Club 7 Cinema

Amor, de Michael Haneke, ha guanyat la Palma d’Or del Festival de Canes, encapçalant un palmarès cridat a desfermar polèmica. Poc es pot discutir que s’hagi atorgat el premi de millor pel·lícula a la del cineasta austríac, que ha estat entre les més ben valorades al llarg de tot el certamen, en una edició on tampoc hi havia gaire preferits. De fet, l’altre títol especialment apreciat, Enllà dels turons, del romanès Cristian Mungiu, també s’ha endut un bon reconeixement i per partida doble. Aplicant una de les excepcions al reglament que pot autoritzar el president del certamen, Gilles Jacob, se li han concedit el premi de Millor Guió i les seves actrius principals, Cosmina Stratan i Cristina Flutur, han rebut el de Millor Interpretació Femenina. Però sona a poc aquests guardons, ja que si el jurat tant l’ha apreciat, potser hauria estat millor atorgar-li el Grand Prix, en lloc de fer-ho a Reality, de Matteo Garrone.

Per molt que intentin justificar-se, serà difícil que el Jurat convenci ningú que el Grand Prix a Reality no és cosa de Nanni Moretti, que hauria actuat més com a italià que no pas com a home de cinema i cultura. És possible que l’herència de comèdia italiana, cantó grotesc, que atresora aquesta pel·lícula i fins l’alienació a la “palombella rossa” que pateix el seu protagonista enderiat amb “Il grande fratello”, hagi complagut Moretti com no ho acabà de fer especialment a la premsa internacional. Però la cosa fa un “tuf” que et tomba a terra! I és que si els presidets de Jurat solen tenir ascendència sobre la resta del seu equip, en Moretti té fama de ser inflexible…

Agosarats, han estat capaços de premiar com a Millor Director el mexicà Carlos Reygadas, per Post Tenebras Lux. Certament, el seu treball ha estat magnífic, oimés quan té la capacitat d’atraure’t durant els cent minuts del metratge sense que a penes puguis acabar d’entendre ben bé de què va la cosa. Però esclar, hi ha força part de l’opinió pública que raonablement reivindicava aquest guardó per a cineastes més eloqüents. No és en va que Reygadas, en recollir el premi, hagi tingut paraules d'”agraïment” per a la premsa que el xa xiular.

Des del respecte a la feina de l’actor Mads Mikkelsen, a La caça, de Thomas Vinterberg, no s’acaba d’entendre que l’hagin considerat el Millor Intèrpret Masculí i, alhora, hagin fet esment a la contribució fonamental Jean-Louis Trintignant (i Emmanuelle Riva) al film guanyador de la Palma d’Or. Potser és per allò que el reglament limita a unes categories la possibilitat d’acumular dos premis; però en qualsevol cas, el de Mikkelsen comporta un reconeixement excessiu per a una pel·lícula planeta com la de Vinterberg. Esclar que, molt significativament, l’equip de Moretti ha estat capaç d’atorgar el premi del Jurat a una comèdia tan fàcil com és La part dels àngels, de Ken Loach. Per divertida que sigui, no té l’alçada mínima que s’hauria d’exigir a una obra present al Palmarès.

Absents.

Per acabar d’adobar; és a dir, mentre hi ha un film amb dos guardons i que es mereixia un reconeixement més alt i hi ha títols que mai haurien d’haver estat premiats ni directa ni indirectament, en aquest Palmarès es troben a faltar una pel·lícula esplèndida com Like someone in love, d’Abbas Kiarostami; una gosadia poètica com Holy Motors, de Leos Carax; la intel·ligent i lúdica En un altre país, de Hong Sangsoo… I sorprèn que no hi hagi hagut cap reconeixement per a Encara no heu vist res, d’Alain Resnais. Ni tan sols el premi especial del 65è aniversari, que no l’han donat, quan hi havia una tradició de fer-ho cada quinqueni. Tampoc haurà agradat, especialment als cinèfils més d’un cinema “gran públic” l’absència de Rovell i os, de Jacques Audriard.

Haneke, a l’olimp dels bipalmats.

Per cert, l’austríac Michael Haneke, amb la seva nova Palma d’Or per Amor, s’ha incorporat avui a l’olimp dels comptats directors de cinema que n’han guanyat dues. Francis Ford Coppola les aconseguí amb Apocalypse Now (1979) i La conversa (1974); Bille August, amb Les millors intencions (1992) i Pelle, el conquistador (1988), Emir Kusturica amb Underground (1995) i El pare és de viatge de negocis (1985), Shohei Imamura amb L’anguila (1997) i La balada de Narayama (1983), i els germans Dardene, amb L’infant (2005) i Rosetta (1999). Haneke ja havia guanyat la Palma d’Or el 2009 amb La cinta blanca.

FOTO Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva, a Amor, de Michael Haneke