Club 7 Cinema

Sinopsi: En Wolfgang, un nen de deu anys amb un quocient intel·lectual de 152 i trastorn de l’espectre autista, després de la mort sobtada de la seva mare es veu obligat a viure amb el seu pare, en Carles, a qui no coneix de res. En Carles afronta el repte amb ganes i voluntat, però el fill no en suporta el desordre ni la desorganització i el considera un “per sota de cent” per la seva falta d’intel·lecte. Així que, d’amagat, en Wolfgang planeja aconseguir el seu somni: entrar a l’acadèmia de música Grimald de París, on va estudiar la seva mare, i esdevenir el millor pianista del món. Quan en Carles ho descobreix, ha de decidir entre la seva gran oportunitat com a actor o convertir-se en el pare que necessita un nen com en Wolfgang.

En aquest blog: S’estrena als cines “Wolfgang”, pel·lícula familiar en català i amb en Miki Esparbé.

ARTICLES D’ALTRI ARRAN DE L’ESTRENA DE LA PEL·LÍCULA:

Miki Esparbé no pot escapar de la paternitat, breu informació del diari ‘El Punt Avui‘. Després de 16 anys de carrera com a director, amb èxits com ara la paròdia de terror “Spanish movie”, la comèdia romàntica “3 bodas de más” i “Anacleto: Agent secret”, Javier Ruiz Caldera es posa més seriós a “Wolfgang (extraordinari)” . Es tracta de la seva pel·lícula “més personal”, diu, i també la primera en català, una producció de les grans, en l’ecosistema audiovisual català, que segueix el camí d’èxits sonats com “El 47” i “Casa en flames”. Adapta la novel·la homònima de Laia Aguilar i té com a protagonista un nen de 10 anys autista i superdotat per al piano (Jordi Catalán) (..).

‘Wolfgang’, la comèdia familiar que pot repetir el fenomen d”El 47′ i ‘Casa en flames’, article de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) “Wolfgang”, que s’estrena aquest divendres, és la gran aposta comercial del cinema català del 2025, una comèdia familiar i amable de vocació obertament popular que, tanmateix, aborda qüestions sovint tabú en aquest tipus de cinema com el dol, la salut mental i el suïcidi. Tots aquests temes ja eren al llibre homònim de Laia Aguilar, que adapta el film i que va “emocionar” el director Javier Ruiz Caldera quan el va llegir (..). // (..) Mig de broma, Esparbé apunta que Ruiz Caldera “s’ha llançat a la piscina de l’emoció” amb “Wolfgang”. I és cert que, fins ara, només havia dirigit comèdies esbojarrades (“Spanish movie”, “Promoción fantasma”, “Tres bodas de más”), comèdies d’acció per a tots els públics (“Anacleto”, “Superlópez”) o aventures fantàstiques amb regust ‘pulp’ (“Malnazidos”, amb Alberto de Toro) (..). // “Wolfgang” és també la seva primera pel·lícula en català. “Tenia moltes ganes de fer-la en català, sobretot perquè és la llengua en què vaig llegir el llibre i en què imaginava la pel·lícula –diu Ruiz Caldera–. Jo no havia rodat en català perquè el tipus de pel·lícules que faig són de producció gran i, fins ara, fer-les en català et limitava molt el pressupost. Afortunadament, això ha canviat gràcies a les ajudes de l’ICEC [Institut Català de les Empreses Culturals] i a l’obligació que tenen les cadenes privades com Telecinco o Antena 3 d’invertir en cinema en català”. // “Wolfgang” és, de fet, la primera pel·lícula en versió original catalana que produeix Telecinco, que aquests dies està promocionant el film a través de les cadenes del grup Mediaset. La pel·lícula s’exhibirà a Catalunya exclusivament en català, però a la resta de l’Estat s’oferirà als cinemes l’opció d’escollir si la volen projectar en versió original o doblada al castellà (..) // (..) Carlos Cuevas –que fa un divertit cameo interpretant-se a ell mateix–, li ‘roba’ tots els papers [a l’actor que vol ser el personatge de Miki Esparbé]. “Això va ser idea del Javi, i em sembla brillant, entre altres coses perquè el Carlos i jo som molt amics –diu Esparbé–. Que el Carlos i el Jota Bayona apareguin fent d’ells mateixos fa que la pel·lícula sigui més propera per al públic perquè aporta sentit de l’humor i aterra la història en la realitat. A més, el fet que el meu personatge sigui actor ens ha permès jugar i treure suc a coses que coneixem molt bé del gremi com la gestió de l’ego, la vanitat i les pors” (..).// (..) “La intenció va ser sempre normalitzar el trastorn –subratlla el director–. Wolfgang és autista, però la pel·lícula no va d’això. És una característica d’un nen al qual li passen moltes coses més” (..). // (..) “La qüestió és que es puguin fer pel·lícules grans en català, amb ambició, i que el públic vagi a veure-les, que no s’estrena cinema familiar en català cada dia”, diu Ruiz Caldera. De fet, el director té present l’exemple d’una directora que coneix molt bé, Rosa Vergés, que el 1997 va estrenar una de les últimes pel·lícules en català netament infantils: “Tic tac” (..)..

RESSENYA:

Un relat d’aprenentatge, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: (..) El film, un cuidat intent de fer cine dramàtic i popular en català, té els codis del relat d’aprenentatge, el de la complicada convivència entre els dos i, sobretot, el del procés de maduració del Carles, un tipus sense aparents problemes, discret actor que aspira al cine però ha d’acontentar-se amb el paper de cambrer en una sèrie. Hi ha personatges que no acaben de funcionar –la professora de piano i psicòloga alhora–, en contrast amb el bon dibuix del pare i el fill, les escenes a París i les bromes a costa de l’ecosistema d’un determinat cine català, amb Carlos Cuevas, J. A. Bayona, un film titulat “L’hospici” i fins i tot un cameo immaterial de la nostra companya Desirée de Fez.

ENTREVISTES:

Olga Pereda [OP] entrevista el director, Javier Ruiz Caldera [JRC], al diari ‘El Periódico‘: Javier Ruiz Caldera, director cine: “La paternitat és una vacuna increïble contra l’ego”. OP: Després de guanyar l’Oscar, Sean Baker va animar els pares a anar al cine amb els seus fills. ¿És Wolfgang una oportunitat per fer-ho? JRC: Aquesta és la nostra intenció, perquè hem concebut una pel·lícula per a tots els públics. Pots anar-hi sol, amb la parella, amb amics, amb el teu pare o amb el teu fill. Està basada en una novel·la que és lectura obligatòria a molts centres escolars per a nens de 10 o 12 anys. A mi m’agrada anar al cine amb les meves filles, ho faig sovint. Sempre trobo l’oferta una mica limitada, ja que hi ha molta comèdia eixelebrada i hilarant, que està bé, però trobo a faltar històries per parlar amb elles d’emocions i tema profunds. (..) JRC: (..) El personatge de l’àvia (Àngels Gonyalons) representa la vella escola de l’educació, els temes tabús, la protecció dels nens i les bombolles. El pare, en canvi, entén que hi ha eines més adequades per gestionar una situació complicada i s’adona que el camí encertat és explicar la veritat amb el cor i des de l’amor. Això desbloqueja el nen, que té TEA (Trastorn de l’Espectre Autista) però, en realitat, és un nen. OP: Wolfgang té TEA i altes capacitats per a la música. JRC: Ens hem assessorat amb l’Associació d’Asperger de Barcelona i de Madrid. El protagonista té el que es diu doble excepcionalitat. L’autisme i les altes capacitats no sempre van de la mà, però hi ha un percentatge elevat de casos en què sí. Wolfgang té un nivell de TEA a determinar i no sabem quant d’excepcional és per a la música. Ell, que té els seus motius, s’obsessiona amb el piano i vol ser el millor pianista del món (..).

Bernat Salvà [BS] entrevista Miki Esparbé [ME], al diari ‘El Punt Avui‘: Miki Esparbé: “El teatre és una marató i rodar són els 100 metres llisos cada dia”. (..) BS: Va ser difícil treballar amb Jordi Catalán, un noi que interpreta, a més, un paper complicat? ME: No, no ho era. Sempre que rodes amb nens has d’estar al seu servei, els nens manen. I ja està bé que sigui així, entre altres coses perquè ells perceben la feina de la manera que nosaltres intentem percebre-la. El nostre aprenentatge, la nostra lluita en un set de rodatge és sempre intentar jugar, i ells això ho fan de forma natural. Llavors, la màxima dificultat, en aquest cas, era sobretot saber que el gruix de la pel·lícula, les seqüències més transcendents, sempre pivotaven sobre la seva feina. I sempre hi havia, sobretot al principi, quan no ens coneixíem tant, aquesta expectativa de veure si podríem arribar fins on volíem arribar. Aquest era el seu primer gran paper protagonista. I veure’l treballar ha sigut un espectacle, perquè no és habitual que un nen tan jove agafi tan ràpid una dinàmica de rodatge, sigui capaç d’integrar d’una forma tan orgànica els recursos d’un rodatge des del punt de vista tècnic… No negaré que ha estat difícil, perquè hem tingut seqüències complicades, però no pel fet de treballar amb un nen i que jo com a adult hagi tingut una responsabilitat extra. El Javi [Javier Ruiz Caldera] també és un director amb una gran psicologia emocional per apropar-se als actors, i en aquest cas també ho va posar molt fàcil. BS: Com s’han documentat sobre la síndrome d’Asperger, que reflecteixen en aquesta ficció? ME: Era un dels motius que més em van animar a explicar aquesta història. Més enllà que hi hagués el Javi i altres variables, sobretot la volia fer perquè crec que part de l’essència del que estem explicant a la pel·lícula, igual que la novel·la, es basa a intentar normalitzar l’autisme. En aquest cas estem reflectint un trastorn de l’espectre autista molt singular, molt específic, amb un nen amb altes capacitats, però n’hi ha algunes que s’hi representen i que sí que són comunes: la literalitat del llenguatge, la sinceritat, la dificultat per adaptar-se a una sèrie de rutines, la interacció social, etc. Llavors, poder posar això en el focus i posar-ho en un paper protagonista em semblava molt valent. Bàsicament el que t’ensenya la pel·lícula és que l’únic camí possible és a través de l’empatia, de l’afecte, de l’amor i de l’entesa. Aquest missatge m’interessa i com a ciutadà d’un món millor penso que és un missatge molt poderós i molt necessari. (..) BS: Hi ha una reflexió interessant en la pel·lícula sobre la veritat. És important, però també es diu que si tots diguessin sempre la veritat la societat col·lapsaria. Com ho han manegat això? ME:  No ho sé dir. Hi ha qui diu que la veritat està sobrevalorada. Depèn, crec que evidentment en contextos tan delicats com els que es plantegen a la pel·lícula és evident que la veritat ha d’anar per davant. Una altra cosa és com comuniquem aquesta veritat, com podem ser sincers en moments delicats, en situacions de dol. Jo crec que aquí, en la història que estem explicant, estem posant a l’alça el valor de les emocions i de la gestió de les emocions. Llavors, en aquest cas, crec que estic totalment a favor, òbviament, d’explicar de la millor manera possible allò que passa de la forma més sincera possible i també amb el major tacte. És a dir, una cosa és que expliquem la veritat i l’altra cosa és que ho fem amb delicadesa. Si és així, a favor. (..) BS: Javier Ruiz Caldera fa un gir important a la seva carrera, on hi ha molt cinema de gènere. ME: Diu una cosa que m’agrada molt, que és que ell, quan va al cine a veure pel·lícules amb les seves filles, normalment acaben sempre veient aquestes pel·lícules familiars que acaben sent comèdies esbojarrades, pel sol fet que han d’arribar a tots els públics, i està molt bé que existeixin, però que trobava a faltar aquestes pel·lícules en què hi hagi un recorregut emocional una miqueta més profund i de les quals també els més petits o les més petites de casa puguin ser partícips. Crec que això és el que és maco de la pel·lícula, que convida a una reflexió final, a poder xerrar amb els teus fills, o amb qui sigui, és igual, sobre el que allà hi passa, i sobre si ho han viscut igual o no, etc. (..).

L’Andreu Gomila [AG] va entrevistar Mike Esparbé [ME] el gener, al diari ‘Ara‘: Miki Esparbé: “Soc gran per a segons quines coses i molt jove per a d’altres”. (..) AG: Per a la seva generació, ha estat més fàcil professionalitzar-se a través de les sèries i el cinema que a través del teatre? ME: Et professionalitzes quan treballes. La feina crida la feina. El que pots aconseguir amb l’audiovisual és, sobretot, guanyar molta tècnica. De vegades, sembla que en aquest camp el talent es pressuposa, que volen que siguis resolutiu, que ho facis bé, que arribis a l’emoció quan toca… El temps són diners. AG: Diuen que en l’audiovisual, els directors de càsting busquen personalitats, no actors i actrius. ME: És interessant. Denzel Washington deia l’altre dia que no s’ha de deixar de fer teatre perquè el teatre és l’únic lloc on pots créixer com a actor. I hi estic d’acord. Ara mateix, en un moment en què puc començar a triar, el meu somni és equilibrar la balança: poder fer una producció teatral cada any, cada any i mig, i poder compensar-ho amb rodatges. M’encanta combinar-no, perquè són llenguatges molt diferents. És veritat que el teatre és un espai on hi ha temps per assajar, per equivocar-te, per embolicar la troca, per poder marxar a casa una setmana ratllat perquè no tens el personatge. Tens temps de caure en l’abisme, fins i tot hi ha temps per millorar sobre la marxa. Aquest treball d’obrador, de provar, d’investigar, és el que anhelo més. Si, a més, vas de la mà d’algú que et porta bé, que t’acompanya, que t’esprem, allò és realment el que dona sentit a la nostra feina. (..) AG: Allà [a Madrid] treballa molt. ME: És veritat que el que he fet allà, de teatre, no ha vingut aquí. El 2024 he rodat dues pel·lícules en català, “Wolfgang” i “Frontera”, i hauré començat a assajar una obra a Madrid. Per a mi, això és perfecte. I potser encadeno una sèrie allà durant un temps. Aquest gener estreno la segona temporada de ‘La chica de nieve’ (Netflix), que ho va rebentar fa dos anys… Aquest és l’equilibri ideal. No només Barcelona-Madrid, sinó també teatre-audiovisual. (..) ME: “Wolfgang” és una ‘feel good movie’ basada en una novel·la adolescent. “Frontera” és un drama per a adults. “Los pálidos” va ser també per a adults, un drama amb punts de comèdia negra. I ‘Los nuestros’ és un drama. He pogut investigar com a actor. Si em quedés en un gènere concret, m’avorriria. (..) AG: Lamentes no haver pogut fer un Hamlet, per exemple? ME:  Podria fer de Cyrano de Bergerac! No m’haurien de posar pròtesi… No m’estiro dels cabells per no haver fet de Hamlet. Però fer algun clàssic m’agradaria. Encara tinc un ventall de possibilitats infinites. No he fet mai ni un Shakespeare, ni Txékhov, ni Ibsen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!