Club 7 Cinema

Com una gran pintura de paisatge del segle XIX de grangers treballant sota el sol, amb centenars de detalls que evoquen un món de lluites, dolors i jubilació ocasional, “Living the Land” (“Sheng Xi Zhi Di”) del director Huo Meng submergeix l’espectador en una remota comunitat agrícola xinesa amb tota la precisió i la bellesa d’un artista consumat. (..) Huo és un mestre a l’hora d’incorporar el drama dins d’una representació més gran de la transformació social i econòmica. En aquest sentit, la seva nova pel·lícula recorda més l’obra dels autors taiwanesos Edward Yang i Hou Hsiao-Hsien, les èpiques subtils i lentes dels quals s’ambientaven dins d’una pàtria que estava constantment sacsejada pels esdeveniments històrics. Si Huo segueix aquest camí, un dia podria unir-se a les seves files com a director amb el mateix abast ambiciós i el talent per igualar-los. Això en diuen a ‘The Hollywood Reporter’, mentre Diego Batlle, a ‘Otros Cines’ n’escriu Encara que per moments hi hagi certa sensació de ‘déjà vu’, d’anar per camins ja transitats pels primers treballs de Zhang Yimou o Jia Zhang-ke a l’exposició dels cicles de la vida dins d’una dinàmica comunitària amb estructura patriarcal, l’experiència de “Living the Land” no deixa de ser gairebé sempre bella, valuosa i atractiva. Projectada a la primera jornada de la competició berlinesa, “Living the Land” n’ha estat doncs la primera sorpresa, una revelació cinèfila.

De HUO Meng, “Living the Land” / “Sheng xi zhi di”.

Producció: Xina. Any: 2025. Durada: 2h12.

Sinopsi: Amb els dos pares treballant lluny, en Chuang, de deu anys, està sent criat per la família al seu poble natal, on milers de anys de tradició rural xoquen amb els canvis socioeconòmics de la Xina a començament dels anys noranta.

Amb Wang Shang, Zhang Chuwen, Zhang Yanrong, Zhang Caixia, Cao Lingzhi.

Guió: Huo Meng.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Director: a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. A l’Àsia es va remarcar el seu film anterior Crossing the bordes – Zhaoguan (2018) en què un nen queda a cura de l’avi quan el seu pare acompanyi la mare a donar a llum el nou membre de la família, i és així que avi i nét emprenen junts un viatge que els canviarà la vida.

Ressons al Festival de Berlín 2025:

Diego Batlle, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: “Living the Land” és una èpica sense èpica, una història coral que transcorre durant les quatre estacions d’un any sobre quatre generacions (ancians, adults, joves i nens) narrada des del punt de vista d’en Xu Chuang (Wang Shang), un noi de 10 anys que queda a cura dels seus oncles perquè els pares se n’han anat a buscar feina a la ciutat meridional de Shenzen amb els seus dos germans (tenir un tercer fill implica seriosos contratemps). De fet, hi ha diversos passatges en què es mostra l’operatiu en què les dones (sobretot les que ja han tingut fills) són controlades per les autoritats estatals per comprovar que no estan embarassades, mentre que els homes analitzen la possibilitat d’esterilitzar-se. // La sensació d’abandonament, el bullying que pateix a l’escola i les dificultats creixents d’un entorn força precari i per moments sòrdid fan que Xu Chuang pateixi en la intimitat i tampoc pugui contenir l’orina (cosa que genera vergonya personal i estigmatització aliena). // En una mica més de dues hores de “Living the Land” -un relat narrat amb una barreja d’austeritat, serenitat i irrupcions de lirisme- hi haurà naixements i morts, casaments (matrimonis arreglats), festes populars i funerals, però sobretot la sensació de la fi d’una era marcada pels costums i tradicions ancestrals. // La incorporació dels tractors per a la producció agrícola és vista com un element més disruptiu que encoratjador.

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: (..) Els humans, de fet, es reuneixen tothora al llargmetratge, a través de totes les generacions. És visiblement difícil estar sol en aquest racó rural de la Xina a principis dels anys 90. Tanmateix, el jove heroi no viu amb els seus propis pares, que han marxat per guanyar-se la vida millor a la ciutat. Huo Meng parla d’una mutació, un canvi i la Xina que canvia lluny es fa sentir aquí mateix, en aquest racó del país. La càmera del cineasta afavoreix les preses llargues, amb panoràmiques delicades que s’acosten als personatges i les seves discussions, sense tall ni pla/plan invers. La posada en escena sempre situa els protagonistes en grup però també dins d’aquest entorn rural. Aquí un pla sense retallar ens endinsa al poble, allà una panoràmica revela la natura i els personatges que s’hi troben. // “Living the Land” en representa la vida quotidiana, tan monòtona com pot ser, fins que la monotonia amenaça la pròpia pel·lícula. No obstant això, hi ha una força dramàtica en observar aquests cicles eterns -naixement, matrimoni, mort- com una roda que mai s’aturarà. (..) Els personatges estan subjectes als elements, però també a regles tàcites que deixen poc espai als individus. “Living the Land” no és de cap manera una història que idealitzi el seu entorn o la seva època, i no suavitza la brutalitat de la vida quotidiana. // El cineasta sembla inspirat visualment: aquí, fins i tot la nit és blava i bella. Però darrere d’aquesta bellesa hi ha potser alguna cosa més tèrbola, com els mals somnis del jove heroi. El magnífic final de la pel·lícula fa pensar en el trist destí que espera a aquesta regió: la neu ho ha cobert tot, regna el silenci, els personatges prenen un camí que s’assembla a un maleït bucle d’un Bela Tarr. Un món viu que, davant els nostres ulls i en un majestuós moviment de càmera, esdevé un lloc embruixat.

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Com una gran pintura de paisatge del segle XIX de grangers treballant sota el sol, amb centenars de detalls que evoquen un món de lluites, dolors i jubilació ocasional, “Living the Land” (“Sheng Xi Zhi Di”) del director Huo Meng submergeix l’espectador en una remota comunitat agrícola xinesa amb tota la precisió i la bellesa d’un artista consumat. // (..) El nostre punt d’entrada a un lloc on segles de tradició s’estan revisant lentament per l’edat moderna, forçant la gent a adaptar-se mentre intenten mantenir-se a les seves arrels. // Començant amb una exhumació i un funeral, i acabant amb un casament i diversos funerals més, “Living the Land” (que sens dubte podria utilitzar un millor títol en anglès) està menys impulsat per la mecànica argumental típica de la pel·lícula que pels principals esdeveniments de la vida, que atrapen els personatges i els porten cap al futur, tant si volen anar-hi com si no. Amb una durada de 132 minuts, no és (..) per al públic impacient o per als navegants de plataformes, però aquells disposats a deixar que aquesta intricada pel·lícula faci la seva màgia es veuran recompensats. // Des de la seva primera escena, en què Chuang, de 10 anys, observa en silenci com les restes del seu oncle avi mort fa molt temps són desenterrades del fang, sabem que estem en mans d’un realitzador consumat. Treballant amb el director de fotografia Guo Daming (..), Huo posa en escena aquesta i moltes altres seqüències en preses llargues, permetent que l’acció es desenvolupi en la seva totalitat i emmarcant els personatges contra el vilatge i els camps dels voltants. // (..) El retrat de l’enfrontament rural d’Huo està lluny del tipus de miserable pornografia de pobresa que s’espera d’una història així. Hi ha molta alegria per a Chuang en els petits plaers de la vida, ja sigui llegir llibres que li va donar el seu professor (en Chuang és l’única persona alfabetitzada de la seva família), ser mimat per la seva tia o rondar amb el seu cosí discapacitat mental, Jihua (Zhou Haotian), que és tractat amb una barreja de calidesa i crueltat total. // El que en sorgeix és un fresc molt detallat que recorda una novel·la pastoral clàssica —penseu en Thomas Hardy, Willa Cather o ‘Sons and Lovers’ de D.H. Lawrence— on les moltes dificultats de la vida van i vénen amb cada nova temporada, i on la tecnologia arriba sense previ avís per canviar les coses per sempre. L’escena dels nens del poble mirant per primera vegada un programa de televisió de propaganda governamental, o d’un petit tractor llaurant camps que durant anys eren treballats per bous, revela fins a quin punt Chuang està assistint al final d’una època, un tema subratllat pel parell de morts que tanquen la pel·lícula. // Huo també demostra com, fins i tot als confins més llunyans de la terra, el Partit Comunista Xinès té un domini absolut sobre el poble. Els funcionaris vénen de tant en tant per recaptar impostos i establir la llei, i els vilatans els acullen com la reialesa (..). // Aquesta i altres seqüències memorables de “Living the Land” demostren que Huo és un mestre a l’hora d’incorporar el drama dins d’una representació més gran de la transformació social i econòmica. En aquest sentit, la seva nova pel·lícula recorda més l’obra dels autors taiwanesos Edward Yang i Hou Hsiao-Hsien, les èpiques subtils i lentes dels quals s’ambientaven dins d’una pàtria que estava constantment sacsejada pels esdeveniments històrics. Si Huo segueix aquest camí, un dia podria unir-se a les seves files com a director amb el mateix abast ambiciós i el talent per igualar-los.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!