Club 7 Cinema

S’ha estrenat massa discretament  “Tótem“, de la cineasta mexicana Lila Avilés, malgrat que va agradar i molt al Festival de Berlín 2023, una de les pel·lícules més destacades de la Competició, guanyant el Premi del Jurat Ecumènic (és a més un dels 5 millors films de l’esfera internacional d’enguany, segons National Board of Film Review, i i el títol que els acadèmics mexicans van proposar als seus col·legues de Hollywood per a l’Oscar de Millor Film Internacional). Produïda per empreses de Mèxic, Dinamarca i França 2023, està protagonitzada per Naíma Sentíes, Monserrat Marañon, Marisol Gasé, Saori Gurza, Teresita Sánchez.

Sinopsi: Una gran casa on, al decurs d’un llarg dia, familiars i amics es reuneixen per a un doble ritual: és l’aniversari del jove pare i pintor Tona, però com que probablement també en serà el darrer, és igualment una cerimònia de comiat. La Sol, una nena de set anys, hi passa el dia -és a casa del seu avi-, ajudant els preparatius de la festa. Per la seva banda, en Tona, inicialment invisible, és en una habitació, mentre intenta reunir les forces necessàries per a la cerimònia humanista en què rebrà tot l’amor i l’afecte necessaris per afrontar el seu darrer viatge. Al llarg del dia, el caos s’apodera de mica en mica de la família, fracturant-ne els fonaments i la Sol abraçarà l’essència de deixar-se endur com un alliberament per a l’existència.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Berlinale 2023:

Maria Cusó Serra n’ha piulat: (..) La celebració de la vida d’un malalt terminal vista des dels ulls d’una nena de 7 anys. La família com a eix central on gravita la vida. I les dones com a guardianes del llegat familiar. Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’ en diu: (..) La directora desplega una coreografia fascinant que captura la vida de la família, amb moments de comèdia quasi esbojarrada i d’altres de gran emoció perquè el que s’està celebrant no és en realitat un aniversari, sinó un comiat. Obra precisa, madura i amb més d’una connexió amb “Estiu 1993”, seria un excel·lent Ós d’Or. José Luís Losa ha piulat: (..) la superba pel·lícula mexicana de Lila Aviles, “Tótem”, amb tot el mereixement per a l’Ós d’Or. I a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’ en diu: (..) la primera pel·lícula realment essencial del concurs. La cinta mexicana “Tótem”, de Lila Avilés, se centra en la festa d’aniversari que ha de ser la darrera d’un home jove i malalt. Sobre aquest teló de fons, Avilés compon i coreografia una obra coral d’impacte emocional i artístic elevadíssim. Amaneix la inevitable tristesa amb un bany de celebració de l’existència, de l’amistat (..) És, certament, en la seva falsa senzillesa, un preciós, sagrat, miraculós monument construït des del més petit. Jonatan Romney, a ‘Screen International’: El segon llargmetratge de Lila Aviles és una “peça temàticament rica [que] ofereix un conjunt d’estudis de personatges vius, mentre reflexiona sobre la vida, la mort i el temps”. Gerard Casau ha piulat: A ‘Tótem”, Lila Avilés canvia els passadissos de l’hotel de “La camarista” per una casa bulliciosa. L’espai és un altre, però es manté l’acostament a l’interior de personatges que parlen menys del que diuen. En aquest cas, una nena davant del vertigen del canvi. Leslie Felperin, a la seva crònica a ‘The Hollywood Reporter’: L’aclamat debut de l’escriptora i directora mexicana Lila Aviles el 2018, “La camarista”, es va desenvolupar en un luxós hotel de Ciutat de Mèxic les habitacions del qual l’heroïna titular sempre s’esforçava a netejar, intentant perpètuament esborrar les evidències dels hostes. El seu segon treball, “Tótem” (..) també es desplega majoritàriament en un gran espai, però és una mena d’inversió especular de l’austeritat clínica de “La camarista”. Aquesta vegada, l’entorn no és una hostaleria anònima, sinó una casa familiar molt estimada i ben viscuda, plena de familiars, desordre, mascotes, aliments i records (..) Sorollós, alegre i tan esgotador com la festa multigeneracional que hi ha al cor de la seva història, “Tótem” impacta fort per ser una pel·lícula de només 95 minuts, i hauria de consolidar encara més la reputació d’Avilés com a autora amb una visió única i habilitats notables amb actors, especialment els no professionals (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Amb un punt de vista mòbil, que es desplaça amb fluïdesa per organitzadors i convidats, la pel·lícula sap transmetre l’energia d’un organisme ple de vida que s’ha d’enfrontar amb la idea de la pèrdua. D’aquí surten fragments de veritat que de vegades recorden el cinema de Lucrecia Martel, encara que aquí es privilegia el frenetisme d’una vigília a contrarellotge davant del temps suspès de la migdiada. Peter Bradshaw, a la seva crítica a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Hi ha una tristesa preciosa, però per a mi també més aviat plàcida, al centre d’aquesta nova pel·lícula de l’actriu mexicana convertida en directora Lila Avilés, el debut de la qual “La camarista” (2018) admiro molt, i que crec que tenia un pes i una mossegada més dramàtics. que aquest seguiment, per molt sincer que sigui.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

Retrat naturalista entre la vida i la mort, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: (..) El que més sorprèn de “Tótem” és la seguretat i habilitat de la directora mexicana en tractar un tema espinós, gens fàcil però del que en surt plenament airosa. Per fer-ho, la decisió d’explicar-nos la història des del punt de vista d’una nena, es rebel·la com una decisió ideal. I tot a “Tótem” dona la sensació d’estar creat des de la naturalitat, emmascarant la construcció dramàtica i els moviments d’escena com si pràcticament no hi hagués preparació, com si tot succeís de manera molt orgànica. El personatge de Sol és només el fil conductor, l’enllaç necessari que ens submergeix en uns altres personatges que viuen cadascun d’ells la seva realitat individual i col·lectiva d’una manera molt particular (..). És una pel·lícula que abraça la realitat en totes les seves dimensions: és un retrat d’un microcosmos familiar aparentment caòtic en el que hi ha totes les edats, diverses perspectives, anhels i obsessions, i en el que la vida emergeix també com l’acceptació de la mort. A excepció del pròleg inicial, quan Sol i la seva mare es preparen per anar a la casa del pare, tota la pel·lícula passa en el mateix espai (..). “Tótem” commou sense cap necessitat de forçar les situacions, de caure en la temptació de la llàgrima fàcil. Hi ha una emoció col·lectiva que es traspúa pla a pla, mentre com a espectadors descobrim que darrere la quotidianitat aparentment intranscendent s’hi amaga un imminent drama. Cada personatge s’hi enfronta amb una actitud diferent, i la festa final és no només un exercici de comiat col·lectiu sinó també una forma de vehicular aquestes maneres específiques de mirar cara a cara a la realitat. Lila Avilés ha fet una pel·lícula naturalista, com una petita peça de càmera que no necessita de cap cop d’efecte per commoure’ns, i sense renunciar fins i tot a pinzellades d’humor. És la reafirmació d’una directora talentosa, excel·lentment dotada per fer una observació detallada de la realitat, a la que caldrà seguir molt de prop en els seus propers projectes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!