Club 7 Cinema

Sinopsi de “Warfare” / “Warfare: Tiempo de guerra”, d’ Alex Garland i Ray Mendoza: Un escamot de Navy SEALs de la marina nord-americana, en una missió de vigilància que ha anat malament en territori insurgent. Una història sobre la guerra moderna i la germanor, explicada en temps real i basada en la memòria de les persones que la van viure.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula.

Articles d’altri publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

La guerra al detall, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘Cinemacatala.net‘: (..) La història s’inspira en una acció concreta d’un comando de Navy Seals nord-americans on participava el mateix Ray Mendoza. Es tracta d’una missió de vigilància rutinària que es torça perillosament en un edifici on viu una família iraquiana que queda retinguda enmig d’una barriada plena d’insurgents i els posteriors intents d’evacuació amb tanquetes dels soldats emboscats (..). // (..) Una història concisa i directa, narrada en temps real, minut a minut, pràcticament en un escenari únic, sense retrats psicològics ni dramatitzacions, una experiència de combat en brut. Un retrat de les memòries dels seus protagonistes en tota la seva visceralitat, de caràcter immersiu, sense banda sonora més enllà dels sons dels trets, les explosions o els gemecs de dolor dels ferits. Un relat fet d’escenes d’espera, de moments morts, de pauses i després de brogit, de tensió, d’acció i de nervis. També queda el testimoni d’una guerra monitorada per satèl·lit, tecnificada, intercomunicada, geolocalitzada, cronometrada, amb planells, números, codis, minutatges. Un retrat coral on predomina l’esperit col·lectiu, sense heroismes ni personalismes (..).

La guerra es pot recrear, però no explicar, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara‘: (..) La situació se’ns presenta en cru: no hi ha construcció dramàtica ortodoxa en el retrat d’un grup de militars que vigilen l’enemic dins d’una casa a la ciutat de Ramadi. Que el tedi i uns mínims intercanvis verbals siguin suficients per alimentar una tensió subterrània és mèrit del pols de Garland, que un cop esclata la violència confia sobretot en el disseny de so per traslladar a la platea el malson al·lucinat que experimenten els personatges. La pretensió immersiva podria resultar perversa, però al negar-nos l’accés als vincles i les emocions dels protagonistes, Garland i Mendoza s’asseguren que no perdem de vista la nostra condició d’espectadors distants d’un relat que expulsa el punt de vista aliè, ja sigui el dels adversaris relegats a la invisibilitat… o el dels civils que veuen les seves cases convertides en un camp de batalla i que quan el foc cessa, deixant un silenci surreal de runa, pols i cossos rebentats, només poden exclamar “per què?”.

Una brutal descripció de la guerra, article del diari ‘El Periódico‘: (..) el resultat possiblement sigui la representació més realista i brutal imaginable de la guerra moderna; ens submergeix en el soroll, la sang i el caos del combat amb formidable atenció al detall visual i sonor, evitant els clixés i posant-nos en la pell dels combatents sense definir-los individualment. Només li interessa el seu funcionament com a unitat. Mentrestant, delega en nosaltres tot judici moral. Per això, potser alguns l’acusaran de defensar la guerra, però és francament inimaginable que algú que estigui en el seu seny, després d’haver-la vist, se senti motivat a ingressar a l’exèrcit. La claredat amb què exposa la futilitat d’aquesta missió i dels estralls en els seus participants no deixa lloc per a l’ambigüitat.

***

FOTOS (A24).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!