Club 7 Cinema

“En la seva breu però coherent filmografia, Gia Coppola ha demostrat un interès pels personatges desorientats” / “Malgrat alguns clixés inevitables sobre les vicissituds de la vida d’un artista, aquesta mirada entre bastidors és una experiència commovedora” / “L’estil impressionista de la cineasta, que malauradament li impedeix aprofundir en alguns temes, acaba aconseguint esbossar la personalitat de la seva protagonista, una dona per a la qual l’escenari és més real que la pròpia vida. És aquí on l’actriu (Pamela Anderson) i el seu personatge (Shelly) tornen a trobar-se” / “The Last Showgirl és una pel·lícula molt interessant, però alhora una mica irregular” (..) La descripció que fa Gia Coppola d’aquest univers femení tancat, gairebé aïllat de la realitat, és remarcable, tan remarcable com la representació dels seus personatges: joguines trencades, sí, però portadores d’una dignitat, noblesa i orgull indestructibles” / “És tan difícil perdonar les mancances i les reiteracions de The Last Showgirl com ignorar la tendresa de la pel·lícula envers els seus personatges, començant per Pamela Anderson, el compromís i la sinceritat de la qual són indiscutibles” / “El millor: Pamela Anderson, dignificant l’arquetip sexualitzat que ha encarnat al llarg de la seva carrera.  El pitjor: Que la pel·lícula sigui tan prima com un full de paper, tan petita com un bri de pols”… Pros i contres, doncs, en la valoració d’aquesta pel·lícula, sobre la vedet veterana i ja granada que sobtadament es troba sense feina i s’ha de replantejar el futur.

Articles publicats:

L’albada d’una deessa, crítica de Daniela Urzola, a Filmtopia:

Gia Coppola continua posant el focus en el viatge identitari de personatges complexos, aquesta vegada amb el relat d’una dona adulta (Shelley, interpretada per Pamela Anderson) i les relacions que la defineixen: amb ella mateixa i amb les persones que l’envolten.

Al documental Manipulació: Sexe, càmera, poder (2022), Nina Menkes dissecciona, un per un, els elements que han reforçat una mirada predominantment masculina en la construcció dels plans cinematogràfics. La cineasta utilitza com a exemple una escena de La dama de Shanghái / The Lady from Shanghai (Orson Welles, 1947), on Glenn Anders apareix en un espai clarament definit, amb profunditat i il·luminació tridimensional, mentre que Rita Hayworth sembla suspesa en un espai sense temps ni lloc: una “zona atemporal de bellesa”. La primera vegada que veiem Shelley (Pamela Anderson) a The Last Showgirl, apareix en primer pla al mig d’un fons negre. La seva conversa amb una veu desconeguda fa entendre que està a punt de començar una audició, sense oferir gaires pistes sobre on es troba. Tanmateix, a diferència dels exemples estudiats per Menkes, no es tracta d’una dona flotant en el no-res: és un rostre definit, on es percep la petjada física del pas del temps i l’empremta psicològica d’un cos que pensa i sent —amb els nervis ressaltats pels moviments de la càmera en mà—. Aquest espai idealitzat és portat a terra per Gia Coppola, que construeix un relat sobre dones reals amb problemes i històries pròpies.

Naturalment, que sigui Pamela Anderson —’sex symbol’ de finals del segle passat i, com a tal, víctima durant molts anys de la mirada masculina— qui encarni aquesta dona real, aporta un pes simbòlic important. Tanmateix, es tracta d’una reivindicació que va més enllà de la idea simple del ‘comeback’, dins la qual es pot llegir el treball actual d’actrius com la mateixa Anderson, Winona Ryder o Demi Moore, aquesta última recentment vista a La substància / The Substance (Coralie Fargeat, 2024). Més que celebrar que tornin a l’escena pública, es tracta de rebutjar la idea d’un declivi; d’entendre que les seves històries sempre han tingut valor i que els seus cossos, joves o envellits, poden ser representats. Això, a més, obre el focus cap a dos actors més del repartiment: Jamie Lee Curtis i Dave Bautista, que també desafien les significacions canòniques dels seus propis cossos.

En la seva breu però coherent filmografia, Coppola ha demostrat un interès pels personatges desorientats, ja siguin adolescents (Palo Alto, 2013), adults joves (Popular /ainstream, 2020) o, com en aquest cas, adults en una etapa intermèdia o tardana. Aquest interès es manifesta a través d’una fotografia vaporosa, resultat de la combinació de cel·luloide amb lents anamòrfiques, i intensificat pels plans on Shelley deambula per la ciutat. Igualment, la banda sonora d’Andrew Wyatt encapsula l’atmosfera d’espectacle i malenconia en què viu la protagonista, que lluita cada dia amb la necessitat de dir adeu a allò que estima. Un dolor que no li és del tot desconegut: ja va haver-hi d’afrontar aquesta tasca anys enrere amb la seva filla Hannah.

(..)

El retorn de Pamela Anderson, l’última ‘pin-up’, crítica de María Adell Carmona, al diari Ara:

És difícil pensar en una actriu diferent de Pamela Anderson per al rol de Shelly Gardner, la veterana corista d’un xou de Las Vegas que, després de dècades en funcionament, està a punt d’abaixar el teló. Anderson i la Shelly no són la mateixa persona, però el guió de l’últim llargmetratge de Gia Coppola, neta de Francis, sembla construït al voltant de la imatge pública de la rossa més famosa de la dècada dels noranta, i genera un fèrtil diàleg entre el personatge de ficció i l’actriu que l’encarna. Si la Shelly, una ‘showgirl’ llegendària, simbolitza una Las Vegas ja desapareguda (la de les plomes, els lluentons i els espectacles de títols afrancesats i falsament sofisticats), Pamela és l’última ‘pin-up’, l’esvaïda icona sexual d’una era pretèrita caracteritzada per unes dinàmiques de gènere avui dia qüestionables.

Coppola apunta aquesta tensió a la discussió entre la Shelly i la seva filla adolescent, que no entén com la seva mare pot haver dedicat la seva vida a un simple “espectacle de nus”, però el film es desvia d’aquesta idea per traçar un empàtic i melancòlic retrat coral d’una comunitat artística en vies d’extinció; un conjunt de personatges atrapats en un simulacre permanent als quals doten d’una dolorosa humanitat uns intèrprets en estat de gràcia: Anderson, commovedora en un insòlit registre dramàtic, però també un irreconeixible Dave Bautista i una Jamie Lee Curtis que sembla no tenir por de res.

L’estil impressionista de la cineasta, que malauradament li impedeix aprofundir en alguns temes, acaba aconseguint esbossar la personalitat de la seva protagonista, una dona per a la qual l’escenari és més real que la pròpia vida. És aquí on l’actriu (Anderson) i el personatge (Shelly) tornen a trobar-se: en aquesta ambivalència entre l’autèntic ésser humà i l’elaborada fantasia plasmada sobre un escenari, en una sèrie de televisió o en el desplegable central de la revista ‘Playboy’.

Més veus:

La dignitat, per sobre de tot, crítica de Jordi Batlle Caminal, al diari La Vanguardia:

The Last Showgirl és una pel·lícula molt interessant, però alhora una mica irregular. El més molest és la subtrama insistent de la relació entre la protagonista madura i la seva filla, que recorre tots els clixés imaginables (el ressentiment de la filla envers una mare que no sabia cuidar-la com calia, les cicatrius causades pel temps i la distància, la figura del pare en segon pla, etc.) fins a desembocar en una reconciliació previsible i que empatxa.

Un cop assenyalat aquest llast, cal reconèixer que The Last Showgirl té el mèrit de recuperar una certa tendència, ja en desús a les darreres dècades, del cinema més genuïnament americà; un cinema amb un to elegíac i herois derrotats i desgastats, professionals en hores baixes d’un món en declivi, sovint ambientat en espectacles o esports amb arrels profundes: el rodeo (Junior Bonner, de Peckinpah), boxa (Fat City, de Huston), lluita lliure femenina (Chicas con gancho / … All the Marbles, d’Aldrich) o l’evocació circense del Far West (Bronco Billy, d’Eastwood, que repetiria anys més tard amb Million Dollar Baby), entre molts altres ambients significatius, com podem veure, situats en els ara llunyans anys setanta. En poques paraules, el cinema dels perdedors.

Aquí, les perdedores són dones: un grup de ballarines d’un espectacle per a un públic masculí que un dia reben inesperadament la notícia que d’aquí a unes setmanes l’espectacle tancarà les portes per sempre. (..) La descripció que fa Gia Coppola d’aquest univers femení tancat, gairebé aïllat de la realitat, és remarcable, tan remarcable com la representació dels seus personatges: joguines trencades, sí, però portadores d’una dignitat, noblesa i orgull indestructibles. Impecables les composicions de Pamela Anderson, en un retorn tan feliç com inesperat (una veritable actriu, no la noia de calendiari de Los vigilantes de la playa / Baywatch o Barb Wire), com també ho són les de Jamie Lee Curtis en un emotiu retrat de decrepitud.

Pamela, mon amour, crítica de Sergi Sánchez, publicada el 21.06.2025 al seu mur de Facebook:

El cinema nord-americà adora els ‘comeback’, el retorn al primer pla d’estrelles que es van apagar amb el temps i que ara, conscients del seu declivi, estan a punt de néixer de nou amb una nova personalitat. És la narrativa de les segones oportunitats, en un país que ha convertit la reinvenció en una de les forces motrius de la seva identitat utòpica. L’any passat, Demi Moore va estar a punt de guanyar un Oscar aferrant-se a aquesta narrativa, i fa més d’una dècada, Mickey Rourke va particiupar en un unànime ‘revival’ per ‘El luchador / The Wrestler‘. Quan The Last Showgirl va començar a circular pels festivals, i Pamela Anderson la va promocionar com si acabés de sortir d’un convent, rebutjant completament la imatge sexualitzada que havia vertebrat la seva vida pública, entre les cobertes de Playboy, involuntaris vídeos pornogràfics ‘amateurs’ amb el seu exmarit i campanyes publicitàries de Los vigilantes de la playa / Baywatch, era fàcil veure que Gia Coppola canalitzaria l’atractiu potencial d’aquesta modesta pel·lícula independent en una narrativa de retorn.

Si hi ha una cosa que tenen en comú La substància / The Substance, El luchador / The Fighter i The Last Showgirl, és la seva dimensió metalingüística, perquè les tres parlen del declivi de les seves estrelles i la seva possibilitat de resurrecció. La diferència, potser, és que Pamela Anderson mai no va ser realment una actriu, o mai no va tenir l’oportunitat de demostrar-ho. La pel·lícula s’organitza al voltant de com afronta la fi de la seva carrera com a vedet en un casino de Las Vegas, o, en altres paraules, al voltant de la dignitat d’un rostre que, als 57 anys, suporta l’erosió de la seva bellesa sense perdre l’esperança en el futur. En aquests plans d’Anderson en solitari —i també en els de Dave Bautista, que també actua en contra de la seva imatge d’icona de la lluita lliure— hi ha una empatia pel personatge que és, sens dubte, el millor de la pel·lícula.

És una llàstima que la funció de ‘showcase’ de la pel·lícula redueixi el personatge a poc més que un clixé, del qual emergeix una trama de (possible) reconciliació entre una mare somiadora i irresponsable i la seva filla abandonada, una trama que funciona al mateix nivell que la d’una pel·lícula de tarda de televisió. Com si Coppola no estigués segura de la interpretació continguda d’Anderson, la contraposa ambles estridències, prou innecessàries, de Jamie Lee Curtis. En aquesta línia, la càmera de vegades simula una nerviositat pròpia d’un documental que entela el retrat de l’espai (Las Vegas com a temple de la decadència) i contradiu la intimitat que necessita el relat, com si Coppola fos conscient que la trama es queda curta.

El millor: Pamela Anderson, dignificant l’arquetip sexualitzat que ha encarnat al llarg de la seva carrera.

El pitjor: Que la pel·lícula sigui tan prima com un full de paper, tan petita com un bri de pols.

El retorn de Pamela Anderson, crítica de Déborah Lechner, a Écran Large:

Resum que en fan: És tan difícil perdonar les mancances i les reiteracions de The Last Showgirl com ignorar la tendresa de la pel·lícula envers els seus personatges, començant per Pamela Anderson, el compromís i la sinceritat de la qual són indiscutibles.

The Last Showgirl, crítica de Cécile Mury, a Télérama:

Malgrat alguns clixés inevitables sobre les vicissituds de la vida d’un artista, aquesta mirada entre bastidors és una experiència commovedora.

The Last Showgirl, crítica a Le Monde:

Però la fragmentació en joc – primers plans molt ajustats, instantànies poètiques, escenes esbossades amb respiracions curtes – es revela ràpidament com un retallat generalitzat, fins i tot com una tapadora. En retardar l’actuació escènica de la seva estrella, Gia Coppola n’esborra la dimensió espectacular.

I també:

Diego Lerer, crítica a Micropsia | Javier Rueda, crítica a Caimán | Sheila O’Malley, crítica  a Rogert Ebert.com | Peter Debruge, crítica a Variety | David Rooney, crítica a The Hollywood Reporter | Francesco Cianciarelli, crítica a Cinematografo.

—

FOTO: The Last Showgirl (Vértigo)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!