Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

13 de maig de 2025
0 comentaris

Dimarts 13 de maig, a Canes 2025

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.
Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.
A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Dimarts 13 de maig, a Canes 2025.

CANES I EL FESTIVAL AMB UCRAÏNA.

FOTO: “À 2000 mètres d’Andriivka” (© Mstyslav Chernov – Festival de Canes)

Zelensky d’Yves Jeuland, Lisa Vapné i Ariane Chemin; Notre Guerre, un film de Bernard-Henri Lévy, dirigida per Bernard-Henri Lévy i Marc Roussel;  À 2000 mètres d’Andriivka, de Mstyslav Chernov.

Més informació sobre aquestes pel·lícules i la iniciativa, en aquest blog: Canes i el Festival amb Ucraïna.

CANNES CLASSICS. Pre-inauguració de Canes 2025.

FOTO: “La quimera de l’or” (Festival de Canes)

De Charles CHAPLIN, “La quimera de l’or” / “The Gold Rush” / “La quimera del oro” / “La ruée vers l’or” / “La febbre dell’oro”.

Producció: EUA. Any: 1925. Durada: 1h28.

Sinopsi: Klondike, finals del segle XIX. Els aventurers van a la recerca de vetes d’or a les muntanyes nevades. Entre ells, un homenet que porta barret i bastó es refugia un dia de tempesta en una cabana remota on coneix dos altres cercadors d’or. Tornant a la ciutat amb les mans buides, el petit home coneix la Georgia, de qui s’enamora.

Amb: Charlie Chaplin, Mack Swain, Tom Murray, Henry Bergman, Georgia Hale.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades – Film de preinauguració de Cannes Classics 2025. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

Ressó de la projecció del film:

Roger Koza, al blog Con los ojos abiertos: Un joven de 100 años y otras cuestiones.

FOTO: Entrada al Palau de Festivals de Canes (©Mathilde Petit-Boh – Festival de Canes)

19.15h. Cerimònia d’inauguració de Canes 2025. Desfilada d’estrelles prèvia, arribant al Palau dels Festivals i enfilant-ne les escales, donant pas a la cerimònia conduïda per Laurent Lafitte i al decurs de la qual es presentarà el Jurat, presidit per Juliette Binoche, i Robert De Niro rebrà la Palma d’Or Honorífica, declarant oberta la 78a edició del certamen. Tot seguit tindrà lloc la primera projecció:

FORA DE COMPETICIÓ.

FOTO: “Partir un jour” (© 2025 Topshot Films – Les Films du Worso – Pathé Films – France 3 Cinéma – Pathé Films).

D’Amélie BONNIN, “Partir un jour” / “Leave One Day”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h34. Òpera prima.

Gènere: Comèdia agredolça.

Sinopsi: Just quan la Cécile anava a obrir el seu propi restaurant gastronòmic a París i a realitzar finalment el seu somni, ha de tornar desastrosament al seu poble natal perquè son pare ha tingut un infart. Lluny del renou de la vida urbana, recupera per casualitat el seu amor d’infantesa, en Raphaël; els seus records ressorgeixen llavors i les seves certeses vacil·len…. Tràiler: VOSA.

Amb: Juliette Armanet (Cécile), Bastien Bouillon (Raphaël), François Rollin (Gérard), Dominique Blanc (FanFan), Tewfik Jallab (Sofiane).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Fora de Competició | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) si ja costava d’entendre què feia una ‘opera prima’ sense cap estrella de renom obrint el festival de cinema més important del món, encara costava més després de veure aquesta modesta comèdia musical basada en un curt premiat amb el César. (..) “Partir un jour” confecciona una història tan amable com intranscendent sobre el retrobament de la cuinera amb un amor de l’adolescència i les picabaralles entre pare i filla. El factor diferencial és un assortiment de cançons de pop francès interpretades amb estil desmanegat i volgudament amateur pel repartiment. Tanmateix, el resultat està més a prop d’”El otro lado de la cama” que del “Coneixem la cançó” (“On connait la chanson”), d’Alain Resnais.

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) Protagonitzada per la cantant Juliette Armenet, és una comèdia musical intranscendent, però simpàtica, que juga amb cançons populars franceses canviant-ne la lletra (..).

Eulàlia Iglesias, a la crònica per a Filmtopia: (..) El film aborda la típica crisi d’una protagonista en una cruïlla vital, sobretot perquè s’acaba de quedar embarassada, però no ho ha explicat a la seva parella. El retorn a la llar remou els records de joventut i la reconnecta amb el seu primer amor. “Partir un jour” és una comèdia sentimental amb un polsim de nostàlgia sobre tornar a les arrels per reafirmar les raons que et van fer marxar de casa, un film que no passaria de comèdia sentimental de sobretaula si no fos pel toc musical que li atorga un cert encant, i la presència d’intèrprets com Dominique Blanc en el paper de mare de la protagonista. Amb la passió per la cuina com a teló de fons (..), aquesta inauguració fora de concurs desprèn en alguns moments un excessiu regust local, sobretot en les múltiples referències i acudits privats que maneguen la colla d’amics de tota la vida de la Cécile. No és una proposta indignant, però t’esperaries un títol de més volada per obrir un certamen de la categoria de Canes.

Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net: La comèdia dramàtica farcida de cançons i plats cuinats ‘Partir un jour’ de la debutant Amélie Bonnin, fora de competició, inaugurava oficialment el 78è Festival de Canes (..) // Aquesta pel·lícula musical aprofita per revisitar temes populars de la cançó francesa, el mateix títol ve del tema homònim del grup de pop 2Be3. Uns títols de crèdit en lletres blanques que progressivament s’omplen de color, lletra a lletra, de tons taronja i rosa, ja ens dona una perspectiva per on pot anar tot plegat. Una manera d’arreglar, millorar, acolorir la vida. El film d’Amélie Bonnin té un enfocament costumista a partir de situacions quotidianes, però que seran traspassades, sublimades, per cançons. Hi ha una certa idea nostàlgica, d’evocació dels temps passats, enmig d’aquest retrat en la maduresa d’una dona emprenedora. El resultat final és discret, força previsible, avorrida a estones, ridícula en altres moments, que aposta per les bones sensacions i la simpatia. Una bona medicina de reconciliació amb la família i el passat per reprendre la vida amb renovades forces.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: “Res no es perd, tot es transforma”. En matèria cinematogràfica, les millors receptes són atemporals, ja que els sentiments humans provenen tots de la mateixa font. Tot i això, cal saber combinar-los amb gust i art, com demostra magistralment Amélie Bonnin amb “Partir un jour”, el seu primer llargmetratge (..). Es tracta, en efecte, “d’una cuina refinada, hereva de la tradició francesa”, en forma de comèdia musical regional que la jove cineasta desplega amb una frescor irresistible, tocant amb delicadesa totes les fibres sensibles de l’emoció i jugant amb habilitat i sense pretensions amb tots els codis del gènere. (..) Hi ha tots els ingredients propis d’un melodrama (l’enfrontament amb la imminent desaparició dels pares i la nostàlgia del pas del temps i d’una joventut que arriba a la fi), una comèdia social (la vergonya enterrada de l’origen humil, l’abisme entre la vida a la província amb les seves discoteques, motocròs i desfogaments etílics i una vida que ha de bastir-se en un altre indret), o un retrobament romàntic. Però tot és qüestió de dosificar per crear un plat amb firma pròpia, per insuflar un toc personal. En submergir la seva protagonista (a la vegada “girl next door” i carismàtica) en aquesta fissura temporal, la cineasta francesa (..) aconsegueix trobar l’equilibri perfecte i el ritme adequat, de manera que aborda una onada d’emocions existencials sense forçar en cap moment els sentiments, que prefereix deixar de fluir poderosament la pel·lícula i s’integren a la perfecció a la trama. (..) Encara que hi ha la possibilitat que alguns esgarriacries intentin negar l’audàcia, el mestratge, la claredat i la sinceritat d’un primer llargmetratge notable en la seva falsa modèstia (alguns cors s’entesten a congelar-se en nom de l’intel·lecte i sota la coartada de l’anàlisi del gran art cinematogràfic), el cert és que “Partir un jour” representa una escala cinematogràfica literalment fulminant per a qui sàpiga deixar-se emportar i obrir els seus sensors emocionals.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, avançant la crònica per a Caiman: Hace unos años Amélie Bonin realizó un corto de veinticinco minutos sobre un chico que volvía a su población natal y se cruzaba con el amor de su juventud que estaba embarazada, mientras lamentaba el paso del tiempo y aquello que se había perdido. La película ganó el César al mejor cortometraje y se convirtió en un pequeño hito, reforzado por la presencia de la cantante Juliette Armanette y con la inclusión de una serie de viejos hits de la canción popular francesa interpretados como si fuera una sesión de cine-karaoke. Amélie Bonnin ha tenido el privilegio de inaugurar el festival de Cannes con un largometraje que no hace más que retomar, modificar y alargar el corto inicial, pero sin añadir nada nuevo, ni ningún ingrediente significativo. El único cambio substancial reside en la trama en la que quien vuelve a casa es la chica que ha quedado embarazada y cuyo padre ha tenido un ataque de corazón que la ha obligado a volver a casa. En la operación de regreso no hay ningún atisbo de rencor hacia la familia, ni ninguna reflexión sobre el contexto donde se desarrolla la historia. Amélie Bonnin se limita a volver a hablarnos de aquello que fuimos y de aquello en lo que nos hemos convertido sin añadir ninguna sorpresa significativa. La mujer vuelve a sentir el amor por lo que ha dejado, mientras intenta comprender el mundo de sus padres. La protagonista es en esta nueva versión una mujer que se ha ganado la vida con la alta gastronomía, mientras sus padres rigen un restaurante popular. La operación de cine-karaoke vuelve a hacerse efectiva y la película se mueve entre lo cómico y lo melancólico. Al final, la sensación es la de una pequeña película inofensiva, aquello que los ingleses llaman una auténtica ‘feel good movie’. La otra cuestión clave sobre “Partir un jour” reside en el modo como se gesta como una operación dirigida a afianzar un modelo de cine francés intergeneracional en el que las viejas canciones despiertan la nostalgia de los espectadores maduros, mientras la tierna historia de amor imposible es tan plana que puede funcionar ante un cierto público adolescente amante de cierto romanticismo edulcorado.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: Si no fuera porque es ya casi una triste costumbre, sería para ver y no creer que el festival de Cannes pueda inaugurarse con una banal producción local (y casi provinciana) de tan escaso alcance y tanta consistencia como la de una pompa de jabón que se desvanece en el aire sin dejar rastro. (..) Un ínfimo pseudomusical protagonizado por una mujer madura que se replantea su existencia cuando se queda embarazada y regresa al pueblo donde creció para visitar a su padre enfermo, no anuncia precisamente buenas nuevas para el cine francés. Protagonizada por la cantante Juliette Armanet (con todo, lo mejor del film), “Partir un jour” se reconvierte de forma intermitente en inesperado musical cantado por sus actores de la forma más naturalista posible para regresar, acto seguido, a su curso rutinario sin fuelle, sin estilo, sin garra y sin apenas otra cosa que ofrecer que un puñado de lugares comunes y de situaciones tópicas. La propuesta es consecuencia, en realidad, del ‘inflado’ de un cortometraje homónimo de su coguionista y realizadora, pero es evidente que su material narrativo no daba para un largo. Triste comienzo.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) Tomando cierta distancia uno puede entender que, en otro contexto, un film ligero y popular como este podría ser mejor recibido. Pero aquí el marco le quedó muy grande, encima apareciendo tras una ceremonia que concluyó con la presencia en el escenario de Quentin Tarantino, Robert De Niro y Leonardo Di Caprio. (..) Papá y mamá tienen allá un restaurante que es lo opuesto a lo que pretende crear su hija: popular, convencional, clásico, cuyo público se compone por lo general de camioneros. El problema con el que Cécile se encuentra es que su padre (François Rollin) no quiere dejar de trabajar y su madre (Dominique Blanc) no logra convencerlo de que se retire. Y es así que la mujer se queda, los ayuda en la tarea y se reconecta con un grupo de amigos de la escuela que hace mucho tiempo que no ve, entre los que está Raphael (Bastien Bouillon), con el que se gustaban entonces, aún cuando nunca haya pasado nada entre los dos. Pero ya saben lo que pasa con las segundas oportunidades. Así, entre conflictos entre citadinos y pueblerinos, bromas sobre la fama televisiva y las “pretensiones” culinarias de Cécile frente al más popular estilo de comidas y de vida en su lugar de origen, va pasando “Partir un jour”. Sin embargo, el dato relevante del film no tiene mucho que ver con la probadísima trama, sino que se trata de un musical. No siempre, no todo el tiempo, pero de tanto en tanto aparecen algunas canciones interpretadas por el elenco, todas ellas versiones modificadas de clásicos de la canción francesa –o europeas, como «Parole, parole»— de las últimas décadas. Salvo Armanet –que es de hecho más conocida como cantante que como actriz–, casi nadie en el elenco canta bien, pero poco importa. El tipo de canción francesa que se usa tiene mucho de “recitado” y se pliega bien a la lógica relativamente realista de la película, aún cuando no sean demasiado relevantes en sí mismas. (..) Este es un musical juguetón, que es consciente de su propia ligereza y no pretende tomarse en serio a sí mismo casi nunca (..).

Diego Batlle, a la crítica per al web Otros Cines: (..) Lo mejor que puede decirse de la ópera prima de Bonnin (..) es que mixtura varios géneros y fórmulas con bastante encanto, fluidez y algunos momentos graciosos o emotivos. “Partir un jour” es -entre varias otras cosas- una comedia musical llena de hits de distintas épocas que funciona como rocola y karaoke, la exposición de un típico triángulo amoroso en el que un amigovio de la adolescencia pone en jaque una relación que parecía consolidada, un drama sobre la decisión íntima de abortar o no, el retrato de las profundas diferencias generacionales entre padres e hijos y un film gastronómico que opone la inminente apertura de un restaurante sofisticado con el sacrificio que para sus viejos dueños significa sostener otro de consumo popular ubicado al borde de una ruta y que por lo tanto corre el riesgo de cerrar. ¿Demasiados temas, recursos y excusas argumentales? Puede ser, pero hay que decir que más allá de los evidentes lugares comunes y sensación de déjà vu Bonnin los trabaja en buena parte de la hora y media de relato con bastante soltura y convicción. (..) Lo dicho: “Partir un jour” no está mal y en otro contexto (un fin de semana en una sala comercial y más aún en un servicio de streaming) hasta podría ser disfrutable con cierto entusiasmo, pero puesta como película inaugural del festival más importante del mundo deja gusto a demasiado poco. A menos que, como dijimos, ya no esperemos demasiado de este primer film de cada edición y, por lo tanto, salgamos de la sala con la íntima convicción de que esto era casi lo mejor que podíamos pedir.

Roger Koza, a l’apunt del seu blog Con los ojos abiertos: (..) La benevolente insignificancia del musical elegido no ofenderá a nadie, tampoco inspirará encomios. Puede sumar unos millones de euros al circuito galo después de su paso en Cannes, porque ostenta un encanto intermitente revestido por la cultura popular que se quiere honrar. Las buenas intenciones son insuficientes. No llevará mucho tiempo para que se la incluya en el menú de los aviones de Air France durante el otoño europeo y un año más tarde ya nadie recordará siquiera una escena. ¿Alguna canción, alguna receta? (..) Todo lo que sucede en “Partir un Jour” se ciñe al conflicto de intereses entre la maternidad, la vocación y el amor.// (..) El paso de la partitura al plano fue desafortunado. Excepto por un pasaje feliz en el que madre e hija entonan “Parole, Parole”, el resto de los pasajes musicales no inviste la irrealidad del musical con la secreta vitalidad que justifica cada ocasión en la que un personaje empieza a cantar como si fuera un repertorio entre otros de su conducta habitual. Los musicales que no saben filmar esa transición se fatigan y se descarrilan.// Quizás “Partir un Jour” sea preferible a “Emilia Pérez”; la de Bonnin no pretende nada, excepto existir, y al hacerlo no se permite incurrir en los grandes temas, como pasaba con la de Jacques Audiard, incapaz incluso de filmar el territorio de su trama. Bonnin prescinde de sociología barata, pero en su modestia de enfoque la levedad desangela la película en todos sus frentes: más que una película orgánica es un bosquejo labrado con algunas ideas, personajes que todavía están en condición de estereotipos y canciones sin una revisión exigente (..).

Gregory Coutaut, a la crítica per al web Le Polyester: “Partir un jour” fait sa première mondiale en ouverture du Festival de Cannes, et il est à la fois difficile et important de ne pas voir le film uniquement à travers ce filtre. Il s’agit en effet de la toute première fois de la histoire du festival que le film d’ouverture est un premier film, c’est à dire signé d’un.e cinéaste quasi inconnu.e. (..) Si l’honneur disproportionné de cette place prestigieuse d’ouverture paraît avoir été attribué de façon bien arbitraire, c’est qu’on se demande ce que les très nombreux spectateurs étrangers ont pu penser devant ce projet franco-français ou l’on cite Kev Adams, Nikos et Maïté. L’effet nostalgique ou humoristique de ces tubes du Hit Machine provoque-t-il le moindre effet pour qui ne les a jamais entendus? “Partir un jour” possède dans son baluchon le capital sympathie de départ de toute comédie musicale un peu fantaisiste. Celui-ci n’est néanmoins pas assez original pour suffire à contrebalancer le manque d’ambition et de rigueur générale : dialogues explicatifs, clichés sociologiques, une actrice principale moyennement convaincante et pas une seule scène qui cherche à tenter quelque chose d’intéressant en terme d’image ou de mise en scène. (..) “Partir un jour” n’est qu’un téléfilm de noël sans noël. Sans noël mais avec des tubes d’antan qui expriment ce que les personnages n’osent pas dire à voix haute. Voilà une entreprise noble : montrer ce que les chansons populaires sont les seules à pouvoir exprimer d’à la fois intime collectif, avec leurs paroles très simples qui traversent pourtant les décennies et les classes sociales. Le sujet mérite d’être traité en profondeur et avec point de vue, et ce sont justement les deux qualités qui font défaut à au film. “Partir un jour” ne possède ni la singularité élégante d’”On connaît la chanson”, ni la richesse de niveaux de lecture de “8 femmes” (ni l’ambition de mise en scène de l’un ou de l’autre). Peut être que ce qu’il manque ici c’est un regard queer, un point de vue qui puisse être convaincu et convaincant quant à l’émotion unique qu’il y a à s’approprier les sentiments populaires quand on n’a soi-même pas le droit ou l’occasion de les exprimer. (..) Superficiel, le résultat ressemble moins ici à un lipsync qu’à un karaoké d’enterrement de vie de jeune fille.

Olivier Lamm, a la crítica per al diari Libération: En 2021, la graphiste et documentariste Amélie Bonnin, co-autrice avec Aurélie Charon d’un film remarqué sur les dysfonctionnements du vivre-ensemble (“la Bande des Français”), faisait avec son premier court métrage de fiction ce qu’on peut appeler un coup : un film de vingt-cinq minutes récompensé à peu près partout y compris aux césars, que tout le monde voulait voir. A l’origine de ce désir : l’idée formelle et poétique au centre de “Partir un jour”, chaque scène décisive de son récit de retour au bercail provincial d’un écrivain donnant lieu à un numéro musical garanti 100 % pur beurre nostalgique pour trois générations emmêlées (Cabrel, Ménélik, Régine et donc 2Be3). Le pari de ce remake rallongé et transformé dans les grandes largeurs est, donc, d’étendre ce désir d’une certaine frange de la cinéphilie au grand public et de faire de la bonne idée d’un film-karaoké (la police animée du générique emprunte celle des vidéos caractéristiques du genre) le moteur d’un succès en salles. Pari soutenu par Thierry Frémaux qui a pris la décision audacieuse de projeter en ouverture de la 78e édition du Festival de Cannes le premier long métrage de fiction d’une cinéaste qui ne bénéficie pas (encore) de sa page Wikipédia. (..) Cécile la revenante, plus transfuge de classe tu meurs (affublée d’une frange et d’une banane en bandoulière, tout le monde l’a vue briller à la télé), va faire un voyage de cinéma presque axiomatique – géographique, social, intime… Et temporel : une scène dans laquelle elle retrouve, dans son corps de quadra, les protagonistes et le décor d’un rendez-vous foiré de son adolescence rappelle inévitablement “Peggy Sue s’est mariée de Coppola”, (..) “Partir un jour” en serait la version lucide et responsable – à l’heure de “Retour à Reims”, on ne retourne pas se réinventer dans la province où l’on a grandi comme on le faisait à l’époque de “Cinema Paradiso”. L’utilisation des chansons de variété qui ponctuent, complètent, explicitent ou surlignent l’intrigue (c’est selon) se déploie au diapason de cette pérégrination fluide entre les mondes et les époques, puisqu’elles sont piochées sans distinction sociale ni culturelle des sixties chansonnier de Nougaro (Cécile, ma fille) aux années 2000 totalement skyrockées de K. Maro (Femme Like U, promis à un come-back retentissant dans les fêtes branchées de Cannes à Paris). (..) On aurait ainsi tort de voir en “Partir un jour” un héritier d’”On connaît la chanson”. Dans le film d’Alain Resnais, les extraits de France Gall ou Aznavour, introduits en l’état dans la bande-son, semblaient percer la membrane du film depuis un juke-box psychotique tapi dans l’inconscient comme dans un film d’horreur neurologique (le fameux ver d’oreille cher à Oliver Sacks). Dans celui d’Amélie Bonnin, qui n’est certes pas non plus une comédie musicale malgré quelques scènes chorégraphiées comme dans un film de ce genre en revival permanent depuis le “La La Land” de Chazelle, les chansons telles qu’elles ont été arrangées par Keren Ann, Chilly Gonzales ou P.R2B se fondent en une esthétique un brin gentrifiée qui frappe surtout par son homogénéité (..).

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: (..) Capiremo strada facendo che è proprio amalgamando vari ingredienti, la commedia generazionale con il musical e il mélo esistenzialista, che la regista classe ‘85 “cucina” questo film imperfetto quanto si vuole, ma dalla vitalità sincera e di sottile malinconia. Come sempre “allungare” un’idea che nasceva breve è un rischio non da poco: seppur dalla durata contenuta (94 minuti) “Partir un jour” inciampa qua e là in qualche incidente di tenuta, ma nonostante questo riesce a regalare qualche bel momento, oltre a qualche spunto per riflessioni di natura nostalgica. Certo, gioca molto sulla consueta contrapposizione tra metropoli e provincia rurale, contrapposizione acuita dal locale stellato che sta per aprire a Parigi la protagonista e il ristorante rustico di famiglia dal quale è fuggita anni prima e nel quale ora è ritornata. Ma riesce a farlo anche attraverso trovate non sempre scontate o derivative: in tal senso anche il rapporto conflittuale con il padre (François Rollin) viene portato avanti mescolando vari registri, passando dal comico (l’uomo si è annotato su un taccuino tutte le dichiarazioni della figlia durante la trasmissione di cucina per cui è diventata celebre) al malinconico (l’incontro notturno), oltre al gusto di rielaborare una decina di brani pop della musica francese “piegandoli” alle esigenze diegetiche del racconto. Con tanto di interruzione sul nascere di una performance (qualcuno che apre una porta senza preavviso) e di rievocazione di quel pomeriggio nel lontano 2001, nella pista di pattinaggio del paese, con tutti intorno che ritornano ragazzi…(..).

Peter Bradshaw, a la crònica per al diari The Guardian li posa 1 estrella sobre 5 i en diu: (..) this listless and supercilious musical – ostensibly on the theme of heartwarming home town values – which flatlines like a hedgehog run over by an 18-wheeler the moment the female lead opens her mouth to sing one of the film’s many terrible songs. (..) This bafflingly underpowered, muddled film is the work of Amélie Bonnin, a feature-length adaptation of her award-winning short of the same name. It is burdened by a trite and naive sentimentality that it doesn’t know how to make realistically plausible or transform into romanticism or idealism. (..) When the characters start singing, there is no passion, or even camp enjoyment … just a sense that, don’t worry, the lo-cal singing will be over soon and we can get back to the equally bad spoken dialogue (..).

Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety: (..) one of those casual sentimental “realistic” musicals, with the characters voicing their thoughts in a no-frills way. It’s like a French John Carney film with a nod to “The Umbrellas of Cherbourg.” (..) I enjoyed the casual everydayness of the musical numbers — at times they’re just snippets — that pop out of the story like the fruits in a plum cake, only to return us to that rather neutral tone of semi-documentary drama that has been the house style of French cinema since the days of Maurice Pialat. Juliette Armanet, who’s a huge pop star, is relatively new to the big screen, but she’s a natural actor, with a look and aura that evoke the Meryl Streep of decades ago: quick, pensive, wary, with neurotic feelers that catch just about everything. (..) Eric Rohmer was the master of revealing how seemingly tiny emotional shifts could be monumental choices of destiny, and I think that’s what Amélie Bonnin is going for, but instead she has made a movie in which her heroine, by the end, moves from Point A to Point A. Her return to the land of her youth — the parents, the friend she maybe loves — doesn’t quite dent her armor. Which makes “Leave One Day” a bit of a contradiction. It wants us to get all melancholy and wistful about someone too self-actualized to change.

Jordan Mintzer, a la ressenya per a The Hollywood Reporter: Movie musicals have always been a Hollywood (and Bollywood) favorite, but we shouldn’t forget that the French have made a few worthy contributions to the genre themselves. Beginning with Jacques Demy, whose The Umbrellas of Cherbourg and The Young Girls of Rochefort are certified classics, other Gallic greats have tried their hand at musicals over the years, including Jean-Luc Godard (A Woman Is a Woman), Alain Resnais (Same Old Song), Christophe Honoré (Love Songs), François Ozon (8 Women), Léos Carax (Annette) and, just last year, Jacques Audiard (Emilia Perez). What most of these films have in common is an unlikely mélange of reality with song-and-dance. There’s no equivalent of Broadway in Paris, and thus no long tradition of musicals done on stage, so many of the French movies are set in actual locations, with seemingly real people who suddenly decide to belt out a chanson or break into a dance number. (..) First-time director Amélie Bonnin attempts to keep the tradition alive in Leave One Day (Partir Un Jour), a gritty small-town dramedy in which, every so often, people start singing and gyrating. They do so in greasy spoon kitchens, county fairs, drunken late-night barbecues and cheesy rural night clubs, as well as a few other locations in the central Loir-et-Cher region where the movie was lensed. And in nearly each number, they’re lead by popular French chanteuse Juliette Armanet, making her debut in a leading role as Cécile, a celebrity chef who returns home to help out at her parents’ roadside restaurant. (..) Bonnin, who adapted the script with Dimitri Lucas from her César award-winning short, offers up a boilperlate coming-home scenario bolstered by a few keen observations and a fair amount of charm. Despite a setting that could serve as the backdrop for a Dardennes brothers movie, Leave One Day never descends into blue-collar miserabilism, nor does it dish out the kind of mud-covered musical numbers found in Lars von Trier’s Dancer in the Dark. What happens can be a bit grim at times, but the tone is mostly upbeat. This is due in large part to the singing sequences, which Bonnin inserts into the action without warning. From the opening scene, in which Cécile and Sofiane break into an impromptu version of rapper Stromae’s club anthem, “Alors on danse,” the stage is set for a movie in which the music creates a mood rather than telling much of a story. (..) Leave One Day is therefore less of a musical comedy than a karaoke musical — or perhaps a Spotify musical from a playist entitled “Mes chansons préférées.” (..) Bonnin serves up the same kind of comfort food Cécile’s parents serve to their truckers, easy to enjoy but ultimately a bit bland. She’s made a feel-good movie about people who, for the most part, aren’t feeling all that good, leaving the viewer with a pleasant aftertaste that fades away as soon as the last song ends.

I, tancant la primera jornada:

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: “A Hidden Life” (UGC)

De Terrence MALICK, “A Hidden Life” /  “Vida oculta” / “  / “L

Producció: Anglaterra, Alemanya, Estats Units. Any: 2019. Durada: 2h54.

Sinopsi: En Franz Jägerstätter, un camperol austríac, es nega a lluitar al costat dels nazis. Declarat culpable de traïció pel règim de Hitler, s’enfronta a la pena de mort. Però impulsat per la seva fe indestructible i l’amor per la seva dona, Fani, i els seus fills, en Franz continua sent un home lliure. Nota: La commovedora història de l’objector de consciència austríac Franz Jägerstätter, magnificada pel guardonat director de Canes Terrence Malick. Pel·lícula seleccionada a la competició del Festival de Cinema de Canes 2019.

Amb: August Diehl, Valerie Pachner, Maria Simon, Karin Neuhäuser, Tobias Moretti, Matthias Schoenaerts, Michael Nyqvist, Franz Rogowski.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: “Partir un jour” (© 2025 Topshot Films – Les Films du Worso – Pathé Films – France 3 Cinéma – Pathé Films)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!