Club 7 Cinema

Una pel·lícula d’Isabel Coixet, Tre ciotole – Tres adioses – Trois adieux – Three Goodbyes, sobre una dona a qui l’home la deixa i se li diagnostica una malaltia terminal, i la mirada diferent (i apassionant) que en tenen dues crítiques. Una dona que fa cinema, en aquest cas, a partir de contes d’una escriptora, i dues dones que tenen opinions divergents del film.

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Una altra mena de “Mi vida sin mi”, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

Veient Tres adioses (Tre ciotole) és possible tenir la sensació que Isabel Coixet ja havia fet aquesta pel·lícula: Mi vida sin mí. També es podria suposar que, pel fet d’haver realitzat l’esmentada pel·lícula protagonitzada per Sarah Polley, se li va encarregar (..) l’adaptació cinematogràfica de Tre ciotole. Rituali per un anno de crisi, en què la seva autora, Michela Murgia, fa present la malaltia que va patir: un càncer, del qual va morir el 2023, quan tenia 53 anys, pocs mesos després de publicar aquest llibre que barreja la narrativa i l’assaig. (..) Aprofitant elements dels diversos relats, variant-ne o afegint-ne alguns, Coixet, escrivint el guió amb Enrico Audenino, és qui ha fet una altra mena de Mi vida sin mí creant una trama amb una continuïtat narrativa protagonitzada per una dona (encarnada per Alba Rohrwacher) que, després que el seu company l’abandoni, ha d’afrontar una greu malaltia que la du a una transfiguració personal i a experiències joiosament inesperades.

En tot cas, potser allò que volien els productors és que el llibre de l’escriptora sarda fos un pretext per tal que Isabel Coixet fes una pel·lícula d’Isabel Coixet: plena de moments en què es vol demostrar una sensibilitat extrema; de frases emfàtiques sobre la vida, l’amor i la mort; de postals o d’anuncis (en aquest cas de Roma) i de cançons que menen al videoclip. La formula funciona. No és tracta de qüestionar que una obra literària pugui adaptar-se lliurement. Ni tan sols que Coixet hagi passat el text de Murgia per la trituradora narrativa-dramàtica. Però és possible lamentar que la veu ferma i irònica de l’escriptora desaparegui a través del sentimentalisme.

[Nota: un magnífic complement d’aquesta crítica és l’article que la mateixa Imma Merino ha escrit pel Full de Sala del Cinema Truffaut, que reprodueixo una mica més avall]

Aprendre a acomiadar-se, crítica de Marla Jacarilla, a Filmtopia:

(..) No és d’estranyar, doncs, que per a la seva nova pel·lícula hagi decidit viatjar fins a Itàlia i comptar amb la presència d’Alba Rohrwacher com a protagonista —sí, la germana d’Alice—, ni tampoc que hagi decidit adaptar dos dels relats que conformen Tres cuencos: rituales para un año de crisis (2023), l’últim llibre que Michela Murgia va escriure abans de morir. Es tracta d’un llibre semiautobiogràfic que reflexiona sobre la mort i les relacions interpersonals, i per al qual la mateixa Coixet ha escrit el pròleg de l’edició en castellà. En concret, la pel·lícula adapta Sensación de náusea i Recalculando ruta, dos relats que, no per casualitat, es complementen oferint els dos punts de vista d’una ruptura de parella.

(..) Reprenent alguns dels temes que ja apareixien en pel·lícules anteriors com Mi vida sin mí o La vida secreta de les paraules, Tres adioses aborda la qüestió de la mort des de la quotidianitat, sense tremendismes, posant el focus en els petits gestos que realitzem per superar les crisis personals i existencials que irrompen en les nostres vides sense avisar. Gestos que sovint poden resultar banals, insignificants, inútils o fins i tot còmics. Gestos que podrien no significar res, però que acaben significant-ho tot. Gestos que reafirmen el nostre esperit de supervivència en els moments més durs; que ens demostren que, malgrat tot, la vida mereix ser viscuda fins a l’últim instant. Gestos com rescatar del contenidor d’escombraries una reproducció de cartró a mida real d’una estrella del K-pop i parlar-li com si fos la teva única persona confident, començar a estudiar coreà, o menjar un gelat de maduixa i xocolata com si fos l’últim.

(..) Marta agafa la seva bicicleta i pedala sense parar pels carrers de Roma fins que no li queden energies. Sap que no pot fugir del seu destí, però, malgrat això, continua pedalant, per si de cas en aquest trajecte incert trobés alguna cosa que tornés a canviar la seva vida. Els carrers de Roma, belles postals per als turistes que els recorren, signifiquen una altra cosa per a ella. Podem continuar actuant com si res quan prenem consciència de la fragilitat de la vida?

Hi ha una certa tendència en les històries que aborden el tema de la mort a caure en un to lacrimogen i fins i tot en la pornografia emocional: (..). La temptació és massa gran i caure en l’excés, massa fàcil. Per això és d’agrair que, de tant en tant, algunes pel·lícules aconsegueixin eludir aquests excessos i no tinguin com a finalitat última una catarsi de plor col·lectiu a les sales de cinema. Pel·lícules que ens parlin des d’un altre lloc: un lloc més silenciós, més íntim, més contemplatiu i tranquil. Un lloc com el que descriu Coixet en la seva darrera pel·lícula. Un lloc acollidor des del qual dir adeu.

La malaltia viscuda com una experiència transfiguradora, article d’Imma Merino, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

“Lei ha una nova formazione di cellule sul rene”: “Té una nova formació de cèl·lules al ronyó”. Així comença el primer dels dotze relats que configuren el llibre Tre ciotole. Rituali per un anno di crisi ( Tres bols. Rituals per un any de crisi, sense que, de moment, n’hi hagi una traducció al català) amb el qual la seva autora, l’escriptora sarda Michela Murgia, aborda la quotidianitat de diversos personatges en un moment crític: ho fa amb una narrativa assagística que conté reflexions sobre la fragilitat, la malaltia, el dol, la transformació personal, l’experiència diversa del temps. El llibre, en el qual hi palpita la fermesa i la ironia pròpies de l’autora, va publicar-se el maig del 2023. Tres mesos després, a causa d’un càncer de ronyó i quan només tenia 51 anys, va morir Michela Murgia, catòlica, feminista, d’esquerres i independentista sarda. A través dels seus llibres, de les seves col·laboracions a la premsa, de la seva participació en programes televisius i dels seus pod-cast, s’havia convertit en una figura intel·lectual potent i influent a Itàlia, a banda del fet que, precisament, el país derivava cap a tot allò que va denunciar: les polítiques econòmiques que menen a la precarietat laboral, el rebuig dels migrants, l’ascensió del neofeixisme, que va exposar a Instruccions per fer-se feixista, un assaig tan irònic com punyent. Pel que fa a l’aportació literària de Murgia, possiblement l’obra més reconeguda és la seva primera novel·la, L’acabadora (2009), que, ambientada en un poble de Sardenya als últims anys cinquanta, narra la història d’una dona gran que, amb el seu coneixement de les propietats de les plantes, ajuda a morir als malalts terminals que li demanen. En aquesta novel·la, que dona compte que afrontar la malaltia i la mort és un tema recurrent en l’escriptora, hi ha una vindicació de les dones amb una saviesa ancestral tan sovint menyspreades, de la identitat i la tradició cultural sardes, el dret a una “fi digna”: Murgia era una catòlica que va defensar l’eutanàsia.

Amb el propòsit de vindicar el llegat de la pròpia Michela Murgia, m’he permès referir-m’hi extensament a propòsit de l’adaptació lliure que, assumint un encàrrec de diverses productores italianes a les quals s’hi han afegit d’espanyoles, Isabel Coixet ha fet de Tre ciotoli. Rituali per un anno di crisi realitzant una pel·lícula que al seu títol original conserva els ‘tre ciotoli’, però que a l’Estat Espanyol es distribueix amb el de Tres adioses. Escrivint el guió amb Enrico Audenino, la directora ha creat una cohesió narrativa amb una trama continuada i lligada (al llibre, els relats son independents i tenen un títol propi, si bé ressonen entre ells de manera vinculant) per a un desenvolupament dramàtic. D’aquí, ha construït un personatge protagonista: Marta, una professora d’educació física (encarnada per Alba Rohrwacher, actriu amb encant) que, després que el seu company l’abandoni de sobte, no té gana i pateix nàusees: podrien ser els efectes d’una pèrdua amorosa, però son símptomes d’una greu malaltia que, per força, altera la
seva vida, però cap una transfiguració que la du a experiències inesperades i fins joioses.

Coixet aprofita, integra i transforma elements dels diversos relats, a banda del primer, que, com n’he deixat constància al principi del text, comença amb un oncòleg informant a una pacient sobre una “nova formació cel·lular al ronyó”: (..) També afegeix elements, com ara amb la construcció de personatges: és el cas del propietari d’un restaurant que, assumit per Elio Germano, és l’ex-parella de Marta o el professor que, interpretat per Francesco Carril, es relaciona amb ella a l’Institut on treballa. De fet, mentre fa passejar els personatges per la bella Roma, Coixet du Tre ciotoli cap el seu territori (on es produeixen tota mena de mudances sentimentals) fins arribar a un lloc pròxim al de Mi vida sin mi.

Declaracions:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Francesco Carril il·lumina “Tres adioses”. En Bernat Salvà [BS], en aquest article del diari El Punt Avui, recull declaracions de l’actor Francesco Carril [FC]:

[BS]: No s’equivocaven els que deduïen pel seu nom de pila que Francesco Carril (Madrid, 1986), l’actor fetitxe de Jonás Trueba (Los ilusos, Los exiliados románticos, La reconquista…) i protagonista de la sèrie de Rodrigo Sorogoyen Los años nuevos, tenia alguna connexió italiana.

[FC]: “La meva mare és de Pisa. Vaig estudiar al Liceu Italià de Madrid i la meva connexió amb Itàlia ha estat molt forta. Hi he passat tots els estius de la meva infància i part de l’adolescència i hi continuo tenint família.”

[FC]: “Mai havia treballat en italià i m’ha encantat (..), sobretot perquè és un idioma que no tenia associat a la feina i que m’ha posat en un lloc molt fràgil. Tot i ser la meva llengua materna, no sabia fins a quin punt funcionaria en el meu cos per treballar. Curiosament, m’ha donat molta llibertat perquè m’ha resultat sorprenent treballar en aquesta llengua.” (..) “El ritme i la musicalitat m’han permès fer coses que en castellà potser no em sortien tan fàcilment. Quan m’escolto parlant italià a la pel·lícula, sento que em canvia fins i tot la veu. És un idioma que forma part de mi, lligat als meus records i a una part molt emocional que segurament m’ha despertat coses.”

[BS]: Potser, com Jonás Trueba, Sorogoyen o Coixet, també li veuen un punt romàntic.

[FC]: “Segurament deu ser una imatge que dono de manera natural –comenta–. També m’ha passat sovint que m’han atribuït el paper d’àlter ego d’altres persones. Crec que veuen en mi una persona molt curiosa, amb moltes ganes d’aprendre i de mirar. Això pot fer que sembli una qüestió més romàntica, no ho sé, però em sembla bé.”

[FC]: “[el personatge, Agostini] aporta llum i també humor; l’humor sempre destensa i fa que empatitzis amb la gent; penso que a la pel·lícula li va bé, i fins i tot li va bé al personatge de la Marta”.

[FC]:  “Quan la vaig veure [la pel·lícula], i també quan la vaig rodar, en vaig sortir molt ple de vida, molt obert a rebre estímuls i amb moltes ganes de ser a fora, de ser encara més curiós, de saber més coses i d’estar més en connexió amb la bellesa, amb la vida i amb el temps que ens queda. És molt curiós perquè, parlant del que parla, em sembla molt lluminosa.”

[FC]: “penso que aquesta pel·lícula, justament, no busca una bellesa excessiva. Per exemple, penso en com retrata la ciutat de Roma: de manera molt poc museística i gens òbvia. S’hauria pogut rodar d’una manera on sortissin coses tremendament belles, però la bellesa que traspua la pel·lícula ve d’altres detalls, com fixar-se en una font o menjar-se un gelat, i no tant d’una qüestió estilística o formal.”

[FC]: “Vull continuar fent personatges lluminosos, però m’agradaria provar-me en rols més ombrívols o foscos. Soc conscient que tinc una part molt fosca que potser no és la que més mostro, però la gent que em coneix bé sap que hi és, així que crec que podria fer-ho bé.”

Isabel Coixet: “La vida m’ha donat unes quantes bufetades”. En Xavi Serra [XS], parla amb Isabel Coixet [IC], al diari Ara:

[XS]: Tres adioses té una lluminositat agredolça que fa de la primera pel·lícula italiana d’Isabel Coixet una de les més inspirades de la directora barcelonina, amb una serenor emocional i tocs d’humor adult que rebaixen la foscor i gravetat del tema.

[IC]: Feia anys que coneixia un productor italià, Riccardo Tocci, que ha produït als germans Taviani, Ermanno Olmi o Mario Monicelli i que sempre deia que volia fer una pel·lícula amb mi i m’enviava projectes. Però jo necessitava que fos una cosa que m’enamorés. I farà dos anys em va dir que havia comprat els drets del llibre pòstum de Michela Murgia, un recull de relats, en part autobiogràfics. Ella feia dues setmanes que havia mort. Jo d’entrada no ho veia, perquè era com tornar al tema de Mi vida sin mí, però ell va insistir i quan els vaig llegir em vaig enamorar de dos dels relats, que són les històries de l’Antonio i de la Marta, i vaig començar a veure que es podien entrelligar per donar forma a una història.

[XS]: I què vas trobar en els contes de Murgia per abordar el tema de la consciència imminent de la mort d’una manera diferent de Mi vida sin mí?

[IC]: Una mirada més adulta i que ja no és un conte de fades. Ella s’enfronta a la malaltia i la mort amb una mirada serena, i fins i tot amb cert sentit de l’humor.

[IC]: Morir m’interessa poquíssim, això de la mort serà una cosa molt avorrida. A mi el que m’interessa és viure, i viure fins al final, fins a l’últim sospir. Viure en el present, que és l’únic que tenim.

[XS]: Tres adioses conté la idea que, de vegades, les persones necessiten entrar en contacte amb la mort per prendre consciència de la bellesa de viure.

[IC]: (..) jo crec que les persones aprenem molt poc. (..) És veritat que la Marta aprèn. Hi ha una cosa que diu cap al final de la pel·lícula que possiblement és un missatge personal meu a l’espectador: “Tant de bo hagués après a gaudir d’aquestes coses abans, però tu encara tens temps”. Jo li dic això a l’espectador, però també m’ho dic a mi mateixa.

[IC]: Hi ha moltes coses a la vida que no tenen un perquè, inclosa la vida mateixa. I això ho diu la Marta i ho dic jo. No és de Michela Murgia, sinó una cosa molt personal meva. Jo em passava la vida preguntant-me el perquè de tot. Crec que el meu primer perquè va ser al cinema Texas veient Pinotxo. Jo els deia als meus pares, però per què la balena es menja el Pinotxo? I ara penso que hi ha coses que cal acceptar sense preguntar-se massa el perquè.

Isabel Coixet: “Fins i tot els més catòlics tenen por de morir”. Rafael Tapounet [RT] entrevista Isabel Coixet [IC], al diari El Periódico:

[RT]: ¿No va tenir dubtes de tornar a un territori que, des d’una altra perspectiva, ja havia explorat en pel·lícules com Mi vida sin mí?

[IC]: Sí, totalment. La proposta va arribar d’un productor italià (..). La meva primera reacció va ser dir-li: “Mira, jo aquest tema de la malaltia ja l’he tocat». Però ell hi va insistir, i al llegir els relats vaig veure que n’hi havia dos que es podien creuar i que contenien coses molt boniques. Vaig començar a treballar amb un escriptor, Enrico Audenino, i ens vam entendre molt bé i tot va ser fluid.

[IC]: Hi ha gent que no aprèn ni amb catàstrofes. (..) No comparteixo la idea que la malaltia ens fa millors persones, però sí que entenc que de sobte una persona que està molt tancada al món, cansada, sense ganes de viure, pot començar a veure les coses d’una altra manera. Les coses que la Marta aprèn són molt senzilles i quotidianes; aquí no es tracta de voler anar a nedar amb dofins ni res d’això, sinó de descobrir, per exemple, que cuinar pot ser molt gratificant.

[IC]: Michela Murgia era un personatge molt interessant, molt complex, amb moltes contradiccions. Era sarda, però tenia un amor impressionant per Roma i mai va voler tornar a Sardenya. I era comunista i catòlica, que és una dualitat molt italiana. Admiro moltíssim la gent que té fe, però jo mai n’he tingut. En la meva família érem ateus i jo he crescut amb aquest misteri de no saber d’on venim i per què som aquí. Però fins i tot els més catòlics tenen por de morir, i això em fa pensar molt.

[RT]: És molt commovedora l’escena en què la protagonista afirma que durant tota la seva vida s’ha avergonyit de tot.

[IC]: Això va venir d’una conversa amb l’Alba [Rohrwacher]. A mi ella em sembla una de les dones més guapes que he vist en la meva vida. La seva no és una bellesa superficial, sinó que té un punt sublim. Però ella ha crescut en un món, l’italià, en què es valorava la cosa més sensual i exuberant de Sophia Loren i Gina Lollobrigida, i em va dir que sempre s’havia avergonyit del seu físic.

[IC]: No he viscut mai a Roma, tot i que hi hagi anat moltes vegades, i la meva és una mirada aliena que s’ha nodrit del cine de Fellini, de Comencini, de Scola, de Monicelli i de Sorrentino. Hi va haver un moment en què això m’angoixava molt: anàvem a localitzar i estava tota l’estona pensant: “Ai, això és massa turístic o massa nosequè». Fins que em vaig dir: “Trauré les coses que m’agraden i ja està». Però també en aquells llocs no deixava de pensar: “¿Contribuiré a turistificar aquest lloc?».

—

FOTO DE PORTADA: Alba Rohrwacher, a Tre ciotole (BTeam)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!