Club 7 Cinema

Foto Barbora Bobulova i Kim Rossi Stuart, a Anche libero va bene, de Kim Rossi Stuart

Gairebé per sorpresa, s’ha anunciat l’estrena (si més no) a Barcelona i a Palma d’ Anche libero va bene, el remarcat i aplaudit debut darrere la càmera de l’actor italià Kim Rossi Stuart.

(A l’ Alguer n’han disposat des del 5 de maig de 2006, i a la Catalunya Nord, des del 8 de novembre de 2006)

Sinopsi Tommy, d’11 anys,  la seva germana Viola i son pare, Renato, formen una família estranyament unida, des que la mare de les dues canalles els ha abandonats. Aquesta família, plena de ràbia i d’imperfeccions, d’una solitud inconsolable, aguanta tanmateix, gràcies a la constant preocupació dels uns pels altres i a l’amor que es tenen.

Presentada a la Quinzena de Realitzadors de 2006, Anche libero va bene  s’endugué de Canes el premi CICAE -difussors europeus del cinem d’art-i-assaig- i un notable reconeixement crític. Matthieu Darras, a Positif,  la reconeixia com la pel·lícula de Canes que més li havia entusiasmat i assegurava que havia estat compartit per molts festivalers -no pas jo, que no vaig poder veure-la, per qüestions d’horaris!- I afegia que si la família monoparental havia de tenir un monument, bé podria ser-ho aquest primer film tan commovedor, tan punyent, de Kim Rossi-Stuart. Per la seva banda, Jean-Luc Douin, a Le Monde, remarcava l’habilitat amb què Kim Rossi Stuart interpreta el paper d’aquest pare alhora emocionant i patètic, la delicadesa amb què suggereix el malentès entre un pare i un fill, i feia notar que tot plegat no fóra res sense el seu talent per captar l’emoció d’ infant en una cara trista. Jean-Baptiste Morain, a  Les Inrockuptibles, assegurava que, de seguida es fa evident que Kim Rossi Stuart ha pensat en tot i sobretot a esquivar els clixés. A L’Humanité,  Dominique Widemann es reconeixia tocat per la finor poètica amb què tracta les emocions infantils i que desmarca Anche libero va bene del neorealisme italià, al qual, per altra banda, no deixa d’estar lligada. Didier Peron, a Libération, assenyalava que tens la sensació de ser davant d’un terreny fressat (..) i constantment sacsejat per la justesa gairebé agressiva de les seqüències del film, que tot just comencen a treure el nas que ja se t’agafen al coll. François Bégaudeau , a Cahiers du Cinéma, deia que Tommi -el nen de la pel·lícula- és de la mena d’infants que es fan estimar, ja que encarna l’espectador que exigeix una certa ètica de la mirada, oimés quan un naturalisme amable tempta a capbussar-se en el bocí de realitat ofert.

Si us interessa un xic d’informació sobre Kim Rossi Stuart, el director, coguionista i coprotagonista d’ Anche libero va bene, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Fill d’un actor, Kim Rossi-Stuart (Roma, 31.10.1969) ja actuava amb cinc anys d’edat i, des dels 15 anys ha treballat regularment en ficcions televisives, mentre ha anat estudiant art dramàtic. Tot i que ha estat un jove d’èxit, amb productes comercials Il ragazzo dal kimono d’oro (1987) i la minisèrie Fantaghirò (1991), ha bregat per menar una carrera artística seriosa, tant al Teatre, com al Cinema. La primera oportunitat  la tingué amb  Senza pelle (Alessandro D’Alatri, 1994), en què incorporava el paper d’un xicot mentalment inestable que enviava anònimes cartes d’amor a una noia casada. Ben aviat el malaguanyat Michealangelo Antonioni l’emparellà amb Inés Sastre, en un dels fragments més bonics d’ Al di là delle nuvole / Enllà dels núvols / Más allá de las nubes / Par-delà les nuages (1995). La seva trajectòria al cinema, però, seguí per produccions ben diverses i no pas gaire nombroses. El 2004, Gianni Amelio fins i tot confià massa en la seva capacitat d’improvisació interpretativa, a Le chiavi di casa / Les claus de casa / Las llaves de casa / Les clefs de la maison, on era el pare que acompanyava el fill discapacitat de visita a una clínica alemanya i el retrobava, havent-lo abandonat feia 15 anys, en nàixer. En alguna altra ocasió ja he escrit que Kim Rossi-Stuart ve a ser al cinema que es fa a Itàlia, allò que Juan-Diego Botto és al que fan a Espanya: presència física, voluntat de treball seriós, compromís social…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!