Club 7 Cinema

Ara sí. amb “Volveréis“, de l’interessant i estimulant Jonás Trueba, podem ben dir que ha començat la temporada cinematogràfica 2024-2025 de cinema d’autor a casa nostra.

Sinopsi: Després de 15 anys junts, l’Ale i l’Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se, o potser no?

Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex).

Festivals i premis: Quinzena dels Cineastes de Canes 2024, Premi ‘Europa Cinémas’ |

Algunes reaccions a la projecció del film a Canes 2024:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) La proposta és senzilla i va partir a la vida real del mateix Fernando Trueba, que aquí interpreta el pare d’Alejandra (Itsaso Arana), una directora de cinema que està editant la seva última pel·lícula. Ale està en parella fa quinze anys amb Alex (Vito Sanz), un actor amb qui sol treballar, i tots dos han decidit de comú acord tallar la seva relació i anar-se’n cadascú pel seu costat. I la pel·lícula comença amb la proposta de dur a terme una idea en aparença absurda: fer una festa amb aquesta separació. Es tracta d’una idea del pare d’Alejandra que els sembla simpàtica tirar endavant i decideixen organitzar-la, posant data i tot. El que falta ara és comunicar-se amb tothom i explicar-los alhora que se separaran però que està tot bé i que faran una festa. “Volveréis” s’organitza al voltant del que va passant entre ells mentre truquen per telèfon o es troben en persona amb amics, veïns, col·legues i fins i tot el lampista o el professor d’anglès per explicar-los les dues notícies. (..) En paral·lel a aquestes trobades, [Jonás] Trueba afegeix una altra capa a la seva pel·lícula, una que la torna autoconscient dels seus mètodes i mecàniques. El film que està editant l’Alejandra és el mateix que estem veient i, moltes vegades, decisions editorials fan que el muntatge es modifiqui «en viu», que canviïn escenes, s’alteri la música o s’analitzi –en un moment clau– si la pel·lícula funciona o no. És, en certa manera, un film que inclou la seva pròpia crítica, una que porta a la que potser és la seva reflexió més bella i romàntica dins aquesta curiosa comèdia de separació. Un amic comenta a Alejandra que la pel·lícula li sembla repetitiva, que gira i gira al voltant d’una mateixa idea: les converses per anunciar [la] separació i [la] festa. I un altre li pregunta si és una pel·lícula lineal o circular. Dit altrament: si els personatges creixen i aprenen alguna cosa o si es tracta de posar en joc alguna idea. No direm com es resol l’assumpte però “Volveréis” juga amb aquesta dualitat d’una manera intel·ligent. És, sí, una pel·lícula sobre l’amor com una cosa que hi ha en temps present i en cada moment però és, alhora, una que no nega que les relacions també viuen de records i de projeccions a futur. “Volveréis” té un esperit lúdic similar a altres comèdies romàntiques del director de “La virgen de agosto” però amb un to còmic una mica més marcat i evident, amb incessants cerques de gags, repeticions que arriben a l’absurd i l’humor que sorgeix de les incomoditats que es generen en les diverses trobades. I la capa «meta» de la pel·lícula és part integral de la forma gairebé familiar i casolana de Trueba de fer el seu cinema i, alhora, un element que permet la transició entre el classicisme de la idea i la modernitat de la proposta. Com gairebé tot el cinema del realitzador espanyol –que arriba a Cannes amb quinze anys de carrera i més de mitja dotzena de pel·lícules al damunt, encara que amb prou feines té 42 anys–, “Volveréis” també és un retrat generacional. Com en títols anteriors, com “Los ilusos” o “La reconquista”, en Trueba va «documentant» els recorreguts personals, laborals i de relacions d’una generació nascuda als anys ’80. Així, la seva filmografia inclou festejos, relacions, fills (en alguns casos) i separacions, treballs canviants, mudances, viatges o altres avatars propis d’un grup que va començar a donar-se a conèixer quan en tenien vint-i-tants i avui ronda els 40. I en aquest llarg retrat de les seves vides, la cronologia pot ser lineal, però cada pel·lícula és circular. Se senten com a moments robats alhora que existeixen en un present continu. Hi són per sempre. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ Jonás Trueba aposta per l’amor: És possible que els membres d’una parella revisquin el seu amor quan, creient que s’ha esvaït, volen separar-se? Jonás Trueba ho aborda a “Volveréis” (..). En certa manera, també parteix d’una altra pregunta: per què no fer una festa de separació, considerant que aquesta pot dur a una vida diferent i potser millor? La cinefília del director s’hi fa absolutament present, en una pel·lícula en què homenatja la comèdia nord-americana de ‘remariage’ (i el filòsof Stanley Cavell, que va escriure l’assaig ‘A la recerca de la felicitat); Ingmar Bergman i Liv Ullmann; François Truffaut, mostrant la seva tomba al cementiri de Montmartre; i el seu pare, Fernando Trueba, a qui filma de manera emotiva. Protagonitzada per Itxaso Arana i Vito Sanz, coguionistes de la pel·lícula amb Jonás Trueba, “Volveréis” juga amb la repetició (..). Tot funciona amb lleugeresa, ironia i encant mentre s’invoca una idea de Kierkegaard exposada a ‘La repetició’: l’amor ‘repetit’ du a un gaudi de l’instant perquè ni s’enfronta al desconegut ni a la malenconia del record. Jara Yáñez, a l’article per a ‘Caimán’: (..) El cinema i la vida, com sempre a les pel·lícules de Jonás Trueba, es relacionen de manera indissoluble i en aquesta ocasió les referències, en una i altra direcció, fan de “Volveréis” el que és, segurament, el més sòlid, complex i apassionant dels films del cineasta fins ara. La pel·lícula avança en base al concepte de les variacions sobre un mateix tema: Ale i Alex expliquen, una vegada i una altra, segons van trobant-se amb diferents amics i familiars, no només que se separen, sinó també que és de mutu acord, que estan bé i que, de fet, celebraran una festa. La repetició com a motor del film, però també com a possibilitat per al canvi subtil però profund tant dels personatges en el seu particular trajecte emocional com de la pròpia pel·lícula (..). I per això també la referència a l’etern retorn de Nietzsche o a ‘La repetició’, el llibre de Kierkegaard que, juntament amb [‘Pursuits of Happiness: The Hollywood Comedy of Remarriage’] i ‘El cine, ¿puede hacernos mejores?’, tots dos de Stanley Cavell , són més que cites literàries i, com també és habitual al seu cinema, Trueba fa explícites al llarg del metratge mentre va establint a través d’elles suggerents ecos i relacions amb la història i els motius principals del mateix film. Però si es tracta de cites, també n’hi ha de musicals (..). I sobretot, n’hi ha de cinematogràfiques (..)  i la pel·lícula “10, la dona perfecta” (Blake Edwards, 1979) sobre la qual, sense donar el seu títol en aquest cas, tots dos discuteixen una nit, a propòsit de “la crisi dels quaranta i l’elogi al matrimoni”, com diu l’Alex, i “de l’humor i la mirada masculina”, que assenyala l’Ale, de nou en un molt poderós joc metacinematogràfic que és, alhora, una oportunitat per parlar de ‘coses de la vida’ i una declaració d’amor al cinema i al seu poder transformador (..). Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’: En un moment central de la pel·lícula, el pare de la protagonista li mostra dos llibres del filòsof nord-americà Stanley Cavell: ‘El cinema pot fer-nos millors?’, i ‘A la recerca de la felicitat’. Al costat d’aquest apareix un volum del text de Sören Kierkegaard, ‘La repetició’. En els dos primers llibres, Cavell va partir de la comèdia americana dels tres anys per explicar el que va definir com la història, que és decidir la situació entre dos personatges que trenquen amb un passat per començar un present a partir de la materialització d’una nova unió que és més lliure que l’anterior. A ‘La repetició’, Kierkegaard va escriure una obra de caràcter biogràfic en què després d’experimentar la separació amb la seva amant Regine Olsen i materialitzar-la en el llibre ‘Temor y temblor’ apostà pel retorn a la superació de la incertesa. La repetició de l’experiència amorosa apareix com una etapa perfecta de l’amor, ja que l’amor repetitiu no està limitat ni pel desconegut ni per la malenconia del passat. Jonás Trueba ens parla a la seva pel·lícula d’aquesta possibilitat d’enamorar-se, de com es pot enamorar d’una mateixa persona després d’haver-la estimat. Per fer efectiva la repetició o el lliurament cal fer el descans. La particularitat de “Volveréis” és que des de la primera etapa se’ns presenta una ruptura anunciada, però sense que ni ell ni ella arribin a estar convençuts de la materialització d’aquesta ruptura. Els amants decideixen separar-se i organitzar una festa com a motiu de la seva separació, han d’anunciar-ho als seus amics i convidar els seus convidats. La idea funciona, però resulta tan excèntrica que forma part d’un altre registre que no és la vida, sinó el cinema que busca la felicitat. Els protagonistes afirmen al principi que el tema de la festa de separació és un bon guió per a una pel·lícula i un mal guió per a la vida.”Volveréis” funciona com una ficció autònoma sobre la vida quotidiana, i tanmateix com una pel·lícula oberta que es roda mentre es desenvolupa. En aquesta pel·lícula que coincideix amb el que veiem com a espectadors,es posen en qüestió nombrosos dubtes que tenen a veure amb el relat i l’existència. En Trueba converteix “Volveréis” en un mirall de la incertesa i ens planteja obertament les crítiques que com a espectadors podem fer a la pel·lícula, entre elles la idea de que es repeteix que no és ni linial, ni avança en cercles. “Volveréis” acaba sent una afirmació de l’amor que sorgeix després del dubte, de l’amor que és qüestionat per a poder tornar a manifestar-se. Durant el trajecte, el dubte rau en els actors, en les trobades i en les mirades. El temps de la projecció és el temps de l’espera i de la repetició, un temps que només es pot transformar a partir de la revelació, del miracle que té lloc quan les il·lusions perdudes es transformen en il·lusions retrobades. Jonás Trueba filma la seva gran pel·lícula, però ho fa amb discreció com si a les seves mans tingués una joia fràgil i delicada. Altres reaccions (només enllaços).- Elisabeth Franck-Dumas, crònica per a ‘Libération’, en què remarca: Protagonitzada per Itsaso Arana i Vito Sanz, la pel·lícula de l’espanyol sobre una parella que celebra la seva ruptura és un nou emocionant riff sobre la comèdia de ‘remariage’.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

Repetir per intentar fer-ho millor: Trueba, Arna i Sanz, plenament inspirats, article d’Imma Merino, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: El filòsof nord-americà Stanley Cavell va es-
criure un enlluernador assaig, “La recerca de la felicitat” (1999), que du com a subtítol “La comèdia d’embolic matrimonial a Hollywood”. Hi exposa que, sobretot entre 1934 i 1941, van realitzar-se una sèrie de pel·lícules (majorment protagonitzades per Katharine Hepburn i Cary Grant) amb les quals va ressorgir l’esperit juganer, lliure i transgressor, pel que fa als rols de gènere, de les comèdies de Shakespeare. Cavell va tenir presents, remetent als títols en català sovint calcats dels que són en castellà, “Quina fera de nena”,“La terrible veritat”, “Lluna nova” i “Històries de Filadèlfia”, entre altres. Simplificant-la molt, i és així que aprofito per recomanar la lectura del llibre, la idea de Cavell és que, durant tal període, les comèdies hollywoodianes d’”embolic matrimonial”, també dites de “remariage”, presenten parelles que es refan després d’un temps de separació o de crisi que ha dut els seus membres a reflexionar sobre l’experiència compartida, cosa que fa possible que, amb l’amor revifat, puguin intentar-ho de nou, esmenant els errors comesos. (..) Citant-lo de manera explícita, l’assaig de Cavell és un dels referents de “Volveréis”, la nova i esplèndida pel·lícula de Jonás Trueba (..). Un bell i emotiu homenatge de Jonás Trueba al seu pare [Fernando Trueba], de qui ha heretat l’estima per la comèdia clàssica nord-americana, com es fa present a “Volveréis”, i per determinats cineastes francesos, sobretot Truffaut, com també es reflecteix en la seva filmografia: “Los ilusos”, “Los exiliados románticos”, “La reconquista”,“La virgen de agosto”, “Tenéis que venir a verla” i alguna més. Rodat a l’interior d’un apartament (..) i, en exteriors, Lavapiés i altres barris de Madrid, com bona part del cinema de Jonás Trueba, en el film s’hi evoca un viatge a París amb imatges trobades que emocionen Ale i Alex i que contenen un homenatge a Truffaut mostrant la seva tomba al cementiri de Montmartre. També s’hi fa una referència/homenatge a Ingmar Bergman (fins apareix un tarot amb cartes relatives als seus films) i Liv Ullmann, capaços després de separar-se de continuar fent plegats pel·lícules, moltes de les quals sobre parelles en crisi o trencades que discuteixen brutalment, com ara la implacable “Escenes d’un matrimoni”. (..) Jonás Trueba tendeix al metacinema, com si d’alguna manera tingués present una altra idea de Stanley Cavell: “el cinema existeix en un estadi filosòfic, és autoreflexiu d’una manera inherent”. Això té a veure amb la repetició, que és l’essència d’una pel·lícula que, deixant entreveure una aposta per l’amor retrobat, també cita el filòsof Sören Kierkegaard: “L’amor repetit du a un gaudi de l’instant perquè ni s’enfronta al desconegut ni a la malenconia del record”. Amb tants de cites i d’homenatges que, ben integrats sense forçar-se, l’embelleixen, la pel·lícula, en tot cas, flueix com una comèdia amb diverses converses (..).  En fi, una pel·lícula per gaudir-ne cada instant: tanmateix, potser amb una mica de malenconia i enfrontant-nos a alguna cosa desconeguda o que no s’acaba de saber en la incertesa de la vida i del cinema. I, al al diari ‘El Punt Avui’, Imma Merino, en publica la seva crítica, titulant-la, ben significativament, Encisadora, lleugera i profunda: (..) No hi ha dubte que aquesta última [la comèdia nord-americana clàssica] és el referent, explícit, de “Volveréis” . D’una manera més concreta una mena de subgènere, l’anomenada ‘comèdia de remariage’ o també d’’embolic matrimonial’, tal com va abordar-lo Stanley Cavell en un fantàstic assaig, ‘Pursuits of Happiness’ (‘La recerca de la felicitat’), citat a la pel·lícula: tenint presents una sèrie de pel·lícules, com ara “Històries de Filadèlfia” o “La terrible veritat”, el filòsof nord-americà exposa que s’hi mostren parelles que, després d’un temps de separació o de crisi/embolic, es refan havent adquirit cadascun dels membres una experiència (i una reflexió) per reprendre la relació sense cometre antics errors. Una idea optimista: repetir-ho, però fent-ho millor. “Volveréis”, de fet, juga constantment amb la repetició: és la seva essència. Ale i Alex (els seus intèrprets són coguionistes de la pel·lícula) no fan més que repetir als seus amics, perplexos davant la nova, que volen separar-se celebrant una festa. Són situacions divertides que a la vegada poden crear la sensació d’una repetició fins a cansar. Però la pel·lícula és tan intel·ligent (i inspirada) que dinamita la crítica fent una autocrítica amb joiosa ironia sobre el fet que es repeteix. (..) Encisadora, lleugera i profunda, apostant per la revifalla de l’amor, “Volveréis” també es nodreix, citant-la, d’aquesta idea de Kierkegaard continguda a ‘La repetició’: ‘L’amor repetit du a un gaudi de l’instant perquè ni s’enfronta al desconegut ni a la malenconia del record’.

Jonás Trueba explica tot el que cal saber per celebrar una separació, crítica de Manu Yáñez, al diari ‘Ara’: (..) en una de les múltiples converses que van teixint el relat, la noia (fascinant Itsaso Arana) veu la llum i afirma: “Això podria funcionar en una pel·lícula, però a la vida real…”. I és justament en aquest indret, en la frontera entre la cinefília i el fluir del real, on el madrileny Jonás Trueba construeix un estimulant joc de miralls entre l’art i la vida. De la banda de la ficció, Trueba elabora un laberint narratiu en què la història de separació –que remet a comèdies clàssiques com “La terrible veritat” o “Històries de Filadèlfia”– s’imbrica amb la creació d’una pel·lícula (dins del film) dirigida per la dona de la parella. D’altra banda, del costat de la vida, Trueba entrega una emotiva oda als lligams afectius i les herències familiars (..).

La parella, malgrat tot, article de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico’: Ben pensat, entre una unió sentimental i una ruptura no hi ha tanta distància. Els dos processos impliquen un canvi a la recerca de la satisfacció personal i l’autorealització, i per tant tots dos poden resultar esperançadors. En aquesta idea, entre d’altres, es basa la nova pel·lícula de Jonás Trueba (..). Paradoxalment, planificar la celebració els va unint més i més, i Trueba estructura el procés en forma de successives variacions de les mateixes situacions, amb les quals sembla donar per bona la teoria de Kierkegaard, citada a la pel·lícula, segons la qual la felicitat està en la repetició. (..) Mentre els contempla, “Volveréis” barreja episodis de la seva vida amb fragments de la pel·lícula que estan fent junts, ella com a directora i ell com a actor, i així difumina les fronteres entre veritat i ficció i entre realitat i artifici mentre trufa el relat d’al·lusions cineastes com Truffaut i Bergman. En qualsevol cas, aquesta voluntat referencial i experimental –habitual en el cine del madrileny, d’altra banda– en cap moment arriba a interferir en l’encantador sentit de l’humor de la pel·lícula, ni en la seva tendresa i calidesa, ni en el seu subtil però rotund poder de seducció.

Entrevistes.

Jonás Trueba: “Els creadors hem de treballar amb el dubte i la frustració”. En Bernat Salvà entrevista el director del film, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Salvà:  La repetició d’una mateixa situació davant de gent diferent genera reaccions molt diverses i resulta còmica… Trueba: Intuïa que aquesta idea de la repetició podia ser molt rica, a molts nivells, en part perquè la repetició crec que és intrínseca a la vida, però sobretot al cinema, sempre estem treballant amb la repetició. De vegades he pensat també que la repetició en realitat no existeix. Mai no repeteixes exactament res igual. Allò que et sembla repetició ho és, i alhora no ho és. Els protagonistes repeteixen la mateixa frase, de vegades igual, als uns i als altres, i el resultat no és el mateix. Això és força interessant a molts nivells i em sembla que el cinema és un art que treballa molt bé la repetició, aquesta cosa de poder mostrar el mateix personatge dient exactament el mateix i veure clarament que no és exactament el mateix, perquè ho veus a la cara, en un gest subtil, en un lleuger canvi d’entonació… I això pot ser un món, i pot revelar-te o fer-te intuir un munt de coses. Penso també que, la vida real, la fem a còpia de repeticions quotidianes, des que ens aixequem fins que anem al llit estem repetint gestos, frases, parlem les mateixes coses amb les mateixes persones o diferents… I, no obstant, el cinema ho eludeix, fa l’el·lipsi perquè ja ho ha explicat. I a mi m’agrada reivindicar això, i et diria, a més, que la comèdia funciona molt per aquí. Una de les pel·lícules més emocionants i divertides que he vist mai és “Atrapat en el temps”, de Bill Murray. És un manifest poètic de la repetició. I aquí entens molt clarament com un home passa de la desesperació inicial d’aixecar-se cada dia en el mateix dia i tenir els mateixos diàlegs amb les mateixes persones al mateix lloc, fins al punt que al principi es vol suïcidar, a agafar-li el gust. Comença a comprendre i comença a continuar repetint, però millorant. Vaig pensar en aquesta pel·lícula que a mi em va marcar moltíssim de jove quan la vaig veure. També m’he adonat que jo he treballat molts anys repetint amb les mateixes persones, els mateixos espais. O sigui que la repetició per a mi era una qüestió que ja hi era abans d’abordar aquesta pel·lícula. El que passa és que ara en fem el tema principal. Salvà: Les seves pel·lícules fan mirar cap a dins, fan plantejar a l’espectador situacions semblants que un ha viscut, l’interpel·len… Té aquesta intenció de posar un mirall al davant del públic? Trueba:  M’encantaria dir-te un sí rotund, perquè t’escolto i m’alegra, m’emociona que una persona que no conec se senti interpel·lada, senti que la pel·lícula la fa mirar cap endins d’ella mateixa, em sembla l’ideal, arribar a aquest punt d’estar compartint alguna cosa amb una persona que no coneixes i que aquesta persona ho agafi, ho reculli i ho treballi per dins. El que passa és que no et pots plantejar tampoc això, intentes treballar humilment amb allò que tens, amb l’esperança d’establir una conversa amb altres persones. I de vegades em resulta estrany perquè soc conscient que faig pel·lícules força personals, i no tinc la certesa de si estic boig o se m’entén, si soc massa particular, específic. Però després en canvi trobo gent a qui li passa com a tu i em reconforta molt, em dona confiança que val, es pot fer. De vegades, quan vas més a allò concret i no estàs obsessionat per agradar a tothom i per connectar amb tothom, potser acabes sent més genèric, més universal, sent curiosament més íntim, més concret (..).

Jonás Trueba: “Totes les comèdies clàssiques que tant ens agraden coquetegen amb la frivolitat”. En Xavier Cervantes entrevista el director, al diari ‘Ara’: (..) Trueba: Moltes vegades dius: “Allà on no pot arribar la vida, hi arribem amb la pel·lícula”. En el fons, les pel·lícules les percebo com una prolongació de la vida: pots arribar una mica més lluny de la realitat, i això sempre m’ha interessat. (..) Trueba: Totes les comèdies clàssiques que tant ens agraden coquetegen amb la frivolitat, si no és que hi van directament. I, tot i aquesta aparent frivolitat, després hi acabem trobant una càrrega de profunditat força forta. (..) Cervantes: Totes les teves pel·lícules parlen de tu, però en aquest cas és com si et projectessis a través de l’Alejandra, el personatge que interpreta Itsaso Arana (..) Trueba: és veritat que m’hi identifico fortament, amb el seu personatge [directora de cinema], tot i que té un tipus de caràcter que no és exactament el meu: té més mala hòstia, és més dura que jo, encara que jo també puc ser vehement i menyspreatiu, sobretot cap a mi mateix. Sí que hi ha coses que la Itsaso agafa de mi, però també ha treballat molt mirant directores. Recordo que mirava fotos de Claire Denis, Céline Sciamma, Justine Triet, de cineastes contemporànies, que afortunadament ara n’hi ha moltes per estudiar-les… Fa una composició complexa fixant-se en altres cineastes contemporànies, traient alguna cosa de la seva pròpia experiència com a directora [de la pel·lícula Las chicas están bien] i de la seva experiència convivint amb mi i veient-me tantes vegades en aquests processos. I també amb un petit aire de les actrius clàssiques de la comèdia. Trueba: “Secrets d’un matrimoni” m’encanta, i la vaig tornar a veure a la Filmoteca de Madrid amb el Vito, que no l’havia vist i en va sortir devastat. Em va dir: “Déu meu, com pot ser tan bèstia la pel·lícula, tan dura?” Soc molt bergmanià i alhora no puc estar-hi més lluny. Per a “Volveréis” teníem un referent més clar en les comèdies clàssiques i també en les ‘remarriage comedies’ o dramèdies; i estirant el fil, en altres com “Viatge a Itàlia” [Roberto Rossellini, 1953], que en el fons és una pel·lícula de ‘rematrimoni’, que gairebé és un gènere que travessa tota la història del cinema amb diferents variants. Però no soc gaire de treballar amb referents explícits. M’estimo més que els que tinc surtin de manera natural. Està bé tenir-los presents, els referents, però pretendre imitar-los em sembla un error. Trueba: (..) Simplement, intento que les pel·lícules siguin una experiència interessant per a l’espectador: no només remant a favor d’aquest suposat espectador, sinó també potser incomodant-lo o fent-lo dubtar. (..) Trueba: Fa temps que em venia de gust filmar el meu pare, i ara he trobat la pel·lícula en què semblava que tenia sentit fer-ho i que encaixaria bé (..).

Quim Casas, al diari ‘El Periódico’ ens presenta la pel·lícula, amb declaracions del cineasta i els actors: “La vida és una pel·li mal muntada“: (..) Estiguin acreditats o no, la idea és la implicació dels actors en tot el procés de la pel·lícula, com feia John Cassavetes, per exemple: «L’actuació és l’escriptura», apunta el director. Per a Vito Sanz, «d’aquesta manera tens una percepció de la totalitat de la pel·lícula com a actor». Arana assegura que «per la manera de rodar de Jonás sempre hem sentit que teníem una part d’autoria. Roda amb plans molt llargs i tu marques el ritme de la seqüència» (..). Arana opina que “La virgen de agosto” es pot veure com un retrat d’ella i “Volveréis” sobre una relació de parella, però també sobre Jonás, la seva herència, el seu amor al cine. (..) «La frase de celebrar la separació és una idea que el meu pare em va llançar fa més de 25 anys», recorda Trueba, «però no com una idea cinematogràfica, sinó una idea per a la vida. I hi ha un moment en què me n’adono que aquesta frase era com la sinopsi d’una comèdia clàssica. Dos que es volen separar celebrant una festa és una mica com la quinta essència de les comèdies de remarriage» (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!