Club 7 Cinema

Des que Israel torna a atacar el Líban, em ve a la memòria la cançó Infant de Beirut, de Lluís Llach, i em passegen pel cap tot d’imatges de pel·lícules molt concretes. Ran de la irada reflexió d’Albert Torrents al seu bloc, he decidit fer aquest post sobre el tema.

Quan s’acabà l’anterior guerra del Líban, dos cineastes que l’havien patida en la seva joventut, van traslladar a la pantalla vivències personals d’aquell conflicte i reflexions diverses que els havia provocat. Ziad Doueiri, a West Beyrouth (1998), evocà la seva adolescència enjogassada, despreocupada i alliberada d’obligacions escolars, mentre el país es dividia i es matava, i fins que inexorablement l’espiral de violència l’acabà engolint, també a ell i als seus amics. Ghassan Salhab, a Terra incognita (2002), compongué un cant a Beirut, " ciutat set cops destruïda i tantes altres vegades reconstruïda", mentre en mirava la seva complexa diversitat.

Paral·lelament, el cineasta israelià Amos Gitai convertia les seves pel·lícules en autèntics clams pacifistes i de crítica contundent al sionisme, fins al punt de guanyar-se a pols l’animadversió perillosa dels poders fàctics del seu país. A Kippur (2000), despullava la guerra de qualsevol embolcall èpic, mentre ens transmetia la seva experiència quotidiana com a reservista mobilitzat a la guerra del Yom Kippur, als altiplans del Golam. A Kedma (2002), recordava esfereït com els fugitius del terror nazi esdevingueren perseguidors, tot just arribats a Palestina…

WEST BEYROUTH

Nascut el 1963, Ziad Doueiri va viure al Líban fins el 1983, que Beirut era en plena guerra civil. Aleshores, amb vint anys d’edat, se n’anà als Estats Units a estudiar cinema, a la Universitat de San Diego i a la UCLA. Format com a operador de càmera, va col·laborar en les  pel·lícules que van donar renom a Quentin Tarantino: Reservoir Dogs (1992), Pulp Fiction (1994) i Jackie Brown (1997). Mentrestant, anava escrivint el guió de West Beyrouth, amb què debutà el 1998 com a director.

Crònica picaresca i força autobiogràfica d’una adolescència robada per la guerra, West Beyrouth comença a Beirut, el 13 d’abril de 1975: primer dia oficial de la guerra civil libanesa. Uns milicians massacren els passatgers d’un autobús i en son testimoni Tarek i Omar, dos adolescents que viuen als barris occidentals, la part musulmana de la ciutat. Els cristians es fan els amos de la part oriental i aquesta divisió esdevé el símbol d’un país i d’un poble ara desunit. No obstant això, Tarek i Omar, fent com qui no s’adona de la tragèdia que es viu al voltant seu, miren de passar-s’ho bé, de treure el màxim partit a la seva edat jove, sobretot ara que estan sense escola, perquè l’han tancada. En companyia de May, una noieta cristiana del barri que els fa peça a tots dos, Tarek i Omar fan el ronsa per la ciutat i corren atzarosament pels carrers, a l’aventura. Es fan amics dels veïns, dels botiguers, dels milicians… i filmen en super 8 el que veuen, convertint-ho tot en una mena de gran i excepcional terreny de joc. Tarek, Omar i May viuen aquest primer any de guerra a la mesura de la seva despreocupació i dels seus enamoraments; però, de mica en mica, l’espiral de violència els enxampa. Fins i tot el "bordell" del Barri de les Oliveres ?la zona dels franctiradors?, on cristians i musulmans es retroben en pau, acaba patint la influència dels conflictes religiosos. I ni tan sols allà, els tres jovenets no s’hi poden estar…

West Beyrouth no deixa de ser un tòpic relat iniciàtic: el despertar de la sexualitat, la descoberta del món adult, la trobada/topada amb les responsabilitats i emocions dels grans… Però, això sí, emmarcat en unes circumstàncies excepcionals, de les quals acaba per convertir-se en document preuat. Unes circumstàncies que passen per la llibertat que l’enfonsament del país i de la família dóna als jovenets; però també la vivència de la por i del dolor que comporta la situació.

A la pel·lícula, diversos contrastos juguen un paper molt important. Els pares d’un dels xicots, per exemple. Havien estat revolucionaris ?de joves? i ara veuen com la guerra certifica l’enrunament total de les ideologies. D’altra banda, l’actitud de la mare davant del conflicte és diferent de la del pare. Ella, protectora, se’n vol anar, per salvar la pell. Ell, en canvi, es nega a exilar-se, com es nega a guerrejar: només vol seguir al país i que s’acabi la follia. Per altre cantó, ben d’altra manera pensa el pare de l’altre menut: creu que la seva família han d’adaptar-se a la condició musulmana a què els situa l’estúpida dialèctica del conflicte.

Sense trair la gravetat dels fets, Ziad Doueiri s’ho agafa amb ironia de la sana. L’humor el fa passar per l’alegria de viure dels dos nois protagonistes i les seves trapelleries d’adolescents. Ells incorporen el costat positiu de la Natura, duen sava nova, frescor, ganes de viure, en aquell context de mort i destrucció, tiranitzat per la irracionalitat dels humans (la guerra, el sectarisme que fa canviar artificialment els costums de la gent o que converteix en "enemiga" l’amigueta pel sol fet de ser cristiana i exhibir una creu…). Doueiri fuig del drama com del maniqueisme: a West Beyrouth hi ha dolor, però no és el tema; hi ha bàndols, però no és el tema. El tema és l’ésser humà sotmès a la violència política (o religiosa o social. Quan la violència enxampa fins i tot els protagonistes, malgrat que es neguen a considerar-se’n contendents, la pel·lícula ens mostra l’absència absoluta d’alegria i, subtilment, amb lleugers encadenats, el domini implacable de l’horror.

TERRA INCOGNITA

Nascut el 4 de maig de 1958, a Dakar, Ghassan SALHAB passà els primers anys de vida al Senegal i el 1970 s’instal·la al Líban amb la seva família. El 1975 es trasllada a estudiar a París i, des d’aleshores, viu entre la capital francesa i Beirut. Molt lligat a Beirut, ha dirigit dues pel·lícules que no tan sols s’hi ambienten, sinó que la ciutat n’és el tema major: Beyrouth fantôme (1998) i Terra incognita (2002).

Pel que em diuen, les conseqüències de la guerra en la ciutat i la seva gent eren ben presents a Beyrouth fantôme ?que no he vist?. La sinopsi argumental que n’he trobat, ens permet fer-nos-en cabal: després de deu anys d’absència, Khalil torna al Líban, a final dels anys vuitanta. El seu retorn a Beirut desferma emocions, dubtes i ràbia entra la família, els amics i els companys de lluita. Aquest retorn també provoca una reflexió sobre la vida, la guerra, al mort, la identitat.

Terra incognita, que vaig veure fa quatre anys al Festival de Canes, gira sobre una colla de personatges, entre els quals destaca el d’una guia turística, carregada de significat metafòric. L’acció se centra a Beirut, on el destí d’una colla de trentins queda entrelligat: Soraya, guia turística que es lliura a amants passavolants i que pel seu ofici recorre el pais de dalt a baix, seguint les petges de civilitzacions antigues, amb les quals sovint es barregen les de la guerra recent; Haïdar, un locutor solitari i apagat, espectador tant de la seva pròpia existència com de les notícies que llegeix per ràdio; Nadim, un arquitecte idealista que reinventa la seva ciutat, aportant la seva pedra a la cadena destrucció-reconstrucció; Leïla, que dubta entre un misticisme il·luminat i un ateisme desencantat, i Tarek, un amic que torna de l’exili i es pregunta el perquè de tot plegat. Aquesta gent es troba com suspesa, enganxada al present, sense gosar mirar enrere i ni pensar-hi de projectar-se cap al futur.

Són cinc protagonistes, entre els quals destaca Soraya, la guia turística: en ella es personifica Beirut (es deixa estimar per molts, però es resisteix a ser de ningú; maltractada, va a la seva, com Beirut, set vegades destruïda i tants cops reconstruïda). No en va aquesta guia ens passeja per les ruïnes arqueològiques, testimoni del passat de Beirut i de les seves resurreccions.

De resurrecció se’n parla, al film, que pren el pols a la refeta: exilats que tornen, arquitecte reclòs en l’ordinador amb què fa i desfà els plànols de la ciutat ?nova Beirut?, obres de reconstrucció, ruines descobertes "gràcies" a la destrucció bèl·lica…  Tot, amb una normalitat de convivència religiosa, pluralitat sexual, diversitat econòmica: és a dir, amb remor de ciutat viva! I, mentrestant, Ghassan Salhab, el director, es pregunta: quina mena de vides, quines històries es poden (re)inventar, després d’una catàstrofe?

No gaire temps després, les bombes els han tornat a caure al damunt i es va camí de la vuitena destrucció.

KIPPUR

Nascut a Haifa el 1950, Amos Gitaï és un home de teatre que ha realitzat, ja, més de 30 pel·lícules, entre documentals i ficcions. Amb Kippur (2000), va confirmar el prestigi que es guanyà amb la cinta Kadosh (1999), que disseccionava, amb gran rigor, l?univers asfixiant de les comunitats ortodoxes jueves. Gitaï, sempre preocupat per les principals línies de fractura de la societat israeliana, centrà Kippur en la desmitificació de la guerra. Hi reconstrueix l?experiència que ell mateix va viure el 1973, com a militar mobilitzat, durant la guerra del Yom Kippur, als altiplans del Golam. Més que una cronologia dels fets protagonitzats per la unitat aèrea de salvament, amb què hi va participar, la pel·lícula és un document sobre les sensacions que va experimentar: el caos en la mobilització dels reservistes, el temps inacabable de les tasques de rescat de ferits, la por i la perplexitat, els sacrificis inútils, el record de l?impacte del míssil que estavellà el seu helicòpter i els capgirà el paper: de salvadors a víctimes…

Kippur és una obra pacifista ?realitzada, de manera significativa, en ple procés de negociacions per la pau a la zona? que mostra el patiment real de la guerra i, en canvi, no ensenya mai l?enemic. Gitaï l?ha feta pensant, clarament, amb el públic hebreu; però, gràcies a una posada en escena rigorosa i minimalista, aconsegueix transmetre el valor universal de la seva experiència.

KEDMA

A les antípodes d?aquell Èxode (Otto Preminger, 1960) protagonitzat per Paul Newman, Kedma ?que també du per títol el nom d?un vaixell que traslladà supervivents de l?holocaust a la terra promesa, el maig de 1948, pocs dies abans de la proclamació de l?estat d?Israel? segueix l?arribada a Palestina dels que havien estat perseguits i mostra com, tot just acabats de desembarcar, esdevenen perseguidors ?de palestins. Rigorosa i poètica, es constitueix en una elegia al poble hebreu i una denúncia de l?origen de la violència a l?Orient Mitjà. Construïda a la manera de retaules vivents en què els personatges entren i surten de quadre com en un acte teatral, atorga un protagonisme especial al paisatge, que el converteix en testimoni mut i permanent de les matances i patiments d?uns i altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!