Club 7 Cinema

“Les coses són així”. Any 2022. Director: Marc Esquirol. Guió: Pau Berlanga i Marc Esquirol. Direcció de fotografia: Jordi Manchado. Muntatge: Marina Ayet. Banda sonora original: Socunbohemio. Repartiment: Pau Balaguer (Artur), Cèlia Andrés (Cèlia), Esteve Alfaràs (David). Durada: 18’42”. Vist el dia 28.02.2023, en VO, per FilminCat – VOC 2023.Sessió 3: Cossos en moviment -a partir del minut 24’16”-.

Sinopsi -del web VOC d’Òmnium, en què consta: Crítica escrita per Belit Lago (La Casa del Cine)- Durant el confinament, l’Artur s’avorreix, se sent sol i passa les hores tocant la guitarra, mentre que la relació entre la Cèlia, la seva veïna, i en David, es veu afectada per la distància i la fredor de les videotrucades imposades per les restriccions. Amb una posada en escena delicada i subtil, gairebé minimalista, aquesta peça plena de llum ens explica una de les poques conseqüències positives que va poder tenir la pandèmia: el sorgiment d’una història d’amor entre veïns.

Comentari.

Al final d’aquest curtmetratge hi ha una llista d’agraïments que comença per Eric Rohmer, Nestor Almendros (..). I és que, sí, la pel·lícula tracta d’un amor juvenil, de la proximitat, del desig, de la relació íntima, de la realitat que els pot distanciar, dels sentiments que queden… Això, en temps de pandèmia; és a dir, d’estar-se a casa, sol, amb els companys de pis que se n’han anat, fent activitats rutinàries per matar l’aranya, conscient que no es pot sortir al carrer, de l’amenaça del virus, de la desescalada posterior de les mesures… i la veïna, amb qui comparteixes l’estona, amb qui et trobes, amb qui…

El format quadrat de la imatge ajuda a transmetre’ns la sensació de reclusió casolana, tot i que el film no és claustrofòbic, en bona mesura perquè els personatges surten al balcó, pugen al terrat, el pis és clar…-i, per cert, en tot el metratge no hi apareix ni una punyetera mascareta!-. Més aviat és la planificació que ens va mostrant -pel seguit de plans , la corresponent il·luminació i l’activitat dels personatges- el caràcter rutinari del pas del temps, confirmat per algunes ratlles de diàleg. Els protagonistes són joves i encaixen que “les coses són així”, sense posar-se histèrics i, certament, deixant que s’esdevingui entre ells el que sigui…

Gairebé minimalista -com diu a la crítica Belit Lago-? Doncs sí. Marc Esquirol es limita al que van fent i vivint aquests joves, es pot dir que sense dramatitzar-ho, ni tan sols busca de crear sensacions -no hi ha cap ‘alliberament’ en pujar dalt del terrat, el sexe és posicional…-.

Convé remarcar-ne el caràcter tècnicament primorós de la primera seqüència del curtmetratge, un enfilall de diferents moments de l’Artur, sense aparent solució de continuïtat, malgrat l’evident pas del temps.

La fotografia i la banda sonora de tot el film són esplèndides i les interpretacions dels actors són correctes.

PS: Actualització del dia 01.03.2023. Marc Esquirol debuta en el llargmetratge -de fet, un migmetratge de 55′- amb “Dos dies i l’eternitat“, que es presentarà al festival D’A 2023, dins de la secció del certamen de nom -desafortunat- ‘Impulso colectivo’, on també s’hi veurà el seu curt de graduació a l’ESCAC “Si mai no ens haguéssim separat“, que, per cert, també ha coescrit amb Pau Berlanga.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!