Club 7 Cinema

L’adéu a la reina (Les Adieux à la reine | Farewell My Queen)

Benoît Jacquot (París, 05.02.1947), l’autor de Villa Amalia (2009), Au fond des bois (2010), À tout de suite (2004), L’escola de la carn (1998) concorre per l’Ós d’Or amb aquesta pel·lícula d’època, adaptació de la novel·la homònima de Chantal Thomas, sobre els primers dies de la revolució francesa, des de la perspectiva de criats de Versalles. 

Quan el 1977 va presentar Les enfants du Placard a la Quinzena dels Realitzadors, de Canes, els organitzadors van rebre Benoît Jacquot tot dient: Per a debutar, amb L’assasin misicien (1975), va optar per dur a la pantalla una novel·la de Dostoievski. La posada en escena molt despullada i la dicció àtona dels actors semblava que el convertien en hereu de Bresson, impressió que es confirma en aquesta segona pel·lícula. Jacquot, que havia entrat al món del cinema als disset anys, com un jove cinèfil, fent d’ajudant de direcció de Bernard Borderie, va seguir dedicant-se a aquesta tasca, assistint a diversos altres cineastes, entre els quals Margarite Duras (concretament, al rodatge de Nathalie Granger -1972- i India Song -1975-). Mentrestant, al tombant dels anys setanta, va anar assumint tasques de direcció, en l’àmbit televisiu, realitzant documentals (Jacques Lacan psychanalyse I i  Jacques Lacan psychanalyse II). De fet, mai no ha abandonat la feina per a la petita pantalla, fent-hi alguns altres documentals i, sobretot, adaptacions literàries, de Kafka (Une ville aux environs de New York -1983-), Brigitte Jacques (Elvie-Jouvet 40 -1988), Henry James (La bête dans la jungle -1988-), Jorge Luís Borges (Emma Zunz -1993-), Pierre Corneille (La place royale -1995), Marivaux (La vie de Marianne -1995-), Johann Wolfgang Goethe (Werther -2010-), André Gide (Les faux-monnayeurs -2010-)…

Per cert, en l’àmbit escènic, el 2004 va dirigir l’òpera Werther, de Massenet, a la Royal Opera House, del Covent Garden londinenc.

La seva carrera estrictament cinematogràfica la conformen ja una vintena de films, entre els quals -a més dels títols ja esmentats- es Ailes de la colombe, La Désenchantée, La Fille seule, Le Septième ciel, Pas de scandale, Sade, Tosca i Adolphe. I, entre els seus intèrprets, destaquen Isabelle Huppert, Isabelle Adjani, Virginie Ledoyen, Fabrice Luchini et Daniel Auteuil. En canvi, no es pot pas dir que Jacquot sigui un habitual dels grans festivals de cinema. A la competició de Venècia hi ha participat en tres ocasions (1997, 1999 i 2000); a Canes -paral·leles a part- passà força discretament com a quota francesa de la competició el 1998, amb L’escola de la carn i gairebé hi aconsegui interessar més amb À tout de suite, projectada a Un Certain Regard el 2004, i a Berlín, que enguany inaugura, només hi havia estat el 1996 i a Panorama, amb La fille seule.

L’adéu a la reina (Les Adieux à la reine | Farewell My Queen)

Director: Benoît Jacquot. Guió: Gilles Taurand i Benoït Jacquot, basat en la novel·la Les adieux à la reine, de Chantal Thomas (Editions du Seuil/Editions Points). Producció: GMT Productions (Boulogne, França), Les Films du Lendemain (París, França), Morena Films (Madrid, Espanya). Coproducció France 3 Cinéma (París, França), Euro Media France (Bry-sur-Marne, França). Durada: 1h40.