Òpera prima (parlada en anglès i castellà) de la terrassenca Anna Cornudella Castro, “The Human Hibernation”, és una producció catalana i espanyola (productors: Gerard Rodríguez, Frank Lucas, Clara Santaolaya, Pol Cornudella Castro), de 1h30 de durada, amb guió d’Anna Cornudella Castro i Lluís Sellarès, fotografia d’Arthur Pol Camprubí, muntatge de Marc Roca Vives, música d’Emili Bosch Molina, so de Laura Tomás Cascalló, disseny de producció de Gal·la Seguí Delgado i protagonitzada per Clara Muck Dietrich, Demetrius Hollimon, Jane Hubbell, Brian Stevens, Neil O’Neil, Dove, Valentine.
Sinopsi: l‘Erin es desperta i troba neu encara a terra. Ha sortit massa aviat de la hibernació. Mentre camina pel bosc nevat a la recerca de la seva germana, sucumbeix a les temperatures gelades. Els dies s’allarguen, la neu deixa pas al fang. Els altres ara es desperten de la hibernació, reprenen les seves vides i ara és la Carla qui busca el seu germà, sense èxit.
Tràiler VOSAng:
Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.
Festivals i premis: Berlín 2024 – Fòrum, premi FIPRESCI de la crítica internacional | Valladolid 2024 |
Distribuïdores i estrena als cines, DE: Begin Again Films, EE: 10.01.2025. Cine de referència en aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).
ARTICLES PUBLICATS RAN DE LA SEVA ESTRENA A CATALUNYA:
Anna Cornudella, debut amb premi a la Berlinale, peça del diari ‘El Punt Avui’: (..) Rodada en anglès, presenta un univers distòpic en què els éssers humans hibernen durant els mesos més freds de l’any i mantenen una relació diferent amb la natura.
Una poètica distopia ecològica, article de Carolina Martínez, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) és el primer llargmetratge de la directora i artista multidisciplinar Anna Cornudella. Es
tracta d’un projecte que va començar com una peça de videoart en el marc d’una beca de recerca Art Jove en col·laboració amb el MACBA, i que el 2023 va guanyar el premi WIP de Abycine Lanza i el premi Filmin per a acabar la seva producció. La seva estrena internacional la va tenir en el Berlinale Forum l’any passat, on va guanyar el premi FIPRESCI, concedit per la crítica. A Espanya es va estrenar en la SEMINCI de Valladolid, dins de la secció Alquimias, la més arriscada del festival. Anna Cornudella (1991), llicenciada per l’ESCAC que ha treballat tant per al cinema com per al teatre, el videoart i la indústria musical, articula sempre en la seva obra el seu interès per l’art i la ciència per a abordar temes relacionats amb el futur de l’ésser humà i del planeta, plantejan alternatives possibles. I això és el que fa a “The Human Hibernation”, una excepció en el millor sentit dins del nostre panorama cinematogràfic, on planteja una interessant reflexió sobre la relació dels humans amb la naturalesa, proposant una nova opció d’aliança entre espècies, on ja no som el centre. En aquesta hipnòtica pel·lícula, que podria adscriure’s a la categoria de ‘slow cinema’, es conjuguen una bella direcció de fotografia i un delicat treball de so per a mostrar-nos un món distòpic en el qual els humans hem d’hivernar durant tres mesos a l’any. No sabem què ha passat abans, però podem imaginar una situació límit que ens ha fet per fi entendre que per a permetre la supervivència del planeta (i la nostra pròpia) hem d’acceptar una posició secundària en l’ecosistema. Ni més ni menys que la que ens correspon com un ésser més en l’intrincat medi ambient terrestre. L’estructura del film és pràcticament circular (..) La pel·lícula, rodada principalment als Estats Units, està filmada des d’aquest descentrament de l’humà que la directora defensa. En aquest exercici contemplatiu, primers i primeríssims plans ens van revelant uns regnes animal i vegetal que, sota aquesta lent, és com si els veiéssim per primera vegada. Aquestes imatges s’amplifiquen amb una espècie d’auscultació sonora a la qual se sotmet tant als éssers vius i als no vius com als fenòmens atmosfèrics. Percebem el so de la neu en caure, el d’una panna de glaç fragmentar-se, el lliscar d’una serp, el batec del cor d’un pollet que trenca la closca de l’ou… Cornudella deixa que la naturalesa parli el seu propi idioma. Ens ofereix un nou coneixement del món amb una cinematografia propera al “cinema ambiental” de Apichatpong Weerasethakul, amb ressons de Sokurov i fins i tot amb una picada d’ullet còmplice i irònica a David Lynch. Li hem de donar les gràcies a aquesta jove realitzadora per convidar-nos a seguir les pistes que altres espècies deixen, a intentar desxifrar la pell abandonada de la serp, a veure més enllà com les vaques, a imbuir-nos de la força de les estrelles i la lluna per a poder aprendre a viure en el perpetu esdevenir del món, a intentar tenir més pau. I també, com la mateixa Cornudella diu en els crèdits finals, els hem de donar les gràcies “a totes les criatures que han fet possible aquesta pel·lícula”.
L’últim triomf del cinema català és un manifest ecologista sensorial i enigmàtic, crítica de Manu Yáñez, al diari ‘Ara’: (..) la subjugant òpera prima de la terrassenca Anna Cornudella Castro, ha estat descrita com un singular exercici de ciència-ficció documental. Tanmateix, la tecnologia brilla per la seva absència en aquesta faula silvestre sobre una humanitat que ha d’hivernar per garantir la seva subsistència. (..) Aquesta obra sensorial i conceptual convida l’espectador a preguntar-se pel valor que tindrien els nostres costums, arrelats a la vida moderna, en un món regit per la llei natural. En un moment revelador del film, una dona es pregunta: “Com ens prepararem per a l’hivern si no sabem quant durarà?”. L’única resposta possible apunta a un retorn a la nostra essència més primària. Filmada entre el Ripollès i els estats nord-americans de Nova York i Dakota del Sud, “The human hibernation” connecta, en el seu vessant més filosòfic i líric, amb la lectura que feia el transcendentalisme americà de la relació entre l’ésser humà, la natura i el temps històric (..).
The human hibernation: La meva família i altres animals, crítica de María Adell Carmona, a ‘Filmtopia’: (..) proposa una visió absolutament original i eminentment cinematogràfica d’alguns temes recurrents, des de fa ja algun temps, en l’art contemporani (no pot ser casualitat que el germen del film procedeixi d’una convocatòria per a joves artistes del MACBA barceloní). La pel·lícula, que parteix d’estratègies documentals per elaborar una ficció amb components de cinema de gènere (ciència-ficció, sobretot, però també fantàstic), elabora un discurs on la consciència crítica respecte a l’antropocè (terme que designa l’impacte climàtic i mediambiental de l’activitat humana sobre la Terra) va acompanyada d’una proposta utòpica: la d’un món que, potser després d’una catàstrofe ecològica que mai arriba a explicitar-se, s’ha recompost plantejant una convivència entre éssers humans i naturalesa molt més equilibrada i horitzontal. En l’univers alternatiu plantejat per Cornudella, els éssers humans hibernen durant alguns mesos a l’any, la qual cosa provoca que, durant la seva absència, la naturalesa s’apoderi dels espais habitats per ells. La desaparició temporal de la humanitat i la seva adaptació als ritmes cíclics naturals donen peu a imatges bellíssimes (cavalls salvatges irrompent en cuines, enfiladisses cobrint portes i finestres), però també permeten qüestionar la lògica del creixement imparable i desmesurat vinculat a la idea de progrés, així com de la suposada superioritat humana sobre la resta d’espècies del planeta. Aquest qüestionament conceptual té la seva equivalència a nivell estilístic, en la pròpia forma de la pel·lícula. (..) La vinculació amb la pràctica documental és vital per entendre “The Human Hibernation”, que parteix de la ficció (la història de la desaparició de Erin i la seva cerca per part de Clara) per dur a terme l’exploració d’un territori (..) i dels seus habitants. Aquesta observació estilitzada de la realitat (el sofisticat treball fotogràfic de la pel·lícula ens mostra una naturalesa exuberant i desbordant, ja sigui en els abundants i simètrics plans generals com en els fascinants i microscòpics plans detall) està hibridada amb una tendència clara a la ciència-ficció i al cinema fantàstic que sembla tenir com a principals referents a Apichatpong Weerasethakul, però també a David Lynch (..). És d’aquesta manera, en la seva hibridació insòlita de referents, estratègies fílmiques i propostes estilístiques, que el debut de Cornudella Castro esdevé tan completament inesperat com irreductiblement personal.
Al final de l’apunt, una entrevista.
ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM A LA BERLINALE:
Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) un debut experimental en clau de ciència-ficció. (..) A l’òpera prima d’Anna Cornudella (1991), que es presenta aquest dilluns a la secció Forum de la Berlinale, els humans hibernen durant els mesos més freds de l’any i, mentrestant, la natura ocupa les seves cases, per on passegen com si res cabres i cavalls. (..) “Em vaig preguntar què passaria si l’home, que és l’animal més adaptatiu, comencés a hibernar. Com seria la seva relació amb la natura? Què canviaria en aquest ésser humà?” [diu Anna Cornudella] (..) Per la pel·lícula de Cornudella desfilen plans bellíssims de natura intercalats per discursos de personatges i escenes sense un fil narratiu gaire marcat. El film és una experiència més estètica i conceptual que no pas narrativa, però filtrada a través d’una extensa investigació sobre la hibernació. “La realitat és que desconeixem completament el procés de la hibernació i fa poc que l’han començat a estudiar la NASA i l’Agència Espacial Europea per si els pot servir per als viatges a Mart”, explica Cornudella, a qui van ajudar en la recerca científics de la NASA que estudien la hibernació dels lèmurs, els únics primats que hibernen. De fet, les primeres escenes les va gravar en un viatge al centre on la NASA estudia els lèmurs, cosa que va acabar determinant que l’anglès fos la llengua del film i que bona part es rodés als Estats Units. (..) Cal dir que Cornudella filma tota mena d’animals, des de cérvols majestuosos fins a dos caragols copulant: “Volia obrir una finestra com més àmplia possible a la natura i mostrar que tot forma part d’una sola cosa, des del liquen fins a un búfal”. L’estil de “The human hibernation” s’allunya (..) de les convencions narratives. (..) “Al final, el meu llenguatge visual em ve donat més per uns altres àmbits com la pintura i la biologia”, diu. Per a la directora “no és necessari entendre-ho tot d’una pel·lícula” i veu “The human hibernation” com “una pel·lícula contemplativa amb moltes capes” i no voluntàriament críptica. “És un viatge que parla del dol i de la bellesa de la natura, però totes les interpretacions són vàlides –diu–. Hi ha un personatge que pregunta a un altre què veu quan mira dins un llac i jo també faig aquesta pregunta a l’espectador, i el que hi vegi ja m’estarà bé” (..).
Sergi Sánchez, a Facebook: De la connexió amb allò natural també en parla la hipnòtica “The Human Hibernation”, d’Anna Cornudella, també al Fòrum. La pel·lícula, que va sorgir d’una beca de recerca artística del MACBA, neix d’un article que Cornudella va llegir sobre l’equidna, una mena de porc espí que viu a Austràlia i que, després dels incendis que va patir el país fa més de deu anys, va reduir el seu metabolisme al màxim per sobreviure en entorns inhabitables. “Què passaria si el depredador més gran del món comencés a hibernar?”, es va preguntar la cineasta. D’aquí apareix la possibilitat d’una utopia, en què l’home hiberna tres mesos a l’any, i en despertar, viu en harmonia amb l’entorn, creant una mena de relat comunitari que parla, també, l’idioma natural. “Volia desplaçar el punt de vista del que és antropocèntric”, explica Cornudella, “que els vegetals parlessin, que els animals tinguessin la seva pròpia veu”. El resultat és una experiència extremadament sensorial, que proposa, d’una banda, un futur on les estructures familiars que sostenen el capitalisme han estat dissoltes –aquí és possible, per exemple, tenir una mare i tres pares– i, de l’altra, demostra que el cinema contemporani està preocupat per construir imaginaris de sostenibilitat ecològica que connecten amb altres disciplines artístiques i del pensament (Cornudella va comptar amb la col·laboració del neurocientífic Matteo Cerri) i, per què no, amb altres espais d’exhibició on sentim aquesta dimensió hàptica de la imatge que tan bé ha treballat Cornudella i el seu reduït equip (sis membres) de rodatge.
María Adell, a la ressenya per a ‘Otros Cines Europa’: A “The Human Hibernation” (..), els éssers humans s’han d’adaptar, per motius que el film mai no aclareix, al ritme de les estacions. (..) una forma híbrida, entre el documental i la ficció, que ofereix una visió estilitzada de la realitat, dels cossos, els paisatges i els animals. (..) “The Human Hibernation” és el resultat d’un projecte de recerca artístico-científica que Cornudella va desenvolupar entre el 2019 i el 2020, i que planteja un escenari limítrof entre la distòpia i la utopia: un món en què els éssers humans hibernen diversos mesos a l’any i comparteixen de manera equitativa l’espai i els recursos naturals amb els animals. Així, la cineasta reflexiona, de manera provocadora, sobre les conseqüències positives d’una possible semiextinció humana, i flirteja amb la ciència ficció en clau lo-fi. (..) “The Human Hibernation” és tan radical en el fons com en la forma. La utopia animalista de Cornudella –una fantasia en què l’Antropocè i l’especisme han estat substituïts per una Arcàdia salvatge, frondosa i exuberant (escenificada entre àrees boscoses de l’estat de Nova York i zones rurals de Catalunya)– es desplega a partir d’una mirada entomològica, que posa al mateix nivell la cara de Clara, la protagonista, l’aparellament de dos cargols o els esforços d’una formiga per moure un tros de menjar. Cornudella combina aquesta aproximació sensual i propera a la natura, les persones i els animals –les vaques són les autèntiques coprotagonistes de la història– amb plans generals elaborats que s’assemblen a bells retaules d’inspiració pictòrica. El cinema d’Andrei Tarkovsky és un dels referents més evidents d’aquesta pausada i contemplativa meditació sobre la tensa relació entre l’ésser humà i el seu entorn, però en la seva deriva fantàstica ressonen ecos tant d’Apichatpong Weerasethakul –la superfície d’una llacuna esdevé un mirall que Clara (o hauríem de dir Alicia?) podria travessar–, com de David Lynch, a qui el film homenatja en una inspiradíssima picada d’ullet al Club Silenci de “Mulholland Drive”, encara que amb un públic majoritàriament boví. En tot cas, els referents que maneja Cornudella només són possibles vies d’accés o dreceres per acostar-se a una obra misteriosa i absolutament original, inclassificable. En la seva òpera prima, la barcelonina maneja amb mestratge el llenguatge híbrid de la no ficció –Clara es creua amb persones que expliquen històries reals–, alhora que aprofundeix en la manera com els éssers humans habitem el planeta, proposant alternatives que poden semblar provocadores, però que en un futur proper potser no ho siguin. La possibilitat d’una hibernació humana, i d’una inversió del lloc que ocupem com a espècie hegemònica, potser encara és lluny, però “The Human Hibernation” s’atreveix a imaginar-la a través d’imatges evocadores, difícils d’oblidar, com les del somnolent despertar de la comunitat d’hibernants, en què es mostra les persones sorgint, encara atordides pels mesos de son, de les entranyes de la terra, de forats i cavernes repartits pel frondós bosc (..).
Altres reaccions: Savina Petkova, la crítica per a ‘Cineuropa’.
ENTREVISTA:
Anna Cornudella: “El capitalisme perjudica el nostre desenvolupament com a espècie”. Nando Salvà [NS] parla amb la cineasta [AC], al diari ‘El Periódico’: (..) NS: A jutjar exclusivament per la seva premissa, la pel·lícula suggereix un escenari apocalíptic o distòpic. No obstant, el món que retrata és més a prop de la utopia… AC: Sí, em va interessar allunyar-me de les convencions del cine de ciència-ficció i proposar una cosa semblant a un món utòpic, en el qual l’ésser humà ha deixat de tenir la capacitat de control perquè està sotmès als mateixos cicles que marquen la resta dels animals, i en què tant la fauna com la flora tenen la seva pròpia veu. En la natura hi ha multitud d’éssers vius que ni tan sols solem percebre perquè estem massa abstrets. La pel·lícula mostra la natura com una cosa gegant i l’ésser humà com una cosa diminuta, que és just el contrari del que nosaltres percebem per defecte, i convida l’espectador a contemplar i escoltar. NS: De fet, els personatges que apareixen a la pel·lícula escolten molt i parlen molt poc. Res a veure amb el que passa al món real. AC: Sí, els humans parlem massa i no escoltem prou. Hauríem de callar i prestar més atenció al funcionament de la natura. A través de la ciència i la religió hem creat narratives per intentar comprendre l’essència del món natural però, com més relats creem, més ens n’allunyem (..). NS: Tenint en compte com es qüestiona el nostre mode de vida, ¿vostè diria que és una pel·lícula política? AC: Sens dubte, perquè presenta un món en el qual les estructures socials, econòmiques i familiars que sostenen el sistema capitalista o bé mai han existit o bé han sigut desmantellades i que, per tant, funciona a mode d’alternativa a un tipus de vida que no només està destruint el planeta sinó que també ha limitat la capacitat de l’ésser humà per desenvolupar tot el seu potencial cognitiu. El capitalisme perjudica el nostre desenvolupament com a espècie (..).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!