Dimecres 14 de maig, a Canes 2025.
COMPETICIÓ.
FOTO: “Sound of Falling” (©FabianGamper_StudioZentral – Diaphana)
De Mascha SCHILINSKI, “Sound of Falling“ / “In Die Sonne Schauen”.
Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 2h29.
Nota sinòptica: Quatre noies en quatre dècades diferents comparteixen el fet de créixer en una granja rural i semblen estar connectades entre elles.
Amb: Hanna Heckt (Alma), Lea Drinda (Erika), Lena Urzendowsky (Angelika), Laeni Geiseler (Lenka).
A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.
Ressons de la projecció del film:
Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) La pel·lícula de Schilinski és una ambiciosa, poderosa i fascinant simfonia que segueix la història de quatre families que habiten una mateixa granja en èpoques diferents. Amb un estil d’una maduresa i sensibilitat extraordinaris per tractar-se d’una segona pel·lícula, Schilinski es pregunta, amb constants tocs poètics i una aura de misteri permanent, com el rastre personal de cada generació es connecta de manera imperceptible amb la següent i com els espais mantenen la presència dels éssers que els han viscut. És una pel·lícula de fantasmes i presències sense ser per res una pel·lícula de gènere. Un film original i singular, filmat de manera poderosa i que es converteix en la primera clara candidata a ser al palmarès del festival quan la competició tot just acaba d’arrencar.
Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) Retrat del cicle vital d’una casa familiar a través dels ulls de quatre generacions de noies que hi van viure, “Sound of falling” descriu un món en el qual les dones de cada època han d’enfrontar-se a violacions, morts d’éssers estimats, esterilitzacions forçades, incest, prostitució i fins esclavitud, tot i que la mirada de Schilinski no amaga les alegries que de tant en tant experimenten. Estructurada en forma de collage, avança vehiculada per una càmera que es mou com un fantasma i va capturant sensacions, imatges, emocions i sons que van formant un conjunt impressionista i ple de sensualitat, i tan dens de detalls que amb un sol visionament no n’hi ha prou per assimilar-lo en la seva totalitat.
Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) el segon llargmetratge de l’alemanya Mascha Schilinski, certament, du a pensar que el festival ha fet possible la revelació al món d’una manera personal de crear imatges memorables i, per això, destinades a ser recordades. El títol internacional de la pel·lícula és “Sound of falling” (l’original és “In die Sonne schauen” / “El so de la caiguda”) i costa donar-ne una idea cabal perquè conté un misteri (i és així que una poètica) que la fa difícil d’explicar / Podria dir-se que és una mena de saga familiar que, en una temporalitat que comprendria més o menys un segle arribant fins als nostres dies, aborda quatre generacions focalitzant-se en cada cas amb una nena o una adolescent. (..) El relat, però, és fragmentari, de cap manera lineal, i van alternant-se i associant-se les diverses capes temporals com si l’experiència de les quatre ‘protagonistes’ ressonés entre elles, tot i que hi ha una evolució en la manera de poder ser dona en el món, des dels primers anys de vida, que no exclou la perseverança de les dificultats de ser-ho lligada a la de la dominació masculina. De fet, “Sound of falling” és una història de fantasmes, cosa que té a veure amb la presència dels morts en els vius i que es reflecteix en la textura a vegades fantasmal de les seves imatges, així com de l’ús que s’hi fa de les fotografies.
Eulàlia Iglesias, a la crònica per a Filmtopia: (..) “Sound of Falling” són paraules majors. Schilinski composa un fresc a través de la història íntima d’Alemanya al llarg d’un segle encapsulada en una mateixa granja i mitjançant quatre protagonistes que l’habiten en èpoques diferents. (..) El film arrenca en el Dia de Difunts i ens submergeix en el si d’una família rural marcada precisament per la mort, però també per la sensualitat de les noies joves i l’esperit juganer de les més menudes. Schilinski comença a intercalar fragments d’etapes posteriors, de manera que el film es mou endavant i enrere per diferents moments històrics de forma no lineal, però entrellaçant les experiències subjectives de les protagonistes. Pots tardar a situar-te a “Sound of Falling”, perquè ens trobem davant d’un d’aquells films que es construeixen sobre la marxa, i van afegint capes de profunditat al punt de partida. La proposta se situa en l’estela d’un cinema de la subjectivitat i de la transcendència que esquiva la narrativa convencional. Però també es desplega amb una fluïdesa pròpia, com el riu fronterer amb el qual es relacionen alguns personatges. “Sound of Falling” construeix amb elements purament cinematogràfics una història particular de les dones a l’Alemanya de l’últim segle: s’intueixen puntualment alguns grans esdeveniments, però el centre de gravetat es troba en una experiència femenina diversa, lligada sobretot a allò íntim i personal, al descobriment i al vincle amb la mort i amb la sensualitat, a la violència sexual, a les relacions complexes amb les mares… La pel·lícula copsa aquella naturalesa evanescent de la vida (potser també de certa feminitat) que també registren cineastes com Sofia Coppola o Terrence Malick. Terrible i bellíssima, mòrbida i fascinant, complexa i ambiciosa, amb un control brutal dels diferents vessants de la posada en escena (el treball amb la fotografia, el muntatge o el so són més que excel·lents), Canes ens descobreix ja la primera jornada una cineasta de primer ordre que no desentona com a primera candidata ferma a la Palma d’Or.
Joan Millaret Valls, a la crònica per a l’AMIC: La cineasta Mascha Schilinski s’estrena a Canes amb la fascinant i hipnòtica filigrana ‘Sound of Falling’ després de la revelació del seu talent al Festival de Berlin on va debutar amb el seu primer llargmetratge, “Dark Blue Girl” (2017), després d’una carrera com a curtmetratgista (..) El mateix indret i entorn natural s’han transformat en el decurs dels anys, però les històries passades i les més modernes se superposen i s’entortolliguen unes amb altres. La pel·lícula és un flux incessant de moments i d’escenes d’allò més inspirador i estimulant, un relat que atresora moltes capes, farcit de troballes / Una esplèndida pel·lícula plena d’encerts, des de la cura en el tractament de les imatges, la complexitat narrativa, les reflexions en veu off de les noies, les visions i premonicions, o l’alè fantàstic i mortuori que batega dins seu. Retrat històric d’un país amb el seu folklore rural, una sensació de crueltat innata o les imatges fantasmàtiques que encadenen els vius als morts. La cineasta alemanya fa gala d’una virtuositat envejable en què el to de les imatges, els moviments oscil·lants de càmera o els calculats enquadraments no són un simple exercici d’estil vacu o d’esteticisme buit sinó que el tractament visual s’adiu perfectament amb les històries explicades i les sensacions que se’n desprenen.
Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: A finales de la guerra civil estadounidense, los movimientos de espiritistas popularizaron la llamada otografía de fantasmas. El procedimiento consistía en realizar fotografías mediante una doble exposición en placas de daguerrotipo para que diera la impresión de que algunos de los personajes fotografiados pareciesen un espíritu translúcido de algún fallecido. También era habitual realizar fotografías con los cadáveres de los muertos amortazados o utilizar una vieja fotografía de alguna persona ausente para integrarla en el presente. La segunda película de la directora alemana Marsha Schilinski, “The Sound of Falling” es una película sobre los espíritus y fantasmas en la que salen muchas fotografías de muertos y de espíritus, pero sobre todo es un relato sobre las capas de memoria, su evanescencia. Es una reflexión sobre como los espacios de los vivos están impregnados por la presencia de los muertos. Una historia en la que los fantasmas son mujeres que evocan su dolor, las ausencias y los misterios de unas vidas truncadas. Si se tuviera que resumir “The sound of falling” podríamos decir que este relato de fantasmas podría decir que estamos ante una gran saga familiar, incluso con una historia que podría tener el carácter de un fresco en el que se mezclan la trayectoria de cuatro chicas -Alma, Erika, Angelika y Lenka- que viven en una granja de la región alemana de Altmak y que en sus respectivos presentes reviven de forma gradual múltiples trazas del pasado. La historia se desarrolla a lo largo de un siglo, reaparecen los mismos lugares, los mismos baños en el río. Hay constantes repeticiones de gestos y muchas cosas que se parecían haberse cerrado antaño reaparecen completamente abiertas. // A pesar de su estructura de película rio, no hay película más alejada de lo novelesco que este preciosista trabajo de Masha Schilinski. La película no se centra en explicarnos con claridad los acontecimientos relatados, no hay una concatenación de causas y efectos, solo hay pistas, trazos de posibles historias. Esta perspectiva es lo que convierte la película en absolutamente fascinante. Masha Shilinski nos está hablando de la opresión del patriarcado, de la dificultad de ser mujer a lo largo de los tiempos, de las humillaciones sexuales o de aquello vivido en la infancia que resulta incomprensible, pero que en la edad adulta adquiere todo su sentido. No hay ningún intento de retórica, ni ninguna búsqueda de la explicitud, todo avanza a partir de miradas en la oscuridad que intentan ver con un poco más de claridad. Las voces narrativas se cruzan, se bifurcan y se dispersan como todos los aparentes relatos que componen el rico mosaico de la película. Al final, “The sound of Fallling” -título inglés del alemán “In Die Sonne Schauen”- lo que vemos son múltiples caídas morales y afectivas. El mosaico se va transformando en un mosaico poética, en un intento de construir múltiples imágenes de texturas diferentes en perpetuo diálogo, un ensayo poético de alto vuelo. Los ecos de “Las vírgenes suicidas” de Sofia Coppola se mezclan con los de “El baño del diablo” de Severin Fiala y Veronika Franz, en unas imágenes en las que acaba resonando también la memoria de una visión fragmentada de “Heimat” de Edgar Reitz y los ecos de “El amo de la casa”, una gran película sobre la crueldad del patriarcado realizada por Carl Th. Dreyer en 1925. Más allá de sus múltiples virtudes, “The Sound of Falling” tiene el privilegio de ser el acta de nacimiento de una gran cineasta, Masha Shilinski. À suivre….
Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Una película de las dimensiones y ambiciones de “Sound of Falling” podrán generar opiniones muy diversas (incluso opuestas), pero nadie podrá cuestionar la osadía narrativa ni el virtuosismo visual de una directora como Mascha Schilinski que irrumpe de manera definitiva en las Grandes Ligas del cine contemporáneo // A “Sound of Falling” le caben adjetivos como enigmática, críptica, sensorial o etérea; también, en algunos pasajes, el de fascinante. El sino fatalista se percibe en cada una de las cuatro historias sobre personajes femeninos unidos en algunos casos por algún tipo de parentesco que transcurren en épocas diferentes (..) cada [personaje femenino] relatará en off, observará y luego protagonizará misteriosos hechos que tendrán en muchos casos desenlaces trágicos e inexplicables en una combinación entre el azar y la irrupción de fuerzas misteriosas // Schilinski elige una pantalla casi cuadrada, mucho plano secuencia, cámara en mano, permanentes desenfoques y diferentes texturas para trabajar cada una de las historias que se presentan de forma intercalada y con conexiones más bien caprichosas. Está claro que a la realizadora alemana no le importan demasiado las estructuras básicas de guion, una construcción psicológica “convincente” ni un clasicismo narrativo // En su cine hay ecos del Michael Haneke de “La cinta blanca”, pero también de la Sofia Coppola de “Las vírgenes suicidas”, e imágenes que bien podrían haber sido filmadas por Alexander Sokurov, David Lynch y Terence Davies. Sin música (solo se utiliza la canción ‘Stranger’, de Anna Von Hausswolff) y con un despliegue visual exquisito y portentoso, Schilinski moldea cuatro historias entrelazadas que quizá resulten demasiado pretenciosas, graves, crípticas y morosas pero que al mismo tiempo la confirman como dueña de un estilo y unas búsquedas que claramente la distinguen en el previsible panorama actual.
Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: La película que este año Cannes le robó literalmente a Berlín y de la que todo el mundo venía hablando maravillas ha resultado ser, en efecto, un artefacto de enorme ambición estilística y de poderoso aliento fílmico para entretejer sobre la pantalla –dado que no se puede hablar literalmente de narrar– la existencia de cuatro niñas (Alma, Erika, Angelika y Lenka) que viven en una misma granja del norte de Alemania, en su zona oriental, en diferentes épocas a lo largo del siglo XX. (..) La ambición conceptual de la propuesta elude toda posible arquitectura novelesca o psicologista, puesto que las imágenes se suceden sin atenerse a relaciones causales ni a voluntad ninguna de construir un relato como tal. Las percepciones de sí mismas y de su entorno, las sensaciones existenciales y la atmósfera de sus familias respectivas son la materia que explora un dispositivo estilístico que se abre y se vuelve sobre sí mismo para indagar en la simultaneidad perceptiva de los diferentes tiempos históricos y narrativos puestos en juego // Entramos en el film (..) a través de la mirada furtiva de una de las niñas y de su punto de vista (construido siempre mediante un minucioso trabajo de cámara y de montaje), pero a medida que avanzamos por los itinerarios rizomáticos del tiempo fílmico nos sumergimos en un torbellino estilístico que, en sus mejores momentos, muestra un enorme poderío visual y una fuerza de su puesta en escena ciertamente poco común y potestad exclusiva de los grandes cineastas. En otros fragmentos, sin embargo, la búsqueda estilística se impone sobre las imágenes y apenas las deja respirar, se hace evidente y se superpone a lo que trata de mostrar, con lo que la película pierde de manera intermitente la organicidad y el arrastre que, en los episodios más afortunados, se enseñorean de la pantalla para atraparnos en una experiencia que es, sobre todo, sensorial y perceptiva // Película de espíritus y de fantasmas, “Sound of Falling” (una obra que no se irá de vacío en el palmarés final, con toda seguridad) nos adentra también en el tema joyciano por excelencia: la convivencia de los muertos entre los vivos. (..) Los muros de la granja, los útiles de labranza, las paredes de las estancias, los baños en el río, las fotos de los muertos…, todo transpira la presencia de los que ya no están. Los ecos del pretérito se entretejen con el discurrir del presente hasta crear la sensación –estrictamente fantasmática– de que todo transcurre en el mismo tiempo narrativo. El flujo de las imágenes habla, simultáneamente, de la Historia del siglo, del dolor y de las servidumbres de las mujeres, de heridas físicas y morales, de valores atávicos que se perpetúan y de los enigmas que rodean a la infancia, pero lo hace sobre un bastidor complejo de diferentes voces narrativas y a modo de mosaico lírico y sensorial (..).
Guy Lodge, a la ressenya per a Variety: The surprise package of this year’s Cannes competition is an astonishingly poised and ambitious second feature from the German writer-director, steeped in sadness and mystery. // (..) Intricately braiding the lives of four generations of girls, living (if they’re not dying) through different eras on the same forbidding farmstead in northern Germany, Schilinski has constructed a haunted-house story of unique and devastating proportions, essaying a litany of historical cruelties visited on women throughout the 20th century, up to a present day in which much has changed but the song remains the same. Formally rigorous but not austere, shot through with dark humor and quivering sensual intensity, “Sound of Falling” marks a substantial step up in ambition and execution from Schilinski’s promising but comparatively modest 2017 debut “Dark Blue Girl,” and with an unexpected but fully earned slot in the main competition at Cannes, vaults the 41-year-old Berliner immediately to the forefront of contemporary German cinema. // Schilinski and co-writer Louise Peter’s sinuous original screenplay comprises four narrative strands, each already rife with its own enigmas, ambiguities and floating shifts in perspective; woven together in largely impressionistic order, they begin to reflect and resemble each other in complex, telling ways. Collectively they form a hydra-headed evocation of young womanhood in which the past does little to prepare each successive generation for bruising first encounters with desire, abuse and mortality — and where, in a world still ruled by violent patriarchy, what doesn’t kill you makes you more cautious. // (..) Shooting in a suitably confined Academy ratio, Schilinski and Gamper visually unite the film’s switching eras with grainily textured compositions that evoke faded family photos in some shots and antique mirror oxidation in others — all in a palette of dulled blacks and tea-stained browns only sporadically leavened by a breath of stonewashed blue. This distressed imagery provides an apt aesthetic counterpart to storytelling in which each scene is presented as a subjective memory, with some details blurred and others pin-sharp. The camera is watchful but sometimes hesitantly positioned, as if trying to recall the layout of a part-forgotten scene (..).
Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: (..) L’opera seconda della regista tedesca è un film spettrale, che mescola senza soluzione di continuità il gotico e l’art-house, arditi piani-sequenza (..) e soggettive altalenanti: il talento concettuale e artistico di Mascha Schilinski (..) è evidente, cristallino, plateale // Il problema forse è proprio in questa esibita e smaccata padronanza del mezzo, abilità che rischia più volte di sfociare nel manierismo a scapito di un ingranaggio narrativo che diventa sempre più farraginoso e difficoltoso da seguire, appesantito inoltre dalla durata non proprio accomodante di 150 minuti // Al netto di tutto questo, però, resta indelebile la suggestione di un ragionamento che sembra partire – soprattutto per quanto riguarda la linea temporale del passato – dal fermo immagine di antiche fotografie che prendono vita, o -(..) da figure che vogliono venire via dall’istantanea di una Polaroid per poi svanire davvero nella realtà. E dalla storia // (..) Insomma, “Sound of Falling” offre più di qualche semplice spunto, ereditando una sorta di anomalo zeitgeist cinematografico che sfiora le derive hanekiane di “Il nastro bianco” e il recente exploit di Jonathan Glazer con “La zona d’interesse” // Il giorno che Mascha Schilinski avrà ereditato anche quel controllo sul mezzo espressivo sfornerà un capolavoro.
Gregory Coutaut, a la crítica per a Le Polyester: Le lien entre le territoire et l’identité, la manière dont les lieux où l’on réside nous définissent définitivement ou non, traversent le cinéma allemand moderne. C’est ce qui a participé à faire des œuvres de Wenders et Herzog des perpétuelles explorations sans frontières, mais c’est aussi aussi ce qui transforme chaque portrait psychologique de l’Ecole de Berlin en poignants films de fantômes sans attache. Cette question est ici au cœur même du récit et de son concept. Quatre jeunes filles d’âges différents, quatre époques distinctes, mais un seul et même lieu : une ferme familiale qui passe de génération en génération. Ces récits ne paraissent pas avoir de liens immédiatement évidents entre eux, ils s’alternent et se répondent selon une logique non chronologique. “Sound of Falling” voyage dans le temps à mesure que l’on explore cette demeure pièce par pièce / (..) La cinéaste allemande Mascha Schilinski (..) filme ces différentes époques dans un même code couleur sépia qui les rend délibérément moins aisées à distinguer les unes des autres, soulignant que rien ne change vraiment. Chacune de ces héroïnes doit faire face à ses propres enjeux (ceux de son âge, de son époque et de son statut familial), mais une même malédiction semble planer sur toutes. Ces femmes sont toutes chez elles, elles ne sont pas explicitement en danger dans la maison et pourtant quelque chose cloche. Une telle rit toujours au mauvais moment, une autre est victime d’un hoquet révélateur… Mais quel est cet héritage qui semble ne jamais pouvoir quitter les murs de cette maison quasi hantée ? / Ces perpétuels va-et-vient temporels donnent à “Sound of Falling” un rythme particulier, qui demande d’autant plus de patience que le film bâtit son ambition et son étrangeté progressivement. La récompense est que, telle une éponge imbibée d’eau, le long métrage paraît ne jamais devoir cesser de gonfler et de s’amplifier. “Sound of Falling” ne choisit ni la voix du réalisme social en mode almanach champêtre, ni celle du film historique sagement appliqué, Schilinksi a beaucoup plus de singularité à offrir que cela. Que faisaient les femmes pendant que les hommes étaient au champs, à la guerre, au cimetière ? Elles pensaient. D’abord discrètes, les voix off des protagonistes se libèrent progressivement. A défaut d’avoir l’occasion ou le droit de s’exprimer dans la vraie vie, leur monologue intérieur joue des coudes pour prendre la place qu’il mérite, et décolle du réalisme pour faire pencher tout le film vers… vers quoi exactement ? Bien malin qui arrivera à réduire en une seule phrase ou slogan de quoi parle “Sound of Falling” / (..) Ce sont en effet les flux inconscients des héroïnes qui se libèrent progressivement et tissent une poésie à la dimension morbide inattendue. Gothique n’est pas un adjectif qu’on a souvent l’occasion de coller au cinéma allemand contemporain mais c’est sans doute celui qui colle le mieux à “Sound of Falling”, dont les scènes les plus stupéfiantes méritent de conserver toute leur surprise mais sont portées par des pulsions de mort dont le jaillissement et l’ampleur laissent coi. Cette fresque philosophique fait partie de cette famille de films où il semble à première vue ne pas se dérouler grand chose mais comme l’exprime magistralement l’un des meilleurs dialogues du long métrage : « on dit que ce sont les actes qui comptent, mais je pense plutôt que l’on est ce qui l’on pense ».
Didier Péron, a l’article per a Libération: (..) pendant deux heures trente, s’y juxtapose dans un savant montage a-chronologique des fragments de l’existence de quatre filles, soit dès l’enfance soit à l’adolescence, dont les existences sont toutes étroitement liées à leur ancrage au cœur d’une même ferme, presque immuable d’une génération à l’autre. La cinéaste s’est intéressée dans ses travaux de recherches préparatoires à l’écriture du scénario aux motifs des existences invisibilisées ou silencieuses, ces femmes de la ruralité, soit épouse de fermiers soit servantes, qui ont laissé peu de témoignages sur ce qu’elles ont ressenti et traversés. «J’ai en fait vécu absolument en vain» est une phrase que Mascha Schilinski dit avoir retrouvé, bilan tiré par une employée de ferme de son existence fantôme / Tout cela sur le papier est passionnant mais le film semble s’employer à rendre ce matériau captivant le plus rébarbatif possible. Alma, Erika, Angelika et Lenka, du début du XXe siècle à aujourd’hui, vont devoir endurer la radicale négativité de celle qui leur a prêté une existence de fiction, une vie en vain donc mais dont il faut étirer et souligner à plusieurs gros traits les angoisses, les traumas, les souffrances, la crainte de mourir et le désir d’en finir au plus vite / Cherchant à embrasser une vaste période, le film s’ingénie non à suivre des lignes de mutations avec ce qu’elles pourraient avoir de surprenant, navrant, peut-être excitant ou décevant mais à conjoindre la diversité des époques sous la même lumière noire d’une destinée fatidique où rien ne manque (morbidité familiale, viols, accidents provoqués, humiliations, noyades, cauchemars…). Mascha Schilinski est virtuose, le film aurait été tourné en un mois, ce qui est juste une folie vu le nombre de scènes, l’ampleur de la mise en scène ou du moins le soin apporté à une photographie ultra-chiadée qui finit par exaspérer d’être si savamment dosée ou dopée pour dire que tout est nul. Reste que le jury peut être bluffé et qu’un prix de la mise en scène n’est pas à exclure.
Més ressons arran de la projecció del film: Roger Koza, article per a Con los ojos abiertos |
FOTO: “Two Prosecutors” (Pyramide).
De Sergei LOZNITSA, “Two Prosecutors“/ “Zwei Staatsanwälte” / “Deux procureurs”.
Producció: França, Països Baixos, Alemanya, Letònia, Romania, Lituània. Any: 2025. Durada: 1h58.
Sinopsi: Unió Soviètica, 1937. Milers de cartes de presoners acusats injustament pel règim són cremades en una cel·la de presó. Contra tot pronòstic, una arriba a la seva destinació, a l’escriptori del fiscal local recentment nomenat, Alexander Kornev. En Kornev brega per conèixer el presoner, víctima d’agents corruptes de la policia secreta, l’NKVD. Bolxevic experimentat i honest, el jove fiscal creu que hi ha un mal funcionament. La seva recerca de justícia el portarà a la Fiscalia General de Moscou. En l’època de les grans purgues estalinistes, és la immersió d’un home en un règim totalitari que no diu el seu nom. Vídeo: Petit fragment.
Amb: Aleksandr Kuznetsov (Kornev), Aleksandr Filippenko (Stepniak i home amb la cama de fusta), Anatoli Beliy (l’adjunt), Vytautas Kaniusonis (governador de la presó).
A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.
Ressons de la projecció del film:
Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) el director ucraïnès Sergei Loznitsa aborda la terrible repressió de l’època estalinista a través de les activitats de la NKVD, sigles del Comissariat del Poble d’Afers Interns, que, de fet, era la principal organització de la policia secreta a l’URSS. No és el primer cop que Loznitsa aborda l’estalinisme. També documentalista, tant d’una manera observacional com treballant amb imatges d’arxiu, aquest va donar-li material per muntar “Funeral d’estat”, a propòsit de la mort de Stalin. Amb “Two prosecutors”, que transcorre el 1937 de les grans ‘purgues’, ho fa des de la ficció, però basant-se en les memòries de Georgi Demidov, físic i escriptor empresonat durant l’època de Stalin. El protagonista és un jove advocat que, exercint de “procurador” amb la voluntat que es respecti la llei creient en el sistema socialista instaurat, descobreix (potser amb una sorprenent incredulitat) les tortures de la NKVD perquè confessin els “traïdors”. Loznitsa ho recrea amb una sobrietat impecable que no minimitza el terror d’una repressió paranoica.
Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) un fiscal jove i idealista investiga els abusos patits a la presó per un pres, i que a causa d’això acaba enfrontant-se a la despietada maquinària de l’Estat / Des del principi queda clar que l’home acabarà malament, en bona mesura perquè Loznitsa en cap moment es molesta a amagar l’evidència, però això no li impedeix insuflar una asfixiant atmosfera d’amenaça. El director va dir que en certa manera la pel·lícula parla de Putin, “que representa un país que es precipita de nou cap a l’estalinisme”.
Joan Millaret Valls, a la crònica per a l’AMIC: (..) L’extraordinari film de Loznitsa resulta dolorós i implacable en esbossar un país sotmès a la maquinària implacable del règim de terror, obrint i tancant la pel·lícula amb un pla simètric, el d’una porta d’una presó. Ens trobem una successió ininterrompuda d’espais closos, des de sales d’espera, cel·les, despatxos o compartiments de tren. Un tractament fred, meticulós i parsimoniós cobreix el lent i feixuc trajecte de Kornev per conèixer el pres o per ser rebut pel procurador general moscovita. Un film de concepció netament kafkiana desglossat en diverses seqüències magistrals, les etapes d’un procés que conformen una gran teranyina on queda atrapat també el jove incaut.
Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: (..) [Losnitza, en sus] películas de ficción como “My Joy” (2010) o “Una mujer dulce” (2016) la sobriedad con la que trabaja el documental se enrarece, las películas juegan con salidas de tono y con un cierto barroquismo formal con el que acaba mostrando un cierto desprecio hacia los personajes. “Dos procuradores” (..) da un giro en su concepción de la ficción. Desde los primeros momentos en los que vemos a un abogado entrar en un centro de deportación de Stalin durante la época de las grandes purgas situada en 1937, vemos que la dialéctica utilizada es otra y que el Losznitza de la ficción acabará encontrándose del documental. Filmada con gran rigor, con la misma cámara observacional de sus documentales, “Dos procuradores” nos cuenta la historia de un joven abogado que ha recibido una notificación sobre posibles torturas en un centro de detención y como buen comunista y amante de su país quiere buscar un equilibrio moral en el trato de los prisioneros, mientras denuncia las acciones de la policía secreta. La película parece una especie de pesadilla kafkiana en la que, como ‘El castillo’, el agrimensor K intenta llegar a algún lugar que cada vez resulta más inexpugnable. Ha de esperar mucho tiempo, tiene conversaciones con diferentes subordinados, consigue entrevistarse con el reo y a medida que quiere llegar a otra instancia superior, tiene que volver a esperar y cuando es recibido su causa es siempre minimizada. “Dos procuradores” está inspirados en el relato biográfico de Georgy Demidov y con ella el cineasta vuelve a repasar el lado más obscuro de la historia. Hace unos años, desde el documental, decidió llevar a cabo una lúcida reflexión en torno al estalinismo titulada “Funerales de Estado” (2018), en este caso parte de la literatura concentracionaria para construir una fría disección de los laberintos estalinistas y de la burocracia que acompañaba el implantamiento del gulag.
Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Seca y rigurosa, extendida a lo largo de dos horas pero compuesta por una limitada cantidad de personajes y de escenas, “Two Prosecutors” es una kafkiana epopeya legal y burocrática (..) // Más conocido y celebrado por sus documentales que por sus largos de ficción, el ucraniano Loznitsa no había logrado hasta el momento replicar la potencia de unos en otros, ya que todas sus ficciones pecaban de obvias, subrayadas, caóticas sátiras que ni siquiera parecían provenir del mismo realizador de graves y severos documentos (..), “Two Prosecutors”, en cambio, sí tiene lazos comunicantes con esos films. No solo en su potencia política sino en los métodos orgánicos con los que llega a ella: utilizando recursos cinematográficos genuinos, concretos, no particularmente originales pero sí atinados y precisos // Basada en un libro de Georgy Demidov escrito en 1969 pero que recién pudo publicarse en 2009 (..).
Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) Lo que veremos en las casi dos horas de relato es la monstruosa estructura burocrática, la organización para la delación, persecución, represión, la máquina de impedir y -cuando hace falta- de destruir cualquier intento de cuestionamiento ya no solo externo sino también desde el interior del aparato estatal // Puede que el derrotero resulte algo previsible, pero esta película de índole kafkiana basada en una obra del activista soviético Georgy Demidov (1908-1987) expone de forma minuciosa y desoladora, con escenas en pasillos, escaleras y despachos que parecen coreografías dignas de ballet y momentos de humor absurdo a-la-Aki Kaurismäki, cómo se construyó un modelo sustentado en el control del ciudadano y en la imposición del terror. A esta altura no es nada nuevo, es cierto, pero justamente en estos tiempos no está nada mal volver al pasado para entender algunas cuestiones aterradoras del presente.
Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: (..) una radiografía demoledora del aparato del Estado bajo la dictadura estalinista, a la vez en los entresijos del gulag y en los despachos de la administración. Y son precisamente esos dos largos fragmentos de su película los que ofrecen lo más estimulante de la misma: la puesta en escena de los procedimientos, de la coreografía implacable de las cárceles (las puertas, las cerraduras que se multiplican, las infinitas rejas, las celdas, los pasillos ominosos…) donde se tortura a todos los disidentes en las purgas estalinistas (la acción se sitúa en 1937) y de los despachos, los pasillos, las escaleras y las audiencias del aparato administrativo a lo largo, en ambos casos, de una serie de secuencias de nítida inspiración kafkiana; todo ello al servicio del control de los ciudadanos y del terror ejercido desde el poder a despecho de toda su retórica ideológica. En esa puesta en escena, que Loznitsa filma casi siempre en plano fijo y con una fotografía de cromatismo sustractivo, se encuentra el destilado y, muy probablemente, la razón de ser de un film que a veces se pierde en meandros no demasiado provechosos (el discurso del vagabundo en el tren, el viaje de regreso a la prisión, también en ferrocarril…) mientras le sigue la pista al empeño de un joven procurador, miembro del partido pero empeñado en que se haga justicia y en denunciar, por las vías de la legislación estatal, la perversión del ideario comunista que suponen las atrocidades que se cometieron. Pesimista y lúcida en su diagnóstico y en su solución, la película nos sumerge en el corazón de la pesadilla y emerge, hoy en día, como eficaz recordatorio de los desmanes a los que se puede llegar cuando se instalan en el poder las autocracias personalistas de los líderes dictatoriales.
Olivier Lamm, a la crítica per al diari Libération: A travers la plongée grinçante d’un juriste dans les arcanes du pouvoir, l’Ukrainien Sergueï Loznitsa dépeint l’URSS de Staline en théâtre de l’absurde // Drôle d’animal que Kornev, le protagoniste de “Deux Procureurs”. A la fois une grenouille qui, assoupie dans une casserole d’eau posée sur le feu, ne se rend pas compte qu’elle finira bientôt bouillie, et un âne, terriblement obstiné, fonçant tout droit dans les portes sans jamais jeter un regard autour de lui. Joué par un clown blanc au visage étrange (celui d’Alexander Kouznetsov, découvert dans le “Leto” de Kirill Serebrennikov) et perpétuellement épuisé, il traverse l’Union soviétique des années de la grande purge stalinienne comme un Monsieur Hulot ou un Prince Mychkine, son regard insondable métamorphosant l’enfer totalitaire en singulier théâtre de l’absurde. Son histoire (..) débute pourtant par une visite des neuf cercles de l’enfer soviétique, soit une prison de Briansk où le juriste fraîchement diplômé est venu s’enquérir du contenu d’une missive envoyée à Moscou par un détenu se disant victime d’emprisonnement abusif et de tortures. En dépit des efforts du chef de la prison pour l’en dissuader, Kornev finit par obtenir un entretien avec Stepniak, vétéran bolchevik qui se dit victime des dérives d’un NKVD local au comble de la corruption. Au supplice, le corps brisé jusque dans ses entrailles, il le somme d’aller alerter Staline et Vychinski, le procureur général des procès de Moscou, et de tenter de sauver la Révolution (..) // Pourtant si son destin semble scellé dès sa première apparition à l’écran, “Deux Procureurs” n’est pas un film où règne à proprement parler la terreur. (..) Sergueï Loznitsa s’en remet, pour sa description de l’onde de choc des purges staliniennes, à un quatuor à cordes légèrement dissonant plutôt qu’au tumulte d’une symphonie vrombissante. La paranoïa des notables de la Nomenklatura dans les couloirs et les salles d’attente du ministère de la Justice est palpable mais signifiée dans un singulier tohu-bohu à la Tati ou par d’inexplicables saillies de burlesque à froid qui ramènent immanquablement aux scènes les plus bizarres du ‘Procès’ de Kafka (..). Kafkaïen, “Deux Procureurs” l’est d’ailleurs profondément et loin des truismes, son monde plus proche de limbes mentaux d’un poète assailli par l’angoisse de l’effondrement que d’une URSS scrupuleusement reconstituée, et son K (ornev) de héros bien plus magnétique et imprévisible qu’un bébé bolchevik aveuglé par son idéalisme (..).
Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) It is into a world of constrained and obstinate patience, of surreptitious glances, of paranoid suspicions, of situations weighed with infinite caution and sharp bureaucratic double-speak, a perilous game of cat and mouse that Sergei Loznitsa propels us, with the immense talent we know him for, with “Two Prosecutors” (..). Returning to fiction, the Ukrainian filmmaker plunges back into 1937, methodically and artfully dissecting the dark heart of Stalinist totalitarianism in the midst of a frenzy of purges and chains, creating a general atmosphere of fear and silence, and even cruel satisfaction on the part of the executioners. It’s a deadly atmosphere that is reminiscent of dictatorships of all eras, including the present day… // (..) Through his perfectly sketched characters and remarkable atmospheric rendering (enhanced by the fantastic frames of Romanian cinematographer Oleg Mutu) Sergei Loznitsa makes an excellent film, condensed and intense in its chiselled tempo. Taking all the time he needs to study the expressions on the faces, the suggestions in the words, the heavy prison climate, the hushed, almost Kafkaesque world of the centre of power, while injecting a modicum of suspense and (very) dark humour into the tribulations of his idealistic hero on the lookout, already feeling or imagining the breath of the NKVD (now FSB) on his neck, the director delivers a pitiless picture (based on a screenplay inspired by a novella by Georgi Demidov, a physicist purged under Stalin and sent to the Gulag), a striking message denouncing a corrupt Saturnian system that devours its own children, and a cinematic work of the highest order.
Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: Drawn from a suppressed story by gulag survivor Georgy Demidov, Sergei Loznitsa’s haunting film unravels a terrifying parable of bureaucratic evil // An icy chill of fear and justified paranoia radiates from this starkly austere and gripping movie from Sergei Loznitsa, set in Stalin’s Russia of the late 30s and based on a story by the dissident author and scientist Georgy Demidov, who was held in the gulag for 14 years during the second world war and harassed by the state until his death in the late 1980s // The resulting movie, with its slow, extended scenes from single camera positions, mimics the zombie existence of the Soviet state and allows a terrible anxiety to accumulate: it is about a malign bureaucracy which protects and replicates itself by infecting those who challenge it with a bacillus of guilt. There is something of Dostoevsky’s ‘The House of the Dead’ and also – with the appearance of two strangely grinning, singing men in a railway carriage – Kafka’s ‘The Castle’ // Loznitsa moreover allows us also to register that the wretched political prisoner of his tale is a veteran of Stalin’s brutal battle to suppress the Ukrainian nationalist Symon Petliura. And given the nightmarish claustrophobia and disorientation in the scenes in cells, official corridors, staircases and government antechambers, there is maybe a filmic footnote in the fact that Demidov worked for the scientist Lev Landau (..) // (..) It is a very disturbing parable of the insidious micro-processes of tyranny.
Jessica Kiang, a la ressenya per a Variety: The opening gate that ushers us into Sergei Loznitsa‘s superbly poised, pitch-black “Two Prosecutors” is the kind of enormous, scarred metal gate behind which nothing good ever happens. It is the Soviet Union in 1937 and so, as a title informs us briskly, “the height of Stalin’s terror.” It is no spoiler to say that later, this implacable gate will open a second time, before closing with the finality of a curtain falling on a historical tragedy that, to repurpose Marx’s famous dictum, is repeating itself all around us right now, this time as grotesquely unfunny farce // The immense steel door is the entryway to a prison, a dismal setting saved from dourness by the pictorial quality of Oleg Mutu’s pristine, locked-off, Academy-ratio cinematography, not to mention by Christiaan Verbeek’s terrific classical score. While hatchet-faced guards bark orders in the scaffolded courtyard (..) an almost comical, pompous trumpet parps and gives the whole minutely choreographed image a touch of Jacques Tati // Teams of shuffling, malnourished inmates are being assigned to carry out some of the menial drudgework involved in propping up a corrupt and paranoid state. One such task, burning a huge mound of unopened petitions from the Party faithful to “Dear Comrade Stalin,” falls to an old man incarcerated on some slim pretext, who is shoved into a room equipped with a small stove and given a single match. The desaturated palette, the man’s pallor, the shaft of cold light in which he sits — the shot could be a classical painting of Methuselah or Moses, and the heroically beautiful framing of this unheroic and ugly act is a perfect sampler of the ironic tone Loznitsa maintains by the caustic deployment of form against content // (..) But this is not the kind of movie that hinges on abrupt reveals or gratuitous twists. Indeed, the banal predictability of Kornyev’s slowly mounting humiliations and disillusionments is very much the point. The film’s fascination lies in its fabric, the devastation in its detail, from the speed with which a fallen body is removed from the prison yard as if it had never been there to the way we catch Kornyev jumping fractionally when a buzzer sounds // Loznitsa’s legacy as an important and hugely influential documentarian is assured, but his last two fiction features — 2017’s “A Gentle Creature,” a slightly unsatisfying exercise in social surrealism, and 2018’s “Donbass,” a more assaultive black comedy — were less solidly received. In “Two Prosecutors,” perhaps out of deference to the source text, Loznitsa plays it straighter than in either of those titles and the result is much stronger for it, as though he has met some self-set challenge to see how efficiently a rigorously formal aesthetic can evoke the pervading, dehumanizing horrors of living under totalitarian control. It gives the experience of watching “Two Prosectors” an almost tactile literariness, like reading a slim paperback classic by Camus or Kafka or Orwell, where the pages are spotted with age, but the insights remain painfully, vividly fresh.
Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: (..) Che è tutto giocato su una sottile contrapposizione concettuale: Loznitsa ingabbia il racconto dentro l’aspect ratio di 1.33:1, ogni sequenza rimane a sua volta prigioniera di una camera fissa che diventa presa di posizione non solamente figlia di un rigore formale (ricordiamo che altri film di finzione del regista ucraino, come “Anime nella nebbia” ad esempio, erano caratterizzati da lunghissimi piani-sequenza) ma contraltare ideologico di un moto (d’animo, legale, umano), quello del giovane procuratore Kornev (Alexander Kuznetsov), che decide dapprima di far visita al detenuto Stepniak (Alexander Filippenko), l’autore della missiva, poi di dare seguito alla sua tragica testimonianza, recandosi a Mosca dal procuratore generale Vishynsky (Anatoly Beliy) per denunciare i crimini commessi dall’NKVD, il Commissariato del popolo per gli affari interni, ufficialmente chiamato a proteggere la sicurezza dello Stato, in realtà artefice di indicibili abusi (le famigerate purghe staliniane) sia in fase probatoria (fondamentalmente nulla) sia attraverso “mezzi fisici di persuasione”, leggasi tortura, atti ad estorcere confessioni forzate di persone innocenti che venivano così dapprima incarcerate e poi condannate a morte / La spietatezza di un simile sistema resta confinata nel fuoricampo di un’opera (magistrale il momento in cui Kornev si affaccia dalla finestra dell’ufficio del carcere quando un detenuto stramazza al suolo in cortile) che alla vista risponde con la messinscena kafkiana ed elegante di un potere subdolo e mefistofelico: le ore di attesa in carcere, le altrettante nell’anticamera dell’ufficio moscovita di Vishynsky, l’illusione di aver ottenuto un riscontro positivo e fattivo per iniziare un procedimento atto a porre fine alla barbarie, la paziente determinazione di Kornev è l’ultimo baluardo di speranza (anche se come finirà la sua storia è abbastanza ovvio…) in un meccanismo, quello dei regimi totalitari, che ancora bussa con insistenza alle nostre porte (..).
Més ressons de la projecció del film: Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines | Gregory Coutaut, crítica per a Le Polyester |
FORA DE COMPETICIÓ.
FOTO: “Mission: Impossible – The Final Reckoning” (Paramount).
De Christopher McQUARRIE, “Mission: Impossible – The Final Reckoning” / “Misión imposible: Sentencia final”.
Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 2h45.
Sinopsi: L’Ethan Hunt i l’equip de l’IMF continuen la seva recerca de la terrorífica IA coneguda com l’Entitat, que s’ha infiltrat a les xarxes d’intel·ligència de tot el món, amb els governs del món i un misteriós fantasma del passat d’Ethan darrere seu. Acompanyat per nous aliats i armat amb els mitjans per desactivar l’Entitat per sempre, en Hunt està en una cursa contrarellotge per evitar que el món tal com el coneixem canviï per sempre. Tràiler: VO.
Amb: Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Ving Rhames (Luther Stickell), Simon Pegg (Benji Dunn), Vanessa Kirby (Alanna Mitsopolis), Esai Morales (Gabriel).
A Canes: Festival de Canes 2025 – Fora de Competició | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.
Ressons de la projecció del film:
Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) Tom Cruise ha tornat a Canes, novament envoltat d’una extraordinària expectació pública i mediàtica. Possiblement, l’actor nord-americà i la seva productora de confiança els darrers temps, la Paramount,(..) han triat Canes per fer la presentació mundial de “Missió Impossible: sentència final”, la vuitena i molt possiblement darrera part d’una de les sagues d’acció més brillants i exitoses del cinema contemporani. Cruise ha vingut acompanyat de l’equip al complet, amb el director i guionista nord-americà Christopher MacQuarrie (..) i l’elenc al complet (..) // “Missió impossible: sentència final” té un cert aroma de final d’una època i d’una manera d’entendre el cinema d’acció. En una època marcada pel cinema de superherois, les pel·lícules basades en videojocs i l’abús dels efectes digitals, la saga de Cruise i MacQuarrie ha mantingut l’essència del cinema d’aventures més de tall clàssic, amb cops d’ull constants a les pel·lícules de James Bond, donant una rellevància fonamental a les qüestions geopolítiques i rodant amb recursos de primeríssim nivell i alt pressupost però sense abusar en cap moment de la tecnologia. I a banda de la destresa i perfecció de MacQuarrie com a director d’escenes d’acció, la saga no hauria estat el mateix sense la implicació de Tom Cruise, que ha fet del personatge d’Ethan Hunt un dels pilars de la seva carrera. Implicació que porta al límit en aquest darrer lliurament, rodant algunes de les escenes més perilloses pràcticament sense dobles. // Aquest darrer episodi té dues parts molt marcades. En la primera, més narrativa i no tant espectacular, queda clar que MacQuarrie ha volgut deixar perfectament tancats tots els elements de l’univers que han creat. (..) Després, en la segona part, assistim a un impressionant desplegament definitiu d’acció que conflueix en una hora final en la que, a través d’un muntatge magistral, conflueixen quatre centres d’acció en paral·lel en una espiral de tensió que et deixa sense respiració. I la llarga escena aèria amb Cruise penjat literalment d’un avió passarà a la història com una de les millors escenes d’acció aèria mai filmades en el cinema recent (..).
Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) Quan se li pregunta pels esforços físics extrems als qual se se sotmet per complaure l’espectador, [Tom] Cruise sol dir que proporcionar-nos espectacle és el que va venir a fer aquest món. I és cert que aquestes exhibicions exagerades d’atleticisme, tot i que en bona mesura dissenyades a tall d’homenatges a la durabilitat i les qualitats extraordinàries de l’home que les executa, sobretot són la conseqüència de la tasca que fa temps que Cruise carrega sobre les espatlles: salvar el cine // Tant a la pel·lícula que ahir va veure la llum a Cannes com a Sentencia mortal, l’heroi ha de recórrer a mètodes considerats obsolets per combatre els avenços d’una intel·ligència artificial anomenada L’Entitat –un nom que sona una mica més ridícul cada vegada que és pronunciat– de la mateixa manera que, a bord d’aquestes, Cruise recorre a una cosa tan tangible com els seus ossos, els seus músculs, la seva motivació de ferro i la seva evident insensatesa per reivindicar la importància del factor humà davant la tecnologia mancada de textura, personalitat i ànima o, més concretament, la necessitat de salvaguardar el cine comercial de la tirania de computadores i algoritmes. Tal és el seu compromís amb aquest tipus d’espectacles que, tot i haver sigut nominat tres vegades a l’Oscar al llarg de la seva carrera, actualment l’actor només es dedica a rodar blockbusters (..).
Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) L’actor [Tom Cruise] s’ha convertit en una mena de messies del cinema d’entreteniment pensat per ser projectat en una pantalla gran i amb escenes impressionants rodades en escenaris reals, i Hunt és ara un heroi gairebé mitològic amb el destí manifest de fer possible l’impossible i salvar el món de la seva destrucció segura. Una càrrega tan feixuga de portar que només un actor amb l’autoestima i la determinació quasi patològiques de Cruise podria assumir sense que la pel·lícula caigués en el ridícul / “Missió: impossible. Sentència final” (..) amplifica els problemes i les virtuts de l’anterior i irregular entrega de la saga: les grans escenes d’acció de la pel·lícula són d’una espectacularitat espaterrant, pura energia cinematogràfica que atrapa l’espectador amb un Tom Cruise que ha nascut per gronxar-se d’un avió o submergir-se en les profunditats per recuperar un disc dur d’un submarí. Per contra, la pel·lícula acumula durant la primera hora una sobredosi de metratge expositiu carregat de diàlegs dramàtics dels quals l’espectador podria prescindir perfectament / (..) El pitjor del fet que “Missió: impossible” s’acabi és, precisament, que aquesta consciència de final de trajecte compartida per cineastes i públic es tradueix en un excés de gravetat i autoconsciència del film, que conté molts ‘inserts’ d’entregues anteriors i recapitulacions del camí recorregut. L’autonomia que tenia cada episodi de la saga se sacrifica ara a l’altar de la culminació de l’obra que deia Cruise, exagerant la dimensió heroica i tràgica del protagonista / Dit això, la nova “Missió: impossible” ofereix, sobretot a partir de la segona de les prop de tres hores de metratge, un exercici de cinema d’acció prodigiós i valent que s’està intentant superar constantment amb seqüències superlatives en què importa més el treball de direcció i dels extres que les hores de feina dels tècnics d’efectes especials. En aquesta ocasió falla un mica el malvat de torn, una IA sense veu ni cos que, d’alguna manera, funciona com a metàfora de tot aquest cinema intangible d’imatges digitals intercanviables que Hollywood ha abraçat i que hem acabat veient amb indiferència. Això no passa mai a Missió: impossible, sobretot per la tenacitat suïcida de la seva estrella, que tot i que no fa ell mateix totes les seves escenes d’acció –mite alimentat pel màrqueting–, sí que aconsegueix una cosa molt més important: que t’oblidis de qui les fa / El carisma i la tenacitat de Cruise són la matèria primera i el principal actiu de la pel·lícula, que reuneix al voltant del protagonista un equip amb cares habituals (..). Falta humor i un guió més competent que no s’enredi en tantes descripcions innecessàries, però serà difícil trobar un espectacle comparable a la cartellera durant la resta de l’any. I és un final més que digne d’una saga que ha aconseguit mantenir-se rellevant durant tres dècades i evolucionar amb criteri i ambició.
Joan Millaret Valls, a la crònica per a l’AMIC: (..) ens ha deixat un regust agredolç. La sensació és de pel·lícula menor, un entreteniment discret, sovint farcit de subratllats i redundàncies, posant el retrovisor manta vegada en entregues passades, a la manera d’una recopilació de millors moments. ‘La sentencia final’ està mancada d’encant, de nervi, de tensió, tot i dues bones seqüències d’acció, una en un submarí rus abandonat que rodola pel fons marí i una l’altra en una vertiginosa persecució en avioneta al final, protagonitzades ambdues per un Tom Cruise a qui sempre li agrada espremé’s al màxim en aquests rodatges (..).
Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: (..) por primera vez en la saga, cualquier parecido entre el mundo que se describe y nuestro presente no es pura coincidencia. La inteligencia artificial se está apoderando del conocimiento, la verdad ha desaparecido de la política, los nuevos predicadores están usurpando el poder y la entidad ha empezado a controlarlo todo. ¿No nos resulta reconocible este mundo presentado en “Mision imposible”? // (..) La voz que le encarga la última misión es la de la Presidenta de Estados Unidos que consciente de que el tiempo se está agotando, recurre a ese agente paralelo -y a sus amigos- para llegar al final. La entidad lo tiene todo apunto, el malvado Gabriel -quizás un Elon Musk latino- está dispuesto a todo. La partida puede empezar pero hasta más de media película casi no ha habido acción, ni ninguna persecución, ni ninguno de los set-peces que han caracterizado la saga. Todo parece estar a punto para que el último acto de salvación del mundo esté acompañado de un quíntuple salto mortal sin red. Después de una escena de buceo en las profundidades de la tierra pasamos a las alturas. No hace ninguna persecución, sino un duelo en las alturas. Si la primera parte de “MI7” acababa en un tren, como si fuera una actualización de “El maquinista de la general” de Buster Keaton, esta acaba como una actualización de “Alas” de William Wellman. El mejor cine de atracciones brilla con todo su esplendor, como solo puede brillar el mejor cine de acción en una pantalla grande. De todos modos, a pesar de la perfección que demuestra Tom Cruise en el trapecio y el impecable trabajo de dirección de Christopher Mc. Quarrie, hay algo de crepuscular en la escena. La película no es solo el último capítulo de la mejor saga de acción que ha dado el cine en los últimos años, sino que hay en ella alguna cosa de retorno imposible. Parece como si fuera el canto del cisne de una forma de blockbuster basado en el equilibrio en la pista que está languideciendo. Con “Mision Imposible: Setencia final” no solo muere una saga, sino toda una determinada concepción del cine espectáculo. Ethan Hunt puede salvar el mundo, pero en este presente difícilmente Tom Cruise podrá salvar, a pesar de su notable y apasionante empeño, lo que queda de ese cine de acción con el que algunos hemos crecido.
Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: El rol del salvador no le cae mal a Tom Cruise, lo maneja con gracia. Sea el cine o el mundo entero, el tipo va, con su 1,70 metro de altura, su energía imparable y el cuerpo echado hacia adelante –o hacia arriba o boca abajo– dispuesto a hacer lo que haga falta por la causa. Quizás las dos causas –el cine, el mundo– estén relacionadas en esa lógica, la que le importa a Cruise. Es el lugar real y el simbólico en el cruza –o se puede cruzar– lo mejor de nosotros / A lo largo de ocho películas y treinta años de cine y de vida –otra vez, las dos cosas que pueden ser una sola–, Cruise se disfrazó de Ethan Hunt para ponerle el cuerpo a la supervivencia de una forma de arte: comercial, popular, masiva. Que su personaje salve el mundo, en el fondo, es lo de menos. O, mejor dicho, la excusa que justifica su arte. Lo que Cruise/Hunt intenta salvar es una noción de cine-espectáculo que corre riesgo de desaparecer en medio de tanto efecto digital, tanta plataforma, tanto consumo irónico, tanta pantallita pequeña que uno ve solo, escucha solo y se olvida, solo también, unos minutos después. Si Hunt es el elegido para salvar al mundo, Cruise se autoproclamó el salvador del cine / “La sentencia final” no es –no podría ser–, la película que justifique toda esa búsqueda pero, si es un cierre, es uno digno del desafío que implica empaquetar y poner en un moño tres décadas, ocho películas y el trabajo de directores como Brian de Palma, John Woo, J.J. Abrams, Brad Bird y Christopher McQuarrie que se subieron al tren, al barco, al avión, al helicóptero y a la locura de acompañar a Tom Cruise en esta cruzada que es masiva y personal a la vez. Es una película que tiene que explicarse a sí misma y a las anteriores, una y otra vez, una que pretende integrar distintas generaciones de espectadores y distintas necesidades narrativas. Pero pese a sus problemas, sus repeticiones y a su dificultad para establecer una coherencia y lógica internas, el final de la saga transmite emoción y la confianza de haber luchado por una causa justa / (..) En términos de grandes ‘set pieces’ la película tiene dos. La primera, en realidad, son varias en una, una elaborada e interconectada serie de acciones cuyo destino final no revelaremos pero que transcurre en gran parte bajo el agua y en la nieve. En tanto, la última hora está fundamentalmente dedicada a una clásica locura arriesgada de Cruise, con el tipo –como ya vieron en trailers y clips– montado a las alas de una avioneta que vuela a toda velocidad y a muy baja altura. Es obvio que está llena de trucos, pero es una de esas secuencias que hay que ver para creer. La única conclusión posible que se puede sacar es que Tom está completamente loco. O que es capaz de darlo todo por un arte que, en sus manos, ha pasado a ser una mezcla de circo, prestidigitación, malabarismo, actuación y deporte extremo / Si uno se emociona con una película que no busca especialmente ser emotiva es porque en el fondo uno sabe que lo que celebra es un arte en riesgo, el valor del trabajo en equipo, la amistad a prueba de todos los inconvenientes y porque tiene una melodía de Lalo Schifrin que uno lleva marcada en el inconsciente como algunas de John Williams o Ennio Morricone. Da la impresión que Cruise sabe que la película tiene problemas, que le faltan algunos conectores lógicos, que le sobran reiteraciones y que no siempre se puede avanzar evocando las glorias pasadas. Y recurre a lo que mejor sabe hacer: mirar cerquita de la cámara, apretar las mandíbulas y comprometer a una audiencia que se entrega confiada a su irrefutable poder. A veces, con poner el cuerpo, el carisma y la pasión, alcanza.
Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) La amenaza apocalíptica que representa The Entity, una fuerza destructiva dominada por la Inteligencia Artificial que podría terminar con el planeta, ya había sido presentada hace dos años en “Sentencia mortal: Parte 1”, pero aquí, luego de las obvias, didácticas y hasta torpes explicaciones del caso (el guion del propio McQuarrie y Erik Jendresen no es particularmente innovador), todo resulta bastante más sencillo y directo: Hunt -con la ayuda de su equipo que incluye a Grace (Hayley Atwell), Luther (Ving Rhames), Benji (Simon Pegg) y Paris (Pom Klementieff)- deberá nadar, correr, saltar, manejar, pilotear y pelear hasta el último segundo para salvar al mundo / (..) El final -claro- no lo contaremos, pero también apela a la memoria emotiva, propone hacer un ejercicio similar al de rebobinar un viejo VHS para agradecer estas tres décadas en las que el cine de acción más clásico (más allá de la incorporación de las nuevas tecnologías para las set-pieces) sobrevivió en buena medida gracias a cómo Cruise, desde su lugar de productor y protagonista de la saga, se alió con cineastas de talento para sostener la nobleza de Hollywood. Esa esencia que muchos cinéfilos celebramos durante la hermosa proyección en la inmensa Sala Lumière en la que no cabía un alfiler con su pantalla realmente gigante y su portentoso sonido Dolby Atmos que hacía vibrar las butacas. Hollywood en todo su esplendor, pero en tierra francesa.
Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: “The world is changing. The truth is vanishing” // Il conto alla rovescia che porterà l’Entità a spegnere il mondo per come l’abbiamo sempre conosciuto è ormai agli sgoccioli. Basterà la chiave che Ethan Hunt era riuscito a strappare dalle mani del losco Gabriel (Esai Morales) per scongiurare la fine di tutto? // 30 anni (e 7 capitoli) dopo il primo “Mission: Impossible” giunge ad un termine (bada bene, “un”, non necessariamente “al”) la più grande saga action-spy-thriller cinematografica di sempre // Questa resa dei conti finale, come da titolo, non è dunque solamente confinata alla trama di questo ottavo episodio ma si estende concettualmente al franchise tutto // Prova ne è l’insistito ricorso a spezzoni della saga che riportano in superficie momenti sparsi qua e là dal 1996 a oggi, riproponendo situazioni e personaggi che pensavamo confinati negli angoli della memoria e che ora, per un motivo o per un altro, riemergono dall’oblio // Il dispositivo concepito da Christopher McQuarrie (..) e il deus ex machina Tom Cruise in “The Final Reckoning” (..) abbandona così le traiettorie più classiche dello spy movie (rispetto ai precedenti mancano qui i continui ribaltamenti messi in atto da doppio e triplogiochisti) e abbraccia con veemenza lo spettacolo action ammantandolo di atmosfere plumbee e crepuscolari, prossime alla grammatica preapocalittica // (..) Dalla missione (davvero) impossibile nelle glaciali profondità del Mare di Bering, per tentare di recuperare il dispositivo sepolto nella carcassa del sottomarino russo Sevastopol, all’incredibile show per prendere il comando di un biplano in volo nei cieli del Sudafrica (sequenza che inizia rileggendo in chiave omaggio l’iconica scena di Intrigo internazionale), mai come stavolta si fa leva sul turbamento di un’ipotetica fine che non sarebbe solo dell’eroe protagonista, ma del pianeta tutto // La riflessione su questa potentissima IA senziente, capace di insinuarsi e manipolare i sistemi globali, oltre che indirizzare la percezione e la distorsione della verità per le masse, getta lo spettro su un’eventuale apocalisse tecnologica che coinciderebbe con quella della nostra specie: si perdoneranno pertanto le molte situazioni di dialogo, siano esse tra i componenti del team (..) o nella stanza dei bottoni (..), la minaccia è tale che 2 ore e 50 minuti di sola adrenalina non avrebbero reso la portata della questione (..).
Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: Here it is: the eighth and final film (for now) in the spectacular ‘Mission: Impossible’action-thriller franchise, which manifests itself like the last segment jettisoned from some impossibly futurist Apollo spacecraft, which then carries on ionospherically upwards in a fireball as Tom Cruise ascends to a state beyond stardom, beyond IP. And with this film’s anti-AI and internet-sceptic message, and the gobsmacking final aerial set piece, Cruise is repeating his demand for the echt big-screen experience. He is of course doing his own superhuman stunts – for the same reason, as he himself once memorably put it, that Gene Kelly did all his own dancing // “Final Reckoning” is a new and ultimate challenge (actually the second half of the challenge from the previous film) which takes Cruise’s buff and resourceful IMF leader Ethan Hunt on one last maverick, deniable mission to exasperate and yet overawe his stuffed-shirt superiors at Washington and Langley. And what might that be? To save the world of course, like all the other missions // It is a wildly silly, wildly entertaining adventure which periodically gives us a greatest-hits flashback montage of the other seven films in the M:I canon – but we still get a brand new, box-fresh Tom-sprinting-along-the-street scene, without which it wouldn’t be M:I. Moreover, this eighth film gives us a terrific new character, US sub commander Capt Bledsoe, played with suavity and the tiniest hint of camp by Tramell Tillman (from TV’s Severance) who has the chops for M:I9 whenever that happens // And just as it wouldn’t be M:I without a sprinting scene, it wouldn’t be M:I without Tom hanging on for dear life at some unfeasible altitude; here he gets to cling to the wing of an old-fashioned prop plane in the blue Empyrean (..) // It is at this point that I realised that Tom Cruise isn’t exactly Gene Kelly so much as superhuman action hero Harold Lloyd, hanging from the clock in Safety Last! in 1923, dangling from the minute hand, preventing it from mounting towards 12, defying gravity and holding back time. That is what Cruise has done: forever young, forever fit, never saying die in the face of this preposterous Armageddon clock. What a rush!.
Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety: In the don’t-try-this-at-home climax of “Mission: Impossible — The Final Reckoning,” the thrillingly doom-laden last chapter of the “M:I” series, Tom Cruise does something you expect — he’s featured in the kind of elaborate stunt sequence that’s become this 30-year-old series’ trademark — but he also does something you may not expect. He tops himself in the most outrageous way. He literally flies beyond all the stunts he’s done before, leaving us in an exhilarated state of awe // (..) When I’ve seen barnstorming daredevil plane sequences, like in “The Great Waldo Pepper,” the stunt people up there tend to be quite staid. But Tom Cruise, filmed in drop-dead close-up, scrambles around that plane as if it were a set of monkey bars, his face mashed into rubber by the G-force of the wind, the grassland stretching out a mile below him. After tossing out the pilot, he slithers onto Gabriel’s yellow plane, and that’s when the action becomes too dizzying for words. Cruise is crawling over the plane, and now it’s tilting sideways, nearly upside down, so he’s hanging off it, and I was literally gawking at the screen going, “How in God’s name did he do this?” Because what we’re seeing looks…impossible // And here’s what fuses it all. Two years ago, when Cruise took that motorcycle sky dive off a cliff in “Dead Reckoning Part One,” it was impressive, to be sure, but all I remember experiencing was the abstract physical daring of it. In “The Final Reckoning,” Cruise is doing something on that plane that no stunt person could do as well — he’s ‘acting’. He bends his limbs around the metal with every fiber of his fear and desire, showing us the ferocity of Ethan’s will to defeat evil, which matches up with Cruise’s own will not just to entertain us but to leave us in a state of rapt amazement. In “The Final Reckoning,” Tom Cruise is out to save movies as much as Ethan Hunt is out to save the world. He’s doing what he does on that plane so that we don’t have to // Up until then, “The Final Reckoning” is more of a churning slow burn. Yet the film is good enough to remind you how much fun it is when something is truly at stake in a high-flying, twisty-plotted, solemnly preposterous popcorn movie. There are moments when “The Final Reckoning” is preposterous — I’d say knowingly so, though at the screening I attended there was derisive hipster laughter. No one would claim that this is the breeziest of the “M:I” films (..) // By now we’ve seen more than enough movies turn on the prospect of the planet being destroyed, and that doesn’t automatically mean there’s anything at stake in them (..). But in “The Final Reckoning,” Cruise and his “M:I” partner and director, Christopher McQuarrie, ratchet up the doomsday fervor with enough conviction — and obsession — to carry you along on hairpin turns of suspense. The film glances back, in several quick-cut montages, to all seven of the series’ previous films, taking Ethan’s defining trait — his propensity to go rogue, which of course is what he does when he can’t accomplish his mission any other way — and folding that into the film’s symphonic sense of peril. The Entity, which is presented as the logical culmination of A.I. (i.e., a force that isn’t necessarily going to be on our side), is out to control everything, to tap into the world’s nuclear-weapons systems and destroy the human race. Total power is the outgrowth of its intelligence. But Ethan is almost a cousin of A.I. — over and over, he has been someone willing to gamble with the fate of the world // (..) The sequence where Ethan dives deep into the Bering Sea to burrow into the carcass of that submarine has the kind of quiet floating logistical majesty I loved as a kid in the underwater sequences of “Thunderball.” The submarine, jogged by Ethan’s weight, keeps creaking and falling and turning, spilling water around inside, which gives the sequence, slow as it is, a spectral enchantment. But the film also has plenty of down-to-the-wire tension, as when Benji (Simon Pegg) directs a bomb defusion through the fog of his collapsing lung. And it’s the hellbent jacked sincerity of Cruise’s movie-star performance that makes it all mean something. Ethan’s loyalty has become a major theme (he won’t leave one of his team members behind), but despite the game contributions of Atwell and Rhames, whose Luther delivers the series’ moving sendoff, Ethan has rarely been out on his own the way he is here (..).
Més ressons de la projecció del film: Diego Batlle, crítica per a Otros Cines |
TROBADES DEL FESTIVAL.
12.30h, amb Christopher McQuarrie.
Ressons: Al web paris/bcn, en Marco Bardada n’éscriu la crònica: El tàndem McQ-Cruise i els secrets de la saga ‘Missió Impossible’.
15.15h, amb Robert De Niro.
Ressons: Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Tom Cruise, Robert De Niro, Quentin Tarantino i… Marisol, units pel Festival de Canes.
Més informació sobre aquestes trobades: Les trobades del Festival de Canes 2025.
UN CERTAIN REGARD.
FOTO “Promis le Ciel” (©ManekiFilms_Henia Production – Jour2fête).
D’ Erige SEHIRI, “Promis le Ciel” / “Promised Sky”.
Producció: França, Tunísia, Qatar. Any: 2025. Durada: 1h32.
Sinopsi: La Marie, pastora evangelista ivoriana i experiodista, viu a Tunis des de fa deu anys. Moderna i compromesa, allotja a casa seva dones amb una situació fràgil, com la Naney, una jove mare que busca un futur millor, i la Jolie, una estudiant decidida que porta les esperances de la seva família, que s’ha quedat al país, la Costa d’Ívori. Quan les tres dones acullen la Kenza, de 4 anys, una supervivent d’un naufragi, el seu refugi es transforma en una família mixta tendra però incòmoda en un clima social cada cop més preocupant.
Amb: Aïssa Maïga (Marie?), Laëtitia Ky (Jolie?), Déborah Naney (Naney), Sophie Tankou, Estelle Dogbo.
A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard: Inauguració | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.
Ressons de la projecció del film:
Eulàlia Iglesias, a la crònica per a Filmtopia: (..) El principal valor de la proposta és l’abordatge de la qüestió migratòria des d’una perspectiva totalment africanocèntrica. En aquest cas, Tunísia funciona com el país receptor de persones emigrants subsaharianes que s’estableixen allí o esperen seguir el seu viatge cap a Europa. El film se centra en tres dones de Costa d’Ivori, Marie (Aïssa Maïga), la predicadora d’una església evangèlica, la seva filla i una amiga, la Jolie (Laetitia Ky), que acullen una nena òrfena i única supervivent del naufragi d’una pastera. (..) Les dones desconfien de les institucions d’un país cada cop més hostil i racista contra les persones subsaharianes. Sehiri dibuixa així una panoràmica inèdita de les tensions racistes al Magreb respecte a les persones nouvingudes de països del Sud. Aquest drama social troba la seva principal força en la interpretació de les actrius en uns rols que demostren la diversitat d’experiències de l’emigració femenina. Però també desemboca per camins i tons força previsibles, alhora que no treu profit a contextos amb tant de potencial com el de la comunitat evangèlica.
Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En Túnez se suelen considerar como africanos a los emigrantes provenientes de Costa de Marfil, el Congo o Nigeria, olvidándose muchas veces que Túnez también es África y que el muro de mar azul que representa el Mediterráneo también es para los habitantes del país una frontera hacia nuevos horizontes. “Promis le ciel” está realizada por Erige Sehiri, la directora de la notable “Entre las higueras” y plantea una reflexión sobre cómo el racismo en Túnez, sobre los problemas de integración y la burocracia que deben gestionar las mujeres subsaharianas en la residencia en Túnez. La película nos deja claro que el endurecimiento de las políticas migratorias no es solo patrimonio de Europa y que existe en el corazón de ciertos países árabes. (..) “Promis le ciel” es una película rodada con dignidad que, más allá de explorar la peculiaridad del tema en el contexto árabe, no aporta ninguna visión nueva en el diseño de los personajes, ni en los acontecimientos que plantea.
Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) tres mujeres que migraron a Túnez desde la Africa subsahariana. Mujeres negras, con una religión, costumbres y formas de actuar distintas a las usuales en ese país mayormente musulmán, las tres se sienten fuera de lugar, lidiando con todo tipo de dificultades y tratando de hacer pie de la mejor manera posible. Por lo general, sin mucha suerte // (..) La película de Sehiri sigue a las tres juntas y por separado, lidiando cada una con los problemas específicos que su personal situación les genera pero en todos los casos siendo víctimas de un racismo, sexismo y sentimiento anti-inmigratorio que las hunde y les impide avanzar. Y la curiosa iglesia a la que van —que ayuda espiritualmente pero también se queda con parte de sus dineros— no es necesariamente el lugar que lo resuelve todo / Una película sensible, políticamente correcta, muy de este momento de una forma que suena quizás un tanto calculada, “Promised Sky” es un film sensible pero que no está a la altura de la sorprendente opera prima de la realizadora. Si bien se trata de un film bienintencionado, curioso, que pone la lupa en una lucha poco conocida en su especificidad en Occidente, el film peca de cierto academicismo festivalero, más “apropiado” que urgente, más mesurado que políticamente intenso. Es un film humanista y empático, comprometido con sus personajes, con sus muchos sufrimientos y sus pequeñas alegrías, emociones que alcanza a retratar pero sin lograr dejar una huella profunda.
Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) Living thousands of kilometres from home is never easy, regardless of the circumstances, goals, dreams or dramas which have taken you there, and especially when the country you’re inhabiting isn’t interested in integrating you and even tries to ostracise or reject you, as is currently a very common occurrence all over the world. But in the midst of these difficulties there’s often solidarity, a heightened sense of community, faith in the miraculous power of perseverance – in the hope that it might one day pay off – and, above all, lots of winging it on a day-to-day basis. It’s this vast subject-area, and the many questions which arise from it, that Tunisian director Erige Sehiri tackles with copious empathy and human warmth in the highly feminist and incredibly generous film “Promised Sky” (..) // Like good maternal fairies, three sub-Saharan women living as emigrants and sharing a house in Tunis exchange knowing looks as they lean over a little girl of unknown identity who’s survived a shady and traumatising shipwreck. The first of the three, pastor Marie, has set up her Church of Perseverance here, an underground Catholic cult which also carries out charity work. The second, Naney, helps Marie in her work, whilst secretly involving herself in various trafficking operations with her Tunisian partner-in-crime Foued, with the sole aim of bringing her teenage daughter – whom she left behind in Ivory Coast (and whom she hasn’t seen for three years, other than on Facetime) – to Tunis before travelling on to Europe. The third, Jolie, is an engineering student whose identity papers are in order, unlike her two friends (one is waiting for her residence permit to be renewed, the other is here illegally). Each of them has their own character and life experience, but harmony reigns between them because “women are taking the initiative in 2024”, despite the fact they’re forced to find solutions to their many small problems every single day of their lives. But the local mood is tense, and things take a turn for the worse when the authorities ramp up their “pursuit of sub-Saharans”… // Wonderfully paced and endowed with an incredibly fluid sense of movement and varied décor, Promised Sky slowly and skilfully lifts the veil on the different sides of its three protagonists, each of whom develop their own growing awareness of a global situation in all its minor details, a situation which has consequences for the individual and whose urgency and stakes are understood perfectly by the audience. (..) She manages to maintain an ideal, dynamic and incredibly authentic balance between touching humanism – which doesn’t slide into excessive sentimentalism – and the echoes of a political message steeped in seriousness yet unhindered by heaviness, all through the prism a very particular microcosm and three heroines who must learn to adapt their capacity to push beyond their limits in a sometimes cruel world of laws and regulations.
Nicolas Bardot, a la crítica per a Le Polyester: (..) “Promis le ciel” traite d’un sujet encore peu abordé par le cinéma : ici, les tensions entre les Tunisiens et les populations migrantes subsahariennes. Les héroïnes du long métrage (..) sont éloignées de tout : à la fois de leur pays d’origine mais aussi de la ville où elles habitent désormais. Ici, on observe un bateau au loin, là, on voit un avion trop haut dans le ciel : tout semble hors de portée. C’est leur monde à elles, à l’horizon étriqué, mais qui suggère tout un monde se déployant autour. Cela rejoint le dispositif de “Sous les figues”, mais la plus grande radicalité de ce dernier lui donnait à la fois plus de force et plus de caractère // A la fois dur et lumineux, “Promis le ciel” se distingue par son écriture nuancée, à la hauteur des enjeux complexes ici racontés. (..) Erige Sehiri dit avoir voulu « rendre visibles les invisibles » (..).
Tomris Laffly, a la ressenya per a Variety: (..) Female relationships are complicated enough as is, even between those on a level playing field. But in “Promised Sky,” they are thornier since none of the women are equals from a socio-economic standpoint in their adopted home in Tunisia / Utilizing the same perceptive documentarian aesthetic at the heart of her previous feature, “Under the Fig Trees,” Sehiri drops the audience into the lives of Marie (Aïssa Maïga), Naney (Debora Lobe Naney) and Jolie (Laetitia Ky), as the three roommates care for a little girl in a bubble bath, gently washing her as they try to get to know her situation / (..) “Promised Sky” loosely reflects real events, and feels visually and texturally truthful thanks to Sehiri’s authentic point of view and cinematographer Frida Marzouk’s poetic lens. The film often feels like a mazy tapestry of moods and situations, rather than a traditional narrative / Sehiri doesn’t necessarily attempt to tell a neatly organized story revolving around the three women’s actions after Kenza abruptly joins their ranks. Instead, she lets the chaotic messiness of their lives unfold organically, through a casually observant disposition that feels untidy and random at times. Sehiri’s film adds up to something greater than the sum of its parts, becoming a unique drama about marginalized African immigrant women fighting for their dignity and place not in Europe (the usual setting for many similarly themed films), but on their own continent, Africa / (..) “Promised Sky” is at its strongest when Sehiri approaches a neorealistic style in filming the happenstances of street life, dialing up her documentarian instincts. It also packs a punch when Sehiri underscores just how deeply rooted (and similar-sounding) anti-migrant sentiments are around the world. In one scene, for instance, we learn that some Tunisians spread false rumors that migrants eat domestic cats — it’s an accusation that might bring to mind alarmingly comparable lies that were spreading in the U.S. less than a year ago / The film also shines through Naney’s aching performance, and she delivers a soul-shattering and scene-stealing monologue near the end about how a better life hasn’t found her despite all her hard work, belief and perseverance. Even in its shakiest moments, “Promised Sky” pledges to honor that grit and against-the-odds struggle with dignity and humanism.
Més ressons de la projecció del film: Tomris Laffly, ressenya per a Variety | A Cineuropa, entrevista de Fabien Lemercier a la directora: “In everyday life, we hide things, we don’t tell people everything, we don’t show everything”.
QUINZENA DELS CINEASTES.
FOTO: Todd Haynes.
14.00h Amb motiu del lliurament de la Carrossa d’Or: projecció d’ I’m not there (2007) i, a les 16.15h, diàleg amb Todd Haynes. I, al llarg de la jornada, arranca la Quinzena 2025:
FOTO: “Enzo” (©Les Films de Pierre-Ad Vitam).
De Robin CAMPILLO, “Enzo“.
Producció: França, Bèlgica, Itàlia. Any: 2025. Durada: 1h42.
Sinopsi: Enzo, de 16 anys, desafia les expectatives de la seva família burgesa iniciant un aprenentatge de paleta, un camí allunyat de la vida de prestigi que s’havien imaginat per a ell. A la seva vil·la elegant al sud de França, assolellat, les tensions s’acumulen mentre les preguntes i les pressions implacables pesen sobre el futur i els somnis d’Enzo. A les obres, però, en Vlad, un carismàtic col·lega ucraïnès, sacseja el món d’Enzo i obre la porta a possibilitats inesperades…
Amb: Eloy Pohu (Enzo), Maksym Slivinskyi (Vlad), Pierfrancesco Favino (Paolo), Elodie Bouchez (Marion).
Guió: Laurent Cantet, Robin Campillo, Gilles Marchand. Muntatge: Robin Campillo. Fotografia: Jeanne Lapoirie.
A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025: Inauguració | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.
Ressons de la projecció del film:
Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: “Esteu tots fent com si no passés res. Jo no sóc com vosaltres.” Com tothom sap, l’adolescència és una etapa turbulenta. Als seus 16 anys, l’Enzo, el protagonista de la pel·lícula homònima de Robin Campillo amb què s’ha inaugurat la 57a Quinzena dels Cineastes del 78è Festival de Canes, no n’és l’excepció, i els seus pares, com tants altres, intenten adaptar-se com poden a una situació tan volàtil com incomprensible. // Així, la pel·lícula se submergeix en una història aparentment molt senzilla, sota el sol de juny al sud de França. Les cigales canten, les piscines conviden a fer-hi una capbussada i la vida sembla plàcida. Però per a l’Enzo (la revelació Eloy Pohu), que fa malabars entre una família burgesa i afectuosa i la duresa del treball en una obra de construcció a què li ha portat el seu rebuig cap al sistema escolar tradicional, no hi ha res clar. I són justament aquestes subtileses les que el cineasta francès explora amb mestria, en acceptar dirigir —amb el seu estil propi—, en un bell homenatge i gest d’amistat, el llargmetratge que no va poder acabar el difunt Laurent Cantet, a qui va acompanyar durant gairebé tota la seva carrera com a coguionista i muntador (especialment a “La classe”). // (..) Amb una gran subtilesa narrativa (..), “Enzo” ofereix als seus quatre excel·lents intèrprets principals un terreny fèrtil per desplegar matisos, i tot això emmarcat en una posada en escena elegant i orgànica. A través d’una sèrie de petites pinzellades, la pel·lícula construeix la trama al voltant del delicat límit entre el realisme social i el melodrama existencialista i familiar, en una atmosfera lluminosa i amb una humanitat senzilla i continguda que ret homenatge al cineasta de gran talent, modèstia i bondat que va ser Laurent Cantet (..).
Diego Lerer, a la crítica per al blog Micropsia: (..) Cuando uno se topa con Enzo (Eloy Pohu), un chico de 16 años que trabaja como aprendiz de albañil en una obra en construcción en La Ciotat –una localidad turística en la Costa Mediterránea, no muy lejos de Cannes–, ve cómo es maltratado por sus jefes y colegas por su poca predisposición al esfuerzo. A tal punto es así que su patrón, un tal Corelli, lo sube a su auto y lo lleva a hablar con sus padres. A los espectadores seguramente les llamará la atención ver que el tal Enzo vive en una casa lujosa y que sus dos padres están en la piscina tomando un cóctel. A tal punto es fuerte el choque de clases –especialidad del realizador de “Recursos humanos” — que uno observa casi risueño cómo Corelli pasa de «mandonear» al pequeño a tratarlo cálidamente frente a sus padres.// El problema con Enzo es complejo. Su madre, Marion (Élodie Bouchez) y su padre, Paolo (Pierfrancesco Favino), parecen no saber bien qué hacer con él, pero tampoco quieren presionarlo. Un chico algo apático, tímido, reconcentrado o simplemente abúlico, Enzo es un misterio aún para ellos. Nada de lo que le proponen como plan –de vida, de estudios, de viajes, de vacaciones– le interesa y dice solo querer trabajar levantando paredes, que es eso lo único que lo motiva. Pero lo cierto es que tampoco parece dado a sacrificios al respecto y, cuando puede, deja todo para nadar en la bella piscina del jardín. // De regreso al trabajo, Enzo se relaciona con Vlad (Maksym Slivinskyi) y Miroslav (Vladyslav Holyk), dos ucranianos que trabajan en la obra, dos tipos más grandes que él que no saben si quedarse o volver a su país a pelear en la guerra. Y así, Enzo pasea entre dos mundos muy distintos, mundos en los que no termina de sentirse del todo cómodo. Mientras los trabajadores cumplen con su jornada y se divierten luego en boliches (..), sus padres y su hermano mayor tienen una vida más típica de gente de buena posición, vacaciones en Italia, trabajos empresariales y estudios universitarios. Enzo no está ni acá ni allá. Y lo único que más o menos parece tener claro es que le gusta Vlad. // “Enzo” es un retrato en forma de investigación entre psicológica, social y cinematográfica acerca de este adolescente que, más allá de su especificidad, representa a muchos de su edad. Es que más allá de su deseo un tanto secreto por Vlad, el chico no parece demostrar interés por casi nada, contesta con monosílabos, le da casi todo lo mismo y aún las cosas que hace bien (como pintar) no lo motivan tampoco (..).// La exploración es fascinante y frustrante en partes iguales. Hay algo enigmático en Enzo que genera intriga, una suerte de ‘ennui’ de niño rico con tristeza que bordea la depresión o la angustia existencial. Pero a la vez esa falta de reacción a casi todo produce un efecto distanciador (..). // En algún sentido uno podría pensar alguna comparación entre esta película y la serie “Adolescencia”. No porque Enzo sea un potencial asesino, pero es tan inexpugnable y en apariencia vacío que bien podría serlo. Resolviendo todo de un modo cinematográfico seco, riguroso, sin música y con planos relativamente contemplativos –el guión parece acercarse todo el tiempo a alguna situación densa, pero en general no lo hace, creando un tono ex profeso monocorde–, Campillo y Cantet crean otra enigmática saga ligada a las formas sinuosas que toman las relaciones entre las clases sociales, una que tiene más de un punto en común con “El empleo del tiempo” (..).
Diego Batlle, a la crítica per al web Otros Cines: (..) “Enzo” puede verse como una mixtura, una combinación, una unión entre las distintas sensibilidades cinéfilas y hasta identitarias de ambos cineastas (Cantet era heterosexual; Campillo es gay) para una película que indaga a partir del personaje protagónico que da título al film (..) en varias cuestiones muy pertinentes y actuales de la sociedad europea (y no solo europea) como la descontención adolescente, las presiones para continuar lo caminos y sostener los éxitos dentro de las familias pudientes, las cada vez más profundas diferencias generacionales y el impacto no menor de la(s) guerra(s). // (..) Lo mejor de la película -que ha sido comparada en varios aspectos con [“Call Me by Your Name”], de Luca Guadagnino- es que no manipula ni fuerza los conflictos y escarba en las contradicciones, en la ambigüedad, en la indefinición. El punto de vista es el de Enzo, pero uno puede entender también los de los padres, los otros jóvenes o los inmigrantes ucranianos. Aquí no se juzga a los personajes, pero sí se ofrece una mirada inquietante, incómoda, por momentos provocadora, sobre la crisis de valores, la falsa seguridad de la otrora opulenta burguesía europea y su estado de bienestar.
Jara Yáñez, a la crònica per a Caimán: (..) el film (..) tiene algo áspero, rudo, irregular, que podría ser lo más valioso de una propuesta que sin embargo, en lo que a mirada de cine social se refiere (una etiqueta que le encaja), pretende abordar demasiadas cuestiones sin terminar de ahondar en ninguna de ellas // Porque están en el film el conflicto de clase, la migración y la guerra. Pero todas ellas terminan por resultar casi un mero telón de fondo en la exploración de otro asunto, el del deseo y el despertar sexual de Enzo hacia uno de sus compañero de trabajo, el ucraniano Vlad (Maksym Slivinskyi). Y la fisicidad que el film despliega con respecto a este tema, en el retrato de los cuerpos y de una cierta masculinidad que es capaz de combinar la violencia más bruta e instintiva con el amor y los cuidados, se mantiene en una poderosa inconcreción que, precisamente por eso, por no tratar de establecer categorías ni sobreexplicar emociones ni modelos relacionales, resulta interesante // En su búsqueda de nuevas estructuras (..) vitales, emocionales y sociales, “Enzo” encontrará en las ruinas, las de Pompeya para él y las de la guerra de Ucrania para Vlad, la que es, seguramente, la única respuesta posible a un mundo, el de hoy, en llamas. Pero la posible fuerza de la metáfora resulta finalmente superflua y hasta cuestionable por el modo como precisamente la guerra queda arrinconada como mero fuera de campo, en un intento por resignificar el conflicto existencial de Enzo. Como si finalmente, esa mirada ‘social’ no fuera más que una excusa, si no frívola, sí al menos caprichosa e inocua.
Sandra Onana, a la crítica per a Libération: (..) Emporté par un cancer en avril 2024 à 63 ans, Laurent Cantet n’aura donc pas eu le temps de tourner le film dont il avait achevé le scénario, le casting et les repérages en vue du tournage deux semaines plus tard. Enzo aurait pu s’éteindre aussitôt avec lui si son ami et collaborateur de longue date Robin Campillo, cinéaste lui-même (..) et monteur de ses films, n’avait pas tenu à le mener à bon et à beau terme. Pour qui est au courant de cette fabrication posthume, une impression de secret feutré imprègne le film, comme s’il enregistrait ce face à face amical sur la pointe des pieds, une conversation de cinéastes où l’un se penche sur le projet de l’autre et le met en musique. C’est toujours ce cinéma préoccupé de social sans considérer qu’il doive faire grise mine, ni divorcer de l’imaginaire. Ces thèmes fondateurs qui appartiennent sans doute permis à l’œuvre de Cantet, tenaillée par la question du travail : destinée de classes, crise de transmission paternelle (vingt-cinq ans après “Ressources humaines”, l’Œdipe déplacé de l’usine au cocon doré de la bourgeoisie), recherche d’une place où se mettre. Tout ça comme érotisé sous les rayons de la chronique estivale, sans que le sens des choses concrètes ne se dilue dans ce parti pris de l’indolence. // (..) La finesse du film est là : on y trouvera que des formes ambiguës, enrobantes d’adversité patiemment opposées au projet d’émancipation d’Enzo, qui semble rêver d’un environnement moins cosy pour cadrer avec ce qui cogne à l’intérieur. La colère, on le sent, contre la figure repoussoir du père en chaussures bateau, obsédé par les études supérieures. Le désir aussi, éveillé pour ce collègue ukrainien plus âgé auprès de qui Enzo s’initie à une masculinité de dominant. Vlad (Maksym Slivinskyi, formidable dans toutes ses variations de température homoérotique) a fui la mobilisation forcée en Ukraine. Fasciné par l’imagerie militaire, l’adolescent lui envie l’aubaine d’avoir une tragédie à vivre, une cause avec laquelle mettre son corps en jeu sous la contrainte. Dans ce milieu libéral qui ne ferait même pas grand cas de son homosexualité, où peut-il trouver à se coltiner la vie en dur, celle qui laisse des cals sur les mains (..) et des bleus dans le dos ? (..) On pense parfois à “Call Me by Your Name”, jusqu’à cette dernière scène qu’il ne faut pas trop révéler, reliant par téléphone une ruine romaine à ce qu’on imagine être un autre champ de ruines, quelque part en Ukraine, sous les bombes.
Peter Bradshaw, a la crònica per a The Guardian li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: The directors fortnight sidebar of Cannes opens with a heartfelt, urgent drama about youth and desire – and destiny, sexuality and class (..). // (..) Enzo is fascinated by the sheer grownup importance of everything Vlad represents: Vlad has a sense of identity and a dramatic dilemma which is gratifyingly real in both its options: stay in France and do manual labour like a real man – or go home and fight? How much more heroic and magnificent is Vlad’s existence, how much more real than silly, muddled, spoiled Enzo’s dreary life choices? And Enzo’s interest in Vlad is romantic in every other sense. // Of course, there’s something tragicomic and absurd about poor Enzo, absurd and humiliating in the way teenage yearning often is – and Enzo’s dad’s suspicion of self-harm turns out to be shrewder than he thought. Campillo and Cantet show us that the agonies of being young and existentially rebellious are not simply shallow and callow: they represent a state of idealism which is poignantly brief, like everything else about youth. It is another powerful, absorbing picture from Campillo and a fitting swan song for Laurent Cantet.
Peter Debruge, a la ressenya per a Variety: (..) The result beautifully melds the two filmmakers’ sensibilities — one straight (Cantet), the other gay (Campillo) — in a blurring of the lines that renders all the more intriguing the ambiguous sexual attraction between 16-year-old Enzo (Eloy Pohu) and Vlad (Maksym Slivinskyi), the 20-something Ukrainian laborer on whom he fixates. “Enzo” simmers with homoerotic tension, and yet, the title character’s crush never develops enough to call it a “gay movie” outright. There’s no defiling of peaches or precocious sexual experimentation between the roughly decade-apart duo, though the ambiguous subtext proves infinitely more fascinating, leaving everyone who sees it with a different interpretation. // (..) Where audiences less charitable than Cantet might see his characters as unexceptional and perhaps even lost causes, this humanistic chronicler of modern life cared so deeply about these fictional souls that we can’t help feeling invested in their fates (rendered all the more real by Cantet’s preference for casting nonprofessionals). In a sense, the dominant feeling one gets from watching “Enzo” is that of concern, shared by the boy’s father, who respects his son’s desire to chart his own course, even as he feels insulted by how violently Enzo rejects their success (..).
Gian Luca Pisacane, a la ressenya per a Cinematografo: (..) “Enzo” è quindi frutto di talenti diversi. Si trasforma in un ibrido, che al suo interno contiene più visioni. Ci sono i luoghi chiusi, i microcosmi tanto cari a Cantet (uno su tutti: “La classe”). Gli ambienti dell’azione sono pochi: la casa di Enzo, quella del ragazzo che conosce facendo il muratore, e il cantiere. Qui si sviluppa il disagio adolescenziale, la ricerca del proprio posto nel mondo, lo scontro tra la borghesia e gli umili. Mentre da lontano arrivano gli echi della guerra in Ucraina / Ancora una volta Cantet parte dal dettaglio per spingersi verso l’universale. E poi arriva Campillo, che con rispetto non vuole essere Cantet. Mantiene la sua cifra stilistica legata ai corpi, alle tensioni amorose magari non corrisposte o irrisolte. Si fa rigoroso, attento ai piccoli gesti. Spicca la sequenza del ballo, in cui si sentono i richiami al suo tambureggiante “120 battiti al minuto” / Il protagonista è un adolescente in crisi. Rifiuta il suo universo agiato, preferisce lavorare come muratore. La famiglia fatica a parlare con lui, mentre si lega sempre più a un suo collega ucraino. Enzo è il ritratto di un disagio generazionale, di una lotta tra opposti rappresentata in modo quieto. Alle difficoltà nei rapporti si contrappone il conflitto. C’è il desiderio di partire per difendere la propria gente, mentre chi resta affronta la solitudine. A suo modo lo potremmo definire un film pacifista: non solo per il riferimento all’Ucraina, ma anche per la serenità che si invoca tra le mura domestiche e la speranza che le passioni del cuore non cadano nel vuoto (..).
Més ressons arran de la projecció del film: Roger Koza, article per a Con los ojos abiertos | Gregoty Coutaud, crítica per a Le Polyester | A Cinematografo, el cronista Valerio Sammarco recull declaracions de Robin Campillo i de l’actor Pierfrancesco Favino. Elisabeth Franck-Dumas entrevista el director i la productora, a Libération: «“Enzo” est le produit d’une amitié et d’une histoire de cinéma entre Laurent Cantet et Robin Campillo». Fabien Lemercier entrevista el director, a Cineuropa: “Volíem presentar el que hi havia dins del cor d’aquest adolescent, una explosió de color, llum i sensualitat”.
SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.
FOTO: “L’intérêt d’Adam” (Memento).
De Laura WANDEL, “L’intérêt d’Adam” / “Adam’s Sake”.
Producció: Bèlgica, França. Any: 2025. Durada: 1h13.
Nota sinòptica: El maltractament que pateix un infant de quatre anys. Sinopsi: Per decisió judicial, l’Adam, de 4 anys, que pateix desnutrició, és ingressat a l’hospital. La Lucy, la cap d’infermera pediàtrica, permet que la Rebecca, la mare de l’Adam, es quedi a prop del seu fill malgrat el temps de visita estrictament limitat pel jutge. Quan la Rebecca es torna tossuda i es nega a deixar l’Adam, les coses es compliquen. En interès del nen, la Lucy farà tot el possible per ajudar aquesta mare en dificultats.
Amb: Léa Drucker (Lucy), Anamaria Vartolomei (Rebecca), Alex Descas (Naïm), Jules Delsart (Adam).
A Canes: Setmana de la Crítica 2025 – Sessió Especial: Film d’Inauguració | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.
Ressons de la projecció del film:
Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) la directora belga Laura Wandel ha confirmat tot allò de positiu que ja apuntava al seu film de debut “Un pequeño mundo” [/ “Un monde”], que va triomfar a Canes fa 4 anys. En la seva nova pel·lícula, seguint l’escola dels germans Dardenne, canvia el pati d’escola del seu primer film per un hospital, en el que seguim l’estressant jornada laboral d’una infermera (interpretada de manera brillant per Léa Drucker). És una pel·lícula tensa i emotiva, que planteja amb valentia els tènues límits entre la dedicació professional, els inflexibles protocols d’actuació i la implicació personal envers els seus pacients del col·lectiu dels professionals de la salut. Una molt bona mostra de cinema social amb segell europeu que no deixa indiferent i que interpel·la i remou els espectadors.
Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Como en su película anterior, la galardonada “Un monde”, Laure Wandel describe en su segunda película “L’intérêt d’Adam”, un mundo concreto. En este caso no es un patio de escuela en el que se practica Bullying, sino la sección pediatra de un gran hospital. En este espacio encontramos a una enfermera llamada Rebecca -Léa Ducker- que intenta ser una buena profesional y tomar conciencia de los problemas sociales que están detrás de la curación médica. Adam es un niño malnutrido que se encuentra en el hospital bajo una orden judicial. (..) El niño se siente solo y quiere que lo alimentes su madre, una chica con problemas sociales que ha tenido que educar sola a su hijo. La madre quiere dar un poco de calor al niño, cambiar su dieta y alterar el orden establecido. Laura Wandel explora la historia desde el punto de vista de (..) la enfermera que también tuvo que criar sola a su hijo, que comprende a su madre, pero que tiene que asumir las órdenes judiciales y de la dirección del centro hospitalario. “L’intêret d’Adam” plantea como trasfondo un tema interesante centrado en la tensión existente entre los protocolos que desde los servicios sociales construyen para proteger a la infancia y la forma como la realidad puede entrar en conflicto con las normas. La enfermera quiere poner en primer tiempo los sentimientos del niño y la vulnerabilidad de la madre, pero se muestra imponente ante una situación que la sobrepasa. Wandel filma ese mundo cerrado con una camera que no cesa de seguir el trabajo de la enferma, con una clara voluntad realista que no está demasiado alejada de los planteamientos del cine de los hermanos Dardenne. A la película se le puede criticar de utilizar una fórmula preexistente y perder una cierta originalidad de estilo, en cambio, se puede defender el debate que introduce y el rigor de tono y metraje para exponer un conflicto.
Gregory Coutaut, a la crítica per a Le Polyester: « On s’inquiète beaucoup pour Adam ». Telle est la toute première phrase prononcée dans le film. Petit garçon de quatre ans, Adam est en effet au centre des préoccupations des personnages qui l’entourent, mais il n’est pas à proprement parler au centre du film. Là ou “Un monde”, le précédent film de la cinéaste belge Laura Wandel, se concentrait sur sa très jeune protagoniste et laissait les adultes quasi hors champ, “L’Intérêt d’Adam” se focalise sur deux femmes : la mère d’Adam qui semble à peine sortie de l’adolescence, et une infirmière pleine de savoir faire. Chacune s’inquiète pour Adam, qui ne se nourrit pas assez et dont les os sont fragilisés, mais qui sait mieux s’en occuper ? Qui a autorité pour définir ce qui constitue le bien de l’enfant ? (..). // S’il fallait trouver un.e véritable protagoniste à “L’Intérêt d’Adam”, ce serait Lucy l’infirmière dévouée, consciencieuse et humaine qui se retrouve tant bien que mal à devoir faire le lien entre la machine administrative de l’hôpital et la détresse humaine de ses patients. C’est une position claustrophobe qui la place sans cesse dans l’urgence, mais dans laquelle elle sait naviguer efficacement : sans avoir de solution magique à chaque problème, elle ne se laisse jamais abattre et trouve toujours quelque chose à faire, un mot à dire, une porte de secours à ouvrir en cachette malgré un badge électronique toujours en panne. A vrai dire ce personnage menace parfois d’être un peu lisse à force de ne jamais perdre patience et de toujours être du bon côté. Le personnage de la mère est plus étonnant, à la fois attachant et inquiétant dans sa fragilité et sa possible irresponsabilité. Mais l’une comme l’autre sont portées par deux excellentes interprètes qui font pour beaucoup dans la réussite du film. // Léa Drucker et Anamaria Vartolomei apportent beaucoup de chaleur à ce suspens hospitalier. (..).
Aurore Engelen, a la crítica per a Cineuropa: (..) “Let me help you”. Lucie (Léa Drucker) is head nurse in the paediatric in-patient department. For some time now, she has been following the case of little Adam, whose health is endangered by an inappropriate diet encouraged by his mother. She knows that if the child is to be cured, he needs appropriate medical treatment, but also the cooperation and presence of his mother (Anamaria Vartolomei), who is the subject of an order by the family court judge to restrict her visiting rights. But mother and nurse have the same interests: those of the child. So Lucie fights, gets involved, perhaps more than she should, to maintain the bond between mother and child. The fight is not necessarily against specific opponents, but more often against an overwhelming infrastructure that tends to dehumanise the practice (..). // (..) Is not only a portrait of a woman and a social film, but also a psychological thriller, as we sense that the relationship of trust between the two women patiently built up by Lucie is about to be undermined by the system. The story of the film, selected to open Critics’ Week at the 78th Cannes Film Festival, unfolds in real time, or almost real time, in an almost closed-door setting. The frame focuses on Lucie, the subject of the portrait, even if it means that the actions and lines of others are regularly off-screen. // (..) Léa Drucker’s performance is as sensitive as it is precise, as is the way the filmmaker looks at her. We watch as she struggles, almost loses her footing, then picks herself up again. We are at her side, sharing her doubts, her anger and her determination. For just over an hour, we are with her, in the rooms and corridors of this hospital, and the sight of her profound humanity is deeply moving. How can we accept that there are people we can’t help, things we can’t fix, situations we can’t save? Unless, what makes us human is not to resign ourselves to our powerlessness in the face of life and death.
Peter Debruge, a la ressenya per a Variety: (..) Over the course of a tight, intense 70-odd minutes, Wandel plunges audiences into the frantic hustle of this overtaxed hospital, observing through fresh eyes a world we know from so many TV dramas — much as she did the daunting turf of an elementary schoolyard in her stunning 2021 debut, [“Un monde”] (..)// (..) but instead of portraying the action from the poor kid’s point of view, she aligns herself with Lucy, employing a similarly dynamic observational style to that of her producer-mentor Luc Dardenne. Nimbly covering the action via a small handheld camera, cinematographer Frédéric Noirhomme shadows Lucy and the other characters via long unbroken takes, occasionally staring at the back of her protagonist’s head (as Dardenne often did in “Rosetta”). // It’s an audacious strategy, not intended to impress so much as to immerse, which distinguishes “Adam’s Sake” from countless hospital-set procedurals. Wandel wants her audience to weigh the philosophical aspects of the situation, revealing the behind-the-scenes power struggles and split-second decisions that complicate Lucy and her superiors’ ability to spare Adam. // Rebecca has cultivated a codependent dynamic with Adam whereby neither can stand to be apart from the other; she goes so far as to lock herself in the hospital bathroom with her son one moment, then all but kidnaps him the next. No wonder practically everyone on staff seems determined to restrain Rebecca and limit access to her son. Only Lucy seems to recognize that they need the mother’s cooperation in order for Adam to pull through, heroically bending the rules for his benefit. // Lucy may have Adam’s best interests in mind, but she finds herself at the bottom of a chain of command, in which Adam’s doctor, the ward supervisor (Alex Descas) and eventually the law stand in her way. The movie can feel a bit melodramatic at times, especially when Adam finally speaks his truth — a chilling line it’s hard to believe any child actually saying, which no one who sees it will soon forget (..).
Jaime Pena, a la crònica per a Caimán: Si los sesenta son los nuevos cincuenta y los cincuenta, los nuevos cuarenta… entonces se podría decir que el cine belga es el nuevo cine francés. Por dos razones que en el fondo no tienen nada que ver: una, la gran cantidad de películas o coproducciones belgas que están en las distintas secciones de Cannes 2025; dos, porque en películas como “L’Intérêt d’Adam” lo que se respira es un cierto aire a un cine francés de años atrás, por más que el espíritu de los Dardenne esté siempre muy presente, demasiado incluso. Pero esos rostros de actores más o menos conocidos como Léa Drucker, Anamaria Vartolomei o Alex Descas parecen los de una típica producción francesa o, al menos, del cine francófono. También es cierto que son estos actores profesionales lo que alejan la película de Laura Wandel de los Dardenne // Pero sí, la fórmula debe mucho a los autores de “Rosetta”, sin duda alguna. Porque se trata de eso, de una fórmula que lleva ya repitiéndose demasiado tiempo, como un cuarto de siglo. Es imposible no percibirlo cuando la cámara va tras Lucy (Léa Drucker), la enfermera jefe del área de pediatría de un hospital, encuadrando su espalda mientras recorre los pasillos. (..) En el discurso bienintencionado de la película, con su defensa explícita de la sanidad pública o su denuncia de la misoginia de la sociedad (un par de frases sirven para sostener la posición de la directora), subyace un cuestionamiento de las propias estructuras médico-judiciales. Wandel, cuya primera película, “Un monde”, ya resultaba muy manipuladora, se posiciona con Lucy, a la que retrata con todas sus dudas, mientras deja en un muy segundo plano al superior de la enfermera y a la responsable judicial, meros arquetipos a los que no se les concede ni un resquicio de conciencia, buena o mala. En su hora y cuarto de duración, ” L’Intérêt d’Adam” es como cualquier episodio de una serie de hospitales (pongamos “The Pitt”), en ningún caso mejor.
Més ressons de la projecció del film: A Cineuropa, entrevista d’Aurore Engelen a la directora: “The question of empathy, care and treatment is at the heart of the film”.
FOTO: “Rietland” (The Jokers Films).
De Sven BRESSER, “Rietland” / “Reedland”.
Producció: Països Baixos, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h50. Òpera prima.
Sinopsi: Quan descobreix el cos sense vida d’una noia jove a les seves terres, en Johan, pagès solitari, queda aclaparat per una estranya sensació. Mentre cuida de la seva néta, emprèn la recerca de la veritat, decidit a aclarir aquesta tragèdia. Però el mal de vegades s’amaga darrere de les aparences més ordinàries….
Amb: Gerrit Knobbe (Johan), Loïs Reinders (Dana).
A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.
Ressons de la projecció del film:
Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: El punto de partida de esta opera prima holandesa hace convivir dos modelos cinematográficos que hoy son casi antagónicos. Por un lado vemos a un agricultor trabajar con juncos, armando, quemando, trabajando la tierra lentamente. El tono es observacional, pausado, clásico de un drama europeo centrado en las vidas de campesinos. Y ese tono persiste cuando el parco y silencioso hombre regresa a su casa, cena un triste plato de papas y vuelve a trabajar al día siguiente. Pero allí todo empieza a cambiar y nos topamos con una imagen más propia de un thriller de plataformas: el cuerpo muerto de una chica violada en medio de esos mismos juncos. De golpe, el pausado drama se vuelve una película de suspenso // Eso, en realidad, es lo que uno supone. Bresser tiene otras ideas en la cabeza. Lo que hace el cadáver es más bien despertar en Johan (el actor amateur Gerrit Knobbe) un suerte de estado de intriga permanente, de cuestionamiento, de culpa y hasta de misterio. Si bien la policía parece rápidamente encontrar al culpable, Johan nota que ya nada es igual: teme por su nieta, por una adolescente vecina y empieza a tener raras experiencias: un líquido negro y viscoso aparece en su campo, un tractor parece perseguirlo y otros eventos extraños llevan a pensar que hay algo raro sucediendo. Algo, de hecho, que hasta podría pertenecer al orden de lo fantástico. // “Reedland” tiene una propuesta intrigante, ya que mientras se profundiza el enigma –ya no solo policial, sino casi metafísico–, Bresser sigue manteniendo un eje más realista (..) // “Reedland” se sobreextiende en sus intrigas, yendo más hacia la perturbación psicológica y social que a cualquier cosa que se parezca a la investigación de un crimen. Es una perspectiva que se agradece –las plataformas están llenas de misterios que empiezan con chicas muertas–, pero Bresser por momentos exagera lo enigmático de la trama, abriendo más puertas de las que puede abarcar (..) // Ambigua y misteriosa, esta opera prima holandesa presenta a un cineasta en claro comando de la puesta en escena, de los tiempos y ritmos del relato, así como de los misterios que ofrecen sus parcos protagonistas (..).
Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) nos damos cuenta de que en esa inhóspita zona se percibe una sensación de tensión permanente, de violencia latente, de resquemores y sospechas // Johan es un tipo hosco y solitario, chapado a la antigua, que se niega a incorporar innovaciones tecnológicas a su explotación, pero su hija Aaf (Mirthe Labree) le suele dejar a su nieta Dana (Loïs Reinders) para que la cuide durante buena parte del tiempo. La relación entre ese hombre maduro y la niña tiene sus desencuentros, pero en general parece bastante funcional. Sin embargo, Bresser nos va mostrando algunas zonas bastante oscuras e inquietantes del protagonista y las dudas nos empiezan a carcomer: ¿quién es verdaderamente este hombre maduro, trabajador y en principio servicial que se desvive cuidando a su caballo? El director va más allá de los límites del whodunit para concentrarse sobre todo en el ensayo psicológico manejando con destreza las contradicciones y ambigüedades // El contexto rural (..) y económico (..) hacen que el relato resulte más sórdido, oscuro y angustiante con cada nuevo plano en el que asoman las masculinidades más primitivas y la xenofobia // Bresser está siempre a punto de caer en el sadismo, la manipulación y lo explícito, pero termina conteniéndose a tiempo escamoteando lo que no es necesario exponer de forma obvia. El resultado, por lo tanto, es una carta de presentación en el que construye un mundo y un sello propios. No es poco.
Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: ¿Puedes informarme del día en que empezará el fin?, pregunta una niña a su abuelo en un significativo movimiento de “Rietland”. La niña pasa muchas horas junto a su abuelo que se dedica a cortar juncos en unas marismas y a vivir de forma humilde de la agricultura. El paisaje de ese entorno rural parece apacible, la vida avanza al ritmo de las estaciones y el trabajo manual del granjero se centra en cortar juncos y cuidar el ganado. Sin embargo, la pregunta de la niña tiene unas extrañas resonancias porque en ese lugar de Flandes hay algo misterioso, algo siniestro que está escondido tras el paisaje. En los primeros momentos de la película ha aparecido el cadáver de una niña y se ha abierto una determinada investigación. El tono de la película podría ser cercano al de “L’humanité” de Bruno Dumont, pero no hay una clara experiencia mística tras las circunstancias, sino una serie de trayectos en los que la luminosidad entra en conflicto con la oscuridad. La cámara se centra en los gestos del granjero, en algo que descubre, mientras intenta buscar una justificación al crimen de la adolescente. Todo el entorno va adquiriendo un tono cada vez más siniestro, como si él anuncia de ese fin planteado por la niña fuera inevitable. Estamos ante la ópera prima del cineasta holandés Sven Bresser, una película rodada con rigor, con un ritmo lento, pero acompasado y con una clara intención de mostrar cuál es el lugar del mal sin llegar nunca a plantear un golpe de efecto.
Gianluca Arnone, a la ressenya per a Cinematografo: Ha i colori incendiati della pittura fiamminga e un’anima in bianco e nero, Reedland di Sven Bresser, opera prima olandese in gara alla Semaine de la Critique di Cannes. Un film che si inscrive nella grande tradizione nordica dell’austero espressionismo spirituale, dove il paesaggio è una metafora vivente e gli uomini sembrano scolpiti nel silenzio del mondo primordiale. // Quando Johan, tagliatore di canne, scopre il corpo senza vita di una ragazza sulla sua terra, il suo volto ieratico si incrina sotto il peso di una colpa ambigua, mai enunciata. Da lì, l’indagine che intraprende – tra i canneti spazzati dal vento, le assemblee rurali, la cura tenera della nipotina – assume i contorni di una discesa nel male quotidiano, in quell’invisibile sedimentazione di errori e silenzi che plasma il peccato come una forza naturale, inevitabile. // La regia di Bresser, già promessa avvistata con il corto L’été et tout le reste, si conferma di raro talento visivo e atmosferico. Le sequenze paesaggistiche – quei giunchi che si agitano sotto il vento diurno e notturno – hanno la forza poetica, inquietante e quasi astratta dei cieli fiamminghi di un Bruegel o di un Bosch. Ma non meno impressionante è il paesaggio umano che le abita, scolpito da una verità documentaria: volti scavati, corpi consunti dal lavoro, parole pesate come pietre. // È un cinema che non racconta nulla di nuovo – perché il mondo, suggerisce Bresser, è sempre lo stesso da quando è stato creato. Solo, abbiamo disimparato a sentirne la voce strozzata. Ma anche nel silenzio, anzi soprattutto nel silenzio, accadono le cose decisive. E proprio la voce del vento che attraversa tutto il film – insieme al nome del protagonista, Johan – sembra richiamare un capolavoro assoluto come Ordet di Carl Theodor Dreyer: la parola che salva o condanna, il soffio che porta vita o disperazione. // Il lavoro sul sonoro è magistrale: un mosaico di respiri naturali, scricchiolii, mormorii che diventano i veri narratori della storia. // La parabola di Johan – incarnato da un attore che davvero maneggia canne e brucia stoppie come chi ci è nato – si snoda con un rigore quasi dreyeriano, in una rarefazione narrativa che avanza, scena dopo scena, verso un abisso senza grida. Il senso del peccato, la colpa ancestrale, la natura corrotta dell’uomo: tutto il retaggio puritano della religiosità nord-europea impregna Reedland, senza mai trasformarsi in predica, ma come nebbia sottile che contamina ogni gesto. // Bresser introduce anche improvvise, folgoranti virate surreali, lynchiane nel loro insinuarsi nell’ordinario (..) // (..) Reedland è un film da vedere sul grande schermo, lasciandosi attraversare dal suo lento, inesorabile soffio. Come quei giunchi piegati dal vento, anche noi spettatori restiamo curvi sotto il peso invisibile delle nostre colpe, avvolti da una nebbia che non si dissolve, nell’attesa muta di una grazia che forse non arriverà mai.
Luc Chessel, a la crítica per al diari Libération: «Un homme, la nature et le mal» : ainsi le Néerlandais Sven Bresser résume-t-il la triade des forces en présence dans son premier long métrage, “Rietland” (..) // Visant un haut degré de recherche plastique dans sa quête du thriller psychotique rural, Rietland décrit ses décors naturels agricoles avec une belle patience, orientée par les sensations : d’abord fascinée par le scintillement du vent dans les champs de roseaux, puis de plus en plus encline aux dérapages sensoriels, et à toute une série de «montées de son» – bruissements, vibrations, avions, machine à laver, larsens, tous poussés à saturation physique et mentale – s’alliant à un certain symbolisme nordique, à l’obscénité microdosée, pour nous faire vriller avec (de moins en moins avec) Johan, homme de peu de mots joué par Gerrit Knobbe, un authentique coupeur de roseaux de la région.
Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) Sven Bresser’s gripping and highly atmospheric “Reedland”(..). The Dutch filmmaker’s first feature may seem to take the path of an investigative crime film, but appearances are relatively deceptive and there is much more fascinating strangeness to be found in a work of great visual beauty set in a highly sophisticated mise-en-scène that contrasts perfectly with an almost documentary-like capture of the environment. // “Can you tell me about the day from beginning to end?” For Johan (Gerrit Knobbe, whose face is sculpted like an ancient statue), a solitary widowed farmer, who goes to work every day on his plot of reeds nestled in the heart of the vast wilderness of a marsh, there is nothing complicated about recounting his routine to the two policemen who are questioning him: he cuts, he binds, he burns what gets in the way, then he goes home where only the ticking of the clock accompanies him (as the viewer is able to experience with the nine captivating, wordless minutes that open the film). But the trade is under threat from the fall in prices and quality caused by Chinese containers, from the reassessment of leases in the name of Europe (or the capitalist opportunism of some) and from the brushcutters who destroy the earth and the reeds. // “You have to adapt to change”, “you have to move with the times”: that’s what Johan hears. But he resolutely refuses to do so, continuing to look after his mare Grise with affection, to drive along the narrow, straight roads of a country dotted with isolated, dilapidated farms, and to babysit his 11-year-old granddaughter Dana (Loïs Reinders) from time to time. But he is troubled by the discovery of a dead body and sets out to investigate the area himself, while nature reveals a dark and mysterious surprise… // Playing on the codes of the Film Noir detective story with a zest of fantasy and hints of deep psychology, Sven Bresser sows the seeds of doubt and makes the most of the geography in which his story is set. Wind stirring the reeds, sudden torrential rains, deserted farmyards, brush fires, dense forest, black stone, local legends of a hidden monster and a mermaid cursing her captors, sounds piercing the silence: True Detective is in the air, with slight hints of Bruno Dumont (L’humanité), Shyamalan and Lynch, all in the austere vein of methodical Dutch hyper-realism embellished by a particularly meticulous mise-en-scène (work on the off-screen, highly varied framing, etc.) by cinematographer Sam Dupuis (..).
Més ressons de la projecció del film: Catherine Bray, ressenya per a Variety |
ACID CANNES.
FOTO: “L’aventura” (Arizona Distribution).
De Sophie LETOURNEUR, “L’aventura“.
Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h40.
Gènere: Comèdia. Nota sinòptica: Segona part de la trilogia de (des)aventures de la parella Sophie i Jean-Philippe, començada amb Voyages en Itàlie, retrobant-los, ara a Sardenya i Còrsega, però en aquesta ocasió acompanyats de vacances pels seus dos fills petits.
Amb: Sophie Letourneur (Sophie), Philippe Katerine (Jean-Philippe).
A Canes: ACID CANNES 2025. En aquest blog, més informació: ACID.
Ressons de la projecció del film.
Gregory Coutaut, a la crítica per a Le Polyester: (..) Un pied dans la culture intello, l’autre dans la culture populaire : tel est l’attachant cinéma de Letourneur. Attachant, mais paradoxalement pas toujours confortable. Voilà son petit tour de magie : l’un n’empêche pas l’autre / “L’Aventura” est une comédie névrosée d’inspiration autobiographique où Sophie Letourneur se met une nouvelle fois en scène avec son époux de cinéma Philippe Katerine pour un voyage transalpin gentiment chaotique (avec enfants, cette fois) où personne n’est capable de s’organiser simplement ou harmonieusement. Faire une suite directe pourrait avoir l’air d’un petit manque d’imagination, mais plutôt que de se contenter du confort, la réalisatrice surligne ici la personnalité bizarre de son cinéma. Ses films précédents possédaient déjà une forme brute et punk à rebours des codes des comédies formatées? Elle n’a visiblement pas eu l’intention de mettre de l’eau dans son vin. “Voyages en Italie” ressemblait déjà à un impossible dialogue de sourds ? Elle pousse le bouchon bavard encore plus loin. Ce nouveau film ne générera pas le rire et l’angoisse uniquement chez qui déteste le manque d’organisation, mais aussi chez quiconque espère qu’une discussion puisse avoir un début, un milieu et une fin. “L’Aventura” a beau être une comédie, il y a parfois de quoi se demander si on n’est pas tombé en plein cauchemar psychologique / De façon méta, le scénario combine en réalité deux récits : on suit à la fois les vacances familiales et le bilan de ces vacances que l’héroïne/réalisatrice enregistre tant bien que mal en vue d’un futur film. Outre qu’il génère deux fois plus de dialogues (on a prévenu que le film était bavard ?), ce procédé à la Hong Sangsoo est à la fois source de gags à force de décalages et trous de mémoire têtus, mais aussi d’émotion. Car ce que Letourneur met ici en scène ce n’est pas seulement une difficulté à se faire comprendre même par les gens qu’on aime le plus, c’est l’impossibilité de figer le temps une bonne fois pour toutes, y compris et surtout les moments les plus fugaces et triviaux des vacances. “L’Aventura” n’est peut-être pas le film le plus facile d’accès de Letourneur, mais quelque part tant mieux, car derrière les jeux de miroirs narratifs et les blagues crades, c’est sans doute son film le plus singulier.
Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) “L’aventura” sigue a una familia a través de unos días de vacaciones en Sardinia en la que los padres, la hija preadolescente y un terror de unos tres años estuvieron buscando lugares para comer, discutiendo qué platos pedir, tratando de recordar donde olvidaron un celular y lidiando con el caos, los destrozos y la costumbre del más pequeño de cagarse en todos lados todo el tiempo / Pasó de todo en términos de mecánica familiar, pero poco que uno pueda considerar llamativo: es pura cotidianeidad, entre la intrascendencia y la incomodidad. Y la película de la experiencia –la que vemos nosotros y que, en cierta manera, es la que ellos hacen– incluye todo eso que puede ser mucho o puede ser nada. O, mirado de otra manera, es una enorme cantidad de cosas que significan poco. O que, de tan cotidianas e irritantes, terminan generando una similar situación de hastío en el espectador / (..) Es innegable que el clima de caótica vacación familiar está logrado, lo que no tengo muy en claro es que haya espectadores que quieren sufrirlo (..) / Si bien la anterior película de la directora y también actriz Letourneur lidiaba con similares problemas y con un estilo parecido, allí había una cierta gracia y ligereza que acá falta, quizás porque la tensión de estar persiguiendo al niño para que no grite o se cague en todos lados tiene poco de simpático. (..) La película puede gustar o no, pero salvo por algunos mínimos bellos instantes funciona como publicidad para no irse de vacaciones en familia. Y menos aún ver lo que filman al volver.
Luc Chessel, a la crítica per a Libération: Les plus bruyants de la plage, ce jour-là, ils l’ont encore été, tous les quatre, Sophie et Jean-Phi et les enfants, Claudine et Raoul : Sophie se souvient bien d’avoir eu un peu honte. Quel jour c’était déjà ? Le jour des glaces ou celui où il y avait un bar à mojito, quand Raoul a fait caca dans le sable ? C’était à la Bobba ou à l’autre, ou plus tard, quand ils dormaient au gîte chez Francesco ? Est-ce qu’ils sont restés une ou deux nuits ? Et pourquoi Claudine a pleuré ? Ils tentent de s’en souvenir, et de leurs tentatives de débriefer, des conversations bordéliques qu’ils enregistrent au fur et à mesure de leur road-trip en Sardaigne, un récit naît peu à peu, fragmentaire, et avec lui un film se déroule, frénétique, sur les traces des vacances. Le mélange, un chaos précis entièrement orchestré par le montage, entre le trop-plein d’informations et l’incertitude permanente sur ce qui a eu lieu, où et quand, fait le sel de “l’Aventura” de Sophie Letourneur (..) // (..) Une troisième voie de l’existence. Floue mais aussi, sans aucun doute, intense, émotionnellement épuisante, comme un voyage en famille. En couple mais avec les enfants. L’été mais avec les parents. Tout une aventure. // Le précédent “Voyages en Italie”, déjà avec Sophie et Jean-Phi, déjà joués par le faux couple formé par la cinéaste et Philippe Katerine (..), mettait au pluriel, par décontraction de la cinéphilie, un grand film de Rossellini. Le titre du nouveau Letourneur cite cette fois (..) un chef-d’œuvre moderniste d’Antonioni (1960..), dont le moteur était aussi, en son temps, une incertitude radicale. // Mais c’est plutôt une fausse piste, et si “l’Aventura” invite à la référence sans déférence, il faut plutôt aller chercher, pour l’expérimentation narrative, du côté d’un Resnais en ‘agriturismo’, d’une Sarraute paumée sur ‘booking.it’. Ou d’une sorte de Hong Sang-soo, cinéaste contemporain adepte des jeux de structure, mais qui s’emmêlerait les pinceaux, deviendrait ingérable, complexe, capricieux, inracontable, d’être sans cesse interrompu par les cris, les pleurs, les jalousies, les hontes, les fous rires de moquerie, les impatiences de la petite famille, sur le fond d’un amour qui clairement bat de l’aile. Tous les affects négatifs, passagers, du quotidien et leurs expressions débordantes, qui composent la matière du film, semblant parasiter sa méthode (..).
CANNES CLASSICS.
FOTO: “Yi Yi” (Festival de Canes).
D’ Edward YANG, “Yi Yi“.
Producció: Taiwan, Japó. Any: 2000. Durada: 2h53.
Sinopsi: la família Jian, una família típica de classe mitjana, viu a Taipei. La seva vida és vista des de tres punts de vista: la del pare NJ (soci d’una empresa de maquinari informàtic que ha obtingut grans beneficis però que aviat farà fallida si no canvia de direcció, està insatisfet amb la feina i dubtós pel retrobament d’un antic amor), la de la filla adolescent Ting-Ting (que s’embolicarà en un amor a tres bandes), i la del nen Yang-Yang (que presenta problemes a l’escola). Tots tres, mentre la mare, Min-Min, està absent buscant suport espiritual (per tal de superar la seva crisi existencial), han de conviure amb la sogra de NJ que està en coma. Les coses comencen a anar malament per als Jian el dia que el germà de Min-Min, l’A-Di, es casa. És el dia que la mare de Min-Min pateix un ictus i la porten a l’hospital. També és el dia que en NJ coneix la Sherry, la seva estimada de la infància, una dona casada que no ha vist en vint anys. S’hi repassa la vida humana començant amb la visió del matrimoni fin a les exèquies. El retrat de la vida que es fa a la pel·lícula es va fixant en cadascun dels protagonistes d’un cap a l’altre.
Amb: Wu Nien-jen, Issey Ogata, Elaine Jin Yan-Ling, Kelly Lee, Jonathan Chang, Hsi-Sheng Chen, Su-Yun Ko.
A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades – Film d’inauguració de Canes Classics 2025. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.
FOTO: “David Lynch, une énigme à Hollywood” (Festival de Canes).
De Stéphane GHEZ, “David Lynch, une énigme à Hollywood“.
Producció: França. Any: 2024. Durada: 1h02.
Sinopsi: Creador de llibertat absoluta, David Lynch ha construït la seva obra com un enigma a desxifrar entre el somni i la realitat. Director de culte des de les seves primeres pel·lícules –Eraserhead, Elephant Man, Blue Velvet–, Lynch va canviar per sempre el món de la televisió amb la seva sèrie Twin Peaks, abans d’abordar les mentides de Hollywood a Mulholland Drive. Resseguint la vida del cineasta més influent de la seva generació, aquest documental explora el significat ocult d’una filmografia implacablement consistent i s’endinsa sota la superfície fosca i abundant del somni americà. Vídeo: Tast.
Amb: Bernard Gabay (narrador), David Lynch (imatges d’arxiu), Kyle MacLachlan, Laura Dern, Isabella Rossellini, Jack Fisk, Mel Brooks (imatges d’arxiu), Dino De Laurentiis (imatges d’arxiu).
A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.
FOTO: Quentin Tarantino (© Alamy – Far Out Magazine)
Cineasta-cinèfil, un dels més actius, guionista de cinema (el seu Reflexions sobre cinema és una meravella), guanyador de la Palma d’Or amb Pulp Fiction, president del jurat el 2004, Quentin Tarantino és aquest any el convidat d’honor de Cannes Classics. Vindrà a compartir la seva passió per George Sherman projectant dos dels seus westerns fets per a Universal Pictures, un dels seus períodes més creatius. El debat amb QT serà moderat pel crític i documentalista Elvis Mitchell.
FOTO: “Comanche Territory” (Festival de Canes).
De George SHERMAN, “Comanche Territory” / “Orgullo de comanche” / “Sur le territoire des comanches” / “Pelle di bronzo”
Producció: EUA. Any: 1950. Durada: 1h16.
Sinopsi: Un tractat indi impedeix que els colons estableixin campaments en territori comanxe, però s’hi ha trobat plata i el govern hi ha enviat en Jim Bowie (Macdonald Carey) i en Dan’l Seeger (Will Geer) a negociar un nou tractat per permetre l’extracció del metall preciós. En Bowie aviat descobreix que els colons estan planejant una incursió contra els comanxe, tot instigat per la propietària del saloon Katie Howard (Maureen O’Hara) i el seu germà corrupte Stacey (Charles Drake). La Katie s’enamora d’en Bowie i es torna honesta, però potser és massa tard per evitar una altra guerra índia.
Amb: Maureen O’Hara, Macdonald Carey, Will Geer, Charles Drake, Pedro de Cordoba, Ian MacDonald, Rick Vallin, Parley Baer.
A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Homenatges. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.
FOTO: “Red Canyon” (Festival de Canes).
De George SHERMAN, “Red Canyon” / “Huracán” / “Le Mustang noir” / “Figlio del delitto”.
Producció: EUA. Any: 1949. Durada: 1h22.
Sinopsi: La trama gira al voltant de Black Velvet, un semental salvatge que corre desenfrenadament per la corral. Dues persones, el dolent reformat Lin Sloan (Howard Duff) i la filla d’un granger, Lucy Bostel (Ann Blyth), pensen que el poden domesticar. En el procés, es domestiquen mútuament..
Amb: Ann Blyth, Howard Duff, George Brent, Edgar Buchanan.
A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Homenatges. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.
CINEMA A LA PLATJA.
FOTO: “Hard Boiled” (Festival de Canes).
De John WOO, “Hard Boiled” / ”À toute épreuve”
Producció: Hong Kong. Any: 1992. Durada: 2h08.
Sinopsi: Un policia que perd el seu company en un tiroteig amb traficants d’armes s’embarca en una missió per agafar-los. Per tal d’apropar-se als líders de la xarxa, uneix forces amb un agent de policia encobert que treballa com a sicari. Estan recorrent a tots els mètodes de força excessiva per trobar-los.
Amb: Chow Yun-Fat, Tony Leung, Anthony Wong, Teresa Mo, Philip Chan, Phillip Kwok.
A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: La Cinef.
***
FOTO DE L’APUNT: “Mission: Impossible – The Final Reckoning” (Paramount)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!