Club 7 Cinema

Armageddon Time. Director i guionista: James Gray. Fotografia: Darius Khondji. Repartiment: Banks Repeta (Paul Graff, el noiet), Anthony Hopkins (Aaron Rabinowitz, l’avi), Anne Hathaway (Esther Graff, la mare), Jeremy Strong (Irving Graff, el pare), Ryan Sell (Ted Graff, el germà), Jaylin Webb (Johnny Davis, l’amiguet), Andrew Polk (Mr. Turkeltaub, el mestre de l’escola pública), John Diehl (Fred Trump), Jessica Chastain (Maryanna Trump). Vista el dia 23.11.2022, en VE, als OCine Blanes.

Nota sinòptica 1 -oficial-: una història profundament personal i iniciàtica sobre la força de la família i la recerca generacional del somni americà. Nota sinòptica 2: història semi-autobiogràfica sobre el pas de l’adolescència a l’edat adulta al barri de Queens, Nova York, a mitjans anys vuitanta del segle passat. Sinopsi: En Paul Graff mena una infància pacífica als suburbis de Nova York. Amb en Johnny, un company de classe bandejat pel color de la seva pell, fan tot d’entremaliadures. En Paul es pensa que està protegit per la seva mare, presidenta de l’associació de pares, i pel seu avi, de qui n’està molt. Però després d’un incident, l’envien a una escola privada en què el pare de Donald Trump és membre del consell d’administració. L’elitisme i el racisme desinhibit que hi freqüenten trastocaran dràsticament el seu món.

Altres veus -Canes 2022-: James Gray presenta la primera gran pel·lícula de la Competició.

Comentari -amb espòilers-.

Tot i que va per camins fressats (relat iniciàtic, escola pública/escola privada, afectuosa relació avi-net, anti-judaisme, racisme enquistat a la societat…), Armageddon Time és una pel·lícula esplèndida, sensible, coherent, diàfana en la seva temàtica, servida per l’elegància i el classicisme subtil de James Gray, amb una fotografia eloqüent -com reconstrueix els anys vuitanta!- i unes interpretacions magnífiques -tant de Banks Repeta i d’Anthony Hopkins, en els rols respectius de net i avi, com d’Anne Hathaway i Jeremy Strong, en el paper de pares-.

La clau de volta rau en la innocència rebel del pre-adolescent Paul i l’aprenentatge de vida que segueix. Un aprenentatge centrat en l’aprehensió de la història de la família de l’avi -víctima dels nazis a Ucraïna i de l’anti-judaisme als Estats Units-, en les diferències de classe social de què va essent conscient -no tan sols per la pobresa en què viu el seu amic Johnny, sinó també pels orígens modestos del seu pare, i les dificultats de ser admesos en el món en què viu Paul- i finalment en la cruel acceptació de les diferents oportunitats que uns i altres tenen al seu país. És a partir d’aquesta emotiva història iniciàtica que James Gray ens basteix un galdós retrat de la societat nord-americana, ambientat en l’adveniment del reaganisme i amb ressons a l’era Trump -la família de qui molts anys després seria president és fonamental en l’escola privada i elitista on va a raure en Paul-, però perllongat en el passat -a través de la figura de l’avi i la seva família-.

Tanmateix, no en té prou en James Gray de retratar el seu món i, en un cop de geni final, fa que el seu protagonista assumeixi les lliçons de l’avi d’engegar a pastar fang el discurs conservador, discriminador, que parla de classe dirigent, d’escollits… tan arrelat al reaganisme i al trumpisme. Valgui, però, que l’avi ha volgut que el noiet anés a l’escola privada i després a la universitat, tot i que li ha donat suport en la voluntat de ser pintor, perquè tingui un futur millor -acceptació doncs de la regles de joc social, malgrat tot-.

Com diu la nota sinòptica, Gray torna a tractar el rol essencial de la família, la importància dels vincles familiars en la formació del jove, i també, efectivament, toca el mite del somni americà en les diverses generacions -l’avi, els pares, ell mateix-, per a desmuntar-lo.

El film flueix com un riu, en bona mesura seguint les entremaliadures dels dos noiets i les càlides xerrades entre l’avi i el net.

PS-1: tinc el costum de controlar una mica el temps fílmic, mirant el rellotge. En aquesta ocasió, l primera vegada que l’he mirat havien passat una hora i mitja, sense adonar-me’n!

PS-2: aquesta és una pel·lícula que s’hauria d’haver estrenat en cines dedicats al cinema d’autor, com el Truffaut, de Girona. Gràcies a ser distribuïda per una multinacional -Universal- ha anat als multicinemes comercials, on no ha trobat el públic que es mereix: als OCine Blanes, després d’una primera setmana amb 4 projeccions diàries, ha passat a una segona setmana amb pràcticament una projecció diària -i al cap de setmana, arraconada a les projeccions nocturnes-. Hi ha circuits de sales que tracten bé les pel·lícules d’autor i multicinemes que només ho toquen com a mercaderia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!