Club 7 Cinema

Homenatge a la feina generosa i esgotadora de les infermeres d’hospital, crítica de la degradació del sistema sanitari públic a tot Europa, amb un guió aplaudit per la seva precisió, una destacada posada en escena de tremp intens i, sobretot, una (nova) interpretació, lloada per tothom, de l’alemanya Leonie Benesch, reconeguda internacionalment per Sala de profesores (2023): és Late Shift – Turno de guardia – En première ligne – L’ultimo turno – Heldin, de Petra B. Volpe.

Article publicat:

Al límit, article de Paco Vilallonga, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

Fa un parell d’anys, la mirada i la presència de l’actriu alemanya Leonie Benesch ens van captivar a Sala de profesores d’Ilker Cataç, una brillant dissecció del sistema educatiu que va ser una de les sorpreses de la temporada. Ara, dos anys després, retrobem Benesch a Turno de guardia, la tercera pel·lícula de la directora suïssa Petra Volpe, i de l’ecosistema educatiu passem al sanitari, a través del personatge d’una infermera d’un hospital suís a la que seguim de manera immersiva durant el seu estressant i esgotador torn de guàrdia.

Vam conèixer Petra Volpe el 2017, quan al Truffaut vam estrenar El orden divino, el seu segon treball, la crònica de la lluita de les dones suïsses pel dret al sufragi universal, que no van aconseguir fins a l’any 1971. Vuit anys després la retrobem en una pel·lícula que, tot i que també té com a escenari la seva Suïssa natal, en concret un hospital públic d’una ubicació indeterminada, té una clara vocació universal: no és difícil reconèixer en el desenvolupament de la trama, situacions que potser hem viscut en primera persona o que ens han explicat, del que també passa a la sanitat del nostre país o a qualsevol altre país europeu. Volpe planteja de manera directa el dilema del personal sanitari que intenta fer la seva feina amb la màxima cura i professionalitat, però que es veu minvat, estressat i superat per la precarietat, la manca de recursos humans, la pressió dels propis pacients, la impossibilitat d’arribar a tot i sobretot el difícil equilibri entre la cura física i la cura psicològica dels malalts.

Des del punt de vista formal, Turno de guardia és una pel·lícula que destaca pel seu ritme i planificació. Tota la trama passa a l’ala de l’hospital de la que s’encarrega la infermera Floria Lind, el personatge que interpreta Leonie Benesch. La pel·lícula s’obre amb un pla de la protagonista a l’autobús que la porta a l’hospital, i a partir d’aquesta primera escena, la càmera ja pràcticament no es mourà de la planta on treballa Floria. Tot i aquest plantejament tan minimalista, l’habilitat de Volpe és tenir la capacitat per moure’s per les instal·lacions sanitàries amb una gran desimboltura. En aquest sentit, Turno de guardia és un film tallat i muntat amb precisió mil·limètrica: tot flueix, com a espectadors ens sentim interpel·lats directament per tot el que viu la protagonista. No hi ha cap dubte -i en els cartells de l’epíleg que tanquen la pel·lícula així ho constatem- que la voluntat de Volpe és la denúncia d’un sistema al límit, de què un dels pilars del que anomenen als països occidentals, “l’estat del benestar”, està tensionat al màxim. Però a la vegada que un crit de denúncia és també un homenatge al professional anònim, que, per vocació, responsabilitat i empatia amb el sofriment dels altres, dona tot i més en la seva feina diària.

En la selecció dels pacients, Petra Volpe, que també signa en solitari el guió de la pel·lícula, introdueix diverses variables que eixamplen i enriqueixen la mirada sobre les costures del sistema. És especialment interessant, per exemple, el personatge del malalt que gaudeix de determinats privilegis perquè, tot i estar en un hospital públic, ho fa a través d’una mútua privada, i això el fa disposar d’una habitació individual i exigir un tracte “especial” respecte a la resta de pacients. Turno de guardia s’inscriu en aquesta tendència de cert cinema europeu d’apostar per una mirada compromesa, de denúncia de la pèrdua de qualitat dels serveis públics, de les pel·lícules com un mirall de la realitat quotidiana. I de sacsejar les nostres consciències i posar-nos cara a cara amb un sistema que, en alguns aspectes, fa aigua per tots costats.

Més veus:

Aplaudiment redoblat, crítica de Salvador Llopart, a La Vanguardia:

Recorden aquells aplaudiments al personal sanitari durant la pandèmia? Turno de guardia és, al seu torn, un bell i sentit aplaudiment a una infermera en el desenvolupament del seu treball. El que fa que aquest homenatge sigui més autèntic i sentit, el seu principal mèrit, és que evita el melodrama per destacar la veritat d’una jornada interminable. La meravellosa Leonie Benesch, la protagonista, resisteix l’indicible per no perdre els darrers vestigis de sensibilitat que li permetin afrontar una feina tan dura i esgotadora com la seva. Un aplaudiment redoblat, per part nostra, per a un film tan necessari. I tan sincer.

En première ligne, crítica de Constance Jamet, a Le Figaro:

(..) La crònica quasi-documental es converteix en un thriller opressiu on apareixen la mort i la negligència mèdica. Una commovedora declaració d’amor a les infermeres, interpretada per una impressionant Leonie Benesch, la nova cara a seguir de les pantalles d’Alemanya.

En Première ligne, crítica, a Le Monde:

Tot i que En première ligne pateix una mica en comparació amb altres obres que exploren aquest tema amb més complexitat (la sèrie Hippocrate) o potència (L’Interêt d’Adam, que s’estrena el 17 de setembre), el llargmetratge de Petra Biondina Volpe té l’avantatge del seu guió precís i la notable interpretació de Leonie Benesch, a qui es pot veure a La Salle de classe (2024) i 5 Septembre (2025).

Una infermera en dificultats, crítica de Sergi Sánchez, publicada al seu compte de Facebook:

Així com en moltes sèries mèdiques el ‘walking and talking’ és un recurs narratiu habitual, a Turno de guardia brilla per la seva absència, senzillament perquè la Floria, la infermera protagonista, només té temps de caminar, no de parlar, i encara menys amb cap companya: avui només són dues, més una estudiant, per atendre tota la planta, i l’activitat és frenètica. L’objectiu de la pel·lícula és demostrar amb fets per què a Suïssa, un país no precisament caracteritzat per la precarietat de les condicions laborals, el 36 % de les infermeres abandonen la seva feina al cap de quatre anys. Parlem de “fets” en el sentit que ho feia el teòric André Bazin, com un estat previ a l’abstracció del pla, com un fragment de realitat en brut. L’interès d’una part de la proposta de la cineasta Petra Volpe és cenyir-se als fets, comprovar com s’acumulen en el temps i l’espai concrets d’una planta d’hospital en què cada habitació és un conflicte potencial, i una professió troba la seva raó de ser a cuidar i resoldre, a entrar i sortir constantment de realitats múltiples que poden esclatar-li a la cara, procurant que res no l’afecti prou com per danyar la seva empatia.

A la primera hora de metratge, Turno de guardia aconsegueix contagiar-nos l’angoixa del ‘multitask’, quan atendre pacients oncològics que necessiten medicació o esperen un diagnòstic, familiars que exigeixen explicacions, malalts amb assegurança privada que es comporten com clients d’un hotel de luxe o infermeres novelles que no saben com afrontar les seves tasques, és el pa de cada dia. La càmera persegueix la Floria captant el seu esforç per mantenir la calma (excel·lent Leonie Benesch, de Sala de profesores ), tot i que el seu rictus canvia subtilment a mesura que avança la jornada. És una llàstima que una pel·lícula que ha estat tan curosa a l’hora de cenyir-se a la realitat laboral de la protagonista sense forçar la catarsi, reduint les circumstàncies personals de la Floria a la mínima expressió, incorri en l’excessiva (melo)dramatització del seu periple a la darrera mitja hora.

El millor: Aconsegueix transmetre l’estrès quotidià de les infermeres sense carregar les tintes, simplement enganxant-se a l’esquena de la seva heroïna.
El pitjor: A la darrera mitja hora acumula drames que desacrediten l’auster realisme del que venia abans.

La feina d’una infermera mai no s’acaba en un drama nocturn ple de tensions, ressenya de Guy Lodge, des del Festival de Berlín, a Variety:

Hi ha un tatuatge fi i enrotllat que recorre l’avantbraç de la diligent infermera d’hospital Floria, sempre visible més enllà de les mànigues curtes del seu uniforme blau reial, però difícil de veure realment, ja que les seves mans estan constantment en moviment, obstinadament ocupades. De tant en tant, mentre la seguim pels esgotadors torns nocturns que formen Late Shift, n’entreveiem la tinta i ens preguntem què és, què significa, què diu de la vida d’aquesta dona fora de les llargues hores dedicades a cuidar desconeguts. Potser fins i tot la pròpia Floria, esgotada després d’hores d’estar dreta, de vegades el mira i se’n recorda de qui és. El drama laboral trepidant i empàtic de Petra Volpe ens mostra, a primera vista, només la faceta professional de la seva protagonista, tot i que de tant en tant aquesta s’esquerda i deixa entreveure un ésser humà fal·lible que també necessita una mica de cura.

La Floria està interpretada per Leonie Benesch, l’actriu alemanya amb la mirada clara i directa i la postura recta i tensa, que recentment va protagonitzar la mestra assetjada a Sala de professors i la traductora de sang freda a September 5. La seva aparició a Late Shift suggereix que s’ha convertit en una actriu de referència per a papers que posen el desordre humà en contrast amb una façana de capacitat professional ràpida i eficient. El guió de Volpe, com qualsevol planta d’hospital, està carregat de diverses qüestions narratives dispars, de literal vida o mort, però és la presència de Benesch la que dóna a la pel·lícula gran part de la seva tensió, ja que ens preguntem en quin moment es trencarà l’eficiència fràgil del seu personatge. Aquesta producció suïsso-alemanya captivadora, accessible (..) també s’hauria de beneficiar comercialment del perfil creixent de l’estrella, després de la seva estrena de gala a la Berlinale.

Estructuralment i temàticament, no hi ha res aquí que sorprengui els espectadors familiaritzats amb el format clàssic del drama hospitalari, però l’execució nítida i ràpida el fa igualment efectiu. Amb les seves múltiples trames entrellaçades i la línia temporal d’una sola nit, Torn de guàrdia podria ser perfectament el pilot ampliat d’una versió europea d’ ER (..)

(..) Entre els 26 pacients que requereixen l’atenció de la Floria, hi ha el senyor Leu (Urs Bihler), un home gran que espera amb ansietat un diagnòstic de càncer d’un metge massa ocupat per fer-li cas; la senyora Bilgin (Eva Fredholm), una dona en fase terminal els tres fills adults de la qual, inquiets i preocupats, suposen més una càrrega que no pas un alleujament per al temps de la Floria; la senyora Morina (Lale Yavas), una jove mare afectada de càncer que dubta sobre si continuar el tractament o no; el senyor Song (Jeremia Chung), la greu al·lèrgia a certs medicaments del qual es passa fàcilment per alt en la pressa dels rondes; i el senyor Severin (Jürg Plüss), un pacient privat ric i arrogant que creu que pagar les seves comandes de te d’herbes hauria de convertir-les en prioritat absoluta per al personal. A sobre de tot això, la Floria ha de supervisar la nerviosa i propensa a errors infermera estudiant Amelie (Selma). Els nervis es tensen a mesura que el temps escasseja.

Com en el seu tall ràpid i àgil de September 5 l’any passat, el muntador Hansjörg Weissbrich manté tots aquests fils (i molts més) en suspensió i connectats entre si, mentre el ritme de la pel·lícula transmet l’impuls sense alè i multitasca d’un entorn laboral d’alta pressió i grans responsabilitats. L’alta emoció també es dóna en dosis curtes, rarament deixant temps perquè res es torni melodramàtic, tot i que el guió s’equivoca en aquest aspecte de tant en tant —i l’ús prominent i culminant del tema de ANOHNI “Hope There’s Someone” a la banda sonora resulta massa literal i evident. De fet, el títol original alemany de la pel·lícula (Heldin, que es tradueix com a “heroïna”) sembla innecessari, ja que ja ens mostra de manera vívida allò que vol transmetre. En el seu seguiment fresc i propulsor de l’activitat a la planta, Late Shift deixa clar, de manera més que suficient, el monumental repte i el valor del treball de la Floria, i de milers com ella.

—

FOTO DE L’APUNT: Late Shift (© Zodiac Pictures Ltd 2024)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!