Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

17 de maig de 2023
0 comentaris

Avui, dimecres 17, a Canes 2023

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dimecres 17, a Canes 2023.

Competició.

De Hirokazu KORE-EDA, “Monster” / “Kaibutsu”. Durada: 2h05. Producció: Japó. Amb Ando Sakura, Nagayama Eita, Tanaka Yuko, Kurokawa Soya, Takahata Mitsuki, Kukuta Akihiro, Nakamura Shido, Hiiragi Hinata. Música original: Ryuichi Sakamoto. Guió de Yuji Sakamoto. Quan el seu petit fill Minato comença a comportar-se de manera estranya, la mare, que l’educa sola després de la mort del marit, nota que alguna cosa no va bé. En descobrir que un professor n’és responsable, se’n va a l’escola per saber què està passant. Però a mesura que la història es desenvolupa a través dels ulls de la mare, la mestra i el nen, la veritat resulta ser molt més complexa i matisada del que tothom havia previst inicialment… Nota: retorn de Kore-eda al Japó, després d’haver rodat les últimes pel·lícules a França i a Corea. Tràiler: VO. Enllaç: IMDB. Hirokazu Kore-Eda (Tòquio, Japó, 06.06.1962). D’entrada, va voler-se dedicar a la novel·la, però passà a treballar d’ajudant de direcció cinematogràfica i finalment a dirigir les seves pròpies (i aviat exitoses) pel·lícules. Amb tirada, com més va més, cap al melodrama (sense renunciar a pinzellades de comèdia), és un humanista interessat en les famíles, sovint disfuncionals o alternatives, i en el que se’n deriva: nens (abandonats o no), pares (biològics o no)… I així aborda qüestions com l’abandó, la culpa, el dol, la mentida, la fraternitat entre germans, la dificultat de ser pares… Llarga és la seva nòmina ‘cannoise’, amb 7 presències a la competició (incloent-hi la d’aquest any), en què ha guanyat una Palma d’Or  -“Un assumpte de família” (2018)-, un Premi de Jurat -“De tal pare, tal fill” (2013)-  i 1 premi i 1 Menció Especial del Jurat Ecumènic -“Broker” (2022) i “De tal pare, tal fill” (2013)-. A més ha estat seleccionat en 2 ocasions a Un Certain Regard – “Air Doll” (2009) i “After the Storm” (2016)-. Cineasta de festivals, ha freqüentat també el de Sant Sebastià i ha estat en competició a Venècia en 3 ocasions -“La vérité” (2019), “The Third Murder” (2017) i “Maborosi” (1995)- | VI: Goodfelas.| DE: Vértigo*.| DF: Le Pacte | DI: BIM*.

De Catherine CORSINI, “Le retour“ / “Homecoming”. Durada: 1h50. Producció França. Amb Virginie Ledoyen, Denis Podalydès, Lomane de Dietrich, Aïssatou Diallo Sagna. Guió: Naïla Guiguet i Catherine Corsini. La Kheìdidja, d’uns quaranta anys, treballa per a una família adinerada parisenca que li ofereix l’oportunitat de tenir cura dels seus fills durant un estiu a Còrsega. És una oportunitat per a ella de tornar amb les seves pròpies filles, Jessica i Farah, a l’illa que van deixar quinze anys abans en circumstàncies tràgiques. Mentre la Kheìdidja lluita amb els seus records, les dues adolescents es deixen portar per totes les temptacions estiuenques: trobades inesperades, córrer salvatges i lliures, primeres experiències amoroses. Aquest viatge els permetrà descobrir una part de la seva història i apropar-se més entre elles…. Nota: aquest film ja l’havien seleccionat inicialment per a Canes 2023, després van córrer a treure’l per a examinar la situació de l’obra (segons el Consell d’Administració del Festival), ja que hi ha algunes denúncies sobre abusos durant el seu rodatge i per haver-hi una escena de sexe -simulat- amb menors fora de guió (cosa que els va fer perdre la subvenció de 680.000€ del CNC), va esclatar la polèmica per la retirada ‘cannoise’ i finalment l’han afegit a la Selecció Oficial (assegurant-se de passada un altre ‘film escàndol’, com els  agrada…). Catherine Corsini (Dreux , Eure et Loir, França, 18.05.1956). Va estudiar al Conservatori d’Art Dramàtic amb Antoine Vitez i Michel Bouquet. Després de dirigir 3 curts entre 1982 i 1986, debuta amb l’òpera prima “Poker” (1987). Després de realitzar 2 telefilms (entre els quals “Interdit ‘amour“, sobre la tensa relació entre un adolescent i la seva mare problemàtica), el 1994 ja presenta a Cinémas en France, de Canes, “Les amoureux“, sobre la relació d’una noia de vida tumultuosa i el seu germanastre de 15 anys, i dos anys després torna a Cinémas en France amb “Jeunesse sans Dieu“, ambientada a l’Alemanya dels anys trenta quan, amb l’adveniment del nazisme, un jove professor topa amb la pujada del racisme i la intolerància dels alumnes. El 1999 té “La nouvelle Eve” a Panorama de la Berlinale, cinta sobre una dona que gaudeix de tot el que la vida nocturna decadent de París té per oferir a una jove soltera (també sexualment), fins que coneix un pare de dos fills casat i activista polític. Entra en competició al Festival de Canes amb “La Repetition” (2001), sobre la relació apassionada de dues dones (protèsica dental, l’una, i actriu de teatre, l’altra),  que ronden la trentena i es retroben al cap de 10 anys (amb Emmanuelle Beart i Pascale Bussieres). Després de diversos films -entre els quals, “Partir” (2009), amb Kristin Scott Thomas i Sergi López-, li seleccionen “Trois mondes” a Un Certain Regard 2013, la història d’un accident amb fugida que provoca la mort d’un estranger il·legal i que una noia veu, aconseguint després trobar el conductor i la dona del difunt. El 2015 guanya el premi Piazza Grande a Locarno amb “La belle saison“, que, ambientada als anys setanta, relata l’apassionada història d’amor entre una noia arribada a París i una líder feminista. “Un amour impossible” (2018), amb Virginie Efira i Niels Schneider, crònica de l’amor incondicional entre una mare i la seva filla, des del 1958 fins a l’actualitat, que es veu en perill per un pare inestable i manipulador, amb escenes de sexe d’alt impacte, la presenta al Festival de Rotterdam. I el 2021 presenta en competició a Canes “La fracture“, en què Raf (Valéria Bruni Tedeschi) i Julie (Marina Foïs), una parella a punt de separar-se, es troben en un servei d’urgències prop de l’asfíxia el vespre d’una manifestació parisenca de les armilles grogues. Corsini va presidir el Jurat de la Caméra d’Or el 2016 i l’any passat va presidir el Jurat de la Queer Palm. Guionista, a part d’escriure els seus films ha intervingut també en els guions d’ “À toute vitesse“, de Gaël Morel, i “Nés en 68“, del duo Ducastel i Martineau. | VI: Playtime| DF: Le Pacte.

Sessions Especials.

De Pedro ALMODÓVAR ,“Strange Way of Life” / “Extraña forma de vida”. Durada: 0h31. Producció: Espanya. Amb Ethan Hawke, Pedro Pascal, Manu Ríos, Jason Fernández, José Condessa i George Steane. Guió: Perdo Almodóvar. Després de vint-i-cinc anys, en Silva (Pedro Pascal) s’enfila al cavall i va pel desert per a visitar el seu amic, el xèrif Jake (Ethan Hawke). Celebren la trobada; però l’endemà al matí en Jake li diu que el motiu del seu viatge és no anar pel camí de la memòria de la seva amistat. El títol fa al·lusió al cèlebre fado d’Amália Rodrigues, les paraules del qual suggereixen que no hi ha existència més estranya que la que es viu donant l’esquena als propis desitjos (ha declarat Almodóvar). Nota: rodada al sud d’Espanya l’agost de 2022, en una part del desert de Tabernas, a Almeria (on es van fer diversos spaghetti-westerns). Vídeo: Tràiler VOSE. Apunts relacionats en aquest blog: Ja se sabia, però confirmat: Perdo Almodóvar va a Canes i Per què el western gai d’Almodóvar no inaugurarà Canes 2023?. Enllaç: IMDB. Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, Ciudad Real, Castella-La Manxa, Espanya, 25.09.1949). Llarga és la relació d’Almodóvar amb el Festival de Canes. N’ha estat membre del Jurat en dues ocasions: el 1992 i el 2017 (any que el va presidir, lliurant la Palma d’Or a Ruben Östlund per  “The Square“). Va guanyar-hi el Premi a la Millor Direcció per “Todo sobre mi madre” el 1999, que va ser el primer cop que participà al certamen. El 2004, “La mala educación” va inaugurar el Festival. Dos anys més tard hi va guanyar el Premi al Millor Guió i Premi de Millor Actriu (ex-aequo) amb “Volver“. El 2009 hi va concórrer amb “Los abrazos rotos” i el 2011, amb “La piel que habito“. I encara el 2019 després va participar a la Competició amb “Dolor y gloria“, que valgué a Antonio Banderas el Premi a Millor Actor. Aquest migmetratge és la segona experiència del cineasta en llengua anglesa, després de “The Human Voice“, presentat a Venècia el 2020, en motiu del Lleó d’Honor que li van atorgar pel conjunt de la seva carrera. Perfils d’Almodóvar, anteriorment en aquest blog: Director: Pedro Almodóvar i L’Almodóvar que ve. | DE: BTeam Pictures | DF: Pathé.| EE: 26.05.2023. | EF: 16.08.2023

De Steve McQUEEN, “Occupied City“. Durada: 4h22. Producció Països Baixos, Regne Unit. Documental. Guió: basat en el llibre ‘De bezette stad. Plattegrond van Amsterdam 1940-1945′ (La ciutat ocupada. Mapa d’Amsterdam 1940-1945), de Bianca Stigter. Amsterdam sota l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, entre els anys 1940 i 1945. Comentari del Festival: El passat xoca amb el desordre del nostre present en el magnífic documental de Steve McQueen (..) La pel·lícula ofereix un retrat creuat: tant una immersió en el període de l’ocupació nazi que continua perseguint la capital holandesa, la ciutat d’adopció del director com una exploració vertiginosa dels darrers anys, marcats per la pandèmia i els moviments socials. El que en sorgeix és una experiència commovedora que celebra la vida, una vasta meditació sobre la memòria, el temps i el nostre futur comú. Nota: Bianca Stigter és una escriptora, periodista i directora de cinema holandesa. Està casada amb el director Steve McQueen i va ser productora associada de la seva pel·lícula “12 anys d’esclavitud”. Enllaç: IMDB. Steve McQueen (Londres, Anglaterra, 09.10.1969). Es va revelar mundialment amb la seva òpera prima “Hunger” (2008), cinta (de crua i gran expressivitat plàstica) sobre la vaga de fam dels presos polítics de l’IRA, amb Michael Fassbender (saltant a la fama) com a Bobby Sands, presentada a Un Certain Regard i guanyadora de la Càmera d’Or i del premi FIPRESCI de la crítica cinematogràfica. El seu segon llargmetratge, “Shame” (2011), estilitzat visualment i amb Fassbender lluint-se com un addicte al sexe, va triomfar a Venècia (premi FIPRESCI, Millor Actor). Va guanyar 3 Oscar (inclòs el de Millor Pel·lícula) amb “12 anys d’esclavitud” (2013), formalment més convencional, més atenta al cas que explica que no pas a la forma, que està ambientada als Estats Units d’abans de la guerra de secessió i tracta d’un negre lliure de l’estat de Nova York, que és segrestat i venut com a esclau. Sense deixar de fer curtmetratges i sèries televisives d’autor, va arribar al següent llarg, “Widows” (2018), amb Viola Davis com una de les quatre dones sense res en comú excepte un deute deixat enrere per les activitats criminals dels seus marits morts, film que va tenir una carrera més discreta. El seu interès per les comunitats immigrades al Regne Unit l’ha dut a fer dues extraordinàries minisèries televisives: “Small Axe” (2020) -amb notable entitat cinematogràfica- i “Uprising” (2021). Actualment té en post-producció “Blitz“, ficció amb Saoirse Ronan, Harris Dickinson i Stephen Graham, que segueix les històries d’un grup de londinencs durant el bombardeig de la capital britànica a la Segona Guerra Mundial. Artista visual, McQueen va rebre el Premi Turner i va ser anomenat comandant de l’Ordre de l’Imperi Britànic l’any 2011.

De Wim WENDERS, “Anselm“ / ” Le Bruit du temps, Anselm Kiefer” / “Das Rauschen Der Zeit”. Durada: 1h33. Producció Alemanya. Amb Anselm Kiefer (ell mateix), Anton Wenders (Anselm Kiefer, de nen), Daniel Kiefer (Anselm Kiefer, de jove). En diuen: (..) documental sobre el famós artista contemporani alemany Anselm Kiefer, que ha exposat en els més grans museus del món, especialista de la desmesura, de l’acer, del plom i del formigó. El tema principal se centra en la darrera instal·lació de Kiefer, la que va emprendre a Barjac, al sud de França, a La Ribaute, sobre 40 hectàrees en què ha viscut durant 15 anys, una utopia d’artista feta de bosc d’estranyes torres, cubs gegants, obres monumentals, d’una xarxa complexa de soterranis…Rodat durant 2 anys, és en 3D, com en Wenders va fer per al seu film sobre Pina Bausch. Comentari del Festival: Una experiència cinematogràfica única que il·lumina l’obra d’un artista i revela el seu recorregut vital, les seves inspiracions, el seu procés creatiu i la seva fascinació pel mite i la història. Passat i present s’entrellacen per difuminar la línia entre el cinema i la pintura, cosa que permet submergir-se completament en el món d’un dels més grans artistes contemporanis, Anselm Kiefer. Enllaç: IMDB. Wim Wenders (Düsseldorf, -República Federal d’-Alemanya, 14.08.1945). De petit volia ser pintor, arquitecte, sacerdot, escriptor, músic i al final vaig escollir la pintura; de fet era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula, i em vaig adonar que les pel·lícules incloïen tot el que volia fer a la meva vida, ha declarat Wenders a la Roda de Premsa del BCN Film Fest. Va estudiar a l’escola de la Universitat de Televisió i Cinema de Munic entre 1967 i 1970. Mentrestant, va treballar com a crític de cinema de diaris. Va realitzar tot de curts i va fer un llargmetratge dins dels seus estudis, “Summer in the City” (1971). Cineasta (en gran mesura) dels anys setanta i vuitanta, fou reconegut inicialment com a integrant de la nova onada alemanya dels setanta (amb Fassbinder, Herzog…), amb títols com “El miedo del portero ante el penalti” (1972), “Alicia en las ciudades” (1974) i “En el curso del tiempo” (1976). El 1977 va entrar en competició a Canes i va fer un pas de gegant en el seu reconeixement internacional, amb “El amigo americano“, basat en Patricia Highsmith, en què Dennis Hopper és Tom Ripley. El 1980 realitza un criticat documental testamentari/funerari sobre Nicholas Ray, “Lightning Over Water“, i acte seguit, de la mà de Francis Ford Coppola i els estudis Zoetrop, se’n va a treballar als Estats Units, començant per la fallida “Hammett” / “El hombre de Chinatown” (1982), presentada en competició a Canes. Posteriorment tocarà la glòria, començant pel triomf al Festival i seguit per un èxit mundial, amb “París, Texas” (1984) -Palma d’Or, Premi FIPRESCI de la crítica internacional- i “El cielo sobre Berlín” (1987) -Premi Millor Direcció-. Cinèfil, si anteriorment havia comptat amb Samuel Fuller a “El estado de las cosas” (1982), el 1985 se n’havia anat al Japó per a homenatjar Ozu a “Tokyo-Ga“. A cavall de les dècades dels vuitanata i dels norante, realitza vídeos musicals (U2, Talking Heads…), però el 1991 marca en certa manera el final de la seva trajectòria (si més no com a autor de ficcions), amb el fracàs de “Hasta el fin del mundo“, a desgrat que dos anys més tard encara guanyés un lànguid Grand Prix a Canes amb “Tan lejos, tan cerca” (una mena de revisitació de la seva “El cielo sobre Berlín”); sense que hi fes res per a refer-lo “El final de la violència” (1997), tan inútilment presentada en competició a Canes com alguna de les seves ficcions posteriors. Per contra, la seva carrera com a documentalista va anar agafant força a partir de mitjans anys noranta i li donaria triomfs com “Buena Vista Social Club” (1999) -prolífica ha estat la seva atenció a la música-, “Pina” (2011) -sempre inteerssat en les formes cinematogràfiques, el filma en 3D- o “La sal de la Tierra” (2014), tots nominats als Oscar del Documental. A més de ser director, productor i autor, Wenders també treballa com a fotògraf des de 1984. Les seves obres s’han exposat a museus i galeries d’arreu del món i també inclouen diverses instal·lacions 3D relacionades amb l’art. La Fundació Wim Wenders, sense ànim de lucre, reuneix el treball de la seva vida i promou els joves cineastes amb la beca Wim Wenders per a la narració innovadora. El 1989, Wenders va presidir el Jurat de la Competició i el 2003, el de la Càmera d’Or. Enguany té en Competició la ficció (que té a veure amb els lavabos japonesos) “Perfect Days”. | VI: Hanway Films* | DF: Les Films du Losange.

Cita amb artistes.

14.30h: Trobada amb Michael Douglas.

15.00h: Trobada amb Pedro Almodóvar (tot seguit, després de la projecció del seu curt)

Un Certain Regard.

De Thomas CAILLEY, “Le règne animal“. Durada: 2h10. Producció França. Amb Adèle Exarchopoulos, Romain Duris, Paul Kircher, Tom Mercier, Nathalie Richard. Guió: Pauline Munier i Thomas Cailley,a partir d’una idea de Paul Munier. Nota sinòptica: Conte fantàstic. Una aventura entre un pare i el seu fill, en un món on alguns humans han començat a mutar en altres espècies animals. Sinopsi: En un món afectat per una onada de mutacions que poc a poc van transformant alguns humans en animals, en François fa tot per salvar la seva dona, afectada per aquesta misteriosa malaltia. A mesura que la regió es va poblant de criatures d’un nou tipus, porta l’Emile, el seu fill de 16 anys, en una recerca que canviarà les seves vides per sempre. Nota: film inaugural d’UCR. Enllaç: IMDB. Thomas Cailley (Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme, França, 29.04.1980).  Després d’estudiar ciències polítiques, va entrar a la Fémis, departament de guió. I treballa de guionista i director. Després de crear, amb Sébastien Mounier, la sèrie televisiva “Ad Vitam” (2018) -ambientada en un futur on la tecnologia de regeneració permet als humans viure indefinidament i en el qual un policia i una noia amb problemes investiguen una estranya onada de suïcidis juvenils-, signa ara aquest llargmetratge fantàstic, el seu segon després de “Les combatants” (2014) -òpera prima presentada a la Quinzena dels Realitzadors, història d’amor que ho és de supervivència entre dos joves- | VI: Studio Canal | DF: Studiio Canal*. EF: 04.10.2023

Cannes Classics.

Record de Jean-Luc Godard.

Le Mépris“, de Jean-Luc Godard (1963). Durada: 1h40. Amb Michel Piccoli, Brigitte Bardot, Jack Palance. “Ningú millor que Godard a Le Mépris ha practicat mai el cinema com un art de muntatge i l’edició com un art de circular intensitats, de canviar de línies. L’art de passar d’un color a una entonació de veu, d’un moviment de càmera a una fase musical, del naixement d’una emoció al descobriment d’un espai, d’una velocitat a una altra”. Alain Bergala. Enllaç: Festival. |  DF: Carlotta Films*.

Estrena de còpies restaurades.

Caligula – The Ultimate Cut”, de Tinto Brass (1976). Durada: 2h53. Enllaç: Festival. | VI : Goodfellas. | DF : Bac Films*.

Quinzaine des Cineastes.

De Cédric KAHN, “Le procès Goldman” / “The Goldman Case”. Durada: 1h56. Producció França. Amb Arieh Worthalter, Jeremy Lewin, Arthur Harari, Christian Mazzuchini, Stéphan Guerin-Tillié. Guió: Cédric Kahn i Nathalie Herztberg. El novembre de 1975 comença el segon judici de Pierre Goldman, militant d’extrema esquerra condemnat en primera instància a reclusió criminal perpètua per quatre atracaments a mà armada, un dels quals va comportar la mort de dues farmacèutiques. Ell clama la seva innocència en aquest darrer cas i en poques setmanes esdevé la icona de l’esquerra intel·lectual. Georges Kiejman, jove advocat, en porta la defensa. Però aviat les seves relacions es tensen. En Goldman, incomprensible i provocador, s’arrisca a la pena capital i converteix en incert el desenllaç del judici. Piulada de la Quinzena: És el retrat psicopatològic d’un militant revolucionari, però també el retrat d’una societat corcada pel racisme.Comentari de la Quinzena: Desesperat sense fe ni llei o cap dur perseguit per un estat policial i racista? El segon judici de Pierre Goldman va dividir França (..) En optar per reproduir aquest cas judicial, Cédric Kahn encaixa amb força tranquil·la en el delicat gènere de la pel·lícula de judici. També descobreix una caixa negra de passions, convulsions i escissions franceses, molt més enllà dels anys setanta. Nota: Film d’inauguració de la Quinzena. Enllaç: IMDB. Cédric Kahn (Fontenay-aux-Roses, Hauts-de-Seine, França, 17.06.1996). Actor, guionista, director. Va començar com una esperança del cinema francès, però al cap dels anys se’n van esvair els bons auguris. La seva òpera prima, “Bar des rails” (1991) va ser seleccionada a la Setmana de la Crítica de Venècia i tracta d’un adolescent que viu amb la seva mare, modista, i s‘enamora d’una de les seves clientes, per bé que no s’entenen com a amants. El 1994, amb “Trop de bonheur“, participa a la Quinzena dels Realitzadors i guanya el prestigiós premi Jean Vigo, tornant a tenir adolescents com a protagonistes, en aquest cas d’una història de vagareig, descoberta… Tot seguit i gairebé inevitablement signa un episodi de la sèrie col·lectiva “Tous les garçons et les filles de leur âge...” que amb el títol ja ho diu tot. Després de realitzar un telefilm, va dirigir “L’ennui” (1998), amb què guanyà el premi Louis-Delluc i que ja no gira al voltant de joves, sinó d’un home en plena crisi d’edat que comença una aventura amorosa amb una dona que podria estar embolicada amb un crim (la qüestió criminal, doncs, apareix al seu cinema). El 2001 entra en competició al Festival de Canes amb la decebedora “Roberto Succo“, recreació de la història d’un assassí en sèrie italià que va cometre diversos assassinats i altres crims violents, sobretot a Itàlia i França durant la dècada de 1980. I la seva aura com a cineasta s’apagà força, a desgrat que n’ha seguit bastint una carrera, que en aquesta etapa començà amb “Feux rouges” (2004), drama criminal (protagonitzat per Jean-Pierre Darroussin i Carole Bouquet) presentat a concurs de la Berlinale i nominat com a Millor Film de Parla No Anglesa als Independent Spirit Awards. Després d’un parell de films insignificants dirigeix el drama (amb l’empresonament d’un personatge per tràfic de drogues) “Une vie meilleure” (2011), que concursa en diversos festivals internacionals. I tres anys més tard es refà amb “Vie sauvage“, que, protagonitzada per Mathieu Kassovitz, va guanyar el Premi Especial del Jurat a Sant Sebastià i va ser nominada als Lumiere, tractant d’uns pares que havien pujat els fills a la Natura però la dona se’n cansa i aleshores ell fuig amb aquests fills durant 11 anys. El 2018 va presentar a la Berlinale “La prière“, que valgué al seu actor Anthony Bajon el premi de Millor Interpretació Masculina, pel seu rol d’un drogoaddicte que, per a acabar amb el seu mal hàbit, s’uneix a una comunitat d’antics addictes que viuen aïllats a la muntanya i utilitzen l’oració com a forma de curar-se. Un treball actoral també reconegut amb nominacions als César i als Lumiere, mentre Cédric Khan aconseguia que el nominessin com a director al Louis-Delluc. I el 2019 va fer una incursió en la comèdia dramàtica familiar, amb Catherine Deneuve, Emmanuelle Bercot i Vincent Macaigne, a “Fête de famille“.| VI: Charades. | DF: Ad Vitam.| EF: 27.09.2023.

Setmana de la Crítica.

De Marie AMACHOUKELI, “Ama Gloria“. Durada: 1h23. Producció França. Amb Arnaud Rebotini, Louise Mauroy-Panzani, Ilça Moreno Zego, Fredy Gomes Tavares, Abnara Gomes Varela, Domingos Borges Almeida. Guió: Marie Amachoukeli i Pauline Guéna. Cléo, de sis anys, s’estima amb bogeria Gloria, la seva mainadera. Quan la Gloria rep una trucada i se n’ha d’entornar urgentment cap a casa al Cap Verd per a ocupar-se dels seus dos fills, que ella no ha criat, Cléo li fa prometre que es tornaran a veure una última vegada. La Gloria accepta i convida Cléo a passar les vacances d’estiu a la seva illa. Un darrer estiu que passaran junts, amb la família de la Gloria, abans de dir-se adeu. Film d’inauguració de la Setmana. Enllaç: IMDB. Marie Amachoukeli (França, 16.07.1979). Aquest és el primer llarg en solitari de la cineasta, guanyadora de la Càmera d’Or amb “Party Girl”, que va co-dirigir amb Claire Burger i Samuel Theis. Formada a la Fémis, va assumir diversos curtmetratges. | VI: Pyramide. | DF: Pyramide.

D’Amanda Nell EU, “Tiger Stripes“. Durada: 1h35. Producció Malàsia-Taiwan-Singapur-França-Alemanya-Països Baixos-Indonèsia-Qatar. Amb Zafreen Zairizal, Deena Ezral, Piqa, Shaheisy Sam, Jun Lojong, Khairunazwan Rodz, Fatimah Abu Bakar. Guió: Amanda Nell Eu. Una noia pateix horribles canvis físics que malda per dissimular a col·legi. Quan les emocions i pulsions li van constantment d’un extrem a l’altre, se n’adona que el seu mateix cos es transforma a una velocitat alarmant i esgarrifosa. En efecte, la Zaffan, de 12 anys i que viu en una petita localitat rural de Malàsia, ha arribat a la pubertat i s’adona que el seu cos es transforma a una velocitat inquietant. Les seves amigues li giren l’esquena quan una crisi d’histèria col·lectiva sacseja l’escola. La por s’hi escampa i hi intervé un metge per a expulsar el dimoni que ronda les noietes. Talment un tigre assetjat i desallotjat del seu hàbitat, la Zaffan decideix de revelar la seva autèntica naturalesa, la seva fúria, la seva ràbia i la seva bellesa. Comentari de la Setmana: revisita amb humor i extravagància els temes de la metamorfosi i de la rebel·lió adolescents. Sorprenent i divertit, aquest film fantàstic celebra la llibertat i el desig d’esbarjo de les noies, en una societat que malda amb fermesa de disciplinar-les. Fotografia: Jimmy Gimferrer. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Amanda Nell Eu (Kuala Lumpur, Malàsia, 26.11.1985). Diplomada a la London Film School, ha dirigit alguns curts. En la seva obra, explora el cos i la identitat femenina en el context cultural de l’Àsia del Sud. | VI: Films Boutique* | DF: Jour2Fête*.

ACID.

De Maxime RAPPAZ, “Laissez-moi“. Durada: 1h32. Producció Suïssa-França-Bèlgica. Amb Jeanne Balibar, Thomas Sarbacher, Pierre-Antoine Dubey, Véronique Mermoud. Guió: Maxime Rappaz. Cada dimarts, la Claudine va a un hotel de muntanya a trobar-se amb homes que passen. Quan un d’ells decideix allargar l’estada per ella, la Claudine veu com es capgira la seva vida quotidiana i es troba somiant amb una altra vida.

Cinema a la Platja.

Le Sens de la fête”, d’ Éric Tolédano i Olivier Nakache  (2017). Durada: 1h57. Producció França. Recordant  Jean-Pierre Bacri.

FOTO DE L’APUNT: “Strange Way of Life”, de Pedro Almodóvar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!