Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a refectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dijous 18, a Canes 2023.

Competició.

De Jean-Stéphane SAUVAIRE, “Black Flies“. Durada: 2h. Producció EUA. Amb Sean Penn, Katherine Waterston, Tye Sheridan, Michael Pitt, Mike Tyson. Guió: Ben Mac Brown, Ryan King, basat en una novel·la de Shannon Burke. L’Ollie (Tye Sheridan), un jove paramèdic fa el seu primer any de feina a la ciutat de Nova York. L’acompanya l’experimentat Rutkovsky (Sean Penn), que introdueix Ollie a les dures realitats dels carrers de la ciutat de Nova York. Enmig d’alts índexs de criminalitat, gent sense llar i un consum de drogues generalitzat, l’Ollie descobreix que la seva perspectiva sobre la vida i la mort comença a canviar. Nota: inicialment Mel Gibson havia de fer el paper que ha assumit Sean Penn. Enllaç: IMDB. Jean-Stéphane Sauvaire (París, França, 31.12.1968). Entre 1991 i 2000, va començar com ajudant de direcció (entre d’altres, “Les nuits fauves”, de Cyril Collard; “Seul contre tous”, de Gaspar Noé…). Entre 2000 i 2005 realitza 4 curtmetratges, a cavall del documental i la ficció, en què sovinteja el tema de la violència entre els adolescents. El 2008 debuta en el llarg amb “Johnny Mad Dog” (premi de l’esperança a Un Certain Regard, 2008), sobre infanteses curtes en una Àfrica devastada per guerres absurdes. El 2012 realitza el telefilm, (produït per Arte) “Punk“, sobre un adolescent intens i solitari que es veu atrapat en un viatge per la llibertat, ple de violència, traïció i esperança, que amb els seus amics punk passa l’estona anant concerts, festes i baralles de carrer, vivint plenament el present. I el 2017 presenta al Festival de Canes (Cinema de Mitjanit, 2017) “Une prière avant l’aube”, la història real de Billy Moore, un jove boxejador anglès empresonat en una presó de Tailàndia per possessió de drogues. | VI: Filmnation* | DE: Vertice Cine. | DF: Metropolitan*

De WANG Bing, “Jeunesse (Le Printemps)” / “Youth (Spring)” / “Quin Chun (Chun)“. Durada: 3h32. Producció Hong Kong, Luxemburg, Països Baixos, Xina, França. Documental. Guió: Wang Bing. Zhili, a 150 km de Xangai. En aquesta ciutat dedicada a la fabricació tèxtil, venen joves de totes les regions rurals travessades pel riu Yangtze. Tenen vint anys, comparteixen dormitoris i mengen als passadissos. Treballen incansablement per poder algun dia criar un fill, comprar una casa o muntar el seu propi taller. Entre ells, les amistats i les relacions amoroses es fan i es desfan segons les estacions, les bancarrotes i les pressions familiars. Nota: podria ser una part del documental de 10 hores. Enllaç: IMDB. Wang Bing (Xi’an, Shaanxi, Xina, 17.11.1967). Documentalista de prestigi i cameraman, va obtenir un enorme reconeixement crític amb el seu film de 9 hores “Tie Xi Qu: West of the Tracks” (2002), que tracta de l’impacte de la decadència de la indústria pesant sobre els treballadors i les seves famílies al districte de Tiexi de Shenyang. El 2007 va participar al Festival de Canes, en sessió especial, amb “Fengming, Chronique d’une femme chinoise” (3 dècades de la vida d’una dona xinesa, amb els canvis al país) i el mateix any també va ser a la Quinzena dels Realitzadors amb el curt “Brutality Factory” (els fantasmes d’una nau industrial en ruïnes a la Xina moderna) i el seu episodi de “O Estado do mundo“. El 2010 va cridar l’atenció amb “Man with no name“, en què, com a contraposició a l’èpica nacionalista d’altri, ell serveix un retrat íntim d’un home anònim que viu en un desert erm d’una part sense nom de la Xina. Viu en una cova subterrània, en un paisatge aspre i d’un altre món que sembla totalment allunyat de la civilització. El 2017 va guanyar a Locarno amb  “Madame Fang“. Enguany té també al Festival, en Sessió Especial, el documental “Man in Black”.| VI: Pyramide Int. | DF: Les Acacias

Cannes Première.

D’Amat ESCALANTE, “Perdidos en la noche” / “Lost in the Night” (“El Estado de Imperio“). Durada: 2h. Producció Mèxic, Alemanya, Països Baixos, Dinamarca. Amb María Fernanda Osio, Juan Daniel García, Ester Expósito, Bárbara Mori, Fernando Bonilla. Guió: Amat Escalante i Martín Escalante. Paloma, professora i activista, defensa la feina de la gent de l’indret amenaçada per una empresa minera internacional. Poc després, desapareix sense deixar rastre. Cinc anys després, el seu fill Emiliano, que viu en una petita localitat minera de Mèxic, en busca el culpable. El noi, de 20 anys, té un gran sentit de la justícia. Sense rebre cap ajuda ni de la policia ni del sistema judicial, les seves recerques el porten a la casa d’estiueig de la rica i excèntrica família Aldama. En coneix el pare, un artista reconegut, la seva famosa dona i la seva atractiva filla. No triga gaire a treballar-hi i està decidit a descobrir alguns secrets ben guardats. És així que, a la recerca de la veritat, l’Emiliano s’endinsa en un món fosc ple de secrets, mentides i venjances. Nota d”IndieWire’: L’última d’Escalante se centra en el fill d’una manifestant activista que passa encobert com a criat d’una família benestant per descobrir el misteri de la desaparició de la mare. Les pel·lícules d’Escalante sempre són representacions inquietants de la guerra de classes i altres temes actuals (..) —Kate Erbland. Enllaç: IMDB. Amat Escalante (Barcelona, Catalunya, 28.02.1979). Cineasta mexicà els pares del qual eren de pas per Barcelona quan va néixer el fill i li van posar el nom català; però el cineasta no té cap més lligam amb el nostra cap-i-casal, si exceptuem l’estada que hi va fer el 2001 per a estudiar edició i so al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). Després, Escalante va fer cap a l’Havana, Cuba, per anar a la Escuela Internacional de Cine y Tv (EICTV). Alguns dels seus films (en què predominen la lletjor física -freqüents nus- i ambientals) s’ambienten a Guanajuato (Mèxic), on va passar la infantesa i joventut. El seu primer curt va ser el ja tremendo “Amarrados” (2002), sobre un nen sense sostre addicte a olorar cola que forma part d’un cercle viciós de disfuncions i abús sexual. De seguida passà al llarg, amb “Sangre” (2005), premiat amb el FIPRESCI d’Un Certain Regard, centrat en una parella ja granada que, després de la jornada de treball s’asseuen a mirar telenovel·les o fan l’amor a la cuina, indistintament i rutinàriament, fins que un fet extraordinari ho alterarà. Escalante havia treballat d’ajudant de direcció del mexicà Carlos Reygadas, a “Batalla en el Cielo” (2005) i aquest passà a ser coproductor de films seus. Va tornar a Un Certain Regard el 2008, amb “Los bastardos” (2008), rodat a Califòrnia, on dos sense papers mexicans troben una feina remunerada: matar una dona. El 2010 va participar a Berlín amb el film col·lectiu “Revolución“, 10 episodis que commemoren el centenari de la revolució mexicana dirigits per 10 cineastes mexicans (Reygadas, García Bernal, Eimbcke, García, Luna, Plá…), éssent “El cura Nicolás colgado” el d’Escalante, en què un nen i una nena es troben un capellà penjat en un arbre. Tres anys més tard, va entrar en competició a Canes (i va guanyar el Premi a la Millor Direcció, de mà del Jurat presidit per Spìelberg) amb “Heli“, en la qual una nena de 12 anys es veu atrapada en una espiral de violència quan s’enamora d’un jove policia implicat en una desviació de drogues. Després d’haver signat amb Carlos Cuarón i Álvaro Curiel el relat criminal “Vidas violentas” (2015), tornà a guanyar el premi com a Millor Director, però a la Mostra de Venècia, amb “La región salvaje” (2016), en què una parella en un matrimoni problemàtic localitza un meteorit, iniciant una trobada amb una criatura misteriosa, que és font de plaer i de destrucció. Darrerament ha dirigit alguns episodis de la sèrie televisiva “Narcos: México“, sobre el tràfic il·legal de drogues a Mèxic.| VI: The Match Factory |

Fora de Competició.

De James MANGOLD, “Indiana Jones i el dial del destí” / “Indiana Jones and the Dial of Destiny“ / “Indiana Jones et le Cadran de la Destinée” /“Indiana Jones y el dial del destino”. Durada: 2h34. Producció Estats units. Amb Harrison Ford, Phoebe Waller-Bridge, Antonio Banderas, John Rhys-Davies, Boyd Holbrook, Thomas Kretschmann, Toby Jones, Mads Mikkelsen. Guió: Jez Butterworth , John-Henry Butterworth , David Koepp i James Mangold. El típic ‘blockbuster’ que es programa fora de competició per dur a la Croisette alguna estrella de Hollywood i fer remor mediàtica. És la primera de la saga que no dirigeix Steven Spielberg, sinó que ho ha fet James Mangold; per bé que Spielberg i George Lucas hi segueixen com a productors executius. Igualment, John Williams, autor de la música de totes les aventures de l’Indy, n’ha tornat a compondre la banda sonora. Vídeo: Tràiler VO. Apunt relacionat en aquest blog: Harrison Ford serà homenatjat a Canes, que estrenarà el nou “Indiana Jones”. Enllaç: IMDB. James Mangold (Nova York, 16.12.1963). Director de televisió i de cinema, guionista i productor, Mangold ja va ser a Canes, a la Quinzena dels Realitzadors fa 28 anys, justament amb la seva òpera prima “Heavy” i ara hi torna, això sí, en unes condicions molt diferents. El 1995 vaig tenir l’honor de ser a Canes per a presentar el meu primer film, “Heavy” a la Quinzena dels Realitzadors (ha declarat). 28 anys després, estic orgullós de tornar-hi amb una pel·lícula lleugerament més espectacular. Els meus llegendaris companys i jo mateix estem entusiasmats amb la idea de compartir amb vosaltres aquesta nova aventura de l’Indiana Jones!. D’entre la filmografia de James Mangold se’n remarca el thriller amb Sylvester Stallone i Harvey Keitel, “Copland” (1997); el drama biogràfic “Innocència interrompuda” (1999), amb Winona Ryder i Angelina Jolie; el biopic sobre Johnny Cash, amb Joaquin Phoenix, “A la corda fluixa” / “Walk the Line” (2005); el remake, amb Russell Crowe i Christian Bale, “El tren de les 3 i 10” (2007); els films Marvel amb Hugh Jackman, “The Wolverine” (2013) i “Logan” (2017), i la batalla automobilística al voltant de les 24 hores de Le Mans, amb Matt Damon i Christian Bale,  nominada a 4 Oscar i guanyadora de 2, “Ford vs Ferrari” / “Le Mans 66” (2019). Actualment té 4 films en desenvolupament o preproducció, entre els quals “Star Wars: Dawn of the Jedi“, que se situa 25.000 anys abans de ‘Star Wars: Episodi IV’ i se centra en el descobriment de la Força. | DE: Disney | EE: 28.06.2023 | EF i EI: 30.06.2023.

Un Certain Regard.

De Monia CHOKRI, “Simple comme Sylvain” / “The Nature of Love”. Durada: 1h51. Producció Quebec, França. Amb Magalie Lépine-Blondeau, Pierre-Yves Cardinal, François Létourneau, Monia Chokri. Guió: Monia Chokri. La vida de la Sophia (Magalie Lépine-Blondeau) es capgira quan coneix en Sylvain (Pierre-Yves Cardinal). Ella ve d’una família adinerada, mentre que en Sylvain ve d’una família de treballadors manuals de les muntanyes Laurentianes. La Sophia qüestiona els seus propis valors després d’abandonar-se als seus grans impulsos romàntics. A veure, la Sophia és una professora de filosofia de 40 anys que manté una relació estable, encara que una mica adaptada socialment amb en Xavier. Des d’inauguracions de galeries fins a sopars interminables, ja han passat deu anys. Per la seva banda, en Sylvain és un operari que està renovant la nova casa de camp de la Sophia i en Xavier. És quan la Sophia i en Sylvain es coneixen, que el món de la Sophia es capgira. Nota: la venen com un estudi de les relacions, divertit i intel·ligent, en forma de comèdia romàntica, jugant amb les diferències socials de la parella i les contradiccions dels intel·lectuals d’esquerres. Enllaç: IMDB. Monia Chokri (Quebec, 27.06.1983). Actriu que ja porta 40 pel·lícules i es va donar a conèixer inicialment amb els films de Xavier Dolan, mena també una carrera de directora. Va començar-la el 2013 amb el curt “Quelqu’un d’ectraordinaire“, premiat pel jurat Jove a Locarno, i el 2019 va presentar a Un Certain Regard la seva òpera prima “La femme de mon frère” /”A brother’s Love”, on va guanyar un premi -es tracta d’una comèdia dramàtica sobre una llicenciada a l’atur que es veu obligada a canviar la manera de pensar i de viure la vida quan el seu estimat germà s’enamora-. Sempre dins del registre de la comèdia, amb un punt de dramàtica, el seu segon llarg “Babysitter” (2022) segueix un home que perd la feina després de fer una broma masclista i a continuació malda per superar el seus sexisme i misogínia, contractant (amb la seva dona) una mainadera misteriosa i alliberada perquè l’ajudi | VI: Mk2 Films. | DF: Memento.

De Rodrigo MORENO, “Los delincuentes”. Durada: 3h. Producció Argentina. Amb Margarita Molfino, Esteban Bigliardi, Cecília Rainero, Daniel Elías. Guió: Rodrigo Moreno. En Román i en Morán treballen en una petita sucursal bancària de Buenos Aires. Amb l’única intenció de deixar enrere la rutina que els enfonsa dia a dia en una existència cada vegada més grisa, en Morán, en convivència amb el seu col·lega, tira endavant un pla audaç: robar del seu propi banc la suma de diners equivalent a tots els sous que guanyarien fins a la jubilació. Els dos amics duen endavant el pla fins a les darreres conseqüències. Convertits en delinqüents, els seus destins han quedat lligats i al decurs de les fugides i trobades, cadascú a la seva manera pren un nou camí cap a la llibertat. Enllaç: Rodrigo Moreno. Enllaç: IMDB. Rodrigo Moreno (Buenos Aires, Argentina, octubre de 1972). Va estudiar a la Universidad del Cine. Guionista, director i productor. Passa per buscar formes innovadores i originals de narració. El 1998 va participar en el llargmetratge col·lectiu “Mala época“, quatre curtmetratges enfilats ambientats a Buenos Aires durant unes eleccions legislatives. El 2002 va co-dirigir, amb Ulises Rosell i Andrés Tambornino, “El descanso“, amb guió premiat al festival Llatinoamericà de Lleida i que va del viatge per carretera interromput de dos amics que ensopeguen amb un hotel abandonat i decideixen restaurar-lo, amb l’ajuda d’un estrany grup de gent de l’indret. El 2006 va ser guardonat amb el (desaparegut) Premi Alfred Bauer a la pel·lícula més innovadora de la Berlinale i també amb el premi Horizontes del Festival de Sant Sebastià per “El custodio“, sobre el guardaespatlles d’un gran polític, que hi està tan dedicat que corre el perill de perdre la seva pròpia identitat. Després d’un telefilm, “La señal” (2007), sobre una actriu que ha de representar ‘La Gavina”, de Txékhov,  en una versió televisiva, Moreno tornà a la competició de Berlín el 2011 amb “Un mundo misterioso“, la història d’un bitxo rar que es mou per una societat paralitzada amenaçada per la ruïna econòmica,a partir d’un argument en què una parella  decideixen que han d’estar sols, després de molt de temps de compartir pis. El 2014 va presentar a Rotterdam “Reimon“, sobre una treballadora de la llar que passa moltes hores en pisos de la classe mitjana de Buenos Aires o en edificis d’oficines buits, quan ja no hi queda ningú. D’aleshores ençà ha dirigit cintes sense cap repercussió: “Una ciudad de provincia” (2017) i el film documental biogràfic col·lectiu “Nuestra novela nocturna” (2018).

De Stéphanie DI GIUSTO, “Rosalie“. Durada: 1h55. Producció França. Amb Benoît Magimel, Nadia Tereszkiewicz, Guillaume Gouix, Benjamin Biolay. Guió: Stéphanie Di Giusto i Sandrine Le Coustumer, basat en un tractament d’Alexandra Echkenazi i Sandrine Le Coustumer, lliurement inspirat en el cas real de Clémentine Delait, coneguda com la dama barbuda de França. Nota sinòptica: Ambientada a finals del segle XIX, narra el destí d’aquesta primera dona barbuda, al cor d’una història d’amor. Sinopsi: La Rosalie (Nadia Tereszkiewicz) és una noia a la França de 1870, però no és una dona com les altres, amaga un secret: des del seu naixement, té la cara i el cos plens de pèl. És el que se’n diu una dona barbuda, però mai no ha volgut ser un vulgar fenomen de fira. Per por de ser rebutjada, sempre ha hagut d’afaitar-se. Fins el dia en què l’Abel (Benoît Magimel), gerent d’un cafè acorralat pels deutes, s’hi casa per la seva dot sense saber-ne el secret. Però la Rosalie vol que la vegi com una dona, malgrat la seva diferència, que no vol amagar més. L’Abel podrà estimar-la quan en descobreixi la veritat? Nota: Al marge de l’interès artístic de la pel·lícula, el Festival treurà profit de l’important repartiment, encapçalat pels guanyadors enguany dels César Benoît Magimel i Nadia Tereszkiewicz. Enllaç: IMDB. Stéphanie Di Giusto ( ) Aquest és el segon llargmetratge de la cineasta, que ja va participar a ‘Un Certain Regard’ l’any 2016, amb l’òpera prima “La Danseuse“, protagonitzada per Stéphanie Soko, Melanie Thierry i Gaspard Ulliel, sobre una ballarina d’origen americà perfeccionista que a començament del segle XX triomfa als cabarets i l’Òpera de París, fins que topa amb Isadora Duncan, film que aconseguiria posteriorment 6 nominacions als César, de les quals en guanyaria 1 (Millor Vestuari). | VI: Gaumont*. | DF: Gaumont*.

Cannes Classics.

Estrena de còpies resataurades.

“Sziget a szárazföldön” / “La Dame de Constantinople”, de Judit Elek (1969). Durada: 1h16. Producció: Hongria. Enllaç: Festival.

Celebrant Ozu (1903-1963).

La segona meitat d’aquest 2023 anirà sota el signe del director japonès Yasujirô Ozu de qui s’estrenen dues noves restauracions, que Cannes Classics presenta en estrena mundial:

“Nagaya shinshiroku” / “Record of a Tenement Gentleman” / “Récit d’un propriétaire”, de Yasujirô Ozu ( 1947). Enllaç: Festival |VI: Shochiku | DF: Carlotta Films*.

“Munekata kyôdai” / “Les Sœurs Munekata”, de Yasujirô Ozu (1950). Enllaç: Festival | DF: Carlotta Films*.

Quinzena dels Cineastes.

De Faouzi BENSAÏDI, “Déserts”. Durada: 2h04. Producció Marroc, França, Alemanya, Bèlgica. Amb Fehd Benchemsi (Mehdi), Abdelhadi Taleb (Hamid), Rabii Benjhaile (l’evasor). Guió: Faouzi Bensaïdi. En Mehdi i en Hamid són amics des de fa molt de temps i treballen per a una agència de cobrament. Travessen els pobles del sud del Marroc amb el seu cotxe vell i comparteixen habitacions dobles en hotels en mal estat. Tenen exactament la mateixa mida i porten els mateixos vestits i corbates, així com les mateixes sabates. Els paguen una misèria i miren de fer-se els durs per arreplegar algun calé. Un dia, en una benzinera plantada enmig del desert, una moto aparca davant seu. Un home està emmanillat al portaequipatges, amenaçant. És l’evasor. Aquesta trobada marca l’inici d’un viatge imprevist i místic. Piulada de la Quinzena: Tragicomèdia burlesca sobre dos individus que recorren el desert per recuperar la devolució dels préstecs contrets per una població afectada per la pobresa. Una faula d’estil occidental que mostra un Marroc poc representat. Comentari de la Quinzena: Combinant comèdia i road movie, la pel·lícula fa un gir de western i fins i tot de recerca iniciàtica quan els dos mercenaris desil·lusionats, ells mateixos sota pressió, topen amb un bandit de carretera. Enllaç: IMDB. Faouzi Bensaïdi (Meknes, Marroc, 14.03.1967). Actor i director, va guanyar el premi Le Premier Regard a Un Certain Regard, amb “Mille Mois” (2003). Va presentar a la Mostra de Venècia “WWW: What a Wonderful World” (2006) i “Death for Sale” (2012) a la Berlinale -premi Art i Assaig-. | VI: Urban Sales*.

De Sean PRICE WILLIAMS, “The Sweet East“.Durada: 1h44. Producció Estats Units. Amb Talia Ryder, Simon Rex, Earl Cave, Jacob Elordi, Jeremy O. Harris, Ayo Edebiri, Rish Shah. Guió: del crític cinematogràfic Nick Pinkerton. Nota sinòptica: Un viatge picaresc per l’Amèrica contemporània que emprèn una noia i li permet accedir a les sectes estranyes i als cultes que proliferen pel país de la mà d’una sèrie de guardians delitosos de seduir-la. Sinopsi: L’estudiant de secundària Lillian fuig durant un viatge escolar i, al llarg de les seves trobades, topa amb tot el prisma del radicalisme i deliri contemporanis, des dels supremacistes fins als islamistes, passant pels neopunks o les avantguardes woke. A cada escala, bombolles on es parla molt i tot sol, en un desconeixement total dels mons veïns. Comentari de la Quinzena: La dislocació mental, social i política dels Estats Units, filmada com un joc de xarranca o una variació d”Alícia al país de les meravelles’ (..) Una història a la cruïlla del conte, el relat picaresc i pel·lícules dels anys 70. Nota del projecte fílmic: És un viatge que fusiona els esperits del melodrama de finals del segle passat a la D.W. Griffith amb ciència ficció. Enllaç: IMDB. Sean Price Williams (Wilmington, Delaware, EUA ). Resideix a Nova York. Director de fotografia de llarga trajectòria, habitual del cinema independent de ficció i documental, i cineasta, que anteriorment ha dirigit curts i codirigit “Eyes find Eyes” (2011). | VI. The Match Factory |

De Pierre CRETON, “Un prince” / “A Prince”. Durada: 1h22. Producció França. Amb Manon Schaap, Pierre Barray, Vincent Barré, Antoine Pirotte, Pierre Creton. Guió: Pierre Creton. La història de l’adolescent Pierre-Joseph que s’incorpora a un centre de formació per convertir-se en jardiner. Allà coneix la Françoise Brown, la directora; l’Alberto, el seu professor de botànica i l’Adrien el seu patró, que són factors determinants en el seu aprenentatge i en el descobriment de la seva sexualitat.40 anys després apareix en Kutta, fill adoptiu de la Françoise Brown de qui sempre ha sentit parlar. Però en Kutta, que s’ha convertit en el propietari de l’estrany castell d’Antiville, sembla que busca alguna altra cosa que no pas un simple jardiner. Comentari de la Quinzena: Una educació sentimental en forma d’herbari: diverses veus en off es tornen per acompanyar el viatge d’un jove que ha vingut a estudiar a una escola de jardiners. Els personatges mai parlaran per si mateixos, però no estan tancats com papallones de col·leccionisme: estan plens de desitjos. Caçadors, planteristes, apicultors… El camp torna a ser una zona altament erògena, botànica i sexualitat floreixen juntes en la nova pel·lícula d’un gran cineasta camperol francès. Enllaç: IMDB. Pierre Creton (Seine-Maritime, França, 1966). Artista, director, guionista, muntador, director de fotografia. Va estudiar a l’Escola de les Belles Arts de Le Havre; però a partir de 1991, enllestits els estudis, va esdevenir obrer agrícola, amb feines com apicultor o pastor de vaques, que el van dur a fer pel·lícules sobre el vincle amo/esclau o sobre les relacions que establim amb els animals. Autor d’una vintena de films, viu a Normandia, al País de Caux, que filma molt sovint. | DF: JHR Films.

Setmana de la Crítica.

D’ Amjad AL RASHEED, “Inshallah a boy” / “Inshallah un fils” / “Inshallah Walad” / “ان شاء الله ولد”. Durada: 1h53. Producció Jordània-França-Aràbia Saudí-Qatar. Amb Mouna Hawa, Haitham Omari, Yumna Marwan, Salwa Nakkara, Mohammad Al Jizawi, Eslam Al-Awadi, Celina Rabab’a, Sereen Hulailhel. Guió: Amjad Al Rasheed, Rula Nasser i Delphine Agut.Jordània, avui en dia. Ran de la mort del seu marit, la Nawal, d’uns trenta anys, ha de bregar pel que ella considera que és l’herència de la seva filla única, en una part del món en què tenir un fill ho canvia tot. Comentari de la Setmana: retrat commovedor de Nawal, treballadora domiciliària, vídua i mare d’una nena, que lluita com una lleona per la seva independència. És l’actriu palestina Mouna Hawa qui encarna aquesta lluitadora. Atorga a aquest personatge determinat i lluminós la dimensió de les grans heroïnes del cinema. Enllaç: IMDB. Nota: òpera prima. Amjad Al Rasheed (Amman, Jordània, 12.06.1985). És autor de curtmetratges premiats en festivals àrabs i internacionals. | VI: Pyramide | DF: Pyramide.

ACID.

De Maciek HAMELA, “In the Rearview“. Durada: 1h25. Producció Polònia-França. Guió: Maciek Hamela. Un vehicle polonès recorre les carreteres d’Ucraïna. A bord, persones evacuades ran de la invasió russa. La furgoneta esdevé un refugi fràgil i transitori, una zona de confidències i confessions d’exiliats que només tenen un objectiu, fugir de la guerra.

De Nicolas PEDUZZI, “État limite“. Durada: 1h42. Producció França. Guió: Nicolas Pedruzzi. Hospital públic de Beaujon, Clichy. El departament de psiquiatria només té un psiquiatre. El Dr. Jamal Abdel Kader s’esforça, desafiant els imperatius del rendiment i la manca de mitjans, per agafar temps i tornar la veu als seus pacients. Però, com curar-se en una institució malalta?

De Chiara MALTA i Sébastien LAUDENBACH, “Linda veut du poulet“. Durada: 1h13. Producció França-Itàlia. Animació. Amb les veus de Mélinée Leclerc, Clotilde Hesme, Laetitia Dosch, Esteban, Patrick Pineau, Claudine Acs. Guió: Sébastien Laudenbach i Chiara Malta. A la Linda l’ha castigada injustament la seva mare, Paulette, que faria qualsevol cosa perquè la perdonés. Fins i tot una gallina amb pebrots, ella que no sap cuinar. Aquell pollastre que havia fet el seu pare aquell dia… Però hi ha vaga. A tot arreu hi ha la vaga!

De Sonia BEN SLAMA, “Machtat“. Durada: 1h22. Producció Tunísia-Líban-França-Qatar. Amb Fatma Khayat, Najeh Ghared, Waffeh Ghared. Guió: Sonia Ben Slama. Mahdia, Tunísia. Fatma i les seves filles, Najeh i Waffeh, treballen com a “machtat”, músics tradicionals de noces. Mentre la gran, divorciada, intenta tornar a casar-se per fugir de l’autoritat dels seus germans, la més jove busca la manera de separar-se del seu marit violent.

Cinema a la Platja.

“Males terres” / “Badlands”, de Terrence Malick (1973). Durada: 1h33. Producció EUA. En record del productor Ed Pressman.

FOTO DE L’APUNT: “Indiana Jones i el dial del destí”, de James Mangold.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!