Club 7 Cinema

Drama d’època ambientat en un poble remot de muntanya dels Alps italians a finals de la Segona Guerra Mundial. La història ens endinsa a la família del mestre local i ens mostra com l’arribada d’un soldat desertor alterarà la vida i conduirà tots els seus membres a un destí inesperat: és Vermiglio, de Maura Delpero, que el Cinema Truffaut (Girona) presenta com El gran descobriment del darrer Festival de Venècia, on va guanyar el Gran Premi del Jurat, i candidata als Oscars per Itàlia. Un film bellíssim i d’una gran emotivitat. Una producció d’Itàlia, França i Bèlgica, amb durada d’1h59, i protagonitzada per  Tommaso Ragno, Giuseppe De Domenico, Roberta Rovelli, Martina Scrinzi, Orietta Notari, Carlotta Gamba, Santiago Fondevila Sancet, Rachele Potrich, Anna Thaler, Patrick Gardner, Enrico Panizza, Luis Thaler, Simone Bendetti, Sara Serraiocco.

Tràiler VOSE:

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Karma Films, EE: 14.02.2025, DF: Paname Dist., EF: 19.03.2025, DI: Lucky Red, EI: 19.09.2024. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

ARTICLES SOBRE EL FILM:

Nando Salvà, a la crònica des de Venècia 2024, per al diari ‘El Periódico’: (..) “Vermiglio”, l’hipnòtic quart llargmetratge de la italiana Maura Delpero. Transcorre en un poble situat entre les muntanyes Dolomites al llarg de l’últim any de la Segona Guerra Mundial, observant l’efecte que cada estació té sobre l’imponent paisatge, i fixa la seva mirada en una família nombrosa que, a causa de l’arribada d’un soldat desertor, perd la pau en el precís moment en què el món troba la seva.

Una vida dura amb un color blau cel, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Vermiglio és un petit poble del Trentino envoltat de muntanyes i valls alpines. Maura Delpero –nascuda l’any 1975 a Bolzano i així, doncs, a la mateixa regió, també anomenada el Tirol del Sud– hi ha rodat una pel·lícula que, focalitzada en una singular família nombrosa, transcorre entre finals i poc després de la II Guerra Mundial. El cas és que la cineasta creu que el nom del poble, tot i que dona títol a la seva pel·lícula, és, per així dir-ho, una equivocació. No hi domina per res el vermelló: un vermell ataronjat. Fent-hi la sensació que el cel és molt a prop, el seu color essencial és el blau cel i per això ho és de les imatges, tan pictòriques sense arribar a ser mai preciosistes, de “Vermiglio” . Una manera de relacionar el passat amb el present que, a través d’una ficció, l’invoca: uns mateixos cels, un mateix cromatisme, un mateix paisatge que s’hi fa present a la manera de la pintura romàntica (no és per res que Caspar David Friedrich sigui un dels grans referents de la fotografia de Mikhail Krichman) que mostra la petitesa humana davant de la grandesa de la naturalesa. El sublim. // (..) Aquesta estimable pel·lícula parla dels homes que tornen de la guerra com fantasmes supervivents d’un món de morts. I de l’esdevenir de les dones: d’una mare que és un cos reproductiu a unes filles que, tot i el pes encara de la religió, senten el plaer de la sexualitat i/o el desig de construir la seva vida a través del desig d’estudiar o del que sigui. També hi ha lloc per festes, cançons populars i més coses que poden descobrir en una d’aquelles pel·lícules que, segueix passant, renoven l’amor i la fe en el cinema.

Les quatre estacions de Delpero, article de Jordi Camps i Linnell, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) una petita joia cinematogràfica a base de mesura, discreció, equilibri i molta sensibilitat, elements que conformen una obra d’una bellesa enlluernadora amb cada pla. // Amb aquest component biogràfic, la directora situa el marc d’un film en què el naturalisme ho impregna tot, per narrar els canvis que afectaran els habitants d’un poble rural situat a un dels cims del Trentino Alto Adige l’any 1944. Perquè encara que allà les remors de la Segona Guerra Mundial aparentin ser llunyanes, els ànims de la caiguda de Mussolini es fan notar i més quan hi arriben els primers soldats desertors a la recerca de refugi. Les vides continuen endavant, especialment els de la família del mestre de l’escola local, que té tres filles, cadascuna amb una personalitat molt marcada, i tres fills. La mare sembla tenir prou feina per a criar-los i plorar els que no han sobreviscut les dures condicions de vida. Els aires de canvi i de la recerca de la llibertat, en el seu cas respecte a les tradicions conservadores tan arrelades una societat marcada pel feixisme, els expressa sobretot Lucia, la noia que s’enamora del soldat sicilià que els vilatans acullen no sense discrepàncies. Un fet que provocarà les primeres esquerdes, no només al poble sinó al sistema patriarcal; una escletxa de llum a l’horitzó d’un paisatge que s’anirà transformant a mesura que canviïn les estacions. // (..) Maura Delpero, que ha dedicat vint anys en el format documental, sembla inspirar-se en Ermanno Olmi, però va vertebrant el seu estil propi mentre plasma un fresc de composició barroca marcat per silencis i omissions. El pes dels elements climatològics, com és patent en el cinema d’Akira Kurosawa, vesteix instantànies d’un desplegament naturalista captivador. Tot un embolcall que reforça els temes que van sorgint, com els de l’amor, la maternitat, el desig i el despertar sexual, que perfilen els rols de gènere d’una època en què els encontres furtius o una simple conversa donen motiu per a comentaris o mirades inquisidores. A la segona part, quan comença a fondre’s la neu i la primavera comença a impregnar de verdor i una blavor més intensa l’ambient, els jocs ja es fan a l’aire lliure i a les celebracions es brinda per una esperança i una prosperitat llargament desitjades que, malauradament, no sempre compliran les expectatives. És aquí, quan la directora desplega encara amb millor pols l’esmentada subtilesa narrativa i una entranyable capacitat per explicar-ho tot en el seu to just, equilibrat. Ho fa a través d’el·lipsis i un ús del fora de camp exemplars. Amb imatges que denoten una enorme sensibilitat per explicar i comprendre tots els personatges, sense establir judicis morals. Talls temporals dosificats que deixen pas a les conseqüències que només els silencis insinuen omplint els buits. No calen paraules, quan les imatges parlen.

Tres germanes, crítica de Daniela Urzola, a ‘Filmtopia‘: (..) “Vermiglio” és precisament el nom del poble on es desenvolupa la història d’una família que veu interrompuda la seva vida quotidiana amb l’arribada d’un soldat desertor. Tanmateix, aquest esdeveniment no és més que el punt de partida d’un relat que es bifurca en múltiples direccions, explorant diversos punts de vista i centrant-se en les experiències femenines. // (..) Els majestuosos paisatges hivernals, dominats pel blanc, contrasten amb els espais tancats on la cineasta italiana emmarca les relaciones entre els seus personatges. Com a conseqüència, les parets semblen respirar una inquietud constant; reflex de la sensació, pròpia de l’època, de saber que a l’exterior hi ha un món canviant ple de possibilitats infinites encara que inaccessibles. (..) Les dones de “Vermiglio” anhelen la llibertat. Llavors, l’aparent inacció que recorre bona part del metratge es tradueix en petits actes de resistència, intents més o menys fallits d’assolir allò aparentment inabastable. Així, el que podria haver estat un altre drama d’època centrat en l’èpica de la guerra es converteix en un relat íntim que desplega certes qüestions pròpies de la modernitat: l’obertura a altres identitats, la ruptura amb la tradició, la maternitat, la sexualitat femenina, el patriarcat… tot emmarcat en la incertesa d’un canvi d’era a les portes de la postguerra. // A les escletxes d’aquest retrat coral emergeixen les lluites individuals de dones que, malgrat compartir la mateixa realitat, viuen experiències radicalment diferents. D’aquesta manera, la memòria col·lectiva s’entrellaça amb els somnis personals; una tensió que Delpero captura amb una fotografia que emfatitza allò difús per crear una atmosfera gairebé onírica enmig de la cruesa de la realitat. La seva proposta visual beu de la tradició del cinema italià, en una espècie de punt intermedi entre el neorealisme més pur i la vessant màgica de cineastes com Alice Rohrwacher. Especialment destacable és el seu tractament de la nit (..).

Un drama alpí, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: “Vermiglio” s’inscriu en la tradició del drama rural italià (..). La pel·lícula de Maura Delpero reflecteix bé els condicionants socials i de classe en aquest context. És un relat sobre la supervivència: primer, la col·lectiva, les necessitats més urgents quan els béns escassegen a causa de la pobresa i la guerra; després, sobre la supervivència sentimental, ja que focalitza en la relació entre una de les filles del mestre i un desertor instal·lat al poble. //  (..) El film destaca per l’estudi atent d’aquests comportaments directes i instintius en un món en què la guerra té un ressò devastador.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!