Club 7 Cinema

Bardo, falsa crónica de unas cuantas verdades. Director: Alejandro G. Iñárritu. Guió: Alejandro G. Iñárritu i Nicolás Giacobone. Repartiment: Daniel Giménez Cacho (Silverio), Griselda Siciliani (Lucía, la dona), Ximena Lamadrid (Camila, la filla), Íker Sánchez Solano (Lorenzo). Vista el dia 19.12.2022, en VO -subtitulada en espanyol, per a poder seguir-la tota-, per Netflix.

Sinopsi curta: Un periodista i documentalista famós emprèn un viatge oníric introspectiu per reconciliar-se amb el passat, el present i la seva identitat mexicana.

Sinopsi ran del Festival de Venècia: És una experiència immersiva èpica i visualment impressionant ambientada durant el viatge íntim i commovedor de Silverio, un conegut periodista i documentalista mexicà que viu a Los Angeles. L’home, després de rebre un prestigiós premi internacional, es veu obligat a tornar al seu país natal, sense saber que aquest senzill viatge el durà a una profunda crisi existencial. La bogeria dels seus records i pors aconsegueix travessar el present, omplint els seus dies d’una sensació de desconcert i sorpresa. Entre emocions i riures abundants, Silverio lluita per trobar respostes a preguntes universals però íntimes, sobre la seva identitat, l’èxit, la fragilitat de la vida, la història de Mèxic i els profunds vincles sentimentals que comparteix amb la seva dona i els seus fills. En definitiva, què significa ser humà en aquests moments tan especials.

Comentari del director al Festival de Venècia: Fa uns anys, em vaig adonar de sobte que el camí que tenia per davant era molt més curt que el que ja havia recorregut. Inevitablement, vaig començar a explorar-lo cap enrere i profundament, però tots dos camins són enganyosos i laberíntics. El temps i l’espai s’entrellacen, i la narració que constitueix la “nostra vida” és poc més que un fals miratge, compost de fets percebuts subjectivament pel nostre sistema nerviós imperfecte. La memòria no és veraç, només té conviccions derivades de les emocions. És, doncs, la veritat de l’emoció que vull buscar, en l’enorme bagul ple de quimeres que porto allà. Advertència prèvia: no he trobat cap veritat absoluta, només he recorregut un viatge entre la realitat i la imaginació. Un somni. Els somnis, com el cinema, són reals però no certs, i en tots dos el temps és líquid. BARDO és la història d’un viatge entre aquestes dues il·lusions amb fronteres indesxifrables.

Festivals: Venècia 2022.

Comentari.

Quin manyoc audiovisual! Pretensiós i emfàtic “Fellini 8 i ½” empeltat de “La dolce vita”, barrejant realitat, imaginació, records, pors, cinema, reconstrucció, onirisme… un manyoc d’imatges –alguna de ben trobada, això sí- en què, com a espectador, no saps mai on ets, feta amb clara voluntat de crear una obra magna i li surt un xurro sofisticat!

Anem a pams. L’Alejandro G. Iñárritu és un cineasta mexicà que ha desenvolupat gran part de la seva exitosa carrera a Hollywood –El renacido (2015), Birdman (2014), Babel (2006), 21 grams (2003)- i, per parlar de si mateix, de les sensacions que té en aquesta etapa de la vida, s’empara amb el personatge fictici de Silverio, un periodista i documentalista -artístic- que viu a Los Ángeles des de fa vint anys i torna accidentalment a Mèxic. I, Iñárritu, opta per tractar-ho a la manera de Fellini a la seva “8 i 1/2”, empeltant-hi aspectes no gens dissimulats de la igualment felliniana “La dolce vita” -Silverio és periodista, es passeja pels indrets i fins i tot hi ha una aparició de la Verge entre classes populars…-. Fins aquí, no hi hauria res a dir, si no fos per les pretensions que traginen les seves imatges, que volen ser poètiques, surrealistes, oníriques… sobretot en començar. No és que li manqui inventiva, és que ho enfarfega, fa molt explícita la voluntat d’exhibir-se transgredint la realitat, fer-ne un recital: l’ombra d’un individu que va corrent -l’ombra- pel desert, el retorn d’un nadó cap al ventre de la mare, la inundació d’un vagó de metro que es trasllada a una casa… apa vinga, no ens quedéssim curts!, I tot plegat per què? -ara bé, no fos que ens deixés penjats en la poètica, més endavant ja explica aquestes imatges, a què venen, què signifiquen…-.

Durant la resta del metratge s’asserena una mica però va barrejant, sense solució de continuïtat, realitat present, reconstrucció històrica i repàs a moments clau de la Història mexicana, imaginacions personals, records familiars, pors individuals, imatges de rodatge dels “documentals” del seu protagonista, autocrítica, crítica al paper dels mitjans de comunicació, al vincle amb el poder i els poderosos, el desarrelament dels emigrants, les diferències entre classes socials… anant endavant i enrere en el temps i l’espai, d’un lloc a l’altre, sense que permeti a l’espectador agafar-se a res mentre veu les seqüències, per a després deixar-ho tot, tot, ben explícit. Caprici audiovisual en lloc de creativitat. Se’n val del pretext de l’onirisme -de l’ús de l’objectiu gran angular, fins i tot, l’ull de peix!, del virtuós moviment de càmera i dels plans seqüència-, per a fer-ho anar tot marejadament on vol i li queda una pasta espessa indigerible.

Podeu llegir el meu apunt: “D’alguns autors i les seves pel·lícules”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!