Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, diumenge 21, a Canes.

Competició.

De Justine TRIET. “Anatomie d’une chute” / “Anatomy of a Fall” / “Anatomía de una caída”. Durada: 2h31. Producció França. Amb  Sandra Hüller, Swann Arlaud, Milo Machado Graner, Antoine Reinartz, Samuel Theis, Jehnny Beth, Saadia Bentaieb .Guió d’Arthur Harari i Justine Triet. Nota sinòptica: Una dona és sospitosa de l’assassinat del seu marit i el seu fill cec s’enfronta a un dilema moral com a únic testimoni. Sinopsi: La Sandra, una escriptora alemanya, viu amb el seu marit Samuel i el seu fill amb discapacitat visual, Daniel, en un remot xalet de muntanya als Alps francesos. Quan en Samuel cau mort en circumstàncies misterioses, la investigació no pot determinar si es tracta d’un suïcidi o d’un crim. Finalment, arresten la Sandra per assassinat i el judici posa sota el microscopi la relació tumultuosa que mantenien i la seva personalitat ambigua. Quan el fill petit puja a la tribuna del judici, el dubte aflora entre ells. Nota de la distribuïdora internacional: En aquest thriller policíac hitchcockià, Justine Triet crea una heroïna complexa i fascinant, qüestionant les creences comunes sobre les relacions i la veritat. Enllaç: IMDB. Justine Triet (Fécamp, Seine-Maritime, França, 17.07.1978). Diplomada a l’Ecole Nationale Supérieure des Beaux-arts de Paris, ha fet diversos curtmetratges (registrats durant manifestacions estudiantils -al 2007- o ran de les eleccions presidencials -al 2008- ), migmetratges (un de documental -a Sao Paulo- i un de ficció) i debuta en el llarg amb “La batalla de Solferino” (2013), barreja de documental (s’ambienta al 6 de maig de 2012, el dia de la segona volta de les eleccions presidencials franceses, tocant els esdeveniments a la Rue de Solférino -a la seu del Partit Socialista-) i de ficció (amb una història entre una periodista, el seu ex i la visita a les filles). El seu segon llargmetratge, “Victoria“,  inaugura la Setmana de la Crítica de Canes 2016: la història d’una advocad penalista amb dèficit sentimental que ha de fer-se càrrec a contracor de la defensa d’un amic, acusat de temptativa d’assassinat. El 2019 presenta en competició al Festival de Canes “Sybil“, artefacte pretensiós i tremendista en què Virginie Efira és una psicoanalista que vol deixar la pràctica terapèutica per a escriure una novel·la, però li requereix els seus serveis una turmenda Adèle Exarchopoulos, en el rol d’una actriu embarassada de l’actor principal del film que roda i que està embolicat sentimental amb la directora de la pel·lícula.| P: Les Films Pelléas | VI: Mk2. | DE: Elástica Films i Filmin* | DF: Le Pacte  |

De Karim AÏNOUZ, “Firebrand“ / “Le jeu de la Reine”. Durada: 2h. Producció Regne Unit. Amb Alicia Vikander, Jude Law, Eddie Marsen, Sam Riley. Guió: Henrietta Ashworth, Jessica Ashworth i Rosanne Flynn. Nota sinòptica: Drama històric que segueix el matrimoni de la reina Catherine Parr i Enric VIII. En efecte, és una història de terror psicològic a la sagnant cort dels Tudor de l’infame rei Enric VIII d’Anglaterra (Jude Law), explicada des del punt de vista de la reina Catalina Parr (Alicia Vikander), la sisena i darrera dona d’Enric i l’única que va evitar el desterrament o la mort. Sinopsi: A l’Anglaterra tacada de sang dels Tudor, Katherine Parr, la sisena i última esposa d’Enric VIII, és nomenada regent durant les seves campanyes militars. Amb aquest paper provisional, Katherine intenta influir en els consellers del rei cap a un futur basat en les seves creences protestants. En tornar del combat, el rei, cada cop més paranoic i malalt, acusa de traïció una amiga de la infància de Katherine i l’envia a la foguera. Horroritzada pel seu acte i secretament afligida, la Katherine lluita per la seva pròpia supervivència. Les conspiracions es produeixen dins dels murs del palau i la cort aguanta la respiració: la reina farà un pas en fals i Henry la farà executar? Amb l’esperança d’un regne sense tirania, serà capaç de sotmetre’s a l’inevitable pel bé del rei i del país? Nota: Alícia Vikander substitueix Michelle Williams, inicialment prevista per al paper de la reina. Enllaç: IMDB. Karim Aïnouz (Fortaleza, Ceará, Brasil, 17.01.1966). Autor de “La vida invisible de Eurídice Gusmão“, premi Un Certain Regard 2019, ja va presentar el seu debut, “Madame Satã“(2001), en aquella secció, que ha freqüentat en diversos anys. També ha estat present en diferents festivals (inclosa una Quinzena). Aïnouz signa aquí el seu primer films en anglès.| DE: Vértice. | DF: ARP* | EE: 22.12.2023.

Cannes Première.

De Martin PROVOST, “Bonnard, Pierre & Marthe“. Durada: 2h02. Producció França. Amb Vincent Macaigne, Cécile de France, Stacy Martin, Anouk Grinberg, André Marcon. Guió: Martin Provost. Nota sinòptica: Explora l’art i la història d’amor dels famosos pintors francesos Pierre Bonnard i la seva dona Marthe de Méligny, que es va convertir en (més que) la seva musa i va aparèixer en més d’un terç de la seva obra. Sinopsi: Quan el pintor francès Pierre Bonnard va conèixer Marthe de Méligny, no sabia que aquesta autoproclamada aristòcrata es convertiria en la pedra angular de la seva vida i obra. A partir d’aquest moment, esdevingué més que una musa del “pintor de la felicitat”, apareixent en més d’un terç de la seva obra. Junts, van aconseguir la seva realització artística gràcies a un amor colorit, diferent dels estàndards de la seva època, alimentant el gran misteri al voltant de la seva relació. Enllaç: IMDB. Martin Provost (Brest, Bretanya, França, 13.05.1957). Actor i guionista (bàsicament de les seves pròpies pel·lícules, mena una discreta carrera com a director, en què destaca sobretot la seva “Seraphine” (2008), inspirada en la vida de la pintora naïf Séraphine Louis, pel·lícula mega triomfadora als César. També són seves les coproduccions hispano-franceses “Tortilla y cinema” (1997) i “Le ventre de Juliette” (2003), en què hi intervé Carmen Maura. | VI: Memento International | DF: Memento Dist.

Sessions Especials.

De Mona ACHACHE, “Little Girl Blue“. Durada: 1h35. Producció França, Bèlgica. Amb Marion Cotillard, Marie Bunuel, Didier Flamand, Mona Achache. Guió: Mona Achache. Nota sinòptica: Docudrama que explica la història de la mare de la directora Mona Achache, amb actors que representen personatges de la vida real. Marion Cotillard encarna la mare de la directora. Sinopsi: Quan la seva mare mor, Mona Achache descobreix milers de fotos, cartes i enregistraments, però aquests secrets enterrats resisteixen l’enigma de la seva desaparició. Així, pel poder del cinema i la gràcia de l’encarnació, decideix ressuscitar-la per reproduir la seva vida i entendre-la. Enllaç: IMDB. Mona Achache (París, França,18.03.1981). Directora, guionista i actriu ocasional (extra a “Eden à l’Ouest “, de Costa Gravras ), d’arrels marroquines. especialitzada en Teatre i Literatura, va treballar d’ajudant de direcció en pel·lícules de ficció i documentals.  Ha dirigit curtmetratges i molts episodis de sèries televisives. En el camp del llargmetratge va debutar amb “El Erizo” (2009), un èxit de taquilla amb Josiane Balasko, en què la vida d’una jove decidida canvia quan es fa amiga de la conserge del seu edifici, una dona solitària que és més del que sembla. Cinc anys després va signar la comèdia romàntica “Les gazelles“, en què els atacs d’ansietat i noves trobades du una dona a revalorar la seva vida i a unir-se a un grup de solteres. I no serà fins al 2021 que no tornarà al cinema, amb 2 films, el documental “The women and the Murdered” (codirigit amb Patricia Tourancheau), sobre dues dones valentes, una cap de policia i la mare d’una víctima, que malden de valent per trobar i processar l’assassí en sèrie Guy Georges, al París dels anys noranta, i “Coeurs vaillants“, ambientada a l’agost de 1942, durant la Segona Guerra Mundial, en què sis nens jueus fugen dels nazis i van a refugiar-se a Chambord, on s’emmagatzemen les obres d’art del Louvre. VI: Charades | DF: Tandem |

De Sahra MANI, “Bread and Roses“. Durada: 1h30. Producció Afganistan, Pakistan. Directora afganesa que signa aquest documental, en què narra la perseverança i el patiment de les dones afganeses sota el domini dels talibans. Concretament se centra en la història de tres dones a l’Afganistan i les seves lluites sota el règim talibà. Enllaç; IMDB.  Sahra Mani (). Premiada documentalista, professora universitària i fundadora d’Afghanistan Documentary House,  va començar a treballar als mitjans de comunicació el 2001 amb l’objectiu d’utilitzar-los com a catalitzadors del bé. Va obtenir un màster en cinema documental a la Universitat de les Arts de Londres i des de llavors s’ha centrat en la creació de documentals sobre el seu propi país, l’Afganistan. Entre les seves pel·lícules, “Kaloo School” (2013), “Beyond the Burka” (2014) i “A Thousand and One Women Like Me“ (2018), sobre una jove afganesa agredida sexualment pel seu pare (la pel·lícula destaca el tema de la violència sexual contra les dones a l’Afganistan). Podem veure l’entrevista que en va publicar el Festival de Film Asiàtic de Barcelona (d’on ve la informació que he recollit): l’entrevista en vídeo. I podem llegir l’entrevista que li va fer Joan Simó per a ‘Núvol’: Sahra Mani: “Els talibans són enemics de totes les belleses”.

Sessions de Mitjanit.

De Just PHILIPPOT, “Acide“ (“Eau-forte”) . Durada: 1h39. Producció França. Amb Guillaume Canet, Laetitia Dosch, Patience Munchenbach, Marie Jung. Guió: Yacine Badday i Just Philippot. La Selma, de 15 anys, creix entre els seus dos pares separats, en Michal i l’Élise. Núvols d’àcid i pluges devastadores cauen sobre França. En un món que aviat s’enfonsarà, aquesta família fracturada s’haurà d’unir per afrontar aquesta catàstrofe climàtica i intentar fugir-ne. Nota: Per a aquest segon llargmetratge, Just Philippot torna a submergir-se en la seva pròpia filmografia (el curt “Acide“, seleccionat per Sundance) i l’ha convertit en un llarg. Enllaç: IMDB. Just Philippot (Illa de França, París, 18.02.1982). Director de curtmetratges, va debutar en el llarg amb amb “La Nuée” / “The Swarm” (2020), que va formar part de la programació pandèmica de la Setmana de la Crítica, s’endugué el Premi Especial del Jurat a Sitges 2020 i va estar nominada al César de Millor Primer Film i és un drama terrorífic en què el negoci d’una mare soltera d’una granja de llagostes no li va bé, però descobreix per accident que la sang el fa prosperar i fa tot el possible per amagar-ne el secret |  DF: Pathé. | EF: 20.09.2023.

De KIM Tae-gon, “Project Silence“. Durada: 1h41. Producció Corea del Sud. Amb Lee Sun-kyun, Ju Ji-Hoon, Kim Hee-Won.Guió: Kim Tae-gon, Park Joo-suk i Kim Yong-hwa. Hi ha un accident en un pont emboirat, que amenaça d’ensorrar-se i, com a resultat, s’alliberen bèsties desconegudes entre els supervivents. Enllaç: IMDB. Kim Tae-gon (Corea del Sud, 1979). A la seva filmografia: “The Pot” / “Dok” (2008) -èxit del cinema de terror coreà del 2009, en què tot és perfecte per a una família de tres persones que s’han traslladat recentment a Seül des del camp; però un ritual religiós va molt malament amb conseqüències aterridores-; co-dirigida “Short! Short! Short! o “Fantastic Theater”/ “Hwan-sang-geuk-jang ! (2011) -Es tracta d’una pel·lícula omnibus de tres curts (de terror), feta aprofitant que han passat cent anys des que es va construir la primera sala de cinema a Corea, que avui no és només un lloc per a l’art sinó que forma part de la nostra vida quotidiana-; “The Sunshine Boys” / “1999, Myeonhee” (2012) -drama presentat al Festival de Rotterdam, en què dos amics van a visitar-ne un altre durant el el servei militar després d’un any sense veure’s; però un d’ells té una altra missió: donar-li una carta de ruptura de la seva xicota-, i “Familyhood” / “Gutbai singgeul” (2016) -comèdia dramàtica en què una actriu d’èxit té de tot, menys una família i, per tenir una família, du a terme un pla extraordinari- | VI: CJ* | DF: Kimbo*

Un Certain Regard.

D’ Anthony CHEN, “The Breaking Ice” / “Un hiver à Yanji” / “Ran Dong”. 1h37. Producció Xina. Amb Dongyu Zhou, Chuxiao Qu, Haoran Liu. Guió: Anthony Chen. Nota sinòptica: A la zona de Yanji, ciutat fronterera del nord de la Xina, la relació que s’estableix entre tres joves d’uns vint anys que són per allà durant pocs dies, amb una important nevada hivernal. Sinopsi: És hivern a Yanji, una ciutat del nord de la Xina, a la frontera amb Corea. Venint de Xangai per a un casament, en Haofeng se sent una mica perdut allà. Per casualitat coneix la Nana, una jove guia turística que el fascina. Ella li presenta en Xiao, un amic cuiner. Tots tres s’uneixen ràpidament al voltant d’un plat preparat per en Xiao. Aquesta trobada intensa els confronta amb la seva història i els seus secrets. Aleshores, els seus desitjos adormits es descongelen lentament, com els paisatges nevats i els boscos del mont Changbai. Enllaç: IMDB. Anthony Chen (Singapur, 18.04.1984). Va començar l’educació cinematogràfica als 17 anys, anant a escoles de cinema de Singapur i Anglaterra. Entre els seus curtmetratges destaca “Ah Ma” (2007), menció especial a la competició dels curts de Canes, que reuneix una família al voltant del llit de mort de l’àvia en un hospital. Va guanyar la Càmera d’Or amb “Ilo Ilo” (2013) -que, presentada a la Quinzena dels Realitzadors, relata el vincle entre una família de Singapur i la seva criada filipina, que se’n ressent de l’arribada de la crisi econòmica asiàtica de 1997-. El 2019 va tenir “Wet Season” -sobre la relació especial entre una professora i un alumne, a un institut de Singapur- i aquest mateix 2023 se li ha seleccionat “Drift“al Festival de Sundance, certamen que la presenten dient: El [seu] debut en anglès és un drama de refugiats poc comú i un estudi de personatges psicològicament agut. | VI: Rediance* | DF: Nour Films |

De Zoljargal PUREVDASH, “If Only I Could Hibernate” / “Si seulement je pouvais hiberner”. Durada: 1h38. Producció Mongòlia, França, Suïssa, Qatar. Amb Battsooj Uurtsaikh, Tuguldur Batsaikhan, Nominjiguur Tsend. Guió: Zoljargal Purevdash. Un adolescent pobre però orgullós, l’Ulzii, que viu en un barri pobre d’ Ulaanbaatar, vol guanyar un concurs de Física per a obtenir una beca, però la seva mare analfabeta troba feina al camp i el deixa amb els seus germans en ple (i dur) hivern. Dividit entre la necessitat de tenir cura dels germans i el desig de preparar-se el concurs, l’Ulzii no té més remei que arriscar-se. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Zoljargal Prevdash (Mongòlia) debuta ara en el llargmetratge després d’haver dirigit recentment tres curts, tots ambientats a Mongòlia: “Stairs” (2020) -el somni d’un noi (en cadira de rodes) de guanyar-se la vida a Ulàanbaatar es posa a prova quan ha de superar els obstacles socials i físics amb què va topant-, “Naked Bulb” (2021) -una dona jove però sexualment frustrada no aconsegueix arreglar la bombeta trencada del bany del seu apartament de lloguer i quan el propietari hi va per arreglar-l’hi, ella se n’enamora- i “Yellow Bus” (2022) – una nòmada migrat i sense educació treballa de venedora de bitllets en un autobús públic; però perd aquesta feina quan hi instal·len un lector de targetes intel·ligent. Aleshores, l’amant li proposa tornar al camp, però el seu fill no vol- | VI: Urban. | DF: Eurozoom |

Cannes Classics.

Programada al Cinema a la Platja, la projecten també a Cannes Classics i la qualifiquen de ‘sessió especial’:

“Sarafina!”, de Darrell Roodt (1992). Durada: 1h57. Producció Sud-àfrica. En Sessió Especial al Festival de Canes l’any 1992, una pel·lícula emblemàtica, musical i políticament forta que va impressionar. Després de l’èxit en la seva presentació, la pel·lícula va fer una gira mundial, va ajudar a conscienciar i va ser adaptada com a musical a Broadway.

Estrena de còpies restaurades.

“El esqueleto de la Señora Morales” /  “Skeleton of Mrs. Morales”, de Rogelio A. González (1959). Durada: 1h24. Producció Mèxic. Enllaç: Festival.

Record de Jean-Luc Godard.

“Godard par Godard“, de Florence Platarets (2023). Durada: 1h. Guió de Frédéric Bonnaud. És un autoretrat d’arxiu de Jean-Luc Godard. Recorre la carrera única i inaudita, feta de desconnexions sobtades i retorns estrepitosos, d’un cineasta que mai mira cap enrere al seu passat, mai fa dues vegades la mateixa pel·lícula i continua incansablement la seva recerca, en una diversitat d’inspiracions realment inesgotables. A través de les paraules, els ulls i l’obra de Godard, la pel·lícula relata una vida de cinema; la d’un home que sempre exigirà molt a si mateix i al seu art, fins al punt de fondre-s’hi.

“Film annonce du film que n’existera jamais: “Drôles de guerres”“, de Jean-Luc Godard (2023). Durada: 0h20. Tràiler de la pel·lícula que mai no existirà. Godard transformava sovint les seves sinopsis en programes estètics. “Drôles de guerres” neix d’aquesta tradició, i es mantindrà com el gest definitiu del cinema, que acompanya amb el text següent: “Ja no confieu en els milers de milions de dictats de l’alfabet per restituir la seva llibertat a les incessants metamorfosis i metàfores d’un llenguatge real. tornant a llocs de rodatge anteriors, tot tenint en compte els temps actuals».

Quinzena dels Cineastes.

D’Elene NAVERIANI, “Blackbird Blackbird Blackberry” / “Merle merle mûre”. Durada: 1h50. Producció: Geòrgia, Suïssa. Repartiment: Eka Chavleishvili (Etero), Teimuraz Chinchinadze (Mourmane). Guió: Elene Naveriani i Nikoloz Mdivani.  En un petit poble tradicional georgià, Etero, la propietària d’una drogueria, soltera de 48 anys, que mai ha volgut un marit, estima la seva llibertat, tant com els seus pastissos, i es prepara per a una jubilació tranquil·la i còmoda lluny de les xafarderies (que corren sobretot pel fet que hagi decidit de viure sola). Però, de sobte, l’aventura ardent amb el seu repartidor pot fer descarrilar tots els seus plans… Piulada de la Quinzena: El retrat d’una dona soltera de 48 anys al cor d’un poble tradicional que descobreix l’amor i la sexualitat sense renunciar a la seva independència. La posada en escena desborda de sensualitat. I la seva actriu és meravellosa. Comentari de la Quinzena: Amb una actriu d’una solidesa i delicadesa impressionants (com els enquadraments), la sensualitat desborda la sexualitat aquí, com el seu títol: una merla que aterra fugaçment en un esbarzer mentre estem collint mores. Enllaç: IMDB. Elene Naveriani (Tbilisi, Geòrgia, 1985). Viu actualment entre Geòrgia i Suïssa. Va estudiar a l’Acadèmia Estatal d’Art de Tbilisi i va continuar els seus estudis a HEAD amb un màster transdisciplinari i una llicenciatura en cinema. El seu primer llargmetratge “I Am Truly a Drop of Sun on Earth” (2017) es va estrenar al Festival de Rotterdam i va guanyar diversos premis internacionals (Entrevues Belford, Seminci). El seu curt “Red Ants Bite” (2019) va ser premiat a Rotterdam i el seu segon llarg, “Wet Sand” (2021) es projectà a Cineasti del Presente del Festival de Locarno.| VI: Totem Films.

De Michel GONDRY, “Le Livre des solutions” / “The Book of Solutions”. Durada: 1h42. Producció: França. Amb Pierre Niney, Blanche Gardin, Camille Rutherford, Frankie Wallach. Guió de Michel Gondry. Nota sinòptica: Segueix un home, un director, que intenta vèncer els seus dimonis, que li estan oprimint la creativitat. Sinopsi: En Marc, cineasta bipolar i paranoic, fuig dels productors, amb tot l’equip, a un petit poble de les Cevenes per acabar la  pel·lícula a ca la seva tia Denise. Un cop és en aquell indret, la creativitat se li desferma en un milió d’idees que el submergeixen en un caos curiós. En Marc aleshores es posa a escriure el ‘Llibre de les solucions’, una guia de consells pràctics que bé podria ser la solució a tots els seus problemes… Comentari de la distribuïdora francesa: una comèdia tendra i estrafolària. Piulada de la Quinzena: M.Gondry torna amb una comèdia íntima i molt honesta sobre el procés creatiu. Narra les extravagants desventures d’un cineasta maníaco-depressiu sobreexcitat que transforma la casa de la seva tia en un estudi de cinema. Comentari de la Quinzena: Vuit anys després de la seva darrera pel·lícula, Michel Gondry torna amb un alter ego amb turments burlescs.  Enllaç: IMDB. Michel Gondry (Versalles, Seine-et-Oise, França, 08.05.1963). Director de vídeos musicals (per a artistes com Björk, The White Stripes, The Chemical Brothers, Kylie Minogue, Paul McCartney, Radiohead…), d’anuncis televisius (Levi’s, Nespresso…) i de cinema, va debutar el 2001 amb “Human Nature” (a Canes, Fora de Competició) amb guió de Charlie Kaufman i protagonitzada per Tim Robbins, Patricia Arquette i Rhys Ifans (un burlesc filosòfic que segueix els alts i baixos d’una científica obsessiva, una naturalista i l’home salvatge que descobreixen).Va guanyar l’Oscar al Millor Guió (conjuntament amb Charlie Kaufman i Pierre Bismuth) per “Etrenal Sunshine of the Spotless Mind” / “Olvidate de mi”, film excèntric que es mou entre el drama i la comèdia romàntica, amb elements de ciència-ficció i surrealisme, per a explorar la naturalesa de la memòria i l’amor. El 2006 presenta a Berlín fora de competició (ja sense Charlie Kaufman, i se’n nota molt l’absència) la fantasiosa”The Science of Sleep“, premi del Públic a Sitges, amb Gael García Bernal, Charlotte Gainsbourg i Miou-Miou, conte surrealista sobre un home fascinat pels seus somnis i la seva imaginació. El 2008 torna fora de competició a Berlín amb l’estrafolària “Be Kind Rewind“, amb Jack Black, en què dos dependents d’un videoclub esborren sense voler el metratge de totes les cintes  i, per tal de mantenir el negoci en marxa, tornen a rodar totes les pel·lícules de la botiga amb la seva pròpia càmera, amb un pressupost de zero dòlars. I el mateix any, a Un Certain Regard, signa l’episodi “Interior design” del film col·lectiu “Tokyo“, en què un futur cineasta i la seva dona no encaixen bé a la ciutat, fins que la noia, massa sola, pateix una transformació estranya. El 2009, presenta en Sessió Especial a Canes “L’Épine dans le coeur“, documental en què explora la realitat de la seva família, a partir del testimoni de la seva tia, mestra a les Cevenes. Un cert declivi a la seva carrera es va fent cada cop més ostensiu, malgrat que el 2012 li seleccionen a la Qionzena “The We and the I“, que segueix el trajecte d’un bus escolar d’un institut del Bronx, el dia que comencen les vacances, i el 2013 obté presència als César amb l’adaptació de Boris Vian a “L’Écume des jours“. La cosa acaba amb la cinta d’aventures adolescents “Microbe & Gasoline” (2015), a la que ha seguit un període de 8 anys sense dirigir cap pel·lícula.| DE: BTeam*. | DF: The Jokers.

De Rosine MBAKAM, “Mambar Pierrette”. Durada: 1h33. Producció Bèlgica. Amb Pierrette Aboheu, Karelle Kenmogne, Cécile Tchana, Fabrice Ndjeuthat. Guió: Rosine Mbakam. Nota sinòptica: Una dona mena un petit taller miserable a la ciutat de Douala: la quotidianitat d’aquesta mare de criatures que s’ha d’arremangar per a alimentar la seva família. Una ficció, efectivament, sobre la família, la llar (Douala) i l’esperança. Sinopsi: Modista a Douala, la Pierrette s’encarrega tota sola dels fills i de la mare. Avesada a haver d’encarar el dia a dia, tanmateix ha d’encaixar l’una darrere l’altre un robatori a estrebades i una inundació de ca seva i del taller. Com sempre, la Pierrette cus els teixits i la seva vida, mentre els clients li parlen dels seus problemes. Comentari de l’autora: Per mi i per la meva família del Camerun, el cinema era com un món a part en què només hi havia històries increïbles, encarnades per gent increïble. A la meva pel·lícula, aquesta gent increïble és la meva família i les històries són les seves. Piulada de la Quinzena: Una directora que difumina la línia entre la ficció i el documental. La pel·lícula dibuixa una imatge subtil de la situació econòmica i del lloc de la dona al Camerun, portada per una intèrpret formidable. Comentari de la Quinzena: Ficció nodrida de matèria molt documental, “Mambar Pierrette” és d’una rectitud admirable, sense èmfasi, a la manera de la seva intèrpret principal, valenta i discreta, sense que mai no abandoni.  Enllaç: IMDB. Rosine Mbakam (Camerun, té 43 anys ). Resident a Bèlgica. Directora, guionista i directora de fotografia de les seves pròpies pel·lícules. Autora de 4 llargmetratges documentals. | VI: The Party Film Sales.

Setmana de la Crítica.

De Jason YU, “Sleep” / “Jam” / “잠”. Durada: 1h39. Producció Corea del Sud. Amb Yu-mi Jung, Sun-kyun Lee. Guió: Jason Yu. La vida d’una parella jove es capgira quan el marit esdevé somnàmbul i es transforma en algú altre quan cau la nit. La dona, aterrida per la por que ell pugui fer mal al seu nadó, no aconsegueix adormir-se…Comentari de la Setmana: sensacional relat a porta tancada que explica les dificultats d’una parella jove, abans i després de l’arribada del seu primer fill. Tres capítols, dos protagonistes, un nadó que plora, un gos que borda i un fantasma que se les campa: els ingredients perfectes per a una comèdia horrífica d’eficàcia demoníaca. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Jason Yu (Seül, Corea del Sud, 25.10.1989). Antic ajudant de Bong Joon-Ho. | Premsa: Le Public Systeme Cinema | VI: Lotte Entertainment* | DF: The Jokers Films.

Curtmetratges en Sessions Especials de la Setmana de la Crítica:

De Manolis MAVRIS, “Midnight Skin“. Durada: 0h40. Producció Grècia-França. Amb Romanna Lobach, Katerina Zisoudi, Alexandros Logothetis, Dimitris Kitsos, Grigoris Ballas, Aggeliki Noea, Lida Koutsodaskalou, Konstantinos Samaa, Chara Tzoka. Guió: Manolis Mavris. La Fanny és una jove infermera en un gran hospital públic. Cada nit, s’enfonsa en un malson obsessiu en què ella es converteix en arbre. El seu dia a dia solitari trontolla a mesura que el somni guanya terreny a la realitat. Comentari de la Setmana: sofisticat film de gènere sobre metamorfosis i l’aïllament urbà. Manolis Mavris (Atenes, Grècia, 15.11.1987). Va estudiar animació i grafisme a Londres. Ha tingut films seleccionats a diversos festivals i, en particular, el 2021, amb el curt “Brutalia, Days of Labour“, va guanyar el Premi Canal + de la 60a Setmana de la Crítica de Canes. Actualment prepara la seva òpera prima, “Liar Man”. La seva obra explora el concepte de l’heterotopia i les fronteres entre el real i l’imaginari.

De Mathilde CHAVANNE, “Pleure pas Gabriel“. Durada: 0h24. Producció França. Amb Dimitri Doré, Tiphaine Raffier, Martine Chevallier. Guió: Mathilde Chavanne. En Gabriel va malament, el món va malament, tot va malament. Per sort, a vegades, les ànimes en pena s’imanten. És així que la Margot s’embarca en la nit d’en Gabriel. Comentari de la Setmana: comèdia romàntica moderna i contemporània, amb uns acudits d’antologia, en què Dimitri Doré es creua en el camí de Tiphaine Raffier. Mathilde Chavanne (França, 22.10.1992). Cineasta que viu i treballa a París, va tenir el curt “Simone est partie” seleccionat a la Quinzena dels Realitzadors de 2021 i actualment està escrivint la seva òpera prima.

De Jehnny BETH i Iris CHASSAIGNE, “Stranger“. Durada: 0h18. Producció França. Amb Jehnny Beth, Agathe Rousselle, Finnegan Oldfield. Guió:  Jehnny Beth, Agathe Rousselle, Alexandra Dezzi, Iris Chassaigne. Fa 548 dies que A no sent res, que no es nota, que és absent de la seva vida. Una nit, apareix J i se l’endú amb ella, mirant per tots els mitjans possibles de tornar-li a engegar el cor. És una faula musical, la història d’un retorn a la vida. Comentari de la Setmana: la cantant i actriu Jehnny Beth retorna el gust de viure a Agatha Roussel. Jehnny Beth (Poitiers, França, 24.12.1984) i Iris Chassaigne (París, França, 31.12.1992). Jehnny Bethés autora-compositora francesa, actriu, cantant del grup femení anglosaxò Savages, va aparèixer a “París, distrito 13” (2021), de Jacques Audiard, i és actriu d’”Anatomie d’une chute”, de Justine Triet, en competició enguany al Festival de Canes. Iris Chassaigne va acabar els estudis a la universitat Paris VIII el 2018, amb el curt “Les gens qui roulent la nuit”, i l’any passat va tenir el curt “Swan dans le centre” a la Setmana de la Crítica de Canes.

Cinema a la Platja.

“Mars Express”, de Jérémie Périn (2023). Durada: 1h23. Producció França. Estrena mundial. Film d’animació. L’Aline Ruby, un detectiu privat tossut, i en Carlos Rivera, una rèplica androide del seu soci que va morir fa cinc anys, s’embarquen en una carrera contra rellotge a través de Mart. Han de trobar en Jon Chow, un senzill estudiant de cibernètica que fugi, abans que els assassins mercenaris que li van al darrere se’l carreguin.

FOTO DE L’APUNT: “Firebrand”, de Karim Aïnouz.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!