L’Ingrid (Julianne Moore) i la Martha (Tilda Swinton) eren molt amigues quan eren joves i treballaven per a la mateixa revista. Tanmateix, l‘Ingrid es va convertir en escriptora de novel·les semi-autobiogràfiques mentre que la Martha esdevingué reportera de guerra i, com passa sovint a la vida, van perdre el contacte. Feia anys que no n’havien sentit parlar una de l’altra quan es tornen a veure en una circumstància extrema… Aquesta és la sinopsi de “The Room Next Door“ / “La habitación de al lado” / “La Chambre d’à côté” / “La stanza accanto”, la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, guanyadora del Lleó d’Or al Festival de Venècia 2024.
Veus diferents que parlen sobre la pel·lícula:
Baralla entre l’emoció i el discurs, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Hi ha moments en “The Room Next Door” en què pot sentir-se una emoció que, expressada amb una contenció que precisament fa que entri més endins, té a veure amb la sensibilitat interpretativa de Julianne Moore, extraordinària, i Tilda Swinton. Tanmateix, sens dubte, hi ha un cineasta capaç d’extreure el millor de les dues actrius per tal que representin una bella relació humana (..). En aquest breu temps compartit, hi ha, doncs, una emoció que passa pel simple fet d’estar juntes, de fruir encara de la vida a prop de la naturalesa, per la manera en què s’hi fa present el relat ‘Els morts’ de James Joyce i també per com, amb una subtilesa que té a veure amb el fora de camp, arriba la mort de Martha, ja pressentida, i així sentida, per Ingrid abans que la seva amiga reaparegui com un fantasma. En aquesta emoció, no només hi ha un director treballant amb unes actrius, sinó el que ho posa en escena a través de la il·luminació, del cromatisme, dels enquadraments, dels primers plans que, en aquesta ocasió, Almodóvar ha copiat esplèndidament de Bergman: “Persona”. El problema, a parer meu, és el fet que Almodóvar no en fa prou, de representar una bella història d’amistat i de mort, que també ho és de vida. (..) Vol dir moltes, masses, coses sobre el món amb un caràcter, a més, discursiu. A través de ‘flashbacks’ explicatius, amb un de nefast amb una casa en flames, vol parlar de les guerres (i els seus efectes perdurables) sigui en relació amb la del Vietnam o, més recentment, de l’Iraq, que en aquest cas també aprofita per vindicar la llibertat sexual amb uns monjos carmelites homosexuals i solidaris. També, mitjançant el personatge d’un intel·lectual interpretat per John Turturro, introdueix un discurs en contra de l’extrema dreta xenòfoba, negacionista del canvi climàtic, destructora de tot sistema públic, fins el de la sanitat que ni existeix als Estats Units. Comparteixo les inquietuds d’Almodóvar, però crec que, de la mateixa manera que hi ha una contradicció entre tanta narrativa explicativa i tot allò tan suggestiu que passa entre Moore i Swinton, el discurs a vegades fa massa explícit allò que ja hi és bellament implícit (..). És com si hi haguessin dues pel·lícules en una: una part és commovedora i l’altra l’esguerra.
Almodóvar s’acosta al sublim en un drama de cambra sobre la mort com a experiència vital, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: El cineasta espanyol converteix el seu primer llarg en anglès en la seva proposta més depurada i serenament emocionant (..). Un film que es concentra en la prodigiosa interacció entre les dues dones/actrius fins al punt que els desviaments d’aquest nucli dramàtic, com els ‘flashbacks’ o les converses amb el personatge de John Turturro, desequilibren la solidesa de to i d’emoció del conjunt. Amb “La habitación de al lado” revitalitza l’anomenat cinema de dones clàssic des de les coordenades de les pel·lícules de cambra europees i des d’una perspectiva en positiu sobre les relacions femenines. En la reconnexió entre les dues protagonistes hi ha una experiència poc sovint reflectida a la pantalla, la d’una segona oportunitat en els vincles afectius que no té res a veure amb l’amor romàntic. Resulta un plaer contemplar com es forja aquesta complicitat única i només concebible en l’edat madura entre una dona que encara la mort i l’amiga retrobada que l’acompanya, entre la calidesa discreta de Moore i la resolució meditada de Swinton, una unió que desemboca en una experiència vitalista de morir que només saben transmetre els més grans.
Epifania del melodrama contingut, article de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: (..) un relat a dues veus, extremadament bonic malgrat el que explica, la proximitat de la mort, la seva acceptació i el gest d’ajudar a morir en calma, en pau. ¿Malgrat el que explica? Potser la mort, quan és irremeiable, quan ja no es pot fer res per evitar-la, sigui, si no bonica, sí serena. D’això, entre altres coses, parla “La habitación de al lado”. També de l’auge de l’extrema dreta i la crisi mediambiental, però aquests són temes col·laterals, com la memòria històrica a “Madres paralelas”. Almodóvar ha concebut la pel·lícula amb la seva personalitat en la filmació dels espais i les relacions entre les protagonistes. El seu arc referencial és molt ampli, i aquí reconeixem que li agraden els drames femenins de George Cukor i Ingmar Bergman, així com “Te querré siempre”, film de Roberto Rossellini-Ingrid Bergman que és a la base del cine modern, la pintura d’Edward Hopper i els melodrames de Douglas Sirk. (..) Moore-Swinton són, juntes i per separat, un miracle en una pel·lícula que està plena d’imatges d’epifania (..). La segona part, a la casa al bosc, entre la filosofia de Thoreau i la llum de Hopper, és admirable.
Pedro Almodóvar emociona Venècia amb una defensa de l’eutanàsia, crònica de Manu Yáñez des de la Mostra de Venècia 2024, per al diari ‘Ara‘: (..) Amb la claredat com a bandera, el film persegueix els seus significats amb determinació i serenitat i assoleix la saviesa pròpia d’aquells que s’atreveixen a mirar de cara l’abisme de l’existència. “El sentit de la vida és que s’atura”, assenyala Nunez a la novel·la, recordant Kafka. Pel que fa al dret a morir dignament, Almodóvar no amaga el seu posicionament: “La habitación de al lado” és una pel·lícula feta a favor de l’eutanàsia. M’admira com el personatge de la Tilda s’enfronta a la malaltia. Ella diu: «El càncer no m’atraparà si jo hi arribo abans». Però el que és terrible és que, per fer realitat una voluntat personal, els personatges s’hagin d’amagar com si fossin delinqüents”. Per elogiar en la seva justa mesura la delicada fluïdesa dels diàlegs de “La habitación de al lado” –Almodóvar sona més poètic en la llengua de Shakespeare–, cal destacar la magnífica tasca interpretativa de Swinton i Moore. La primera enlluerna per la seva capacitat per bascular entre un fons límpid –que perfila una oda a la resistència estoica davant el dolor– i uns moments de punyent ebullició, com quan, davant d’un nefast pronòstic mèdic, Swinton compon un magistral collage d’ira, desesperació, abatiment i dignitat. I després hi ha Moore, que amb la seva contenció fixa el registre dramàtic del film. “La Tilda i la Julianne van entendre a la perfecció el to que volia explorar en aquesta pel·lícula: més auster i gens melodramàtic”, apunta Almodóvar. “A “La habitación de al lado” exploro molts temes, però com a director la meva tasca principal ha sigut contemplar el festival interpretatiu que ens regalen aquestes actrius”, remata el cineasta. (..) [Julianne] Moore va destacar “la profunda comprensió amb què el Pedro retrata la relació d’amistat entre les dues protagonistes”. Una relació que Almodóvar, sempre cinèfil, condimenta amb un emocionant homenatge al relat ‘Els morts’ de James Joyce i a l’adaptació fílmica que va dirigir John Huston, titulada “Els dublinesos”. És de la mà de Joyce i Huston que Almodóvar enfila la vibrant recta final de “La habitación de al lado”, una mena de sonata hivernal en què vida i mort es concilien per testimoniar el valor dels llegats familiars i els compromisos afectius.
Almodóvar planta cara a la mort, crònica de Nando Salvà des de la Mostra de Venècia 2024, per al diari ‘El Periódico‘: (..) la pel·lícula parla del renaixement d’una amistat però, sobretot, ho fa de dues maneres oposades de veure la mort, a un costat la por i a l’altre, l’acceptació, i de les valuoses lliçons sobre la vida que aprenem fins i tot quan l’estem perdent. Així mateix, i això és una cosa que el director va explicitar en la seva trobada amb la premsa –sí, Almodóvar va fer espòiler de la seva pel·lícula–, és un al·legat “a favor de l’eutanàsia”. (..) “La habitación de al lado” és una pel·lícula genuïnament almodovariana per alguns altres motius. Primer, reafirma la voluntat literària del seu cine, que s’explicita sobretot en l’emfàtica manera de parlar dels seus personatges. Segon, reitera la proclivitat del director a deixar clars els seus referents: és una pel·lícula que verbalitza el seu parentiu amb ‘Els morts’ –tant la novel·la de James Joyce com la sublim adaptació cinematogràfica de John Huston–, que explora les possibilitats narratives i expressives dels finestrals com ho feia el cine de Douglas Sirk, i que sembla inspirar-se en les millors obres d’Ingmar Bergman quan mira de transmetre emocions a través de primeríssims plans dels rostres de les actrius. Tercer, dona continuïtat al tipus de contenció dramàtica que Almodóvar ha practicat en els seus llargmetratges des de “Julieta” (2016), i la complementa amb una moderació a nivell estètic –els interiors estan decorats amb colors menys cridaners que de costum, les composicions criden menys l’atenció sobre si mateixes– que evoca el que va practicar a “La piel que habito” (2011). El problema és que aquesta falta de sentimentalismes i aquesta relativa austeritat formal no impedeixen que estiguem davant un engranatge al qual li sobren peces. Mentre es manté centrada exclusivament en la relació entre els seus dos protagonistes la pel·lícula resulta magnètica, i per tant és lamentable que el director, potser per por d’acabar fent una obra massa radical –com “Persona” (1966) o “Sonata de tardor” (1978), dos títols de Bergman que en tot cas porta a la ment–, s’empenyori en adornar aquest eix narratiu amb postissos, ocurrències i distraccions. El seu metratge abusa de flashbacks que es mostren incòmodes convivint amb la resta del relat, d’escenes del tot innecessàries en què s’obre i immediatament es tanca una reflexió sobre la dictadura de la correcció política, i de personatges secundaris que insisteixen a suggerir que la mort de la Martha és una metàfora de la mort del planeta a causa del canvi climàtic i de la inacció dels seus habitants.
Almodóvar: “La meva pel·lícula és el contrari dels discursos de l’odi”. Andrea Zamorano escriu, al diari ‘Ara‘, sobre la compareixença del cineasta davant la premsa: (..) Des d’aleshores, els missatges volgudament polítics del director han anat a més. (..) Uns posicionaments que, com ja va fer amb “Madres paralelas”, trasllada al cinema amb l’estrena de “La habitación de al lado” aquest divendres. “La meva pel·lícula és el contrari del discurs de l’odi. Parla d’obrir les portes, d’allargar la mà, d’estar al costat d’algú, d’acompanyar, d’escoltar. Parla de tot el que significa ser solidari amb el dolor dels altres, siguin els nostres éssers estimats, els nostres amics o algú que truca a la porta”, sosté en una conversa amb diversos mitjans (..).
Almodóvar: “Cada pel·lícula és endinsar-se en un safari”, Bernat Salvà hi cobreix, al diari ‘El Punt Avui‘ la roda de premsa del manxec, en rebre el Premi Donostia al Festival de Sant Sebastià 2024: “Començar una pel·lícula és tenir la certesa de començar una nova aventura, endinsar-te en un safari. I jo estic disposat, si cal, a deixar-m’hi la vida. Cada pel·lícula és distinta, presenta problemes diferents per resoldre.” El director de “Todo sobre mi madre” i “Los abrazos rotos” s’ha obert en canal, tot parlant del seu procés creatiu: “Havia de triar entre les emocions fortes o la disciplina i em vaig decidir per la disciplina, per poder seguir escrivint i fent pel·lícules. Al principi, renunciar a emocions és antinatural, perquè et nodreixen. Però després he descobert que les emocions també són en certes rutines, i d’aquest tipus d’emocions és de les que he parlat en les darreres pel·lícules.” Ho ha fet amb un estil més sobri: “La contenció, jo que soc tan barroc, és important. Des que vaig dirigir “Julieta”, em vaig imposar la contenció com a narrador, com a estil.” Això no vol dir que hagi perdut la frescor: “El que menys costa és l’espontaneïtat, que en un món en què es potencia la correcció política, està en perill –argumenta–. Has de dir el que penses, actuar com penses, i si algú s’ofèn, mala sort.” (..) “Les pel·lícules són polítiques sense ser-ho”, afirma Almodóvar, que té en el personatge que interpreta John Turturro el seu àlter ego. “Crec el mateix que ell diu. El pitjor que li pot passar, a la societat, és que la ultradreta es doni la mà amb l’ultraliberalisme. Llavors es prenen les pitjors decisions per a tots nosaltres.”.
Pedro Almodóvar: “A Pedro Sánchez podria dir-li moltes coses políticament, i també físicament”, Xavi Serra, al diari ‘Ara‘, hi signa la crònica del Premi Donostia al cineasta i de la projecció del film, a Sant Sebastià 2024: (..) El manxec ha reflexionat sobre el cineasta que era en la seva joventut i el que és ara, i reconeix que els temes del seu cinema han canviat, però també la vida que porta. “Si fos el de fa 40 anys ahir no hauria passat per l’hotel en tota la nit, només aquest matí per esmorzar i vestir-me per a la roda de premsa –admet–. Però a mitjan 90 vaig haver d’escollir entre les emocions fortes i la disciplina de la feina, i vaig decidir seguir escrivint i fent pel·lícules”. En aquesta etapa de maduresa Almodóvar reconeix haver iniciat un camí “cap a la contenció i la depuració” que ha reduït el barroquisme del seu cinema, en el qual ara hi ha “menys cançons i personatges”(..) .
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!