L’habitació 1723 no és precisament la 2046
Acabo de veure l’última pel·lícula de Ventura Pons, que trasllada a la pantalla tres relats de Jordi Puntí ("Animals tristos"). Molt digna, en el context cinematogràfic en què ha estat produïda, tanmateix evidencia una frustrant impotència cinematogràfica. Això em fa dir que "l’habitació 1723 no és precisament la 2046".
Ventura Pons és un bon lector i, desacomplexat, demostra una plausible sensibilitat per textos excel·lents de la literatura catalana recent. A la seva última pel·lícula, "Animals ferits" du a la pantalla uns relats de Jordi Puntí -"Animals tristos"-, que Abel Folk ens esbossa amb la seva veu magnífica -en off- i que ell, Pons, a penes arriba a il·lustrar visualment.
Abans d’entrar en consideracions sobre les frustants mancances del treball de direcció d’"Animals ferits", em sembla de justícia elogiar-ne la dignitat, sobretot en el context en què s’ha materialitzat aquest producció cinematogràfica. No badéssim. Estem davant d’una pel·lícula catalanoespanyola en què els personatges tenen la seva complexitat sentimental i reflecteixen un cert estat de tristor tangible a la nostra societat -pel fracàs de l’amor i del miratge sexual. No són ninots vodevilescos, ni titelles de drames estripats, ni ximples caricatures. El marc urbà de Barcelona, el paisatge fascinant de Cadaqués i els decorats interiors estan molt ben tractats, s’avenen totalment a les necessitats fílmiques i no es cau en el postalisme turístic -tot i que, habilment, tampoc s’hi defuig el reclam que la nostra capital i la Costa Brava poden exercir sobre el potencial espectador. El director de fotografia, Rafael Lluch, hi ha fet un treball notable. La banda sonora, de Carles Cases, és esplèndida, riquíssima. I els actors, sobre els que m’entretindré de seguida, em resulten prou ben triats. En total, doncs, aquest film té una dignitat força atípica en el marc cinematogràfic en què ha estat feta i caldria posar-lo al costat dels pocs títols que, en aquest sentit, el cinema hispà produeix al cap de l’any.
Actors i llengües d’arreu
Parlem del repartiment. José Coronado escau a Sílvio, l’empresari madur i seductor, de doble vida casolana i adúltera. La bellesa i el caràcter que hi aporta Aitana Sánchez-Gijón encaixa prou bé amb Clàudia, la dissenyadora i interiorista atrafegada, decidida i delerosa de mascle. Tanmateix, em queda el dubte de si no hauria d’haver donat un registre més de "pija" barcelonina -una Clàudia de cognom Riera, que parla en castellà, es mou per ambients d’upa i gaudeix de prestigi al món "fashion"…potser s’avindria més al tòpic de la dona tibada de la part alta de la ciutat. Justament, Cecília Rossetto incorpora una d’aquestes senyores riques que et pots trobar lluint la casa de disseny a les pàgines de suplements dominicals o de revistes de moda; un especimen irrisori dels que barregen el castellà amb l’anglès i altres llengües estrangeres, com per fer-se els cosmopolites -encara que, en el cas d’aquest personatge, l’origen argentí ho justifiqui. Ventura Pons, a més, juga amb el caire sud-americà de la Marcia que Rossetto interpreta, per a caracteritzar-lo com una genuïna figura de culebrot -així d’exagerada, així de carrinclona-. I dels serials hispanoamericans ve l’actor Gerardo Zamora, de pura carnalitat.
De les telenovel·les catalanes i del nostre món teatral vénen, si més no, Marc Cartes, Francesc Albiol i la mexicana Patrícia Arredondo. Cartes es revela com un actor eficaç per a trasmetre emocions a la pantalla de cinema, amb gestos, expressivitat facial i presència; per bé que arrossega un cert desllanegament a l’hora dels diàlegs -mal vici adquirit a la televisió?. El seu personatge, però, és dels que més pateix el dèficit de Ventura Pons a la direcció. Al seu costat, l’atractiva Cristina Plazas, queda injustament relegada a un rol excessivament secundari, encara que de gran impacte en la narració. Cartes i Plazas, però, superen amb escreix el repte de representar una parella jove, emocionalment esgotada i enllotada en la rutina que ha decantat la passió i esquiva la comunicació.
Tan divers és l’origen geogràfic de l’ampli esplet d’actors que intervenen a "Animals ferits", com obert és el ventall de llengües i modalitats dialectats que s’hi senten. Del català central de Cartes al valencià de Plazas, de l’anglès d’una turista al castellà de l’Argentina, passant per les variants peruana i mexicana de l’espanyol, el castellà emfàticament empeltat de català d’Aina Clotet i l’estàndar de Sánchez-Gijón i Coronado. I, arrodonint-ho, unes breus ratlles de diàleg en llengua peruana, no sé si quitxua o aimara. Ventura Pons s’ho ha treballat de valent. Posat a reflectir la Catalunya multilíngüe, murri i subtil ha afegit a la pel·lícula una mena de digressió sobre la riquesa de les variants dialectals i sobre l’abast relatiu d’allò tan empudegós dels "trescientos millones". Ara bé, més enllà d’això i de la dosi de "realisme social" que aquesta opció comporta, s’intueix fàcilment un càlcul especulatiu de Ventura Pons, en triar rostres i noms coneguts -penso, sobretot, en Coronado, Sánchez-Gijón i Rossetto-, al servei dels quals ha ajustat la qüestió lingüística del film. Ras i curt: "Animales heridos" es pot vendre millor al mercat espanyol i sud-americà, pot intentar aspirar a algun reconeixement en festivals i premis anuals en països de parla hispana, gràcies a haver incorporat aquests intèrprets. Només amb actors catalans i que parlessin la nostra llengua, ho tindria molt més pelut -és a dir, pelut del tot. Al capdavall, en un altre aspecte, ha fet un càlcul semblant en triar els jugadors del Barça que, indirectament, apareixen en una seqüència del film: els d’aquí, em sembla que ni els veiem, però Ronaldinho, Deco, Eto’…, els que tenen més renom internacional, tants com ha pogut. I és que Pons és també el productor de les seves pel·lícules i ha de fer quadrar-ne l’economia.
La impotència artística
Quan, el 1994, Ventura Pons va dur a la pantalla "El perquè de tot plegat", de Quim Monzó, aprofità que es tractava d’uns sèrie de contes i explorà un estil cinematogràfic diferent per cada relat. Deixava enrere una primera etapa de la seva filmografia, en què, després d’ "Ocaña, retrat intermitent" (1978), havia practicat un desmanegat cinema costumista, entre la comèdia sainetesca a la catalana -"El vicari d’Olot" (1981), "Què t’hi jugues, Mari Pili?" (1990), "Rosita, please" (1993)…- i el que en podríem dir drames d’una certa Barcelona -"La rossa del bar" (1986)… Afortunadament, després d’adaptar Monzó, van venir "Actrius" (1996), "Carícies" (1997), "Amic/Amat" (1998)… amb què traslladà al cinema obres de dramaturgs catalans del nivell de Sergi Belbel i de Benet i Jornet. Podem afegir-hi, també, "Anita no perd el tren" (2001), basat en un text de Lluís-Anton Baulenas -l’home que, en les seves novel·les, escriu les grans pel·lícules que el nostre país no fa. Va ser aquella una etapa de prestigi i de modèstia autoral. Una època en què Ventura Pons s’esforçava a trobar el llenguatge cinematogràfic addient a la importància dels textos que tenia a les mans. I, en general, se’n sortia força bé. Potser no hi va aconseguir crear-se un estil propi, tangible, identificable com a personal i diferent de qualsevol altre col·lega de professió; però en quedaven unes pel·lícules respectables, dignes i prou considerables. Ben a l’inrevés i lamentablement, a la seva penúltima producció, "Amor idiota" (2004) -basada en el pitjor Baulenas-, Pons confirmava el pendent cap al pou que començà amb "Menja d’amor" (2001); és a dir, el retorn a les maneres desgavellades, al cinema provincià i mal fet. Per sort "Animals ferits" li frena la caiguda en picat, tot i que és justament la impotència artística de Pons el principal problema del film.
Recórrer a la veu en "off" és legítim, en una pel·lícula. Contra els que hi veuen un dèficit d’expressivitat visual, hi ha grans exemples en la Història del cinema, d’acoblament perfecte entre la imatge i "la veu que només s’escolta" i ens introdueix a les situacions o ens les comenta. A "Animals ferits", la veu en "off" declama un text impecable, bellament literari, que ens presenta els personatges, ens els defineix fins i tot psicològicament i ens en relata les circumstàncies, a més de conduir-nos en el desenvolupament de la narració -"aquella fatídica nit"… Les imatges es limiten a il·lustrar-nos alguns passatges, sobretot en l’episodi primer, però també en els altres. La planificació mateixa de tota la pel·lícula és fonamentalment expositiva, va carregada de plans americans i plans generals i reclama constantment una dialèctica amb plans mitjos i curts, que no hi és. Això, du a una pobresa expressiva que converteix en una crosa inacceptablement imprescindible la veu en "off" -ja de per si massa literària. I això també malbarata el treball dels actors.
"Animals ferits" esdevé una obra sobre el mal d’estimar, sobre la infelicitat pel fracàs de l’amor i l’atzucac emocional a què duen les pulsions sexuals. Una temàtica no tan allunyada de la de Wong Kar-wai. Per això dic que, l’habitació 1723 no és precisament la 2046. No pas perquè els neguits autorals dels dos cineastes hàgin de coincidir, ni tan sols perquè els estils s’hagin de semblar, ni molt menys perquè haguem de comparar els respectius talents cinematogràfics. No. A "2046", el cinema vessava per tot arreu. A "Animals ferits", que bé s’hagués pogut anomenar "1723", el cinema no arriba enlloc, no pot explicar, ni emocionar; tan sols et convida a, sortint de la sala, córrer a comprar el llibre de Jordi Puntí i fruir llegint-lo, amb agraiment a Ventura Pons, per fer-nos-el conèixer, si no el coneixíem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’esforç que ha fet en Ventura Pons és extraordinari. Jo no acabava dd’entendre que passava amb el seu cinema. Li tinc una admiració molt gran per moltes raons: la constància, la capacitat de lligar amb la Cultura ( Ocaña, Gato Pérez, la tria d’autors,…) , el seu desacomplexament amb els generes, el seu eclecticisme ( qu enormalment no m’agrada però en el seu cas el trobo un mèrit) però mai havia arribat a entednre perqué era capaç de fer coses bones i coses tant fluxetes…
Em el que has escrit m’has ajudat a tenir una visió global de la seva obra amb elements per analitzar i contextualitzar. Això no ho havia trobat a la premsa. Una feina seriosa la teva.