Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 de maig de 2013
0 comentaris

Baz Luhrmann inaugura Canes amb un “Gran Gatsby” per a la generació actual

FOTO Carey Mulligan i Leonardo DiCaprio, a El Gran Gatsby, de Baz Luhrmann

Hi ha un pla que m’ha commogut de debò en tot El gran Gatsby, de Baz Luhrmann, que s’ha projectat en la jornada inaugural del Festival de Canes 2013. És l’últim pla abans dels crèdits finals i que jo el descrigui no esguerrarà a ningú la visió de la pel·lícula ­-que s’estrena demà a bona part de la nostra cartellera (i avui, a la Catalunya Nord)-.

Com sabeu, estem parlant d’una nova adaptació de la famosa novel·la de Francis Scott Fitzgerald, ambientada al Nova York dels feliços anys vint i narrada pel personatge de Nick Carraway (Tobey Maguire), l’escriptor novell que s’ha instal·lat a Nova York i té per veí un milionari misteriós, Jay Gatsby (Leonardo Di Caprio), gran amfitrió de festes mundanes i delerós de recuperar Daisy (Carey Mulligan), la dona ara casada de qui s’enamorà en temps de guerra. En Nick Carraway escriu, per consell terapèutic, sobre els fets que va viure i van sacsejar la seva vida des que conegué Jay Gatsby; de manera que el film avança a tall de flasback i això ens du al pla final. Un cop ha enllestit el relat, hi mecanografia el títol: “Gatsby”. N’apila els fulls, s’ho mira i, a mà, hi esmena el títol “El gran Gatsby”, escriu. Per a ell, no havia estat tan sols un personatge, sinó un “gran” personatge. Un home amb un optimisme, un somni, una esperança prou covades dins seu com per haver-se convertit, efectivament, en la figura pública rutilant, glamurosa, misteriosa, havent-se venut la seva ànima a un dimoni dels negocis foscos, tot per poder arribar a la dona que estima. Un ésser pregonament romàntic, autèntic de cor en la seva falsedat exterior, envoltat de la hipocresia moral, les covardies íntimes i la prepotència de la classe dominant, que solia convidar-se-li a les festes. Per a un xicot de l’Amèrica interior, és la grandesa del seu protagonista el que realment l’ha trasbalsat en la seva estada a la costa Est i així és com aquell “El gran” que afeigeix manualment a “Gatsby” pren les connotacions emotives que he esmentat.

No deixa de ser curiós i significatiu que, en una pel·lícula efectista com aquesta, amb grans focs d’artifici visuals i sonors, el pla més emotiu sigui el d’un senzill paper blanc en què hi ha mecanografiada la paraula “Gatsby” i veus una mà que hi afegeix “The Great”.

No ens pot pas sorprendre que resulti efectista el mateix Baz Luhrmann de Moulin Rouge i Romeu i Julieta. La novetat en aquesta ocasió és el 3D, les possibilitats que aquesta tecnologia ofereix i els mals que causa al cinema, quan se la fa servir com el cineasta australià. “Això no és un film; sinó una altra cosa, un espectacle”, ha dit una amiga crítica japonesa, a la sortida de la projecció de premsa. I és que, en la primera de les dues hores llargues de metratge, el text primmigeni de Scott Fitzgerald, reproduït amb veu en off (de Maguire), serveix gairebé de simple pretext a l’encadenament d’imatges, que no arriben a conformar autèntiques escenes, conduit a un ritme cinematogràfic incessant, vitaminat des de l’interior dels plans per uns aparatosos moviments de càmera. Evidentment, la cosa s’excita de valent al reguitzell de festes al casalici de Gatsby, a les curses amb que els protagonistes mouen els seus impecables cotxes esportius per carreteres i carrers convencionals, i no podem pas dir que es calmi gaire als diversos actes de la dinàmica vida social d’aquella gent.

Certament, s’hi pot trobar explicacions. Al capdavall, la vida del tranquil narrador, ja enlluernat per la magnificiència amb què viu la seva cosina Daisy (casada amb un plaçó de la “noblesa” nord-americana), es torna vertiginosa des que entra a can Gatsby. I la cosa ja se li converteix en sideral quan per fi arriba a conèixer l’enigmàtic veí… Però representar aquest clímax amb un esclat de focs artificials diria que és d’una expressió visual fàcil, més amatent a enlluernar que a expressar… Diuen els responsables del film que han volgut restar fidels a la novel·la original -i certament ho han estat molt-, però ho han volguit tractar de manera que arribi a la generació actual. Per això, algun dels temes musicals de l’època esmentats a l’obra de Scott Fitzgerald, la banda sonora els combina amb hip-hop i altres estils musicals d’avui en dia i han comptat amb artistes com Jay Z, Bryan ferry, Lana Del Rey, Florence + The Machine, els The xx, Sia i Beyoncé… Amb la mateixa intenció, la fotografia dels exteriors del film tenen textura ostensiblement virtual, gairebé de video joc. O les mateixes festasses sembla que s’ambientin en macro-discoteques. Tan buscar de servir aquella època amb formes actuals, acaba sent improductiu, simple intencionalitat autoral. Però tant se val, perquè allò que preval és la sensació de l’espectacle per l’espectacle, en què el 3D permet emfatitzar personatges, disseminar lletres i números, petit objectes que suren en l’aire, papallonetes de paper, confettit, estels…

La segona hora de la pel·lícula, més centrada en la relació entre Gatsby i Daisy s’agafa al valor narratiu de l’escena i la seqüència, a l’expressió dramàtica amb plans que tenen els actors i el text com a font principal. I aquí s’imposa el talent dels DiCaprio i copmpanyia i, esclar, sobretot la força de la novel·la. Més convencional, sí. Menys personal-autoral, també. Però, si més no, s’hi deixa enrere el funambulisme estèril de la primera part.

S’ha d’admetre que Baz Luhrmann ha aconseguit no quedar esclau de l’estètica retro “anys vint” que aquest artefacte li permetia. D’una banda, l’ambientació, el vestuari i la caracterització dels personatges s’avé als requeriments de l’època en aquell ambient social de la costa est; però el director hi agafa distància puntualment, múrriament irònica. Valgui de botó de mostra el “jardinet” que Gatsby fa muntar a cal seu veí per a retrobar-se amb Daisy (o el subtil gag que hi cola, amb els pastissets).

S’ha d’agrair també la consciència ostensible que aquesta és una pel·lícula concebuda en la crisi actual. S’hi parla de la superficialitat, de l’amoralitat (quan no immoralitat) dels feliços anys vint, des de la perspectiva que després vindria el crac del 29. Subtilment, si es vol, deixant-hi constància de l’existència de proletaris al marge de les alegries econòmiques de Wall Street; però visualment la seva presència en aquest film evoca les imatges de la Gran Depressió que s’esdevindria quan aquella opulència s’esvairia com l’espuma. Costa poc relacionar els anys de bonança que hem passat fins al 2007 amb aquells “feliços vint”, especialment pel que de bombolla s’hi representa.

A la projecció de premsa, éssent generosos, podem dir que se l’ha rebuda amb tebior. Molt a les acaballes dels crèdit s finals, algun aplaudiment, contrasrrestrat amb algun xiulet. Comentaris no gens entusiàstics entre la crítica. I això sí, una expectació de les grans a la roda de premsa: DiCaprio, Maguire, Luhrmann, Mulligan… I a més, quan ellls l’han enllestida, els venien al darrere els Spielberg, Kidman, Auteuil, Lee… és a dir, el Jurat, que es presentava en societat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!