Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dilluns 22, a Canes 2023.

Competició.

D’Aki KAURISMAKI, “Fallen Leaves” / “Les feuilles mortes” / “Kuolleet lehdet”. Durada: 1h21. Producció Finlàndia. Amb Alma Pöysti, Jussi Vatanen. Guió: Aki Kaurismaki. Nota sinòptica: Tragicomèdia tenyida d’indulgència. Sinopsi: Dues persones solitàries es troben per atzar una nit a Helsinki i cadascuna malda per a trobar en l’altre el seu primer, únic i darrer amor. El seu camí cap aquest objectiu lloable topa amb l’alcoholisme de l’home, la pèrdua d’un número de telèfon, la ignorància dels seus noms i de les seves adreces respectives recíproques. La vida té tendència a posar obstacles en el camí dels que busquen la felicitat. Enllaç: IMDB. Aki Kaurismaki (Orimattila, Finlàndia, 04.04 1957). Aquesta és la vintena pel·lícula de Kaurismäki i una continuació de la trilogia de l’obrer, que inclou les pel·lícules “Shadows in Paradise” (1986), “Ariel” (1988) i “The Match Factory Girl” (1990). Hi ha qui agrupa les seves pel·lícules en blocs: ‘Els clàssics literaris’, ‘Els barats encantadors. Les road-movies’, ‘La “Pitjor banda de rock’n’roll del món”, les pel·lícules de vaquers de Leningrad i altres curtmetratges/vídeos musicals’, ‘La trilogia de l’obrer’ (que ara seran quatre pel·lícules…), ‘La trilogia de “perdedors’. S’ha presentat manta vegades a Canes, però, a part dels premis del Jurat Ecumènic que atresora per l’humanisme que traspua mitjançant els seus personatges desafavorits (i sovint propensos a l’alcohol), només hi ha guanyat el 2002 el Grand Prix (i el Premi d’interpretació femenina) amb “El hombre sin pasado“. La seva última competició va ser el 2011, amb “Le Havre“. La seva obra, amarada d’un humor murri i amb un caire surrealista, d’un estil sobri (que es diu influït per Jean-Pierre Melville i Robert Bresson), manté una estètica molt particular, en què compta amb el treball del director de fotografia Timo Salminen i amb la prestació d’una colla actors habituals, d’expressivitat castigada (Matti Pellonpää,  Kari Väänänen, Markku Peltola, Kati Outinen, Elina Salo…) | VI: The Match Factory | DF: Diaphana.| EF: 20.09.2023.

De Jessica HAUSNER, “Club Zero”. Durada: 1h50. Producció: Àustria, Anglaterra, Alemanya, França, Dinamarca. Amb Mia Wasikowska, Sidse Babett Knudsen, Sam Hoare. Guió de Géraldine Bajard i Jessica Hausner. La senyoreta Novak s’incorpora a un institut privat on inicia un curs de nutrició amb un concepte innovador, canviant els hàbits alimentaris. Sense despertar les sospites de professors i pares, alguns alumnes cauen sota la seva influència i s’incorporen al cercle tancat del misteriós Club Zero. Enllaç: IMDB. Jessica Hausner (Viena, Àustria, 06.10.1972). Va estudiar Cinema a Viena. El 1999 guanyà una Menció Especial de la Cinéfondation del Festival de Canes amb “Inter-View“. Ha participat a Un Certain Regard en 3 ocasions: el 2001, amb “Lovely Rita“; el 2004, amb “Hotel” i el 2014, amb “Amour fou“. L’any 2009 guanyà el premi FIPRESCI de la crítica internacional, a Venècia, amb “Lourdes” i el 2019 entrà en competició a Canes, amb “Little Joe” -premi d’interpretació femenina-. Als seus films, de notable austeritat formal, tracta temes com la recerca de la felicitat i la solitud, hi sovintegen circumstàncies o elements misteriosos, i ho sol servir creant atmosferes estranyes. Ha estat membre de 3 jurats de Canes (2011, Curts i Cinef; 2016, Un Certain Regard, i 2019, Jurat de la Competició).| VI: Coproduction Office | DE: Karma Films*.| DF: Bac Films.

Cannes Première.

De Víctor ERICE, “Cerrar los ojos“ / “Fermer les yeux”. Durada: 2h49. Producció Espanya, Argentina. Amb Manolo Solo, Jose Coronado, Ana Torrent, María León, Helena Miquel, Josep Maria Pou. Guió de Michel Gaztambide i Víctor Erice. Un famós actor espanyol, Julio Arenas (José Coronado), desapareix durant el rodatge d’una pel·lícula. Encara que mai no se n’arriba a trobar el cos, la policia arriba a la conclusió que ha patit un accident arran de mar. Al cap de molts anys, aquesta mena de misteri torna a l’actualitat ran d’un programa televisiu que vol evocar la figura de l’actor, oferint com a primícia imatges de les darreres escenes en què va participar, rodades per qui va ser el seu íntim amic, el director Miguel Garay (Manolo Soto). El començament i el final d’una pel·lícula inacabada. Nota de la distribuïdora internacional: una reflexió convincent sobre la identitat, la memòria i el cinema. Enllaç: IMDB. Víctor Erice ( Karrantza, Biscaia, País Basc, 30.06.1940). Llicenciat en Ciències Polítiques, Dret i Econòmiques, el 1963 es va diplomar en Direcció Cinematogràfica a l’Escola Oficial de Cinema de Madrid. Va escriure crítiques de cinema a diverses revistes i treballà com a guionista en diferents films. Dirigí una sèrie de curtmetratges i el 1969, signà un episodi dels tres que conformen “Los desafíos“, premiada al Festival de Sant Sebastià. Considerat un mestre del cinema, amb només 3 films seus (molt espaiats en el temps) ha aconseguit aquesta distinció: “El espíritu de la Colmena” (1973) -Setmana de la Crítica de Canes i premiada a Sant Sebastià-, “El sur” (1983) -en competició al Festival de Canes – i “El sol del membrillo” (1992) -premi del Jurat al Festival de Canes i el corresponent premi FIPRESCI de la crítica internacional-. La seva gran inactivitat en el camp del cinema de ficció, ha passat per períodes dedicats a rodar anuncis publicitaris, d’altres d’un silenci aclaparador, d’altres en què ha fet curts o ha participat en films col·lectius, ha realitzat una instal·lació vídeo destinada als museus…. Ara feia 3 dècades que no rodava un llargmetratge. Entre els reconeixements que ha tingut, “El sol del membrillo” va ser escollit com a millor pel·lícula dels anys noranta amb les votacions de representants de filmoteques i de festivals de tot el món; el 1993 va guanyar el Premio Nacional de Cinematografia; el 1996, la medalla d’or de les Belles Arts. Va ser membre del Jurat del Festival de Canes el 2010. | VI: Film Factory | DE: Avalon*. | DF: Haut et Court |EE: 29.09.2023 |

Sessions Especials.

De Pedro COSTA,  “As filhas do fogo” / “Les filles du feu” / “The daughters of fire”. Durada: 0h09 Producció Portugal. Amb les cantants Elizabeth Pinard, Alice Costa i Karyna Gomes. Nota sinòptica (llarga): La pel·lícula explora la música, la cultura i la identitat a través de les imatges captades pel director durant el rodatge de “Casa de Lava” a Cap Verd l’any 1994. La col·laboració multidisciplinària entre Pedro Costa i Os Músicos do Tejo  afegeix una dimensió musical única a aquest curtmetratge, destacant la importància de la música en la cultura de Cap Verd. Sinopsi: Tres germanes joves estan separades per l’erupció del Gran Fogo. Però canten. Un dia sabrem per què vivim i per què patim… Pedro Costa (Lisboa, Portugal, 30.12.1958). Va abandonar els estudis d’Història per anar a classe del poeta i cineasta António Reis a l’Escola de Cinema de Lisboa. Les seves pel·lícules, fortament ancorades en realitats de terreny, descansen en amistats forjades amb homes i dones sovint al marge: dels habitants de barriades de Lisboa -“O sangue” (1989); “Ossos” (1997); “No quarto da Vanda” (2000)- a la diàspora de Cap Verd -“Casa de Lava” (1994); “Cavalo Dinheiro” (2014), premi al Millor Director a Locarno 2014; “Vitalina Varela” (2019), Lleopar d’Or i Premi Millor Actriu a Locarno 2019- fins a retrats d’artistes -“Où git votre sourire enfoui?”, sobre Danièle Huillet i Jean-Marie Straub; “Ne change rien“, amb Jeanne Balibar-. La seva obra privilegia una economia a petita escala, amb modes de producció singulars. Aquesta obra radical s’ha fet un lloc als grans festivals, filmoteques i museus internacionals | VI: Clarao Companhia |

De WANG Bing, “Man in Black“. Durada: 1h. Producció França, Estats Units, Regne Unit. Nota sinòptica: Història d’un testimoni de la Revolució Cultural, que apareix nu davant la càmera. Sinopsi: Wang Xilin, de 86 anys, és un dels compositors xinesos més importants de la seva generació. Durant la Revolució Cultural, va ser objecte de greus persecucions, pallisses, confinament i tortures. La pel·lícula revela el cos i l’ànima d’un home marcat per una vida de patiment, un “home de negre” impulsat per la ira i la compassió. Al so de les seves simfonies, reviu els terribles esdeveniments que persegueixen la seva memòria i és testimoni d’una època que va veure la deshumanització de tota la nació xinesa. En diuen: (..) és una obra més aviat destinada a galeries d’art. El cineasta xinès va rodar al Théâtre des Bouffes du Nord durant tres dies sense públic, amb Caroline Champetier [a la càmera], el compositor xinès Wang Xilin exiliat a Alemanya, de manera que relata, despullat del tot, certes parts de la seva vida. Nota: la productora el defineix com un vídeo artwork de Wang Bing. Enllaç: IMDB. Wang Bing (Xi’an, Shaanxi, Xina, 17.11.1967). Documentalista de prestigi i cameraman, va obtenir un enorme reconeixement crític amb el seu film de 9 hores “Tie Xi Qu: West of the Tracks” (2002), que tracta de l’impacte de la decadència de la indústria pesant sobre els treballadors i les seves famílies al districte de Tiexi de Shenyang. El 2007 va participar al Festival de Canes, en sessió especial, amb “Fengming, Chronique d’une femme chinoise” (3 dècades de la vida d’una dona xinesa, amb els canvis al país) i el mateix any també va ser a la Quinzena dels Realitzadors amb el curt “Brutality Factory” (els fantasmes d’una nau industrial en ruïnes a la Xina moderna) i el seu episodi de “O Estado do mundo“. El 2010 va cridar l’atenció amb “Man with no name“, en què, com a contraposició a l’èpica nacionalista d’altri, ell serveix un retrat íntim d’un home anònim que viu en un desert erm d’una part sense nom de la Xina. Viu en una cova subterrània, en un paisatge aspre i d’un altre món que sembla totalment allunyat de la civilització. El 2017 va guanyar a Locarno amb  “Madame Fang“. Enguany té, en Competició a Canes, el documental (sobre els joves rurals entrampats en la indústria tèxtil a prop de Shanghai) “Jeunesse (Printemps)”. | P: Louverture Fims | VI: Asian Shadows – Chinese Shadows |

D’Anna NOVION, “Le Théorème de Marguerite“. Durada: 1h52. Producció França, Suïssa. Amb Ella Rumpf, Jean-Pierre Darroussin, Julien Frison. Guió: Anna Novion, Agnès Feuvre, Marie-Stéphane Imbert, Mathieu Robin. Una brillant estudiant de matemàtiques (Ella Rumpf) a la millor universitat de França, l’Ecole Normale Supérieure. El dia de la presentació de la seva tesi, un error sacseja tota la certesa de la seva vida planificada, decideix deixar-ho tot i començar de nou. Enllaç: IMDB. Anna Novion (París, França, 29.11.1979). Casada amb Jean-Pierre Darroussin. De mare sueca i pare francès, va estudiar Cinema (Universitat de Saint-Denis) i posterior va fer un postgrau que enllestí amb una tesi titulada “Angustia, culpa i desesperació en l’obra de Bergman”. Dins d’aquests estudis va dirigir tres curtmetratges i, fascinada per Suècia, va triar aquest país com a escenari -físic i moral- dels seus dos primers llargmetratges, “Les grandes personnes” (2008), seleccionada a la Setmana de la Crítica de Canes i en la qual un pare que ha dut de vacances la filla de 17 anys a una illa sueca coneix dues dones i els plans es capgiren,   i “ Rendez-vous à Kiruna” (2012), com sempre, protagonitzada per Darroussin, ara en el rol d’un reconegut arquitecte que viu de la seva obra i s’hi reclou i a qui un dia truca la policia sueca perquè vagi a Kiruna, un petit poble de la Lapònia sueca, per a reconèixer el cadàver del fill que mai ha reconegut. Després, Novion ha dirigit episodis de la sèrie de TV “Le Bureau des Légendes“, creada per Éric Rochant,| VI: Pyramide Int. | DF: Pyramide.

Fora de Competició.

De Sam LEVINSON, “The Idol“. Durada: 1h46. Producció Estats Units. Amb Lily-Rose Depp, The Weeknd, Suzanna Son. Guió: Sam Levinson i Abel ‘The Weeknd’ Tesfaye. Nota sinòptica: Un guru de l’autoajuda i líder d’un culte modern (The Weeknd) entra en una relació complicada amb una ídol pop (novament) en ascens (Lily-Rose Depp). Sinopsi: Després de la seva última gira marcada per una crisi nerviosa, la Jocelyn (Lily-Rose Depp) està decidida a recuperar el seu títol com l’estrella pop més popular i sexy d’Amèrica. En Tedros (Abel Tesfay, The Weeknd), propietari d’una discoteca amb un passat problemàtic, reviscola la flama dins d’ella. Aquest nou amor la portarà al cim del seu art, o l’enfonsarà fins a les profunditats de la seva ànima? Nota: part inicial d’una sèrie de TV de l’HBO. Enllaç: IMDB. Sam Levinson (EUA, 08.01.1985). És fill de Barry Levinson. Conegut sobretot per ser el creador de l’exitosa sèrie de televisió ‘Euphoria’, és també guionista i productor -n’ha estat de la sèrie ‘IrmaVep‘, d’Olivier Assayas; del film de Kornel Mundruczó “Pieces of a Woman” (2020)…- i, com a director, és l’autor de l’atmosfèric drama romàntic “Malcolm & Marie” (2021), amb John David Washington i Zendaya.

Un Certain Regard.

De BALOJI, “Augure“ / “Omen”. Durada: 1h30. Producció Bèlgica, França, Països Baixos, el Congo, Sud-àfrica, Alemanya. Amb Lucie Debay, Marc Zinga, Eliane Umuhire. Guió: Baloji.Nota sinòptica: una pel·lícula coral que recorre la història de quatre personatges considerats bruixes i bruixots i que trobaran la manera d’ajudar-se mútuament per a alliberar-se’n en una Àfrica fantasmagòrica. Sinopsi: Història congolesa sobre un jove, Koffi (Marc Zinga), considerat bruixot (zabolo) per la seva petita comunitat i desterrat per sa mare. Quan, després de 15 anys d’absència, torna amb la seva xicota, Alice (Lucie Debay), per a pagar-ne la dot, es veu obligat a lluitar contra els prejudicis i sospites de la seva família i la seva comunitat, que el veuen com un foraster. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Baloji Tshiani (12.09.1978). El raper belga Baloji debuta com a director | VI: Memento Int. |

De Felipe GÁLVEZ, “Los colonos” / “The Settlers” / “Les colons”. Durada: 1h37. Producció Xile, Argentina, França, Dinamarca, Anglaterra, Suècia, Alemanya i Taiwan. Amb Camilo Arancibia, Mark Stanley, Benjamin Westfall. Terra del Foc, República de Xile, 1901. Un territori immens, fèrtil, que l’aristocràcia blanca pretén “civilitzar”. Tres genets són contractats per un terratinent ric, José Menéndez, per desposseir les poblacions indígenes de les seves terres i obrir una ruta cap a l’Atlàntic. Sota les ordres del tinent MacLennan, un soldat britànic i un mercenari nord-americà, el jove mestís xilè Segundo descobreix el preu de construir una nació jove, la de la sang i la mentida. L’autor ha declarat que es tracta d’un film que convida a reflexionar sobre qui escriu la historia, com s’escriu i quin lloc hi ocupa el cinema en aquest procés. La distribuïdora internacional en diu: En la seva esperada òpera prima, Felipe Gálvez explora una part crucial del passat colonial de Xile en un drama d’època visualment impressionant que destaca la diferència entre la veritat i la història. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Felipe Gálvez Haberle (Santiago, Xile, 07.12.1983). Després dels seus estudis de cinema, va dirigir els curts “Silencio en la sala” (2009), premiat al BAFICI, i “Yo de aquí te estoy mirando” (2011), projectat a Rotterdam. El seu tercer curt, “Rapaz” (2018),  va ser seleccionat a la Setmana de la Crítica de Canes i gira al voltant d’un noi que atura un adolescent que fugia després de robar un mòbil i ha de decidir el que en fa, envoltat de tot de gent, uns que acusen el presumpte lladre i d’altres que el defensen. | VI: MK2. | DF: Dulac |

Cannes Classics.

Lliçó de Música SACEM – Howard Shore.

Documentals de Cinema.

“Anita”, de Svetlana Zill i Alexis Bloom (2023). Durada:  1h50. Producció EUA. Una exploració de la vida d’Anita Pallenberg, actriu europea i musa del rock’n’roll. Explicada amb les pròpies paraules de l’Anita, a partir de les seves memòries inèdites i en paraules de la seva família, aquesta pel·lícula és una mirada sense precedents a la seva vida amb els Rolling Stones. Utilitzant pel·lícules familiars Super 8 mm rodades als anys 60 i 70 i entrevistes contemporànies, els directors teixeixen una història íntima i profundament commovedora. L’Anita era una dona salvatge. A finals de la dècada de 1960, va enlluernar el Festival de Canes i va inspirar amor als qui l’envoltaven, inclosa Tilda Swinton, que ha posat la veu en off de la pel·lícula. | VI: Cinetic Media*.

Quinzena dels Cineastes.

De Claude SCHMITZ, “L’autre Laurens” / “The Other Laurens”. Producció Bèlgica-França. Amb Olivier Rabourdin, Kate Moran, Marc Barbé, Louise Leroy, Rodolphe Burger. Nota sinòptica: Film negre l’intriga del qual se centra en Gabriel Laurens, detectiu que du una vida quotidiana plena de recels i ombres. Quan la neboda Jade, de quinze anys, apareix en la seva vida per demanar-li que investigui la mort del seu pare, el detectiu veu com li rebroten els records que es pensava que estaven enterrats per sempre. Sinopsi: A petició de la seva neboda, un detectiu especialitzat en adulteri es troba investigant la problemàtica mort del seu germà bessó, amb qui havia tallat. S’incorpora a la casa d’estil bling-bling del jugador difunt, no gaire lluny de la frontera franco-espanyola, al voltant de la qual gravita una fauna de l’inframon: vídua americana que està de tornada de tot, pilot d’helicòpter antic marine, vells ‘Hells Angels’ d’accent meridional, policies bruts que busquen un gitano desaparegut… Comentari de la Quinzena: Aquest thriller estilitzat i irònic reflecteix altres bessons: els codis nord-americà i europeu del cinema negre. Piulada de la Quinzena: Una obra híbrida i manierista prou atrevida com per prendre el lideratge de la tradició francesa de novel·les policíaques a la Jean-Patrick Manchette. La pel·lícula confronta Europa i Amèrica cara a cara i juga amb els codis i els tòpics d’ambdós cinemes. Enllaç: IMDB . Claude Schmitz (Namur, Bèlgica, 17.08.1979). Cineasta, dramaturg i actor.

De Manoel DE OLIVEIRA, “La Vall Abraham” / “Val Abraao” / “Val Abraham” / “Abraham’s Valley”. Fa 30 anys es va presentar a la Quinzena dels Realitzadors aquesta pel·lícula (inspirada en ‘Madame Bovary’, de Gustave Flaubert; en el que fou un gran esdeveniment “cannoise”. Per a commemorar-ho, li han dedicat el cartell de la manifestació d’enguany i n’han programat la pel·lícula, en sessió especial. Enllaç: IMDB. Manoel de Oliveira (Oporto, Portugal, 11.12.1908 – 02.04.2015). | VI: Luxbox |

Curtmetratges Quinzena – Programa 1:

De Atsushi HIRAI, “Oyu”. Durada: 0h21. Producció França. Amb Okihido Yoshizawa, Hisako Mizuki, Kôta Tsunezawa, Satchiko Okuno. Guió: Atsushi Hirai, Martin Bertier. És Cap d’Any i la nit cau a la petita ciutat de Toyama, al Japó. A un home, que ha vingut a recuperar una cosa que s’havia oblidat als banys públics, encara li queda un tiquet ben vàlid i es deixa temptar. Entre els vapors de l’aigua calenta, gestos i converses, un lavabo banal esdevé de mica en mica un llindar existencial. Enllaç: IMDB. Atsushi Hirai (Toyama, Japó). Va estudiar direcció cinematogràfica al Japó i a França, on s’instal·là el 2015. Ha treballat d’ajudant de director i va debutar amb el curt “Retour à Toyama” (2020), presentat a concurs a Locarno.

De Francesco SOSSAI, “Il compleanno di Enrico” / “The Birthday Party” /” L’Anniversaire d’Enrico”. Durada: 0h17’16”. Producció Alemanya, França, Itàlia. Amb Nicola Cannarella, Matthias Tormen, Denis Fasolo, Elia Luciani, Livio Pacella, Luisa Trigilla. Guió: Francesco Sossai. Desembre de 1999. Recordo que, enmig de l’angoixa col·lectiva per ‘efecte 2000’, em van convidar a la festa d’aniversari d’Enrico, un nen que vivia amb la seva família en una antiga masia del camp. El desembre de 1999, un pare italià va portar el seu fill a la festa d’aniversari d’un amic en una granja allunyada. El nen està angoixat per l’anunci de “l’error de l’any 2000”. Però és més aviat el berenar el que descarrila… Declaracions del director: és una pel·lícula sobre la memòria i com recordem les coses. Els fets de la pel·lícula són autobiogràfics i he intentat reproduir-los fidelment. Tanmateix, em vaig adonar que l’única manera de fer-ho era escenificant aquelles distorsions particulars pròpies dels records: l’accentuació de detalls aparentment poc importants, els paisatges i els llocs filtrats per l’emoció, una certa atmosfera estranya que està sotmesa a les lleis de la lògica. És una pel·lícula sobre ser un nen, una fascinació per les cases dels altres, pares estrictes i pares alcohòlics, àvies que desapareixen al bosc i mares que han de cridar per ser escoltades. Per a mi, fer aquesta pel·lícula va ser com trobar un vell quadern d’exercicis de primària o llegir una postal d’una època passada, atrapat en un moment de transició: els últims dies del mil·lenni, entre el final de la guerra a Iugoslàvia i els inicis. d’un món de terror i incertesa simbolitzat, a la història, per l”efecte 2000′. Per explicar la història, vaig optar per enfocar la càmera, un cop més, al paisatge de la meva ciutat natal, un lloc que em resulta familiar i ple d’horror. Comentari de la Quinzena: Un record d’infantesa filmat com un ‘giallo’. Enllaç: IMDB. Francesco Sossai (Itàlia, 1989). Instal·lat a Roma, es diploma en Literatura Anglesa i Alemanya, i tot seguit entra a l’Acadèmia Alemanya del Film i de la TV de Berlín. És autor del llargmetratge “Altri cannibali” (2021) -òpera prima, en què, a la deriva per l’Itàlia profunda, dos homes intenten trencar el tabú més antic de la humanitat.-, projectat en diversos festivals.

De Yue PAN, “Talking to the river” / Xia Ri Fu Ben. Durada: 0h29. Producció Regne Unit. Amb Juntao Tou, Kaixin Ma. Guió: Yue Pan. Un nen xinès és amb els seus avis, en un poble remot, prop d’un riu, on juga i somia la major part del temps. En sentir que la seva mare absent està esperant un segon fill, experimenta atacs de somnambulisme. Comentari de la Quinzena: Amb un jove actor magnètic, un ritu de pas que invoca tant l’aigua com el foc. Enllaç: IMDB. Yue Pan (Zhejiang, Xina, 1997). Graduada en Literatura i en Comunicació a la universitat de Shenzhen, va estudiar direcció cinematogràfica a la London Film School i s’hi ha dedicat a escriure guions i dirigir i a la fotografia.

Setmana de la Crítica.

De Vladimir PERISIC, “Lost Country“. Durada: 1h38. Producció França-Sèrbia-Luxemburg-Croàcia. Amb Jasna Đuričić, Marija Škaričić, Jovan Ginić, Boris Isaković. Guió: Alice Winocour i Vladimir Perišić. Belgrad, 1996. L’Stefan té 15 anys. Després de la victòria del partit de l’oposició a les eleccions, el Partit Socialista de Milošević en falsifica els resultats. Quan el partit decideix anul·lar la votació, el país entra en un període turbulent. La mare de l’Stefan, Marklena, és la portaveu del partit. A causa de l’amor que sent per la seva mare, l’Stefan no pot acceptar que el seu millor amic, en Milan, li digui que la seva mateixa mare està involucrada en el frau electoral. Esclaten les protestes al carrer. Comentari de la Setmana: un fresc íntim i polític (..) Un film poderós que revisita els codis de la tragèdia clàssica. Enllaç: IMDB. Vladimir Perišić (Belgrad, Sèrbia, 1976). Cineasta que ara presenta el seu segon llargmetratge i  que el 2009 va participar a la Setmana de la Crítica de Canes, amb “Ordinary People“, i el 2014 va ser un dels 13 directors (entre els quals, Marc Recha) que van signar episodis del film col·lectiu “Ponts de Sarajevo“.

Curtmetratges en competició Setmana de la Crítica – Programa 1:

De Hui SHU, “Walking With Her into the Night“. Durada: 0h30. Producció Xina. Guió: Hui Shu. Ben entrada la nit, en algun lloc de la ciutat, un home i una dona es troben pel carrer, discuteixen i parlen, sembla l’inici d’una relació íntima, però tots dos són conscients que es tracta més aviat d’un últim viatge. Comentari de la Setmana: posa en escena un duo singular que està menys compromès en una lluita frontal que en una mena de resistència despreocupada i alegre envers allò ineluctable. Hui Shu (Deyang, la Xina, 06.02.1993). Ha treballat de muntador als platós de rodatge de moltes produccions xineses, entre les quals, tres films de Tsui Hark. El 2022 va realitzar el seu primer curtmetratge, “The Spring Breeze Kisses Me”.

De Rachel GUTGARTS, “Via Dolorosa“. Durada: 0h11. Producció França. Animació. Guió: Einat Gaulan i Rachel Gutgarts. Entre toxicomania, primeres descobertes sexuals i estat de guerra permanent, la cineasta busca la seva joventut perduda vagarejant pels carrers de Jerusalem. Comentari de la Setmana: (..) en blanc i negre sumptuós, desvela un retrat punk i contrastat de la ciutat de Jerusalem. Rachel Gutgarts (Jerusalem, Israel, 28.09.1992). Graduada al departament d’animació de l’Acadèmia Bezalel d’art i disseny de Jerusalem, especialitzada en tècniques experimentals i en serigrafies animades.

D’ Inês TEIXEIRA, “Corpos Cintilantes” / “Shimmering Bodies” / “Corps Scintillants”. Durada: 0h23. Producció Portugal. Guió: Inês Teixeira.  Aquesta tarda, la invitació d’anar a passar un cap de setmana a Leiria, a casa del seu company en Jorge, fa que la Mariana comenci a veure’l d’una altra manera. Sense estar segura de les intencions del seu amic, la Mariana accepta la inesperada i desconcertant invitació. Comentari de la Setmana: proposa una variació ultra sensible al voltant del relat iniciàtic tot qüestionant el problema de les relacions (tant sentimentals com amicals). Inês Teixeira (Lisboa, Portugal, 12.05.1991). Ha estudiat Muntatge, a Lisboa, i ha fet la seva tesina en Estudis de Cultura a la Universitat Catòlica Portuguesa. Professionalment ha fet de ‘script’, d’assistent de muntatge i de muntadora de pel·lícules i sèries de TV.

D’ Armando NAVARRO, “Arkhé“. Durada: 0h05. Producció Mèxic. Guió: Armano Navarro. ‘Arqueologia’ i ‘arxiu’, dos mots amb la mateixa arrel grega: ‘Arkhé’. Un concepte per a parlar de l’origen amagat. S’excaven les ruïnes, com s’excaven els arxius cinematogràfics. Heus ací imatges mai vistes del terratrèmol que va destruir la ciutat de Mèxic el 1985. Aquesta pel·lícula és l’aventura d’un arxiver que les volia veure i que va acabar perdent-se en les imatges de formigó doblegat. Comentari de la Setmana: el sentit de combat travessa aquest documental d’arxius, que lluita contra l’oblit. Armando Navarro (Ciutat de Mèxic, Mèxic, 06.09.1989). Ha estudiat Literatura Iberoamericana, té un màster en estudis crítics, és cineasta experimental, assagista independent, creatiu i muntador de N+ Digital Archive

De Nans LABORDE-JOURDÀA, “Boléro“. Durada: 0h17. Producció França. Guió: Nans Laborde-Jourdàa. En Fean està de passada per la seva localitt natal, per a descansar una mica i visitar la mare. Seguint el ritme discontinu del Bolero de Ravel, aquest recorregut pels camins del record i del desig el durà, com a tot el poble, a una apoteosi alegrement caòtica. Comentari de la Setmana: Alegrement llibertari, afirma el poder de l’art com a motor últim d’una revolució hedonista. Nans Laborde-Jordàa (Oloron-Sainte-Marie, França, 26.11.1986). Cineasta i actor, també ha escrit i dirigit diversos espectacles.

Cinema a la Platja.

“Carmen”, de Carlos Saura (1982). Durada: 2h32. Producció Espanya. En homenatge a Carlos Saura. Restauració 4k.

FOTO DE L’APUNT: “Fallen Leaves”, d’Aki Kaurismaki

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!