Club 7 Cinema

Nota: amb aquest apunt -digueu-me tocatardà- començo a utilitzar recursos d’IA com a suport a l’edició del text (de moment, el traductor DeepL i alguna consulta al ChatGPS, que tanmateix contrasto amb els webs que habitualment empro com a referència. Ho estic fent de prova: a veure com va!).

Sinopsi de The Mastermind:

En un racó tranquil de Massachusetts, cap al 1970, en JB Mooney (Josh O’Connor), un fuster a l’atur convertit en lladre d’obres d’art aficionat, planeja el seu primer gran atracament. Sí, en Mooney i dos còmplices entren en un museu a plena llum del dia i roben quatre quadres (de l’artista Arthur Dove). Però conservar-los els serà més difícil que robar-los i en Mooney es veurà obligat a viure com un fugitiu.

Dades:

De Kelly REICHARDT, “The Mastermind“. Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h50. Guió i Muntatge: Kelly Reichardt. Fotografia: Christopher Blauvelt. Música: Rob Mazurek. Amb: Josh O’Connor (James Blaine Mooney), Alana Haim (Terry Mooney), John Magaro (Fred), Hope Davis (Sarah Mooney), Bill Camp (Bill Mooney), Gaby Hoffman (Maude), Amanda Plummer. Enllaços: Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, World of Reel, MundoCine, MUBI. Festivals i premis: Canes 2025 – Competició | Valladolid 2025 – Secció Oficial (Millor Pel·lícula -exaequo amb “Magallanes”, de Lav Díaz) | NY Film Festival | Altres reconeixements. Distribuïdores i estrena als cines, Vendes Internacionals: The Match Factory. Mercat EUA,D: MUBI , E: 17.10.2025. Mercat espanyol, D: MUBI, E: 31.10.2026. Mercat francès, D: Condor Distribution, E: 04.02.2026. Mercat italià: D: MUBI, E: 30.10.2025. Cine de referència en aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Ressons de Canes 2025:

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: Kelly Reichardt tanca Canes amb un esplèndid relat existencialista / Fatalitat / ‘The Mastermind’ sembla jugar a la comèdia costumista amb ironia i humor al parlar de l’ambició de riquesa d’un home qualsevol que es rodeja d’un grup d’atracadors sapastres a qui l’atzar li depara imprevistos, una mica com a les comèdies negres sobre éssers patètics dels germans Joel i Ethan Coen, cas de ‘Fargo’ (2014). Però de seguida veiem que Reichardt va per una altra banda en assenyalar des de bon principi els vincles polítics i socials del moment històric, enmig del menfotisme del seu protagonista, com és el mandat de Nixon, la guerra del Vietnam, el moviment hippie i les protestes contra la guerra. El film té un to vaporós, evanescent, amb un ritme demorat i parsimoniós, que dona com a resultat un estil desdramatitzador a l’altura del periple d’aquest personatge bressonià, sempre silenciós, meticulós i perseverant / The Mastermind’ és una pel·lícula desencisada i pessimista que sembla alhora al·ludir políticament al moment present per alertar sobre el cas omís o la manca de compromís de la gent davant situacions perilloses. Un excel·lent drama existencialista on veiem com l’home és incapaç d’escapar a un destí inexorabilitat de fatalitat i dissort mentre el mateix curs històric dels esdeveniments l’acaba arrossegant i engolint irremeiablement. Cal destacar l’extraordinari paper de Josh O’Connor, present enguany també en un altre film a competició, ‘The History of Sound’ d’Oliver Hermanus. En l’equip actoral trobem Hope Davis com a dona del protagonista, present enguany a Canes per partida doble perquè es troba enmig de l’extens repartiment d’El esquema fenicio’ de Wes Anderson. Completen el repartiment Gaby Hoffman, Bill Camp, Cole Doman o Sterling Thompson.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Dos anys després de saquejar tombes etrusques a La quimera, Josh O’Connor torna al Festival de Canes com a lladre d’art, però aquest cop no són relíquies de l’antiguitat el que rapinya, sinó pintures abstractes. A “The mastermind”, de Kelly Reichardt, l’actor britànic és un fuster a l’atur, casat i amb dos fills i una vida convencional als suburbis de Massachusetts que, clarament, està per sota del que s’esperava d’un fill d’un jutge. Els petits furts que fa de tant en tant al museu de la ciutat no tenen conseqüències, però sí el robatori de quatre obres del pintor abstracte Arthur Dove que s’emporta a plena llum del dia d’un museu amb l’ajut de dos sequaços, criminals de segona / (..) Reichardt embolcalla les accions del protagonista d’un vel de quotidianitat que situa la història en algun punt a mig camí entre el cinema de gènere i la comèdia costumista. I ho fa amb tensió, un punt d’humor negre i contenció expressiva; hi ha poques explicacions per a la deriva criminal d’aquest fuster amant de la pintura, el JB, encarnat magníficament per O’Connor, que té alguna cosa de personatge dels germans Safdie, tant per la determinació i la inconsciència com per la seva pulsió autodestructiva / Les pel·lícules de Kelly Reichardt són l’antítesi del cinema d’autor efectista a l’estil d’”Emilia Pérez” que tant de soroll acostuma a fer a Canes. A “The mastermind” hi ha una voluntat clara de soterrar les emocions i deixar que el públic especuli sobre les decisions dels personatges. Tot plegat, narrat excel·lentment per la directora de “First cow” (2019) i “Wendy i Lucy” (2008). (..) Sigui com sigui, és la millor representant del cinema nord-americà vista en aquesta edició de Canes.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: Els anglosaxons utilitzen la paraula ‘mastermind’ per referir-se a persones que tenen un intel·lecte extraordinari i idees brillants, i al veure la nova pel·lícula de Kelly Reichardt, “The mastermind”, queda clar que el seu títol té intencions iròniques. (..) Està protagonitzada per un fuster a l’atur (..) que en tot moment demostra ser el contrari a un llumeneres (..) / Mentre l’acompanya, la pel·lícula va abandonant progressivament la seva lleugeresa inicial per prestar una atenció creixent al dolor causat per l’egoisme del seu protagonista, i mentrestant exhibeix una recreació captivadora de l’època. Però el més cridaner d’aquesta, considerant la filmografia prèvia de Reichardt, és que no té rerefons; se centra a explicar-nos una història, però no té interès a deixar-nos clar per què és important explicar-la, i potser per això és la pel·lícula més intranscendent de la seva directora (..).

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Kelly Reichardt forma part d’una generació de cineastes que van portar una certa tendència subtractiva al límit i que, vint anys després, busquen maneres de reinventar el seu estil tot mantenint-se fidels a si mateixos. Qualsevol persona admiradora de la cineasta pot trobar difícil imaginar-se que Kelly Reichardt faci una pel·lícula de robatori, però la cineasta aconsegueix començar amb un enfocament irònic del gènere i acabar projectant la pel·lícula cap a la història clàssica d’un errant. El protagonista, un lladre, és un graduat en història de l’art que planeja un robatori en un museu d’art contemporani amb una banda de pa sucat amb oli. L’atracament és absurd, lluny de les històries clàssiques com “Ocean’s 11” i més proper a “Tarda negra”[Tarde de perros / Dog Day Afternnon]. Un cop comès el robatori i després que la pel·lícula hagi seguit algunes pistes per acusar l’informant, Kelly Reichardt se centra en la fugida. Durant una part significativa del metratge, veiem un home que ha abandonat la seva dona i els seus fills, amagat per no ser identificat i buscant algú que l’ajudi. A diferència de les pel·lícules de gàngsters clàssiques, en què el lladre acaba massacrat en el seu últim refugi, Reichardt prefereix centrar-se en el buit d’un personatge sense rumb. La pel·lícula avança a partir d’elements mínims, sense una imaginació excessiva, però amb un clar desig de mantenir-se fidel a un estil. El més interessant de “The Mastermind” és que l’escapada té lloc el 1970, amb informatius de televisió sobre la crisi de la guerra del Vietnam, joves manifestant-se als carrers contra les polítiques de Nixon i la policia més preocupada per perseguir els manifestants que per capturar un lladre d’estar per casa.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, en què li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: En Josh O’Connor és el pitjor lladre d’art del món en la poc convencional pel·lícula de robatori de Kelly Reichardt / L’estil quietista i observacional de Reichardt reïx inesperadament en crear una representació super-naturalista d’un robatori en una galeria d’art / No cal dir que el títol és irònic. El no-heroi abjecte d’aquesta pel·lícula de robatori, absorbent i de to descurat de Kelly Reichardt, ambientada als anys setanta a Massachusetts, és feble, vanitós i completament despistat. Al final, és una figura estranyament updikiana, tot i que sense ser-ne conscient: fugint sense diners i sense canviar-se de roba, per escapar del embolic grotesc que ha creat per a ell mateix i la seva família / Aquest és en James, interpretat amb un encant gairebé de gosset abandonat per Josh O’Connor; és un exalumne d’escola d’art i un aspirant a dissenyador d’arquitectura amb dos fills petits, casat amb la Terri (un petit retret és que a l’excel·lent Alana Haim no se li dona gaire cosa a fer). En James depèn de la posició social del seu pare Bill, un jutge, interpretat magistralment per Bill Camp, i demana prestats grans quantitats de diners a la seva mare patrícia Sarah (Hope Davis), aparentment per finançar un nou projecte / Però en James té una altra cosa al cap per a aquests calés. Després d’haver comprovat les laxes mesures de seguretat d’una galeria d’art local, planeja pagar a dos tipus durs i un xofer per fugir en robar quatre pintures de l’artista nord-americà Arthur Dove i amagar-les en una masia propera. Però llavors, com li pregunta rondinant un dels seus lladres, ‘com les han de vendre?’ La resposta d’en James a aquesta pregunta resulta ser el més patètic de tot / Òbviament, no s’esperaria que l’art cinematogràfic més tranquil i realista de la Kelly Reichardt ens ofereixi res semblant a “Ocean’s Eleven” o “Reservoir Dogs”. Però el fet mateix de la seva realitat ostentosament poc adornada fa que els esdeveniments extraordinaris siguin reals i sorprenents, filmats, com sempre amb Reichardt, amb una paleta de colors de tons terrosos en una llum del dia freda i clara, amb el seu estil neutre i sense accent. Parlem d’un robatori amb pistoles apuntades a gent innocent i a guàrdies de seguretat maltractats, sense música dramàtica a la banda sonora (tal com passaria a la vida real). Reichardt ha localitzat amb infal·libilitat la manca de glamur en l’atracament / Es podria comparar amb pel·lícules de robatoris d’art realistes com ‘Museum’ d’Alonso Ruizpalacios o ‘American Animals’ de Bart Layton, totes dues del 2018, però aquesta és absolutament distintiva i, sí, emocionant. També ho és la peculiar qualitat de ‘trosset de vida’ en cada detall registrat de les conseqüències caòtiques i prolongades, que són, de fet, la veritable essència de la pel·lícula: en James mostra la seva incapacitat per anticipar el nivell de fiabilitat dels tipus durs i la probabilitat que la màfia local no rebi bé uns robatoris audaços, cridaners i —qui sap?— lucratius al seu territori / En James visita els seus coneguts, diversament cautelosos i horroritzats, i aquestes escenes ens mostren la terrible veritat sobre els somnis i les ambicions profundament insubstancials d’en James: truca periòdicament des de telèfons públics demanant als nens que «posin la mare al telèfon», evita la justícia, comet un robatori vil (molt menys emocionant que el robatori d’art) i finalment rep una brutal justícia poètica enmig de la injustícia de l’Amèrica de Nixon. Pel que fa a l’ O’Connor, el seu personatge de lladre d’art és estranyament similar al que va interpretar a “La Chimera” (2023) d’Alice Rohrwacher, un antic erudit d’arqueologia convertit en saquejador d’antiguitats, tot i que allà era físicament més fort i tenia més coneixements sobre el robatori d’art / L’última pel·lícula de Kelly Reichardt, casualment, també tractava sobre l’art: “Showing Up”, amb Michelle Williams com a artista estressada, mostra que la seva existència quotidiana (..) és més real que la suposada febre blanca de la inspiració artística. Allà, els detalls quotidians eren tan rellevants com l’art; a «The Mastermind», els avorrits detalls de la calamitat posterior al robatori són tan pertinents com l’esdeveniment principal. És això el que atrau l’ull observador de Reichardt i fa que «The Mastermind» sigui tan captivadora i discreta.

Elisabeth Frank-Dumas i Olivier Lamm, la ressenya per a Libération: La pel·lícula de Kelly Reichardt sobre un petit lladre d’art fugitiu es veu perjudicada pel seu estil burlesc excessivament contingut i la seva imatgeria esvaïda. Va anar J.B. Mooney “a totes” robant quatre pintures del pintor modernista Arthur Dove en plena llum del dia d’un petit museu de Massachusetts amb dos còmplices idiotes que van amenaçar una nena amb una pistola i van agredir un guàrdia de seguretat? Sens dubte, i és un fracàs absolut: en Mooney (Josh O’Connor, amb un aire aclaparat) està fugint, la màfia ha recuperat el botí i la seva dona ja no li parla. Ningú no s’esperava un intent tan audaç d’aquest “geni” (el títol de la pel·lícula és irònic) que és un perdedor habitual i viu dels xecs de la seva mare (Hope Davis) en una Nova Anglaterra encara impregnada de conservadorisme burgès – els hippies que protesten contra la guerra del Vietnam són apallissats, el pare de Mooney (Bill Camp), un jutge, encara no entén l’art abstracte i fa soliloquis durant els àpats familiars. El robatori té lloc en el primer terç de la pel·lícula, i la resta narra la fugida lenta de Mooney en una Amèrica ultra-policíaca que encara no es beneficia de les tècniques de vigilància contemporànies que haurien interromput l’assumpte molt abans. Sobre el paper, el thriller podria haver estat molt divertit o emocionant si Kelly Reichardt, que competia per segona vegada després de “Showing Up” (2022), també s’hagués llançat de ple, abraçant els ritmes de jazz del Chicago Underground Duo que marquen l’ambient de la banda sonora. Però tot està contingut: les imatges polides, que recorden un Stephen Shore o un William Eggleston esvaïts, i una comèdia de situació que hauria pogut portar-se a l’extrem, però que només aconsegueix provocar un somriure. A mesura que es desenvolupen escenes amb una intenció burlesca evident —viatges laboriosos d’anada i tornada a una granja de porcs per amagar els quadres robats, una porta de cotxe que s’obre i un raig de vòmits que s’escampa després que en Mooney deixi els seus fills sols en un centre comercial—, la pel·lícula les petrifica i les neutralitza, donant la impressió de veure’n una d’en Paul Thomas Anderson en càmera lenta / El ritme pausat, i l’esbós en estil haiku d’alguns indicis significatius (la possibilitat que en Mooney sigui un veritable amant de l’art, la seva ceguesa envers la història que finalment el perseguirà) anaven indubtablement dirigits a un públic amb una ment molt més aguda i subtil que la dels assistents al festival, al límit de la seva paciència en aquest últim dia de competició.

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Batlle, crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Stephanie Bunbury, la ressenya per a Deadline |

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Josh O’Connor, un lladre de guant blanc i jersei de llana, crítica de María Adell Carmona, al diari Ara: L’actor protagonitza el ‘thriller’ minimalista ‘The mastermind’, la nova obra mestra de la directora Kelly Reichardt / (..) Reichardt, que també és la muntadora, filma l’acte criminal amb una combinació de languidesa, austeritat pragmàtica i comèdia física, i revela aviat que el que realment li interessa no és el delicte en si sinó les seves conseqüències. Així, la pel·lícula es converteix en la seva segona meitat en el relat del viacrucis personal del protagonista, una ordalia existencial i física pròxima a la radicalitat i rigor formal del cinema de Bresson (ocultar obres d’art robades no havia suposat mai tant d’esforç ni havia ocupat tant de temps en pantalla com a l’escena del graner). Però el trajecte del JB no és un camí cap a la redempció, sinó una fugida cap enlloc iniciada per un gest inútil i protagonitzada per una masculinitat somnolenta i solipsista, tan entotsolada que és incapaç de veure el món del seu voltant. Un fracàs personal i generacional que parla tant dels Estats Units de Nixon com dels actuals i que es revela definitiu en l’enlluernador pla final.

Robatoris d’art sense tòpics, crítica de Nando Salvà, al diari El Periódico: Una cosa que convé saber sobre Kelly Reichardt és que té flaca pels perdedors; la directora viva més important dels EUA sempre centra el seu cine en personatges marginals i extraviats en la seva recerca del somni americà. Una altra dada sobre ella és la seva proclivitat a prendre gèneres cinematogràfics i desconstruir-los meticulosament fixant-se menys en les seves convencions que en els detalls, les textures i els ritmes de la vida real; així ho demostra el seu novè llargmetratge, “The mastermind”, insòlita aproximació al cine d’atracaments / (..) “The mastermind” no té la mena de pirotècnia visual i narrativa que nodreix clàssics del cine d’atracaments. (..) Cal matisar que el seu títol –en català, ‘ment mestra’– és irònic. El seu protagonista és un fuster sense ocupació de molt bona família que organitza el robatori a plena llum del dia de quatre pintures en un museu i que ni abans ni després del cop demostra cap mena de mestria mental. La seva incompetència atorga a la primera part de la pel·lícula notables dosis d’hilaritat, abandonada després a mesura que, en la fugida, el tipus va deixant un rastre de sentiments ferits i relacions trencades / És algú descaradament egoista, que pretén rebel·lar-se contra el seu propi privilegi però alhora no dubta a aprofitar-lo quan li convé, i que gràcies al privilegi ha aconseguit arribar fins a l’adultesa sense assumir responsabilitats. Seria un personatge rotundament antipàtic si no fos perquè li dona vida el britànic Josh O’Connor, potser l’actor més reclamat de l’actualitat i també un dels més carismàtics. “En Josh és capaç de fer servir el cos de manera que il·lustri a la perfecció la psicologia del personatge que interpreta en cada moment”, explica Reichardt (..).

La inexorable fatalitat, article de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net: (..) ‘The Mastermind’ sembla jugar a la comèdia costumista amb ironia i humor al parlar de l’ambició de riquesa d’un home qualsevol que es rodeja d’un grup d’atracadors sapastres a qui l’atzar li reserva imprevistos, una mica com a les comèdies negres sobre éssers patètics dels germans Joel i Ethan Coen, cas de ‘Fargo’ (2014). Però de seguida veiem que la directora va per una altra banda en assenyalar des de bon principi els vincles polítics i socials d’aquell moment històric, enmig del menfotisme del seu protagonista, com és el mandat de Nixon, la guerra del Vietnam, el moviment hippie i les protestes contra la guerra. El film té un to vaporós, evanescent, amb un ritme demorat i parsimoniós, que dona com a resultat un estil desdramatitzador a l’altura del periple d’aquest personatge bressonià, sempre silenciós, meticulós i perseverant / ‘The Mastermind’ és una pel·lícula desencisada i pessimista que sembla al·ludir políticament al moment present per alertar sobre el cas omís o la manca de compromís de la gent davant situacions perilloses. Un excel·lent drama existencialista on veiem com l’home és incapaç d’escapar a un destí inexorable de dissort mentre el mateix curs històric dels esdeveniments l’acaba arrossegant i engolint irremeiablement. Cal destacar l’extraordinari paper de Josh O’Connor en un registre no gaire llunyà del seu paper anterior de visionari caçador de tresors antics a ‘La quimera’ (2023, Alice Rohrwacher). Un actor en la cresta de l’onada que té pendent d’estrenar ‘The History of Sound’ d’Oliver Hermanus (..).

Una altra visió del cine d’atracaments, article de Quim Casas, al diari El Periódico: Malgrat la seva importància en el cine independent contemporani, generalment produïda per Todd Haynes, Kelly Reichardt no és una directora assídua a les nostres sales de cine. Ara s’estrena el seu últim treball, The mastermind. Potser perquè, entre altres coses, té un actor de moda al capdavant del repartiment, Josh O’Connor (..) / (..) “The mastermind” és un film d’atracaments… que no és un film d’atracaments, almenys dels habituals. La seva posada en escena minimalista remet a Robert Bresson, a l’essencialitat del director de “Pickpocket”, però és que el segon tram de la pel·lícula, el més interessant, es converteix també temàticament en una faula bressoniana sobre la llibertat o no de l’individu al dur a terme els seus actes.

I també:

Una pel·lícula de lladres, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut.

Atracament imperfecte, crítica de María Adell Carmona, a Filmtopia.

***

FOTOS: “The Mastermind” (MUBI i Festival de Canes)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!