Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

27 de gener de 2025
0 comentaris

Altres veus: “The Brutalist”, de Brady Corbet

Tres dècades de la vida de László Tóth (Adrien Brody), un arquitecte jueu d’origen hongarès que va sobreviure a l’Holocaust i que, acabada la Segona Guerra Mundial, va emigrar als Estats Units amb la seva dona, Erzsébet (Felicity Jones), per viure el “somni americà”, d’això va “The Brutalist“: fitxa i comentari, en aquest blog.

ALGUNS ARTICLES SOBRE LA PEL·LÍCULA:

L’experiència cinematogràfica de la temporada impugna el somni americà des de la mirada jueva, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Quan arriba als Estats Units després d’haver sobreviscut al camp de concentració de Buchenwald, la visió que dona la benvinguda a László Tóth (Adrien Brody, en un paper en ressonància i a l’altura del d'”El pianista”) és la d’una Estàtua de la Llibertat capgirada i inestable. Una imatge òbvia però potentíssima que anticipa de quina manera “The brutalist” revisa la narrativa sobre el somni nord-americà a partir d’un angle inèdit: la del supervivent de l’Holocaust que tampoc troba als Estats Units una terra d’acollida. (..) El tercer llargmetratge com a director del també actor Brady Corbet entronca amb una tradició en què també s’inscriuen Paul Thomas Anderson o James Gray, cineastes actuals que prenen el relleu al Nou Hollywood (a films com “La porta del cel” de Michael Cimino) a l’hora de celebrar una concepció d’aires clàssics, ambiciosa i èpica del cinema per construir relats sobre la naturalesa depredadora i violenta del país. Perquè a “The brutalist”, l’escala de la imatge no és un mer capritx estètic. Al cap i a la fi, som davant de l’epopeia d’un arquitecte amb un bagatge traumàtic que va redefinint al llarg de la pel·lícula la seva relació amb el paisatge en què intenta integrar-se. (..) Dividida en dues parts, la primera ofereix una experiència cinematogràfica d’aquelles que pensàvem que ja no podríem gaudir mai més en una sala. El segon segment arrenca amb una gloriosa visita a les pedreres de marbre de Carrara i culmina amb una escena xocant que subratlla en excés un discurs que ja s’entenia des del subtext. L’epíleg afegeix una ambigüitat més innecessària que incòmoda a un film que retrata l’experiència jueva als Estats Units com gairebé cap altra pel·lícula havia gosat fer fins ara. Som davant d’una justificació del discurs sionista o d’una exposició de com certes postures contemporànies s’apropien el dolor dels seus ancestres en els seus discursos sobre Israel?.

Triomf i tragèdia, article del diari ‘El Periódico‘: (..) És temptador comparar la pel·lícula amb l’edifici aclaparador i dement que vol erigir el protagonista, Laszlo Toth, un arquitecte supervivent de l’Holocaust que fuig d’Europa cap als EUA i, un cop allà, lluita contra la fal·làcia del somni americà, el trauma causat pel genocidi i els límits de la seva pròpia arrogància. Però si l’edifici de Toth és desorbitat i inescrutable, “The Brutalist” avança àgil i sense esforç encara que parli de temes de màxima envergadura, exhibint energia pròpia del cine indie i alhora alineant-se amb epopeies clàssiques com “El padrí”, “Hi havia una vegada a Amèrica”, “Pous d’ambició” i “The Master”. El tema central és el xoc entre la recerca de l’expressió artística pura i l’afany del capitalisme per limitar-la. Després d’arribar a un pacte faustià amb un benefactor que no té la capacitat intel·lectual ni espiritual per distingir la forma de la funció i les idees del significat, al llarg dels anys Toth serà successivament admirat, adorat, tolerat, menyspreat, explotat i terriblement abusat mentre intenta fer realitat el seu disseny mestre, inspirat per les atrocitats del nazisme i el turment acumulat després d’haver-ne escapat. En el procés, la seva angoixa augmentarà al mateix ritme que el seu consum d’heroïna, i el seu idealisme inicial donarà pas a un individualisme intolerant i una negativa ferotge a adaptar els seus plans als estúpids gustos aliens. Adrien Brody ofereix un treball demolidor capturant les cruentes guerres que es produeixen a l’interior del personatge. Brady Corbet mai ha sigut un director subtil. Els seus dos primers llargmetratges, “La infancia de un líder” i “Vox Lux”, van prescindir del subtext per investigar respectivament l’ascens del feixisme i les zones grises de l’estrellat pop, mentre que a “The Brutalist”, un sorprenent acte de violència en el tercer acte s’esforça massa per explicitar la seva càrrega metafòrica. Però això no mitiga la fúria i el dolor que aquesta pel·lícula transpira, el poder esgarrifós que transmet, l’impacte que causen la seva successió d’aclaparadores imatges i el seu evocador disseny sonor i el nombrós repertori de temes que explora: parla d’arquitectura, del mal que la política i la ideologia causen a l’art, de l’ombra del nazisme, del geni i la bogeria desencadenats per la tragèdia, de la identitat jueva, l’antisemitisme i l’experiència immigrant; i, tot i que no s’hi arriba a endinsar tant com probablement voldria, sí que ofereix el tipus d’experiència que exigeix ser viscuda davant la pantalla més gran possible. És, és clar, cine monumental.

‘The brutalist’, un triple salt mortal amb aroma d’Oscar, article de Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui‘: Gairebé tot surt de les grans autopistes de Hollywood en el projecte “The brutalist”: està rodat en el format VistaVision, dura tres hores i 45 minuts i es projecta amb intermedi, només va costar deu milions de dòlars, el director (Brady Corbet) hi ha treballat durant deu anys, és una pel·lícula complexa, amb moltes capes… Tot això no ha estat obstacle perquè hagi protagonitzat una carrera d’èxits (..). El director explica que s’inspira lliurement en Marcel Breuer, membre de l’escola Bauhaus. Al film no hi ha referències al moviment arquitectònic del brutalisme, fora del títol. Però per les seves creacions (minimalistes, amb molt formigó, grises…), el protagonista sembla un dels seus impulsors. Tóth ha sobreviscut al nazisme però, i això és una altra diferència respecte a Hollywood, no hi ha ni un sol ‘flashback’. El que intuïm del seu passat és a través de la mirada, l’expressivitat, la dificultat de verbalitzar el que ha viscut Tóth/Brody. (..) Amb un estil despullat, contingut, amb predomini dels grisos, que recorda el brutalisme, Brady Corbet desplega aquesta història per camins imprevistos, i hi va intercalant temes i capes: les dificultats de l’artista per imposar els seus criteris, la reunificació familiar i la difícil convivència amb els traumes de la guerra i l’Holocaust, el naixement de l’Estat jueu…(..).

En una crònica express, a Facebook, Àngel Quintana escriu: A les darreres paraules de “The Brutalist”, de Brady Corbet, una de les protagonistes ens recorda que el més important és el destí i no el viatge. La premissa contrasta amb la vella idea homèrica de que per molt que al final hi hagi Itaca, sempre és més importants el camí vital que et condueix cap a ella. La idea sobta com a conclusió d’un relat que comença amb el viatge als Estats Units d’un arquitecte jueu supervivent del camp de Buchenwald. Aparentment pot semblar que l’home es mou guiat pel somni americà i que aquest implica un viatge i que la seva terra promesa no és altra que la terra de les oportunitats, els Estats Units. En canvi, “The Brutalist” afirma que l’única terra promesa del poble jueu no és Amèrica sinó l’Estat d’Israel. Amèrica és el purgatori, el lloc on els supervivents de l’Holocaust no són gaire benvinguts i on la idea d’arribar a dalt de tot, es troba corrompuda en els seus propis fonaments. No és cap casualitat que “The Brutalist” comenci mostrant-nos l’estàtua de la llibertat a l’inrevés i que en una escena, Erszebet l’esposa de l’arquitecte Laszlo Toth, reconegui que a “Amèrica no som ningú”. L’idea central de “The Brutalist” no seria altra que la de la importància del destí com a possible Jericho al que cal arribar després de travessar el Sinaí. Però a “The Brutalist”, les coses no són tant simples. // Com en les grans creacions del nou Hollywood ens trobem amb una obra ambiciosa que explicar-nos les contradiccions fonamentals del somni americà i de la seva construcció. La peculiaritat és que aquest cop ho fa des de la perspectiva d’un jueu pel qual el somni americà forma part del trajecte i no és el destí. Els que arriben a dalt de tot del somni són els que s’han enriquit amb l’especulació, els que han construït els seus imperis aprofitant-se dels altres i els que sempre han cregut en el diner com allò que ho determina tot. Brady Corbet no realitza la gran obra èpica que molts ens han venut, sinó més aviat un drama torturat que funciona com si fos una barreja de les follies d’un Tennesse Williams i de la foscor d’Upton Sinclair, el novel·lista que va inspirar “Pozos de ambición” de Paul Thomas Anderson, pel·lícula molt propera en alguns conceptes. Corbet segueix la gran tradició de la literatura americana per construir mentalitats torturades que permetin desplaçar el relat cap el simbolisme i fer aflorar els grans temes. La voluntat discursiva s’imposa per damunt d’unes imatges que aparentment prometen grandiloqüència, però que no sempre la troben. // Dos són els motius centrals que ofereixen el més interesant de la pel·lícula: la persistencia del dolor i l’explotació capitalista. Tant Laszlo Toth , com la seva esposa, com la seva neboda han viscut l’experiència dels camps de la mort i porten damunt d’ells les seqüeles d’un dolor físic i psíquic que els tortura. Ella no pot caminar i té atacs de dolor a les nits, la neboda ha emmudit després de perdre els seus pares i l’arquitecte té un dolor interior immens que només pot calmar amb l’opi. Per una banda, podríem trobar-hi la constatació del que apunta Patrick Radeen Keefe a l’’Imperi del dolor’. Els Estats Units són un país marcat pel dolor que ha generat que la drogoaddicció fos la sublimació del patiment però també el principi la decadència humana. Per altra banda també podrem trobar-hi en el tema del dolor alguna cosa que va del patiment al victimisme i que ens torna a posar en el centre del relat al poble jueu. En un moment de la pel·lícula quan Lazlo Toth se sent greument ferit veiem que actua amb crueltat i destrueix a tots els que té al voltant. Sembla com si el seu patiment actués contra altres i que la ràbia fos una justificació del que ha patit. Brady Corbet acaba apuntant una qüestió essencial: La persistència d’un discurs sobre el dolor pot justificar la imposició d’una terra promesa, costi el que costi? Es tant fonamental el destí com per convertir-ho en l’ideal? // El capitalisme americà és observat detalladament a “The Brutalist” a partir d’una sola familia, els Van Duren. És una familia blanca, protestant educada en la moral del triomf. Des de l’advocació han construit el seu imperi i han buscat una forma de projectar-se al món a partir de la construcció. Harrison Van Duren vol construir un mausoleu a la seva mare, però vol que l’edifici sigui també una forma de rendir culte al seu poder. L’arquitecte és l’artista que ha de treballar d’encàrrec, és un creador que és contractat per la seva suposada genialitat -Laszlo Toth va formar-se a la Bauhaus- però la figura del creador i de l’intel·lectual només interessen per trobar un prestigi. L’artista és un assalariat que ha d’adaptar la seva construcció als diners dels altres, que pot ser menyspreat i fins i tot profundament humiliat per un poder que pertany als que més tenen. A partir de la família Van Duran sorgeix tot un món que es projecta en les torres babèliques dels dowtowns de les grans ciutats americanes i acaba convertint-se una metàfora perfecte del poder que els nous magnats tenen per damunt de la cultura, la civilització, la història i la democràcia. // L’acció de “The Brutalist” té lloc des de 1947 fins a 1960, amb un dubtós epíleg venecià final al 1980. La pel·lícula parla molt poc de política. Els noticiaris ens recorden la riquesa econòmica de l’acer de Philadelfia, l’acord de les nacions unides per crear l’Estat d’Israel però no ens diuen res sobre el Mc Carthisme o les pors de la guerra freda. “The Brutalist” no va d’això sinó de com les víctimes retroben nous botxins i de com aquests no necessiten trobar cap terra promesa, perquè no paren de construir el seu paradís, sense adonar-se’n de que están podrit per dins.

El preu del somni americà, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net’: (..) El nord-americà Brady Corbet, que va començar com a actor en el cinema europeu amb cineastes com Michael Haneke, Lars von Trier o Olivier Assayas, va debutar en cinema amb un sorprenent primer llargmetratge ‘La infància d’un líder’ (2015), a partir d’un relat de Sartre, i després rodaria el film musical ‘Vox Lux’ (2018). ‘The brutalist’ és el seu tercer llargmetratge el qual neix d’una història pròpia que ha comptat amb la coescriptura de la seva guionista habitual, la noruega Mona Fastvold, també cineasta. (..) Tenim una pel·lícula gens convencional, de mètrica lliure, que ens regala grans moments cinematogràfics com una arrencada fenomenal amb l’arribada a Nova York de László o l’excepcional episodi italià a la pedrera de marbre de Carrara. La pel·lícula de Brady Corbet compta amb un esplendorós i inusual format Vistavision així com una interpretació senzillament magistral d’Adrien Brody, que ens retrotrau al seu paper del músic Władysław Szpilman enmig de les runes poloneses a ‘El pianista’ (2002, Roman Polanski), i posseeix una meravellosa i fascinant banda sonora de Daniel Blumberg. Enmig de tantes coses bones cal fer esment del fet que la plenitud no és total perquè la pel·lícula avança a cops de buits narratius i també manté un ritme ple de sotragades (..).

Crònica dels premis de Venècia 2024 (Manu Yáñez, diari ‘Ara‘): (..) La també històrica “The brutalist” li ha valgut al nord-americà Brady Corbet el premi a la millor direcció per la monumental crònica de l’odissea d’un arquitecte hongarès que arriba a Nova York després de sobreviure en un camp de concentració nazi. La projecció en 70 mm d’aquest film de 215 minuts ha sigut un dels grans esdeveniments fílmics del festival (..).

Crònica dels premis de Venècia 2024 (Nando Salvà, diari ‘El Periódico): (..) I el nord-americà Brady Corbet va obtenir un premi a la millor direcció que en realitat queda curt per “The Brutalist”, una pel·lícula monumental que parla del preu que es paga per anar a buscar la fal·làcia del somni americà –i del que significa ser un artista, la història d’Europa, la identitat jueva i l’antisemitisme…–; sens dubte, la més aclaparadora de les que s’han presentat aquest any a la Mostra. (..).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!