Club 7 Cinema

El vent que belluga l’ordi, de Ken Loach, Palma d’Or al Festival de Canes de 2006, no ha estat nominada en cap categoria dels premis anuals de l’Acadèmia Britànica de Cinema i TV; llevat de la difusa nominació, com actor emergent, a Cillian Murphy, sense especificar-ne les pel·lícules amb què basen aquest reconeixement -per això dic que és “difusa”, l’única menció que podríem considerar que es fa del film de Ken Loach.

Certament, segons les meves dades, Ken Loach no ha guanyat mai al BAFTA, tot i haver-hi estat candidat, si més no, en 7 ocasions; però l'”oblit” en aquest 2006 resulta significatiu. Perquè El vent que belluga l’ordi, en guanyar la Palma d’Or, s’ha convertit en un dels títols de l’any. Tant se val si estem més o menys d’acord amb el guardó cannoise, però el cinema britànic no va tan sobrat de títols al cap de l’any, com per decantar el que els ha donat un premi especialment destacat en el calendari mundial. Per altra banda, la llista de categories dels BAFTA té marge de sobres per a encabir-la, si volien: hi ha un apartat a la millor pel·lícula, diferenciat d’un altre específicamnet dedicat al millor film britànic i, a més, un bon grapat d’altres apartats on fer, si més no, el reconeixement escaient en l’estadi previ de les nominacions. Però no. Res de res. I això, em temo que reflecteix una opció ideològica, metropolitana, de colonialisme que es tragina encara al moll de l’os, de pur imperialisme nat dels acadèmics britànics, a tó amb l’escàndol mediàtic que l’estrena del films desfermà, al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

Ran de la presentació d’ El vent que belluga l’ordi, al Times es va arribar a escriure que Ken Loach és pitjor que Leni Riefenstal; al The Sun, que és la pel·lícula més pro-IRA que mai s’hagi fet; al Daily Mail es preguntaven Per què Ken Loach odia tan el seu país?, i el crític del Daily Telegraph va tenir la barra d’afirmar que Ken Loach detesta aquest país i tanmateix se n’aprofita com una sangonera, fent servir fons públic per a filmar pel·lícules repugnants. No he vist El vent que belluga l’ordi, de la mateixa manera que no em cal llegir “Mein Kampf” per saber la mena de porc que era Hitler. Ja ho veieu! Això ho va denunciar (i jo ho he traduït gairebé fil-per-randa) el director de Positif (núm. 547, setembre de 2006), la prestigiosa revista francesa de cinema, que -tot sigui dit- defensen Ken Loach a mort!

No sé si els acadèmics britànics han fet com l’inefable crític del Daily Telegraph i no han anat a veure la pel·lícula; però, sigui com sigui, es veu ben clar que l’han arraconada. I és que els que han estat colonialistes, ara no n’exerceixen perquè no poden -o sí n’exerceixen, amb formes més o menys subtils-; però, en qualsevol cas, segueixen veient el món de la mateixa manera, incapaços d’encarar l’autocrítica amb el passat i de superar la supèrbia. Tant se val que siguin britànics, espanyols, russos o francesos… Certament, enguany els francesos han estrenat Indigènes, de Rachid Bouchareb; però no ens equivoquéssim, el patriotisme gavatxó hi vessa per tots costats, l’única cosa -ben legítima- que s’hi reivindica és que es reconegui els mèrits i els drets dels excombatents pour la France et la liberté que eren dels territoris de les antigues colònies. Fins i tot s’hi presenta els motius diversos que movien aquells soldats; però de qüestionar el colonialisme mateix, res de res: no és el tema de la pel·lícula.

Tornant a El vent que belluga l’ordi, què és el que els molesta? Potser la bestialitat dels “Black & Tan” britànics, que la pel·lícula descriu avenint-se al que està més que documentat històricament? Potser que es denunciï públicament el pacte entre el govern de Londres i els interessos burgesos d’Irlanda, per evitar un Eire roig? Perquè, a part d’això, la pel·lícula ja no parla d’anglesos, sinó dels irlandesos. I si és maniquea, ho és entre bàndols de lluitadors per Irlanda, tot plantejant les contradiccions humanes i polítiques de la lluita armada. O és que no hi ha la seqüència del noi que ha d’executar l’amic, seguint ordres dels comandaments? Certament, Loach prèn partit pels que tornen a la muntanya, pren partit pels que reprenen el combat pel socialisme; però em sembla més una explicació més que no pas una justificació de l’IRA que s’ha patit a les darreres èpoques. I si algun retret ètic li faria, en aquest punt, és el d’un romanticisme ideològic passat d’època; però, deixeu-me dir que això, ja hi era a Terra i llibertat -sobre la Guerra Civil Espanyola-, que els acadèmics britànics no van tenir cap problema a nominar, als BAFTA de 1996. No, no és un problema ètic el que tenen amb El vent que belluga l’ordi, és un rebuig polític. I en el que això representa hi ha el problema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!