Un retrat més poètic que narratiu de la misèria existencial d’un home addicte al sexe, encarnat amb subtilesa magistral per Michael Fassbender. (..) McQueen, que procedeix del videoart, és un director que desconfia de les paraules. Prefereix el poder de les imatges i de la música -banda sonora magnífica- per explicar la història. (..) Una història que parla d’eros, certament, però molt més de tànatos (Sexe a Nova York -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 17.02.2012)
(..) En aquest film, els fets no desenvolupen el tema; simplement, ajuden a definir-lo. Afirma McQueen que, en l’ésser humà, el sexe té tal potència que ha de ser regulat “rígidament”: si no es fa, el cos humà esdevindrà una presó i el resultat serà crític. Aquesta és la temàtica de “Shame” (..). Steve McQueen ha visualitzat aquest tema mitjançant l’acció: “Shame” és un film en què la bellesa i la joia del fet eròtic no amaguen el perill d’uns possessió i el d’una crisi escatològica. “Shame” és una indagació de la naturalesa humana pel que fa al desig sexual, quan aquest cerca un plaer prescindint de l’amor. El tractament fílmic de l’acció és perfecte; el resultat és tan ric com escarit, i les seves conseqüències, concretes. El realitzador no oculta res del que cal mostrar i no visualitza res que no estigui justificat. Hi ha un equilibri constant entre entre l’ànsia del desig i la fredor del fet eròtic sense passió. La interpretació és capital (..) Ha estat decisiva l’elecció de l’intèrpret que encarna el personatge de Brandon (..) Michael Fassbender (..) que ha comprès el personatge (..) i ha estat capaç d’ajustar-s’hi sense extralimitar-se (..) [I un altre dels millors encerts és] la banda musical del film, amb diverses insercions baquianes, algunes interpretades per Glenn Gould; banda musical que ajuda a considerar que “Shame”, a més de ser un film temàticament interessant, és una obra artística (Venècia 2011 -sense enllaç-, Arnau Olivar, Serra d’Or, núm. 625, gener 2012)
No és casual que Steve McQueen descrigui aquesta addicció [al sexe] com una perversió de la mirada, perquè durant tot el film ens obliga a convertir-nos en voyeurs, qüestionant-nos la nostra relació de desig o rebuig envers les imatges (..). “Shame” (..) és una experiència tan elegant, tan intensa, ens fa viure tan de prop el descens als inferns del seu heroi, i Michael Fassbender està tan extraordinari, que es fa perdonar els seus errors (El desig fa por, Sergi Sánchez, Ara – Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)
D’una banda, no vol deixar d’explotar les possibilitats morboses del seu tema; d’una altra, vol fer-les esdevenir una reflexió sobre les tensions entre les figures i l’espai en el món contemporani. I és per aquest costat on “Shame” té més interès, sobretot quan pinta un univers fred i deshumanitzat on ja no existeix el desig, sinó únicament el seu fantasma. El problema, però, arriba quan McQueen es veu obligat a articular un seguit d’imatges i confrontar-les, ja no dic construir una trama, sinó fins i tot fer-nos arribar a la vora de l’abisme. Llavors l’excessiva pulcritud del seu estil, el perfeccionisme fred i mecànic de les formes, s’enfronta inevitablement amb els focs interiors que vol descriure, i el resultat és un film que es reprimeix contínuament a si mateix en benefici d’un glamur visual aclaparador (Teoria dels cossos, Carlos Losilla, El Punt Avui, 19.02.2012)
Michael Fassbender: “Per a mi totes les interpretacions són físiques. Penso molt en la manera de moure’s d’un personatge, en quina zona del seu cos es concentra l’ansietat, coses així. De vegades puc descriure millor l’emoció del personatge a través del llenguatge corporal que amb un paràgraf de diàleg” ( Michael Fassbender: “L’addicció al sexe afecta tots els àmbits de la vida” -amb €nllaç-, Xavi Serra, Ara, 17.02.2012)
***
FOTO © Alta Films Vergonya, de Steve McQueen
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!