Club 7 Cinema

Pel que ens arriba de Canes, la pel·lícula en què l’actor anglès Harris Dickinson debuta com a director em quadra molt amb el que en preveia: en Dickinson és francament un bon i sensible actor, d’una discreció que voreja la timidesa, tan procliu als personatges amb fractura interior, vulnerables, com ‘bondadós’ a l’hora d’enfocar-los i, pel que en podem llegir, això mateix ha transmès al guió i en la posada en escena d’aquesta seva òpera prima.

A veure, situem-nos: Ell debuta en el llargmetratge, com a director, guionista i productor, amb aquest film, després d’haver realitzat quatre curtmetratges. Com a actor, la naturalitat de la seva precisió expressiva el fa un dels que cal prendre més en consideració de la seva generació. Li van molt millor els films diguem-ne intimistes -com Beach Rats (2017), Scrapper (2023), la sèrie Trust (2018)- en què pot transmetre la psicologia, l’estat d’ànim del seu personatge; si bé, amb el físic que té, troba feines importants també en què ha d’incorporar figures, no pas papers de complexitat interior, tot i que els treu amb professionalitat i lliurament -sigui la carnassa per al film gai Postcards from London (2018), sigui la simple presència a la d’acció The King’s Man (2021), sigui fent de model sexy a El triangle de la tristesa (2022) o del mascle assetjador sexual a La noia salvatge (2022)-. Gràcies al seu talent interpretatiu ha pogut sortir airós de reptes físics com els que li han significat The Iron Claw (2023) i Babygirl (2024).  El seu interès per l’interior dels personatges ha presidit també la seva tasca com a guionista i director dels seus curts: a Surface (2014), un adolescent que no només intenta afrontar la seva vida familiar, sinó també l’estigma de la malaltia mental,  just quan  pensa que ha trobat consol en un amic improbable, la seva batalla interior pren el control; a 2003 (2021), abans d’embarcar-se en el seu primer servei, un jove soldat i el seu pare han d’afrontar les doloroses realitats que fa temps que no es diuen entre ells. Anteriorment, al Festival de Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Urchin” (Ad Vitam)

A Un Certain Regard 2025 ha presentat “Urchin“, sobre en Mike, un sense llar de Londres atrapat en un cicle d’autodestrucció, brega per capgirar la seva vida.

Sinopsi: A Londres, en Mike viu al carrer, passant de feines esporàdiques a petits robatoris, fins al dia que l’empresonen. En sortir de la presó, amb l’ajuda dels serveis socials, intenta refer la vida lluitant contra els seus vells dimonis.

Amb: Frank Dillane (Mike), Megan Northam, Karyna Khymchuk, Shonagh Marie, Amr Waked.

FOTO: “Urchin” (Festival de Canes)

Inofensiiva, entre el cinema social, la comèdia optimista i cert esoterisme…

El jove cineasta ha decidit debutar explicant una història de superació personal. El protagonista Mike comença la pel·lícula vivint al carrer londinenc, patint trastorns mentals i sense cap perspectiva laboral. Quan un executiu de la City vol ajudar-ho, Mike respon agredint-lo i robant-li el rellotge. Mike passarà vuit mesos a la presó i a partir d’aquí iniciarà tot un procés de reintegració en diferents etapes, des d’un treball ocasional com a cuiner, fins a formar part d’una ordre de neteja on troba una noia que ensenyarà altres opcions vitals. Mike intenta superar-se a si mateix malgrat les crisis, escolta programes d’autoajuda i busca la integració. Harry Dickison treballa amb l’actor i músic britànic Frank Dillane per fer una pel·lícula inofensiva que es mou entre el cinema social, la comèdia optimista i un cert esoterisme a la recerca d’alguna cosa còsmica que passa per l’interior del cos humà (Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán)

Compassiva, humanista, gens miserabilista…

Els carrers de Londres seran molt simpàtics i bonics per als turistes però poden ser un lloc complicat per als que hi dormen. A l’òpera prima com a director de l’actor britànic Harris Dickinson, el seu col·lega Frank Dillane hi interpreta Mike, un jove que viu d’aquesta manera quan els coneixem i els veiem demanant diners als caminants, portant les poques coses d’allà i menjant alguna cosa en un menjador social en una supervivència atzarosa. No sabem res del seu passat, però l’eix d’aquest film no passa per aquí . Amb elements del cinema de Mike Leigh (“Naked” n’és la referència més òbvia), “Urchin” gira quan el pitjor moment de Mike es transforma en una oportunitat. Curiosament o no, anar a la presó una temporada acaba representant una possible sortida. “Urchin” dedicarà gran part del seu compacte metratge a mostrar els intents de recuperació i rehabilitació d’en Mike. Si és el cas específic, allunyat de les drogues, l’alcohol, certes companyies i tractant de tolerar les constants i petites humiliacions de la vida quotidiana sense reaccionar. A la posada en escena realista, que va portant en Mike a treballar amb amables immigrants en una cuina o amb un grup de «vells hippies» ajuntant escombraries als parcs, en Dickinson li afegirà un breu i una mica estrany element entre oníric i fantàstic que està totalment fora de registre en el context del film. Per sort són poques escenes, però semblen tretes d’una altra pel·lícula, o d’una versió inicial del guió que per sort no va prosperar del tot. Més enllà d’aquests apunts curiosos, “Urchin” és penetrant, afecta, incomoda. No tenim mai gaire clar la història d’en Mike però sabem que cert grau d’intimitat o de nervi personal el treu del seu centre. I així com pot semblar una persona agradable, simpàtica i moderadament optimista, hom sap que l’abisme és molt a prop i que qualsevol espurna pot despertar aquest altre ésser força més desagradable. I això és una cosa que, no serà sorpresa per a ningú, en algun món reapareixerà en el seu camí. La compassió que demostra en Dickinson per en Mike i, en general, per gairebé tots els que viuen al carrer o que sobreviuen amb feines molt per sota de la línia de pobresa –alguns viuen en carpes, en cotxes o en carros tipus casa rodant aturats en llocs il·legals– és el que li dóna al film aquesta certa gràcia humanista que evita que caigui en el sempre temptador miserabilisme.”Urchin” pot ser dura i fins i tot pessimista respecte al món que mostra, però intenta entendre les seves criatures sense jutjar-les, posant-se del seu costat i veient com lidien amb l’aventura quotidiana de sobreviure (Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia)

En Harris Dickinson fa un debut increïblement impressionant com a guionista i director amb aquesta pel·lícula intel·ligent, reflexiva i compassiva sobre les persones sense llar. És atractiva i interpretada amb simpatia, i està plena de moments genuïnament divertits, seqüències misterioses i al·lucinants, i pensaments desafiadorament incorrectes sobre els rics que temen el risc contagiós d’entrar en contacte amb els desposseïts. L’actuació d’en [Frank] Dillane mostra que els manierismes nerviosos, neguitosos i amb molta energia d’en Mike s’han cultivat durant el que sembla tota una vida d’abandonament: té una mena de qualitat de súplica reprimida mentre demana als vianants les “monedes” que menys gent porta en aquests temps post-covid. El seu somriure obert només té una determinació de supervivència apresa; el que té no és exactament encant, és esmunyedís i poc fiable, però també intel·ligent i terriblement vulnerable. En Mike té bons companys a la feina de recollir escombraries i bons companys a la de la cuina de l’hotel. Però és un dels recollidors qui li ofereix una mica de ketamina i les coses inevitablement empitjoren a partir d’aquí. L’addicció a les drogues volia dir que les coses sempre eren desesperançades, independentment dels recursos que la personalitat d’en Mike pogués haver ofert? La pel·lícula no ofereix respostes fàcils ni respostes de cap mena. Quan semblava que en Mike estava en camí d’ascendir o de sortir-se’n, evitava els seus vells coneguts. Els vells costums eren contagiosos. La seva antiga vida era contagiosa. Però (..). I tot el temps està turmentat per visions: records d’una dona retretosa (la seva mare?) i una enorme cova bonica i coberta de molsa (alguna fantasia? vacances de la infància?). Aquestes són les visions d’un passat complex i un futur compromès (Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5)

Cap bona acció queda impune a “Urchin”, un estudi de personatges ambientat a Londres que mostra tanta saviesa sofisticada i mundana que és difícil de creure que el seu guionista, director i coprotagonista només tingui 28 anys. Construïda al voltant d’una actuació carismàtica de Frank Dillane, més conegut pel seu paper com a Nick Clark, addicte a l’heroïna en recuperació, a la sèrie d’AMC “Fear the Walking Dead”, el notable debut de Harris Dickinson pren els tòpics del cinema britànic socialment conscient i crea una història amb moralitat enganyosa i matisada que no tracta tant dels defectes d’aquesta societat com de la nostra pròpia capacitat personal d’autodestrucció. Filmada en situacions encobertes (improvisades?) d’estil documental, en Michael [Frank Dillane] ens resulta pràcticament invisible fins ara, i les seves interaccions amb el públic semblen tan reals que en realitat és força discordant quan la pel·lícula fa una transició brusca de la seva estètica fluixa “fins ara”, “tan verité” a un drama ajustat amb l’impactant incident definitori de la pel·lícula. La consegüent condemna de vuit mesos de presó d’en Michael es gestiona de la manera més extraordinària. I llavors, abans que te n’adonis, en Michael surt del captiveri i torna a la societat, animat per la comprensiva treballadora social Nadia, que li troba un alberg, i contractat per en Franco, el bondadós gerent d’un hotel que els seus clients descriuen com “un collons”, que li ofereix feina com a cuiner a la seva cuina. Aquí és on la pel·lícula es torna interessant. Pot en Michael mantenir la feina després de viure tant de temps als marges? Sembla que vulgui intentar-ho, comprometent-se a deixar de beure. Fins i tot escolta un CD d’autoajuda, i el seu galimaties holístic sembla que s’està apoderant mentre intenta prendre el control de la seva nova llibertat. De fet, se sent tan còmode que accepta una reunió conciliadora amb la seva víctima, en Simon, que no té malícia però, el que és més perjudicial, articula la pregunta que en Michael ha estat fugint tots aquests anys: Per què ho va fer? L’escena és incòmoda i estranyament breu; inusualment per a un actor-director, en Dickinson no es dedica a escenes ostentoses i deixa molt per inferir. Però les coses que omet són tan poderoses com les que hi deixa; aquesta trobada desencadena una reacció en Michael, un autoodi voraç, cancerós, gairebé cronenbergià, que devora la seva autoestima. Aquest tipus de desenllaç no és tan nou en el panteó dels drames britànics, però el que és força sorprenent és la representació lúcida i sense sentimentalisme que fa la pel·lícula d’en Michael com a autor de la seva pròpia tragèdia. Això pot semblar una retòrica freda de dretes en el món actual, contrari a la caritat, però la pel·lícula d’en Dickinson és més complexa que això. No ens diu que ajudem els necessitats; vol que vegem que de vegades els necessitats no poden i no volen acceptar aquesta ajuda. De la mateixa manera, “Urchin” no ofereix cap resposta, ni ho intenta, però sí que obre una conversa sobre les persones que passen per les esquerdes. En [Frank] Dillane és clau aquí, ja sigui passejant pels carrers amb roba de botiga de beneficència de mal gust o envaint els espais de la gent amb la seva atenció aràcnida i no desitjada. És mèrit d’ambdós que la pel·lícula aconsegueixi el seu final, un èxit estranyament poètic però inesperadament commovedor. Una visió del purgatori, potser, o una radiografia d’un home que d’alguna manera va perdre l’ànima (Damon Wise, a la ressenya per a Deadline).

NOTA: Aquests textos que acabo de publicar vénen, els he fusionat, dels originals, que podeu llegir a: Dissabte 17 de maig, a Canes 2025.

***

FOTO DE L’APUNT: Frank Dillane i Harris Dickinson, a la sessió fotogràfica de promoció del film, a Un Certain Regard (© Amékie Canon – Festival de Canes)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!