Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

18 de desembre de 2005
0 comentaris

Aviat (gener-març de 2006)

Ara ve el bon temps, per al cinema. En el primer trimestre de l’any es concentra la majoria d’estrenes destinades al públic adult, madur, amb paladar per a assaborir bones històries, excel·lents interpretacions, magnífiques ambientacions… És el que en diem "temporada d’Òscar", perquè entre el munt de premis i nominacions que s’anuncien o els lliuren els mesos de gener, febrer i març -Goya, Globus d’Or, César…-, en sobresurten els degans, els de més renom: els guardons de l’Acadèmia de Hollywood.

Les expectatives d’enguany no estan gens malament. Tot i que l’atzar, el caprici o l’esbiaix de les nominacions condiciona les pel·lícules que finalment arriben a les nostres pantalles, podem fer un cop d’ull als títols que més probablement es convertiran en el nostre centre d’atenció les properes setmanes.

               

La que encetarà la temporada és Jarhead, de Sam Mendes. Es tracta de l’adaptació d’un relat en què l’exmarine Anthony Swofford explica les seves vivències durant l’operació Tempesta del desert, a la Primera Guerra del Golf. L’actor Jake Gyllenhaal dóna vida a aquest soldat, de només vint anys d’edat, fill i nét de militars, que va a raure al desert saudita tot just al començament del conflicte armat. Amb els seus campanys Marines, tots plegats lluny de casa, empatxats d’imatges i de retòrica bèl·liques, embríacs de Rock i cervesa, comença una irrisòria i llarga, inacabable, espera d’un enemic fantasmagòric. La sed, la por, l’esgotament, el tedi, les tensions van confegint un ambient cada cop més letal, explosiu. Caldrà veure què n’ha tret, de tot això, el prestigiós director teatral Sam Mendes, que prèviament ens ha regalat, amb American beauty, una crítica ferotge de l’actual societat nord-americana, i amb el film de gàngsters Cami de perdició -amb Tom Hanks i Paul Newman-, una exploració  de la fragilitat dels vincles familiars.

Els que ens agrada Venècia i, si més no, ens mereix un cert interés la figura històrica i llegendària de Giacomo Casanova, tindrem ben aviat una cita amb Casanova, l’aproximació al famós personatge que el director Lasse Hallström ha filmat en escenaris naturals de la ciutat dels canals. El jove actor australià Heath Ledger encarna el mític seductor, brillant, setciències i mestre de les aparences, al carisma del qual mai cap dona no s’ha pogut resistir… fins ara, que la jove i bellíssima Francesca el rebutja. No cal dir que Casanova desfermarà tota la seva astúcia i es disfressarà del que sigui per tal d’arribar a la noia; però, en aquest joc perillós, posarà en perill no tan sols la reputació i la seva pròpia vida, sinó també l’única oportunitat de conèixer un amor de debò. No és que Lasse Hallström estigui al millor moment de la seva carrera. Sensible, el seu cinema pregonament humà va quedar ben definit a Mi vida como un perro i Qui estima Gilbert Grape? -amb Johnny Depp i un descobriment anomenat Leonardo Di Caprio-; es confirmà amb pel·lícules menors, tanmateix commovedores: Querido intruso -amb Richard Dreyfuss i Holly Hunter- i Algo de que hablar -amb Julia Roberts i Dennis Quaid-; però amb Les normes de la casa de la sidra va caure en un pendent de sensibleria i d’academicisme, en el qual dissortadament ha seguit enfonsant-se, amb Chocolat i Atando cabos. Els que han vist Casanova a la Mostra de Venècia, efectivament, no en parlen pas millor; tanmateix, com deia fa una estona, si ens agrada aquella ciutat i ens interessa aquesta figura llegendària, no ens la podem perdre.

Curiosament, una altra de les novetats anunciades per a aquesta temporada, Brokeback Mountain, en terreno vedado, d’Ang Lee, té punts en comú amb les dues anteriors. Els seus protagonistes són Jack Gyllenhaal -que també ho és de Jarhead– i Heath Ledger -certament, el nou Casanova-. Brokeback Mountain, a més, es basa en un relat d’Annie Proulx, autora d’ Atando Cabos, que Lasse Hallström va dur a la pantalla. Però fins aquí les coincidències. Ja no som a la Guerra del Golf ni a l’Europa del segle XVIII, sinó al Wyoming de 1963. Dos cowboys joves, que aquell estiu duen a pasturar un ramat a la muntanya Brokeback, passen els dies i les nits sols, aïllats enmig d’una natura silvestre, esponerosa i bella. De mica en mica i de manera inesperada, es van sentint atrets mútuament. Acaba la transhumància, els nois han de separar-se i la vida continua per a cadascun d’ells. Es casen amb les respectives dones i tenen fills. Al cap de quatre anys, però, es retroben i amb tan sols una mirada se’ls revifa la brasa de l’amor nascut en aquella muntanya. Ang Lee, conegut pel gran públic gràcies a la romàntica Sentit i sensibilitat -amb Emma Thompson- i a l’estilitzat film d’arts marcials Tigre y dragón,  ja havia tractat anteriorment el tema de l’homosexualitat a El banquete de bodas. I, de westren, ja n’havia dirigit un: Cavalca amb el diable. Però, més enllà de l’etiqueta superficial de "western gay", caldrà veure què ha fet realment el cineasta, que sempre s’interessa per individus la infelicitat dels quals té molt a veure amb la mena de societat en què els toca viure -ja sigui als Estats Units de Nixon, com passava a La tempesta de gel; ja sigui a l’antigor xinesa, a l’Anglaterra victoriana o a les societats tancades de l’Oest Americà-.

De Jane Austen era la novel·la Seny i sentiment, que Ang Lee va dur a la pantalla amb el títol Sentit i sensibilitat. I d’Austen és Orgull i prejudici, en què es basa la pel·lícula de Joe Wright, ja anunciada als nostres cinemes. Per als que ens agrada de llegir o rellegir els originals literaris, cal saber que Orgull i prejudici l’ha editada Proa, amb traducció d’Eulàlia Preses. Sempre és delicat d’adaptar un llibre tan conegut i considerat com l’obra capital de l’autora i, certament, s’hi han arriscat els productors anglesos i francesos que ho han tirat endavant, apostant, a més, per un director que debuta al cinema -per bé que atresora un rodatge a la televisió, coronat l’any passat amb el telefilm  Charles II: the pride and the passion, guanyador dels BAFTA al millor drama i millor vestuari, d’un total de cinc categories en què havia estat nominat-. Més riscos: triar l’actriu Kiera Knightley per al paper d’Elizabeth. El rei Artur i Pirates del Carib, la maledicció de la Perla Negra no semblen prou aval com per confiar-li el rol d’aquesta noia, enamorada del ben plantat i aristocràtic nou veí -Matthew MacFadyen-, just quan el pare -Donald Sutherland- vol ben casar les filles, tant a ella com a sa germana, per assegurar-se un bon futur. Tanmateix, els perills els han compensat amb valors segurs, com els de Brenda Blethyn i Judi Dench.

Steven Spielberg hauria de ser novament un dels protagonistes de la immediata actualitat cinematogràfica i per partida doble. Com a director de Munich, sobre els fets que van enfosquir els Jocs Olímpics de 1972, i com a productor de Memòries d’un geisha, el best seller d’ Arthur Golden, els drets del qual va comprar Spielberg ja fa set anys -per bé que la realització l’ha deixada en mans de Rob Marshall-. Marcada per la polèmica, Munich es basa en l’acció terrorista del grup palestí "Setembre Negre" que, els dies 5 i 6 de setembre de 1972, va segrestar i després assassinar onze atletes de la delegació israeliana als Jocs Olímpics que tenien lloc a la ciutat alemanya i que, a tall de reacció, va dur el govern jueu a engegar una campanya antiterrorista -anomenada "Furor de Déu"- amb l’objectiu d’executar els culpables dels atemptats, sense cap mena de judici previ. Spielberg s’ha interessat pels agents del Mossad que van ser enviats per a enxampar i matar els terroristes, com a venjança de la tragèdia. Acusat pel palestí Abu Daoud -dirigent de Setembre Negre- i pel cap del Mossad, Zvi Zamir, perquè no els ha consultats sobre aquells esdeveniments, i enmig d’amenaces de mort, el cineasta ha manifestat públicament que ha volgut donar una visió humana d’un episodi terrible del qual només se sol parlar en termes polítics o militars. Ha explicat: "La resolució implacable d’aquells homes -els espies exterminadors- per complir la seva missió es va anar esvaint, a mesura que de mica en mica es van plantejar dubtes neguitosos sobre el que estaven fent, i d’això, penso que en podem aprendre alguna cosa important sobre l’atzucac tràgic en què ens trobem avui en dia -al conflicte de l’Orient Mitjà-". Eric Bana -l’Hèctor, de Troia– i el camaleònic Geoffrey Rush incorporen dos d’aquests agents del Mossad.

Pel que fa a Memòries d’una geisha, es tracta d’una producció nord-americana que ha comptat amb un esplet de les millors actrius xineses del moment. Habituals del cinema de Zhang Yimou i Wong Kar-wai, per esmentar tan sols dos dels directors orientals amb més fama ara mateix, Zhang Ziyi, Gong Li i Michele Yeoh n’encapçalen el repartiment. Globalització al marge -o no-, aquest "exotisme" es justifica pel fet que l’argument de la pel·lícula gira sobre una noia que, amb només nou anys d’edat, la mare va vendre a una casa de prostitució, al Japó dels anys trenta, i ara, ja adulta, s’ha convertit en una de les geishes amb més requesta entre l’alta societat.

Per descomptat, la llista no s’acaba aquí; però l’espai de què disposem, sí. Fem, doncs, una breu referència a alguns altres títols claus en l’entrada del nou any. Buenas noches…y buena suerte, en què l’actor George Clooney passa al darrera de la càmera per a reconstruir-nos la confrontació entre un periodista i el senador McCarthy, a l’Amèrica dels anys cinquanta. The new world, en què Terrence Malik –Malas tierras, Días del cielo, La delgada línea roja– toca la història de Pocahontas i l’aventurer anglès John Smith, en plena confrontació entre els indis de l’actual Virgínia i els primers colonitzadors anglesos. Crash, escrita i dirigida per Paul Haggis -el guionista de Million Dollar Baby, de Clint Eastwood-, entrelliga tot d’històries criminals, policíaques o de neguits urbans, amb un repartiment coral. Rent, en què Chris Columbus du impensablement al cinema la famosa comèdia musical de Broadway, inspirada en La bohème, de Puccini, i amb el tema de la SIDA al text i context. Walk the line, en què Joaquim Phoenix fa reviure la llegenda del country, Johnnie Cash.

(Article que he publicat a la revista RECULL, de desembre de 2005)

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!