquí no deixa d’augmentar-la, de manera que fa la sensació de ser no tant un drama domèstic com un thriller visceral, que retrata la maternitat com una cursa d’obstacles condemnada al fracàs i reconeix que exercir-la pot soscavar la salut mental d’una dona. En part per això, ofereix el tipus d’experiència cinematogràfica de la qual se surt amb una necessitat desesperada d’aire fresc i tranquil·litat (..). // En qualsevol cas, resulta enlluernador el control del qual Bronstein fa gal·la per, paradoxalment, desconcertar-nos amb el que Linda està patint. La pel·lícula fa successius canvis bruscos de to amb una precisió mil·limètrica, i en aquest sentit té a favor seu l’extraordinària habilitat de Byrne per aportar a cada escena exactament el que se n’exigeix, ja sigui cruesa, fragilitat, nerviosisme, estupefacció, volatilitat o, de vegades, algunes d’aquestes emocions alhora, per la qual cosa l’actriu es mostra capaç de ser mordaçment divertida en una escena i trencar-nos el cor en la següent. Tot i que el seu personatge fa algunes eleccions qüestionables, Byrne aconsegueix, a més, que en tot moment sentim empatia i que comprenguem el seu dolor mentre contemplem el seu periple, alarmats i exhaustos (..).

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: L’australiana Rose Byrne està associada al gènere (..). El seu lloc en [el cinema] de gènere pot haver dut a un equívoc (ridícul i tanmateix habitual): el de pensar-hi com una actriu simplement solvent. “If I Had Legs I’d Kick You”, la pel·lícula de Mary Bronstein serveix, entre altres coses, per a confirmar Byrne com una de les actrius de presència més fascinant del cinema contemporani. // És així, d’entrada, per una qüestió de premissa: la càmera s’hi enganxa al llarg de bona part del seu (potser excessiu) metratge (113 minuts). El seu personatge és Linda (..) Linda es va revelant des de la fallida, emocional i psíquica. I aquí és on la posada en escena cobra un cert sentit, basant-se gairebé eminentment en els primers plans de Byrne, tan a prop seu que fins i tot llueixen les petites imperfeccions de la pell i de les dents. Aquí ja no és aquella dama d’honor odiosament impecable de “Dames en guerra”, sinó una dona en caiguda lliure. Més enllà de l’actriu, la pel·lícula sucumbeix als encants d’A24, una productora i distribuïdora que imprimeix al seu catàleg un segell gairebé autoral, i que a “If I Had Legs I’d Kick You” es manifesta a partir d’un to de malson que pot acabar saturant la pel·lícula. // Byrne és, en altres paraules, el millor d’una pel·lícula que aborda la maternitat exclusivament des del punt de vista de la mare i deixa deliberadament la filla en fora de camp constant (..).

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) Per tot això, davant de tot el que portem vist, el que passa en els 113 minuts amb Rose Byrne és el contrapès que feia falta a la Berlinale. La coneguda actriu és pràcticament a tots els plans (..). És una elecció dramàtica i és pertinent. // (..) Bronstein proposa dos fils conductors, un de traumàtic i l’altre de neuròtic. El primer té a veure amb els trastorns postpart que afecten la matriu psíquica del personatge; el segon consisteix a observar la bogeria en si que determina la vida quotidiana. Pel microscòpic bull l’alienació d’una forma de vida. // A la filla la podem sentir, però roman fora de la pantalla, i d’aquesta manera la càmera gairebé es transforma en una extensió epidèrmica flotant al voltant del personatge [de la mare]. L’avorriment, la voluntat, la impaciència, l’amor esdevenen visibles a causa de l’expressivitat absoluta de l’actriu [Rose Byrne]. Les arrugues, els orificis del nas, el coll, els ulls semblen respondre al senyal del cervell de Byrne, com si fos capaç d’intervenir a cada regió minúscula del físic. És prodigiós. // Tot i que l’excés a l’interior del relat fagocita l’ésser de la pel·lícula, “Si tingués cames et donaria una puntada de peu” fa un compendi de la muda desesperació de milers de persones per a les quals l’infern no és un concepte teològic, sinó una evidència de totes les setmanes. Es viu en un sistema econòmic i social que arracona qualsevol persona a sentir que existir és indesitjable. // Seria escandalós que a Byrne no se li donés el premi a la seva interpretació. També és una pena que no hi hagi una distinció en el premi als secundaris: Conan O’Brien, com el terapeuta de la protagonista, brilla tant com ella. Junts tornen una mica d’esperança a una Competició que pot canviar a partir de demà, amb les pel·lícules d’Iván Fund, Radu Jude, Richard Linklater i Hong Sangsoo (..).

Competició.

De Frédéric HAMBALEK, “What Marielle Knows” / “Was Marielle weiß”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h26. Sinopsi: La Julia i en Tobias descobreixen que la seva filla Marielle ha desenvolupat de sobte habilitats telepàtiques i pot veure i escoltar tot el que ells fan. Això condueix a situacions que van des de l’incòmode a l’absurd a mesura que es revelen veritats, sí, incòmodes... Amb Julia Jentsch, Felix Kramer, Laeni Geiseler, Mehmet Ateşçi, Moritz Treuenfels. Guió: Frédéric Hambalek.

Ressons:

Violeta Kovacsics, a la crònica per a ‘Otros Cines’: (..) “What Marielle Knows”, l’estimulant premissa de la qual (una adolescent veu i escolta tot el que fan els seus pares en la seva absència) es desinfla sota la forma d’una comèdia tosca.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos aiertos’: El públic local reia amb els acudits d’ “El que Marielle sap” (“Was Marielle weiß”) com si s’hi estigués projectant una d’en Lubitsch. De fet, la premissa podria ser la d’una comèdia de Quentin Dupieux, que pot introduir un element fantàstic al servei de la crítica dels costums en clau de cinema de gènere. A la pel·lícula de Frédéric Hambalek una bufetada d’una companya d’escola a l’adolescent Marielle li confereix el poder d’escoltar tot el que diuen els seus pares en qualsevol moment del dia i a qualsevol distància que estiguin. Les conseqüències d’un fenomen semblant són previsibles. // D’aquesta irregularitat perceptiva, se’n predica un dilema moral: tot el que es pensa de qualsevol cosa i d’algú ha de ser dit a la persona a qui parlem? Cal dir sempre la veritat? Era una pel·lícula ideal per indagar sobre la funció social de la hipocresia, però el senyor Hambalek prefereix, costi el que costi, postular la transparència de la consciència com un axioma d’allò que cal, el que implica donar legitimitat a la crueltat; i d’això se’n riu el públic, cosa que fa pensar: funcionem com gairebé autòmats amorals amb valors, anhels i idees esbalaïdorament esmussades (d’aquí a passar-se la vida tuitejant estupideses grotescament irrellevants o perjudicials només hi ha un pas). Per matisar el caràcter àspre de les confessions impietoses es restitueix el pitjor dels moralismes. El sexe, com sempre, és el tema, també la competència deslleial (..).

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’:

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’:

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’:

Competició.

De Vivian QU, “Girls on Wire” / “Xiang fei de nv hai”.

Producció: Xina. Any: 2025. Durada: 1h55. Nota sinòptica: La Tian Tian, ​​mare soltera d’una filla de cinc anys, mata un traficant de drogues i després la persegueixen per venjar-se’n. L’única persona que pot ajudar-la és la seva cosina, Fang Di, i hi recorre. Sinopsi: Les cosine Tian Tian i Fang Di es van criar com a germanes fins que les lluites familiars els van separar. La Fang Di se’n va anar a treballar com a doble dels estudis de cinema més grans de la Xina, per a compensar els deutes de la família. La Tian Tian es va quedar enrere, obligada a fer front a l’addicció del seu pare i va esdevenir presa de la màfia local. Obligada a fugira la gran ciutat, la Tian Tian busca la seva cosina.Juntes, malgrat elles i perseguides per la màfia, hauran de combinar força i resistència per a escapar d’un destí dramàtic que amenaça de consumir-les a totes dues. Amb Liu Haocun (Tian Tian), Wen Qi –Vicky Chen- (Fang Di), Zhang Youhao (Ming), Zhou You (el pare de la Tian Tian), Peng Jing (la mare de Fang Di). Guió: Vivian Qu.

Ressons:

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: Segueix la desfilada de pel·lícules anodines; la insignificància galleja títol rere títol. Exemples: en una pel·lícula xinesa de 120 minuts tres seqüències sobre el rodatge d’una pel·lícula a la pel·lícula no arriben a remuntar el llenguatge televisiu i la retòrica mandrosa de la seva construcció narrativa. A “Noies a la corda fluixa” (“Xiang fei de nv hai”), les nenes que són cosines, però se senten germanes, es retroben després de no veure’s fa uns cinc anys. L’addicció i els deutes econòmics de la més petita les reuneix. Vivien Qu dirigeix, però que porti un cognom no li confereix cap personalitat a una pel·lícula esquinçada en el seu progrés narratiu i asfixiada per flaixbacks publicitaris que aturen algun moment de comicitat i fluïdesa plàstica a les imatges (..).

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester‘:

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’:

Lovia Gyarkye, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’:

Berlinale Special.

De Guillaume RIBOT, “Je n’avais que le néant – “Shoah” par Lanzmann” / “All I Had Was Nothingness”.

Producció: França. Any: 2025. Sinopsi: Quaranta anys després de l’estrena de la monumental pel·lícula Shoah de Claude Lanzmann, Guillaume Ribot revela la recerca implacable del director per explicar el no contat, utilitzant només les paraules de Lanzmann i les imatges no vistes de l’obra mestra.

Ressons:

Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’:

Perspectives

De Joel ALFONSO VARGAS, “Mad Bills to Pay (or Destiny, dile que no soy malo)”

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h41. Sinopsi: L’estiu d’en Rico és una barreja salvatge de perseguir noies i vendre còctels casolans a una gelateria d’Orchard Beach, al Bronx. Però quan les circumstàncies obliguen la seva xicota adolescent, Destiny, a viure amb la seva família, els dies despreocupats se li acaben. Amb Juan Collado (Rico), Destiny Checo (Destiny), Yohanna Florentino (Mami), Nathaly Navarro (Sally). Guió: Joel Alfonso Vargas.

Ressons:

Diego Lerer, a la crònica per a ‘Micropsia’:

Violeta Kovacsics, a la crítica per a ‘Otros Cines’:

Gregory Couteau, a la ressenya per a ‘Le Polyester‘:

Perspectives.

D’Arnaud DUFEYS i Charlotte DEVILLERS, “On vous croit” / “We Believe You”.

Producció: Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h18. Nota sinòptica: Una mare ha de defensar la custòdia dels seus propis fills. Avui, l’Alice es presenta davant d’una jutge, sabent que no hi ha marge per a errors. Ha de parlar pels seus fills, ja que és la seva custòdia la que està en qüestió. Pot protegir-los del pare abans que sigui massa tard? Sinopsi: La baralla d’Alice, una mare de 40 anys. Davant de la jutge, no té marge d’error: ha d’aconseguir com sigui fer sentir les paraules dels seus fills, aterrits davant la idea de tornar a veure el seu pare. Però avui, més que el pare, és a l’Alícia a qui la justícia demana comptes… Un tema ultra contemporani i una pel·lícula que narra la història de la qüestió de la veu de les dones i de l’atenció per part de la justícia a la violència familiar i domèstica. Amb Myriem Akheddiou (Alice), Laurent Capelluto, Natali Broods, Ulysse Goffin, Adèle Pinckaers. Guió: Arnaud Dufeys, Charlotte Devillers.

Ressons:

Diego Lerer, a la crònica per a ‘Micropsia’:

Gregory Couteau, a la ressenya per a ‘Le Polyester’:

Aurore Engelen, a la crítica per a ‘Cineuropa’:

Panorama.

De Çağla ZENCIRCI, Guillaume GIOVANETTI, “Confidente” /  “Confidante”.
With Saadet Işıl Aksoy, Erkan Kolçak Köstendil, Muhammet Uzuner, Nilgün Türksever, İlber
Uygar Kaboğlu
Turkey / France / Luxembourg 2025
Panorama | World premiere
Ankara, 1999. Arzu takes one call after another in the erotic call centre where she works. When an earthquake hits Istanbul, a young
client she spoke to earlier phones her back, begging her to rescue him from the rubble.

Ressons:

Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’:

Panorama.

De Jeanette NORDAHL, “Beginnings” / “Begyndelser”.
With Trine Dyrholm, David Dencik, Johanne Louise Schmidt, Bjørk Storm, Luna Fuglsang Svelmøe
Denmark / Sweden / Belgium 2025
Panorama | World premiere
Ane and Thomas are on the verge of being divorced when Ane suffers a stroke, forcing them to stay together and postpone telling their
children about the split. Faced with this new reality, the two find hope where they least expect it.

Panorama.

D’Imran HAMDULAY, “The Heart Is a Muscle“.
With Keenan Arrison, Melissa De Vries, Loren Loubser, Dean Marais, Ridaa Adams
South Africa / Saudi Arabia 2025
Panorama | World premiere | Debut film
At a barbecue, Ryan’s five-year-old son briefly goes missing. Ryan’s violent reaction to this scare sets off a chain of events and
unearths secrets from the past. A journey of self-discovery and forgiveness begins.

Panorama.

De Sébastien BETBEDER, “L’ Incroyable femme des neiges” / “The Incredible Snow Woman”.
With Blanche Gardin, Philippe Katerine, Bastien Bouillon, Ole Eliassen, Martin Jensen
France 2025
Panorama | World premiere
Travelling solo across Greenland, camping on an ice floe, single-handedly wrestling a bear. Not much daunts Coline Morel – except,
perhaps, confronting her own existence when it starts to spiral out of control.

Ressons:

Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’:

Altres ressons: Fabien Lemercier n’entrevista el director, a ‘Cineuropa’ |

Panorama.

De Ping CHU, “Silent Sparks“.
With Akira Huang, Shih Ming Shuai, Jui Chun Fan, Chih Wei Cheng, Wei Jei Hu
Taiwan 2024
Panorama | International premiere | Debut film
Freshly released from prison, Pua plunges into the world of gangsters. His long-awaited reunion with his former cellmate Mi-ji falls short
of his expectations. Both men will soon have to make some difficult choices.

Panorama Dokumente.

De Juanjo PEREIRA, “Bajo las banderas, el sol” / “Under the Flags, the Sun”.

Producció: Paraguai, Argentina, EUA, França, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h30. Sinopsi: Aquest viatge totalment arxivístic pels 35 anys del règim d’Alfredo Stroessner al Paraguai revela imatges inèdites i explora un dels les dictadures més llargues de la història, els efectes de les quals encara ressonen avui dia. Documental.

Ressons:

Diego Batlle, a la ressenya per a ‘Otros Cines’:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!