Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Atenció!: Avui, a la Cinef (films d’escoles de cinema), dins del programa 2, es projecta el curt en català “Trenc d’alba“, d’Anna Llargués.

Avui, dimecres 24, a Canes 2023.

Competició.

De TRAN Anh Hung, “La passion de Dodin Bouffant” ( “Le pot-au-feu de Dodin Bouffant”). Durada: 2h14. Producció França. Amb Juliette Binoche, Benoît Magimel, Patrick d’Assumçao , Emmanuel Salinger,  Jan Hammenecker , Frédéric Fisbach , Galatéa Bellugi, Pierre Gagnaire. Guió de Tran Anh Hung, adaptació d’una novel·la de Marcel Rouff. Ambientada al segle XIX, explica la història d’Eugénie (Juliette Binoche), cuinera excepcional, que fa 20 amys que treballa per al famós gastrònom Dodin (Benoît Magimel). A força de passar tant de temps junts a la cuina, s’ha establert una passió amorosa entre ells dos en què l’amor va ben lligat a la pràctica de la gastronomia. D’aquesta unió naixen plats ben saborosos i delicats que arriben a meravellar els més grans d’aquest món. No obstant, l’Eugénie, àvida de llibertat, mai no s’ha volgut casar amb en Dodin. Aleshores, aquest decideix de fer una cosa que encara no ha fet mai: cuinar per a ella. Enllaç: IMDB. Tran Anh Hung (Danan, Vietnam, 23.12.1962). Es va revelar mundialment amb l’esplèndida òpera prima “El olor de la papaya verde” (1993) -Un Certain Regard-, guanyadora de la Càmera d’Or, molt potent visualment, sensual i sensible penetració al Vietnam dels anys cinquanta; va endur-se el Lleó d’Or de Venècia i el corresponent premi FIPRESCI de la crítica internacional amb el seu segon llarg, “Cyclo” (1995), meravella estètica, duríssima història sobre la bellesa, la passió i el poder, que va dur al cineasta a manifestar que no sabria si podria fer res més després de tanta intensitat i, certament, la seva carrera s’esvaí força, destacant tan sols la seva sentida, competent, adaptació de Murakami a “Tokio Blues” (2010) -seleccionada a Venècia-. En els darrers 13 anys només ha dirigit “Eternity” (2016), que va passar sense pena ni glòria. Va ser membre del Jurat de Canes el 1996. | DF: Gaumont*.

De Nanni MORETTI, “Il sol dell’avvenire” / “Vers un avenir radieux” / “El sol del futuro”. Durada: 1h36. Producció Itàlia. Amb Mathieu Amalric, Margherita Buy, Silvio Orlando, Nanni Moretti, Barbora Bobulova, Benjamin Stender. Guió de Francesca Marciano, Nanni Moretti , Federica Pontremoli i Valia Santella. Nota sinòptica (llarga): En Giovanni és director de cinema i la Paola, la seva productora. En Giovanni està rodant una pel·lícula ambientada l’any 1956, mentre escriu una adaptacií d”El Nadador‘, de John Cheever, i imagina una pel·lícula plena de cançons en italià. Sinopsi: Comèdia ambientada a Roma entre els anys cinquanta i setanta, en el món del circ i de la indústria del cinema. En Giovanni, cineasta italià de renom, es disposa a començar el rodatge d’un fresc polític. Però entre el seu matrimoni en crisi, el coproductor francès a punt de fer fallida, la seva filla que l’abandona i el món del cinema que canvia, sembla que tot se li gira en contra! Trobant-se a la corda fluixa, en Giovanni ha de repensar-se la manera de fer si vol dur tot el seu petit món cap a un futur radiant. Tràiler: VO. Enllaç: IMDB. Nanni Moretti (Brunico, Trentino-Alto Adige, Itàlia, 19.08.1953). El maig de 2011 ja vaig publicar un perfil força complet del cineasta, Moretti se’n va al Vaticà, ran de la projecció d’ “Habemus Papam” a Canes. Darrerament Moretti ha deixat estar la corrosiva acidesa política i es mostra més com un home i un cineasta madur, que es mira la família, la societat..; sense renunciar a ser qui és (el 2018 va realitzar “Santiago, Italia“, sobre el paper de l’ambaixada italiana ajudant a exilar-se italians després del cop d’estat de Pinochet). Després d’aquell film ‘vaticà’, en 2 altres ocasions ha estat a Canes: el 2015, amb “Mia Madre“, i el 2021, amb la madura i crítica “Tres pisos“. Testimoni del fort vincle de Moretti amb el Festival, a més de les seves múltiples participacions al concurs (i els premis que hi ha guanyat, inclosa la Palma d’Or), n’és que hagi estat al Jurat de la Competició 2 vegades: el 1997, com a membre, i el 2012, presidint-lo. | DE: Caramel.| DF: Le Pacte.| DI: 01 Dist.| EE: 22.09.2023 | EF: 07.06.2023.| EI: 20.04.2023.

Cannes Première.

De Valérie DONZELLI, “L’amour et les fôrets“/ “Just the two of us”. Durada: 1h45. Producció França. Amb Virginie Efira, Melvil Poupaud, Virginie Ledoyen, Marie Rivière, Romane Bohringer. Guió de Valérie Donzelli i Audrey Diwan, adaptació de la novel·la d’Éric Reinhardt. Nota sinòptica: Blanche Renard es veu atrapada en una relació tòxica amb un home possessiu i perillós. Sinopsi: Quan la Blanche (Virginie Efira) topa amb en Gregoire (Melvil Poupaud), creu que es troba amb el que busca. Els llaços que els uneixen s’estableixen ràpidament i la seva història es construeix amb furor. La parella es trasllada, la Blanche s’allunya de la seva família, la seva germana bessona, s’obre a una nova vida. Però de mica en mica, es troba sota la influència d’un home possessiu i perillós. Un home que no s’atreveix a denunciar per vergonya, per por. Perquè la situació només té dos possibles resultats. O la víctima s’ensorra o s’allibera…Enllaç: IMDB. Valérie Donzelli (Épinal, Vosges, França, 02.03.1973). Actriu, guionista i directora. Va presentar a Locarno 2009 la seva òpera prima “La reine des pommes“, escrita i interpretada per ella mateixa i qui aleshores era el seu company sentimental, Jérémie Elkaïm, i que relata l’intent d’una dona de recuperar-se de la ruptura devastadora, tot i que, malgrat els nombrosos amants que va trobant, no pot treure’s del cap el seu ex. Donzelli i Elkaïm també van escriure i interpretar “La guerre est déclarée” (2011), que inaugurà la Setmana de la Crítica de Canes, i en la qual es van inspirar en la seva pròpia lluita per a salvar el seu fill de 18 mesos, greument malalt. Tot i que ja no eren parella, tornà a dirigir a Elkaïm, al musical “Main dans la main” (2012) i a “Marguerite & Julien“, en què l’actor també és co-guionista i que, presentada en competició al Festival de Canes, tracta de la passió devoradora entre dos germans, obligats a fugir pel rebuig social a la seva relació íntima. I el 2019 va ser novament a Locarno amb “Notre Dame“, en què la cineasta, al costat de Pierre Deladonchamps, interpreta novament el paper principal, el de Maud: Maud guanya l’oportunitat de reformar l’emblemàtica Notre Dame; però els problemes personals i professionals li entren en tensió, tot passant per una tempesta emocional. El 2013, Donzelli va ser membre del Jurat de Locarno i el 2016 presidí el Jurat de la Setmana de la Crítica de Canes.| VI: Goodfellas | DF: Diaphana.| EF: 24.05.2023.

Sessions de Mitjanit.

D’Anurag KASHYAP, “Kennedy”. Durada: 2h22. Producció Índia. Amb Rahul Bhat, Megha Burman, Sunny Leone, Mohit Takalkar, Abhilash Thapliyal. Guió: Anurag Kashyap. En Kennedy (Rahul Bhat) és un ex-policia insomne, que durant molt de temps semblava que era mort, però que encara treballa per al sistema corrupte, mentre busca la redempció. Enllaç: IMDB. Anurag Kashyap (Gorakhpur, Uttar Pradesh, Índia, 10.09.1972). Director, productor, guionista i actor (en més de 40 films), va presentar a la Quinzena dels Realitzadors el mega-llargmetratge ” Gangs of Wasseypur” (2012)-una de venjança al món dels gàngsters de l’Índia-, “Ugly” (2013) -sobre una filleta de pares separats que un dia desapareix- i “Raman Raghav 2.0” (2016) -la lluita a mort entre un assassí en sèrie i un jove policia, a Bombai-. El 2013 va codirigir “Bombay Talkies” que es projectà al Festival en Sessió Especial. Algunes de les seves produccions, com “The Lunchbox” (2013) o “Masaan” (2015), també van ser a Canes. Importantíssima personalitat del cinema de l’Índia actual, doncs, el mateix 2013 el govern francès el va nomenar Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres.

Un Certain Regard.

De KIM Chang-hoon , “Hopeless” / “Hwa-Ran“. Durada: 2h13. Producció Corea del Sud. Repartiment: Hong Sa-bin (Yeon-gyu), Song Joong-ki (Chi-geon). Guió: Kim Chang-hoon. Nota sinòptica: Es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, en què un noi anomenat Yeon-gyu, després de conèixer en Chi-geon, vol fugir la realitat infernal en què viu i del seu viatge al món del crim organitzat. Sinopsi: En Yeon-gyu (Hong Sa-Bin), de 18 anys, viu en una situació desoladora i miserable. Té una germana petita, la Ha-Yan (Bibi). Per trobar una sortida, s’uneix a una organització criminal. Allà, en Yeon-gyu coneix en Chi-Geon (Song Joong-Ki). És un cap de nivell mitjà del grup criminal en qui confia en Yeon-gyu. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Kim Chang-hoon ( ). Muntador, guionista, elaborador de storyboards, cineasta novell. | DF: Bac Films* | RESSONS.

D’Asmae EL MOUDIR, “La mère de tous les mensonges” / “The Mother of All Lies” / “Kadib Abyad”. Durada: 1h36. Producció Marroc, Qatar, Aràbia Saudita, Egipte. Amb Asmae El Moudir, Said Masrour, Mohammed El Moudir, Abdallah Ez Zouid, Zahra Jeddaoui, Ouardia Zorkani. Guió: Asmae El Moudir. Documental. Nota sinòptica: La recerca de la veritat d’una jove marroquina s’embolica amb una xarxa de mentides a la història de la seva família. Com a filla i cineasta, Asmae fusiona la història personal i nacional mentre reflexiona sobre els disturbis del pa de 1981, establint connexions amb el Marroc contemporani. Sinopsi: Una jove directora marroquina, l’Asmae, va a cals pares a Casablanca per ajudar-los a anar-se’n. Un cop allà, comença a ordenar tots els objectes de la seva infantesa. En algun moment, veu una fotografia: nens somrient al pati d’una llar d’infants. A la vora del marc, hi ha una nena asseguda en un banc, mirant tímidament la càmera. Aquesta imatge és l’única de la seva infantesa, l’únic record que li podia donar la seva mare. Però l’Asmae està convençuda que ella no és la nena d’aquesta imatge. Amb l’esperança de fer parlar els seus pares, l’Asmae introdueix la seva càmera i juga amb aquest incident íntim per parlar d’altres records dels quals tampoc confia. Aquesta foto es converteix en el punt de partida d’una investigació durant la qual la directora qüestiona totes les petites mentides que diuen la seva família. Darrera les parets de la casa també hi ha el barri. El polític local, Sir Abdelkader: és l’home generós que ofereix hammam, carn i prunes al barri o un polític corrupte? A poc a poc, l’Asmae explora la memòria de la seva pròpia gent -real o surrealista- juntament amb la memòria del seu barri i país. L’autora ha declarat: Investigant les històries de la meva infantesa, interactuo amb la meva mare, el meu pare i la meva àvia. Això em permet qüestionar els meus records, atrapats entre la ficció i la realitat, entre la veritat i la mentida. I mostro com de difícil és construir la pròpia identitat quan cap dels records que tenim és fiable. De mica en mica, aquesta elecció narrativa em donarà l’oportunitat de qüestionar els meus pares sobre els “avalots de la fam” de 1981 i la manera com van viure aquest capítol fosc i poc conegut de la història del Marroc. El meu objectiu no és tant intentar documentar la història real d’aquest període sinó fer una pel·lícula sobre la multiplicitat de punts de vista i la pluralitat d’interpretacions que conviuen, ja siguin històriques familiars o nacionals. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: Africine. Enllaç: IMDB. Asmae El Moudir ( ) Treballa al cinema i a l’audiovisual des de l’any 2010. Ha dirigit tres curtmetratges de ficció i ha estudiat a La Fémis. La posada en escena de la seva família en una crònica el divendres de cuscús i la història del seu oncle comunista Merzouk li van permetre entendre el tema de la repressió política durant els anys que van enfosquir el Marroc. El 2014, l’Asmae va crear la productora cinematogràfica Insight Films, després va dirigir i produir el seu primer llargmetratge el 2020, “La Carte postale“, documental en què la cineasta, també regirant les pertinences de la seva mare, troba una postal antiga d’un poble de muntanya que la seva mare va deixar quan era petita i on mai no ha tornat, al qual es desplaça l’Asmae, a la recerca del passat maternal, en el que comença essent un viatge íntim i personal buscant les arrels de la seva família però evoluciona cap a una història universal sobre l’emancipació, la migració i l’anhel humà de pertànyer a una comunitat. Enguany persenta a UCR el seu segon film i ja en té un tercer desenvolupant-se | VI: Autlook Film Sales |

Cannes Classics.

Estrena de còpies restaurades.

“Le Rendez-vous des quais”, de Paul Carpita (1955). Durada: 1h13. Enllaç: Festival.

Documentals de Cinema.

“Chambre 999“, de Lubna Playoust (2023). Durada: 1h25. “El cinema és un llenguatge que s’està perdent, un art que morirà? »: Wim Wenders va fer aquesta pregunta a setze dels seus companys directors a “Chambre 666” el 1982. Durant el “35è Festival Internacional de Cinema de Canes” (14-26 de maig de 1982), el director alemany Wim Wenders va demanar a una mostra de 15 directors de cinema internacionals que es entressin, cadascú al seu torn, a la mateixa habitació d’hotel per respondre en solitud la mateixa pregunta sobre el futur del cinema, mentre els filmava amb una càmera de 16 mm i els gravava amb una gravadora de so Nagra. L’ampli arc de mostreig de la pel·lícula incloïa “autors” europeus i directors de Hollywood, cineastes narratius i experimentals, directors de cinema professionals masculins i femenins que van presentar les seves pel·lícules o simplement van estar presents al 35è Festival de Canes el maig de 1982. Els directors provenien de França, Itàlia, Brasil, Líban, Alemanya, Turquia, Filipines i EUA. Aquest documental únic mostra el metratge complet (o parts seleccionades) de les 15 respostes que van resultar d’aquestes “entrevistes d’enquesta estandarditzada”. El valor històric de “Chambre 666” ha augmentat amb el temps. Quaranta anys després d’aquella experiència històrica de Wim Wenders, el 2022, utilitza el mateix dispositiu per fer la mateixa pregunta a 30 cineastes contemporanis presents a Canes aquell any, de Wim Wenders (ell mateix) a James Gray, de Rebecca Zlotowski a Claire Denis, d’Olivier Assayas a Nadav Lapid a Asghar Farhadi a Alice Rohrwacher...| VI i DF: Mk2.

“100 Years of Warner Bros.” / “100 Ans de Warner Bros.”, de  Leslie Iwerks . Durada: 2h. Producció EUA. Una mirada històrica a l’extraordinari llegat d’un dels estudis més grans d’Amèrica. Aquest documental explora l’origen, l’evolució i la longevitat de l’estudi de Warner Bros. – d’un afer familiar a un gegant mundial – en el seu 100è aniversari el 2023. Amb cineastes, actors i executius llegendaris que han creat algunes de les històries més impactants, 100 anys de Warner Bros. explica la història de la passió i la innovació, i ofereix un viatge entre bastidors de “de què estan fets els somnis”.

La Cinef.

Programa 2:

D’ Anna LLARGUÉS, “Trenc d’alba” / “Crack of Dawn”. Durada: 0h28. Escola: ESCAC (Catalunya). Repartiment: Gerard Ribera Noguera (Elián), Vinyet Rodríguez Martín (Irene), Irene Bogunyà (mare), Alzira Gómez (àvia), Oriol Borrut (Oriol). Guió: Anna Llargués. La masia d’una família l’han declarada inhabitable. Mentre alguns membres lluiten per salvar l’espai construït pels seus avantpassats, els més joves s’imaginen el següent lloc on anar.

De Yupeng HE, “A Bright Sunny Day“. Durada: 0h20. Escola: Columbia University (EUA). Guió: Yupeng He i Lam Can-zhao. En un bonic dia assolellat, l’aparició d’una noia canvia suaument la vida d’un jove.

De Musa ALDERSON-CLARKE,  “Killing Boris Johnson“. Durada: 0h24. Escola: NFTS (Regne Unit). Guió: Musa Alderson-Clarke. El turment interior d’un fill de dol xoca amb el mandat en fallida del Partit Conservador al govern.

De Zineb WAKRIM, “Ayyur” / “Moon” / “Lune”. Durada: 0h13. Escola: ÉSAV Marrakech (Marroc). Hasna i Samad, 14 anys. L’art i la pintura els ajuden a resistir i a captar la llum enmig de la foscor.

Programa 3:

De Shafagh ABOSABA i Maryam MAHDIYE, “Daroone Poust” / “Inside the Sky”. Durada: 0h16. Escola: Karnameh Film School (Iran). Mentre es prepara per a un partit de futbol decisiu, el jove Ali ha de mantenir amagat el seu secret. Però quan en Hamed ho descobreix, el camí que l’Ali somia seguir sembla compromès. | DF: Atozinema Pictures.

De Yudhajit BASU, “Nehemich“. Durada: 0h23. Escola: FTII (l’Índia). Guió: Yudhajit Basu i Prithvijoy Ganguly. Desterrada del poble, aïllada en una cabana en ruïnes durant el període, una noia espera fugir amb el seu amant. Pertany a un antic poble de nòmades que creuen que els morts tornen en forma del seu ésser més estimat.

De Katie BLAIR, “Imogene“. Durada: 0h19. Escola: Columbia University (EUA). Guió: Katie Blair. Soltera, d’uns quaranta anys, l’Imogene és una novaiorquesa d’esperit lliure. La seva família, excessivament conformista, planeja fer-la quedar embarassada. Però tot el que es pot esperar d’Imogene és l’inesperat.

De Daria KASHCHEEVA, “Electra“. Durada: 0h27. Escola: FAMU (República Txeca). Guió: Daria Kashcheeva. L’Electra pensa en el seu 10è aniversari, barrejant records, somnis i fantasies amagades. La nostra memòria és només una ficció? O un mite? | DF: Miyu Distribution.

Quinzena dels Cineastes.

De Thien An PHAM, “Inside the Yellow Cocoon Shell” / “Bên Trong Vó Kén Vàng”. Durada: 3h02. Producció Vietnam, Singapur, França, Catalunya, Espanya. Amb Le Phong Vu, Nguyen Thi Truc Quynh, Nguyen Thinh, Vu Ngoc Manh. Guió: Thien An Pham. Nota sinòptica: Un home torna a la seva ciutat natal, on està perseguit per records i desitjos del passat. Sinopsi: Quan la seva cunyada mor en un accident de motocicleta a Saigon, en Thien ha de retornar-ne el cos a la seva ciutat natal. És un viatge en què també porta el seu nebot Dao (5), que miraculosament va sobreviure a l’accident. Enmig dels paisatges místics del Vietnam rural, en Thien comença la recerca del seu germà gran que va desaparèixer fa anys per a lliurar-li en Dao, un viatge que qüestiona profundament la seva fe. Piulada de la Quinzena: És una obra de gran ambició formal que ens porta a un viatge pel Vietnam rural qüestionant la desconeguda comunitat cristiana del país. Comentari de la Quinzena: Es tracta d’un pelegrinatge al Vietnam rural i la seva minoria cristiana poc coneguda, amb matisos místics. Com tenir fe encara? Com creure encara? En Déu potser, però sobretot en la bellesa perceptible d’aquí baix. Nota: el coproductor català és Adrià Monés Murlans, de Fasten Films. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Thien An Pham (província de Lang Dom, Vietnam, 1989). Després de quatre anys d’estudis de grau en Tecnologia de la Informació a la Universitat de Lotus, Ciutat Ho Chi Minh, es va adonar del seu interès per la cinematografia i el cinema. En els darrers anys, ha guanyat diversos premis de cinema a Vietnam. El 2015 es va traslladar a Houston, Texas (EUA) i va continuar treballant com a cineasta autònom. El seu curtmetratge “The Mute” (2018) ha passat per diversos festivals de cinema (Winterthur, Palms Spring, Uppsala, Encounters…). A més, el seu curt “Stay awake, be ready” ha comptat amb el suport de CJ Short Film Making Project. | VI: Cercamon.

De Kanu BEHL, “Agra”. Durada: 2h12. Producció Índia. Amb Mohit Agarwal, Priyanka Bose, Vibha Chhibber. Guió: Kanu Behl i Atika Chohan. Nota sinòptica: Exploració de la dinàmica sexual dins d’una família i les fractures distòpiques profundes creades en una Índia moderna que es redueix ràpidament als espais en què estan encasellats. Sinopsi: En Guru està bojament enamorat de la Mala. S’hi vol casar, construir una nova habitació i viure amb ella a la terrassa. La casa és estranya. La mare d’en Guru viu a la planta baixa amb ell i el seu pare viu al pis superior amb la tieta, la seva amant. Mentre tothom intenta dissuadir en Guru i posar-li traves amb l’habitació, en Guru se’n va a una odissea sexual, intentant satisfer el desig i trobar una veritable intimitat. Atrapat entre la seva família, el món que l’envolta i la seva pròpia “ment”, en Guru comença a ‘desfer-se’ lentament, trobant-se en una “estranya” història d’amor que neix amb una dona a l’atzar: la propietària d’un cibercafè més gran, afectada per la poliomielitis. Nota: la pel·lícula intenta entendre la sexualitat i l’espai físic. I com precisament la manca d’espai, en un país de més de mil milions, afecta la manera de viure la vida. Piulada de la Quinzena: Una pel·lícula-monstre sobre la sexualitat reprimida dins la societat patriarcal índia. És una pel·lícula còmica i aterridora, plena d’humor i ràbia. I comentari de la Quinzena: també és la història d’una conquesta de l’espai: o com l’emancipació d’un jove passa per l’accés a la propietat. Enllaç: IMDB. Kanu Behl (Kapurthala, Panjab, l’Índia, 13.06.1980). Guionista i director (també actor i productor), va debutar amb “Titli” (2014), presentada a Un Certain Regard -el fill més jove d’una família que roben cotxes vol fugir del negoci familiar-.| DF: Les Films de l’Atalante* |

Curts de la Quinzena dels Cineastes – Programa 2:

De Lucas MALBRUN, “Margarethe 89”. Durada: 0h18. Producció França. Guió: Lucas Malbrun. Línia clara, textures de retolador: com en un quadern, aquesta pel·lícula d’animació evoca els darrers dies de la RDA, l’any 1989. Aleshores Margarethe va ser internada per ser membre de la comunitat punk de Leipzig, els concerts de la qual tenien lloc en una església. La Margarethe Lichgut és una pintora d’uns cinquanta anys. Mentre prepara una retrospectiva, es submergeix en els seus primers quadres i recorda els seus anys a la RDA.  Aquests quadres li fan reviure la seva història d’amor amb un noi, en Heinrich, en el context problemàtic del 1989 a Leipzig. Marcats per la paranoia i la seva obsessió per en Heinrich, els quadres també parlen de la seva lluita contra el règim d’Alemanya de l’Est iniciada pel seu germà, Rainer. La història es reconstrueix, fins a l’empresonament de la Margarethe i la misteriosa desaparició de l’Heinrich… Comentari de la Quinzena:  Perfecta conjunció entre la nitidesa de la línia i l’ambigüitat històrica del moment. Enllaç: IMDB. Lucas Malbrun ( ) Gradudat a l’Escola Superior de les Arts Decoratives de París. És autor d’un curt premiat, d’un episodi televisiu, d’un clip -exposat en centre artístic-…

De Faris ALRJOOB,  “The Red Sea makes me wanna cry”. Durada: 0h21. Producció Alemanya. Repartiment: Clara Schwinning (Ida), Ahmed Shihab-Eldin (Ismail). Guió: Matthew LaPaglia, Faris Alrjoob.Una alemanya fa cap a la ciutat, a la riba de la Mar Roja, on acaba de morir el seu company àrab. L’amor de l’Ida per la seva parella perduda es complica a mesura que es revela una part amagada de la seva vida. Mentre viatja al lloc de la seva desaparició, una illa quasi fictícia de romàntics desesperats, l’Ida ha de navegar per l’espai que hi ha entre el seu passat compartit i el futur que s’estén davant seu. Comentari de la Quinzena: Més enllà de la història del dol, la invenció, per part d’un jove cineasta jordà, d’un port espectral que pot tenir accents durassians: tant la mort d’un home com la mort d’una ciutat. L’odissea acaba en un bar d’hotel, i una cançó de varietat oriental. Enllaç: IMDB. Faris Alrjoob ( ). Movent-se entre Berlín i l’Orient Pròxim, és un artista interdisciplinari que treballa tant el cinema, com el video-art, com la ‘performance’.

De Maryam TAFAKORY,  “Mast-Del”. Durada: 0h17. Guió: Maryam Tafakory. Una nit d’amor entre dues dones. Una li explica a l’altra el boig record d’una cita amb un home a Teheran, que esdevé un malson sota l’acció de la policia moral. Comentari de la Quinzena: La seva història s’escriu a la pantalla, per sobre de superposicions entre abraçades i esclats de pel·lícules iranianes després de la revolució islàmica. Nota: Proposta híbrida i experimental sobre l’opressió de les dones a l’Iran. Enllaç: IMDB. Maryam Tafakory (Shiraz, Iran). Autora de pel·lícules i ‘performances’. La seva obra s’ha presentat al MoMa, a Locarno, a Rotterdam… Entre els reconeixements obtinguts, un premi al millor curtmetratge experimental a Melbourne.

Curts de la Quinzena dels Cineastes – Programa 3:

De Mouloud AIT LIOTNA , “The House Is on Fire, Might as Well Get Warm” / ”La maison brûle, autant se réchauffer” / “Axxam Yarya, Maqar Ansahmu”. Durada: 0h43. Producció França. Repartiment: Mehdi Ramdani (Yanis), Mohamed Lefkir (Hamid). Guió: Mouloud Aït Liotna. En Yanis, un noi de la Cabília, se’n va demà cap a París. Reuneix el seu petit poble per a resoldre els darrers assumptes. Se n’assabenta de la mort d’una amic de la infantesa, en retroba un altre a l’enterrament. Una desventura al cafè transforma aquest darrer dia al seu poble de mala mort en un infern i en una road movie, d’entrada desesperada, després pensativa i malenconiosa, en una Algèria terrosa i desfeta. Enllaç: IMDB. Mouloud Aït Liotna (Algèria). Se n’anà a França abans dels 18 anys, on estudia cinema i filosofia. Treballa en el desenvolupament de documentals. Aquest és el seu primer film.

De Rachel WALDEN, “Lemon Tree”. Durada: 0h17. Producció EUA. Amb Jordan Thomas Alexander, Robin Channing, Emily Costantino. Guió: Rachel Walden. Un pare irresponsable i el seu fill petit en una road movie boja. És Halloween: un pare americà du el seu fill a una fira. Per a impressionar-lo, roba el conill d’un mag i se’n van a fer un tomb amb el cotxe, a un ritme frenètic i sincopat. A mesura que es van cobrint les etapes, el nen gran es xuta i el fill, petit adult silenciós, s’ha d’agafar. La màgia té les seves contrapartides. Enllaç: IMDB. Rachel Walden (Atlanta, EUA). Directora i productora, que el 2017 va realitzar el treball de fi d’estudis a la Universitat de Boston. actualment viu a Nova York, on porta la productora independent Gummy Films.

De Clément PÉROT, “Dans la tête un orage” / “A Storm Inside”. Durada: 0h24. Producció França. Guió: Clément Pérot, Margaux Dieudonné. Una tarda d’estiu en una ciutat als suburbis de Calais, a l’extrem nord de França. Els nens i adolescents maten el temps al voltant de de les torres. Les cares solen estar callades, ja de vegades marcades o preocupades. Al seu voltant, grans extensions de cel i herba salvatge. Comentari de la Quinzena: Retrats d’adolescents ‘eustachiens’ en una barriada del nord de França. Enllaç: IMDB. Clément Pérot ( ) Artista, director i autor, graduat a l’Escola Superior de les Arts Decoratives i després de les Belles Arts de París, el 2022, desenvolupa formes híbrides tot dialogant entre imatge, escriptura literària i instal·lació fílmica. Aquest és el seu primer film documental. Ara mateix està escrivint el seu primer film de ficció i la seva primera novel·la.

Setmana de la Crítica.

D’ Erwan LE DUC, “La fille de son père“ / “No Love Lost”. Durada: 1h31. Producció França. Amb Nahuel Pérez Biscayart (Etienne), Céleste Brunnquell, Maud Wyler, Mohammed Louridi, Mercedes Dassy. Guió: Erwan Le Duc. L’Etienne tenia amb prou feines vint anys quan es va enamorar de la Valérie, i no gaire més quan va néixer la seva filla Rosa. Aleshores la Valerie se’n va i els abandona. L’Etienne, però, decideix no fer-ne cap drama i, junts, construeixen una vida feliç. Setze anys i mig després, quan el pare i la filla se separaran per viure cadascú la seva vida, el passat tornarà a aflorar.Comentari de la Setmana: deliciós (..) Una tragicomèdia francesa que encara la paternitat i la filiació amb perspectiva i poesia. Amb Nahuel Pérez Biscayart i Céleste Brunnquell, pare i filla inseparables. Un duo irresistible que ens fa passar de les rialles a les llàgrimes en un petament de dits. Pel·lícula de Cloenda de la Setmana de la Crítica. Enllaç: IMDB. Erwan Le Duc (Les Lilas, França, 27.04 1977) va presentar el curt “Le soldat vierge” a la Setmana de la Crítica de 2016 i la seva òpera prima, “Perdrix” / “The Bare Necessity”, a la Quinzena dels Realitzadors de 2019. Ara signa el seu segon llargmetratge.  | VI: Playtime | DF: Pyramide.

18.00h: Proclamació i lliurament dels premis de la Setmana de la Crítica.

Cinema a la Platja.

“L’Été meurtrier”, de Jean Becker  (1983). Durada:  2h05. Producció França. Restauració 4k.

FOTO DE L’APUNT: “Il sol dell’avvenire”, de Nanni Moretti

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!