Club 7 Cinema

En un apunt a Facebook -que reprodueixo pel seu interès-, Àngel Quintana ha escrit: He vist The Whale i no m’ha agradat, però això no ha d’importar a ningú. En canvi no he parat de pensar sobre un tema que em preocupa i al que estic donant voltes en algunes de les darreres conferències: què és avui el treball d’un actor? Brendan Fraser interpreta un home amb obesitat mòrbida que no pot moure’s i que es troba llançat a l’autodestrucció. A diferència de Robert de Niro que l’any 1981 va fer una dieta de cerveses per engreixar-se i ser Jake la Motta, Brendan Fraser s’ha sotmès a un procés de creació de pròtesis físiques per marcar el moviment que després són transformades a partir de l’ús màscares digitals. El seu cos no és un cos de carn, sinó un cos transformat per la informàtica que intenta mantenir algunes característiques del físic de l’actor però que poden ser manipulades i alterades fins a l’infinit. La màscara s’ha realitat a partir d’un procés de motllures que volen crear una versemblança en la representació del cos i que han convertit l’actor en un monstre amb un cos molt lluny del seu cos real. Ja no podem trobar-nos davant la norma de l’actor studio, que tant agrada a Hollywood, segons la qual l’actor es transforma en personatge, sinó en un procés d’hibridació en el que l’actor fa veure que es mou amb un pes que resulta invisible per ell i que el condiciona. El cos real no compta sinó la suggestió d’un cos virtual. En el procés tot és possible, si el moviment no és l’adequat es pot ralentitzar, i cada gest pot ser transformat a partir d’una tècnica tant simple com el morphing. L’actor es converteix en un figurant que posa el seu cos al servei de la post-producció que tot ho manipula. Què queda de la interpretació real? Es cert que la màscara digital necessita de l’empremta del cos humà de l’actor, d’alguna cosa existint per poder agafar sentit, però aquesta no deixa de ser com un cos latent que no pren forma fins que ha passat molts processos informàtics. El tema resulta apassionant perquè està definint una nova forma d’actuar que marca el cinema actual. Els actors d’Avatar es mouen en un estudi envoltats de desenes de càmera i tenen tota llibertat de moviment, no cal tallar i recomençar cada presa, però de tot allò que fan només en queda l’empremta perquè la màscara tot ho canvia. Molts actors treballen sense saber qui hi haurà en el contraplà, sense saber què quedarà de la seva gestualitat a la pantalla i sense saber si les emocions -que en el cas de The Whale estan molt forçades- seran fruit de tota mena d’algoritmes. L’actor acaba essent un model, en el sentit que Robert Bresson li donava fa anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!