Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 de maig de 2025
0 comentaris

Dijous 15 de maig, a Canes 2025

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.
Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.
A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Dijous 15 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO: “Sirât” (Pyramide).

D’Óliver LAXE, “Sirât”.

Producció: Catalunya, Espanya, França. Any: 2025. Durada: 2h.

Sinopsi: Al Marroc, al massís desèrtic del Saghro, un pare (Sergi López) i el seu fill arriben a una rave remota a les muntanyes del sud del Marroc. Busquen la Marina —filla i germana—, que va desaparèixer fa uns mesos durant una d’aquestes festes interminables. Immersos en la música electrònica i en una llibertat crua que els és aliena, en distribueixen incansablement la foto. L’esperança s’esvaeix, però persisteixen i segueixen un grup de ‘ravers’ fins a una última festa al desert. A mesura que s’endinsen en la immensitat ardent, el viatge els confronta amb els seus propis límits. Tràiler: VO.

Amb: Sergi López (el pare), Bruno Núñez (el fill), Jade Oukid (Jade), Tonin Janvier (Tonin), Richard Bellamy (Bigui), Stefania Gadda (Stef), Joshua Liam Henderson (Josh).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, també: Sergi López tornarà al Festival de Canes! | I més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) s’ha projectat aquest dijous causant un fort impacte en la projecció que se n’ha fet al Grand Auditorium Lumière. Protagonitzada per Sergi López, en el paper d’un pare que busca desesperadament la seva filla en una festa ‘rave’ enmig del desert del Marroc, “Sirat” és un film molt original, sorprenent i imprevisible, que juga constantment amb les expectatives del públic, especialment en una segona part que té alguns girs de guió inesperats que convé no desvetllar / (..) El film de Laxe agafa el nom de la tradició àrab, en la que Sirat significa camí en una doble acepció física i espiritual, i a més és el “pont que uneix l’infern i el paradís”. Una significació que pren tot el sentit en aquesta peculiar road-movie plena de perills. El film comença en una festa ‘rave’ que té lloc a l’interior del Marroc -tot i que aquesta part en realitat es va rodar a Terol- i a la que arriben Luís (Sergi López) i el seu fill Esteban (Bruno Núñez). Tenen indicis que Mar, la seva filla i germana de la que no saben res des de fa sis mesos, podria ser en aquella festa. Després d’anar ensenyant la seva fotografia, descobreixen que ningú l’ha vist, però algú els diu que podria ser en una altra festa, que suposadament s’està celebrant a les profunditats del desert marroquí, prop de la frontera amb Mauritània. A partir d’aquesta pista, comencen un viatge cap a allò desconegut, en un periple en el que s’endinsen en un territori feréstec que els posarà a prova a nivell físic i emocional / Amb aquest material, Laxe ha rodat la que sens dubte és la seva pel·lícula més ambiciosa. (..) Suposa un cert gir en la carrera del director gallec per, sense perdre part dels elements que l’han anat definint com a autor, virar cap a un contingut amb un format menys intimista, amb unes dimensions de producció més grans i possiblement buscant un públic més ampli / Tot i això, aquest gir no es contradiu amb la vessant transcendent i espiritual que sempre han tingut les seves pel·lícules, ni amb la fascinació pel paisatge, que una vegada més s’integra de forma modèlica com un element fonamental de la trama / “Sirat” compta amb una interpretació esplèndida de Sergi López. L’actor vilanoví tira d’experiència per tirar endavant un paper gens fàcil, i la pel·lícula es beneficia també del gran treball de fotografia al desert de Mauro Herce, que ja va col·laborar amb Laxe a “O que arde” (..).

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Quan acabi el Festival de Canes i els periodistes acreditats fem un llistat mental de les escenes vistes, les que no ens podrem treure del cap, segurament no faltarà en cap llista la que trenca per la meitat “Sirât”, la pel·lícula del cineasta gallec Oliver Laxe –amb producció i bona part de l’equip català i el segell de la productora de Pedro Almodóvar (..) / (..) Laxe empelta aquesta croada familiar en el món de música electrònica i nomadisme vital dels ‘ravers’, gairebé una tripulació pirata –i família escollida al marge de la societat– que interpreten actors sense experiència, habituals de les ‘raves’. “Vam voler privilegiar la veritat”, explica el director, que va recórrer diverses raves per fer el càsting. “El que m’agrada és que són una gent que exhibeix les seves ferides i fragilitats. Arriben a un límit, es rendeixen i s’assumeixen a ells mateixos, i això em commou” / La idea de la rendició pren força quan la pel·lícula arriba a l’escena en què es trenca, quan la tragèdia pren el protagonisme i arrasa la resta de consideracions. És també el moment que revela la seva naturalesa de viatge interior que va del dolor més profund a la il·luminació espiritual, i del trauma a la revelació. “Per a mi la fe és la capacitat de l’ésser humà d’acceptar en totes les tragèdies i obstacles que li posa la vida una misericòrdia i, fins i tot, un regal, una oportunitat per créixer –assegura Laxe–. I al final de la pel·lícula entenem que la vida és així, plena de corbes, beneïdes siguin, i que fem el que podem” / (..) En el viatge espiritual de “Sirât” juga un paper clau la presència terrenal de Sergi López, un home enfrontat a unes circumstàncies extremes. “És un senyor convencional i anodí, com jo, que es troba un món extraterrestre de marcians que el miren com si fos ell, el marcià”, comenta López (..).

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) si finalment no ho aconsegueix [fer-se un lloc al palmarès], si el jurat troba en la selecció prou excel·lència cinematogràfica com per haver de deixar fora del repartiment de guardons una obra tan aclaparadora com “Sirat”, haurem viscut una de les millors edicions de Cannes en molt, molt temps / (..) Barreja extremadament singular de western, road movie i disquisició metafísica similar a la que el seu director va oferir a “Mimosas”, des de la primera seqüència ens presenta un pare –majúscul Sergi López– i el seu fill (..). No és sinó el punt de partida d’un tremebund viatge de no retorn que, acompanyant un quintet multinacional de ‘ravers’ aquest home portarà a terme tant a través del desert nord-africà (..) com de l’interior de la seva pròpia ànima, i que alternadament evoca referents com “Centaures del desert” (1956), “Carga maldita” (1977), “Mad Max 2, el guerrer de la carretera” (1981) i una versió d’”Apocalypse now” (1979) en què el riu ha sigut convertit en sorra i pols, i en lloc de soldats hi ha gent de festa esguerrada amb tirada a l’LSD / “A mi em fascina el cine de gènere”, explicava Laxe ahir al parlar d’aquests models. “Unir cultura popular i alta cultura em serveix d’eina per ajudar el públic a pujar a cavall del meu cavall, i així portar-lo on vull que arribi”. En qualsevol cas, en certa manera, “Sirat” també es pot considerar la pel·lícula més radical del seu director, (..) per una successió del tipus de decisions argumentals que deixen l’espectador amb el rictus paralitzat pel desconcert (..). I mentre assalta els nostres sentits, Laxe troba una manera particularment intrèpida de reflexionar tant sobre l’estat de les coses en un present assolat per la polarització política, la crisi espiritual, l’hedonisme com a forma de fugida i la fracturació familiar com sobre el poder terapèutic i guaridor de la mort (..).

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: (..) arriscada i temerària (..). El motiu del viatge, sobretot aquell predisposat a l’imprevist, a la incertesa, al desconegut, té sempre quelcom d’aventura física i, també, d’experiència transformadora. Com indica a l’inici amb el significat de la paraula àrab ‘Sirat’, el qual apunta a la prima línia que separa el paradís de l’infern, La pel·lícula serà al capdavall una espècie de viatge a enlloc, un camí sense retorn, una travessia traumàtica. La pel·lícula de Laxe resulta radical, suïcida, lluny de les convencions, els tòpics i l’aspecte més bucòlic de la vida del desert. Laxe treu un grat profit del paisatge rocós, barreres naturals quasi insalvables, i torna a rodar bona part de la pel·lícula en paisatges feréstecs del Marroc, com abans havia fet a l’esmentada ‘Mimosas’ (2016). La pel·lícula de Laxe és també un retrat d’una colla de desclassats, quasi una tribu del desert, una espècie de freaks que es traslladen amb camionetes com els carros d’una troupe d’un circ nòmada (..).

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: Les potents imatges del desert saharià, filmades amb mestratge per Mauro Herce, han fet que “Sirat”, d’Oliver Laxe, irrompés amb força en la secció oficial a concurs del Festival de Canes, tot i que sembla haver-hi hagut una recepció bipolar: no tothom entra en el trànsit amb una certa palpitació mística que busca el cineasta gallec, que invoca amb el mateix títol i una cita inicial un passatge de l’Alcorà sense esmentar-lo: (..) i és així que els personatges del film (..) viuran una tragèdia que, en paraules del director, representa una oportunitat de transformació i de “creixement” si hi la fe que permet acceptar qualsevol circumstància adversa, fins la més terrible. En fi, si es tracta d’una qüestió de fe i de veure-hi tancant els ulls, no tothom hi combrega / El cas és que en començar “Sirat”, pel·lícula amb participació catalana (Los desertores Films/Uri Films, d’Oriol Maymó) en una producció que sembla liderada pels germans Almodóvar pel seu reclam, uns grans altaveus s’instal·len en un paratge desèrtic per tal que esclati la música electrònica (aportada per Kangding Ray) que, amb el consum de substàncies lisèrgiques, fa que una multitud entri en trànsit. Allà hi arriba l’home (Luis/Sergi López) que, amb el fill petit Esteban /Bruno Núñez), busca la seva filla (..). Això fa que la pel·lícula transiti entre el cinema d’aventures apocalíptic (“Mad Max”) i el ‘western’ errant (“Centaures del desert”) mentre el grup afronta diversos obstacles (..). Fins que, de manera inesperada, arriba la tragèdia. Resulta certament xocant sense que hi hagi cap recreació en el dramatisme, però pot semblar un cop d’efecte que es reproduirà uns quants cop més amb la idea (òbvia) que el món és ple de perills: un camp de mines / No hi ha dubte de la potència visual de “Sirat”. D’aquí, hi ha qui diu haver entrat en trànsit, com si s’acordés en els moments d’estat lisèrgic dels ‘ravers’ que travessen el desert, i la visió d’aquest mateix els dugués a l’experiència del sublim en què la petitesa davant de la naturalesa immensa projecta cap a l’infinit; però també és possible sentir-se aliè(na), com en el cas d’aquesta cronista, a la mística lisèrgica d’Oliver Laxe (..).

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: (..) [Jean] Rouch era antropólogo, inventó el cinéma-verité, pero quedó fascinado por la fuerza de lo misterioso, por la irracionalidad que surgía en el interior del trance. Oliver Laxe siente también una fascinación por lo invisible, pero el Rave no es más que el punto de partida de un relato que esconde muchos otros relatos, de una película que esconde otras películas. El resultado es una obra en algunos momentos fascinante y en otros muy dispersa que se sitúa entre la épica y lo místico, entre lo verosímil y lo alegórico / (..) Oliver Laxe propone un viaje alegórico en el que se parte del éxtasis para ir hacia la angustia. Al final quiere hablarnos de los rodeos humanos que debemos llevar a cabo hasta la salvación. Durante el trayecto es cuando los relatos se bifurcan, las referencias a viejas películas se acumulan. Los seres amputados que han desertado la civilización viajan hasta otra hipotética fiesta en otro lugar del desierto. Por el camino atraviesan zonas pedregosas, buscan gasolina, suben por montañas escarpadas y tragan mucho polvo. Podríamos estar ante una versión calmada de “Mad Max, Fury Road” de George Miller, pero las pruebas y los obstáculos que deben afrontar los camiones y la tensión vivida entre las escenas nos pueden recordar a “El salario del miedo” de Henry Georges-Cluzot. Todo parece moverse según una cierta lógica interna de la aventura y de un discurso sobre la integración en la alteridad, hasta que estalla un golpe de efecto. El éxtasis puede dar paso al arrebato que se impone y satura la pantalla. El movimiento se diluye y los centauros del desierto se convierten en la patrulla perdida. El mal está allá, es invisible. Como en la vieja película de John Ford, está oculto, pero erosiona la comunidad. “Sirat” demuestra la gran habilidad que el cineasta de origen gallego posee para explorar aquello que ningún otro director explora. Sin embargo, también hay la dudosa necesidad de construir un significativo golpe de efecto para descolocar y cambiar de registro, para reafirmar la fuerza simbólica de un discurso místico que a veces cae en la obviedad.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: Adentrarnos en el viaje fílmico que Oliver Laxe (..) propone con “Sirât” exige situarnos algo más allá de su mero bastidor argumental para dejarnos sumergir en una experiencia inmersiva que tiene tanto de descenso a los infiernos como de búsqueda del paraíso (..). El pretexto narrativo (la búsqueda que un padre y su hijo pequeño llevan a cabo -..-) se descubre enseguida como un mero andamio –ciertamente endeble, si se quiere– que debe sostener la inmersión que conduce fatalmente a los abismos de lo telúrico y de lo simbólico. Y se trata de un andamio que puede resultar harto conflictivo cuando la crueldad hace acto de presencia por primera vez (imposible hacer aquí un ‘spoiler’), pero que –arropado por una puesta en escena de gran fuerza visual y de notable potencial metafórico– consigue llegar a difuminarse cuando la experiencia sensorial y dramática se abre a múltiples lecturas y consigue conquistar su propia organicidad / / Para entonces, la película nos tiene ya agarrados por el pescuezo y empezamos a comprender que ese primer incidente no es otra cosa que la antesala del infierno que vendrá después (una vez varados los protagonistas en un llano desolado y calcinado por el sol), de una catástrofe que no puede desvincularse –en términos simbólicos– de la que vive hoy en día el continente africano y que conduce a un desenlace bajo el que reverberan, simultáneamente, la búsqueda irrenunciable del paraíso (¿el viaje a La Meca, en términos de confuso ideario musulmán…?), la huida del infierno (¿la emigración masiva hacia un destino mejor…?) y el viaje hacia ninguna parte, hacia la nada, en un itinerario sin destino (esas vías del tren, de la manera en que son filmadas), que por lo demás se vale a sí mismo en términos de prosa narrativa sin necesidad de las apoyaturas simbólicas que a la vez genera por su propia fuerza expresiva y por su potencia formal / / (..) Película quizás inevitablemente controvertida que va a generar aquí en Cannes, en un festival cada vez más puritano y más ‘políticamente correcto’, un debate y posiblemente una polémica que esperemos no la perjudique.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Tras un comienzo muy prometedor, el nuevo film del director de “Todos vós sodes capitáns” (2010), “Mimosas” (2016) y “Lo que arde” (2019) cae en las redes de la crueldad y la tentación del sadismo / (..) “Sirât” (..) resultó una profunda decepción, sobre todo porque su primera mitad es realmente notable / (..) Es el potente inicio de un film con mucho de místico, pero también de alucinatorio, de lisérgico, con un trabajo de fotografía, edición y sonido prodigioso / (..) De a poco, esos dos extraños son incorporados a una suerte de familia de marginados, rebeldes y tullidos (a uno le falta un brazo, a otro una pierna) en una entrañable película de aventuras, una road movie con algo de “Mad Max” y “Fitzcarraldo”. Pero, promediando las dos horas de relato, las tragedias que se venían insinuando estallan y de la peor manera. No vamos a spoilear nada, pero de golpe Laxe se pasa al “bando” de los Lars Von Trier, los Michael Haneke y los Michel Franco con un nivel de crueldad y sadismo, una andanada de golpes bajos, de manipulaciones emocionales, de efectismos para los que no estábamos preparados y su filmografía nunca había transitado (..).

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Una suerte de western existencial combinado con una ‘trip movie’ que se transforma en un ‘sorcerer’ en el desierto, “Sirât” es una película curiosa, entre fascinante e inexplicable, capaz de sorprender con una escena inquietante en un momento para coquetear con el absurdo unos pocos minutos después. Como si fueran tres películas consecutivas en una que se continúan de una forma un tanto caprichosa, el film rodado en el desierto de Marruecos por el realizador gallego seguramente producirá reacciones encontradas, entre los que entrarán fascinados en su singular discurso cinematográfico y los que todavía se están preguntando qué conclusiones sacar de todo esto / En lo personal, estoy más cerca de esta última postura. Es innegable que Laxe tiene talento, que es un cineasta creativo, personal e iconoclasta, pero no tengo muy en claro qué es lo que quiso hacer acá y si lo consigue o no. En términos puramente narrativos, el guión que coescribió con el argentino Santiago Fillol es bastante simple. (..) / (..) De ahí en más estamos en una ‘road movie’ que va tomando distintas características. Primero es pausada y se centra en las dificultades del terreno y en la capacidad de los autos para avanzar por los serpenteantes caminos, para luego mutar en algo más peligroso y preocupante, en especial a partir de un hecho trágico que transforma lo visto hasta entonces en un mero paseo turístico. De la angustia a la desesperación hay un par de pasos y “Sirât” va levantando la apuesta cada vez más en los minutos que quedan, haciendo volar por los aires las convenciones eurocentristas de lo que es estar en un territorio inhóspito, sorprendente y peligroso. Algo así como la revancha africana a tantos años de maltrato en el Viejo Continente / Pero estas son, como cualquier otra, conclusiones apresuradas, conjeturales, que no se desprenden por sí mismas de una película que procede de una manera simple, directa, sin discursos ni psicologismos al uso y sin mucho contexto para entender quién es quién y qué les pasa. La película se vuelve más intensa, más nerviosa, más caprichosa y un tanto absurda con el paso de los minutos, mientras uno ve que los personajes más que liberarse se encierran, más que rebelarse son aprisionados tanto por la naturaleza que los rodea como con lo que la historia y la mano del hombre han hecho con ella / Filmada con una visión muy clara de cómo mostrar el paisaje desértico por el DF Mauro Herce sin regodearse alucinado por los efectos que esa inmensidad puede generar (..), “Sirât” busca producir un efecto de inquietud, hastío, angustia y sorpresa sucesivamente, mientras uno se pregunta el sentido de todo lo que está viendo y si los nervios que produce son recursos válidos o mera perversidad / Del combo de referencias que uno toma para pensarla, me quedo con “Sorcerer”, la también alucinada película de William Friedkin que tenía un camión con explosivos atravesando un selvático terreno lleno de peligros. Acá cambia el paisaje por uno desértico, los personajes tienen otros modos que los de aquel film –no buscan hacer dinero sino escapar de él–, pero al final el destino que les espera es bastante parecido. Así, mientras la música tecno sigue resonando como un eco de lo que en un momento fue una fiesta, el mundo se vuelve a parecer al que conocíamos y la experiencia concluye con más preguntas que respuestas.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) In the Quran, the concept that gives its title to Sirât [+], the extraordinary film by Óliver Laxe which just sent the competition of the 78th Cannes Film Festival into another dimension, is a bridge suspended over Hell, “thinner than a hair and sharper than a sword”. It’s on its allegorical crossing, in the middle of the Moroccan desert, on a background of the approaching end of the world and to the beat of immersive techno music, that the Spanish filmmaker follows a group of Europeans. These five deserters of society, perpetually searching for rave parties, are joined by a father and his young son who are looking for a missing girl / (..) Under its epic and dramatic aspects, which are very concrete and drowned in the modern twirling dervish music of Kangding Ray, Sirât offers a vertiginous mystical and metaphysical trip under natural psychotropics. Through the eyes of Luis and his son, once the first obstacles are overcome, another world of more invisible cluse reveals itself, full of peril as extreme emotions rise explosively towards darkness (under a merciless sun). Recycling many genres (a touch of Mad Max, a zest of Zabriskie Point, and the Tawaf ritual at Mecca) and following the subtle thread weaved in his previous works (including Mimosas [+] and Fire Will Come [+]), Óliver Laxe fully carries the spectator away and masterfully succeeds in creating an unforgettable (yet absolutely not experimental) experiential film about man and the world, the collective and the individual, being and nothingness, radicality and universality, the intimate and the cosmic, that is better traversed without thinking in order to enjoy it to the fullest (..).

Luc Chessel, a l’article per a Libération: En transe, c‘est l’état, visuel et sonore, dans lequel “Sirat” d’Oliver Laxe nous laisse, à la fois hagards et lucides, déboussolés et recentrés, à la fois choqués et étrangement guéris, au bout de ses deux heures lancées à travers le désert. Ce serait aussi bien deux mille ans, deux minutes / (..) Leurs chars, blindés antiautoritaires lancés à toute allure dans des tempêtes de sable et sur des bords de gouffres, tractent le petit utilitaire de ville de Luis et Esteban à travers bien des obstacles. Et bien que le film semble se placer du point de vue non initié des nouveaux venus, il est en même temps, dès l’abord, et de plus en plus, dans l’état de sa bande de teufeurs : un état lysergique et mystique, indistinctement. Le psychédélisme qui gouverne ici les plans et les corps – en rythme et en accord avec la musique de Kangding Ray qui s’affranchit de toute enceinte pour envahir le ciel, le vent, la bande-son – est certes une exultation mais aussi un essai sur soi-même, la quête d’états expérimentaux, de nouvelles versions de l’accord entre l’esprit et le corps, grand thème de la métaphysique et du cinéma d’Oliver Laxe, le premier cinéaste galicien soufi, de “Mimosas” (2016) à “Viendra le feu” (2019). Sur cette voie de la désertion des modes d’existence habituels, ce chemin de l’exode hors des centres, hors du monde et hors de soi, de rudes épreuves attendent les personnages. Elles changeront tout le sens du voyage au gré d’un basculement brutal, inouï, du film sur lui-même, sur eux, sur elles, sur nous / Alors les BPM transis, mélodiques, réverbérés, ces boums-boums du destin qui semblaient avancer en parallèle du film, comme un second espace-temps sonore suspendu au-dessus du monde, dont les vibrations planaient sur les vies, se rabattent soudain sur l’image et tout ne fait plus qu’un, les deux espaces se rejoignent : son et image, paradis et enfer, accident et destin filent ensemble sur le chemin étroit d’une fable sous acide dans le désert / C‘est violent, spirituellement, physiquement, et sans jamais être gore, par moments insoutenable (de suspense, d’action, de fiction, de sens : de cinéma quand il joue à la vie à la mort). Une sorte de savoir nous est délivré, comme sous ‘ayahuasca’ narratif, à la fois ésotérique et exotérique, crypté et simplissime, tout comme le film se cherche un chemin entre le radical et le mainstream, où en termes d’influence les apologues modernes, croyant en une beauté non construite du monde, à la Tarkovski ou Antonioni, s’allient à des chars de guerres plus de bric et de broc, “Mad Max” de George Miller, “Sorcerer” de Friedkin, et autres péplums défoncés, westerns ‘raveros’, prisonniers et prisonnières du désert intérieur et extérieur, aux profonds et hybrides artifices : comme la trance, l’acid, la techno, l’ambient, sont des composés de céleste et d’électronique, chants bidouillés de dieu et de machine. Ça va où ? L’exode comme seule contrée, le deuil comme seul espoir, la descente comme avenir, tout laisser derrière soi dans une grande explosion. ‘Mad’ Laxe fait tout péter. Son cinéma du diable est un art de la fin des temps. Cannes est son after. A la sortie de la salle, jeudi, un fêtard en costard, déchiré, menaçait : la palme, ou on brûle tout.

Gianluca Arnone, a la ressenya per a Cinematografo: Un viaggio ipnotico e sacro tra deserto e rave: Óliver Laxe fonde immagine, suono e trascendenza in un’esperienza cinematografica unica, mistica e sensoriale / C’è un momento, in “Sirāt”, in cui il suono smette di accompagnare e comincia a guidare. Non più colonna sonora, ma colonna vertebrale. Il film pulsa. Respira. Si fa carne e vibrazione. E allora capisci che quello che stai guardando non è un film. È una danza. È un rito. È un richiamo / Laxe – il visionario pellegrino del cinema europeo, cresciuto nel vento di Galizia e poi rigenerato tra dune, piste sabbiose, zikir e polvere – ha fatto il suo film più grande. E anche il più intimo. “Sirāt”, prodotto dai fratelli Almodóvar, è un attraversamento. Il titolo lo dice, senza sconti: il ‘sirāt al-mustaqīm’ è il ponte finale, quello che ogni anima deve percorrere alla fine dei giorni. Più sottile di un capello, più affilato di una spada. Si passa o si precipita. Ma qui, in questo deserto che non è un luogo ma uno stato, il ponte non è dopo la vita: ‘è la vita stessa’ / Il racconto? Un padre cerca la figlia. Ma ogni parola è troppo. Ogni frase è già troppo tardi. Perché “Sirāt” non si racconta. Si ascolta come un canto lontano. Si subisce come una febbre. Si vive come un sogno – o un incubo – che ha scelto un ritmo preciso per mostrarsi: quello della techno, del respiro affannato, del fuoco che divampa. Il film comincia come un road movie e finisce come un’apocalisse mistica. Ma già dopo pochi minuti siamo altrove. Il confine tra cinema e sogno è già saltato. Siamo dentro un battito continuo, una percussione che evoca, che smuove, che ‘guida’ / Sergi López – volto che ci ricorda che siamo ancora nel mondo – è l’ultima ancora che ci lega al reale. Ma poi si dissolve anche lui, come tutti. Come tutto. I personaggi si smaterializzano nel paesaggio, si fanno polvere, eco, traccia. La narrazione si sfibra. L’immagine non spiega, non mostra. Chiama. Come un muezzin interiore / Laxe, convertito all’Islam e devoto alla sapienza sufi, non mette in scena la religione. La ‘compone’, la ‘incarna’. “Sirāt” è un film mistico, ma non parla del divino. Lo fa vibrare, come un tamburo. La musica – techno, rave, industriale, firmata Kangding Ray – si mescola ai canti spirituali come in un dhikr impazzito. Come nelle ‘cerimonie dei dervisci rotanti’, non c’è più distinzione tra il ritmo e il corpo. Tutto gira. Tutto sale. Tutto brucia / Ecco il miracolo: il rave, in Laxe, è il nuovo zikir. La trance psichedelica è una preghiera. L’abbandono dei sensi è l’unico modo per riacquisirli. In questo, Sirāt è un film sufi senza mai citarlo. Ma la struttura è quella del viaggio iniziatico, dell’estinzione dell’io (‘fanā’’) per fondersi con il tutto. È ‘l’estasi come metodo di conoscenza’. Come insegnava Ibn ‘Arabi, «il vero viaggio non è cercare nuovi paesaggi, ma nuovi occhi». E questo film ci costringe a cambiare pupilla, pelle, battito / Si pensa a Tarkovskij, certo, ma anche a Gaspar Noé, a Jodorowsky, al primo Herzog lisergico. E forse ancora di più a Maya Deren, la sacerdotessa della trance cinematografica. Laxe è vicino a loro non per estetica, ma per fede. Una fede nella potenza scatenante dell’immagine, nel potere esoterico della forma / E se l’immagine è il corpo del film, il suono è la sua anima. La techno qui non è colonna sonora modaiola, ma metodo spirituale. Come nel trancecore degli Infected Mushroom o nelle composizioni sacro-industriali di Arvo Pärt remixato da un dio minore della notte, la musica non è decorativa, ma operativa. Ci lavora dentro. Ci trasforma. È il battito cardiaco del divino che non si vede, ma si sente / A un’ora e ventisei, tutto esplode. Letteralmente. Ma non è uno spettacolo. È una rivelazione. Come il big bang dell’anima. Una deflagrazione sensoriale e mistica. Il tempo si ferma. Lo spazio si liquefa. E ci ritroviamo sospesi su quella linea sottile tra luce e buio, tra il Paradiso e l’inferno, che è il Sirāt. E capiamo che il deserto, con la sua nudità, è solo un modo per vedere di più. Come il buio nei mistici medievali. Come il silenzio dei monaci. Come la trance dei visionari (..).

Més ressons de la projecció del film: Roger Koza, l’article per a Con los ojos abiertos | Gregory Coutaut, la crítica per a Le Polyester |

FOTO: “Dossier 137” (©Fanny Degouville – Haut et Court).

De Dominik MOLL, “Dossier 137“ / “Case 137”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h55.

Sinopsi: Aparentment, el dossier 137 és un cas com tants d’altres per a la Stéphanie, investigadora de l’IGPN, la policia dels policies. Una manifestació tensa, un jove ferit per un tret d’LBD, circumstàncies a aclarir per a establir-ne la responsabilitat. Però un element inesperat torbarà la Stéphanie, per a qui el dossier 137 passarà a ser més que un simple número.

Amb: Léa Drucker (Stéphanie), Yoann BlancAntonia Buresi, Kévin Debonne, Jonathan Turnbull (Benoit Guérini), Mathilde Roehrich (Carole Delarue), Guslagie Malanda (Alicia Mady), Stanislas Merhar (Jérémy).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) “Dossier 137”, examina assumptes com la brutalitat policial, la inacció burocràtica i la corrupció institucional a través del retrat d’una detectiva d’assumptes interns que investiga amb gran ímpetu –fins i tot arribant a traspassar límits ètics– un grup d’agents que van ferir greument un jove innocent durant les protestes dels armilles grogues que van tenir lloc a París el 2018, fins que arribat el moment comprèn que els seus caps no volen aclarir la veritat. El seu director, el francès Dominik Moll, incorpora al metratge fotografies i vídeos reals capturats durant les esmentades manifestacions, i tant aquest material d’arxiu com la posada en escena naturalista i funcional emfatitzen la versemblança de la pel·lícula tot i que, d’altra banda, aquesta falta d’estilització l’envolta d’un aire genèric. En realitat, seria una obra més aviat anodina si no fos per l’impecable treball protagonista de Léa Drucker.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) A poc a poc, Moll va perfilant amb minuciositat el retrat de la fragilitat dels mecanismes que, en teoria, han de vigilar les actuacions de les forces de l’ordre, tot i una escena final que cau en el pamflet amb un xantatge emocional incoherent amb la sobrietat precedent. Però el que vol “Dossier 137” és, per damunt de tot, agitar un debat social necessari, i en aquesta opció legítima hi ha la seva gran virtut i la seva principal feblesa com a obra cinematogràfica.

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) excel·lent Lea Ducker (..). Una pel·lícula discreta, però impecable.

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: (..) Cinema notable, tan efectiu com eficient, en què sobresurt Léa Drucker, actriu francesa que reincideix a Canes després de protagonitzar els últims anys films a competició com ‘El último verano’ (2022, Catherine Breillat) o ‘Close’ (2021, Lukas Dhont).

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) un film que barreja el cinema polític amb la radiografia meticulosa d’un cas policial. Inspirant-se en fets reals (..), Dominik Moll construeix un film absorbent (..). Protagonitzada per Léa Drucker -primera aspirant seriosa al premi d’interpretació femenina- “Dossier 137” combina el rigor i credibilitat en l’exposició dels fets amb la capacitat de plantejar un debat de primer nivell que no només afecta França sinó molts altres estats, el de la impunitat policial i de qui posa límits al monopoli de la força dels cossos policials.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En 2021 se estrenó un documental titulado “Un pays qui se tient sage -El monopolio de la violencia-” dirigido por David Dufrene, en el que se criticaban los abusos policiales llevados a cabo para reprimir el movimiento de los Gillets Jaunes franceses. El documental que fue nominado a el César sirvió para sacar a la luz cuestiones como las torturas policiales, las represiones en las manifestaciones y los silencios administrativos. Con motivo de las numerosas críticas recibidas contra la policía, el Ministerio de Interior creó una comisión policial dedicada a investigar ciertas actuaciones que acabaron con algunos ojos vaciados o amputaciones de algunos manifestantes. Dominik Moll parte de este contexto en “Dossier 137” -realizada después del éxito de “La noche del 12”- para realizar una contundente película de denuncia policial que acaba sacando a la luz un gran tema como es la hipocresía de un estado que crea comisiones éticas para luchar contra los desvíos policiales en una sociedad de derecho pero que no puede llevar a cabo castigos porque comprometen el buen nombre de los cuerpos. (..) La verdad puede herir y la República Francesa debe defender su cuerpo, aunque este haya actuado al margen del respeto a los derechos humanos. Moll parte de estas premisas para preguntarse qué pasa cuando una mujer que conoce la policía por dentro es acusada de perseguir a sus compañeros, en vez de perseguir a delincuentes. Moll acaba realizando un thriller político contundente, que encuentra los matices necesarios para otorgar complejidad a la situación, apoyándose en un excelente guion y un excelente sentido narrativo. Moll quiere hacer una película de denuncia de la política de Emmanuelle Macron, pero en la que tampoco se obvia la complejidad de un movimiento en el que, tras el descontento, no había unas fuertes bases ideológicas. Por otra parte, la película es también una obra de género que no estaría demasiado lejos de cierto cine de denuncia a lo Sidney Lumet.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) A partir de esos elementos propios del documental (la investigación y reconstrucción de los hechos), el siempre solvente Moll y su coguionista Gilles Marchand (participó también en “Enzo”) conciben un entramado psicológico y dramático que funciona de forma muy convincente en buena parte de las casi dos horas de relato. El cierre -más propio de la denuncia pura y dura con algo de bajada de línea- quedará para el debate extra e intracinematográfico, pero no hay dudas de que “Dossier 137” es un film valioso, pertinente y poderoso.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) Stéphanie (Léa Drucker) está a cargo del departamento de Asuntos Internos que se ocupa de estos casos ligados muchas veces a excesivos o desproporcionados usos de la violencia policial. Y solo de esas marchas lleva decenas y decenas de reclamos y casos a seguir. Pero hay uno que prueba ser más problemático y complicado que otros, y que aparece cuando una angustiada madre viene a reclamar. Allí, la humilde pero decidida señora le cuenta a Stéphanie que su hijo está internado con severas lesiones cerebrales y que quiere denunciar la agresión policial que lo dejó así. Ella no estaba presente en el momento –sí estaba un amigo del chico que tras eso terminó en la cárcel– y Guillaume no está en condiciones de hablar, por lo que la mujer se pone a investigar / “Caso 137” será la crónica de esa investigación, una que parece seguir paso a paso los detalles clásicos de todo relato de este tipo: revisación de cámaras de seguridad, entrevistas a miembros de las posibles fuerzas de seguridad que pudieron haber estado ahí, a testigos presenciales, pruebas balísticas, conflictos internos (los encargados de este área son, previsiblemente, odiados por sus colegas) y las tantas idas y vueltas que acostumbran tener estas investigaciones. En ese sentido, la película de Dominik Moll no se aleja demasiado de un thriller convencional, solo que con el costado de la violencia policial vista desde adentro como eje / Ese es el costado que diferencia a “Dossier 137” de otras, ya que Moll sigue a Stéphanie en su vida cotidiana, en su relación con su conflictuado hijo de doce años, en los problemas que tiene con su ex marido, con sus padres y hasta lo que le pasa con un pequeño gatito abandonado que recoge y con el que se queda. El ángulo clave acá es que la familia de Guillaume es de St. Dizier, una pequeña ciudad ubicada a unas tres horas de París, la misma en la que nació la detective y en la que su familia sigue viviendo. Ese detalle la mujer se lo guarda, pero marca fuerte y conflictivamente su relación con el caso en sí / (..) Moll no intenta vender un policial hollywoodense en el que los de Asuntos Internos son los héroes que demuestran que el sistema es perfectible sino que acá entran a jugar de manera más directa las zonas oscuras y contradictorias que aparecen cuando la policía se tiene que juzgar a sí misma por sus excesos. Y más aún ante una situación política desgastante que los tiene atribulados y sin aparente comprensión de parte de los políticos de turno / El director (..) deja que esas contradicciones se hagan presentes y su película gana a partir de eso, logra salir del esquema más previsible de encontrar la prueba, la toma, la marca de la gorra o el agujero de la bala. Algunos discursos y comentarios sobre «el estado del mundo» (lo mal que hacen las redes sociales, el estado de la democracia y la función de los videos de gatitos) pueden resultar un tanto subrayados, pero son igualmente relevantes en estos tiempos / Pese a esos innecesarios discursos, la película gana gracias a su muy buen elenco, a las contradicciones que muchos personajes presentan y a una impactante serie de reconstrucciones de las marchas de 2018 que sirven para otorgarle al film una verdad extra que no se lo da la investigación por sí sola (..).

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Dominik Moll’s “Dossier 137” is a serious, focused, if slightly programmatic movie about police brutality in France; there are docu-dramatic storytelling reflexes and a determined procedural tread / (..) In the end, the issue of Stéphanie’s tribal conflicts of loyalty – between Paris and small town, between the cops and their liberal critics – doesn’t lead anywhere very challenging, and this film is nowhere near as complex as, say, Moll’s award-winning psychological drama Harry, He’s Here to Help from 2000, a big Cannes success in its day, but it’s high-minded, valuable work.

Guy Lodge, a la ressenya per a Variety: (..) Stéphanie is no standard cop, but an investigator in the French IGPN (internal affairs) department, making professional enemies left and right as she investigates various cases of police brutality and misconduct — while outside the force, she finds herself tarred by the same ACAB brush as those she’s bringing to account. Not that Dominik Moll‘s clear-eyed, fuss-free and entirely gripping procedural drama asks viewers to shed any tears for her: Personal integrity ultimately counts for little in service of a crooked institution / (..) “Case 137” ventures even more tautly into pure procedural territory, probing one fictional (but compositely fact-inspired) case involving corrupt Search and Investigation Brigade (or BRI) officers to the very bitter end, with little in the way of sensationalism or sentimentality, but a surprisingly pointed sidebar on cat videos / The result should play at least as well with local and international audiences as “The Night of the 12th” did, given the universal resonance and topicality of its skeptical stance regarding the police — and thanks in no small part to an anchoring performance of substantial complexity and bone-weary humanity by the reliably compelling Léa Drucker (..) / (..) Working against her [Stéphanie] is the relatively high public regard for the BRI in the wake of their response to the 2015 Bataclan attack — even officers accused of vicious brutality get a round of hero’s applause when brought out of custody — and an us-against-them approach to her department by seemingly all other police factions. Her ex-husband and his new girlfriend, both cops, treat her with disdain: “Your half-assed enquiries smear the whole force,” fumes the latter / (..) Humor and texture come via glimpses of her home life as a single mother, with Machado Graner (brother of “Anatomy of a Fall” breakout Milo) excellent as the testy, vulnerable Victor, an early adolescent just beginning to see his parents and their profession through more jaded eyes. An adorable stray kitten introduces an unexpected note of cuteness, leading Stéphanie into the joys of online cat videos, though her father cautions against such distractions in life: “When everyone’s brainwashed and democracy’s dead, you’ll regret watching so many kitties.” Intelligent, drily seething and duly enraging in turn, “Case 137” keeps its mind strictly on the job.

Marta Balaga, a la crítica per a Cineuropa: Dominik Moll’s “Case 137”, although selected for Cannes’ main competition, sounded a bit like the kind of film that just hits harder locally. Every country has its own fair share of dirt swept under the rug. Here, it’s all about the aftermath of France’s Yellow Vests protests and a young man who’s seriously – and allegedly – injured by police officers. But it quickly becomes obvious that this local emphasis isn’t the case, however, because a) the Yellow Vest movement was impossible to ignore globally and b) some questions asked here, especially the ones about police brutality, echo all over the world / There’s one more reason why it should work for a wider audience: it’s very watchable. As to why, that’s difficult to say. The most action-like scenes are mostly recounted, save for a blurry video here and there. It’s a procedural that takes place in ugly rooms with bad lighting or in houses that feel lived in. It’s people sitting in front of Léa Drucker’s internal affairs investigator Stéphanie, lying to her face or begging for justice in the middle of a small-town supermarket. Not exactly crowd-pleasing stuff, but it works so well / (..) Drucker is an excellent actor, a modest one, and she doesn’t overdo it – only her character does. She doesn’t turn Stéphanie into a cliché, but gives her a heart and – luckily – only one impassioned speech that ultimately isn’t necessary. She’s investigating her colleagues, who already feel underappreciated. She’s “cop-bashing” past heroes, forgetting that people used to applaud them after the Bataclan, it’s argued here. It has got so bad, in fact, that her own son pretends his parents have nothing to do with the institution because “everyone hates the police”. Whatever the outcome of her investigation, she’ll be the villain – either to this boy’s family, if the aggressors walk free, to her own community or even to her ex’s very aggressive new lady friend. No wonder at one point she just watches cat videos. And actually adopts a cat / There’s humour in Case 137 that comes out of pure desperation. Or the absurd statements that Stéphanie’s listening to, with cops admitting they got their gear “from Decathlon” or claiming a kick – caught on video – is nothing but a gentle nudge. Drucker’s face during these scenes deserves its own special award. Yes, sure, at one point there was an “almost revolution”; now, it’s time to move on – and if you are the one spoiling the fun, or hoping for any kind of closure, you can go back to your cat videos (..).

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: (..) Iniziamo a dirlo, la presidente di giuria Juliette Binoche potrebbe insignire la collega e connazionale Léa Drucker, che conferma il suo poco ordinario talento, il suo senso per la parte – e per le vite degli altri, i personaggi che indefessamente fa diventare persone / (..) La violence policière, sembra dire Moll, non ammette mezze misure, sicché il film le si scaglia contro con la profondità e versatilità drammatica di Drucker e un impegno massimalista – che non aderisce al genere poliziesco, ma al filone civile, eccome…/ Non c’è il colpo d’ala stilistico, bensì l’architettura etica, la volontà di fare, meglio, avere giustizia di un ragazzo lasciato per terra dalle “guardie”, e si può senz’altro accontentarsi: non all’altezza de La notte del 12 per ambiguità morale e potenza cinematografica, ma vibrante, secco, con una stupenda Drucker e una postura civile tenuta per due ore senza sbavature né cincischiamenti. Semplice, questo sì, ma efficace.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: (..) cine ‘con tema’, de un cine en el que el discurso condiciona ‘a priori’ la forma, de un modelo en el que las páginas del guion casi se pueden leer sobre la pantalla a medida que seguimos la investigación de una mujer policía (..). El modelo narrativo no difiere en nada del de las infinitas series televisivas –de múltiples países– protagonizadas por mujeres policías a cargo de una investigación criminal; es decir, la propia de un ‘procedimental’ canónico filmado por Dominik Moll sin personalidad, sin estilo, sin fuelle, con dócil transparencia ilustrativa, con moderada eficacia rítmica y con el consabido mecanismo identificativo entre la protagonista y la audiencia, siempre dispuesta a pasar por alto la desidia formal a cambio de ver sus ideas confirmadas –de principio a fin– por el desarrollo discursivo. Cine para que la pantalla nos ratifique lo que ya pensábamos antes de entrar a la sala; no para pensar, ni para dudar, sino para aplaudir un discurso con el que nos identificamos mientras pasamos un rato entretenido. Pobre bagaje.

Elisabeth Frank-Dumas, a l’article per a Libération: «Sauver la République» ? Vaste programme ! Et totalement décrédibilisé par le flic imbu de lui-même et sûr de son fait qui s’en revendique très tôt dans “Dossier 137″, le nouveau long métrage de Dominik Moll projeté ce jeudi 15 mai à Cannes en compétition officielle. Mais au sortir du film, très attendu depuis le méga-carton de son enquête mélancolique sur fond de féminicide !la Nuit du 12” (six césars au compteur), l’on ne peut s’empêcher de cranter précisément à cet endroit l’ambition du cinéaste : réconcilier un pays meurtri, et pourquoi pas sauver la République, en choisissant un point névralgique garanti sur le papier de ne mettre personne d’accord, à savoir les violences policières / Accrochant son intrigue aux épaules solides d’une enquêtrice de l’IGPN, la police des polices, chargée d’élucider les circonstances de violences commises lors d’une manif des gilets jaunes en 2018, le cinéaste transforme son projet ultra-pédagogique (et comment ne pas l’être, sur un tel sujet ?) en polar haletant doublé de film social (..) / (..) Léa Drucker donne à la moindre crispation de son menton, au moindre tressaillement de son regard une intensité chargée de pallier l’absence d’affect de sa parole procédurière, inspirant auprès de nous ce qui lui manque auprès des autres, la confiance / A mesure que l’on s’enfonce dans le dédale de rues où s’est déroulé le crime, cerné par les caméras de surveillance et par les flics rejouant la scène, à mesure que se fait systématique la confrontation de points de vue et images (d’amateurs, de photographes, de caméras), la galerie de portraits vite brossés grâce aux interrogatoires, la répétition de plans presque identiques, le retour lancinant du phrasé administratif, se construit une galaxie d’informations. Ce qui donne le sentiment que tout a été quadrillé et appelle une résolution mathématique, alors que l’ensemble est traversé de toute part par le fantasme. La texture sociale du film est, comme toujours chez Moll, incarnée en deux, trois traits qui font mouche, et l’on traverse la France en coupe verticale, quelques détails suffisant à dire où et chez qui l’on est, et d’où l’on parle. Ce VIIIe arrondissement de Paris très chic, que ni les flics ni les manifestants ne connaissaient avant. Cette France périphérique rejointe par longs trajets en RER ou en voiture, rendue grâce à une poignée de plans – cage d’escalier, cuisine exiguë / Si le suspense tient jusqu’au bout, ce n’est pas seulement parce que l’enquête peine, qu’il faut convaincre une témoin clé, et que Stéphanie doit en passer par tous les stades de l’identification avant, d’enfin, pouvoir renvoyer à la face de l’administration son mépris de classe et son inhumanité. C’est aussi que “Dossier 137” attend ses ultimes instants avant d’abattre ses cartes, et que ce suspense-là, se demander où il va retomber, porte autant que celui de l’enquête. Mais une fois tous les enjeux pesés, toutes les raisons données, toutes les causes explicitées, la seule question qui reste, la seule qui vaille, c’est ce qui a pu se passer pour qu’un pays choisisse ainsi de défoncer sa jeunesse.

Més ressons de la projecció del film: Roger Koza, l’article per a Con los ojos abiertos |

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “Amrum” (Festival de Canes)

De Fatih AKIN, “Amrum“ / “Une enfance allemande Île d’Amrum, 1945”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h33.

Sinopsi: Illa d’Amrum, primavera de 1945. En els darrers dies de la guerra, en Nanning, de 12 anys, s’enfronta al mar traïdor per caçar foques, va a pescar de nit i treballa a la granja propera per ajudar la seva mare a alimentar la família. Malgrat les dificultats, la vida a la bonica i ventosa illa gairebé sembla el paradís. Però quan finalment arriba la pau, revela una amenaça més profunda: l’enemic és molt més a prop del que s’imaginava. Vídeo: Tràiler.

Amb: Diane Kruger (Tessa Bendixen), Jasper Billerbeck (Nanning), Matthias Schweighöfer (Theo), Laura Tonke (Hille Hagener), Lisa Hagmeister (tia Ena), Kian Köppke (Hermann).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

Ressons de la projecció del film:

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: Enmig del devessall imparable de pel·lícules exhibides en les diferents seccions del Festival de Canes podem destacar l’esplèndida cinta ‘Amrum’ de Fatih Akin, projectada a Canes Premiere, fora de competició (..) / El guió ha estat coescrit pel mateix Akin i Hark Bohm i està ambientat a la primavera de 1945 quan comença a esfondrar-se el règim nazi. El protagonista principal és Nanning, de 12 anys, un nen alemany d’Hamburg que passa els últims dies de la guerra amb la mare i germanets a la casa familiar al poblet costaner que dona nom a la pel·lícula. Nanning pertany a les joventuts hitlerianes i veu traïdors al nazisme pertot arreu, però la seva vida en aquesta vila marinera, poble del qual molts van haver d’emigrar en el passat cap als Estats Units, li serveix per descobrir la vida en el camp, caçar conills amb el seu amic d’escola o sortir a caçar foques amb un pescador. El suïcidi de Hitler l’abril de 1945 deixa a la mare en un trastorn depressiu que la porta a no voler menjar i Naning farà tot el possible per aconseguir aliments introbables com pa blanc, mantega i mel per fer-la feliç. El resultat final és senzillament admirable, una pel·lícula preciosa, sensible i emotiva. Un esplèndid ‘coming of age’ sobre un nen que despertarà del malson nazi.

Davide Abbatescianni, a la crítica per a Cineuropa: Celebrating its world premiere in the Cannes Première strand of this year’s Cannes Film Festival, “Amrum” marks a solid chapter in 2004 Golden Bear winner Fatih Akin’s filmography. Here, the Hamburg-born helmer co-writes and directs a deeply personal, historically resonant coming-of-age drama. Penned in collaboration with veteran screenwriter Hark Bohm and based on Bohm’s own childhood experiences, the film unfolds on the German island of Amrum during the turbulent final weeks of World War II / On the titular windswept, isolated isle, 12-year-old Nanning (a magnetic Jasper Billerbeck) navigates the rugged beauty of his surroundings with a determination well beyond his years. He hunts seals in stormy waters, fishes by moonlight and works the land to help his mother, Hille (Laura Tonke), feed the family as the war crumbles around them. Despite the austerity, life on the island retains an air of innocence, even splendour. But as the Allied victory draws near, our protagonists sense that things are never going to be the same again / Billerbeck, in his first major role, is a revelation. He brings to Nanning the right blend of candour, stubbornness and vitality, capturing the unfiltered emotional range of a boy thrust into a world shaped by survival, moral ambiguity and betrayal. Tonke is equally compelling, offering a nuanced portrayal of a mother grappling with loss and despair. The supporting cast adds depth and complexity. For example, Lars Jessen, in a smaller but essential role, is chilling as Grandpa Arjan – a loyal Nazi to the bitter end – symbolising the persistence of ideology long after defeat / The cinematography, courtesy of Karl Walter Lindenlaub, veers towards cold, predominantly blue tones that mirror the emotional temperature of the story. At times clear and serene, at others menacing and overcast, the sky becomes a subtle narrator of the island’s tension and isolation. The camera lingers on desolate beaches and barren fields, building an atmosphere of beauty haunted by dread. This pristineness – stark, rather than sentimental – is probably one of the film’s most striking achievements / Akin and Bohm craft a setting rich in dramatic tension: the collapse of Nazi Germany, the uncertain promise of post-war freedom and the growing pains of a boy caught between the two. Within this microcosm, Amrum explores not just the loss of innocence, but also the redefinition of morality in times of collapse. It’s a story of survival, of facing uncomfortable truths, and of growing up surrounded by silence and complicity (..) / All in all, Akin’s pic is a heartfelt and visually arresting tale. It may not provide any easy answers, but it doesn’t need to. Its strength lies in its honesty, its unflinching gaze, and the poetic way it captures the fragile space between youth and ideology, nature and violence, memory and history.

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “Qui brille au combat” (Festival de Canes) .

De Joséphine JAPY, “Qui brille au combat” / “The Wonderers”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h36. Òpera prima.

Sinopsi: La família Roussier viu en un equilibri fràgil al voltant de Bertille, la germana petita, que té una discapacitat greu amb un diagnòstic incert. Els pares Madeleine i Gilles, i la seva germana Marion, afronten com poden les exigències i els dubtes que envolten aquest nen extraordinari que podria morir en qualsevol moment. Quin futur espera aquesta parella i la Marion, que ha crescut massa ràpid per culpa de la responsabilitat de la seva germana? Quan es fa un nou diagnòstic, sorgeix un nou horitzó…

Amb: Mélanie Laurent (Madeleine), Pierre-Yves Cardinal (Gilles), Sarah Pachoud (Bertille), Angelina Woreth (Marion), Félix Kysyl (Thomas), Joséphine Japy.

A Canes: Festival de Canes – Sessions Especials 2025 | En aquest blog, més informació i perfil del director: Sessions Especials.

Ressons de la projecció del film:

Eulàlia Iglesias, a la crònica per a Caimán: (..) otra actriz, Joséphine Japy, también debuta tras la cámara con una película sobre su hermana afectada con el síndrome de Phelan-McDermid, una enfermedad rara que se parece en su manifestación al TEA más grave. (..) Japy opta por la autoficción. “Qui brille au combat” se adentra en las complejidades de convivir en familia con una adolescente de quince años, Bertille (Sarah Pachoud), no verbal y con discapacidad intelectual, y que por tanto requiere la atención más propia de una niña de tres. A su lado, Marion (Angelina Woreth, el ‘alter ego’ de Japy), la hermana que está acabando el bachillerato, y por tanto se encuentra en esa encrucijada de querer dejar atrás los lazos familiares para adentrarse en el mundo adulto, de la madre de resiliencia infinita (Mélanie Laurent, elegante en todos los trances) y el padre (Pierre-Yves Cardinal) de tendencia ausente, que parece el más sobrepasado por la situación / Hay en “Qui brille au combat” una clara vocación de alejarse de los dramones sobre temas similares. La película registra los conflictos, cansancios, peajes e incomodidades que representa vivir con una persona tan dependiente como Bertille. Pero lo lleva a cabo desde una sobriedad en el tono y en una narrativa que, sin ir mucho más allá de lo convencional, resuelve las situaciones con digna eficacia. Estamos ante el retrato de una familia privilegiada en lo económico, y esto se traslada un tanto al registro del film. 8..) La película también quiere celebrar, a su manera, lo que supone formar parte de la vida de una persona divergente.

CINEMA DE MITJANIT.

FOTO: “Dalloway” (© Zhou Yuchao – Gaumont).

De Yann GOZLAN, “Dalloway” / “The Residence”.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h50.

Sinopsi: La Clarissa, una novel·lista que s’ha quedat curta d’inspiració, entra a una prestigiosa residència artística d’última generació. En la Dalloway, la seva assistent virtual, troba suport i fins i tot una confident que l’ajuda a escriure. Però de mica en mica, la Clarissa es va incomodant amb el comportament cada cop més intrusiu d’aquesta seva IA, cosa que empitjora amb els advertiments conspiratoris d’un altre resident, en Mathias, sobre els veritables motius darrere de la residència i el finançador de la seva empresa tecnològica. Sentint-se observada, la Clarissa inicia en secret una investigació per descobrir les veritables intencions dels seus amfitrions. Amenaça real o deliri paranoic?

Amb: Cécile de France (Clarissa), Mylène Farmer (la veu de Dalloway), Lars Mikkelsen (Jim Perrier), Anna Mouglalis,(Anne Dewinter). Informació: La veu de la IA és la de la icona musical francesa Mylène Farmer.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions de Mitjanit | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

Ressons de la projecció del film:

Gregory Coutaut, a la crítica per a Le Polyester: A l’heure où l’intelligence artificielle anime tous les débats des festivals de cinéma, et que certaines œuvres radicales placent cet outil au cœur de leur dispositif (tel le très étrange documentaire “Cartas telepaticas”, vu l’an dernier à Locarno), Cannes dévoile en séance de minuit le thriller français “Dalloway”. De ce divertissement à suspens, il ne faut pas attendre une réflexion poussée sur l’IA ou même un point de vue très contemporain ou nouveau. En 2001, un épisode d’Halloween des “Simpson” imaginait déjà Marge aux prises avec un ordinateur fou dans sa cuisine domotique. Petite originalité (la seule ?) : le foyer familial est ici remplacé par une résidence d’artiste tout confort et connectée où des créatifs en difficulté peuvent retrouver l’inspiration. Tel est le cas du personnage interprété par Cécile de France, autrice pour ado qui peine à boucler un ambitieux projet sur Virginia Woolf. Dans cette pièce à elle (vous l’avez ?), l’inspiration va lui revenir grâce à une intelligence artificielle nommée ‘Dalloway’ (vous l’avez aussi ?) / Oui, tout est surligné à ce point dans ce film qui ressemble à ce que donnerait un épisode de “Black Mirror” s’il s’agissait d’une série bourgeoise pour France 3. Adapté du roman de Tatiana de Rosnay, le scénario ne creuse pas suffisamment les personnages et les situations déjà convenues (..) pour offrir le trouble souhaité. Ce tour de train fantôme semble s’adresser à des personnes très âgées ou au contraire très jeunes, en tout cas un public qui se laisse facilement impressionner. Mais il y a heureusement une idée délicieuse au cœur de “Dalloway” : celle de faire jouer la voix de l’intelligence artificielle par Mylène Farmer (..).

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: Creazione artistica e machine learning, tema attualissimo per un thriller che sembra però già superato dalla storia, sia reale che cinematografica (..) / Yann Gozlan prende spunto da ‘Les Fleurs de l’ombre’, romanzo di Tatiana de Rosnay pubblicato nel 2020, per realizzare “Dalloway”, thriller vagamente distopico che riflette su uno dei temi attualmente più dibattuti, ovvero il rapporto tra la creazione artistica e la tecnologia nell’epoca di intelligenze artificiali sempre più dominanti / (..) L’IA nonché assistente personale che oltre a regolare l’ambiente nel suo appartamento smart-tech è deputata a supportarla nella stesura del suo nuovo libro, incentrato sul giorno che precedette il suicidio di Virginia Woolf (il nome dell’intelligenza artificiale si rifà ovviamente al suo ‘Mrs Dalloway’, che non a caso si chiamava Clarissa…) / Insieme ad altri, Clarissa è ospite della Ludovico Foundation, una residenza all’avanguardia che sostiene gli artisti di qualunque disciplina colti nel loro momento di crisi creativa. Ma a quale prezzo? / “Ma man mano che diventiamo sempre più assistiti, sempre più assistiti – esternalizzando gradualmente parti del processo creativo – non rischiamo forse di perdere la capacità di fare le cose da soli? Ciò che inizia come uno strumento neutrale potrebbe benissimo diventare un mezzo di dipendenza, persino di sottomissione. Con strumenti come ChatGPT, non stiamo forse lentamente perdendo la capacità di scrivere, di creare?”, si chiede Yann Gozlan / Pur ragionando su una questione di enorme attualità, come detto, Dalloway sembra però un film già superato dalla storia, sia reale che cinematografica, intanto per un impianto terribilmente derivativo, poi per una certa piattezza tendente a privilegiare l’apparato suspense a discapito di uno sguardo che non prova mai ad elevarsi rispetto alla “storia” che viene raccontata / Per carità, è un thriller destinato alla piattaforma (non a caso c’è anche Netflix tra le voci produttive) e, tutto sommato, al netto di qualche svarione eclatante (..) si lascia vedere non foss’altro per la curiosità di scoprire come andrà a finire.

Marta Balaga, a la crítica per a Cineuropa: So, you really think AI won’t replace people, because of their emotions, creativity and “sensitivity”? Think again, suckers, says Yann Gozlan in his new thriller, “Dalloway”, which, despite this gloomy premise, is actually fun. It’s a genre proposition – shown as a Cannes Midnight Screening – but is blessed with a bigger budget and classy interior design, as well as a terrific performance from Cécile de France that saves it from occasional silliness. She’s acting like her life depends on it, clad in discreet loungewear yet never truly comfortable. She’s fighting demons and voices that might be in her head – or might control her pristine flat. Actors usually don’t get enough credit for their work in films that steer into weird-o-rama, but this is a one-woman show / The woman in question is Clarissa, a once-successful YA writer who’s now completely stuck (..). She’s been stuck for a long time, years actually, and applies to a fancy residency to focus on a book about Virginia Woolf’s last moments. At first, it’s not exactly clear as to why, but her friendly “virtual assistant”, Dalloway, eventually gets it out of her. Clarissa’s son killed himself, too. And there are things about his last moments that she’s never dared to revisit / Part grief-drama, part satire on people’s insistence on developing AI even though everyone can already tell it won’t end well, “Dalloway” survives changes in tone because it’s so contained (..) / Despite its glossiness – and singer Mylène Farmer voicing Dalloway as enticingly as Scarlett Johansson in “Her” – it’s all very sombre. Even when things are still going well, Gozlan quickly suggests that a “smart home” is just too smart for anyone’s wellbeing. It will manage your groceries and play nice tunes by Arvo Pärt, but every day, it goes a bit further. First, it’s passive-aggressive about Clarissa skipping yoga, then it becomes unhinged and tries to fry her alive. In a way, it’s a story about a toxic relationship and enacting control, but it’s not a once-loving partner that’s slowly crossing invisible boundaries; it’s technology / (..) Clarissa wants to be back on top; she wants a new kind of respect as a writer. Once she starts mining her own personal hell, is it really the machine’s fault, or does she need someone to blame? It’s hard to tell. But in the meantime, “Don’t share your personal life with AI.” (..).

UN CERTAIN REGARD.

FOTO: “La misteriosa mirada del flamenco” (Arizona Distribution)

De Diego CÉSPEDES, “La misteriosa mirada del flamenco” / “The Mysterious Gaze Of The Flamingo” / “Le Mystérieux regard du flamand rose”.

Producció: Xile, França, Espanya, Bèlgica, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h44. Òpera prima.

Sinopsi: Principis dels anys vuitanta, al desert xilè. La Lidia, d’onze anys, creix en una família ‘queer’ extravagant i afectuosa que troba refugi en un cabaret als afores d’una ciutat minera accidentada i polsosa. Quan una malaltia misteriosa i mortal comença a estendre’s —es rumoreja que es transmet amb una simple mirada, quan un home s’enamora d’un altre—, la comunitat es converteix ràpidament en objecte de pors i fantasies col·lectives. El seu estimat, tendre i maternal germà Alexo, un homosexual obès, de 28 anys, i les seves amigues transformistes són culpats de ser-ne portadors i la gent del poble els ataca. La Lidia ha d’enfrontar aquest mite homofòbic per protegir la seva única família. En aquest western modern, la Lidia s’embarca doncs en una recerca de venjança en un món consumit per l’odi i la intolerància, alhora que la família esdevé el seu únic refugi, i l’amor, potser, el perill més gran.

Amb: Tamara Cortés, Matías Catalán (Flamenco), Paula Dinamarca, Claudia Cabezas, Luis Dubó, Alfredo Castro, Andrés Almeida, Felipe Ríos,

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Estamos en algún lugar del desierto de Atacama en Chile. Un grupo de travestidos han creado su propia familia, organizan el concurso de Miss Alaska, mantienen relaciones con los mineros que están por la zona y intentan sobrevivir como pueden frente a unes condiciones difíciles. Los travestidos se encuentran marginados socialmente pero su cuerpo puede ser deseado clandestinamente. Flamenco es la más bella de todas las mujeres trans, la ganadora del concurso de Miss Alaska pero es amenazada por un hombre. Su hija adoptiva Lidia de once años la adora y ama el mundo en que vive. Un día empiezan a correr rumores de la existencia de una extraña enfermedad que empieza a propagarse a partir de la mirada, cuando un hombre se enamora de otro. El Flamenco un día desaparece y la peste empieza a marcar la vida de la zona. Diego Cespedes en su primera película realiza un western queer que sitúa a mediados de los años ochenta, en un tiempo en el que la marginación de la diferencia fue acompañada de la llegada de la Sida. Un western en el que los travestidos son como las chicas del salón y los mineros los cow boys atrapados por sus pulsiones. La comunidad de supervivientes trans del desierto empieza a sufrir las huellas de esa extraña llamada. Lidia puede huir hacia la ciudad, pero prefiere iniciar su propia venganza, luchando contra el miedo el resentimiento y el odio. “La misteriosa mirada del Flamenco” es una película irregular, que busca una cierta poética onírica, que intenta construir un discurso metafórico y que muchas veces se pierde en el intento mientras disecciona una realidad en una auténtica tierra de nadie.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Estamos en 1982, en el norte desértico de Chile. Los mineros tienen como uno de los principales atractivos una casa de citas con travestis que (..) tiene como estrella indiscutible (..) a La Flamenco (..). Y La Flamenco es, además, una suerte de madre sustituta de Lidia (Tamara Cortés), una niña de apenas 11 años que será la verdadera protagonista, narradora y dueña del punto de vista de este tragicómico (más trágico que cómico debe advertirse) relato. Una mirada hasta cierto punto bastante más inocente que el muchas veces sórdido contexto en el que crece / ¿Por qué el adejtivo trágico si hay durante el film escenas de canto, de baile, los mencionados concursos, muchas bromas, risas y camaraderías entre las travestis? Primero, porque el machismo y los prejuicios hacen que la violencia esté todo el tiempo latente e inevitablemente termine por estallar. Y también porque estamos en los años ’80, cuando el virus aún no era tan conocido pero ya hacía estragos en un ámbito cerrado y pequeño como el que transcurre el film / Con algo del desenfado y la exageración propias del cine del primer Pedro Almodóvar y ciertos rasgos de los melodramas de Arturo Ripstein (..), el film de Céspedes pendula entre la reivindicación de sus protagonistas dominadas por la marginación y la crítica social a aquellos tiempos de múltiples represiones / La fluidez y ligereza que el guionista y director consigue en sus escenas más logradas contrasta con otros pasajes bastante más solemnes y forzados donde aparecen diálogos algo subrayados y hasta redundantes porque la historia ya había alcanzado la pertinencia y la potencia necesaria como para atrapar la atención del público.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: La idea de que los géneros pueden funcionar como versiones metafóricas y excesivas de la realidad queda muy en evidencia en “La misteriosa mirada del flamenco”, la curiosa e intrigante opera prima del realizador chileno Diego Céspedes que juega en los márgenes entre varios géneros como el western y el fantástico para narrar una historia que tiene el otro pie firme en la más pura y dura realidad. (..) / (..) Los mineros evitan siquiera mirar a las chicas porque creen que, al hacerlo, se enfermarán tan solo con verlas, como si el propio hecho de admitir su existencia los contagiara de algo potencialmente mortal. Y parecen decididos a acabar con todas ellas si eso los permite escapar a esa supuesta maldición. Las chicas, de armas tomar, se dispondrán a defenderse ante cualquier ataque, por más que no todos los cruces entre los dos lados sean agresivos y brutales. De todos modos, los incidentes terminarán mal y allí Lidia se verá enfrentada a tomar la decisión de vengarse o no de lo que sucedió  / Desde la puesta en escena y los escenarios, “La misteriosa mirada del flamenco” toma inicialmente las características de un western. Si bien transcurre a principios de 1980, la polvorienta aldea que apenas tiene unas pocas casas podrían estar en el Oeste norteamericano. Y los enfrentamientos entre los rudos pobladores y las «prostitutas» del lugar funcionan también con esos códigos. Pero luego la película irá mutando, primero, a un territorio un tanto más fantástico, de cuentos y leyendas. Luego, a una suerte de drama adolescente ligado a ciertos despertares de Lidia. Y cuando parezca que ya no hay más vueltas posibles, Céspedes descorrerá un par de velos más para hacer enfrentar a los personajes y a los espectadores a algo que se parece más a la realidad / (..) Es el western ‘queer’ que Pedro Almodóvar aún no ha podido hacer (su corto con Pedro Pascal no le llega a los talones), un mecanismo ingenioso e intrigante de relato que estructura una serie de posibilidades lúdicas y poéticas en torno a una complicada realidad ‘queer’ ligada a la discriminación y a la época. Con un elenco de actrices y actores talentosísimos y poco conocidos, con una gran y muy humana verdad que surge en cada uno de sus planos, la película de Céspedes es una verdadera sorpresa dentro del panorama del cine chileno y latinoamericano. Un relato original por donde se lo mire / Es cierto que a lo largo de sus 103 minutos el film puede ser un tanto serpenteante y hasta confuso, con escenas muy efectivas y otras un tanto más caprichosas. Pero esa inestabilidad es integral a la idea de descubrimiento, de probar trazos nuevos, de encontrar imágenes y metáforas inesperadas, aún cuando no siempre todas funcionen. Es una película sobre una familia del corazón –postiza, adoptiva– que se enfrenta a una situación muy dura (..).

Luc Chessel, a l’article per a Libération: Dans les westerns, genre genré par excellence du cinéma américain (du Nord), le ‘saloon’ est le lieu du cantonnement des femmes, celui aussi de la sociabilité risquée, entre bagarre et refuge. On pourrait imaginer un autre cinéma américain (du Sud) faire de ce décor si identifié autre chose, par exemple un abri queer dans le désert… Ce serait “le Mystérieux Regard du flamant rose” du jeune cinéaste chilien Diego Céspedes, où la ‘cantina’ de Mama Boa sert de bar-cabaret et de maison à une communauté de ‘maricas’, une petite famille recomposée de personnes trans, travestis, pédés, au début des années 80, dans un village de mineurs de cuivre, isolé dans le Nord du Chili, à Atacama / Alors qu’une étrange «peste» circule, mortelle, que les gens du coin craignent d’attraper en croisant le regard des habitantes de la cantina, Lidia est une enfant qui vit avec celles-ci – elles portent toutes des noms d’animaux, Boa, Estrella, Piraña, Leona – dont sa «mère», Flamenco (Flamant rose). Quand Lidia se fait maltraiter par une bande de garçons du coin au bord de l’étang pollué qui sert de baignade l’été, les maricas rappliquent pour la défendre, leur administrant une bonne correction. Quand sur les mêmes lieux la tragédie frappe Flamenco, victime de la violence masculine – celle qui est incapable d’aimer sans vouloir détruire –, elles prendront toutes soin de Lidia. Le western trans, avec ses ambiances de milieu de nulle part, de portes rouillées grinçant dans le vent du désert, et avec ses péripéties, ses numéros, ses mélodrames, ses larmes, peut se déployer. Sur fond historique de pandémie, puisque «la peste» aux accents fantastiques, celle qui par le regard contamine les hommes de la région, n’est autre que le bien réel VIH, à ses débuts – si elle n’est pas aussi, un peu, une image du cinéma, œil queer qui vient corrompre les mœurs de la bonne représentation / Versant quelque peu dans cet usage de la maladie comme métaphore, et dans un certain goût plastique pour le glauque, ton jaune sombre, vieil or ou cuivre ‘dark’, un peu torve, oxydé, ce ‘Mystérieux Regard’ n’en est pas moins bagarreur, prêt à défendre ses personnages, héroïques de leur différence, jusqu’au fond de la nuit qui tombe, folle d’étoiles, sur sa ‘cantina’ du bout du monde.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) With his first feature film, “The Mysterious Gaze of the Flamingo” (..), Chilean filmmaker Diego Céspedes demonstrates his indisputable gifts as a filmmaker with a flamboyant, queer take on a rather risky subject, in a quirky style on the edge of storytelling and westerns – the AIDS epidemic in the early 80s, with its trail of unfounded, fantastical rumours stigmatising and ostracising the homosexual community / The director’s approach to this drama, which is clouded by the shadow of death and also raises questions of sexual identity, is baroque and in the tone of love (..) / “The plague will infect you.” Ignorance and guilt, fear and cowardice have given rise to a local legend: miners are said to fall ill when they meet the gaze of the House’s inhabitants. Bodies are burnt, eyes are blindfolded, paranoia and insults reign, but nothing can be done about the passion between Yovani (Pedro Muñoz) and Flamingo or between Clemente (Luis Tato Dubo) and Boa. However, when there are hunters and prey, ‘blood and semen’, death and love intertwine in the dark corners of the lagoon. And young Lidia tries to make sense of it all, supported by her young friend Julio (Vicente Caballero)… / (..) By infusing his film with a pre-adolescent girl’s quest for explanations and truth, Diego Céspedes invents his own cinematic territory, halfway between raw realism tinged with the western atmosphere and theatrical surrealism, all set against a sumptuous natural backdrop with a beautiful score by Florencia di Concilio. It’s an aesthetic that adds to the appeal of a film whose allegorical dimension isn’t exactly revolutionary, but which lives up to its promise as a daring crossover and a tribute to the rebellious, loving spirit (despite the suffering) of a close-knit community (..).

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: (..) un’opera eccentrica e barocca, commovente e a suo modo tanto tragica quanto divertente, una sorta di western moderno trascinato dalla vitalità di un cast dove svettano le prove di Paula Dinamarca e Matías Catalán, rispettivamente Mamá Boa e Flamenco, il travestito che a suo tempo adottò la piccola Lidia, abbandonata da chissà chi quando ancora neonata / Céspedes insiste molto sull’importanza emotiva di questi legami (..) /  Giocando molto con la fusione di atmosfere che abbracciano la semplice quotidianità e gli spazi sconfinati del mito (i bellissimi campi lunghi delle esterne), anche supportato dalla splendida colonna sonora di Florencia di Concilio, il giovane regista intraprende un viaggio a ritroso per ritornare agli inizi di un male che, in quel periodo, uccideva le persone non solo fisicamente ma anche a causa dello stigma che erano costrette a subire / In ottica palmarès, oltre alla Queer Palm, attenzione alla Caméra d’or.

Més ressons de la projecció del film: A Cineuropa, entrevista d’ Alfonso Rivera al director: “Todo lo que queda fuera de lo binario es muy atacado”.

FOTO: “A Pale View of Hills” (Festival de Canes).

De Kei ISHIKAWA, “A Pale View of Hills” / “Tōi Yama-nami No Hikari” (“遠い山なみの光”).

Producció: Japó, Anglaterra, Polònia, Singapur. Any: 2025. Durada: 2h03.

Sinopsi: Regne Unit, 1982. Una noia anglo-japonesa es proposa escriure un llibre sobre la vida de la seva mare, l’Etsuko, marcada pels anys de la postguerra a Nagasaki i perseguida pel suïcidi de la seva filla gran. L’Etsuko comença la seva història amb records de trenta anys enrere, durant el seu primer embaràs, quan va fer amistat amb la més solitària de les seves veïnes, la Sachiko, una jove vídua que criava la seva filla sola. A mesura que avancen les discussions, l’escriptora nota una certa discordància en els records de la seva mare… els fantasmes del seu passat encara semblen allà: silenciosos, però tenaços.

Amb: Suzu Hirose (Etsuko, als anys cinquanta), Fumi Nikaidô (Sachiko), Yoh Yoshida (Etsuko, als anys vuitanta), Camilla Aiko (Niki).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

David Katz, a la crítica per a Cineuropa: Kazuo Ishiguro’s writing is unique in how it accrues momentum by travelling backwards, rather than forwards. The typical question that comes up when reading a gripping story – “what happens next?” – is inverted to simply become “what happened?”. This factor makes the highly rated Japanese director Kei Ishikawa ideal for adapting his work – in this case, his acclaimed debut novel, ‘A Pale View of Hills’ – for an eponymous film premiering this week in Cannes’ Un Certain Regard. His award-winning Venice 2022 premiere “A Man” was also uniquely “backwards”-looking in its narrative design. Ishiguro, a producer on this adaptation, had a few charismatic words prior to the screening, one remark being that it’s a “beautiful film […] of a very bad book”. The Nobel laureate is both right and wrong, respectively / Prestige limited series seem to have become the most astute way to adapt novels of A Pale View of Hills’ calibre; you definitely feel the strain of Ishikawa’s adaptation converting the still quite slim text into a briskly paced two hours. Initial critiques of the film also emphasise its relevant and always topical subject matter: its musings on the legacy of the USA’s nuclear bombings of Hiroshima and Nagasaki. But their highlighting of this element helps explain why the feature is ultimately successful: Ishikawa’s writing and directorial choices give different stress and emphases to facets of the original text, helping make the movie stand as its own valuable artwork. The tone also takes the particular language of cinema into account, the book being spare and cryptic, and the film more full-bodied and emotionally transparent, with beautiful close-ups and attractive faces prioritised / (..) The 1980s and 1950s timelines are intercut quite gracefully. No question, the English-language sections are both more awkwardly directed and acted – and the film quite briefly almost resembles an evening terrestrial BBC drama – but audiences (and hopefully pedantic critics) should be able to overlook this. Being such an avid film appreciator himself, Ishiguro’s work adapts well to cinema and its demand for visual storytelling, because of its own unashamed love of “pure narrative”. It’s tempting not to reveal the key non-diegetic needle drop, but along with “getting” Ishiguro, this film also truly knows the uplifting rush of New Order’s music.

Més ressons de la projecció del film: A Cineuropa, entrevista de Jan Lumholdt al director: “Right when we’re about to approach Mr Ishiguro, he goes and wins the Nobel Prize in Literature!”|

QUINZENA DELS CINEASTES.

FOTO: “La mort n’existe pas” (© Embuscade Films).

De Félix DUFOUR-LAPERRIÈRE, “La mort n’existe pas” / “Death Doesn’t Exist”.

Producció: Quebec, França, Luxemburg. Any: 2025. Durada: 1h12.

Sinopsi: Després d’un atemptat armat fracassat contra propietaris rics, en el transcurs del qual abandona els seus companys, l’Hélène fuig a bosc. La Manon, la seva amiga i còmplice durant l’atac, torna per a turmentar-la. Juntes, revisen la tria impossible entre la violència i la inacció, en un món en plena metamorfosi.

Pel·lícula d’animació amb les veus de: Zeneb Blanchet (Hélène), Karelle Tremblay (Manon), Mattis Savard-Verhoeven (Marc), Barbara Ulrich (la vella dama), Françoise L (l’infant), Irène Dufour.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Eulàlia Iglesias, la crònica per a Caimán: El cuarto largometraje del quebequés Félix Dufour-Laperrière pone la animación al servicio de una temática en principio poco habitual en este terreno: el debate sobre la lucha armada tal y como se entendía en los años setenta, aunque la historia parece tener lugar en la actualidad. El punto de partida es el intento de atentado a una familia de millonarios por parte de un grupo de militantes radicales. La protagonista, Hélène, sufre una crisis ética (o la aqueja un momento de cobardía, según como se mire) en plena perpetración del ataque y huye al bosque, dejando en la estacada a sus compañeros, entre ellos a su pareja. La naturaleza se convierte entonces en el territorio en que Hélène confronta a sus demonios (hay un personaje, el fantasma de una camarada de militancia, que ejerce literalmente de mala conciencia) e imagina las posibilidades de otro tipo de vida. Y es en este largo segmento donde también parece más justificado el uso de la animación. La película resigue el flujo de conciencia de la protagonista en pleno conflicto interior dialéctico, y Dufour-Laperrière intenta plasmar su pensamiento fluctuante a través de un uso creativo de unos dibujos siempre en transformación, y de una paleta de colores muy limitada, que recuerda tanto las estampas japonesas como los gravados modernistas. Cercana a la fábula política, “La Mort n’existe pas” acaba siendo víctima de su excesivo hermetismo. La nula contextualización de los personajes en un momento histórico concreto, la apuesta excesiva por el discurso de tintes metafóricos y el tono aleccionador confieren una cierta opacidad y una excesiva densidad a un film que podría haber destacado como una estimulante muestra de cine de animación filosófica.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) El director y guionista canadiense Félix Dufour-Laperrière apela a una animación artesanal y con elementos entre oníricos y surrealistas y un tono entre existencialista y kafkiano para narrar la odisea de la protagonista, que incluye también en determinado momento algo parecido a una historia de amor (..) / Dufour-Laperrière, referente de la animación québécoise (la producción se concretó en Montreal), plantea problemáticas interesantes y muy actuales como la legitimidad del uso la violencia, cómo enfrentar las desigualdades sociales o el compromiso militante y aborda sentimientos en boga como el odio, el resentimiento y la culpa, pero lo que en principio es bastante sugerente y misterioso termina siendo demasiado subrayado (..). El resultado, por lo tanto, es parcialmente logrado tanto en lo estético como en lo temático e incluso en términos políticos e ideológicos.

Nicolas Bardot, a la crítica per a Le Polyester: Quelques monochromes successifs ouvrent “La Mort n’existe pas” – ces différents panneaux restent pour le moment abstraits mais il y a, dans le long métrage d’animation signé par le Canadien Félix Dufour-Laperrière, une utilisation particulièrement expressive de la couleur. (..) “La Mort n’existe pas” suit des jeunes gens qui s’apprêtent à commettre un attentat visant de riches propriétaires. Ces protagonistes sont réunis par un désir de justice et de vengeance sociale. Quel chemin prend l’engagement politique, et quelle place est laissée au doute ? / (..) C’est une nouvelle fois notre principal réserve concernant “La Mort n’existe pas”, avec à nouveau une place presque envahissante accordée au texte, mais aussi la construction plutôt déceptive d’un récit jouant sur l’attente, la progression, avant un dénouement abrupt : et finalement ? / “La Mort n’existe pas” témoigne néanmoins d’un talent esthétique remarquable. L’intensité chromatique vient traduire les émotions à travers un code couleurs régulièrement étonnant. Les touches de couleurs fortes brillent dans un paysage dénudé tandis que les légères transparences ou le fait que les protagonistes puissent être de la même couleur que leur environnement permettent de saisir de manière singulière l’intériorité des personnages. Dans le vert d’une forêt, entre les murs noirs d’un palais, “La Mort n’existe pas” se distingue par un imaginaire visuel aussi riche que personnel.

David Katz, a la crítica per a Cineuropa: Chameleons depend on camouflage for their survival and adaptability; if the human characters in Québécois animator Félix Dufour-Laperrière’s “Death Does Not Exist” also need to turn light green or a gentle gold at a certain moment, the director permits it. In spite of the backdrops’ shifting foliage and his draughtsmanship’s twisting clarity of line, it would be wrong to call this compact feature (..) “trippy”; instead, it’s oneiric and soulful, with a particular Gallic fatalism owing to the sorrows and yearnings of its young would-be revolutionaries, who are like soixante-huitards for the age of climate pessimism / (..) “Death Does Not Exist” feels like a woozy dream generated by the past decade’s anxieties, with Manon’s cell evoking radical environmental protesters such as the UK-based Extinction Rebellion and Just Stop Oil. Dufour-Laperrière’s hypnotic command of tone and confidence to withhold pure visual storytelling – at times, letting his characters talk in a single, atmospheric location as if it were a minimalist live-action film – makes their crusade appear glamorous and principled. When we’re young, we all want to join a club, gang or similar, and feel included; here, such a “gang” feels especially militant, desiring to take revenge on their elders who’ve ruined their lives and the lives of those to come / With all of these ambiguous referents, the director creates a speculative, if coherent, world where the direct outcome of their mission is eventually seen: an earthquake of literal earth overtaking urban areas in a fierce process of rewilding, and downed birds and human corpses reanimating in reverse motion. As ever, indie animation like this becomes a vehicle where Hollywood-level spectacle can be devised on the cheap: akin to Gints Zilbalodis in last year’s great “Flow”, Dufour-Laperrière’s craftsmanship feels like a magic trick, where scepticism about less-developed characters and details falls away because of his imagery’s vastness and tangibility.

Més ressons a la projecció del film: Diego Batlle, crítica per a Otros Cines |

FOTO: “Brand New Landscape” (Luxbox).

De Yuiga DANZUKA, “Brand New Landscape” / “見はらし世代”.

Producció: Japó. Any: 2025. Durada: 1h55. Òpera prima.

Sinopsi: En Ren és un noi que lliura orquídies per a ocasions festives. Després que la seva mare se suïcidés a la seva infància, es va distanciar del pare, un dissenyador de paisatges. Ara, en Ren passa els dies conduint per Tòquio per fer lliuraments. Un dia, mentre descansa en un parc, veu persones sense llar obligades a marxar per la remodelació, cosa que li recorda quan el seu pare va ajudar a construir un complex comercial a Shibuya. Més tard, mentre lliura flors a una galeria que acull una exposició de son pare, en Ren se’l troba, inesperadament. L’home ha tingut èxit i sembla que no ha canviat, encara centrat en la feina, separat de la família. Amb l’esperança de refer la família trencada, en Ren parla amb la seva germana, l’Emi, però ella li respon fredament: “El passat ja no importa”, mentre es prepara per al matrimoni. Turmentat per la distància a la seva família, en Ren recorda una àrea de servei on van compartir un àpat abans de la mort de la seva mare. Hi porta el pare i l’Emi, amb l’esperança de retrobar-se. Comença la seva última nit com a família de quatre.

Amb: Kurosaki Kodai (Takano Ren), Endô Kenichi (Takano Hajime), Igawa Haruka (Takano Yumiko), Kiryu Mai (Takano Emi), Kikuchi Akiko (Maki).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Jara Yáñez, a la crónica per a Caimán: En el que es su primer largometraje, el japonés Yuiga Danzuka parte de su propia biografía para confrontar el retrato de una familia desintegrada, en la que pesan la muerte de la madre y el abandono del padre, con el dibujo de una ciudad de Tokio en pleno desarrollo. (..) Parecen entrelazarse entonces una mirada hacia la familia como institución convencional en decadencia frente a un paisaje urbano que mira al futuro: al fin y al cabo Hajime [el padre] dejó la familia porque optó por desarrollar su carrera profesional / Pero “Brand New Landscape” es una película enigmática, que avanza despacio para, a partir de una primera apariencia de naturalismo, poner en escena las dificultades de comunicación entre los personajes. (..) El film de Danzuka acaba por convertirse también en una película de fantasmas en la que la que la fusión de tiempos (pasado, presente y futuro) permite una reconciliación de los vínculos familiares que pasa por la aceptación del cambio.

Diego Lerer, a la crònica per a Micropsia: (..) tiene un tono melancólico, ligeramente contemplativo y observacional, poniendo especial énfasis en mostrar la ciudad, sus autopistas, negocios y desarrollos inmobiliarios, muchos de los cuales involucran a Hajime [el padre]. En un momento, el análisis arquitectónico de Tokio –la vieja ciudad chocando con la nueva, las tradiciones chocando con los shoppings, los compradores con los ‘homeless’— se volverá central a un relato que jugará todo el tiempo con la (im)posibilidad de recuperar lo que en algún momento pareció ser una familia. De hecho, no solo los hijos no tienen demasiado interés. El padre, por su parte, parece haberse hecho a la idea de que esa historia quedó en el pasado y está más interesado en ocuparse de una nueva relación con una empleada de su firma / Drama familiar y película sobre Tokio, comedia seca de seres solitarios incapaces de comunicarse entre sí mezclada con una historia posiblemente fantástica que incluye raras coincidencias y misteriosos accidentes, “Brand New Landscape” es una bienvenida rareza aún dentro de ese subgénero de drama familia japonés al que la película de Danzuka cada tanto remite. Ese film está y es central a lo que la directora tiene para contar, pero se inserta dentro de otro que parece hablar de la ciudad, de su gente, de la forma en la que se comunican (o dejan de hacerlo) y en los silencios y misterios que circulan por las autopistas, las calles y los negocios de la fascinante Tokio.

FOTO: “L’Engloutie” (Le Group Ouest).

De Louise HÉMON, “L’Engloutie“ / “The Girl in the Snow”

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h38. Òpera prima.

Sinopsi: 1899. Alts Alps.“Soudain” és un llogaret enfilat a les altures vertiginoses d’una muntanya remota. En una nit de tempesta, els seus habitants veuen que els arriba l’Aimée, la seva primera mestra, republicana i laica, que es quedarà a l’hivern per ensenyar a un grapat de nens. Malgrat la desconfiança que percep en l’aire gelat, la jove s’incorpora a poc a poc a la vida de la comunitat, decidida a posar llum a les seves creences fosques. Però els rituals i llegendes que descobreix aviat comencen a perseguir les seves nits. A mesura que masses de neu cobreixen la muntanya, l’Aimée s’apropa a l’Enoch i en Pépin, dos amics la sensualitat dels quals capta totes les seves mirades. És aleshores que el vell Júpiter, ancià del poble, trenca la pipa. El seu fèretre l’enganxen al terrat de l’escola, perquè el terra estava massa gelat per enterrar-lo allà. Mentre l’ambient és de dol, el creixent desig d’Aimée pels joves del poble l’engoleix de sobte…

Amb: Galatea Bellugi (Aimée), Matthieu Lucci (Enoch), Samuel Kircher (Pépin), Sharif Andoura (un dels pares).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: El título en inglés de “L’engloutie” es “The girl of the snow” y hace referencia a la blancura de la nieve en un pequeño poblado de los Altos Alpes en 1899, durante el cambio de siglo. A pesar de que el paisaje está teñido de blanco, lo más interesante de la película reside en el color negro, en el modo como captura la oscuridad que rodea un paisaje, incluso desde el punto de vista anímico y moral. La protagonista del relato es Aimée (Galetea Belucci) una joven maestra que llega a un lugar inhóspito para promover el laicismo, los valores republicanos y la lengua francesa en un entorno de habla occitana. La chica es maestra de escuela y debe educar a unos seres atrapados en su pequeño mundo, en la caza de piezas de animales y en la vida indómita. Louise Hénon rueda una película preciosista sobre el universo alpino que en algunos momentos puede recordar a “Vermiglio” de Maura Delpero. La particularidad es que en el trayecto que lleva a cabo Aimée la cámara se sitúa más allá del naturalismo y su preciosismo desemboca en lo legendario. “L’engloutie” habla de una chica que acaba engullida por el pueblo, por las viejas costumbres, por la nieve y por la opresión. En ese mundo ancestral los chicos desaparecen misteriosamente después de haber hecho el amor con la protagonista y algo atávico está siempre presente en el ambiente.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) Lo que en principio parece una típica exploración de las diferencias y tensiones entre alguien joven y formado y un entorno mucho más tosco y rudimentario se convierte en manos de la debutante Louise Hémon (aunque con bastante experiencia en el teatro y el documental) en un film que explora el deseo, pero desarrolla también cierta veta fantástica y hasta trágica / Aimée [la protagonista] generará admiración, intriga y deseo entre los muchachos del lugar, como Enoch (Matthieu Lucci) o Pépin (Samuel Kircher), pero una serie de avalanchas de nieve y posteriores desapariciones hará que el relato pase del desenfado inicial (las clases, los cantos, la música, los bailes) a una zona cada vez más inquietante, misteriosa y ominosa / Sin grandes destellos, con un tono quizás demasiado parsimonioso para una incursión que en su segunda mitad abraza más al cine de género, este debut en el largometraje alcanza por momentos una densidad visual, dramática, actoral y narrativa que ubica a Hémon como una directora a seguir.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) Pero lo civilizado y lo natural, lo educado y lo salvaje empiezan a mezclarse a partir del deseo y las tensiones sexuales. Y una vez que eso aparece en el ambiente, las cosas se empiezan a complicar aún más. Y allí ya no es muy claro de qué lado está la razón, la locura, la ciencia y la superstición, y si esos conceptos siquiera tienen algún valor en ese contexto. Hémon construye un universo de película de terror, pero prefiere direccionar el tono del film hacia lo enigmático, lo raro e incomprensible. La naturaleza actúa de modos raros, gente desaparece misteriosamente y todo empieza a adoptar un aire a pesadillesca fábula, con un ataúd que parece observarlo todo y quizás hasta actuar sobre los acontecimientos / (..) Otra película parece empezar cuando las pulsiones sexuales de todos entran en juego y allí Hémon oscurece aún más el relato, haciéndolo entrar en un tono enigmático y por momentos indefinible, en especial en función de la rotunda oscuridad de los interiores. Coqueteando con lo fantástico o con los febriles delirios de la protagonista, “The Girl in the snow” se va enrareciendo por demás pero sin perder de vista ese ángulo, ese choque de culturas que la organiza.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) Filmed with an almost documentary-like intensity and proximity in an imposing snowy setting and highly visual topography, “The Girl in the Snow” is an original work with a very strong atmosphere, thanks in particular to cinematographer Marine Atlan’s Bergman-esque work on darkness and Émile Sornin’s haunting music (which includes ondes Martenot, a drone box, flute and percussion). An atmosphere of first-rate strangeness that distinguishes a director who still has room for improvement, but who has a truly distinctive style.

Més ressons de la projecció del film: Diego Batlle, crítica per a Otros Cines | Gregory Coutaut, crítica per a Le Polyester | A Cineuropa, entrevista de Fabien Lemercier a la directora: “The experiment was to take a rational character, plunge her into irrational phenomena and see how far her mind would resist”.

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.

FOTO: “Left-handed Girl” (Le Pacte).

De Shih-Ching TSOU, “Left-Handed Girl“.

Producció: Taiwan, França, EUA, Anglaterra. Any: 2025. Durada: 1h48.

Sinopsi: Una mare soltera i les seves dues filles tornen a Taipei després de diversos anys de viure al camp per obrir un estand en un mercat nocturn animat. Cadascuna a la seva manera s’haurà d’adaptar a aquest nou entorn per arribar a final de mes i aconseguir mantenir la unitat familiar. Tres generacions de secrets familiars comencen a desvelar-se després que el seu avi, tradicional, li digui a la filla petita, que és esquerrana, que no faci servir mai la seva “mà del dimoni”.

Amb: Janel Tsai (Shu-Fen), Nina Ye (I-Jing), Ma Shih-yuan (I-Ann), Brando (Teng-Hui) Huang, Akio Chen, Xin-Yan Chao.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Eulàlia Iglesias, a la crònica per a Caimán: Productora de buena parte de la filmografía de Sean Baker, con quien también codirigó “Take Out” (2004), Shih-Ching Tsou ha presentado en la Semana de la Crítica su debut en la dirección, “Left-Handed Girl”, en el que el responsable de “Anora” también colabora en la coescritura del guion y firmando el montaje. Casi todo en esta ópera prima ambientada en Taipei recuerda al cine de Baker, y no precisamente a sus mejores valores. El film se desarrolla como una suerte de revisión de “The Florida Project” ambientada en Extremo Oriente. Aquí también tenemos a una madre soltera que intenta salir adelante en la vida con su encantadora niña pequeña, en una situación de precariedad agravada porque no puede pagar el alquiler del puesto del mercado en que trabaja. No falta el ángel de la guarda que las protege en su lugar de trabajo, y la joven sexualizada, aquí la hija mayor de la protagonista. “Left-Handed Girl” por tanto se centra en una serie de personajes que se mueven en los márgenes en una situación precaria y que, en algunos casos, sobreviven mediante trapicheos. La película está atravesada por la energía de unas protagonistas casi siempre en movimiento, una cadencia que subraya el montaje de Baker. La localización en Taipei propicia que la propuesta responda a los tópicos de un cierto cine oriental: el colorismo del mercado callejero, los viajes en moto por sus calles, las luces de neón… Tsou incorpora una lectura de género enraizada en el contexto cultural. Parte de la situación difícil que vive la protagonista se explica porque ha sufrido una clara discriminación por parte de sus padres en una sociedad patriarcal que privilegia a los chicos por encima de las chicas. Pero el film se recrea en los aspectos más facilones que han contribuido al éxito del director de “Tangerine” (2015) la explotación del encanto cuqui de la niña pequeña, el sentimentalismo de los conflictos, el humor facilón de una serie de personajes entrañables, el giro melodramático que desemboca en la catarsis emocional y, en general, los continuos recursos facilones para emocionar al gran público. Lo mejor de la película, el argumento que justifica el título: la pequeña de la familia utiliza su mano izquierda para ejercer el ‘mal’ cuando su abuelo intenta corregir el hecho de que sea zurda diciéndole que esa es “la mano del diablo”.

Jaime Pena, a la crònica per a Caimán: Una película marcada a fuego por la Palma de Oro del año pasado (y Oscar de este año), lo que a todas luces se revela un tanto injusto. Porque “Lef-Handed Girl” es una película producida, coescrita y montada por Sean Baker, lo que nos puede llevar a identificar el estilo de Baker (y los ecos de “The Florida Project” son innegables) en el montaje y alguno de los temas de la película. Pero esta influencia convendría relativizarla: Shih-Ching Tsou codirigió con Baker “Take Out” en 2004 y ha producido muchas de sus películas (no “Anora”, pero eso es una anécdota). Es decir, que estamos ante una ópera prima en solitario de una actriz y productora ya muy veterana: quizás cabría hablar de un estilo Baker/Tsou, para lo bueno y para lo malo. Solo así se explica la ambición de una película que condensa en menos de dos horas (eso no lo consigue Baker siempre) las peripecias que afectan a tres (o más, dejemos ahí el misterio) generaciones de una familia, todas mujeres (..) / Que [la hija pequeña] sea zurda es el elemento que desata buena parte de la trama (hay otra subterránea que solo se desvelará hacia el final). El abuelo no puede soportar que su nieta coma con la mano izquierda y le dice que  es la mano del diablo. Así que la mano actúa ‘por su cuenta’ y se entretiene robando todo tipo de objetos en el entorno del puesto de la madre: una mano cleptómana y una niña que no puede controlarla, al fin y al cabo el abuelo ya le ha proporcionado una causa y una explicación. Así que la mano, aunque sea la del diablo, es capaz de lo mejor y de lo peor, siempre inconscientemente, claro. En una ocasión salvando a la abuela de ir a la cárcel y en otra (la escena más divertida de la película, todo un hallazgo cómico) lanzando una pelota a una mascota y provocando un aparatoso accidente. Como la hija mayor se desplaza siempre en moto por las calles y autopistas de Taipei, los ecos de Hou Hsiao-hsien resultan no sé si más voluntariosos que reales. Pero ahí están esas carreteras, esos primeros planos de la motorista, esos colores saturados y un montaje acelerado que, esto sí, no debe nada al cine de Hou. De hecho uno siente el deseo de levantarse y pedirle a Tsou que pise algo el freno, que nos está contando tres historias en paralelo y que, por momentos, vendría bien concederles a cada una de ellas algo más de tiempo y de pausa. Pero “Left-Handed Girl” es una película sobre la agitación y la velocidad urbana y no se le pueden pedir peras al olmo.

Elisabeth Franck-Dumas, a la crítica per a Libération: (..) et sa fille cadette, I-Jing (Nina Ye), dont l’absolue mignonnerie menace au départ d’engloutir le film sous des litres de sirop de sucre, transforme le marché en terrain de jeu qu’elle arpente avec une convoitise grandissante / Sinuant entre feel-good, gros mélo et fresque féminine, peuplé de personnages pas tous convaincants, le film est à son meilleur dans sa chronique d’un Taipei d’arrière-cuisine fait de galères et combines, où une aïeule en voie de déclassement se fait passeuse de clandestins vers les Etats-Unis et où l’échoppe du prêteur sur gages devient un lieu de passage familier / En 2004, Shih-Ching Tsou avait coréalisé “Take Out”, qui chroniquait une journée harassante dans la vie d’un clandestin chinois à New York se démenant pour honorer une dette à son passeur, et le complice d’alors s’appelait Sean Baker, reparti l‘an dernier avec la palme d’or pour “Anora”. Ils travaillent ensemble depuis des années (elle a produit presque tous ses films, il a coécrit, produit et monté ce film-ci) et le compagnonnage se devine un peu dans la frénésie d’images tournées à l‘iPhone, à scooter ou à hauteur d’enfant (séquences géniales lorsque la petite court dans les étals du marché au son frénétique d’un tambourin), et l‘attention portée à l‘envers du décor rutilant d’une des villes les plus riches du monde.

Lovia Gyarkye, a la ressenya per a The Hollywood Reporter: It is an unfortunate reality that in many cultures around the world, the left hand is taboo. Some traditions consider it unclean, others brand anyone who uses it to be impure on a physical and spiritual level. When I-Jing (Nina Ye), one of the protagonists in Shih-Ching Tsou‘s accomplished solo feature directorial debut, “Left-Handed Girl”, learns from her old-school grandfather (Akio Chen) that the left hand is associated with the devil himself in Taiwanese culture, the young girl spirals. I-Jing, who is left-handed, has just moved back to Taipei with her mother Chu-Fen (Janel Tsai) and older sister I-Ann (Shih-Yua Ma), and adjusting to city life is difficult enough without having to worry about an evil hand / More than 20 years after co-directing Take Out with Sean Baker, Tsou, who has produced many of the Oscar-winning filmmaker’s projects, returns behind the camera to helm a modest and entertaining story about three generations of women making their way in contemporary Taipei. The strengths of this slender film, which Tsou co-wrote with Baker, stem from its authentic rendition of daily life in a bustling metropolis / As in Take Out, Tsou relishes in the details that constitute an existence. What does survival in places so obviously propelled by capital look like on a financial and social level? With its frenetic, fly-on-the-wall style, Take Out reflected New York’s grittiness from the perspective of a delivery man scrounging together cash to pay back an impatient loan shark. The realities of Taipei are no less harsh in Left-Handed Girl, but Tsou approaches her meditation differently. The film brims with tenderly observed moments, whether stemming from the makeshift community formed by vendors at the night market where Chu-Fen opens a noodle shop or the claustrophobia of the flat that she and her daughters call home / With [Sean] Baker as her editor and Ko-Chin Chen and Tzu-Hao Kao as cinematographers, Tsou constructs a grammar for how perspective changes a city’s mood. When the camera is low, trailing I-Jing as she weaves around the stalls in the bustling market, Taipei becomes almost effervescent, coming alive in a different way when I-Ann rides her scooter through the streets, her dark hair blowing in the wind like a cape / “Left-Handed Girl” might be a story of hustling in the city, but it’s not a down-trodden tale of suffering. Understated humor and obvious heart undergird each scene. A handful of performances — especially from Ma as the mercurial I-Ann, Ye as the charming tyke and Xin-Yan Chao as their wheeling-and-dealing grandmother — round out the intimacy of this considered portrait /If there’s one road bump in “Left-Handed Girl”, it’s the surprising way the director deploys melodrama near the end of the film. The big twist comes a touch too late — leaving the movie no time to deal with the ramifications of key revelations — and lands with an awkward thud. Still, there’s much to admire in “Left-Handed Girl”, especially in how Tsou shapes a compelling and deeply immersive multi-generational story of survival / (..) Ma and Tsai give strong performances that cast the dynamic as one not of scorn but of regretful misunderstanding. As these two older women navigate the meaning of terse responses and cutting looks, I-Jiang tries to carve out her own space within the family and across the city. One does wish that the youngest member of this clan was shaded with a bit more complexity, especially near the end when a surprise confessional threatens already fragile bonds. But that doesn’t take away from the strength of “Left-Handed Girl”, a constellation of absorbing stories that deftly highlight the social and economic realities faced by three generations of women in Taipei.

Jessica Kiang, a la ressenya per a Variety: The first glimpse of Taipei in director Shih-Ching Tsou‘s debut solo outing is a blur of light and skyscraper seen through a toy prism, an almost-too-perfect cue for the structure of the movie to come. Characters and situations will fragment and recombine in ever-changing symmetries, the axis of sympathy and resentment flipping and flipping again as several generations of women in the same Taiwanese family tumble through a couple of tumultuous months. “Left-Handed Girl” is an assured and lovely portrait of difficult motherhood and painful daughterhood, but it’s perhaps most entrancing for its turning-kaleidoscope-view of the director’s native city, where the characters are the bouncing beads, but Taipei is the glitter and the dazzle / (..) There is drama going on across multiple planes, and it takes quite some skillful direction to keep each strand as propulsive and engaging as the next, but Tsou toggles between the different perspectives with a jugglers’s grace, showing deep compassion for her characters (except perhaps the rather harshly drawn grandmother) even when they have none for each other. It is only a slightly contrived late scene that skews a little soapy, when a drunken showdown, a pregnancy scare and the simmering sexism of Taiwanese society all abruptly boil over into resentful revelation during one big fiesta of socially embarrassing bust-ups / But even when the storytelling falters, the film’s pulse beats steady in its ravishing iPhone cinematography, credited to Ko-Chin Chen and Tzu-Hao Kao. The widescreen lens gapes wider and wider, as though trying to devour nighttime vistas of the neon-lit city in ever bigger gulps. It is a story all to itself, this buzzing metropolis of seediness and hope, and at times, simply zooming on a scooter through Taipei streets lit loudly against a darkened sky, feels like the most wantonly cinematic activity imaginable. Tsou, who is Sean Baker‘s frequent collaborator (he takes on co-writing producing and editing duties here), produced his pioneering iPhone-shot “Tangerine,” and the ravishing visuals of “Left-Handed Girl” demonstrate just how far that technology has evolved (..).

Més ressons de la projecció del film: Diego Batlle, crítica per a Otros Cines |

ACID CANNES.

FOTO: “Put your soul on your hand and walk” (ACID CANNES).

De Sepideh FARSI, “Put your soul on your hand and walk”.

Producció: França, Palestina, Iran. Any: 2025. Durada: 1h50.

Sinopsi: Aquesta pel·lícula és una finestra, oberta pel miracle d’una trobada amb la Fatem, que em va permetre veure fragments de la massacre en curs de palestins. La Fatem es va convertir en els meus ulls a Gaza, i jo en un enllaç entre ella i el món exterior. Vam mantenir aquesta línia de vida durant gairebé un any. Els fragments de píxels i sons intercanviats entre nosaltres es van convertir en la pel·lícula que és aquí.

Nota de trista actualitat (18.04.2025): La fotoperiodista palestina Fatima Hassouna és assassinada per Israel l’endemà que el documentari on participa sigui seleccionat a Canes (‘Vilaweb’). En aquest blog: Israel mata la fotoperiodista palestina Fatma Hassona l’endemà de ser notícia de Canes. Necrològica també: «Fatma Hassona, Les yeux de Gaza» par Sepideh Farsi. Fatima Hassona era la ‘Fatem’.

Documental.

A Canes: ACID CANNES 2025. En aquest blog, més informació: ACID.

Ressons de la projecció del film:

Nando Salvà, la crònica per al diari El Periódico: El 15 d’abril, la secció paral·lela del Festival de Cannes coneguda com a ACID va fer pública la seva programació de cara a aquest any; una de les pel·lícules incloses en la selecció va resultar ser Put your soul on your hand and walk, de la directora iraniana Sepideh Farsi, que captura la vida a Gaza sota el foc a través dels ulls d’una jove fotoperiodista, Fatima Hassouna. Un dia després, el 16, Hassouna va ser assassinada juntament amb nou membres de la seva família durant un atac aeri israelià. En un instant, el documental va passar de ser una celebració de la resiliència a adquirir un significat molt diferent. Coincidint amb la presentació de la pel·lícula en el certamen, Juliette Binoche –que aquest any exerceix la presidència del jurat de la competició oficial– va afegir la seva firma a una carta que condemna “el silenci” sobre “el genocidi” a Gaza que ja compta amb les de 400 personalitats més, entre les quals Pedro Almodóvar i Javier Bardem / La primavera del 2024, decidida a fer que el món veiés el que realment està passant a la Franja, Farsi va iniciar la sèrie de videotrucades amb Hassouna que componen la columna vertebral de la pel·lícula. En aquell moment havien passat ja sis mesos des de l’horror desencadenat per Israel sobre Gaza com a represàlia pels atemptats de Hamas del 7 d’octubre, i per tant resulta sorprenent comprovar com, al llarg del metratge, Hassouna amb prou feines deixa d’exhibir un somriure encegador. Aquesta actitud, suggereix Farsi, reflecteix l’esperit desafiador del poble palestí. “No tenim res a perdre”, afirma la jove. No té intenció d’anar-se’n de Gaza perquè sent que el seu poble la necessita, i creu que el món hauria de veure les seves fotos per poder comprendre el que està passant / Durant les trobades virtuals, a causa de les limitacions tècniques, Farsi ha de gravar la pantalla del seu mòbil amb un altre telèfon per posar cara a Hassouna. Això significa, diem, que “Put your soul on your hand and walk” funciona essencialment a la manera d’una entrevista amb un bust parlant com els que es veuen als telenotícies, tot i que amb una qualitat visual notablement inferior; el seu valor rau en el que Hassouna encarna i expressa. Farsi connecta la successió de converses a través d’interludis en els quals les fotos de Hassouna mostren la destrucció causada per Israel, i de trossos de notícies que ens permeten establir la cronologia del genocidi / Però de nou la major part del metratge el protagonitza la mateixa Hassouna mentre parla sobre les dificultats de sobreviure en una Gaza assetjada i assolada per la gana, sobre cafè o sobre pel·lícules. “Aquest temps passarà”, sentencia al final de la pel·lícula. “No podran derrotar-nos”, assegura al principi. Per desgràcia, ni l’un ni l’altre ha acabat sent cert per a ella, i tampoc per a desenes de milers d’altres persones.

Jordan Mintzer, la ressenya per a The Hollywood Reporter: It’s not often that a movie review suddenly transorms into an obituary, but that’s unfortunately the case for Iranian director Sepideh Farsi’s new documentary, “Put Your Soul on Your Hand and Walk”. Only two days after the film was announced in the lineup of Cannes‘ ACID sidebar, another announcement was made informing us that its protagonist, 25-year-old Palestinian photojournalist Fatma Hassona, was killed by the Israeli Defense Forces along with several members of her family / Perhaps even more tragic is the fact that the endearing and joyful Hassona, whom we get to know through months of video calls assembled by Farsi into a feature-length conversation, clearly saw her death as a possibility. In one of several frank discussions over FaceTime (or an equivalent app), she tells the director: “You have many different options to die here in Gaza,” detailing the bombings, shootings, disease and starvation that have decimated her population for over a year and half now. Shortly after, she explains how her adorable 8-year-old niece keeps telling her, “I want to die,” as if this were a happy ending to strive for / Death looms over Farsi’s movie both as it unfurls and after it finishes, although Hassona was — how awful to use the past tense here — anything but a pessimist. “I’m trying to find some life in this dead,” she says in her impressive if imperfect English, which she often delivers with a broad smile and a laugh / That last line is also how she characterizes her work as an amateur photojournalist, documenting the mass destruction surrounding her on all sides. Between the numerous video calls, Farsi inserts dozens of Hassona’s pictures, which indeed are filled with signs of life — children playing in the street, men selling food, women carrying water or provisions — amid all the chaos and ruins / What’s most striking about “Put Your Soul on Your Hand and Walk!”, whose title is how Hassona describes venturing outdoors when she can be killed at any moment, is the way it forces the viewer to experience the blunt repetition of death and devastation faced by its central figure / Farsi, who originally tried to enter Rafah but was turned away, began interviewing the young woman starting in April 2024, holding a series of extended video conversations that lasted until October — roughly a year after the Hamas-led massacre of Israelis that kicked off the current war. From one talk to another, many of them interrupted by faulty internet connections, some of them by bombings, we see Hossana and her family living a daily, monthly, and eventually yearly existence in which they try to survive as the city around them falls apart / The photographer so matter-of-factly talks about her extreme situation — “that’s the normal,” she says with a smile — that we almost get used to it. At one point, Farsi hears a noise outside the window of one of the apartments Hassona takes shelter in, asking where it’s coming from. “Apache helicopters,” the girl replies. “What do they use them for?” the director continues. Hassona looks at her like she’s talking to a child who can’t understand something as simple as this: “To kill us,” she says, again with a smile / Farsi’s movie may be straightforward in form, perhaps too repetitive at times, but that also seems to be the point. There’s no need to add anything to discussions as heartbreakingly honest as these. At most, the director inserts brief segments from news broadcasts, again captured with her phone, giving the viewer some context of events — a bigger picture to accompany this intimate portrait of a gifted young woman living through hell, yet still able to look at the bright side of things / That doesn’t mean, however, that Hassona always remains positive, and there are moments when she loses hope, especially after friends or family members are killed. And while she never delves into the long history of the Israeli-Palestinian conflict, she does at one point mention her dissatisfaction with Hamas leader Yahya Al-Sinwar, who would soon be killed as well / “Put Your Soul on Your Hand and Walk” is ultimately less a documentary exposé than a piece of raw unfiltered evidence, bearing witness to a tragedy that continues to unfold as this review is being written. The film, and Hassona’s eye-opening photographs, will one day be added to the historical record detailing what happened in Gaza — which, in a broader sense, is also about what has happened to our civilization / “If the war ends in Palestine, it will end everywhere else,” Hassona says to Farsi, in a statement that sounds halfway hopeful, yet also fatalistic about the current state of the region. Later, in one of her last recorded conversations with the director, and months before she herself would be killed, Hassona rather optimistically looks forward to the day “when I can tell my children what I have lived, and what I have survived.”.

Luc Chessel, l’article per a Libération: C’est un film qui, à peine terminé, avant même d’avoir été vu, fièrement porté devant les yeux du monde, ne sera plus jamais le même : plus jamais ce qu’il voulait être, le portrait d’une personne vivante, d’une femme vivante en lutte pour la vie de son peuple. Il se trouve irrémédiablement modifié par la mort de sa protagoniste, la photographe palestinienne Fatma Hassouna, tuée à 25 ans avec une grande partie de sa famille dans la ville de Gaza par un bombardement de l’armée israélienne. C’était le 16 avril, le lendemain de l’annonce de la sélection de “Put Your Soul on Your Hand and Walk” de Sepideh Farsi à Cannes, dans la section parallèle de l’Acid, où il est donc projeté ce jeudi 15 mai, précédé d’une grande émotion, ainsi que de nombreux hommages, communiqués, tribunes et prises de position / Dans le film lui-même, ce sont deux cartons placés sobrement au début et à la fin, rajoutés par la réalisatrice, qui évoquent la disparition de «Fatem», telle qu’elle se faisait appeler. Ils contiennent, et gardent contenues, toute la douleur et la colère de cette perte. Le reste nous parvient quasiment inchangé : un documentaire qui, à l’urgence de la situation de son héroïne et des habitants de Gaza, apporte son propre rythme, sa propre forme, qui sont ceux – progressifs, aléatoires, heureux – de la rencontre. C’est un film de conversations. Prises de contact, pleines d’obstacles, gagnées sur tout ce qui veut les interrompre, les empêcher d’avoir lieu / A distance, par appels vidéos, messages écrits, vocaux, Sepideh Farsi et Fatma Hassouna se rencontrent, apprennent à se connaître, au fil des mois et des coups de fil. L’une est cinéaste, iranienne exilée à Paris depuis quarante ans, elle a une soixantaine d’années, est l’autrice d’une dizaine de films de fiction et documentaires tournés entre son pays natal et son pays de résidence. L’autre a 24 ans, est déjà photographe, espère continuer à le devenir, elle vit à Gaza, la ville, dans le quartier d’Al-Tuffah. Depuis le lendemain du 7 octobre 2023 et le début des bombardements israéliens, qui annihilent Gaza, tuant ses amis, sa famille, ses voisins, ses compatriotes, elle continue de sortir pour faire ce qu’elle sait faire, regarder, cadrer, documenter, photographier pour garder la trace des lieux, des êtres et des événements / Elles ont les images en commun. Par écrans interposés, elles se regardent, se parlent, en anglais international, langue possible, approximative. C’est du Caire, d’où elle cherche à entrer à Rafah, que Sepideh Farsi entre en contact avec Fatma, et elle continue de l’appeler une fois rentrée à Paris, ou bien en voyage, en Italie, en Grèce, au Canada. Celle qui filme peut aller dans le monde entier, mais ne peut pas rentrer dans son pays. Celle qui est filmée, à l’inverse exactement, ne peut pas sortir du territoire où elle est née, que le monde entier appelle une prison à ciel ouvert. Elle rêve de voyages, mais affirme que pour rien au monde, malgré le danger permanent, elle ne s’exilera de Palestine, terre de son peuple ciblé par le génocide. Si elle espère, ce n’est pas en la politique – ni dans les chefs du Hamas ni dans le bon vouloir du gouvernement israélien s’octroyant le droit de vie et de mort sur son peuple – mais en la résistance profonde, historique, des Palestiniens / Il y a donc ici a priori, comme dans un portrait traditionnel, une filmeuse et une filmée. Mais qu’est-ce qui est filmé ? Surtout l’écran du téléphone de la réalisatrice où le visage de Fatma apparaît, via la vidéo de WhatsApp, pour raconter la vie quotidienne, l’horreur, parfois les joies, beaucoup la fatigue – la faim qui augmente et qui la transforme, la rend distraite, déconcentrée. On a accès à elle par appareils interposés – le téléphone, la petite caméra portée à la main qui le refilme – soumis aux interruptions permanentes, à la mauvaise qualité du signal, aux intermittences d’Internet dans la bande de Gaza assiégée, qu’Israël cherche à couper du monde. Reconnexion… le mot s’affiche à intervalles réguliers : l’impossibilité, ou la difficulté, mais l’urgence de communiquer, de se dire et de dire les choses – urgence qui est celle du personnage, de ses photos, ses poèmes, ses sourires, comme celle du film qui l’appelle pour lui laisser la parole –, donnent à “Put Your Soul on Your Hand and Walk” sa forme, son mouvement, sa force / Film godardien en ce sens, et ce n’est pas pour rien que le carton de projection du posthume Drôles de guerres apparaît à un moment en fond d’écran. Les plans où la cinéaste fait des pauses dans la conversation pour aller ouvrir la porte à son chat ne sont pas de trop, pas gratuits, ils circonscrivent et encouragent ce qu’on peut faire, à quelque endroit que l’on se trouve. Le cinéma ne peut rien faire d’autre que de tenter, malgré les interférences, contre le silence de mort exigé par les bourreaux, d’entrer en communication avec les vivantes et les vivants, de se reconnecter à eux. Si la mort de Fatma Hassouna fait d’elle un symbole – un nom et un visage individués, identifiables, une figure aux yeux pleins de vie – pour les dizaines de milliers d’anonymes connaissant le même sort, les images qu’elle laisse lui survivent en attendant la liberté.

FOTO: “La Couleuvre Noire” (ACID CANNES).

D’ Aurélien VERNHES-LERMUSIAUX, “La Couleuvre Noire” / “Culebra negra” / “The Black Snake”.

Producció: França, Colòmbia, Brasil. Any: 2025. Durada: 1h25.

Sinopsi: Després d’haver-ne estat fora durant anys, en Ciro torna al desert colombià de la Tatacoa quan s’assabenta que la seva mare s’està morint. En aquesta terra, sublim i hostil alhora, on la seva família ha viscut durant generacions, s’ha d’enfrontar al seu pare, un amic de la infància que s’ha convertit en un ambiciós empresari, i a la seva estimada de la infància, amb qui va tenir una filla que mai ha conegut. Malgrat les tensions, en Ciro acompanya el seu pare al desert per enterrar la mare. Aquest viatge angoixant li recordarà sentiments oblidats i l’incitarà a decidir sobre el seu futur…

Amb: Alexis Tafur (Ciro), Miguel Ángel Viera (Alirio), Angela Rodríguez (Ana), Laura Valentina Quintero, Virgelina Gil.

A Canes: ACID CANNES 2025. En aquest blog, més informació: ACID.

FOTO: “A Light That Never Goes Out” (ACID CANNES).

De Lauri-Matti PARPPEI, “A Light That Never Goes Out” / “Jossain on valo joka ei sammu”.

Producció: Finlàndia, Noruega. Any: 2025. Durada: 1h48.

Sinopsi: En Pauli, flautista clàssic de 27 anys, torna a viure amb els seus pares en un petit poble després del seu intent de suïcidi. Es retroba amb l’Iiris, antiga companya de classe, que intenta convèncer-lo perquè toqui música experimental extrema amb ella. En Pauli, que sempre ha buscat la perfecció, se sent atret per la seva energia caòtica i comença a trobar esperança i consol en els estranys experiments sonors i en un nou tipus d’amistat.

Amb: Samuel Kujala (Pauli), Anna Rosaliina Kauno, Camille Auer, Kaisa-Leena Koskenkorva.

A Canes: ACID CANNES 2025. En aquest blog, més informació: ACID.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “La paga” (Festival de Canes).

De Ciro DURÁN, “La paga” / “The Wage”.

Producció: Colòmbia, Veneçuela. Any: 1962. Durada: 1h03.

Sinopsi: Als Andes, un camperol treballa la terra en condicions d’explotació per assegurar la supervivència de la seva família. El seu fill està malalt, la seva dona està embarassada i reprodueix en si mateix la violència que l’envolta. Sense diners per pagar l’atenció mèdica, s’emborratxar una nit i l’arresten. A la presó, en un atac de ràbia, es rebel·la contra el líder polític del poble de l’única manera que pot. “La Paga” va ser una obra pionera del cinema social i polític a l’Amèrica Llatina, influenciada pel neorealisme italià i el cinema soviètic. Inspirada en els records d’infantesa del director, la pel·lícula denuncia l’explotació de la pagesia.

Amb: Alberto Álvarez, María Escalona Rafael Briceño, Paco De La Riera, Eduardo Frank, Herman Lejter, Eduardo Mancera, Aníbal Rivero.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Saïd Effendi” (Festival de Canes)

De Kameran HOSNI, “Saïd Effendi“.

Producció: Iraq. Any: 1956. Durada: 1h31.

Sinopsi: A la dècada del 1950, Saïd Effendi, un mestre d’escola, es va mudar amb la família a una casa nova en un barri popular de Bagdad, després de ser obligat a abandonar l’antiga llar pel propietari. A la seva nova residència, s’enfronta a tensions socials amb el veí, l’Abdullah el sabater, sobretot a causa dels conflictes entre els seus fills, cosa que deteriora les relacions entre ambdues famílies. A mesura que els problemes s’agreugen, en Saïd s’enfronta a un repte descoratjador: trobar un equilibri entre criar els seus fills i mantenir bones relacions amb els veïns, sense recórrer a la violència.

Amb: Youssef El Ani, Sousan Husni, Abdel Wahid Taha, Jaafar Al-Saadi, Zainab.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Being Bo Widerberg” (Festival de Canes).

De Jon ASP i Mattias NOHRBORG, “Being Bo Widerberg” /  “I huvudet på Bo”.

Producció: Suècia. Any: 2024. Durada: 1h45.

Sinopsi: De Malmö a Estocolm, passant per Canes i Nova York, la història d’un director inflexible que, a l’ombra d’Ingmar Bergman, es va convertir en el cineasta més influent de Suècia. Més que un documental sobre una vida i una obra, Being Bo Widerberg és, sobretot, una gran pel·lícula sobre la història del cinema i sobre la creació. Vídeo: Tast.

Amb: Bo Widerberg (imatges d’arxiu), Roy Andersson, Thommy Berggren, Kalle Boman, Pia Degermark, Evabritt Strandberg, Jan Troell, Stellan Skarsgård, Lars von Trier.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

Ressons de la projecció del film: Jan Lumholdt, crítica a Cineuropa |

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: “Les mauvais coups” (Festival de Canes).

De François LETERRIER, “Les mauvais coups” / “Naked Autumn” / “Los malos golpes” / ““.

Producció: França. Any: 1961. Durada: 1h38.

Sinopsi: En Milan és un expilot de Fórmula 1 que ara viu amb la seva dona Roberte en un petit poble rural. Però no està satisfet, així que la Roberte fomenta una aventura entre ell i una noia anomenada Helene. En Milan no es decideix i finalment arriba la tragèdia. Aleshores, en Milan torna a pilotar a la Fórmula 1. Nota: Una presentació de Pathé. Restauració en 4K, a partir dels negatius originals. Treball realitzat al laboratori L’Image Retrouvée (París-Bolonya), amb el suport del CNC. Amb la presència de Sophie Seydoux, presidenta de la Fundació Jérôme Seydoux-Pathé.

Amb: Simone Signoret, Reginald Kernan, Alexandra Stewart, Marcello Pagliero, Serge Rousseau, José Luis de Vilallonga.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: “Sirât” (Pyramide).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!