Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 de febrer de 2014
1 comentari

Berlín 2014 · Competició: “No ploris, vola”, de Claudia Llosa

Avui dimecres, la cineasta peruana —vinculada a Barcelona— Claudia Llosa retorna al Festival de Berlín, on guanyà l’Ós d’Or el 2009 amb La teta asustada. I ho fa entrant novament en competició, amb No ploris, vola, una producció amb participació catalana, rodada al Canadà i protagonitzada per Jennifer Connelly, Cillian Murphy i Mélanie Laurent.La mateixa autora ens presenta la pel·lícula:

Una mare que abandona el seu fill pel bé comú; un fill que s’abandona a si mateix i a la seva pròpia capacitat de sentir per suportar la tragèdia; i una dona que abandona la seva vida i éssers estimats, amb la seva única obsessió: curar-se. Tres personatges que reflexen el difícil equilibri de portar una vida plena al mateix temps que assumeixen la seva pròpia fragilitat i les seves incerteses.

“No ploris, vola” és un viatge a través del món de l’art i de la natura que explora el significat de la guarició i la mort. Un viatge que ens obliga a enfrontar-nos a la immensitat de conceptes a vegades impossibles de comprendre de forma racional com és l’amor, el caos i la fe. L’art pot guarir? Pot ser la natura una variable? Aristòtil deia que els éssers humans senten dolor quan van en contra de la seva naturalesa (cicles, estacions, renovació i canvi). Al final, aprenem que la tasca més difícil a la vida és entendre la nostra pròpia naturalesa i que potser, l’art ens pot ajudar ja que ofereix la possibilitat de la catarsis i la sublimació.

Nana Kunning (Jennifer Connelly) viatja a la recerca d’aquest concepte, conscient que l’exploració no es troba en l’obra d’art (l’objecte en si), sinó en el procés de la seva creació. “No ploris, vola” força l’espectador a fer aquest viatge, el mateix que fa el seu fill Ivan (Cillian Murphy) per trobar la mare. Una travessada cap a l’infinit, cap a la blancor absoluta on no és possible amagar-se. En definitiva, és un viatge cap endins, cap a nosaltres mateixos.

FOTO © José Haro —facilitada per Wanda— Jennifer Connelly, a No ploris, vola, de Claudia Llosa


No ploris, vola (Aloft | No llores, vuela)

Director: Claudia Llosa. Guió: Claudia Llosa. Producció: Wanda Visión (Espanya), Arcadia Motion Pictures (Catalunya), Buffalo Gal Pictures (Canadà). Coproducció: Manitoba Films (Espanya), Noodles Production (França), amb la participació de TVE, Canal + i TVC i amb el suport de l’ICAA, ICEC, Telefilm Canadà, Manitoba Film&Music, CNC, l’Institut Francès, Media i Promperú. Durada: 1h52.

Repartiment: Jennifer Connelly (Nana, la mare), Cillian Murphy (Ivan, el fill), Mélanie Laurent (Ressmore, la periodista), Oona Chaplin (Alice), William Shimell (Newman), Zen McGrath (Ivan, a 10 anys), Winta McGrath (Gully), Peter Mcrobbie (Ike), Ian Tracey (Hans), Andy Murray (Lance).

Sinopsi: A través d’una mare (Jennifer Connelly) i un fill (Cillian Murphy) ens submergim en el passat, marcat per un accident que els separa. Ella es convertirà en una famosa artista i sanadora; ell, en un falconer peculiar que viu marcat per les petjades d’una doble absència. En el present, una jove periodista (Mélanie Laurent) propiciarà una trobada entre tots dos que ens farà qüestionar el sentit de la vida i de l’art, per a plantejar-nos la possibilitat d’assumir una vida plena malgrat les incerteses.

Altres Vídeos: Clip 2 | Vídeos al web del Festival de Berlín.

Vendes internacionals: Dreamcatchers. Distribuïdores: Wanda. Més informació: Web oficial | CatalanFilms (cat) | Imdb (ang) | MyMovies (it).

Altres festivals: pendent. Reconeixements: premis i nominacions.

Altres apunts en aquest blog: Claudia Llosa torna a la competició de la Berlinale. Altres informacions: estrena al mercat espanyol, 23.01.2015.


FESTIVAL DE BERLÍN 2014 Competició:

No ploris, vola

(al/ang)


Directora: Claudia Llosa (Lima, Perú, 15.11.1976). Va estudiar Ciències de la Comunicació a la Universitat de Lima (1998) i més endavant (el 2001) va fer un Master de Guió de Cinema i TV a l’Escola Superior d’Arts i Espectacles TAI, de Madrid. Ha treballat en televisió i com a realitzadora d’espots publicitaris, per a empreses peruanes i estrangeres. Va crear la seva pròpia companyia de producció i el 2006 presentà la seva opera prima Madeinusa als festivals de Sundance i Rotterdam —Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, primer d’una llarga llista de guardons—. La teta asustada (2009) va ser el seu segon llargmetratge i, a més de guanyar l’Ós d’Or, també s’endugué de la Berlinale el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional, mesos abans de ser nominada a l’Oscar. El 2012, va dirigir el curtmetrtge Loxoro, per a la sèrie televisiva “Fronteres” —produïda per TNT, amb la participació d’altres cineastes llatinoamericans—, amb què guanyà el Teddy Award de la Berlinale 2012.


 

  1. Xavi Serra, enviat especial del diari Ara a la Berlinale:

    (..) rebut amb aplaudiments en la seva estrena a Berlín, però caldrà veure si el jurat es deixa seduir per un film amb una sensibilitat tan pròxima al cinema d’Isabel Coixet com al lirisme metafísic de l’Alejandro Iñárritu de Biutiful (..) És un guió ple de simbolisme i epifanies, carregat de dramatisme i dolor, que dispara sense ironia frases com “La natura no jutja la llum ni la foscor” (..) Si a Madeinusa i La teta asustada la directora explorava el xoc entre un món antic i un de nou, ara el viatge és invers. “La pel·lícula tracta de com connectar amb la nostra part primitiva i alliberar el jo interior”, assegurava (..) Les interpretacions no fallen. Però la realització claustrofòbica i els subratllats musicals juguen en contra d’un film massa impermeable a l’humor i la ironia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!