Club 7 Cinema

Sinopsi:

Quan la seva mare mor, la Nora i l’Agnès veuen com el pare, en Gustav, reapareix a les seves vides. Havent estat un reconegut director de cinema, ha escrit un guió del qual li agradaria que la Nora, actriu, en fes el paper principal, però aquesta s’hi nega categòricament. Durant una retrospectiva que li dedica un festival francès, en Gustav coneix una jove estrella de Hollywood que, aclaparada per una de les seves pel·lícules, li expressa el desig de treballar amb ell. Li ofereix el paper escrit inicialment per a la Nora, veient-ho com una oportunitat inesperada per rellançar la seva carrera. Filmar a Noruega es converteix en una oportunitat per a en Gustav d’enfrontar-se als seus dimonis i li dóna una darrera oportunitat de retrobar-se amb les seves filles.

Tràilers: VOSE, VOSF, VI.

Dades:

De Joachim TRIER, Valor sentimental / Valeur sentimentale / Sentimental Value  / Affeksjonsverdi. Producció: França, Noruega, Alemanya, Suècia, Dinamarca. Any: 2025. Durada: 2h15. Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt. Muntatge: Olivier Bugge Coutté. Fotografia: Kasper Tuxen. Música: Hania Rani. Amb: Renate Reinsve (Nora Borg), Inga Ibsdotter Lilleaas (Agnes Borg Pettersen), Stellan Skarsgård (Gustav Borg), Elle Fanning (Rachel Kemp), Cory Michael Smith, Catherine Cohen (Nicky), Bjørn Alexander (Stian), Pia Borgli (Thea), Jonas Jacobsen (Anders).

Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Variety, The Hollywood Reporter, Deadline, World of Reel. En aquest blog, també: Arriba, per fi, la pel·lícula que no ens podem perdre! | Dues joies brillen en la recta final del Festival de Canes 2025.

Festivals i premis: Canes 2025 – Competició (Grand Prix) | Sant Sebastià 2025 – Perlak | Toronto 2025 | BIFA 2025 (Millor film Internacional) | Globus d”Or 2026 (8 nominacions: pel·lícula dramàtica, pel·lícula internacional, director, guió, actriu -Reinsve-, actor -Skarsgard-, 2 actrius secundàries -Fanning i Inga Ibsdotter Lilleaas-)  | EFA 2026 (8 nominacions: pel·lícula, director, guió, actriu -Reinve-, actor secundari -Skarsgard-, música, càsting, disseny de producció) | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines ⇒ Mercat espanyol, D: Elastica, E: 05.12.2025. Mercat francès, D: Memento, E: 20.08.2025. Mercat italià, D: Lucky Red / Teodora, E: 22.01.2026. Mercat EUA, D: Neon*, E: limitada, 7 i 14.11.2025; estesa, 21.11.2025 Vendes internacionals: MK2.

Cines de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona), Zumzeig (Barcelona), Cines Babel (València), Cine Ciutat (Palma), Espai Texas -en VOSC, exclusivament- (Barcelona).

Cineclubs: Les Valls (Andorra), 13.01.2026 | Cineclub Torroellenc, 16.01.2026 |  Bescanó (Bescanó), 23.01.2026 | Garbí (Malgrat), 06.03.2026 |

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Una casa amb els seus fantasmes, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

(..) El cas és que Joachim Trier (“Reprise”, “Thelma”, “La peor persona del mundo”) aporta la seva pel·lícula més madura abordant aquest material dramàtic amb complexitat i profunditat. Ho fa tenint present el mestratge de Txékhov i de Bergman per explorar els conflictes familiars i la relació, amb les seves contradiccions, entre l’art i la vida. Pot semblar una pel·lícula calculada, però aconsegueix transmetre una veritat emocional, en bona part gràcies als seus magnífics protagonistes: Renate Reinsve (Nora), Stellan Skarsgård (Gustav), Ellen Fanning (Rachel) i Inga Insdotter Lilleaas (Agnes).

Recosir vincles familiars, article de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net:

(..) ‘Valor sentimental’ és una magistral pel·lícula de gran complexitat i profunditat que treballa de forma genial l’espessa teranyina d’emocions confrontades. Podríem evocar Ingmar Bergman, mestre del bisturí en la dissecció dels secrets i les ferides familiars. Un pla meravellós ho deixa clar, el dels rostres del pare i les dues germanes sobreposats indistintament amb un expressionista joc de llums, homenatge a un pla històric del film de Bergman, ‘Persona’ (1966) / (..).

El gran cinema europeu és això, crítica de Joan Pons, al diari Ara:

Oh, i tant que Stellan Skarsgård es mereixia la Palma d’Or al millor actor en el darrer Festival de Canes! No es tracta de treure mèrits a Wagner Moura, que es va endur aquest premi per “El agente secreto”, sinó de valorar una interpretació espatarrant que simbolitza alguna cosa més: la darrera mostra d’una gran tradició europea de mestria i maduresa en l’actuació, al nivell d’un Bruno Ganz, d’un Michel Piccoli o d’un Erland Josephson. Tampoc seria just, a més, destacar-lo a ell (tot i que fa el paper de la seva vida) i no dir res de les sensacionals Renate Reinsve i Inga Ibsdotter Lilleaas, que també arriben al cim de la seva carrera interpretativa a “Valor sentimental”.

(..) A partir d’una trama sobre un cineasta veterà i de renom que vol fer una pel·lícula sobre un episodi tèrbol de la seva pròpia vida familiar, “Valor sentimental” fondeja diferents temes: explora el narcisisme com un defecte personal tòxic (el protagonista s’acosta o s’allunya de qui l’envolta en funció dels seus interessos del moment); reflexiona sobre com s’imposa un relat o canvia la història d’una família segons qui l’expliqui; i exposa com les ferides del passat cicatritzen de diverses maneres segons la persona. Per a alguns, cal representar-les com una ficció. Per a d’altres, cal una catarsi conjunta amb altres membres implicats (la seqüència de les dues germanes parlant al llit és meravellosa).

Un drama adult i ple de matisos on ressonen Ibsen i Bergman, Txèkhov i l’Allen més seriós. Joachim Trier no havia assolit mai un sentit de l’èpica de la culminació tràgica tan excepcional: la mitja hora final és de barretada.

Traumes entre generacions, article de Nando Salvà, al diari El Periódico:

“Les cases sempre són allà, permanents i immòbils, observant com la gent que les habita va canviant, i per això ens recorden que fugaces que són les nostres vides i que, per tant, és molt important reparar el mal que ens causem els uns als altres abans que no sigui massa tard”, afirma Joachim Trier sobre l’espai físic en què transcorre una bona part del seu sisè llargmetratge “Valor sentimental” (..). Es tracta d’un habitatge bonic i aparentment sòlid, tot i que travessat per una enorme esquerda que reflecteix les fissures psicològiques i emocionals de la família que fa dècades que hi viu.

(..) Tot i que per moments recorre a la ironia per criticar alguns aspectes de la indústria cinematogràfica, en última instància “Valor sentimental” es mostra convençuda de la capacitat de les pel·lícules per reparar ferides i reconciliar. “A través de la pel·lícula m’he esforçat més que mai per buscar l’emotivitat en l’expressió més pura i sincera”, reconeix Trier. “Potser és per la paternitat, o perquè m’estic fent vell, però el cas és que sento que, en un present tan agressiu i ple d’odi com el que ens ha tocat viure, hem de començar a valorar l’estima i la tendresa, i ser prou empàtics per escoltar els altres”.

El drama i la comèdia de la vida humana, article d’Imma Merino, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

La filmografia de Joachim Trier, en la seva diversitat que fins comprèn una pel·lícula (“Thelma”) associable al gènere fantàstic, sempre ha fet atenció a la complexitat i ambigüitats de les relacions humanes, posant en el centre la psicologia dels personatges amb els seus dubtes i angoixes, però no semblava que apuntés cap a una assumpció tan decidida del llegat d’Ingmar Bergman com la que traspua “Valor sentimental” (..). En una pel·lícula en certa manera de fantasmes, fent-hi sentir la presència dels morts en la vida dels vius, l’empremta bergmaniana pot semblar tan evident que fins podria convidar a relativitzar-la, si més no en considerar que Trier també té com a referent Txékhov (en particular ‘La gavina’), en abordar un drama familiar amb els conflictes entre pares i fills, les decepcions i frustracions que s’arrosseguen en l’esdevenir de l’existència, els miralls entre la vida i la representació artística, les cases com a escenaris i depositàries d’una memòria: habitades pels fantasmes dels quals hi van viure, plenes de records i d’objectes amb valor sentimental. El cas és que a la pel·lícula primer es mostra la façana d’una casa de fusta pintada de vermell, situa- da en un barri residencial de la ciutat (Oslo), on transcorren bona part dels films de Trier, mentre una veu en ‘off’ narra històries de les generacions que hi han viscut; també hi fa present la redacció escolar d’una nena que parla de les discussions dels seus pares (les parelles en crisi, fins a arribar a una batalla campal, constitueixen un tema bergmanià heretat de Strindberg) en aquella casa de fusta. Tot seguit hi ha una seqüència que pot fer pensar en el punt de partida de “Persona”: una actriu pateix una crisi abans d’entrar en escena. Interpretada per la magnífica Renate Reinsve, que ja va aportar el millor de “La peor persona del mundo”, l’anterior film de Trier, Nora (potser tampoc no deu ser per res que aquest també sigui el nom de la protagonista de ‘Casa de nines’, d’Ibsen), no emmudeix, com li passa a Elizabeth/Liv Ullmann encarnant Electra a l’esmentada pel·lícula de Bergman; però el seu atac de pànic, amb una verbositat i unes accions que oscil·len entre el dramatisme i la comicitat incòmode del ridícul, també revela la crisi existencial del personatge.

Poc després de l’atac de pànic, Nora ha d’entomar la mort de la seva mare, cosa que suposarà que els familiars es plantegin vendre la casa. A més, al funeral hi assisteix el pare, llargament absent i amb el qual Nora manté una relació complicada i distant, cosa que no impedeix que ell (Gustav Borg, un cineasta interpretat per Stellan Skarsgård) li proposi protagonitzar una pel·lícula que dirigirà havent passat quinze anys sense poder-ne fer cap. Pot intuir-se que aquest pare absent està inspirat en Bergman, que va tenir molts de fills sense ocupar-se’n gaire, i fins en una entrevista va dubtar sobre quants en tenia, però amb la ironia que és un cineasta que detesta el teatre, que tant va estimar i inspirar el director suec. Una altra ironia, pròpia d’aquest temps, és que, essent un autor cinematogràfic i així amb una obra personal, a banda de la comercialitat, podrà dirigir de nou amb la producció de Netflix. En tot cas, Nora rebutja la proposta del pare, que voldria que, a la pel·lícula que farà, ella encarnés la seva mare i, per tant, una àvia de l’actriu. La mare de Gustav és un fantasma d’aquella casa: una dona que, quan ell tenia set anys, va suïcidar-se un temps després de participar en la resistència noruega contra el nazisme i, delatada, haver sigut detinguda i torturada: és així que Trier integra en el film la memòria històrica d’un període en què va ha- ver-hi resistència, però també col·laboracionis-me.

Interpretada per Inga Insdotter Lilleaas, tota una revelació, Agnes (l’altra filla de Gustava i germana petita de Nora) és una historiadora que investiga sobre els temps de l’ocupació nazi a Noruega. Quan era una nena va actuar en una pel·lícula del seu pare que, al festival de Dauville que homenatja el cineasta llargament inactiu, commou una actriu nord-americana (Rachel) encarnada per una Ella Fanning esplèndida. Després d’una nit de festa i borratxera a Dauville, Rachel accepta protagonitzar (i així reemplaçar la filla irada) la nova pel·lícula de Gustav Borg. A partir d’aquí, es mostren els preparatius (amb la presència de la meravellosa Lena Ende, vincu- lada al món de Bergman) i escenes de rodatge amb les dificultats i els dubtes d’una jove estrella de Hollywood per assumir el personatge i encaixar dins d’una manera de fer cinema aliena. Això mentre es fa palesa la crisi existencial de Nora, que, en una escena especialment emotiva, conversa amb la germana sobre què ha fet que, vivint de petites les mateixes circumstàncies familiars, amb uns pares barallant-se fins a la ruptura, una continuï patint tant, amb les seves angoixes i una gran inestabilitat emocional, i l’altra sigui prou feliç, duent una vida tranquil·la amb el seu marit i el fill comú: “Jo et tenia a tu”, li diu Agnès. Hi ha un gir cap al final de la pel·lícula, que, en tot cas, és la més madura i profunda de Joachim Trier. Una pel·lícula plena de capes, seriosa, amb el seu material dramàtic, sense renunciar a elements humorístics amb les quals voreja la comèdia. El drama i la comèdia humanes: com a la vida i al teatre de Txékhov. Com ho fan d’altres, m’atreveixo a dir que és una de les grans pel·lícules d’aquest any que s’acaba.

L’estima és també la ficció de l’estima, crítica de Victor Dalmau, a Núvol:

(..) El nou film del director noruec Joachim Trier (“Oslo, 31. august”, “Thelma”) torna a comptar amb la presència imprescindible i brillant de “La pitjor persona del món”: Renate Reinsve, qui també torna a optar per un paper dolgut, essencialment contingut i eminentment enlluernant. (..) Una història que retorna a les arrels per desfer-se de la sumptuositat i parlar de front sobre els errors i allò que ens fa vulnerables, sensibles i humans.

Sempre és interessant relacionar el primer i l’últim pla d’una pel·lícula, i en aquest cas, el seu lligam és força suggerent. Per una banda, l’obertura és a través d’un moviment de càmera panoràmic, on s’observa l’skyline de la ciutat fins a arribar a un cementiri. Per l’altre, l’últim és estàtic (potser amb un lleuger retrocés) i és situat en un set cinematogràfic; un terreny embossat a la seva representació, com si fos un lloc en runes o un paisatge desfet i de caire sobtadament fútil. Aquests extrems entre la realitat i la ficció (o entre la vida i la mort) conviden a un debat estimulant envers la seva distància i el valor de cadascun. El tractament de Trier, però, és precís i gens accentuat —més enllà d’algunes línies de diàleg—, i aquesta connexió serà travessada per un drama de pares i filles on tothom, d’una manera o altra, es pot emmirallar. El director fa per veure més enllà i per destacar-se en un discurs al voltant de la identitat de l’art com a conducte per arribar a la sinceritat i apropar-nos a l’estima, encara que sigui des de l’ansietat de sortir a escena o des del vertigen d’entregar un guió íntim a algú qui t’importa (..).

(..) Una altra de les característiques més notòries recau sobre l’ús d’una misteriosa veu en off que subratlla l’origen dramàtic dels personatges centrals. Aquesta veu omniscient sembla pertànyer al record memorístic de la casa on es desenvolupa gran part de l’acció; i en la seva presentació fragmentada —en el temps, però també a través de plans detalls—, el director filma el recorregut d’una sèrie d’instants per dotar-la d’una vida quasi independent (..).  Per moments, aquest espai de caràcter fantasmagòric sembla adquirir el rol central de la pel·lícula (..).

“Sentimental Value” abraça els marges i la fredor d’una estima trencadissa, i ho fa mitjançant els interrogants ètics de la ficció entesa com una eina capaç de connectar-nos, tot i que sigui des d’un llenguatge indirecte o senzillament diferent del desitjat. En aquest debat interior, l’interès per esbrinar si això últim és possible és transmès primordialment per la transparència devastadora de Renata Reinsve, qui torna a llegir els matisos d’un personatge profundament melancòlic, injust i vertader (..).

‘Valor sentimental’: l’art de mirar els traumes als ulls, article de Gerardo Pisarello, a Catorze:

Entre els diversos temes que tracta la pel·lícula Valor sentimental, del director i guionista noruec Joachim Trier, en destaquen alguns que interpel·len poderosament els espectadors. Un és el de la transmissió familiar dels traumes generacionals. Un altre, que el cineasta ja abordava de forma indirecta a la seva pel·lícula anterior, The worst person in the world, és el de la relació pare-filles. I un tercer, igualment suggeridor, és el del vincle que s’estableix entre dues germanes en aquest context.

Gustav Borg —interpretat per Stellan Skarsgård— encarna la faceta més inquietant d’aquestes qüestions. Gustav és un director de cinema la mare del qual es va suïcidar quan ell tenia set anys. Per afrontar el trauma de la pèrdua, decideix rodar una pel·lícula explícitament autobiogràfica sobre el tema. Però la seva decisió va més enllà: demana a les seves dues filles, la Nora —la magnífica Renata Reinsve— i l’Agnes —Inga Ibsdotter Lilleaas—, que s’impliquin en el film.

És aquí, amb la casa familiar de la infantesa convertida en un personatge més del relat, on Trier explora el lligam entre el trauma patern i les relacions filials. Gustav ha estat un pare absent, separat des de fa anys de la mare de les seves filles. Quan ella mor, reapareix sobtadament amb una notícia inquietant: vol rodar una pel·lícula sobre el suïcidi de la seva mare, vol fer-ho a la llar familiar i vol que la seva filla gran, la Nora, interpreti aquest paper. La decisió es presenta com una forma de manipulació per part de Gustav. Com si l’art fos un simple instrument narcisista per forçar, a través de la ficció, una connexió inexistent amb les filles.

(..) Quan tot indica que Gustav està més interessat en la representació del dolor que no pas en la connexió real amb els altres, es produeix un gir decisiu. De sobte, en aquest drama protestant amb flaire a Bergman, emergeix una altra realitat. El que semblava una simple expressió de vanitat revela nous plecs. I el que Trier sembla dir-nos és que l’art, de vegades, pot ser l’única manera de sublimar un trauma i d’expressar un amor pels propis que s’és incapaç de manifestar a la vida real.

Quan les dues filles, la Nora i l’Agnes, entenen què està passant, es produeix una il·luminació d’una bellesa singular. En part es reconcilien amb el seu pare, que aconsegueix acostar-se a la família i compensar, ni que sigui parcialment, els costos personals derivats de l’ambició artística. D’altra banda, redescobreixen el vincle amorós que hi ha entre elles: un vincle construït, malgrat les personalitats divergents, pel fet d’haver sobreviscut juntes, cuidant-se l’una a l’altra, al naufragi vital dels pares.

Al final, l’àcida, franca i bella “Valor sentimental” parla d’això. Dels traumes generacionals, com el que va suposar la invasió nazi a Noruega. De la complexa relació entre pares i filles en societats i en estrats socials en què el feminisme ha deixat una empremta indeleble. I també, sens dubte, del paper que l’art pot tenir: no pas per redimir ni guarir, però sí per processar ferides profundes que mai no es poden explicar del tot (..).

Ressons a Canes 2025:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona:

Joachim Trier apunta a la Palma d’Or amb la magistral “Sentimental value” / (..) “Sentimental value”, el darrer film del director noruec Joachim Trier, ho té absolutament tot per ser la Palma d’Or el proper dissabte. És una pel·lícula que toca molt diversos temes, però que excel·leix en mostrar les relacions familiars, a través dels personatges d’un director de cinema i les seves dues filles. A més, hi ha tota una mirada envers com la ficció -a través del teatre i el propi cinema- vol capturar la vida. És una pel·lícula profunda, que parla de la condició humana, amb moments de gran intensitat emocional, rodada de manera exquisida i amb unes interpretacions fenomenals de Renate Reinsve, Stellan Skarsgard i Inga Ibsdotter Lilleaas. Una pel·lícula no tan radical com “Un simple accident” de Jafar Panahi, l’altra gran favorita ara mateix al màxim guardó del festival. Si tenim en compte que la Palma d’Or habitualment es concedeix a films excel·lents però una mica més oberts a un públic més ampli, en aquest moment “Sentimental value” es situa com la màxima candidata a guanyar dissabte. A més, en la sessió de gala, el film va tenir l’ovació més llarga -gairebé 20min- de totes les que s’han projectat

És curios veure com “Sentimental value” connecta i dialoga amb dues de les altres pel·lícules vistes a Canes: “Sound of falling”, de Mascha Schilinski i “Romería” de Carla Simón. En totes tres hi té una presència fonamental la qüestió dels espais vitals, dels escenaris, els paisatges o les cases com a territori de transmissió dels records i de la memòria. Al film de Joachim Trier, la casa familiar és l’escenari principal i el punt on conflueixen les tensions entre Gustav Berg, un prestigiós director de cinema que vol rodar la seva última pel·lícula i Agnès i Nora, les seves dues filles. Agnès ha portat una vida “convencional” mentre Nora és una gran actriu de teatre però que pateix problemes d’autoestima i brots depressius. Amb aquest material, Trier explora el poder reconciliador de l’art amb evidents ecos del cinema de Bergman -hi apareix també Lena Endre, una de les actrius de l’última etapa del director suec- i amb un guió que frega la perfecció. I es retroba després de “La pitjor persona del món” amb l’actriu Renate Reinsve, que literalment es menja la càmera en cada pla. “Sentimental value” és una pel·lícula meravellosa, tremendament catàrtica i la confirmació definitiva de l’immens talent de Joachim Trier.

Agus Izquierdo, a X: Cada vegada és més difícil emocionar. Trier ho fa des del caliu fraternal, la tristor domèstica, la reconciliació amb la imperfecció, l’expiació paterna, l’amenaça silenciosa de la soledat i la comèdia davant lo inconsolable. SENTIMENTAL VALUE és una de les pel·lícules de l’any.

Diego Lerer, la crítica per a Micropsia:

Entre un drama familiar tradicional y una película más compleja y elaborada acerca de cómo una casa y varias generaciones de una familia se conectan a lo largo de la historia y a través del cine, SENTIMENTAL VALUE es por lejos la película más madura y mesurada del realizador noruego de THE WORST PERSON IN THE WORLD. Si bien tiene algunos excesos y giros narrativos propios de alguien demasiado enamorado de los recursos de las escuelas de guión, Trier acá logra sostener la elaborada estructura gracias a una relación tensa y compleja entre padre e hija que tienen dificultades de comunicación, tanto en la vida como en el arte

Nora Borg (Renate Reinsve) es actriz y su padre, Gustav Borg (Stellan Skarsgård), cineasta. Ambos tienen mínima relación ya que el hombre se ha alejado de la familia y ve poco a Nora y a su otra hija, Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), lo mismo que al hijo de esta, su nieto. Pero cuando muere la madre de ambas y su exposa, Gustav reaparece para el velorio y le dice a Nora que quiere hablar con ella. La mujer –que acaba de estrenar una obra de teatro y tuvo un ataque de nervios muy gracioso justo antes de salir a escena– no sabe que querrá de ella, pero no espera nada bueno

Curiosamente, Gustav –un cineasta septuagenario que supo hacer grandes películas en el pasado pero que hace 15 años que no filma– lo que quiere es que protagonice su nuevo film, una historia un tanto autobiográfica centrada en la vida y el temprano suicidio de su propia madre, la abuela de Nora. Pero ella no quiere saber nada con hacerlo: la relación con su padre es tensa, él jamás la va a ver actuar (no le gusta el teatro y odia las películas y series que hace) y, de hecho, sospecha que ahora la toma en cuenta porque acaba de hacer una exitosa serie y eso le facilita la financiación / En medio de viñetas en las que una voz en off va contando historias de las diferentes generaciones que vivieron en esa misma casona noruega (..), Gustav parece haber encontrar de casualidad una solución. En el festival de cine de Deauville en el que dan un clásico suyo, conoce a la estrella hollywoodense Rachel Kemp (Elle Fanning) que se ha fascinado con esa película. Después de una cena y de beber en la playa hasta la madrugada, le ofrece el mismo rol que Nora rechazó. Y Rachel no solo acepta sino que se pone obsesivamente a ensayar el papel y a querer conocer más detalles acerca de la historia familiar en la que se inspira

SENTIMENTAL VALUE basculará entre la vida personal de Nora –con sus obras, sus problemáticas relaciones sentimentales, los líos que tiene con su padre–, en menor medida la de Agnes –una historiadora que investiga casos de víctimas de torturas en el Holocausto– y la de Gustav y Rachel en plena preproducción y ensayos para la película que, al contar con una celebridad como protagonista, ahora producirá la mismísima  Netflix. Como marco de todas esas relaciones está la casa, en la que Gustav quiere filmar y en la que pasaron las cosas que en su película se cuentan, además de las que viven los protagonistas en tiempo presente. En todo momento, el lugar es parte esencial de la historia

Más allá de sus giros entre distintos niveles de ficción y hasta la autoficción que construyen los autores para contar y no contar a la vez su propia historia, la película de Trier es una historia de padres e hijas incomunicados entre sí, incapaces de decirse que se quieren y/o se necesitan. Gustav ha estado ausente de la vida de ambas y su pedido a Nora de que protagonice su película autobiográfica es una forma lateral de intentar acercarse a ella. Pero la hija no acepta el convite porque no puede tan rápidamente perdonarlo. Rachel es una gran actriz, pero es obvio que funciona como reemplazo de la que debería hacer ese papel ya que está inspirado además en su propia abuela

Drama familiar que gana cuando más seco y concentrado es, más ‘bergmaniano’, pero que convive muy bien con algunos momentos de ligereza (hay que ver para creer los regalos que le hace Gustav a su nieto para Navidad) y hasta de comedia franca (cuando Rachel prueba hablar en inglés con «acento escandinavo»), SENTIMENTAL VALUE peca por momentos de algún que otro subrayado, reiteración y de un dispositivo –ligado a la casa y a la filmación en sí– que se siente como un exceso de elaboración de guión. El film no respira lo libremente que podría hacerlo y quiere atar todos los moños con doble nudo, pero aún cuando pierda ligeramente el rumbo a la hora de cerrar el envase, la película ha acumulado suficientes puntos como para salir airosa del match emotivo

Al ser una suerte de homenaje al cine y a la actuación como modo de comunicación familiar cuando las palabras no surgen por sí solas, la película de Trier se permite una serie de momentos actorales de alto vuelo de parte de todos sus protagonistas para ponerlos en escena, en especial de Fanning, que tiene un largo y descollante monólogo que hace en uno de los ensayos. Pero el alma de la película, aún cuando desaparece durante varios tramos del relato, siempre es Rensve. Con una sonrisa a mano que disimula por lo general «la angustia que le corroe el alma«, Nora está en ese momento en el que tiene que decidir hasta qué punto sostener el enojo que tiene con su padre o si hay espacio para la reconciliación, en ese lugar en el que el cine y la vida se parecen.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán:

Nora -Renate Reinsve- es una actriz que tiene que interpretar ‘La gaviota’ de Chékhov. Está a punto de salir a escena y se rompe. Siente una terrible angustia, un auténtico pánico escénico. Sus compañeros de la producción la animan, finalmente decide actuar para salvar la obra. Todo el mundo está tranquilo, la representación se ha salvado, pero nadie pregunta si Nora se ha salvado interiormente. Este momento situado al inicio de la película describe el camino que adopta el cineasta en un juego de espejos en el que no habla de cómo el arte imita la vida, ni de cómo el arte salva la vida, sino de los caminos inconciliables entre la creación y la propia existencia. A pesar de los lazos internos, a veces el arte provoca que se olvide la vida. Esta situación es la que vive Car Gustav -Stellan Skarsgard- que se ha convertido en sus películas en reflexiones personales, que ha sido un cineasta sensible pero un mal padre. Ha sido alguien ausente que no se ha preocupado de la vida de sus hijas, que nunca ha sabido preguntarles cómo estaban. Después de unos años de ausencia, Gustav decide rodar una película. Su intención es filmarla en la vieja casa familiar que acoge todos los fantasmas de las diferentes generaciones y proponer a su hija Nora de protagonista. La actriz que triunfa en el teatro rechaza trabajar por su padre, quien debe preparar el proyecto con otra actriz -Elle Fanning-

Después de su renacimiento como director con “La peor persona del mundo”, Joachim Trier decide rodar una película más bergamiana en la que fluyen muchas cosas de ‘La gaviota’ de Chéjov, en la que la familia y los secretos de unas relaciones frustradas están en el centro de la película. En algunos momentos “Sentimental Value” provoca la sensación de producto prefabricado para encontrar una cierta relevancia cultural, en otras puede parecer como si la mirada de Trier fuera demasiado tímida, como si le falta un cierto atrevimiento en llevar las circunstancias hasta el fin. De todos modos, es de agradecer que en en el juego de espejos constantes entre el arte y la vida, en este relato de incomprensiones y abandonos, todo fluya con cierta facilidad, que la película no desemboque en previsibles territorios oscuros y que alguna cosa se acabe filtrando. En 1961 cuando Ingmar Bergman rodó “A través del espejo”, había acabado de montar ‘La gaviota’ de Chéjov en el Dramaten de Stokholmo. En su biografía se cuenta que entre la pieza de teatro, la película y su vida personal alguna cosa intensa acabó ocurriendo. ¿Es “Sentimental Value” un homenaje a ese momento creativo y a las contradicciones internas que genera la creación?

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines:

(..) uno de los films más logrados de la selección de este año

La historia de una casona a través de muchas décadas, la evolución de una familia de varias generaciones (abuelos, padres, hijos, nietos), las tensas relaciones entre un hombre ya septuagenario y sus hijas adultas, los universos del cine y del teatro… Todo eso (y mucho más) se aborda durante las algo más de dos horas del nuevo film del realizador noruego que, a partir de algunos aspectos autobiográficos (el guion, de todas formas, es de su habitual colaborador Eskil Vogt) construye un relato lleno de desvíos, de derivas, de subtramas, de flashbacks y de juegos (es una tragicomedia con más comedia que tragedia)

(..) El destino de esa centenaria casa, la historia de esa madre que se ha quitado la vida, la relación íntima entre esas dos hermanas que han tomado caminos muy diferentes, la presencia siempre inquietante, manipuladora pero al mismo tiempo seductora de Gustav, la dinámica de un grupo familiar que intenta saldar diferencias y resentimientos, y las miserias y avatares del mundo del arte son trabajados por Trier con mucha sensibilidad, encanto y humor en una película que aborda problemáticas complejas con una ligereza y una levedad que se agradece y celebra

Es cierto que en determinados pasajes se acerca demasiado al psicodrama y que esos 135 minutos lucen en ciertos momentos algo recargados e inflados (un mal de muchas de las películas que acceden a Cannes), pero estamos, sin dudas, ante la mejor película de Trier, un realizador cada vez más convencido de qué temas abordar y sobre todo de cómo hacerlo. En este caso, además, con el aporte de tres intérpretes (lo de Fanning está bien pero su papel es más bien secundario) en un sublime nivel actoral.

Alejandro G. Calvo, a X:

Sin duda una de las grandes sorpresas de Cannes ha sido el que Joachim Trier nos entregar la mejor película de su carrera con SENTIMENTAL VALUE. Un delicado, emocionante y sosegado retrato de familia de artistas con un inmenso Stellan Skarsgard liderando la función.

Olivier Lamm, la ressenya per a Libération:

Le film virtuose de Joachim Trier, sur le retour d’un cinéaste absent dans la vie de ses filles adultes, est son plus formidable long métrage à ce jour

On se demande d’abord ce que vient faire là cette histoire d’une maison qui se raconterait à la première personne, rouspétant ou se félicitant du poids de ceux qui l’habitent, qui la vivent et l’abîment. Une fissure qui la traverse du toit à la cave fait un clin d’œil à Poe, la superposition de la même pièce à différentes époques renvoie au Here de Richard McGuire adapté par Robert Zemeckis et l’on s’inquiète que le Norvégien Joachim Trier, après la renaissance Julie (en 12 chapitres), se soit embarqué sur le chemin d’une grosse machine qui va nous perdre dans mille écheveaux théoriques

Mais il nous fallait juste le temps d’intégrer que cet accès de fantaisie est celui de sa protagoniste, Nora, quand elle était encore adolescente et que la maison est indissociable de la famille qui y vit – habitée par des générations des ancêtres du père, Gustav (Stellan Skarsgard), qui en a hérité quand il était encore jeune adulte, elle ‘est’ la famille, son corps, sa chair. Aussi l’histoire de Nora (Renate Reinsve) et de sa petite sœur Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas) peut se résumer presque en entier aux allées et venues de Gustav entre la maison et ailleurs, son absence presque perpétuelle quand elles étaient fillettes, son départ à la séparation avec leur mère, sa réapparition à l’enterrement de cette dernière avec, dans la besace, un projet de film dont il souhaite confier le rôle principal à Nora

Car Gustav est cinéaste, et Nora comédienne. Elle brille au théâtre et à la télévision, quand lui fut un auteur célébré pour quelques films en train d’être redécouverts par la cinéphilie mondiale, dans lesquels il faisait jouer ses filles, pour raconter des histoires indissociables de sa vie. Nora et Agnes s’en souviennent avec amertume, puisque ces moments où elles existaient dans ses films furent les seuls où elles existaient à ses yeux

Cinéaste scrutateur, père aveugle. Un pied dedans, un pied dehors, toujours à distance du foyer mais totalement obsédé par lui, Gustav a bousillé ses filles, et son retour dans leurs vies avec son premier projet de film depuis des lustres prouve qu’il compte récidiver. D’ailleurs il entend le tourner dans la maison, avec Nora dans le premier rôle. Or la tragédie se complique quand Nora refuse, et que Gustav invite à sa place Rachel Kemp (Elle Fanning), une star américaine. Une rédemption est-elle possible pour cette famille au destin à la fois bergmanien, et tchekhovien – impossible de ne pas songer à ‘la Mouette’, mise en scène par le Suédois l’année où il sortait au cinéma “A travers le miroir” ?

Une formidable scène vers le début du film, à la fois burlesque et affolante, montre Nora en crise maniaque avant de monter sur scène au théâtre. Comme il est de rigueur au cinéma, Joachim Trier joue du suspense, enjoignant le spectateur à se ranger du côté de la troupe de théâtre, qui s’inquiète plus de voir Nora monter sur scène pour sauver le spectacle que de sauver Nora, quitte à ce que le spectacle n’ait pas lieu / Mais pourquoi les spectateurs s’inquiètent-ils toujours du sort des spectacles qu’on montre en abyme dans les films ? Est-ce parce que nous sommes tous perclus dans cette vieille croyance selon laquelle l’art vaut mieux que la vie ? Tout l’enjeu de “Valeur sentimentale” tourne ainsi autour du film de Gustav, et de cette question : vaut-il mieux qu’il se tourne, ou qu’il ne se tourne pas ? “Valeur sentimentale”, qui réussit l’exploit de se frayer un chemin limpide à travers des rouages dignes d’un film-dispositif sur l’imbrication de l’art et de la vie dans un monde post-#MeToo, n’y répondra jamais. Tout juste peut-on révéler qu’un film sera filmé bel et bien, et qu’on sort de “Valeur sentimentale”, peut être le plus formidable des films de Trier à ce jour, merveilleusement bouleversé.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán:

(..) drama con inequívocas raíces bergmanianas (incluida una cita expresa a “Persona” (1966), cuando se produce la fusión de los rostros entre el padre y la hija), pero desarrollado sobre un prolijo armazón narrativo en cuyo núcleo dramático se esconde, en realidad, un conflicto cuyo peso (en la película) resulta mucho más débil de lo que aparenta. El cineasta interpretado por Stellan Skarsgård, cuyo guion trata de reconstruir en términos ficcionales la relación con su hija y el intento de suicidio de esta, bien podría ser a su vez un émulo de Bergman (su relación con las mujeres, su cine como exorcismo de sus demonios interiores), pero todo en la composición y en la arquitectura narrativa del film funciona más sobre las determinaciones del guion que sobre el poder expresivo de su puesta en escena, casi siempre meramente utilitaria. Pero sucede que incluso en términos de guion la película abandona pronto su inicial premisa narrativa (los recuerdos de la propia casa en torno a la que gira toda la historia) para pasar, de forma intermitente y más bien caprichosa, de un punto de vista a otro (el del padre y el de cada una de las hermanas), con lo que nunca termina por arraigar la supuesta intensidad del drama. Mucho más pretenciosa que el trabajo anterior de su director, esta nueva realización suya fracasa en su intento de plantear una reflexión sobre las relaciones entre la vida y el cine, un territorio siempre tan atractivo como arriesgado.

Peter Bradshaw, crítica per a The Guardian, en què li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu:

Here is an exuberant, garrulous, self-aware picture about an ageing and egomaniac film director and his two grownup daughters; it comes from Norwegian film-maker Joachim Trier, who gave Cannes the marvellous romantic drama The Worst Person in the World in 2021, starring the award-winning Renate Reinsve, who stars in this one as well. The film cycles through a range of moods and ideas, and finally delivers a fair bit of that sentimentality from the title; it’s a movie of daddy issues and cinematic adventures in the manner of Fellini and Bergman, with a gag about overhearing a therapist’s session through the heating pipes, pinched from Woody Allen’s “Another Woman”

Stellan Skarsgård plays preening auteur Gustav Borg, whose career is on the slide; many years ago, he left his wife, Sissel, a psychotherapist, and two young daughters, abandoning the family home – the house where Gustav himself was brought up. Now their mother has died and Gustav’s daughter Nora (Reinsve), a famous stage actor starring in a production of ‘A Doll’s House’, is suffering anxiety attacks – and to snap out of it, she asks to be slapped backstage by the (married) actor with whom she is having an affair, played by longtime Trier player Anders Danielsen Lie

Nora’s sister, Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), is a little calmer and more grounded, being happily settled with husband and young son, though a little messed up by the memory of having once had a small child-actor role in one of Gustav’s films – and feeling abandoned once the filming was over. Just as the two women are sorting through the house’s contents for things of sentimental value they might want to keep before selling the house, they are stunned to realise that the insufferable Gustav actually still has legal rights to the property and now wants to use it as a location for a biopic about his mother, who took her own life there due to the trauma of being tortured by the Nazis during the war

To add insult to injury, Gustav begs Nora to take the lead role of her own grandmother, expecting that Nora, whom he neglected for most of her life, will use her stage fame to revive his flagging career. He even asks Agnes to let him use her young son as a child actor, just as she once was used. But after Nora angrily refuses, the part is taken by Hollywood superstar Rachel Kemp (Elle Fanning), who has fallen for Gustav’s rascally charm at a film festival and brings with her huge amounts of investment funding. So Nora gets to be jealous and upset all over again

The stage appears to be set for an uproarious but bittersweet black comedy of the movie world and show business and the emotional vampirism and ruthlessness it involves, with a touch of All About Eve perhaps – made worse when you are working with members of your own family. And to some extent, that is what we get. But this long and slightly indulgent film also ranges across moods of rather serious wintriness and cinephile sadness about the changing industry. Gustav had insisted on using a veteran cinematographer with whom he’d worked many times, but realises he’s going to have to rescind the offer when he sees how decrepit the poor guy now is

There are also cinephile in-jokes (which are also Cannesphile in-jokes). When Agnes’s son has his 10th birthday, Gustav brings the poor boy an outrageously unsuitable present: some brand-new DVDs of horribly shocking films like Michael Haneke’s “The Piano Teacher” and Gaspar Noé’s “Irreversible” – but Trier shows the ultimate irony is that they don’t have a DVD player. Technological changes have robbed these films of the power to shock

We are of course heading for an emollient ending in which Gustav’s very real talent is to be acknowledged along with his muddled, flawed, old-guy affection for his daughters – and maybe Trier himself is now not above a bit of fictional ancestor-worship appropriate to his own high status. It’s a baggy comedy, sentimental in ways that are not entirely intentional, but there is value, too.

Més ressons de la projecció del film⇒ Marta Balaga, la crítica per a Cineuropa | Federico Pontiggia, la ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, ressenya per a Variety | Pete Hammond, ressenya per a Deadline |

***

FOTO DE PORTADA: cartell nord-americà (Neon). FOTOS DE L’INTERIOR DE L’APUNT, Elastica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!